Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
En el marc de la munió d’actes commemoratius de la Festa Major d’Hivern de Santa Margarida de Montbui, s’inaugurava aquest divendres, al Mont-Àgora, l’exposició “Memòria d’un barri 1950-1980” on s’hi palesa la realitat del temps de l’assentament urbà del llavors Barri de Sant Maure, que va passar dels 790 habitants l’any 1950 als 8174 l’any 1981, amb una mancança de serveis bàsics per mor d’una especulació salvatge, on tan el municipi d’Igualada com les mateixes autoritats del municipi llavors, s’hi giraren d’esquena. Un fet que va suposar importants mobilitzacions de la seva gent.
.jpeg) |
Foto: Arxiu Municipal: De forma provisional perquè el nou col·legi encara no es podia obrir, el magatzem d’un bloc de pisos servia d’aulari. El carrer del davant, obert al trànsit i encara amb fang, n’esdevindria el pati improvisat. |
Reculls testimonials
previs
Certament, ja l’any 2010, a iniciativa del propi Ajuntament i de la mà de Yolanda Acosta de l’Àrea de Cultura i per part del Grup de Recerca en Ciències Socials, ja es va fer un treball sota el títol de “Montbui, revivim el nostre passat”, amb un recull testimonial d’alguns veïns i veïnes. L’any 2017, de la mà d’Òmnium Cultural en les seves “Lluites Compartides”, es va dur a terme una altra exposició amb testimonis vinculats, en aquest cas, a l’Associació de Veïns “La Convivència”, motor de les lluites reivindicatives que se’n derivaren, i que tornava a posar damunt la taula aquesta pàgina tan rellevant de la nostra pròpia història.
L’arxiu històric en
marxa
Ara hi s’hi ha tornat. Amb aquesta exposició és com si ja s’hagués posat la primera pedra definitiva del futur Arxiu Municipal, amb una ferma voluntat de recollir i documentar els inicis de l’assentament poblacional que configura avui l’anomenat nucli urbà de Santa Margarida de Montbui. La regidora de cultura Sara Bergantiño va presentar l’acte i l’historiador local Joel Serrano, que és qui -conjuntament amb la Regidora d’Acció Social Coral Vázquez han treballat aquesta exposició- i que s’han fet càrrec de les donacions, aportacions documentals i fotogràfiques, que ja formen part d’aquest Arxiu Històric.
Únics protagonistes:
la població
Coral Vázquez va dir
que -de forma expressa- s’havia obviat donar cap nom com a ningú rellevant
d’aquell temps, perquè els protagonistes varen ser el conjunt de la població, i
que -els qui n’haurien exercit el seu lideratge- no ho varen pas fer per
sobresortir, sinó per mor del seu compromís amb allò col·lectiu. Amb tot, i
donat que es trobava a la sala Antonio Vázquez Bosch, qui fou l’Arquitecte
municipal d’aquell temps i que havia vingut expressament per l’ocasió, se li va
donar la paraula.
Des d’una perspectiva urbanística
Quan es va
incorporar, explicava, feia poc que s’havia declarat la incompatibilitat professional de
tècnics municipals i promotors privats (coincidència que es donava a Montbui i
que el 1977 va motivar una de les manifestacions de la població). Davant
l’Ajuntament de llavors, Antonio Vázquez va palesar, com a condició per acceptar la seva tasca,
que l’havien de deixar treballar professionalment, sense intrusismes, doncs el
seu interès seria exclusivament públic, no acceptant cap encàrrec privat. El mateix va fer amb els qui llavors formaven
l’Associació de Veïns, que va voler conèixer d’aprop per recollir les seves
reivindicacions, posant el seu càrrec a llur disposició.
Amb el primer Ajuntament democràtic l’any 1979, i l’entrada al govern dels que havien format part de l’Associació de Veïns, va continuar aquesta estreta col·laboració que havia de prioritzar totes les infraestructures amb un pressupost esquifit i unes butxaques dels propis contribuents molt precàries. S’havia d’afrontar també la realitat abrupta del terreny, amb la canalització dels torrents, separant les aigües negres de les de pluja perquè s’havien fet les cases d’autoconstrucció, i també els primers blocs de pisos, sense clavegueres (amb rates a cel obert i a peu mateix d’on hi havia la guarderia), seguit de la pavimentació d’uns carrers que els promotors d’habitatges havien deixat per fer (malgrat els hauria correspost preveure els equipaments). Així es va posar ordre urbanístic a banda de molts altres serveis. De fet, les Normes Subsidiàries aprovades l’any 1982 són encara avui l’únic planejament vigent.
.jpg)
Superar la barrera
dels torrents
Va ser molt
interessant escoltar la seva proposta sobre l’aprofitament natural dels
torrents com a comunicació de vianants a un nivell inferior al de la circulació
viària, una proposta que -malgrat haver rebut la felicitació dels responsables
de la Comissió d’Urbanisme de llavors- amb el canvi de govern de l’Ajuntament va
quedar al calaix.
Memòria, memòria,
memòria...
A mesura que passen
els anys, totes les persones grans necessitem que algú ens escolti, per mor de que allò que hem viscut s’hagués d’escolar amb el pas del temps. El mateix passa amb la
memòria col·lectiva, que sovint no té una coexistència entre les diferents generacions.
No podem oblidar el nostre passat amb l’excusa de fer-ho tot de bell nou perquè
així sortirà perfecte. No és veritat. Es precís tenir en compte l’experiència,
sobretot pel que va suposar de lluita per assolir el que tenim. El progrés que
tenim avui, per exemple, és fruit de l’escola pública i la igualtat
d’oportunitats que no ha caigut del cel, ni tampoc el dret a la salut i tants
d’altres. L’amenaça de retrocés és real i, ni-per la mateixa supervivència de
la humanitat- no ens podem permetre ni un pas enrere. Per això és important
llegar el propi testimoni, perquè els ciutadans i ciutadanes del futur puguin
comprendre millor d’on venim, conèixer a fons l’avui i -sobretot- tenir-ho en
compte per on cal treballar pel demà.
