Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dijous, 27 de juny del 2019

REFLEXIONS D'UNA MISSIONERA


La Tere havia escrit un article pel butlletí intern de la seva Congregació, les Misioneras de Cristo Jesús. Amb el seu comiat esdevé com el seu testament missioner, allò que ens aproparà a conèixer millor qui va ser, què va fer i les seves motivacions.
2.5.   "ITINERARIO MISIONERO" (Relato de España)

 “Jesús subió a la montaña y llamó a su lado a los que quiso. Ellos fueron hacia Él, y llamó a los doce para que estuvieran con Él, y para enviarlos a predicar con el poder de expulsar demonios”. (Marcos 3,13-15)
Este pasaje del Evangelio de San Marcos es el que inspira mi vocación e itinerario misionero.
“Llamó a los doce para que estuvieran con Él”.
El “estar con Él” es para mí la primera llamada y lo más fundamental de mi vida. Y este “estar con Él” es lo que motiva y da sentido a todo lo demás.
En Cristo encontramos nuestra fuerza y el sentido de nuestra vida y muchas veces recibimos el don de ver su Rostro en el rostro de nuestros hermanos y hermanas y de experimentar la presencia y el amor de Dios en los acontecimientos y en la vida” (Realidades y Esperanzas 1.2)
“Para enviarles a predicar con el poder de expulsar demonios”
Entiendo los demonios como el mal de este mundo.  En mis años en la India la misión era luchar contra el mal de la desigualdad social en acceso a cuidados médicos y situaciones de extrema pobreza en zonas rurales. En Filipinas, muchos años acompañando a hombres y mujeres a juicios largos, con familias destrozadas y empobrecidas porque el padre o la madre estaban en la cárcel, la mayoría de las veces injustamente. Era claramente luchar contra el mal de la soledad y la impotencia.
Aquí en Barcelona, desde hace dos años colaboro en el Hospital de Campaña, centro de acogida para gente que duerme en la calle. Es el mal de la marginación. Lo que cautiva del proyecto es que una iglesia haya sido capaz de abrir las puertas para acoger a personas sin techo.  Es decir “una Iglesia en salida” como desea el Papa Francisco. Es un espacio donde los que duermen en la calle entran y salen a su gusto, descansan, comparten su vida si quieren y se les ofrece café o galletas según lo que tenemos. Son a la vez los invisibles porque la gente no los quiere ver y pasa de largo, y también visibles porque molestan y dan “mala imagen” en las calles céntricas por donde pasean los turistas.
En el día a día hay momentos de convivencia pacífica y otros de violencia, de agresividad, de peleas entre ellos…pero ¿quién puede culpar a esas personas que han dormido en la calle en noches de frio o lluvia, que han perdido vínculos familiares y sociales por su situación, que no tienen acceso regular a su higiene personal o cambio de ropa? A veces me pregunto qué haría yo en su lugar. Lo mejor es ofrecer una sonrisa acogedora y mi amistad. Esto sin duda, es un bálsamo que lleva a que compartan más sobre sus vidas y ver juntos que soluciones se pueden encontrar.
Y así, recibiendo y acompañando es el granito de arena para paliar el mal en esta sociedad europea que se olvida de los marginados, interesada solo en estadísticas para demostrar quién es más poderoso, el progreso, los congresos internacionales y el consumismo, y cerrando puertas a inmigrantes y refugiados e intentando tapar la corrupción, mientras los olvidados siempre son los mismos.

“Y vi a Dios tan cerca de los que sufren, de los que lloran, de los que naufragan en esta vida de desamparo, que se encendió en mí el deseo ardiente de imitarle en esta voluntaria proximidad a los desechos del mundo, que la sociedad desprecia, porque ni siquiera sospecha que hay un alma vibrando bajo tanto dolor” (Pedro Arrupe SJ)

Tere Nogué











dimecres, 26 de juny del 2019

EL TESTIMONI DE LA TERE


Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

La Tere Nogué i Felip se’n ha anat sense avisar, sense que li haguem pogut dir aquell adéu que ens hauria retornat a través del seu somriure sempitern. El seu comiat ha generat nombrosos mostres de condol per part de familiars i amics d’arreu del món, però -sobretot- nombrosíssimes mostres de reconeixement i agraïment pel seu testimoni de vida.

Un gran llegat
Molt és el llegat que ens deixa, també a Igualada on havia participat de diferents xerrades i havia donat el seu testimoni en nombroses entrevistes fetes als mitjans locals. L’any 1994 va ser una de les persones a les que se’ls hi va atorgar la medalla de la ciutat. Llavors era a Filipines i no va pas poder ser a Igualada per recollir-la. Ho varen fer, en nom seu, els nostres pares. La mare va ser qui va llegir l’escrit que havia enviat per la ocasió:
Un agraïment molt especial
“En cap moment he pensat que aquesta medalla era pels “meus mèrits”, perquè ha estat la realitat i la gent amb què he viscut a l’Índia, i ara aquí a Filipines, que amb la seva senzillesa i acollida m’han ensenyat tantes coses i m’han canviat els esquemes. Gent a qui mai se’ls hi posarà cap medalla, encara que la seva vida ens pot donar moltes lliçons a nosaltres que som els que ens creiem “civilitzats”. Així doncs, ofereixo aquesta medalla:
-       Al Sona Manjhi, que va ser detingut per un guarda forestal i empresonat perquè va tallar un arbre del bosc per fer un llit per casa seva, ja que no en tenien cap, quan les multinacionals tallen boscos sencers en el mateix indret per obtenir la matèria primera dels seus productes, i d’això ningú en parla.
-       A la Jugni, que després de caminar de 15 a 20 kilòmetres cada dia amb un gros i pesat feix de llenya al cap, i guanyar quatre rals per alimentar els seus fills, és capaç de compartir amb mi i la meva comunitat el primer blat de moro de la seva pobra collita...
-       A la Somri, a la Talo i a la Barki que, després de treballar al camp tot el dia, venien als vespres a casa nostra per aprendre a llegir i a escriure el seu nom a la llum d’una llàntia de petroli...
-       A totes les persones que, per ignorància, han mort de malalties que es poden curar si es tracten a temps, com el xarampió, diarrea, tuberculosi...
-       A totes les dones de l’Índia que treballen tot el dia en unes condicions molt dures i que mai se’ls hi pregunta la opinió per a res. Ni tan sols quan estan malaltes poden decidir a quin hospital volen anar...
-       A tots els infants i adults que he vist néixer i morir sense cap carnet d’identitat, i sense estar enregistrats en cap llibre, com si no fossin ciutadans del món!!!.
-       Als malalts de càncer de l’hospital del govern de Manila, que han d’aguantar doloroses hores perquè “s’ha acabat la morfina”.
-       A la Sara, aquí a Cotabato, una nena de 12 anys que recull ampolles buides per vendre-les al drapaire i poder mantenir la seva família, perquè els seus pares estan malalts.
Podeu imaginar que la llista pot ser sense fi si he de fer esment de tantes i tantes realitats que m’han fet pensar o que m’han colpit d’una manera especial...
Voldria que aquesta fos una ocasió de recordar als igualadins que el món encara està dividit. Que sí, que ha caigut el mur de Berlín entre l’Est i l’Oest, però que hi ha un altre mur més difícil de delimitar entre els països del nord i els del sud, i que no acaba de caure. Si recordem el llibre del Gènesi, encara ressona i té sentit aquí la veu del Senyor dient a Caïm: “Què n’has fet del teu germà?”.
Tots els missioners tenim experiències semblants ja que la realitat que estem vivint és la que fomenta més i més la nostra vocació. I arriba un moment que en lloc de ser “evangelitzadors” te n’adones que és gent com aquesta la que veritablement ens evangelitza a nosaltres.
I aquí vull fer present a tots els missioners igualadins que viuen el missatge de Jesús arreu del món fent-lo realitat cada dia. Especialment a les meves companyes de congregació, la Maria Àngels Sagristà i la Mª Dolors Gómez, prou conegudes per a tots vosaltres. Precisament aquest any en fa 50 de la Fundació de les Missioneres de  Crist Jesús i aquesta és una bona ocasió per celebrar-ho.
Em fa il·lusió que aquesta medalla la recullin  els meus pares i que sigui la Laura Dalmau la meva “instructora”. Tots tres representen prou bé a la meva família i amics respectivament, dels quals i de diferents maneres, sempre he rebut ànims i m’han fet costat per a la meva missió”.
Una petjada profunda
Aquest testimoni és de l’any 1994. Poques coses han canviat de llavors ençà, i potser que ens posem les piles o anirà passant el temps i les coses, lluny d’arreglar-se, encara poden empitjorar. Però el que romandrà sempre, amb la seva petjada, és el seu missatge, el de l’altre món com abandonat a la seva sort per part dels poders econòmics a nivell mundial, un missatge basat en uns altres principis que els de la cobdícia i el poder, un món on hi prevalgui la justícia en el seu sentit més ample i on la humanitat no sigui una espècie en perill d’extinció.
Comprometre’s per realitzar-se
En aquest món globalitzat, potser no ens cal anar tan lluny per fer front a la gran injustícia d’una societat que deixa enrere allò fonamental que hauria de prevaler en les societats civilitzades, perquè els valors i sentiments intrínsecs amb l’ésser  humà són els que ens poden omplir la vida de sentit, molt més que tots els béns materials que el capitalisme ens ofereix i que no sadollen la set del món que les persones, la bona gent, anhelem i voldríem per gaudir per sentir-nos realitzats.
Adeu Tere, i moltes gràcies per tot.    

COMIAT A TERE NOGUÉ I FELIP

LLEGIT, EN NOM DE LA FAMÍLIA, A LA CERIMÒNIA DE COMIAT
Barcelona 01.01.1944 - 21.06.2019
Estem aquí per acomiadar-te. No vàrem poder fer-ho amb temps per tal de rebre el retorn de la teva mirada neta, amb el teu rostre somrient i sempre optimista. Ara que, aquest viatge, t’ha agafat -com sempre deia la mama- amb les maletes preparades i a punt.
La teva austeritat i la actitud d’estar en pau amb tu mateixa i amb la pròpia vida, d’acord amb els teus principis, feien que sempre portessis el teu equipatge a sobre, l’imprescindible per sobreviure, però -sobretot- el necessari per viure.
Perquè la teva vida ha estat molt més que un simple bagatge, doncs restaves oberta a les necessitats dels demés per aportar-hi el teu ull crític contra les injustícies, a favor d’una veritat que defensaves amb  tossuderia, una veritat indestructible; i d’aportar-hi -per part teva- el compromís de salvar aquells obstacles en el camí a favor de qui més ho necessita, dedicant-hi generosament totes les hores i els temps possibles.
La teva actitud de servei ens incloïa també a nosaltres, a tots els membres de la teva família, quina relació vas reprendre quan el pare i la mare visqueren la seva darrera etapa, amb dependències, i tu en vas ser un puntal fonamental. Havies passat moltes temporades lluny geogràficament de nosaltres, però les experiències viscudes ens varen fer-te sentir propera, una proximitat que hem sentit i viscut en tot moment, redescobrint-te després d’uns records d’infantesa ja molt llunyans...
També hem gaudit, com tantíssimes persones arreu, de la teva gran vàlua, una vàlua que ha deixat una ràfega lluminosa, a mode de fonda petjada, d’un treball missioner diferent, tant pel teu testimoni constant com pel compromís de vida conseqüent fins al final dels teus dies.
Poc amiga dels afalacs però amiga del tot per allò que preocupa i ocupa una prioritat en els teus valors. Per això estem segurs i segures que -des d’on ens contemplis- ho faràs en pau, amb aquella pau que ha estat el nord de la teva vida i que -per a molts de nosaltres- serà el record que ens queda en la memòria del teu pas per aquest món que encara continua necessitant de gent com tu, perquè les injustícies i la manca d’humanitat que ens envolta requereix d’un lliurament llarg i constant, com el camí que tu has recorregut.
Estem convençuts i convençudes, però, que des d’on estiguis comptarem d’una manera o altre amb el teu suport incondicional. Potser més potent del que ens sembla, potser...
Gràcies pel teu escalf i generositat, pel teu coratge i per la teva lliçó de vida. 
Gràcies, Tere. 




dimecres, 12 de juny del 2019

AMORS MALALTS, QUE NO MALALTS D'AMOR

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Tenia tan sols 29 anys i vivia al barri de Port Saplaya, al poblet d’Alboraia (València). Diuen les estadístiques que és la víctima número 1000 d’ una llista de registre oficial que es va iniciar l’ any 2003. La veritat, però, és que hi hagut -i encara hi ha- moltes més dones mortes a mans de les seves parelles sentimentals, d’aquelles a les que es suposa l’ amor havia de prevaler a la seva relació. Què els hi passa a alguns homes?. Què els hi passa pel cap?, ens preguntem...

Abans d’estadístiques
I ens ho preguntàvem a Igualada ja l’any 1996 quan es va començar el suport a dones víctimes de violència en el que encara avui és l’associació de les Dones amb Empenta. Darrera d’elles sorgien altres associacions e dones a la comarca, com ara a Vilanova i a Piera, així com les Dones d’Igualada quins objectius varen prioritzar la denúncia de la violència masclista que impregna la quotidianitat de la nostra societat, abans i tot de que Ana Orantes passes a la història per ser la número 1 d’ aquesta tràgica llista aquell 17 de desembre de 1997.

Sensibilització i visibilitat
La denúncia de cadascuna de les víctimes d’aquesta epidèmia i de les seves causes, l’exigència de serveis d’atenció a la dona per donar-los suport quan volen sortir del pou on estan posades i que difícilment se’n podran sortir sense ajut, o també algunes lleis com ara la vigent a Catalunya aprovada pel Parlament han estat avenços, certament. No obstant, amb tot això no n’hi ha prou, continuen havent-hi dones que moren a mans dels seus botxins i moltes d’altres continuen atrapades en la xarxa d’un fals amor.


Malalts d'amor 
Perquè no tot el que es diu i es fa en nom de l’amor és en realitat amor. De la mateixa manera que hi ha malalts d’amor de moltes coses (com ara Lluís Llach es declarava malalt d’amor pel seu país), n’hi ha que consideren que la persona que tenen al seu costat no és sinó un objecte del que pot disposar a plaer, una esclava que l’ha de servir incondicionalment en nom de l’amor, un a dona per parir (com diu la cançó “Con permiso, buenas tardes” d’Antonio Martínez - comparsa “Els Pirates” 1998), algú que disposa d’ella en exclusiva (com segrestada) i a la que cal allunyar de tot tipus de relació familiar o social, no sigui que li obrin els ulls i el deixi...
Patrons masclistes
Així els passa a molts homes impregnats dels patrons més masclistes heretats del sistema patriarcal i que, quan la dona descobreix per sí mateixa la seva vàlua (front la no valoració que hauria de rebre de qui es suposa l’estima), a aquests homes que tenen un concepte malaltís de l’amor, se’ls hi gira el cervell i adopten aquells comportaments tan abominables que, fins i tot acaben amb llevar-se la vida ells mateixos després d’haver mort la dona. Tot al revés, tal i com diu l’amiga Encarna Sant Celoni: “un home que s’ha suïcidat després, en lloc d’abans”, perquè si ho hagués fet abans hauria salvat la vida d’ella i -massa sovint- també la dels seus fills.
La impotència del seu entorn
Qui també ho pateix, des de la desesperació i la impotència, és el seu entorn. Familiars o amigues que coneixen els fets perquè ella els ho ha confiat en aquells moments en que l’ha volgut deixar a ell, però que ara hi ha tornat donant-li la enèsima oportunitat perquè li ha promès canviar: aquesta vegada sí que canviaré!, li diu, i se’l creu. Però torna a aïllar-se de qui la pot comprendre i ajudar...
Malalts els dos
Els dos estan malalts. Ell d’obsessió egoista i possessiva, ella pensant que és l’amor de la seva vida i que està disposada -si cal- a morir per amor: el vol a ell i vol estar amb ell; li diu a la seva família quan intenten apropar-se a ella per ajudar-la... És que ho viu com una alternativa incontestable i -certament, per ella- ho és. La disjuntiva és viure aquesta dependència amb ell fins a la mort o morir possiblement a mans d’ell. Mentre estigui en aquesta fase malaltissa d’amor, malgrat com a adulta tingui el dret a decidir sobre sí mateixa, per a ella no n’hi ha una altra alternativa, sembla.

Mentrestant...
Mentrestant, predicarem la igualtat, el dret a la igualtat de totes les persones, ja siguin homes o dones o qualsevulla de la diversitat de gènere que reconeixem avui dia. El que importa és que ens estimem i que cadascú ho faci ho vulgui i li plagui, si convé malalts d’amor però en cap cas des d’amors malalts.
El patriarcat ens les pren
Però el llast ve de tant lluny que encara ens queden moltes, massa, víctimes pel camí, unes consumades i altres anunciades. Dones assassinades per les que sortirem al carrer indignades, amb un dol amarg per la ràbia i la impotència de no haver pogut arribar a temps perquè ella s’obrís a l’altre cara de l’amor, el que li oferim la família i les persones que li som properes. Maleït patriarcat que ens les pren!


dimecres, 15 de maig del 2019

PERQUÈ ESTIC AMB IGUALADA SOM-HI


Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja en plena campanya per les properes eleccions municipals, les que ens toquen de més a prop perquè les persones que es presenten per representar-nos al nostre Ajuntament són veïns i veïnes, coneguts i fins i tot amics nostres, per això -malgrat totes les candidatures de totes les eleccions contenen noms i cognoms- aquestes tenen un caràcter de proximitat, diferent de les que ens queden més lluny.
Amb el Jordi Cuadras i la Montse Montaña
Pensar globalment actuar localment
Crec que, sense posar en qüestió l’àmbit local d’aquesta contesa electoral, a l’hora de l’anàlisi polític no ens podem permetre la omissió de tenir en compte el context en que es duen a terme, fins i tot perquè -a través dels Ajuntaments- rebem la influència de les polítiques que obeeixen a directrius d’àmbit mundial. I no em refereixo al posicionament que cada partit polític ha tingut entorn el què ha estat el monotema en els darrers anys, sinó -sobretot- en com ens repercuteix, en el dia a dia, les polítiques liberals que imperen i l’amenaça de retrocés real que representen aquelles forces populistes i totalitàries que proclamen el discurs de l’odi .
És en aquest context que no deixaria de ser una actitud infantil, o -en tot cas- poc madura, la que s’afronta com un pols entre els diferents col·lectius per mesurar-se la força que tindrien si fossin davant un altre escenari electoral.
Amb la Farah
El que importa, la gent
Sempre he defensat posicions d’esquerres, des d’una ideologia de fons que m’orienta, sí, però que no em porta a altra conclusió que la de sumar des de les diferents sensibilitats de les esquerres, perquè l’esquerra és plural i diversa, i això no és sinó una riquesa a l’hora de sumar i avançar en clau de progrés en la societat que ens ha tocat viure. Al contrari de la dreta, que sempre va a la una, els seus són uns interessos clars on qui paga mana, i a l’era de l’imperi del capital, les seves decisions són inqüestionables. Per això es dota de seguidors acrítics, gairebé mesells, on el pensament no és sinó un amplificador dels seus postulats i són susceptibles de poder-se comprar, és a dir, de tenir adeptes per allò dels estómacs agraïts...
La unitat de l’esquerra
I per tal de fer front a aquest model insolidari i egoista, sempre he apostat per la unitat de les esquerres, tot i que en el decurs de les diferents conteses electorals les diferents candidatures hagin pres noms diferents, però a cada moment he cregut en la suma de voluntats transformadores front l’immobilisme o la perpetuació d’un model econòmic basat en els interessos d’uns pocs en detriment dels interessos de la majoria.
Recordo l’època del tripartit a Igualada (1992-1995), on la suma de tres forces polítiques varen fer possible un govern transformador, indubtablement d’esquerres, en el que tan cadascuna de les forces que el conformaven -com també els seus líders- mantenien la seva identitat, oferint uns posicionaments plurals des de la diversitat, però que sumaven en el dia a dia i -el què és més important- en un canvi en el model de ciutat.
L’època de l’Entesa va ser  una continuïtat en la gestió d’una etapa que ha passat a la història. Les avantatges d’alguns canvis substancials encara les gaudim avui. Potser la fórmula d’una sola candidatura diluïa la riquesa de la seva diversitat, la que la alimentava i donava fruit, però la petjada de la seva actuació encara perdura i es pot dir que enyorem aquell impuls.
Treballant amb il·lusió per la nostra ciutat
La Igualada Som-hi del Jordi Cuadras
Ara tenim de nou una oportunitat per continuar aquell impuls tot apostant per l’esquerra transformadora, des de la diversitat, la d’un grup de persones que -des del primer dia i de la mà del Jordi Cuadras- treballem amb el punt de mira posat en la ciutat i la seva gent, no en què Igualada surti als mitjans com una marca comercial a costa de projectes de fum, pensats més en clau de lluïment personal del seu Alcalde (o la seva promoció personal) més que no pas en atendre les demandes reals de les persones que composen la mateixa ciutat.
Una ciutat on s’hi pugui viure
Perquè, per exemple, el problema de l’habitatge no es pot camuflar venent la ciutat com una plataforma per al turisme, una forma de treure profit d’uns habitatges buits que els seus propietaris es neguen a rehabilitar per oferir-los com a parc de lloguer per la gent que vol viure a Igualada i no té possibilitats d’accedir a un habitatge digne. Els habitatges buits i el model de potenciar els supermercats en detriment del petit comerç fan del centre de la ciutat una ciutat gairebé fantasma. S’omple per les festes, sí, però qui les omple és la gent que resideix a d’altres indrets d’aquesta ciutat que es resisteix a ser únicament dormitori.

Un equip cohesionat pel canvi
Aquests i d’altres temes formen part d’un programa elaborat de forma molt participativa i tenint en compte l’opinió d’una ciutadania que també s’ha consultat. L’equip d’Igualada Som-hi està format per homes i dones de diversa procedència i condició, on s’hi respira aire fresc, il·lusió i ganes en una companyonia que no entén d’altres propòsits que maldar per fer una igualada millor, social, oberta i en comú. Som-hi doncs.

dimecres, 17 d’abril del 2019

NEUS CATALÀ, UN TESTIMONI DE LLUITA CONTRA L'OBLIT


Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip
Amb 103 anys Neus Català ha tornat a aconseguir sobreviure a la mort. Primer als camps d’extermini nazis, i ara perquè el seu llegat roman entre nosaltres. El 16 de març de 2007 va ser a Igualada convidada per les associacions de dones i l’Ateneu Igualadí, on se li va retre un reconeixement ciutadà pel seu testimoni en la lluita contra el feixisme, una amenaça que avui, dissortadament, torna a fer-se molt present. Per això és un bon moment per renovar el nostre compromís de no silenciar la pròpia història per tal que mai més es puguin repetir tals horrors, i en reprodueixo el manifest d’aquest compromís ciutadà:
Reconeixement ciutadà a l'Ateneu Igualadí
“Molts de nosaltres no vàrem viure la guerra, una guerra que va marcar fortament tots aquells que la varen viure i sobreviure... Estaven en joc unes idees, sí, però les circumstàncies familiars, polítiques o territorials eren massa sovint els condicionants que marcaven la línia divisòria si s’havia d’estar a un cantó o a un altre. L’enfrontament i l’odi generat per la pèrdua de familiars volguts, calava a fons a totes les llars. Les morts, les persecucions i la fam conseqüents a les guerres es sofria a les dues bandes.
Al seu temps, en Raimon ens deia: “Molts es varen quedar, havien guanyat, diuen; d’altres conegueren l’exili i els seus camins...”, També deia: “jo no he vist aquelles morts de ràbia, jo no he vist aquells morts de fam, jo no he vist aquelles morts al front, jo no he vist aquelles morts a les presons... No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat i, encara avui, la gent que ho ha vist, amb por ho conta....”. Comparteixo la seva conclusió d’estar convençuda de que -en realitat- “tots havíem perdut”.
Gairebé era tabú parlar de la guerra, i el poc que ens explicaven eren experiències terribles que esgarrifaven les nostres ments d’infant. Més que alimentar venjances, tal volta el que pretenien amb el seu silenci, tot pretenent que ens allunyéssim d’aquells compromisos perillosos, en realitat era protegir-nos, segur.    
Però el temps és justicier, i, tard o d’hora, quan l’assumpció de la pròpia consciència com a éssers humans ho fa possible, rescatem aquells fets viscuts de forma traumàtica, així com els records de vida patits, des de la repressió del subconscient col·lectiu que els emmagatzema, fent que la veritat suri inexorablement a la superfície.
La memòria històrica
Vivim uns moments de recuperació de la memòria històrica, de saber de les raons dels qui feren front a l’aixecament militar del General Franco contra la República, un sistema democràtic legítimament constituït. Perquè la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada i és així com, malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura i el silenci imposat en el procés de transició democràtica, estem coneixent episodis de la nostra pròpia història.
Hem esbrinat bastant de tot allò que suposen les gestes de la política oficial, però no hem sabut massa de la resistència civil, de com -particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com del social.
Els anys de la postguerra foren difícils per tothom, i totes les famílies que hi havien perdut algun dels seus membres, o que en desconeixien la seva destinació, hagueren de sobreviure al buit de la seva absència i, en molts casos, al setge social de ser assenyalats amb el dit simplement per ser considerats perdedors. Per això és tan important recuperar la memòria, per poder netejar cada nom condemnat en fals, per poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que ja no estigui segellada per l’anonimat en un indret desconegut, i recordar amb orgull totes i cadascuna de les persones callades a qui han negat la seva dignitat.
Avui aquí, a Igualada, en el marc dels actes commemoratius del Dia de les Dones, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada. I volem fer-ho amb la presència de Neus Català, que en el seu testimoni contra l’oblit ens ha esperonat a fer-ho.
Ravensbrück
Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però s’ha parlat ben poc de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. De Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però, a la vegada, ben comunicada amb la capital.
Creat el 1939, aquest camp de concentració va esdevenir ràpidament un centre de producció per la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les últimes forces per fer components elèctrics, teixir uniformes pels soldats al front o bé fabricant material bèl·lic en els camps annexos. La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van trobar la mort, de la forma més atroç, més de 92.000 persones, la majoria dones i també infants.
Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent dels camps d’extermini nazi de Ravensbrück. Aquesta dona nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Priorat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut.
Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo t’explico lo meu, però el què jo vaig fer no és res, és només una part del que varen fer milers de dones espanyoles”.
És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat durant la II República i que varen tenir un gran pes en la producció i  manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país.
Neus català signant al Llibre d'Honor de l'Ajuntament d'Igualada
El nostre reconeixement
Perquè ens han volgut negar la història, perquè ens volen callar la veritat i condemnaren als vençuts a la persecució, l’exili i la humiliació, les dones hem decidit trencar d’una vegada per totes amb aquesta injúria i apostem fermament per recuperar la memòria, el nom i la dignitat de totes les dones i homes que lluitaren per una vida i uns drets humans que, malgrat tornin a estar de nou amenaçats, avui per avui, molts de nosaltres els hem pogut tastar.
Per tot això, recollint el llegat del seu bagatge, des de molts raons de la nostra ciutadania, associacions i entitats diverses han volgut sumar-se a aquest reconeixement ciutadà a Neus Català per la seva lluita contra l’oblit,  prenem doncs la paraula i subscrivim solemnement, i a dia d’avui, el nostre compromís per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada”.

diumenge, 14 d’abril del 2019

LA FONDA PETJADA DE NEUS CATALÀ


Neus Català va estar a Igualada en l’acte central de l’extens programa commemoratiu del Dia de les Dones en una jornada inoblidable per aquelles persones que tinguérem el goig i l’orgull de compartir amb ella petites converses en una agenda que ja va començar al migdia, en una recepció que li va fer l’Ajuntament.

Portada a Regió7 del 17.03.2007
Menuda ella i amb una lucidesa envejable malgrat els seus 92 anys, deixava constància al llibre que, en honor a tots els ciutadans i autoritats, va signar amb els seus desitjos: “Igualada, un nom predestinat que comporta les millors amistats i voluntats per una vida plena d’objectius, de prosperitat i felicitat”, i advocà perquè la paritat sigui efectiva ben aviat. 

Conscient que la gent vol saludar-la i parlar, es deixava fer fotografies a totes aquelles persones que li sol·licitaven. Així tenim que l’Alcalde Jordi Aymamí es va oferir a acompanyar-la fins la porta de les oficines municipals de l’edifici Amélior, i li va portar del braç. Una imatge simbòlica però summament tendre a la vegada. 

Però el plat fort havia de venir a l’acte central, després de compartir el dinar i conversa amb les dones que l’havien volgut i pogut acompanyar. La Maria Carme Mateu, en nom de l’Ateneu -entitat amfitriona- , havia donat l’entrada a l’escenari de la Neus Català davant un públic que la va rebre amb aplaudiments i dempeus.
Les paraules de Neus Català, el seu testimoni sobre la punyent realitat dels camps d’extermini nazis i, en particular, del que ella va viure a Ravensbrück, posen encara la pell de gallina a qui ho escolta. Però ella ho explica una i altra vegada en la convicció que està complint un jurament, el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que varen patir: si vius, ho has d’explicar, sempre conclou.
Un testimoni d'excepció
Més frapant va ser encara constatar la frescor d’un discurs fet amb tota la convicció de les idees que l’experiència encara ha refermat. Potser per això, la lluita contra l’oblit de Neus Català ha tingut el reconeixement de molts racons de la nostra ciutadania on entitats i associacions diverses han volgut sumar-s’hi recollint el llegat del seu bagatge.
Reconeixement ciutadà
En el marc commemoratiu del Dia de les Dones d’enguany havíem preparat un gest per tal de posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fer de ser dones ha estat doblement silenciada: “És molt important recuperar la memòria històrica per tal de poder netejar cada nom condemnat en fals, poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que no estigui segellada per l’anonimat en un indret desconegut. Volem recordar amb orgull totes i cadascuna de les persones callades a qui han negat la seva dignitat”, deia el manifest que es va llegir. “Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada”.

Al final, de la mà d’unes alumnes de l’Escola de Música i de les amigues de Llegim Llibreria,  Neus Català rebé tres presents molt particulars: el so d’una tenora que irrompia la platea amb una interpretació vibrant de l’Emigrant va fer present aquella Catalunya enyorada i evocada per la Neus mentre era a l’Infern de Ravensbrück; l’Himne de Riego palesava la causa de la República per la que tantes persones hi deixaren el millor de sí mateixos, fins i tot la vida (el públic seguia el ritme picant de mans). Finalment, i des de l’escenari, dues noies li dedicaren una molt bella interpretació en violoncel d’aquest cant universal que és el nostre Cant dels Ocells, perquè cadascuna de les paraules de Neus Català que donen testimoni dels horrors d’una guerra són, per damunt de tot, el seu crit per la pau.
        Maribel Nogué i Felip
Publicat a l’Enllaç dels anoiencs el 23 de març de 2007