LA MISSIÓ DE LA FLOTILLA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

“L’important no som nosaltres, allò important és la causa de la humanitat que avui és la causa palestina. Més fermes que mai ens mantenim en la necessitat d’aquestes accions. No ens podem posar de perfil”. Manifestava l’altra dia Ada Colau en tornar a casa després de la deportació feta per part d’Israel, com a conseqüència de l’atac a la flotilla i posterior segrest dels gairebé 500 activistes i els vaixells que sols portaven ajut humanitari a la Franja de Gaza, víctima de les atrocitats dutes a terme a la seva població civil, destruint-ho tot, sense contemplar ni les dones ni els infants, ni Hospitals ni acampades de refugiats i suport internacional, ni metges ni periodistes que puguin donar testimoni al món d’allò que està passant avui, en ple segle XXI.

Autoconvocats davant els propis Ajuntaments

encara no havia estat interceptada per les naus de l’exèrcit d’Israel, dijous passat tothom estava convocat davant els Ajuntaments de moltes ciutats de Catalunya. A Igualada, en aquest cas, érem unes dues-centes persones que, de forma espontània, vàrem prendre la paraula per palesar el nostre rebuig a la tremenda situació que es viu, encara avui i cada dia, a Gaza així com la denúncia del genocidi que està duent a terme el govern de Netanyahu, i vàrem fer-ho tant de forma individual com a col·lectiva, i amb clara visibilitat de la ciutadania diversa que conformem la ciutat, aixecant en un sol crit i repetides vegades, “no és una guerra és un genocidi”, “Free Free Palestine”, “no en el nostre nom” o “la flotilla no es toca”.

Tractats com a terroristes

Ens continuàvem autoconvocant a les nombroses manifestacions que es duen a terme a tot el país per aturar aquesta barbàries. Mentrestant, aquell mateix vespre es va produir l’assalt a la flotilla i el segrest tant dels vaixells amb l’ajut humanitari com la totalitat dels tripulants. Durant uns dies han estat sotmesos a tracte humiliant perquè els acusaven de terroristes. Ens han explicat episodis de maltractament físic, vexació i de manca d’alimentació, de medicines o també aigua potable. Però ells no es fan ni les víctimes ni els màrtirs, perquè són conscients que a Gaza, tota la població sense exclusió, pateix aquesta repressió des de fa anys, i que per això es tornarien a embarcar demà mateix. De fet, ja hi ha una altra flotilla que va sortir de Sicília i que ja  està camí de Gaza per forçar el corredor humanitari necessari que els permeti d’abastir-se d’aliments, medicaments i d’altres productes de primera necessitat.

L’únic objectiu la causa Palestina

Encara que hagin hagut de signar la deportació voluntària i que, emparats per la diplomàcia dels propis països, hagin pogut tornar a cases, la missió de la flotilla no ha estat pas fallida, doncs a través del seu testimoni, s’ha produït una sacsejada de la consciència humanitària sobretot de la població occidental, que no ha dubtat en omplir els carrers i places de les principals ciutats europees. Una altra cosa és que hem trobat a faltar el ple suport dels governs d’aquesta Europa que va sorgir per bastir una societat basada en els Drets Humans després d’haver patit l’horror del nazisme en el decurs de la II Guerra Mundial).

Impedir la claudicació davant els botxins

Cal trencar les relacions de tot tipus amb Israel, tant el comerç d’armes com les diplomàtiques. I més ara que, d’una forma bastant hipòcrita, Els EUA de Donald Trump i Netanyahu proposin un anomenat “Pla de pau “que no és altra cosa que una mena de rendició, doncs consisteix en un doblegament de la resistència del poble de Palestina per deixar-se acabar de colonitzar a favor dels macro interessos econòmics que, a nivell mundial, hi tenen els  lobbys sionistes.

Es pot plantar cara, un alè d’esperança

La “Global Sumud Flotilla” ha estat un alè d’esperança, doncs ha mostrat al món que es pot plantar cara al govern genocida i feixista d’Israel. En aquest sentit hem de continuar mobilitzant-nos fins a la fi del genocidi i per l’alliberament del poble palestí. No podem baixar la guàrdia, amb més flotilles o no, però sense deixar de pressionar als governs que es diuen a sí mateixos democràtics i que abracen els drets humans, per tal que prenguin aquelles mesures que sí els toca i poden prendre, ells les seves i la societat civil les nostres, les d’ells poden ser de governs de diferent color deixant enrere les polítiques partidistes, i nosaltres, encara que sigui diversa i plural de matisos polítics, però a la una tots plegats, per arribar a temps de que no repetim determinats i abominables episodis de la nostra pròpia història. No ho oblidem. Cal tenir memòria.

El costat correcte de la Història

Plantem cara al feixisme o el futur de la mateixa humanitat restarà sentenciat pel discurs de l’odi. La història s’està escrivint davant nostre, i en podem deixar empremta per posar-nos de perfil o per tornar la llibertat i la dignitat humana dels pobles aquella esperança que no desistim d’albirar. Fem créixer i prevaler la consciència humana dels drets per damunt dels interessos materials i els negocis.

maribelanoia@gmail.com

 

LES NACIONS UNIDES DE LA GENT COMÚ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Així ho explicava Ada Colau aquest dimarts en unes declaracions fetes a bord del vaixell que forma part de  la “Global Sumud Flotilla”. És cert, el conjunt de la població mundial va prenent consciència de l’abast d’aquest genocidi i es mobilitza, pren compromís des d’una consciència que va creixent decidits a aturar aquesta barbàrie del govern genocida de Netanyahu, simplement pels interessos geo estratègics que li suposa la seva ubicació, encara que en aquest camí hagi d’exterminar Palestina del mapa, inclòs la seva gent.

El bloqueig del corredor humanitari

No importa si li ha suposat, i encara li suposa, una massacre amb milers i milers de morts entre la població civil, infants i dones inclòs, condemnant-los a morir de fam i set per inanició, bloquejant els corredors humanitaris carregats d’aliments i ajuts del tot necessaris, deixant-los sense atenció sanitària per haver destruït també hospitals i molt de personal sanitari, que treballen sense mitjans i exhaust. S’han carregat gairebé totes les edificacions, així com qualsevol espai de refugi, sense discriminació, assassinant també periodistes que poguessin reflectir tot el que està passant. Tot això amb un bloqueig de corredors humanitaris que, amb aliments i ajuts del tot necessaris, s’han de quedar a la frontera perquè no els deixen passar.

La Global Sumud Flotilla ha posat rumb a Gaza

Precisament, per obligar el govern d’Israel a trencar aquest bloqueig, aquest estiu es va prendre la iniciativa de que dotzenes de vaixells de tot el món salparien de diferents ports d’arreu, grans i petits, per convergir cap a Gaza en la major flotilla civil que s’ha fet mai. Són delegacions de 45 països que ja s’han compromès a navegar cap a Gaza com a part de la missió marítima més gran per tal de trencar el setge il·legal d’Israel i obrir un corredor humanitari que pugui abastir de les necessitats de la població i acabar amb aquest genocidi.

Suport mundial a Palestina

Fa uns dies va sortir la Flotilla des de Barcelona. A Itàlia, milers de persones bloquejaren estacions de tren, ports, autopistes per obligar el govern d’Itàlia a embargar la compravenda d’armes a Israel i a reconèixer l’Estat de Palestina. En arribar a Grècia es compta incrementar la flotilla a 40 o 50 vaixells. A banda, a nombroses ciutats i països ja es fan mobilitzacions multitudinàries.

Unitat i solidaritat contra la impotència

Per al dijous dia 18 de setembre s’havia convocat concentrar-se a totes les places de tots els pobles per donar suport a la “Global Sumud Flotilla”. A Igualada ho vàrem fer, i més de dos centenars de persones ens hi trobàrem per tal de no ser còmplices d’aital genocidi pel nostre silenci. Els governs han de fer el seu, com ara l’embargament d’armes a Israel i reconèixer el dret de Palestina al seu estat, tema central de la darrera reunió de les Nacions Unides. Però també és important la tasca que Ada Colau definia com a “Nacions unides de la gent comú”. A la Plaça poguérem exterioritzar la nostra indignació pel que està passant, compartir que som molts i moltes que vivim amb impotència l’agreujament de la situació i preguntant-nos a cada moment: què puc fer jo?.  

Banderes, Kufiyes i cartells amb  síndria

Així, amb la bandera de Palestina donant color a la Plaça, també alguns Kufiya o mocadors Palestins, i la mainada amb el seu cartell visibilitzant una síndria, doncs per la seva coincidència de colors amb la bandera de Palestina, la síndria ha estat el seu símbol reivindicatiu quan onejar la bandera era prohibit i perseguit, com un símbol de resistència per a ratificar la seva identitat en moments de repressió.

Manifest i un minut de silenci

La gent participava activament podent cridar al vent: “Free Palestina” o “No és una guerra, és un genocidi”, i també “No en el nostre nom”. La lectura repartida del manifest i un minut de silenci en solidaritat amb les víctimes, varen cloure un acte on s’hi va notar una notable participació de les persones que encara tractem com l’altra ciutadania, però que varen mostrar que d’altre, res de res, s’havien empoderat com a ciutadania i hi participaven de ple dret, només faltaria, en suport a la flotilla i a la causa Palestina. Una amalgama de persones ben diverses però unides per una sola causa i a la mateixa ciutat.

Alguna cosa s’està movent. N’hi haurà prou?

Petits indicis ens indiquen que, alguna cosa s’està movent i que a les nostres mans està també poder donar-li un tomb a la balança del poder i la desigualtat.

maribelanoia@gmail.com

MENTIDES QUE AMAGUEN LA REALITAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Vivim uns temps on la mentida, les faules i la hipocresia perverteixen allò que hauria de ser el més sagrat. No és ja tota la lluentor dels carrers que ens indiquen que el Nadal ja és a les portes i que, per celebrar-lo com cal, se’ns convida a un consumisme exacerbat amb l’excusa de la tradició de fer regals. Està bé fer regals, ja ho crec, però sovint prima més quedar bé exhibint un cert poder adquisitiu, com si hagués de mostrar què triomfa a la vida que no pas la generositat d’un gest. Que ens costa d’acceptar que triomfar a la vida no és tenir de tot?.

Mentrestant, a Palestina...

Per començar, l’escenari dels fets que es commemoren avui és una terra on la seva població és víctima d’un genocidi al que sembla ja considerem irreversible, perquè la actualitat va canviant de pàgina cada dia deixant enrere Palestina, com si la impotència ens hagi de fer oblidar el patiment quotidià de la seva població destruïda pels atacs del govern assassí de Netanyahu, amb la complicitat de les grans potències mundials que fan costat al que és avui Israel. Un Israel que ha penetrat al Líban i que, no ho dubtem, conjuntament amb els interessos imperialistes està darrera l’enderrocament del govern de Síria per tal de minvar les forces de qui és el seu enemic, “els països àrabs”, que donen suport a la causa de Palestina i altres pobles de l’orient mitjà.

La “rebel·lió” a Síria

L’imperi s’ha imposat també per tenir Síria com a aliat per la seva guerra pel control dels recursos naturals de la zona. És clar, haver de passar els gasoductes donant el tomb per la península aràbiga, passant pel mar roig i el canal de Suez per arribar a la mediterrània, és massa tortuós. Els gasoductes arribarien abans travessant Palestina del riu fins al mar, no importa si pel camí han d’arrasar terres mil·lenàries i destruir els pobles que les habiten des de temps ancestrals. Amb el seu extermini haurien arrasat també la heroica resistència històrica que han afrontat anys i anys. És que es fa la guerra en nom de la pau, però s’alimenta així el negoci de la venda d’armament per perpetuar la submissió dels pobles als lobbys de pressió de la indústria armamentista.

Hipocresia estructural

Front tanta hipocresia m’ha fet mal a la consciència la coincidència dels grans fasts d’inauguració de la Catedral de Notre Dame, en un país amb greus problemes socials i aliats dels senyors de la guerra, i també la manca d’humanitat i sensibilitat vers les víctimes de la DANA a València amb una cerimònia pensada més en el rentat de cara dels polítics que en fer costat al dolor de la gent. Els familiars de les víctimes i els perjudicats no han pogut aguantar tanta hipocresia, com també se’ls fa difícil aguantar que els irresponsables, que podien prendre mesures per evitar víctimes humanes, siguin ara qui hagin d’administrar els ingents ajuts econòmics que rebran, perquè els necessiten, però que perillen d’engreixar encara més la trama corrupta dels negocis d’abans, sense que aquests recursos arribin on realment fa falta.

La solidaritat dels voluntaris

No obstant, darrera aquesta pantalla de mentides, traspua la impagable tasca duta a terme per la munió de voluntaris que no han dubtat a ajudar les poblacions damnificades, com un clam per creure que no tot està perdut, que els Drets Humans proclamats al món ara ha fet 76 anys es resisteixen a ser trepitjats i abolits del mapa.

L’essència i valor de l’ésser humà

L’adveniment d’aquestes festes no hauria de fer sinó recordar-nos el veritable sentit del Nadal que, segons la nostra tradició més pregona passa per enaltir el valor del ser humà en la seva nuesa en un esdeveniment que ens mostra el naixement d’un infant, i una esperança de vida, malgrat les extremes condicions de precarietat. El lliurament desinteressat, de cor, a canvi de res, simplement per empatia i solidaritat potser és el veritable esperit del Nadal, sense tanta embalum que el desnaturalitza. No pervertim el seu missatge.

maribelanoia@gmail.com

PREPARAR-NOS PER LA GUERRA?, MAI!!!

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Convocada per la Comunitat Palestina de Catalunya i la plataforma Coalició prou Complicitat amb Israel (CPCI), sota el lema “Aturem el genocidi de Palestina”, milers de persones a Barcelona, i també a d’altres vuitanta ciutats més, varen sortir al carrer aquest dissabte passat per donar suport al poble palestí, demanar que el govern espanyol trenqui relacions diplomàtiques amb Israel i n’aturi les relacions comercials, sobretot la venda d’armes, demanant -a més- la seva implicació en la denúncia de Sud-Àfrica contra Israel per genocidi, denúncia que ja ha estat interposada davant la Cort Internacional de Justícia de la ONU.

Un horror que no podem oblidar

La ofensiva d’Israel contra la Franja de Gaza iniciada fa ja més de sis mesos, ha causat ja la mort de 34.000 persones, la majoria civils dels quals 14.500 infants, gairebé 77.000 ferits i més de 8.000 desapareguts, però també són ja més de 10000 palestins empresonats a Israel, de fa dècades, sense un procés judicial just.

Es fa servir el dret a vet a la ONU

Amb horror i estupor hem viscut aquesta massacre duta a terme davant la aparent passivitat dels qui ostenten altes responsabilitats en el poder mundial fent servir -fins i tot- el seu dret a vet a la ONU impedint exigir un alto el foc i potenciar el reconeixement de l’estat palestí.

Manifestants iranís front una mesquita a Teheran

Els EUA han rebaixat la rèplica d’Israel a Iran

Israel és molt Israel i Netanyahu es sent tant prepotent i emparat que l’ha donat forces per tal de que la seva resposta a la onada de 300 drons i míssils que Iran va fer contra Israel sigui més suau tot fent cas als EUA. Per això va dur a terme l’atac quirúrgic contra les instal·lacions militars iranís a Isfahán, una base aèria que està prop d’alguna de les infraestructures més importants del programa nuclear iraní, un punt de mira tant dels EUA com del propi Israel per la sospita de que poden tenir un ús militar que Iran estaria amagant a les Inspeccions de l’Organisme Internacional de l’Energía Atòmica (OIEA).

El transfons geopolític d’Israel

Segons el canal ABC de la televisió dels EUA, que va citar fonts de la Casa Blanca, Israel, en l’atac d’aquest divendres, també va colpejar el sistema de defensa del recinte nuclear de Natanz a Iran. El missatge és molt clar: la propera vegada destruirà el complex nuclear d’Iran. És que la guerra d’Iran contra Israel és religiosa, mentre que la d’Israel és geopolítica.

A canvi, llicència per arrassar Rafah

Per aquesta raó, és possible que Els EUA hagi condicionat Netanhayu a una resposta més contundent, però aquest -com a contrapartida- ja ha amenaçat que assolarà tot el queda a la única ciutat no destruïda al sud de la Franja de Gaza on encara hi viuen 1,5 milions de persones perquè, afirma Netanyahu, Rafah s’ha convertit en el darrer bastió de la resistència de Hamás, una organització que ha jurat “esborrar de la faç de la terra”. I podrà fer-ho amb un occident que mira cap a un altre cantó per mor a la possibilitat d’una guerra total a l’Orient Mitjà.

Missió humanitària contra el setge a Gaza

Mentrestant, aquests dies s’ha posat en marxa l’anomenada “petita flota de la llibertat”, una missió solidària que sortirà d’Estambul fent rumb a GAZA, amb prop d’un miler d’activistes amb una important càrrega d’ajut humanitari, concretament 350 contenidors, 5.500 tones d’aliments i medicaments, destinats a la població assetjada de la Franja de Gaza. Perquè el bloqueig, que ja dura disset anys, ha estat qualificat pels promotors d’aquesta iniciativa solidària com un càstig col·lectiu vers els habitants de Gaza. En aquesta expedició hi ha participants d’una vintena d’activistes de Bilbao, Barcelona, Andalusia i Madrid. El grup és divers i comprèn observadors, personal mèdic, representants polítics i de mitjans de comunicació, units en el compromís de dur un cert alleugeriment a la població afectada de Gaza. Per part de Barcelona, a banda d’altres persones, hi ha Ada Colau, qui ha estat alcaldessa de la ciutat 2015-2023, que representa l’esperit solidari de la ciutat. La darrera notícia és que tenen problemes i no els deixen partir d’Estambul a Gaza...

Una vegada més: NO A LA GUERRA

Davant d’aquest panorama, la “Plataforma per la Pau, contra les guerres OTAN NO” de Catalunya han tret un comunicat d’alerta per les propostes que es volen dur a terme a partir de les properes eleccions europees i que van dirigides a preparar-nos per la guerra: s’acumulen els pronunciaments de representants de la Unió Europea a favor d’incrementar la despesa militar per a preparar-se per la guerra, i que suposarà necessàriament una reducció dels pressupostos socials, o bé la proposta de reactivar el servei militar obligatori anunciada pel ministre de defensa d’Alemanya Boris Pistorius, o el President de França Emmanuel Macron que no descarta tornar a enviar tropes a Ucraïna per enfrontar-se a Rússia...

No en el meu nom

Cal aturar aquesta espiral bel·licista que ens arrossega a la guerra, una guerra que -com en totes les guerres- només hi moren els pobres perquè els qui les promouen siguin cada vegada més rics amb el negoci d’armament i la submissió de països amb governs mesells... Ens juguem la vida i el futur de les nostres famílies, amistats i la mateixa humanitat. No a la guerra!, No en el nostres nom!!!.         

maribelanoia@gmail.com

 

 

UN DISCURS, AVUI ENCARA I MÉS QUE MAI, BEN VIGENT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

La litúrgia del nostre calendari ens porta a commemorar una Setmana Santa que, per una banda, molts han convertit en les vacances de primavera (encara que el temps amenaci amb la tan anhelada pluja), però per l’altra també s’evoquen -de diferent manera- els sentiments religiosos que la motiven. Els uns accentuaran les celebracions religioses pròpies de les seves creences i altres sortiran al carrer en processons i ritus que tenen un sentit cultural, però també profundament religiós. Com profundament religiós és també la celebració del Ramadà, la festa dels musulmans, que enguany coincideix en el mateix calendari.

Palestina al cor

La religió catòlica i el cristianisme tenen el punt de mira posat en uns fets succeïts fa més de dos mil anys a Palestina, un territori que -degut a la situació actual- també tenen molt present la majoria de conciutadans de cultura àrab, coincidint també en un mateix sentit de rebuig a la guerra i d’enuig pel genocidi que l’actual govern ultradretà d’Israel duu a terme contra la població civil de Gaza.

A mode de pregària

A mode de pregària, com un cant d’amor profund a les persones víctimes de totes les guerres i -particularment avui també- alçant el crit al nou o vell feixisme que amenaça la mateixa vida de les persones i del planeta, recupero l’inoblidable discurs final de Charles Chaplin a la seva gran pel·lícula “El gran Dictador” (1940), un discurs que, avui més que mai, recupera la seva força i esperança.

Hannah, em sents?

“Ho sento, però jo no vull ser emperador; aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar ningú, sinó si fos possible, ajudar tothom. Jueus i gentils, blancs o negres. Hem d'ajudar-nos els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La Terra és rica i pot alimentar totes les persones. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però l'hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes. Ha alçat barreres d'odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat nosaltres. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta. Es perdrà tot. Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d'aquests invents exigeix bondat humana. Exigeix la germanor universal que ens uneixi a tots nosaltres.

Ara mateix la meva veu arriba a milions d'éssers de tot el món, a milions d'homes desesperats, dones i infants. Víctimes d'un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. A aquells qui puguin escoltar-me, els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l'amargor d'homes que tenen por de seguir el camí del progrés humà. L'odi dels homes passarà. I cauran els dictadors. I el poder que li van llevar al poble, li serà reintegrat al poble. I així, mentre l'home existeixi, la llibertat no morirà. Soldats, no us rendiu a aquests homes, que en realitat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, què pensar i què sentir. Us escombren el cervell, us enceben, us tracten com a bestiar. I com a carn de canó. No us lliureu a aquests individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines; no sou bestiar. Sou homes. Dueu l'amor de la humanitat en els vostres cors. No l'odi. Només aquells que no estimen, odien. Aquells que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l'esclavitud, sinó per la llibertat!.

En el capítol XVII de San Lluc es llegeix: el regne de Déu és dintre de l'home. No d'un home ni d'un grup d'homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bella. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder actuant tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble, que garanteixi als homes treball. I doni a la joventut un futur. I a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d'aquestes coses, les feres van arribar el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures, només ells. Però esclavitzen el poble. Lluitem ara per a fer nosaltres realitat allò promès. Tots a lluitar per a llibertar al món. Per a enderrocar barreres nacionals. Per a eliminar l'ambició, l'odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món on la ciència, on el progrés, ens condueixi a tots a la felicitat. Soldats, en nom de la democràcia, hem d'unir-nos tots!”.

Més intel·ligència, bondat i dolçor

Conciutadans, conciutadanes, no tinguem cap dubte: en nom de la democràcia i els drets humans hem d’anar tots a la una.                   

maribelanoia@gmail.com

MÉS QUE MAI, LES DONES ESTEM I ESTAREM DEMPEUS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Davant una nova commemoració del 8 de març, com a Dia Internacional de les Dones, més que mai hem de tenir la perspectiva mundial d’aquesta jornada, perquè en els moments actuals el patriarcat mostra el seu rostre més bèstia i inhumà a nivell global. L’aposta per les guerres com a excusa de “polítiques de pau” no fan sinó que incrementar els seus efectes destructors sense entranyes, mentre la indústria de l’armament es sistematitza com a sector econòmic bàsic del capitalisme i s’imposen els criteris més ultraconservadors del neoliberalisme, amb una perillosa presència de l’extrema dreta, que amenaça els drets humans més bàsics, en particular, els que a les dones tan ens ha costat d’assolir.

Necessitem fermesa, no més guerra

En aquest sentit hem de continuar parlant de Palestina. No podem normalitzar la barbàrie. Un estat com el d’Israel, que s’està investigant per genocidi, ha de ser aïllat per la comunitat internacional fins que aturi totes les vulneracions dels drets humans. “Necessitem fermesa, no més guerra” ens deia Ada Colau. És que aquests dies hem escoltat els líders europeus dir que hem de preparar-nos per la guerra i, des del feminisme, hem de deixar clar que no participarem de cap marc bel·licista perquè estem convençudes que així no es construeix la pau, reblava.

Sense aliments

Després de 20 setmanes de guerra, els aliments i l’aigua potable s’han tornat increïblement escassos a la Franja de Gaza i les malalties proliferen. A més, el 29 de febrer Israel va atacat un grup de persones que esperaven l’ajut alimentari que arribava a la Franja de Gaza. El desesper és total. La Franja de Gaza és a punt de ser testimonio d’una explosió de morts infantils per desnutrició, unes morts que podrien ser evitables i que agreujaria el ja insuportable nivell de mortalitat infantil, i també el de dones.

Abusos a les dones i criatures

A la publicació La independent (Agència de notícies amb visió de gènere), es publica un extens informe de SemMexico on -entre d’altres informacions- experts de les Nacions Unides van expressar la seva preocupació per les denúncies creïbles sobre violacions dels drets humans de les dones i infants palestins a la Franja de Gaza i Cisjordània. Es varen declarar especialment “commocionats” pels indicis de que dones i criatures detingudes hagin estat sotmeses a múltiples formes d’agressió sexual. Les denúncies d’abusos inclouen el despullament i escorcoll per part d’oficials “homes” de l’exèrcit israelià: “almenys dues dones palestines detingudes han estat presumptament violades i altres han rebut amenaces de violació i violència sexual”, han afirmat experts en un comunicat de premsa. Els experts també van informar sobre fotos de dones detingudes preses “en condicions degradants i publicades a internet per l’exèrcit israelià”. A més van expressar la profunda preocupació per la detenció arbitrària, des del 7 d’octubre, de centenars de defensors i defensores dels drets humans, periodistes, treballadores i treballadors humanitaris a Gaza i Cisjordània. Segons els informes, molts i moltes han estat sotmesos a tracte inhumans i degradants i a fortes pallisses: almenys en una ocasió, i dones palestines detingudes a Gaza van ser tancades en una gàbia sota la pluja i el fred, “sense menjar”, varen afegir.

Botí de totes les guerres

Són situacions de guerra, sí, però a totes les guerres les dones som el botí a arrabassar a l’enemic, un botí-objecte al que se li pot fer qualsevol cosa. L’estructura patriarcal del poder sobre les dones -dissortadament- hi fa la resta... Així va passar, per exemple, a la guerra de Bòsnia i, més enllà, als camps d’extermini nazis com el de Rawensbruk i altres...

Invasió de la vida privada

Per això la commemoració del 8 de març té avui un abast global, perquè, per una banda, allò que pertany a la vida privada també és política, més que res perquè la política fa una intrusió sense permís a la vida privada. Els drets de les dones són inherents a la seva condició de persona lliure amb drets igualitaris, i la societat ha de posar els instruments necessaris per fer possible la seva llibertat també en al seva privacitat. Pretendre intervenir en les seves decisions com a control, perquè es pressuposa una tutela necessària per no ser considerada plenament adulta, és patriarcal i no tenir en compte els seus drets pel que fa a les mesures públiques de caire social a les que hi tenim dret, també. Per això saludem la incorporació del dret a l’avortament a la Constitució francesa, perquè el dret al propi cos és un dret humà i -ara també- constitucional, i ha d’estar garantit i protegir per les lleis.

L’avanç de la ultra dreta una amenaça per les dones

La involució dels drets de les dones, amb una ultradreta que s’està empoderat a nivell mundial, és una amenaça real, i això no ho podem permetre. Per això, un any més, i més que mai, en aquest vuit de març -i cada dia- les dones ens mantenim dempeus.                               

maribelanoia@gmail.com

 

 

RESPOSTES NECESSÀRIES CONTRA LA IMPUNITAT - NO EN EL NOSTRE NOM

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa més de 100 dies que el govern d’Israel va iniciar una venjança sense precedents per l’atac sofert el 7 d’octubre. El seu enfrontament i crueltat contra el poble palestí ve de lluny, però els nivells de destrucció i morts de la població civil -sobretot infants i persones indefenses- arriba a unes xifres que fan saltar pels aires el dret internacional i la protecció a les persones fins i tot en temps de guerra. Aquesta barbàrie té conseqüències mundials, i no sols per les complicacions al mateix pròxim orient (amb el darrer atac a l’Iran o el què està passant al Iemen).

Veus que es van alçant

Fins fa poc, occident mantenia un silenci còmplice (sobretot per la implicació dels EUA com a potència mundial a la que hi estan sotmesos molts dels seus governs). Mica en mica, però, arran de la cada vegada més multitudinària mobilització de  la població civil, encara que massa lentament, sembla que es comença a reaccionar. 

La proposta de dos estats

Així ho veiem ja en alguns mandataris Europeus, també de casa nostra, que aposten per una solució del reconeixement dels dos estats -Israel i Palestina- com es reconeixia en els acords d’Oslo, que dissortadament no es varen poder dur a terme per la estranya mort de Yasir Arafat, president de l’Autoritat Nacional Palestina, l’11 de novembre de 2004. 

Prou comerç d’armes

Diverses són les mobilitzacions arreu d’ençà dels atacs del 7 d’octubre i, sense negar el dret a defensar-se d’Israel, denuncien l’acarnissament inhumà del que ja es qualifica de genocidi. Ja el 20 de desembre de l’any passat, desenes de persones compareixien davant el Congrés dels Diputats per recolzar la campanya subscrita per 375 entitats de tot l’estat així com un nodrit grup d’artistes i també juristes, per tal de que el govern posi fi a la compravenda d’armes i tecnologia militar i de seguretat a Israel; i el dissabte passat, a més de 100 ciutats de l’estat espanyol, es va sortir al carrer en sengles manifestacions sota el lema ”Aturem el genocidi a Palestina”. A Barcelona,  també milers de persones han sortit al carrer sota el crit unànime “No en el nostre nom”.

Sudàfrica apel·la al Tribunal Internacional de Justícia

Mentrestant, Sud-àfrica ha presentat una querella per genocidi davant el Tribunal Internacional de Justícia. No és estrany que el país que va ser víctima d’un sistema d’apartheid al segle XX sigui ara qui acut al rescat de les víctimes d’un altre model d’apartheid, al segle XXI. 

Mandela, un gegant de la moral

Ens ho explica Joan Canela en una publicació  a “La Directa”. “Sabem que la nostra llibertat és incompleta sense la llibertat dels palestins”, havia dit Nelson Mandela, un dirigent considerat -de forma transversal- en un gegant moral. No obstant, la qüestió té molt més calat. La lluita sud-africana contra l’apartheid anava més enllà d’una reivindicació d’igualtat racial. Era una lluita anticolonial que entroncava amb les que havia viscut la resta del continent uns anys abans, i el seu objectiu era acabar amb l’últim reducte del poder invasor europeu. Els blancs sud-africans eren colons vinguts de fora, però també alberga una de les comunitats jueves més grans del món, on bona part de la comunitat jueva s’havia sumat al Congrés Nacional Africà en la lluita contra l’apartheid.

Un altre Nuremberg

Potser ara ens hem de trobar davant un nou judici de Nuremberg, el que va ser l’inici d’una certa justícia universal que s’ha anat desenvolupant fins al moment present amb no poques ambivalències i dificultats. Amb tot, els judicis i la seva experiència i ensenyament no ha evitat l’existència de barbàries posteriors de dimensions colossals, com ara el genocidi de Rwanda, Cambodja o Darfur, el del poble kurd a Turquia i l’Iraq, amb l’existència de dictadures militars i de tot tipus que sovint, un cop caigudes, no han donat peu a cap tipus de judici o revisió històrica com ara a casa nostra, amb el pacte de la transició de silenciar la memòria democràtica.

Suspendre relacions internacionals amb Israel

Però hi apostem i, en les manifestacions dutes a terme arreu, es reclama donar suport a aquesta querella per genocidi presentada davant el Tribunal Internacional de Justícia, i que -mentrestant- es suspenguin totes les relacions institucionals, econòmiques i d’armament amb Israel fins que s’aturi el genocidi. Perquè és inacceptable la situació que pateixen a la franja de Gaza i que ara pot estendre’s a Cisjordània o el sud del Líban.

La població civil d’Israel contra Netanyahu

Cal veure com també la població civil d’Israel es manifesta contra el seu govern, perquè no oblidem que el govern de Netanyahu està aliat amb la ultra dreta i que volia reformar les lleis judicials per protegir-se de la seva sistemàtica corrupció. Són alguns governs, no pas la població civil de cap país que n’esdevenen les víctimes. Sovint penso en els pares i les mares que perden els seus, però sobretot com les dones viuen la impotència de no poder ni parir ni alletar els seus fills en condicions, ni alimentar-los com cal, ni atendre’ls en hospitals, morint molts d’ells per manca d’aliments i atenció... La impotència i el dolor no ens ha de deixar indiferents. La humanitat és el darrer que hem de perdre i la única raó que ens ha de fer sortir d’aquest infern que sembla no hagi de tenir fi.    

Alto el foc. No en el nostre nom

Per això em sumo a exigir l’alto el foc immediat i permanent!, l’alliberament de tots els ostatges i la fi de les polítiques d’apartheid d’Israel contra el poble palestí. Els milers de persones i innocents assassinades, incloses infants, dones, malalts, personal sanitari o periodistes, i la resta de víctimes de totes les guerres no fan sinó que continuem aixecant el nostre crit: No en el nostre nom.

maribelanoia@gmail.com