Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 26 de maig del 2021

SOS PALESTINA, UN SOL CRIT PER TOTA LA CIUTAT

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El dimecres 19 de maig va ser una jornada històrica. La comunitat musulmana d'Igualada ens convocava a una concentració per alçar el crit de SOS per la situació que viu Palestina. A 2/4 de vuit del vespre s'anaven concentrant, a la Plaça de Cal Font, dones i infants, famílies senceres al costat de les estàtues d'ATLAS que aquesta entitat va donar a la ciutat i que representen un monument a la diversitat que la conformem.
Presentació multilingue
Es va fer una presentació en diversos idiomes i es vàrem llegir alguns poemes, en àrab i en català. Les persones assistents es varen empoderar i varen a cridar diversos missatges, sobretot "llibertat per palestina" i "No és una guerra sinó un genocidi".

Una indignació que es porta molt endins

Es notava que portaven la indignació molt endins i que tenien granes de manifestar-se. Així, no varen parar els crits de manera que no es va poder fer el silenci ni per llegir el manifest o llegir algun altre poema. No importa, la seva fermesa, i una certa alegria de poder-se expressar, es va fer irresistible fins iniciar -de forma espontània una manifestació que va recórrer els carrers de la ciutat fins arribar a la Plaça de l'Ajuntament i tornar a la Plaça de Cal Font.

Omplir els carrers amb un sol crit

En el seu recorregut la gent palesava el seu enuig i cridava per fer sentir la seva ràbia davant aital injustícia alhora que expressar la seva impotència. En un moment donat, una dona va fer un crit d’aquells que li sortia de l’ànima i es va posar a plorar. Les persones que la rodejaven no van tardar en abraçar-la i donar-li tot el seu  suport. És que això és el que feia falta, compartir el dolor i cridar ben alt contra el genocidi que s’està duent a terme amb el poble de palestina, des de l’exèrcit més potent del món front una gent indefensa i del tot innocent, sense tenir en compte si es tracta d’infants, dones, malalts, famílies senceres o també periodistes o metges. Fins i tot han bombardejat l’únic Hospital per a infants que restava.

Denúncia del poder de les armes front la població civil indefensa

L’únic que importa són els interessos imperialistes i colonialistes inhumans, quan el poder i el diner està a les antípodes de les persones, i la humanitat és i ha d’estar per damunt de qualsevol política del governs. Aquest era el sentit, el llenguatge únic cridat en diversos idiomes però en una sola veu. La ciutadania diversa, la que es pot sentir relegada a un segon nivell per exercir de ple dret un espai que també és el seu, s’havia empoderat i havia pres els carrers, com fan altres col·lectius per manifestar-se.


Protagonistes a la pròpia ciutat

La comunitat musulmana, protagonista de la mobilització, no estava sola, els acompanyàvem ciutadans i ciutadanes dels que sempre hem sortit al carrer per mor de la solidaritat. És que la solidaritat és una veritable aliada de la diversitat, i ahir va quedar evidenciat. Així ho palesaren quan, en arribar a la Plaça de l’Ajuntament, varen ser rebuts amb aplaudiments per part de la gent que era asseguda entorn les diferents taules de les terrasses que ja omplen aquesta emblemàtica plaça.

La diversitat, un valor per a la convivència

Tothom va sortir satisfet i agraït per la oportunitat i possibilitat d'exercir el seu dret a denunciar i manifestar-se, perquè va prevaldre la humanitat per damunt de tot, i colze a colze, formàvem una sola comitiva pels carrers d’Igualada. Felicitem-nos tots plegats. Aquesta és la ciutat que desitgem molta gent tot i que costa que ens visibilitzem. La diversitat és un valor, i la solidaritat la base d’una societat on poder viure i conviure en pau i de forma constructiva per tothom.

maribelanoia@gmail.com



dimecres, 12 de maig del 2021

QUAN LA SOLIDARITAT ES POT EXERCIR DES DE CASA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Divendres passat, la Plaça de l’Ajuntament d’Igualada s’omplia de groc, blau i vermell, els colors de la bandera de Colòmbia. La comunitat d’aquest país llatinoamericà que conviu entre nosaltres havia convocat un acte de solidaritat amb el seu poble, un poble que s’ha alçat contra els seus botxins i que, de la mà de la policia estatal, està patins una massacre pel fet de sortir al carrer exigint la retirada d’una Reforma Tributària imposada per gravar els ingressos bàsics i fonamentals amb que la població no en té prou per viure, acabar amb les desigualtats i fer front a la galopant crisi econòmica i sanitària pels efectes del COVID doncs, lluny de fomentar les mesures sobre la salut de la població des de responsabilitat del govern, encara es vol privatitzar més uns serveis fonamentals que només han de ser públics.

Els poders a l'ombra militaritzen el país

La ineptitud i covardia  de l’actual president de Colòmbia, Ivan Duque, per fer front a la situació ha permès un veritable cop d’estat per part del narcotraficant 82, ex-presidiari i antic President de Colòmbia Àlvaro Uribe. En compliment de l’ordre impartida per aquest botxí, les ciutats i pobles de Colòmbia han estat militaritzades. Ciutats com Cali (Valle del Cauca) s’han convertit en un veritable camp de batalla d’un poble inerme i indignat contra unes hordes criminals del militarisme més reaccionari i criminal.



Massacre i repressàlies

Ens arriben vídeos de suposat vandalisme popular, però no diuen res sobre la barbàrie de l’Estat, els centenars abusos de la Força Pública, les desenes d’estudiants assassinats, els centenars de desapareguts, els joves de Siloé -un barri al costat de Calí- lliurats als seus familiars amb dispars a les cames, del vandalisme de policies disfressats, la gent de bé que -des dels seus confortables apartaments- disparen la gent, de la tortura per part de la policia del defensor dels drets humans i d’altres atrocitats.

Milers de víctimes

Les xifres facilitades el 8 de maig per Human Rights Internacional parlen per si soles: 43 assassinats, 1330 ferits de gravetat (2040 civils i 290 policies), 1023 detinguts arbitràriament, centenars de desapareguts, deu dones violades per policies ESMAD, defensors de drets Humans i periodistes són agredits, són les dades que ens arriben alhora que també ens indiquen que hi ha milers de ferits per les represàlies.

Els motius de la Vaga Nacional

La crida és urgent a la comunitat nacional i internacional en el sentit que el govern desmilitaritzi les ciutats i brindi les garanties elementals a la protesta i la mobilització del poble. 

Les reivindicacions que emparen la Vaga Nacional passen per l’exigència de garanties i llibertats democràtiques, la desmilitarització de les ciutats i el cessament de massacres i càstigs exemplars als responsables de les mobilitzacions, la retirada de la reforma a la salut i l’enfortiment d’una massiva vacunació contra el COVID19, dir no a les privatitzacions amb la defensa de la producció nacional, una renda bàsica, la matrícula zero i no alternança educativa, la no discriminació de gènere, diversitat sexual i ètnica, entre d’altres...

Emoció solidària

Ja quan anava a la concentració solidària que es va convocar a Igualada el divendres 7 de maig, en passar per la Plaça del Rei em vaig emocionar en veure una caravana de vehicles sonant els seus clàxons. Els seus ocupants portaven samarretes grogues i, al crit de Colòmbia, enarboraven banderes de color groc, blau i vermell, els de la bandera del seu país.

En arribar a la Plaça de l’Ajuntament aquests colors eren ben presents. Em vaig tornar a emocionar, doncs són moltes les vegades que he sortit al carrer en solidaritat amb la causa d’altres pobles d’arreu del món, també pels diferents pobles de llatinoamèrica, però aquesta era la primera volta que -a casa nostra- la gent a qui més els afecta aquesta situació en prenien la iniciativa. Aquesta vegada jo estaria al seu costat o a darrere, donant-los tot el suport i caliu necessari, acompanyant-los en el gran dolor que estan vivint.

Des de l’alegria, també denúncia

El desenvolupament de l’acte va anar des de compartir l’alegria de la seva música, amb assistents a la concentració ballant la cúmbia, fins a mostrar nombrosos rètols de denúncia de la situació, posar flors i encendre espelmes al terra tot recordant les morts que coneixem (cada dia creix el nombre de víctimes que -amb les dificultats d’una comunicació hipotecada pel control dels seus mitjans de comunicació- ens arriba en comptagotes). A cada nom que s’esmentava es responia amb un clam unànime: aquí no hi és, l’ha mort la policia!.

Les víctimes són alhora familiars i/o coneguts

En aquesta mobilització cal destacar la decisió del poble, sobretot la joventut, que hi està posant una elevada dosi de sacrifici. És així com els joves morts són també familiars i/o coneguts de la comunitat colombiana que convivim a Igualada, aquesta ciutat compartida, i que podrien ser també els propis fills o familiars més propers. Aquesta és la ciutat que reconec i estimo, la que avant posa el valor de la solidaritat acollint la seva diversitat, la que malgrat -per mor encara de les restriccions pel COVID19- no vaig poder abraçar físicament com hauria volgut, però que ens va permetre mostrar aquell sentit més pregon de la solidaritat, aquell concebut com “la tendresa dels pobles”.

Colombia no se rinde, carajo!

La lectura del manifest, el so d’algunes cançons prou significatives, el minut de silenci i l’entonació colpidora de l’himne de Colòmbia, seguit per la seva comunitat, la que compartim la mateixa ciutadania, clogueren un acte curull de fermesa i esperança. A l’ambient tornava a sentir aquell vell i càntic, veritable himne de tota la llatinoamèrica, “el pueblo unido jamás será vencido”. Es que “el pueblo no se rinde” i “Colombia resiste, carajo!”.

maribelanoia@gmail.com