ELS VOLTORS NOMÉS ESPEREN QUE PERDEM LA MEMÒRIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja sabem que les generacions que pugen acostumen a voler saber poc del seu passat, no els agrada el món que han trobat i creuen que ells el poden canviar, si convé tot de bell nou sense tenir en compte res del què han trobat. Més, ai las!, no tenir en compte la memòria històrica i l’experiència viscuda pels nostres avantpassats no fa sinó, com diu la dita, que la història es repeteixi.

Els ous de la serp ja s’han covat

Ja fa temps que ho denunciem, s’ha provocat una situació propícia mentre es coven els ous de la serp del feixisme. L’extrema dreta i els discursos d’odi s’estan fent sentir fins i tot fent servir el temple de la sobirania popular com són les institucions democràtiques (el Congrés els Diputats, els Ajuntaments o els diferents Parlaments autonòmics) que, amb la complicitat d’uns mitjans de comunicació que se suposen han d’estar al servei de la democràcia, els hi faciliten fer l’altaveu per poder promulgar el seu ideari, un ideari que sols pretenen destruir la democràcia que tenim i que utilitzen per fer-se valer.

Una llibertat vigilada?

A la meva generació i, sobretot a les anteriors, els seus discursos i postulats ens recorden un temps que ja creiem passats, però se’ns demostra que no és així, és com si ens haguessin donat una llibertat que ens ha estat vigilada. La fressa de sabres que va propiciar el cop d’estat franquista de 1936, una temptació endèmica de l’estament militar espanyol que es va perllongar fins l’anomenada transició democràtica, la vàrem viure de nou el 23 de febrer de 1981, amb guàrdies civils ocupant amb pistoles i metralletes la cambra baixa pe segrestar tots els diputats. També en el decurs del procés d’independència endegat a Catalunya, l’1 d’octubre del 2017 els “piolins” varen carregar sobre una població indefensa que sols pretenia exercir el seu dret vot.

La importància de la memòria històrica

Molta de la gent jove que ha nascut en democràcia es pensa que els drets i la llibertat de que gaudeix ha estat sempre així i no li passa pel cap que algun dia aquests drets estarien amenaçats i que ens els voldrien prendre. Cal molt treball de memòria històrica per saber d’on venim i el que ens ha costat gaudir d’una certa llibertat i d’un desplegament limitat d’uns drets humans i socials que no es varen adquirir pas limitats. Potser no hi eren tots, certament, i potser no estan d’acord amb el món que han trobat i es creuen amb el dret de fer-lo de nou ells, com desqualificant-ho tot per vell.

Brou de conreu dels discursos salva-pàtries

Els joves no poden deixar de banda les generacions que els han precedit, cadascuna té les seves funcions en una societat democràtica. Potser sí que els joves, per naturalesa, no en volen saber res, però aquesta situació no és sinó carn de canó perquè hi tinguin cabuda els discursos dels salva-pàtries, dels que promouen una ideologia uniforme basada en l’odi, sectària per aquells que no pensen com ells i des de un estatus superior, com si la seva veritat fos la única i exclusiva.

Hem de tornar al: NO PASSARAN

Potser la generació que vàrem patir la dictadura i vàrem lluitar per les llibertats democràtiques, encara que limitades per com es va dur a terme la transició, no hem de relegar la nostra tasca de fer visible la memòria històrica, la única que  pot avortar els intents d’involució al feixisme que ens vol portar la  ultra dreta.

La manifestació de Barcelona de diumenge passat, més enllà de la motivació estratègica de posicionar-se contra el govern progressista que Pedro Sánchez està treballant d’aconseguir, amb la investidura i una estabilitat de govern, va suposar una apologia del que va representar la dictadura franquista a Espanya. Crits i eslògans del passat, amb gent que semblava sortia de les seves coves i atiava clarament les massa conegudes consignes feixistes. La serp ja ha covat els seus ous i creu que ja és el seu temps per sortir a la superfície, i ens ha trobat immersos en una societat consumista que ens ha integrat a la societat individualista que propugna el capitalisme, on l’èxit o el triomf és cosa de cadascú, si convé trepitjant als teus i als que tens al costat per triomfar, econòmicament, està clar, però esclaus -en definitiva- de les seves regles i normes. 

S’ha internacionalitzat

L’expansió de l’extrema dreta arreu del món fan que s’hagi enfortit i el feixisme estigui més prop que mai. De fet s’ha internacionalitzat. Hi està implicat des del mateix Donald Trump fins als diferents polítics que es presenten a les eleccions de països llatinoamericans i que provoquen crisis polítiques antidemocràtiques. Només cal recordar que aquest mes de setembre s’han commemorat els 50 anys del cop d’Estat a Xile i l’assalt al Palau de la Moneda cobrant-se la vida de Salvador Allende i més tard, amb l’assassinat del cantautor Victor Jara, junt amb milers i milers de morts i desapareguts.

L’integrisme religiós també és feixisme

Avui dia el feixisme també té rostre d’integrisme i fan servir la religió com a instrument del fanatisme i de l’exclusió. La situació geopolítica a l’orient mitjà està canviant, ja ho diu la periodista i amiga Nazanin Amirian: El que s’ha donat aquest cap de setmana amb els atacs de Hamas a Israel i la seva resposta ha estat un 11-S en tots els sentits.. Diuen que darrera hi ha també els iranians, però el mateix portaveu d’Israel, Hergoz, afirma que Hamàs mai va llençar els seus atacs a Israel amb el recolzament i a les ordres de l’Iran. Ho diu també Qazi Hamad, portaveu de Hamàs. El que sí és cert és que el poble iranià no té cap responsabilitat davant els actes criminals de cap de les parts en conflicte..

Un escenari bèl·lic permanent

L’escenari de guerra s’està generalitzant arreu. Ara les forces militars americanes ja tenen via lliure per entrar a la Mediterrània, Ucraïna resta en segon terme... Ja ho va dir Paul Valéry: La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien es maten a partir de les decisions preses per vells que es coneixen i s’odien, però no es maten...”

Premi Nobel de la PAU a una dona iraniana

Malgrat el retrocés dels drets humans, també als països de la Unió Europea, la vella Europa es parapeta en allò que ha estat baluard dels seus valors, i acaben de donar el Premi Nobel de la pau a Narges Mohammadi, una dona iraní excepcional -i presa política- que es el símbol de la resistència de tota una nació enganyada, manipulada, robada i torturada, contra la banda feixista de l’Estat Islàmic. L’integrisme religiós és també una altra cara del feixisme.

                          

maribelanoia@gmail.com

 

es manifestacions viscudes aquest cap de setmana sota el paraigua de Vox. Cal impedir que tornin a covar l’ou de la serp.

NÚMERO 1000 I CONTINUA SORTINT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Poc a poc, número a número i any rere any, l’Enllaç és present al carrer una setmana i altra, com si aquesta normalitat es produís sense molt d’esforç al darrera, una aposta que és més des d’una actitud de servei a la ciutat que cap altra.

On carai s’han ficat aquestes dones?

Ningú li augurava futur, una publicació local de caràcter gratuït on s’ha vist?, cap altra intent de publicació semblant havia reeixit, on carai s’han ficat aquestes dones?. Perquè des de la seva promotora i directora, Pepita Segura, fins a les maquetadores com ara la Vinyet, la Dolors o la Montse, i comercials com la Carme, l’Enllaç dels anoiencs ha estat sempre a mans de dones, i, casualitat o no, l’Enllaç sortia al carrer en plena commemoració del Dia de les dones l’any 2001, recollint la munió d’actes que s’hi duien a terme.

Ho celebren talment com l’aniversari del seu infant

Ha passat per diverses vicissituds i, a cada número rodó o fita anual (darrerament va celebrar els seus 20 anys de vida), ho celebra amb aquella il·lusió com si de l’aniversari d’un infant es tractés.

La responsabilitat d’informar

El sector de la comunicació és molt important, sobretot per la seva capacitat de fer arribar informació i opinió a la societat en general. Darrerament els mitjans de comunicació estan adscrits a un grup econòmic o altre, sovint grups de pressió per condicionar la opinió pública. En llegir una notícia, si tenim en compte qui hi ha darrera aquell mitjà, interpretarem la informació d’una manera o altra. Sovint enyorem els inicis de la conquerida llibertat d’expressió perquè ens va dotar d’uns periodistes excepcionals que posaven per damunt de tot la seva professió i la independència de criteri. Avui, molts semblen empleats a sou de qui els paga per influir en la política dels qui representen.

Una perversió de l’ofici gens  professional

En nom del periodisme s’ha pervertit aquesta professió. Tertulians a sou que sols s’inventen notícies i fan córrer fake news per crear animadversió a determinats polítiques i polítics de torn. S’ha donat altaveu a personatges i grups que són autèntics antisistema, i no em refereixo pas als qui viuen al marge de la societat oficial perquè creuen en valors alternatius mediambientals o de condicions socials, sinó als que hi estan posats fins al capdamunt però que només volen carregar-se la democràcia. Ningú els ha fet passar un cordó sanitari dels drets no ja constitucionals sinó simplement de drets humans, com es fa a molts països d’Europa (per exemple a Alemanya).

Parlar sense alçar la veu ni desqualificar-se

I tornant a casa nostra. La pluralitat és una norma i un valor democràtic. Pensar diferent no és cap delicte, hom pot expressar-se i parlar, sense alçar-se la veu ni desqualificant-se, simplement fent sentir la seva veu. A l’Enllaç hi cap tot tipus d’informació. N’hi ha que provenen de les mateixes institucions, sí, i hi caben sense problemes. Altres reflecteixen el pols de les diferents entitats culturals, socials o -fins i tot- esportives de la nostra comarca, les mateixes entitats se’n encarreguen de fer-los arribar la seva crònica formant el cos mateix d’aquest setmanari. Així tothom pot sortir al diari i és un motiu perquè continuï entrant a totes les cases. Per la gent que viu sola és una companyia, i sempre hi ha la iaia que espera veure-hi el seu net o neta que hi surt d’alguna manera...

Comunicació individual i aïllada

El tipus de vida avui és molt individualitzada, estem comunicats al màxim però de forma telemàtica, les llargues converses personals s’han substituït en una invasió als nostres telèfons de whatsapps o altres de missatgeria instantània.

Opinar

Les pàgines d’opinió tenen una altra funció divulgativa no menys important. Hom hi pot expressar el que hom creu, pensa o creu d’interès publicar,  i els lectors poden triar la seva lectura tan se val si la seva opinió és coincident amb qui ho ha escrit o no. 

Jo escric i tu, si vols,  em llegeixes

Així m’hi he trobat jo que porto ja, amb aquest, 587 ciutadanes dempeus. Escric perquè m’agrada, i soc conscient que puc aportar aspectes diferents de reflexió i opinió que em donen un espai propi de personalitat, permetent-me expressar i comunicar allò que penso. Arribar als lectors que em llegeixen és per mi un plaer, un honor i un privilegi, per això estic tant agraïda a l’Enllaç perquè em permet establir aquesta complicitat amb la ciutadania des d’aquest espai tant especial i que ve de lluny. Felicitats per aquests mil números i que en siguin per molts més.

maribelanoia@gmail.com

NEUS CATALÀ, UN TESTIMONI DE LLUITA CONTRA L'OBLIT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Amb 103 anys Neus Català ha tornat a aconseguir sobreviure a la mort. Primer als camps d’extermini nazis, i ara perquè el seu llegat roman entre nosaltres. El 16 de març de 2007 va ser a Igualada convidada per les associacions de dones i l’Ateneu Igualadí, on se li va retre un reconeixement ciutadà pel seu testimoni en la lluita contra el feixisme, una amenaça que avui, dissortadament, torna a fer-se molt present. Per això és un bon moment per renovar el nostre compromís de no silenciar la pròpia història per tal que mai més es puguin repetir tals horrors, i en reprodueixo el manifest d’aquest compromís ciutadà:

Reconeixement ciutadà a l'Ateneu Igualadí

“Molts de nosaltres no vàrem viure la guerra, una guerra que va marcar fortament tots aquells que la varen viure i sobreviure... Estaven en joc unes idees, sí, però les circumstàncies familiars, polítiques o territorials eren massa sovint els condicionants que marcaven la línia divisòria si s’havia d’estar a un cantó o a un altre. L’enfrontament i l’odi generat per la pèrdua de familiars volguts, calava a fons a totes les llars. Les morts, les persecucions i la fam conseqüents a les guerres es sofria a les dues bandes.

Al seu temps, en Raimon ens deia: “Molts es varen quedar, havien guanyat, diuen; d’altres conegueren l’exili i els seus camins...”, També deia: “jo no he vist aquelles morts de ràbia, jo no he vist aquells morts de fam, jo no he vist aquelles morts al front, jo no he vist aquelles morts a les presons... No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat i, encara avui, la gent que ho ha vist, amb por ho conta....”. Comparteixo la seva conclusió d’estar convençuda de que -en realitat- “tots havíem perdut”.

Gairebé era tabú parlar de la guerra, i el poc que ens explicaven eren experiències terribles que esgarrifaven les nostres ments d’infant. Més que alimentar venjances, tal volta el que pretenien amb el seu silenci, tot pretenent que ens allunyéssim d’aquells compromisos perillosos, en realitat era protegir-nos, segur.    

Però el temps és justicier, i, tard o d’hora, quan l’assumpció de la pròpia consciència com a éssers humans ho fa possible, rescatem aquells fets viscuts de forma traumàtica, així com els records de vida patits, des de la repressió del subconscient col·lectiu que els emmagatzema, fent que la veritat suri inexorablement a la superfície.

La memòria històrica

Vivim uns moments de recuperació de la memòria històrica, de saber de les raons dels qui feren front a l’aixecament militar del General Franco contra la República, un sistema democràtic legítimament constituït. Perquè la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada i és així com, malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura i el silenci imposat en el procés de transició democràtica, estem coneixent episodis de la nostra pròpia història.

Hem esbrinat bastant de tot allò que suposen les gestes de la política oficial, però no hem sabut massa de la resistència civil, de com -particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com del social.

Els anys de la postguerra foren difícils per tothom, i totes les famílies que hi havien perdut algun dels seus membres, o que en desconeixien la seva destinació, hagueren de sobreviure al buit de la seva absència i, en molts casos, al setge social de ser assenyalats amb el dit simplement per ser considerats perdedors. Per això és tan important recuperar la memòria, per poder netejar cada nom condemnat en fals, per poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que ja no estigui segellada per l’anonimat en un indret desconegut, i recordar amb orgull totes i cadascuna de les persones callades a qui han negat la seva dignitat.

Avui aquí, a Igualada, en el marc dels actes commemoratius del Dia de les Dones, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada. I volem fer-ho amb la presència de Neus Català, que en el seu testimoni contra l’oblit ens ha esperonat a fer-ho.

Ravensbrück

Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però s’ha parlat ben poc de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. De Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però, a la vegada, ben comunicada amb la capital.

Creat el 1939, aquest camp de concentració va esdevenir ràpidament un centre de producció per la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les últimes forces per fer components elèctrics, teixir uniformes pels soldats al front o bé fabricant material bèl·lic en els camps annexos. La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van trobar la mort, de la forma més atroç, més de 92.000 persones, la majoria dones i també infants.

Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent dels camps d’extermini nazi de Ravensbrück. Aquesta dona nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Priorat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut.

Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo t’explico lo meu, però el què jo vaig fer no és res, és només una part del que varen fer milers de dones espanyoles”.

És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat durant la II República i que varen tenir un gran pes en la producció i  manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país.

Neus català signant al Llibre d'Honor de l'Ajuntament d'Igualada

El nostre reconeixement

Perquè ens han volgut negar la història, perquè ens volen callar la veritat i condemnaren als vençuts a la persecució, l’exili i la humiliació, les dones hem decidit trencar d’una vegada per totes amb aquesta injúria i apostem fermament per recuperar la memòria, el nom i la dignitat de totes les dones i homes que lluitaren per una vida i uns drets humans que, malgrat tornin a estar de nou amenaçats, avui per avui, molts de nosaltres els hem pogut tastar.

Per tot això, recollint el llegat del seu bagatge, des de molts raons de la nostra ciutadania, associacions i entitats diverses han volgut sumar-se a aquest reconeixement ciutadà a Neus Català per la seva lluita contra l’oblit,  prenem doncs la paraula i subscrivim solemnement, i a dia d’avui, el nostre compromís per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada”.

maribelanoia@gmail.com