EL 47, L'ALTRA VERITAT IMPLÍCITA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Diumenge vaig anar a Montbui, al Mont Àgora, on s’hi projectava la pel·lícula que ha assaltat recentment les pantalles de cinema del nostre país. El “47” explica la història d’un acte de dissidència pacífica, on el moviment veïnal que va ser l’inici de la transformació dels suburbis de Barcelona fins a esdevenir avui barris ben dignes de moltes ciutats. Manolo Vital era un conductor d’autobús que segrestaria per tal de desmuntar una mentida que l’Ajuntament de Barcelona s’obstinava en repetir, i que era que els autobusos no podien pujar les costes del districte de Torre Baró. Un acte de rebel·lia que va demostrar ser un catalitzador per al canvi, un canvi del que les persones que hi viuen s’enorgulleixen de les seves arrels, d’una lluita de veïnat i de classe, que va ajudar a crear la Barcelona moderna que ha anat esdevenint en el temps.

El Barri de Sant Maure 1977

Vivències també a casa nostra

La pel·lícula ofereix un relat colpidor, molt realista i ple de records d’unes vivències que aquella generació vàrem viure de primera mà, potser no a Torre Baró però sí que coincidia als inicis de l’assentament poblacional al que llavors era el Barri de Sant Maure i que avui és el nucli urbà de Santa Margarida de Montbui, un canvi que no hauria sigut possible sense la munió de treballadors i treballadores que hi deixaren la seva pell, i mai tan literalment dit, perquè sota la dictadura, qualsevol acte de protesta suposava el risc de la repressió, ja sigui laboral (quedar-te sense feina) o també d’arriscar-te a una detenció, sotmès a tortura i posteriorment presó o, en alguns casos, fins i tot la mort.

Èxode migratori anys 50-60

L’èxode migratori

Són milers i milers els homes i dones que varen decidir comprometre’s per fer front a les nefastes condicions de vida sofertes sota la dictadura franquista, havent hagut de fugir de la seva terra d’origen per la fam i la misèria a que varen ser condemnats, però també a la prepotència del “senyoritos” que es creien amos no sols de les terres on hi treballaven, sinó també de les persones i les seves famílies -inclòs les dones joves que també creien eren de la seva propietat- a les que obligaven a una vida sotmesa, trepitjant també la seva consciència i dignitat.

L’antifranquisme

El que la pel·lícula no diu és que, darrera d’aquests moviments veïnals, hi havia alguna cosa al darrere que no era fruit de la casualitat. Mica en mica, i sota la més rigorosa clandestinitat, els coetanis dels anys seixanta anàvem prenent consciència de la situació i ens comprometíem amb aquelles organitzacions -que ja des dels primers anys del franquisme- maldaven per resistir, primer, el cop d’estat que va destronar la legítima II República, per continuar lluitant sota el franquisme fins contribuir -de forma indiscutible- al procés de transició a la democràcia.

Vaga Tèxtil Igualada 1977

El compromís polític

La majoria dels obrers s’havien mobilitzat sobretot per raons ideològiques (les idees del socialisme s’estenien a la meitat del segle XX i la Declaració Universal dels Drets Humans hi varen contribuir). També amb un cert impuls de les bases d’un cristianisme que posava les seves esperances en el Concili Vaticà II i que va aportar molts militants a la causa dels obrers que s’organitzaven en sindicats i moviments veïnals. Esdevindrien líders però no pas herois aïllats, i molts d’ells havien optat per prendre compromís polític en la clandestinitat, conscients del que s’hi jugaven, perquè ni els partits polítics ni els sindicats eren legals.

El dia que Igualada va cridar:
Llibertat, Amnistia i Estatut d'autonomia

Lideratges, organització i herois

Així es formaren les CCOO i també les Associacions de Veïns, amb lideratges de militants compromesos molts d’ells amb el PSUC i que dedicaven els seus esforços als interessos i drets del conjunt al que representaven amb un lideratge, certament, però on la heroïcitat era compartida amb tots aquells qui representaven, ja siguin els treballadors de la fàbrica o els veïns i veïnes del seu barri, sense altre objectiu que la voluntat de servei a la comunitat, no pas per interès ni ansietat de lucre..

Monument dedicat
als advocats d'Atotxa

La realitat sura des del silenci

Aquest és un transfons que és present en el decurs del relat dels fets, tot i que la seva existència i tasca sura -del transfons- en silenci. La veritat històrica és indiscutiblement aquesta: sense una organització col·lectiva no hi ha victòries. Els èxits no són personals sinó del poble organitzat. Això està expressat implícitament tot i que no s’anomena. Ara que no és criticable, tan sols es tracta d’una pel·lícula...

maribelanoia@gmail.com

 

HEM PARLAT DE LA DONA TREBALLADORA A L'ANOIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El passat 18 d’abril va ser una jornada especial i molt emotiva. Ja ho diem les dones, que cada dia és 8 de març per reivindicar els nostres drets, i així -davant la commemoració -en aquest cas- d’un altre 1er de maig com a dia del treball- ho vàrem fer. L’associació de dones ASSOCPROCAT m’havia convidat a reflexionar sobre la dona treballadora a l’Anoia, talment com si la reivindicació de les causes generals que ens motiven avui encara a les dones a aixecar la nostra veu hagués oblidat o deixat en un segon terme els orígens de la commemoració del 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora. 

Totes les dones som treballadores

Dit això, d’entrada ho vàrem aclarir que, si bé és cert que la vaga d’obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company de Nova York, on el dia 25 de març del 1911 hi varen morir 142 obreres (la gran majoria dones immigrants joves), varen ser fonamentals per associar el dia de la dona a la commemoració específica de les dones treballadores, sempre es va considerar com el Dia de la Dona, perquè les dones no sols som treballadores per la nostra aportació a l’economia productiva de les fàbriques o a les empreses, sinó que -des de temps ancestrals- les dones també fem una impagada i impagable aportació a l’economia de reproducció de la vida, un valor també econòmic que es calcula suposa una aportació al PIB del 51 % si es tingués en compte el treball domèstic i el de la cura de la família, els més petits, els més grans i -sovint- també els homes del nucli familiar, que durant molt de temps no han assumit aquestes tasques com a pròpies.

Les Nacions Unides l’instauren el 1977

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el “leitmotiv” de les celebracions del Dia Internacional de la Dona i, segons el nostre calendari, el 8 de març de 1917 les dones russes, que ja feia anys el commemoraven, varen sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del tsar i la proclamació de la República. A partir d’aquell moment, el Dia Internacional de la Dona es va fixar el 8 de març, per no oblidar que els seus orígens estan basats en la reivindicació de les millors condicions de treball i de vida, i també dels drets polítics (com ara el dret a vot) i les mobilitzacions a favor de la pau (les dones no volem parir fills perquè ens els matin a les guerres). L’any 1977, les Nacions Unides va reconèixer el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, tot i que avui som conscients que va dirigit a totes les dones, perquè degut a l’estructura patriarcal de la societat, totes hi estem afectades.

La incorporació a la indústria tèxtil

Acompanyada d’una presentació en PowerPoint, la xerrada va anar repassant diferents pàgines de la nostra pròpia història local pel que fa al treball de les dones: La incorporació de les dones a les fàbriques del tèxtil de la meitat del segle XIX al principi de la Revolució Industrial, les seves lluites com ara la històrica vaga de dones de 1881 que varen dur a terme més de 2000 dones per espai de 19 setmanes, les mobilitzacions de primers de segle, l’arribada de la 2a República i la defensa dels valors assolits front l’aixecament militar del general Franco per enderrocar l’ordre legítimament establert, els 40 anys de dictadura que tornava les dones a casa al servei del marit i els fills, el procés migratori dels anys seixanta que emplenaven les fàbriques del gènere de punt, el seu paper en les primeres lluites pels drets socials en el procés de transició a la democràcia, així com la posterior lluita per defensar els seus llocs de treball front al desmantellament del teixit industrial (que durant tants anys havia permès una certa autonomia econòmica dintre les famílies) fins arribar a les condicions laborals que ens trobem avui.

Mobilitzacions contra el desmantellament industrial

Així es va projectar un petit testimoni gràfic de les mobilitzacions del personal de la Polifibra – Hisitex, de la Vives Vidal, de la Biosca o Fabrilmalla així com del personal d’Ignasi Carner. Les dones expulsades de les fàbriques varen ser abocades a un atur de llarga durada, amb dificultats per arribar a la jubilació amb unes cotitzacions dignes, perquè els darrers anys sols havien tingut dret a un subsidi, que no actualitza la base de cotització i comporta cobrar una pensió de mínims malgrat haver treballat molts anys. Com a alternativa, per part de les institucions o governs, sols s’oferien cursos de formació. Vàlids sí, sempre és saludable aprendre, però el mercat de treball no va absorbir allò après i moltes dones sols es varen reincorporar majoritàriament al servei a les persones. Sense desmerèixer la dignitat d’aquesta tasca tan necessària, la veritat és que és injustament remunerada, i això suposant que no s’hagin trobat davant la conveniència de tenir cura de les persones grans de la pròpia família o a tenir cura dels nets per tal de mantenir la feina en precari de les seves filles)...

Bretxa salarial i igualtat a la baixa

Existeix la bretxa salarial, sí, però sovint -i en alguns sectors- la igualtat s’ha donat a la baixa, és a dir, que el sou dels homes s’ha reduït al que abans cobraven les dones, que han vist rebaixats encara més els seus drets. El temps parcial, la temporalitat i la precarietat s’han apoderat de l’actual mercat de treball, havent de treballar en categories inferiors a les que hom està preparat, cobrant a raó d’aquesta inferioritat retributiva, és clar. Aquest sector també està ocupat majoritàriament per dones sí, i moltes d’elles d’origen migrant, amb el que representa de risc de treball en negre (sense assegurar) però també per les dificultats per assolir el permís de treball quan has hagut d’optar per la migració.

Les marees en defensa de les pensions o la salut pública

Darrerament hem viscut mobilitzacions en defensa de la salut pública i el reconeixement just dels drets dels seus treballadors, les marees o els “iaioflautes”, que ens recorden que les pensions són un dret conquerit després de molts anys de treball i que ni ens el poden rebaixar ni tampoc prendre: és nostre!.

Davant un altre 1er de maig

Però estem davant un altre 1er de maig i no podem oblidar que commemorem la lluita dels obrers, amb els seus màrtirs de Xicago, que reclamaven la jornada dels tres vuits i que, a Barcelona, amb la vaga de La Canadenca de primers de segle XX es varen assolir la jornada de les 8 hores de treball. Molts no voldríem altra cosa que tenir avui una jornada de 8 hores, perquè o bé hi ha la precarietat d’un contracte a temps parcial o bé han d’invertir molt més de 8 hores diàries en el seu treball també a causa de la precarietat, però sobretot per la modalitat del teletreball que ha vingut per quedar-se. Més enllà de la jornada laboral, el lema d’aquest 1er de Maig ens afecta a tots, perquè els salaris, les prestacions, els subsidis o les pensions s’han ressentit molt amb la puja disparada del cost de la vida (afegint-hi la crisi de l’energia o la guerra d’Ucraïna), per això sortirem al carrer -un any més- perquè: AMB LES COSES DE MENJAR NO S’HI JUGA.

maribelanoia@gmail.com

QUE LES LIMITACIONS NO ENS FACIN PERDRE ELS NOSTRES DRETS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El país està en deute amb la gent treballadora. “Ara toca” diu l’eslògan del manifest unitari de CCOO i UGT, i és cert, després d’uns anys de suportar tota mena de restriccions i pèrdua dels drets, inherents a les condicions laborals imposades pel predomini de l’economia lliberal, ens ha vingut aquesta pandèmia que torna a carregar sobre les espatlles de la gent que matina tots els dies, el pes d’aquesta crisi.

La importància dels serveis públics

Per una banda, la pandèmia ha posat a prova la professionalitat i lliurament dels serveis públics i essencials, sense els quals potser hauríem sobreviscut diferent aquesta dura experiència, per altra banda també ha posat al descobert amb els sectors públics, bàsicament els professionals de la salut i altres serveis públics essencials, la feblesa d’un sistema molt precari per les polítiques de privatització a l’ús, la preponderància del diner, del benefici sense entranyes per damunt de la humanitat d’aquelles professions dedicades a la cura de les persones i que, possiblement, sense una voluntat d’indiscutible vocació, no hauríem pogut afrontar aquesta pandèmia.

Reconèixer el valor del treball és just

Però un sistema just no es pot recolzar en aquesta aportació tan valuosa sense reconèixer el seu valor. No seria de rebut que no s’atenguessin les seves demandes que -simplement- són de justícia. Negar-ho sols aconseguiríem cremar el personal sinó sobretot palesar una enorme ingratitud, com si els aplaudiments de cada vespre d’ara fa un any no fossin més que un ritual que hem de passar pàgina. No seria just.

Els canvis del teletreball

El món del treball ha canviat notablement. Moltes de les persones que matinen i aguanten el país des de fa molts anys s’han vist afectades per l’estabilitat a la feina. Amb sort s’hauran pogut acollir a algun dels ERTE’s que ha habilitat el govern, d’altres simplement s’han quedat sense la feina que tenien, i que sovint ja era en precari. En tot cas, molts han vist com s’ha produït un canvi important en les seves vides per la sistematització del teletreball. D’entrada hom diria: que bé, treballar des de casa!, però aviat s’hi ha vist els inconvenients. Es fa difícil abstreure’t de la feina, i l’horari laboral es barreja massa sovint amb els diferents mons de tots els membres de la família en una convivència permanent, una situació que quan l’espai no és el mateix permet. Compartir el lloc de treball, a banda de la sana socialització que representa, suposa una bona eina d’agrupar-se en la defensa dels drets laborals comuns. No obstant, amb el teletreball la relació laboral passa a ser individualitzada i exclusivament virtual, suposant una limitació a l’hora d’associar-se per defensar els drets que són propis i que, en una jornada com el Primer de Maig, la força de la unitat obrera es posa de manifest més que mai.

Treballadors empobrits

És veritat que, malgrat s’hagi disposat un escut social per frenar l’impacte d’aquesta crisi, amb subsidis de protecció per desocupació, ajuts, renda garantida o ingrés mínim vital, per a molta gent s’ha fet molt difícil acollir-s’hi i s’ha incrementat el nivell de pobresa generalitzat, no sols dels que no poden treballar o no tenen recursos sinó també els que han vist minvats i limitats els seus ingressos per fer front a la vida (els autònoms, el petit comerç i certes Pymes...).

Vergonya sí, però solidaritat també

La cua de la fam ens hauria de fer vergonya, sí, però amagar aquesta realitat sota la catifa i negar-la no ens faria més justos. La solidaritat és un valor propi de la gent senzilla, i activar serveis per pal·liar unes necessitats molt generalitzades per la situació no és sinó una obligació de qualsevol societat que tingui un mínim de sensibilitat a la situació de precarietat i necessitat que viuen moltes persones, fins i tot treballadors que no arriben a final de mes. Estic certa que la gent que es veu obligada a acollir-se als subsidis o ajuts preferiria que els seus ingressos fossin el fruit d’una nòmina, del seu treball. El més digne pel ser humà és poder viure del propi treball, ja sigui el que anhela avui o la prestació a què té cotitzada després de la seva vida laboral (els pensionistes).

La dignitat del món del treball

El Primer de maig posa en valor la aportació a la societat del món del treball i, com deia al començament, el país està amb deute amb la gent treballadora. Encara que s’hagin salvat molts llocs de treball, se’n han perdut molts, i l’entorn és amenaçant per uns drets que venen de lluny, arrencats amb la força de les nostres lluites... Per això cal estar ben alerta: que les limitacions de la situació viscuda no ens facin perdre els nostres drets, els que els treballadors i treballadores han conquerit amb els seu esforç i lluites en el decurs dels anys. En aquests moments en que estan amenaçats fins i tots els drets humans més elementals, més que mai: Visca el Primer de Maig.

maribelanoia@gmail.com