NINGÚ LI HAVIA REGALAT MAI FLORS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ara farà un parell de setmanes l’Antonio (d’ACAPS) em va dir que la NINA estaria un parell de dies a Igualada i que, per la meva vinculació als mitjans de comunicació local, em convidava a parlar amb ella per recollir el seu testimoni. Sense saber encara com li donaria forma a la trobada, no vaig dubtar en concretar dia i hora.

Comadrona al Dispensari de Mahbes

NINA Mhded SALAM va néixer a Dajla (Sáhara Occidental), i en va haver de marxar, amb la seva família, l’any 1979 fruit de l’èxode forçat pels fets de 1975 quan els sahrauís es resistien a la ocupació del seu territori per part del Marroc. Primer els va acollir Mauritània, on va poder continuar els seus estudis fins ser comadrona, continuant més tard a Algèria (1980-1984) on es va llicenciar en obstetrícia. Actualment viu al Barri quatre dels Camps de Refugiats que els sahrauís tenen a Mahbes, en ple desert prop d’Algèria. Com deia, ella és comadrona, i dóna atenció materno-infantil, així com les múltiples funcions de cura en l’àmbit de l’atenció primària, al dispensari de Mahbes.

Condicions de salut molt precàries

M’explica que la població presenta un alt índex de desnutrició infantil, ja amb un alletament matern deficitari perquè moltes dones no tenen prou alimentació per poder alletar i -a partir dels 3-4 anys- quan ho necessiten pel seu creixement i no tenen res en què alimentar-los, es produeix una important baixada de pes. Tot això ho viuen en un context de terra molt seca on no s’hi pot conrear res, i han de suportar una climatologia que té dos moments punta: l’hivern amb molt de fred i un estiu de molta calor havent de suportar fins a 55 graus de temperatura.

Mitjans del tot insuficients

Malalties comuns com ara la hipertensió, l’epilèpsia, o d’altres esdevenen cròniques per les extremes condicions de vida, la manca de medicaments i també l’estrès que han de suportar per haver d’aguantar aquesta situació durant tants anys. No tenen ni analgèsics pel més elemental, per això han d’anar a Algèria per comprar els principis actius i, als campaments, han muntat una mena de taller per assolir ells mateixos l’aspirina o el Paracetamol, per exemple.

Depenen de l’ajut humanitari 

Pel seu viure quotidià sols depenen de l’ajut humanitari que reben a nivell mundial, un ajut que no sols els és necessari sinó imprescindible perquè no tenen res més. Sols els arriba, un cop al mes, farina, llegum, arròs, oli o sucre... ni productes frescos ni carn ni res... Productes que necessiten molta aigua i la que hi ha no és potable. La manca d’aigua influeix també en la salut de les persones. Al seu campament hi viuen unes 9.500 persones aproximadament i tan sols els arriba una cisterna al mes a cada barri, i les cisternes estan ja molt trencades i velles...

Dones subjugades per la tradició

També vàrem parlar de la situació de les dones, La majoria de les famílies tenen de 6 a 7 infants. Quan ja fa uns anys varen iniciar una campanya de contracepció, a banda de no tenir prou recursos per comprar els preservatius, es trobaven amb la barrera de les pròpies costums que, amb l’excusa de la religió, no ho permeten. Ella forma part del Consell de Dones, un càrrec que es renova cada 3 anys per mitjà del Congrés de les Dones, i que tracta de temes com ara la salut de les dones, el càncer de mama, les malalties venèries, la alimentació, però també de política, de solidaritat, de la situació del Front Polisari, d’activisme, en suma.. Avui, a banda de tirar endavant també la seva família amb cinc fills, continua amb el seu compromís pels drets del seu poble i -allà on va- es fa emissària de la seva causa.

La sororitat, la relació entre dones 

La conversa es va allargar en un ambient de complicitat i solidaritat, però sobretot de sororitat, aquella empatia i caliu que es dona quan ens trobem les dones de cor a cor. Sororitat de vida, de compromís, de lliurament pel seu poble, de patiment, d’impotència, de desesper però també de la tan necessària esperança, ara que sembla ser el món té posat els seus punts de mira cap a un altre cantó.

El risc de caure en l’oblit

De vegades no saps com fer front a situacions de tanta gravetat quina solució no és a les teves mans. L’ajut que necessita el poble sahrauí no ha de passar sols per continuar enviant-los queviures de primera necessitat, que els cal per sobreviure vitalment,  sinó -sobretot- per no oblidar els nostres germans víctimes d’una causa tan injusta que els condemna a malviure fora del seu país, a aguantar que el seu país estigui ocupat i els seus recursos explotats sense que el seu poble legítim en tregui cap profit per la seva supervivència, patint repressió i manca de llibertat i en un estatus d’apàtrida. Mentre, els més petits no han conegut altra cosa que dependre de la solidaritat internacional o, per exemple, l’esperança de ser acollits per famílies en les vacances de pau quan arriba l’estiu. I els més ancians van envellint enmig del desert àrid i eixut, amb l’arena com a únic paisatge, mentre van deixant enrere aquell bell somni tan albirat, aquell de que un dia podrien retornar a casa seva i -per fi- poder veure de nou el seu mar...

Detalls senzills però molt especials

Quan ja la varen venir a buscar, vaig anar collir unes roses de la terrassa que estaven en el seu punt més àlgid de florida. Al lliurar-li el pom es va emocionar: mai ningú li havia regalat abans flors.

maribelanoia@gmail.com

UN PETÓ QUE TRENCA MÉS D'UN SOSTRE DE VIDRE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Fins i tot la flamant nova Presidenta del Congrés dels Diputats Francina Armengol ho va dir en la seva intervenció de presa de posició institucional, desitjava sort a l’equip de dones que havien de disputar la final de la Copa Mundial Femenina de Futbol a Sidney, doncs estaven a punt de trencar aquell sostre de vidre que sempre se’ns ha posat a les dones per indicar-nos -permanentment- que la nostra llibertat i exercici de la igualtat de drets té un límit que no podem travessar.

Abusos de poder

Poc ens pensàvem que la gran gesta d’aquelles noies, erigides en campiones del món del futbol femení, trencarien alhora més d’un sostre de vidre, doncs amb aquell petó robat a Jennifer Hermoso, en plena celebració del triomf d’aquestes campiones, es va fer palès el masclisme existent en les relacions jeràrquiques de tipus laboral, sobretot en el món del futbol, on es permet tota mena d’improperis i insults sexistes, ja sigui als jugadors o als àrbitres.

Improperis sexistes

Fins fa poc, sols s’havia considerat inacceptable els improperis de tipus racista dirigits tant a jugadors com -sobretot- als àrbitres. Però ara li toca el torn rebutjar també els insults o gests que palesen i fan visible el masclisme, no endebades per als masclistes les dones no som sinó un objecte de desig que hem d’estar a la seva indiscutible disposició.

Esportistes i persones

Fa un any es varen plantar i es declararen en vaga, eren jugadores professionals i exigien els seus drets. No podien ser acomiadades per la maternitat, per exemple.. Amanda Gutiérrez, presidenta del principal sindicat del futbol femení espanyol FUTPRO va dir que era important que no es perdés el focus del tema, doncs el que està en joc són les condicions laborals de jugadores professionals, que per això les campiones del món hi ha posat la cara i el cos. Per això la Ministra de Treball en funcions Yolanda Díaz va dir que la Inspecció de Treball ja s’ha posat en marxa per recordar als clubs esportius la seva obligació de comptar amb Plans d’Igualtat, que les diferències retributives han d’estar justificades, i molt menys discriminades pel fet de ser dones.

La ostentació dels genitals

Aquesta és la superioritat que va manifestar Luis Rubiales robant-li a la jugadora un bes no consentit per, a continuació, fregar-se els seus genitals en públic com a símbol del seu poder masclista, un poder que -segons ells- radica en aquestes parts íntimes i que havia triomfat també front aquelles que l'havien qüestionat. La divulgació, i alhora denúncia d’aquests fets, han obert la caixa de pandora i el regueró de pólvora que han desencadenat ha estat com el “Me Too” de les actrius de cinema que en el decurs dels premis Oscar varen fer públic l’assetjament sofert per galans i directors de l’anomenat setè art, doncs han sortit també a la llum nombrosos casos d’assetjament sexual en aquest àmbit amb alguns acomiadaments que no sempre han estat dels caps o superiors jeràrquics en el poder, sinó que les víctimes han estat les treballadores, sovint posant en dubte la seva paraula pretenent sols defensar la seva suposada bona imatge, com fins ara.

S’ha acabat

Però la societat d’avui ja no és la d’ahir. La llei anomenada del “sí és sí”, tant criticada per la dreta, ha posat en el centre de les relacions personals el consentiment, un requisit necessari per distingir aquelles relacions no consentides, per tant, conseqüència d’un abús de poder. Ara s’ha acabat, les reivindicacions que feren fa un any les futbolistes tractades com a rebels han palesat el fons de la seva raó, uns interessos totalment aliens al que suposa l’esperit esportiu. Ja ho va dir Alexia Putelles en una entrevista: Volem més facilitats i millores d’infraestructures que ens ajudin a fer bé la nostra feina, que hi hagi executius i institucions que maldin per això i poder així -nosaltres- estar centrades en el futbol com a esport i no en la indústria del futbol en que s’ha convertit.

Campiones més enllà del camp de joc

Elles hauran crescut juntament amb els seus germans o companys d’escola, però han tingut al seu costat uns pares que creien en la igualtat i les varen defensar dels atacs que rebien pel fet de ser dones, quan el futbol es considera cosa d’homes. Segurament han hagut de sentir que eren unes “machorras”, ineptes, que millor que es quedessin a casa o, molt pitjor, que eren unes marranes i unes barjaules... No obstant, han practicat el millor de l’esperit esportiu de qualsevol disciplina, havent d’enfrontar-se no sols a un entorn social de rebuig (clubs, els patrocinadors, la federació, la premsa, la societat, etc...) sinó a unes estructures summament patriarcals basades en el poder, sobretot el poder econòmic, que és el que dona poder sobre les persones i -com no- particularment a les dones.

Mereixen ser escoltades i respectades

Moltes són les mostres de suport rebudes però -sobretot- les felicitacions per la seva gesta esportiva, una gesta que sembla hagi quedat en un segon lloc donant protagonisme als mascles de sempre. Ja ho va dir Sarina Wiegman, l’entrenadora neerlandesa de l’equip rival en la pugna per la final, que -després d’un merescut aplaudiment pel seu bon futbol- les campiones espanyoles mereixen ser respectades i escoltades.

Sororitat esportiva

I podríem concloure amb les paraules d’Aitana Bonmatí, guardonada per la UEFA millor jugadora de la temporada: “no són uns bons moments per al futbol espanyol malgrat venim de guanyar el Mundial. Com a societat no podem permetre que hi hagi abusos de poder en una relació laboral i faltes de respecte, manifestant el seu suport a la seva companya Jenny Hermoso i a totes les dones que han patit agressions sexuals en el seu lloc de treball”. Per damunt d’obscens gestos de triomf, les campiones han mostrat al món que es pot trencar més d’un sostre de vidre.

maribelanoia@gmail.com

LES DONES TORNEN A DESAFIAR LA TEOCRÀCIA A L'IRAN

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El primer desafiament dels iranians al jomeinisme va ser el 8 de març de 1979, quan unes 200.000 dones (i també molts homes) varen ocupar els carrers de Teherán en protesta per l’ordre de Jomeini d’obligar les dones iranianes a portar el vel per la força sota la amenaça de duríssims càstigs. La transcendència de la revolució popular de 1978 per foragitar el Sha de Persia del poder, que ha explicat sovint la periodista i amiga Nazanin Amirian, va suposar la imposició occidental del aiatol·là Jomeini, precursor de la sanguinària repressió i de situació tan radicalitzada que hi ha avui a l’ran. Nazanin n’és un viu testimoni doncs llavors era una estudiant molt compromesa en aquesta revolució i que va haver de cercar refugi polític a casa nostra, vivint molts anys a Barcelona i darrerament a Madrid. 

Nazanim Armanian, una veu autoritzada

A través de les xarxes socials però -sobretot- als seus articles a El Público, sempre ha estat per mi un referent per comprendre tots els conflictes de l’orient mitjà, de les guerres del petroli o el control del gas i els seus gasoductes per abastir els negocis d’occident, generant un seguit de conflictes bèl·lics fins la guerra de l’energia que vivim avui. Se’m fa imprescindible recollir les seves paraules, unes paraules autoritzades i  a tenir molt en compte, sobretot ara que al seu país es torna a donar un segon desafiament al poder protagonitzat -principalment- per les seves dones.

La mort de Mahsa, el detonant d’una nova revolució

La situació a l’Iran continua essent molt complicada. Les protestes varen començar el 16 de setembre després que es confirmés la mort de Mahsa Amini, una jove de 22 anys d’origen Kurd i que estava de visita a Teherán. Mahsa complia amb el sistema de marcatge social establert. La seva bellesa -però- va cridar la atenció dels talibans de la patrulla Ershan “orientar vers el bon camí” que vigila el vel de les dones per mantenir-les a ratlla emprant la pedagogia del terror. Va ser separada de la seva família -en ple carrer- per rebre la dosi de lliçó islàmica que han rebut milions de dones iranianes: humiliacions, bufetades i -més que provables- abusos sexuals. La resistència de la jove els va fer perdre el control i dos dies després va morir a l’Hospital. Aquest fet va encendre la metxa de tan d’abús i odi acumulat durant 43 anys, el d’una població farta del règim clerical i la seva guàrdia pretoriana.

L’ordre social que marca el vel

El vel és un senyal exterior i visible d’un estatus, el mateix que la insígnia groga enganxada a la indumentària dels jueus i la blava als cristians en el decurs del califat àrab d’OMAR II (682-720). No es tracta d’amagar el cabell de les dones, dons per això es podríem posar capell i prou, perquè eren emprats també pels homes -considerats sers de ple dret- i trencarien l’ordre social, crearien confusió i acabaria amb la pèrdua de control social per part dels poderosos. Per aquesta raó el judaisme i l’islam prohibeixen el transvestisme. És una raó de poder.

Les dones “infrahumanes”

L’expresident del règim islàmic (RI) Hashemi Rafsenyani va justificar la inclusió de les dones iranianes a les lleis de la seva teocràcia a la categoria de infrahumanes”, un termini que els nazis aplicaven als essers humans considerats inferiors i mancats de drets humans, doncs -segons ell- la diferència de mida, vitalitat, veu, desenvolupament muscular i força física entre un home i una dona demostren que els homes són més forts i estan més capacitats en tots els camps.

La rebel·lió pública d’un vel imposat

La nova rebel·lió popular té uns trets diferenciats al 1978, no tan sols en la participació, sinó també en el lideratge absolut de les dones (que estan recolzades pels homes). Ara les dones s’arrenquen els seus vels de forma col·lectiva i davant les forces d’opressió del RI, cosa que fins ara només es produïa de forma individual i anecdòtica.

Protestes també contra les polítiques del govern

La causa de Mahsa ha fet possible unificar les protestes aïllades i sectorials. Ara els manifestants ja no demanen reformes sinó que apunten directament a un capitalisme totalitari religiós i despietat, capaç de tallar les mans dels roba gallines mentre que -tan sols en la petroquímica d’Isfahán- l’Estat ha estafat com a mínim 19 milions d’euros; apunten també a una casta mafiosa que fa servir la superestructura d’estil medieval terroritzant la població per tal de saquejar un dels països més rics del planeta per condemnar a l’extrema pobresa prop del 70 % del país. La lluita pels drets civils, en el marc del RI, ha fracassat i el poble camina per enderrocar aquest règim islàmic que ja li ha donat massa oportunitats.

Es pretén avortar de nou una revolució més que legítima

De la mateixa manera que des de França es va voler avortar la revolució de 1978, imposant el feixista Jomeini a Teherán pel seu anticomunisme, ara des d’un diari

francès s’apunta a que París dona per liquidat aquest Estat Islàmic, el que no vol pas dir que no estiguin cuinant ja una alternativa perquè estigui al servei d’occident i frustrar així la revolució que s’està donant a Irán, amb les seves dones al capdavant.

Un segle de lluita feminista a l’esquena

Las majoria d’aquestes dones han nascut a la teocràcia islàmica, i demostra que ni les 75 fuetades establertes per la Sharia a les rebels, ni la presó, ni la tortura i la violació, ni tan sols la propaganda de 43 anys sobre les “bondats del vel” han servit per sotmetre les dones d’Iran que ja porten un segle de lluita feminista a la seva esquena.

maribelanoia@gmail.com

LES DONES FEMINISTES I EMPODERADES, SOM IMPARABLES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La mobilització de les dones el 8 de març del 2020 va ser un indicador indiscutible de com les dones, arreu del món, ens havíem empoderat,  i -de tal manera- que havíem agafat les regnes de la pròpia vida fins al punt de que el patriarcat es va sentir amenaçat. Els sectors més reaccionaris no varen tardar en aixecar el seu crit perquè s’havia permès aital mobilització quan la pandèmia del COVID mostrava les seves urpes entrant de ple en la nostra vida de cada dia. Fins i tot la oposició política la va instrumentalitzar, per acusar el govern de coalició, que ho havia permès, de ser el responsable de la pandèmia. És la prova més palpable de que les dones al carrer els fem por, ens temen perquè volem destruir el discurs de l’odi al diferent front qui pretén relegar les dones, de nou, a l’estatus d’objecte i de no persona, submisa i sotmesa com cal a uns homes perquè que són ells qui han de portar els pantalons, només faltaria...

No som un objecte

La lluita feminista ve de lluny i el moviment feminista ha passat per diverses etapes i expressions, però les dones sempre -d’una manera o altra- ens hem resistit a que només se’ns consideri un objecte, ja sigui com a aparell per la reproducció de l’espècie o per atendre als homes en les seves necessitats vitals o complaure en la seva pulsió sexual.

Som persones i tenim drets

Venim de lluny. Ja a la II República les dones assolirem molts dels drets que reivindicàvem de feia temps, uns drets que ens varen arravatar per l’aixecament militar contra un govern legítimament constituït, i que va perdurar tota la dictadura franquista. (Al segle VI, en el decurs del Concili de Mâcon s’havia discutit -fins i tot- si les dones teníem ànima...).  Però amb la Declaració Universal dels drets humans de l’any 1948 es va consagrar mundialment la nostra condició de persona amb igualtat de drets com la resta d’éssers humans, sense discriminació per raons de sexe, raça, religió o altres... Al nostre país no es varen aplicar aquests drets fins l’aprovació de la Constitució de 1978 i, a través de la Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing 1995, el feminisme del segle XX va plantejar una ambiciosa agenda mundial en favor de la igualtat, posant de relleu el valor universal dels seus postulats i el seu enorme potencial transformador.

Un entorn molt masclista

Però amb lleis no n’hi havia prou, s’havien de desenvolupar programes i mesures fins que les lleis vigents protegissin els nostres drets fins al moll de l’os d’una societat d’influència masclista molt arrelada. Les dones tenim un sostre de vidre, sí, però moltes dones s’han quedat molt lluny de sentir-se realitzada i lliure perquè els obstacles a superar pel fet de ser dona no els han permès ni d’arribar-hi.

Com aplicar coneixements i estudis

El moviment feminista té els seus anys d’història, i sempre hi hagut etapes on s’ha posat èmfasi en algun dels aspectes que l’estructura patriarcal de la societat condiciona i marca les nostres condicions de vida. El pas del temps hi ha afegit modernitat i coneixement, sobretot pels nombrosos treballs de recerca duts a terme darrerament i que, si poguéssim accedir a tots ells, no sé si tindríem pas temps de llegir-los. Del que sí ens dona temps és de descobrir, en un treball constant i per nosaltres mateixes, quina és la influència del sistema patriarcal en les nostres vides i al nostre entorn, per aportar-hi el nostre granet de sorra en canviar allò que està a les nostres mans, sobre les actituds relacionals, tant a l’àmbit familiar com en el social.

La pornografia fa les funcions d’un tutorial

La visibilització de la nostra realitat i la denúncia de tantes injustícies han anat arribant, amb molt d’esforç, a les escoles, a les empreses i també a d’altres sectors de la societat. L’alliberament sexual és un fet, ja no hi ha tabús, no obstant encara hi ha un comportament viciat a partir de rols diferents atorgats a la funció d’un home i a la de les dones. La pornografia està fent molt de mal perquè s’ha fet servir talment com un tutorial per tenir relacions i -evidentment- no són cap exemple per donar instruccions, i menys en el que han de ser unes relacions de gaudi basades en estimar, des del respecte, de mutu acord, de comunicació entre les persones més enllà del contacte físic.

Una cosificació sexuada

I heus aquí que s’ha donat tanta importància en desenvolupar lliurement qualsevol condició de l’expressió sexual, que això passa per damunt de tot. Certament tothom té dret a dirigir la seva orientació sexual cap on senti que és la seva. No hi cap la repressió ni el rebuig, i molt menys la marginació social. Cal un treball perquè les persones es trobin a sí mateixes i superin estereotips que no els encaixen. Una altra cosa és estructurar els matisos de la condició diversa que hi ha en la humanitat classificant-la per un aspecte específic, com si fos un tema exclusivament biològic. El rebuig del rol atorgat per una societat masclista que no encaixa ni a uns ni a altres no suposa -necessàriament- adaptar el cos a partir d’un sentiment. Alguns sectors econòmics del sector sanitari privat ja s’estan fregant les mans per l’increment de demanda de canvis físics.

El patriarcat és una construcció social, no biològica

En aquest sentit hi ha una bretxa oberta entre alguns sectors feministes que veuen perillar la llarga tasca feminista basada en la construcció d’una societat de gènere, que ha estat el motor de la seva lluita. Potser caldrà incorporar nous matisos a la nostra lluita, però el que no podem es negar el passat i dividir-nos. Si ens centrem en sumar i no excloure, des del nostre empoderament feminista, continuarem unides i serem imparables. A les dones ens continuen matant i el feixisme truca a la porta, no els fem el joc. El perill d’involució és molt més que possible, em preocupa per ser massa real.                                                                          maribelanoia@gmail.com

25 ANYS D'UNA EMPENTA AMB CONTINGUT FEMINISTA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

 

Encara no s’havia desencadenat el desenllaç de l’episodi d’Ana Orantes del 17 de desembre de 1997. El seu assassinat, a mans del propi marit que la maltractava, es va donar  dies després d’haver explicat la seva experiència -com a víctima de violència- en un programa de TV de Canal Sud. Aquest fet va suposar un abans i un després de que es fes visible una situació que tothom n’érem conscients patíem les dones. Aquest no va ser el primer cas de violència masclista enregistrat a les estadístiques, però el que sí obria era una etapa de complicitat ciutadana suficient com perquè s’afrontés una violència masclista que ens afecta a totes, que no era ni un cas aïllat ni havia d’estar relegat al món de la vida privada, com fins llavors.

Les dones de l’Anoia s’associaven per fer front a la violència

Abans d’aquest fet, era durant l’any 1996 que a la nostra comarca es varen crear tres associacions de dones diferents: l’Associació de Dones de Piera, l’Associació de la Dona Vilanovina i també les Dones amb Empenta a Santa Margarida de Montbui. Més tard es constituïa l’associació Dones d’Igualada i la Federació d’Associacions de Dones de l’Anoia, que durant els seus 14 anys de vida vàrem fer pinya i ens sumarem a la idea de generar un espai feminista prioritzant el fer front a la violència masclista, per això -des d’un bon principi- varen recolzar la proposta de Dones amb Empenta de crear un Servei d’Atenció a la Dona que és el que va iniciar aquesta gran trajectòria. Com reconeixen elles mateixes, en aquell moment hi havia un desconeixement absolut sobre la realitat de la violència masclista, perquè a banda de que ningú en parlava perquè estava molt invisibilitada, de forma molt hipòcrita, era criticat per la societat. No obstant, érem conscients que no disposàvem de cap recurs especialitzat tot i palesar la necessitat de crear una entitat que acompanyés a d’altres dones que ens constava vivien situacions de vida molt complexes per aquesta causa.

Del voluntariat d’origen a fer oficial un servei

Així és que, a partir d’una proposta des del voluntariat, donada la coincidència d’haver-hi dues professionals al grup (una psicòloga i una jurista), tota l’empenta es va posar en dotar la comarca d’aquest servei especialitzat d’atenció a la dona que, tal i com elles reconeixen, que avui té cobertura a tots i cadascun dels municipis de la comarca, i també més enllà, doncs han estès aquest servei a d’altres indrets de la Catalunya Central i al Baix Llobregat.

La llei de violència masclista i el seu desplegament

Amb el pas del temps no sols ha crescut la consciència feminista sinó que també les institucions s’han fet més sensibles i, amb l’aprovació de la Llei contra les violències masclistes i les seves mesures, s’han pogut desplegar alguns serveis que, de la mà de les Dones amb Empenta, a banda de donar atenció a tots els municipis de la comarca, la donen també al SIAD (un servei per a ciutats grans com Igualada o la Conca d’Òdena) alhora que han fet possible el SIE, el Centre d’Informació Especialitzada que ens tocava a la Catalunya Central i que, conjuntament amb una altra associació de dones, ho gestionen conjuntament amb les Dones amb Empenta.

El feminisme orienta la seva tasca

La seva expansió és paral·lela a l’evolució que han tingut les diferents institucions en assumir que la violència masclista com una realitat que no és exclusiva de segons quines parelles, sinó que és estructural, una xacra social comuna a tota la societat que ve del domini de l’ancestral estructura patriarcal que ens relega a un nivell d’inferioritat per sistema. El patriarcat és el càncer que està impregnat al moll de l’os dintre la mateixa estructura familiar, en particular dintre les mateixes dones, perquè se’ls ha atribuït un rol que ve de lluny i que -per sistema- les relega una condició de gairebé no persona ni ciutadana de ple dret, un rol que han d’assumir per assignació patriarcal però  al que també ens hi rebel·lem des de sempre..

El patriarcat, sempre darrere

Perquè. damunt el paper, sí que tenim tots els drets, però la influència ancestral d’aquesta estructura inhumana encara és ben viva dintre nostre i es continua transmetent d’una generació a una altra. Per això, més enllà d’un servei especialitat, la seva orientació no es neutre sinó que està impregnada del feminisme i la seva evolució. És que només des de la consciència feminista es pot fer front, amb unes certes garanties d’eficàcia per transformar les formes socials heretades i convertir-les en  unes formes de societat més humanes, on tothom tingui els mateixos drets i obligacions i on es respecti la diversitat d’expressions sexuals i de formes de vida escollides lliurament per cadascú. Som persones i tenim drets i no ens conformem ni resignem a que es perpetuïn unes desigualtats basades en la discriminació i l’explotació d’uns sers humans per uns altres.

Tota l’empenta del món en aquest camí, perquè el futur o serà feminista o no serà.

maribelanoia@gmail.com

REBUIG FEMINISTA I CIUTADÀ

 

Convocatòria feminista a molts municipis

Per aquest dimecres dia 3 s’havien convocat simultàniament sengles concentracions davant de cada Ajuntament per alçar una sola veu d’indignació i ràbia per l’agressió sexual que va patir aquest cap de setmana una jove de 16 anys a Igualada. Així, des de diferents municipis compartíem les mateixes paraules.

La Plaça de l’Ajuntament, que estava plena de gom a gom,  oferia un aspecte diferent. Nombrosos mitjans de comunicació hi eren per fer-se ressò de la concentració, el fet d’haver-se produït a Igualada érem el centre d’atenció de tots els mitjans.

De forma compartida es va llegir el manifest adjunt i la gent responia amb aplaudiments aquelles frases que es corejaven. Els moixiganguers d’Igualada, que en aquella hora tenien assaig, varen decidir participar i solidaritzar-se amb el motiu de la convocatòria aixecant un pilar on, des del cap de munt, l’anxaneta desplegava una pancarta que demanava “Justícia Feminista”.

Alerta amb el tractament informatiu dels mitjans

Cal dir que la ciutadania va respondre front a aquests actes violents, però no som conscients del tot de com s’han de tractar aquests temes, sobretot per part dels mitjans de comunicació. El que cal, en tot moment, és preservar la identitat de la víctima, i més en aquest cas que és menor, i no tan sols la seva identitat i la del seu entorn, per evitar que pugui ser identificada també en els detalls de l’agressió que poden esdevenir morbosos i gens convenient. Si realment volem que aquesta jove pugui sortir-se’n d’aquest malson, que li portarà -segur- seqüeles psíquiques o fins i tot físiques, ha de poder fer front a un tractament terapèutic sense que pugui ser assenyalada per ningú.

Una abraçada de sororitat

Des de la plaça de l’Ajuntament plena de gom a gom li tornàvem a enviar, com ja vàrem fer el dia abans, una altra gran abraçada de sororitat a la jove perquè li arribi l’escalf i el suport que necessita. Aquesta abraçada de sororitat s’ha d’estendre també vers totes aquelles dones susceptibles de ser víctimes de violència, perquè n’hi ha moltes en el nostre tracte social del dia a dia. És aquella violència soterrada que entre la vergonya i la por, sols tenen com a mut testimoni del seu sofriment i les llàgrimes en silenci, les parets de la pròpia llar, i que va minant la indiscutible vàlua que tenim com a dones fins a perdre aquella fortalesa que cal per poder denunciar-la.

Hem de poder alliberar-nos d’aquest jou ancestral que suposa la violència del patriarcat, perquè si ens toquen a una ens toquen a totes.

LA SORORITAT, UNA PRESCRIPCIÓ SOCIAL IMPRESCINDIBLE

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ho deia l’altra dia a la Manifestació Feminista convocada arreu per mostrar el nostre rebuig davant l’impacte d’haver trobat sense vida el cos de la petita Olivia que, juntament amb la seva germana Ana, va ser segrestada pel seu pare abans de tornar-la a la seva mare. Aquest fet ens ha sollevat tothom des del més profund i ens qüestiona la justícia patriarcal que tenim, tot exigint una “Justícia Feminista” que contempli també els drets dels infants. 

Una epidèmia

La violència masclista és com una altra epidèmia que tenim a la nostra societat, una epidèmia que cada dia es cobra més víctimes i que qui més la patim som les dones. Per fer front a aquesta epidèmia, a banda d’exigir que als poders públics i les seves institucions (Ajuntaments, Comunitats Autònomes, Poder Judicial, etc.) perquè prenguin aquelles mesures que els correspon com a estaments responsables de la pau social i la salut col·lectiva de la seva ciutadania, cal prescriure -com una medicina- la sororitat, una sororitat entesa com aquella complicitat especial que hem de tenir les dones, i el conjunt de la societat, a les víctimes de la violència masclista, majoritàriament dones. No obstant, ens cal defensar i abraçar totes les víctimes de la violència masclista, no únicament les dones sinó també el seu entorn.

La violència del patriarcat

És que la construcció de gènere que suposa el patriarcat organitza la societat a partir de nuclis base com ara la família, amb rols ben diferenciats pels homes i les dones. Avui ja es tendeix a viure en petits nuclis base però aquest ja no el conformen exclusivament els matrimonis de sempre (heterosexuals), sinó que el poden formar parelles diferents (homosexuals o simplement companys/es de pis), sense tenir en compte que molts nuclis familiars el conformen famílies monoparentals.

Un preu diferent pel fet de ser dona

El domini de l’estructura patriarcal en la vida de moltes parelles té un preu a pagar molt comú que és la anul·lació de la personalitat de la dona perquè resta subjugada o dependent de l’home com a cap de família. Ho constatem encara massa sovint, quan la dona n’està farta i vol dir prou, sovint pel bé dels seus propis fills, topen amb el poder jeràrquic atorgat a l’home i a aquest se li gira el cervell fins assassinar la seva ex-companya sentimental o fins i tot els seus fills, simplement per fer-li mal a ella.

La sororitat vol dir agermanament en femení

La sororitat, o agermanament en femení, que prové del llatí soror (germana), reflecteix un lligam estret en dones basat en el compartiment d’experiències, d’interessos o preocupacions en un context social i polític de discriminació en societats patriarcals. És una dimensió ètica, política i pràctica del feminisme contemporani que, en paraules de la feminista mexicana Marcela Lagarde, es pot definir com una experiència de les dones que condueix a la recerca de relacions positives i l’aliança existencial i política, cos a cos, subjectivitat a subjectivitat amb d’altres dones, per contribuir amb accions específiques a l’eliminació social de totes les formes d’opressió i al suport mutu per aconseguir el poder genèric de totes les dones i, amb ell, l’empoderament vital de cadascuna d’elles.

Empatitzar amb totes les dones

A partir de la realitat del masclisme tant a prop nostre, hem de tenir la capacitat de posar-nos al lloc de cadascuna de les dones, empatitzar amb la seva lluita per decontaminar-se de la influència d’un entorn masclista que l’ha condicionat massa temps. Hem d’estar amatents als senyals de violència que visquem al nostre entorn i, en la mesura del possible, implicar-nos: no podem mirar cap a un altre cantó.

Un entorn acollidor per poder dir “prou”

Sense el consentiment de les dones, sense aquella difícil decisió de dir “prou”, és difícil, però si aquestes dones perceben senyals de complicitat al seu entorn, d’abrigar esperances de trobar acolliment i no ser censurada per haver “suposadament fallat” o aguantat potser massa anys, la sororitat es pot posar en marxa i la dona víctima de violència es pot trobar acompanyada humanament, independentment del imprescindible suport professional jurídic o psicològic que pugui rebre d’algun servei públic (perquè no totes podrien pagar-se el privat).

La sororitat, un gest feminista

Marcela Lagarde, professora de la Universitat Autònoma de Mèxic, va impartir una conferència sobre la política feminista de la sororitat. El seu títol? “Poder, poders i apoderaments i l’amor? Ah, l’amor!”. Per altra banda, Anna Jónasdóttir, professora de la Universitat d’Orebro, Suècia, va parlar del “poder de l’amor” vist com una capacitat humana explotable, i com la identificació del poder de l’amor com un poder humà inconfusible, comparable però no reductible en poder del treball que explica la persistència del domini dels homes en la igualtat normal i en nombroses societats respectuoses amb les dones.

L’amor té el seu poder

Potser sí que ens queda per demostrar el poder de l’amor, però el que no podem rebutjar és la acceptació de la medicina de la sororitat com a mesura per humanitzar unes relacions humanes estrictes, fruit de societats opressores, i estimular la necessària autoestima de tantes dones que l’han vista molt minvada per la imposició de l’atàvica costum del predomini de la raó dels homes i el rol de les dones de claudicació, obediència -massa sovint- submissió.

maribelanoia@gmail.com