Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 24 de maig del 2017

COM LA PLUJA EN PLE MAIG

MARIBEL NOGUÉ i FELIP
CIUTADANA DEMPEUS - La darrera xerrada - tertúlia duta a terme pel col·lectiu Compartim Ciutadania va caure damunt les assistents talment com es rep la pluja tan desitjada en ple sol del mes de maig. La jove Ikram El Ouahabi va ser qui, en nom d’aquest col·lectiu, va presentar Saida Ehliluch, Secretaria de Polítiques d’Igualtat i Immigració de CCOO del Baix Llobregat, Alt Penedès, Anoia i Garraf, l’encarregada de desenvolupar el tema proposat en aquesta ocasió: El Món del Treball, Drets Laborals i Estrangeria.
IKRAM EL OUAHABI i SAIDA EHLILUCH
Prioritat: regularització
La Saida havia estat també assessora del C.I.T.E (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers) que recentment ha presentat un balanç de l’activitat que aquest servei gratuït ofereix a la Comarca de l’Anoia. Segons aquest estudi, un dels temes que més es demanda és el de les targetes comunitàries, seguit de la nacionalitat, l’arrelament social, el reagrupament familiar i les renovacions d’autoritzacions de residència i treball.
Complicitat i suport
A partir d’aquest fet, va dir la Ikram, des de Compartim Ciutadania hem cregut oportú parlar obertament d’aquests temes, per compartir les nostres preocupacions reals i fer-nos costat a l’hora de fer front a totes aquestes dificultats afegides, cara a la normal integració a la societat on vivim, per part de les persones que tenim encara que superar un tractament diferent per la nostra condició de migrants, tan se val que sigui de pocs anys o –fins i tot- que ja haguem nascut aquí.
Empatia i solidaritat
És que, malgrat que per a moltes de nosaltres aquests són temes primordials, per a molta part de la mateixa ciutadania no s’imaginen els maldecaps que comporta la regularització de la nostra situació administrativa i les dificultats afegides per trobar un treball que, excepte raríssimes excepcions, serà –majoritàriament- precari.
Una informació necessària
En aquest sentit, Saida Ehliluch va desplegar tota la informació necessària i que versava sobre les particularitats que suposa l’aplicació de la Llei d’Estrangeria que regeix aquest país, un tema prioritari que ocupa de forma preferent la vida de totes les persones, -provinents de processos migratoris- que conviuen amb nosaltres, perquè pateixen en la seva pròpia pell tots els obstacles i pegues que li són inherents.
Els costos, un obstacle
La seva va ser una explicació exhaustiva de tots els requisits necessaris per l’obtenció del permís de residència i/o de treball i els drets de ciutadania. Un tema que han hagut d’aprendre per necessitat i que, per la seva complexitat, els dubtes i les preguntes sobre els ditxosos “papers” que impliquen tràmits diversos, documents i certificats de les administracions, despeses i taxes.. s’hi varen fer ben present. De fet, el seu cost i el complicat d’aquests tràmits és la realitat de que moltes famílies no puguin regularitzar la situació de tots els seus membres i hagin de fer-ho “un a un” i “un després de l’altre”...
Les obligacions primer que els drets
De les obligacions no en va parlar gaire perquè la majoria de les persones assistents ja fa temps que les han de complir preceptivament i per endavant. Per molt que hi hagi un discurs interessat en alimentar tòpics i rumors, les persones que són tractades per la Administració com a estrangeres paguen tants o més impostos que la resta. Segons dades del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, el nombre de persones estrangeres que cotitzaven al juliol a la Seguretat Social s’ha situat a Catalunya en 423.746, el que suposa un 7,12 % més respecte al mateix mes de l’any passat.
Una aportació important
I si tenim en compte que moltes d’aquestes persones formen part del sector social més precari, és a dir, dels que treballen sense contracte o en un contracte menor que les hores de treball que hi dediquen, o que –particularment les dones- ho fan com a empleades de la llar, en treballs de neteja o de cura de gent gran o malalta, la Seguretat Social surt –de fet- del seu salari i no de l’empres on treballen, doncs ja tenim qui i perquè no es poden escapolir de pagar els seus impostos.
Pagar com tothom per drets rebaixats
Mentrestant, no poden gaudir dels mateixos drets que marquen les lleis perquè s’imposa la llei del mercat, i com passa a molts altres treballadors i joves, es veuen obligats a acceptar les rebaixes econòmiques i en drets que les empreses van imposant.    
Uns drets que cal vetllar
Aquell dia havia llegit per internet una frase que em venia com anell al dit per compartir-la: “els drets són com els déus, si no els tens present i els fas servir, acaben desapareixent”...
La criminalització dels “sense papers”
Només cal que ens apropem a qualsevol de les famílies que han vingut des de l’emigració per copsar la complexitat de la seva regularització administrativa. La Llei d’Estrangeria ja posa prou obstacles, però les polítiques dels governs de torn no fan sinó complicar-ho per gairebé criminalitzar els “sense papers”, si convé deportant-los al seu país d’origen previ reclusió en els nefastos CIE’s, veritables camps de concentració on el tracte que reben és inhumà i són tractats com a delinqüents.
Emigrar per llaurar un futur millor
El dret a emigrar és un dret humà per sí mateix, i si l’únic argument és el dret a cercar un millor futur, doncs no s’hauria de tractar pas com un delicte. Si el que pretenen els governs de torn és “fortificar” una Europa basada en el privilegi dels qui són tractats com a ciutadans de primera, aplicant polítiques d’exclusió i discriminació per la resta, no ens queda altra remei que maldar –cada dia més- per establir la complicitat necessària entre la gent de bé que, des d’una consciència de ciutadania exercida per convicció, estima els principis de drets humans, d’asil i acolliment que al seu dia feren gran la vella Europa que defensem. Potser per això hi ha qui arrisca la pròpia vida per tal d’arribar al vell continent, ja sigui fugint de les guerres, de la misèria, de la destrucció i la manca de futur.
La nostra complicitat necessària
A mi no m’estranya que rebin, talment com rebem la pluja en  ple mes de maig, les actituds de complicitat i la informació que necessiten pel seu empoderament ciutadà i la veritable integració.  

dimarts, 16 de maig del 2017

FER PAÍS DES DE LA DIVERSITAT I LA INCLUSIÓ

MARIBEL NOGUÉ i FELIP
La gent que varem viure les mobilitzacions socials i polítiques dels anys seixanta i setanta, compromeses en la lluita antifranquista, teníem clar que les reivindicacions socials i les nacionals anaven de bracet.
En aquest sentit tal i com ens havia deixat clar Francisco Candel en el seu llibre “Els Altres catalans” consideràvem, per convicció, que “era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya”. Sense aquesta premissa no s’hauria comprès la implicació del moviment obrer, tant viu en aquells anys, en les principals manifestacions organitzades per l’Assemblea de Catalunya on cridàvem tots a una “Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia”. És que ningú, tant o més que els obrers, acumulaven darrera seu el suficients morts i anys de presó com per comprendre el que significava la manca de llibertat i l’abast d’una “amnistia” que s’exigia pels encausats per raons polítiques.
Una societat plural i no excloent
Molts d’ells, fruit del seu treball, varen poder assentar-se i tenir un habitatge on acollir també la família que havien deixat al poble. Aquí naixeren els seus fills i filles, i avui els seus néts, netes i potser besnéts i tot. Aquí els portaren a l’escola; i aquí, també en les relacions de treball, aprenguérem a relacionar-nos i a conviure a partir de les nostres tradicions i costums. Els primers anys de la democràcia l’escolarització era plena, i la possibilitat de cursar estudis universitaris, no sense esforç per part de les famílies, va ser accessible per a moltes i molts joves. En general estàvem satisfets amb el “status” que havíem assolit. Uns i altres ens hem sentit orgullosos d’aquest esforç perquè havíem estat capaços de sumar, i fer així una societat més diversa i rica culturalment. 
Crisi i discriminació
Més ai, vingueren temps de crisi i de polítiques de dretes, d’economia liberal des de l’esquerra i de retrocés democràtic per part de la dreta pura i dura. El tancament de les fàbriques i l’atur forçós arribava per quedar-se i la vida s’ha anat afrontant costa amunt, sobretot pels joves que -amb els seus estudis a l’esquena- han hagut d’emigrar com varen fer al seu dia els seus pares i avis per tal de llaurar el seu propi futur.

Drets de ciutadania a partir de la residència
En aquest sentit, amb l’experiència i la lliçó apresa els anys seixanta, els obrers d’avui (amb papers o sense, precaris o amb el salari mínim, aturats amb subsidi o sense), o també els pensionistes i jubilats amb una pensió mínima o incerta, hem de tornar a anar a la una, considerant que som catalanes totes les persones que residim a Catalunya, foragitant qualsevol amenaça de fractura social conseqüència de l’exclusió. Tant sols així podrem fer front al discurs de l’odi que ens amenaça i aixecar aquest país que tant estimem.


dimecres, 10 de maig del 2017

TEIXIR UN MÓN DE COMPLICITATS QUOTIDIANES

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

CIUTADANA DEMPEUS
El resultat de les eleccions al país veí ens deixa molts elements per a la reflexió, doncs el feixisme ens mostra cada dia el seu rostre amenaçador i, no per haver evitat avui que Marie Le Pen entri al Palau de l’Elisi, hem de baixar la guàrdia del perill que suposa el creixement del suport que rep el discurs de l’odi, avantsala del feixisme i el racisme, que va penetrant de forma preocupant entre la població. Aquest creixement important ens ha de suposar, als demòcrates, un toc d’atenció, un estímul per fer front al racisme quotidià que, de forma preocupant, conviu enmig nosaltres.
Una xenofòbia soterrada
És que, malgrat resti com soterrat, es pot fer palès quan menys ens ho pensem. Des de la incertesa de futur dels sectors amb risc d’exclusió per l’atur forçós que sembla va arribar per quedar-se, des de les retallades en prestacions socials o amb un sistema de pensions públic amenaçat per la voracitat del poder bancari, es pot atiar l’aspecte més conservador de l’ésser humà fent emergir, per exemple, una por al diferent que és –en part- el que comporta escenes quotidianes de xenofòbia.
Front el menyspreu, educació
M’ho explica la Karima. Un dia, sortint d’un centre públic, es va trobar amb un gos deslligat que se li va abraonar damunt. En dir-li, a qui semblava ser-ne la mestressa, que havia d’estar al cas per evitar que el gos vagi descontrolat, va haver de sentir-se dir que el gos era més net i educat que elles (referint-se a ella mateixa  i a una altra amiga de les que han optat per portar el mocador). Nosaltres, que tenim l’educació de respectar el país que ens acull, que fem l’esforç d’integració aprenent català i coneixent la seva cultura, em diu la Karima...
Complicitats espontànies
També a la passada Mostra de Teatre, en portar els seus fills a un dels espectacles a l’aire lliure, es va trobar amb la dificultat de que al davant hi havia files d’adults que impedien el pas als infants. La nena va aconseguir passar enmig de les files i assolir un lloc per gaudir-ne, però el nen –més petit- no ho aconseguia malgrat no parava de moure’s per arribar a la seva germana. Una senyora de les que li tapaven la vista la va advertir que havia de vigilar millor el seu fill que no parava de molestar... Menys mal que, veient el menyspreu amb què era tractada, el noi d’una parella que tenia al costat se li va oferir per pujar el petit a collibè perquè pugues gaudir també de l’espectacle, i una noia de la organització que ho va veure, en acabar, se li va atansar per demanar-li disculpes...
Resposta solidària
La Trini passava un dia per un carrer cèntric d’Igualada i va sentir que havien tirat alguna cosa des d’una finestra propera, just quan va veure que hi passava una noia jove que portava el mocador. Des seguida va veure, pels efectes damunt la roba de la noia, que el que li havien tirat era lleixiu. Ho havia fet una senyora des del seu balcó tot insultant la noia jove comminant-la a que marxessin d’aquí (en plural). La Trini va fer costat a la noia i van fer baixar la senyora al carrer perquè veies el que havia fet i dir-li que s’havia de fer càrrec de la roba feta malbé pel lleixiu, comprar-li roba nova o portar-la a la tintoreria.
Realitat lletja, actituds positives
És cert, els insults i menyspreu que pateixen moltes de les nostres conciutadanes el reben en silenci, en la humiliació i potser en la resignació, però també és cert que, a banda de constatar la negativitat dels fets, vull posar l’accent en les actituds de complicitat positives que, cada vegada més, anem prenen tots plegats per fer front a un racisme i una xenofòbia quotidiana que, per convicció, ningú desitgem.
Discriminacions que afecten els infants
És –sobretot- en el món de l’escola i la seva quotidianitat on es donen també fets i gestos de discriminació, sense ser del tot conscients que, directa o indirectament, són precisament els infants qui ho reben. L’escola, a banda de servir per adquirir coneixements, és –sobretot- escola d’educació i convivència, és suposa. Una educació en el creixement personal i una convivència que, també es suposa, s’ha de donar en igualtat de condicions.
Diferències a l’escola entre els propis companys
Els infants no entenen, o no haurien d’entendre, de diferències. Els seus companys i companyes de classes són també els seus amics i amigues, per això els pot costar d’entendre –per exemple- que alguns dels seus amics no els acompanyin en les excursions. Alguns són conscients de que és perquè no poden pagar-la, però als que resten exclosos sempre els quedarà la recança de sentir-se diferentment tractats. Una cosa és la precarietat econòmica d’algunes famílies, potser moltes d’origen migrant tot i que els mateixos infants ja han nascut aquí, però es barregen els conceptes de tal manera que alguns s’han vist obligats a exhibir -davant els seus companys- els rebuts que les seves famílies han pagat -com tothom- per desmentir el tòpic de que “ells” no paguen...
Estigmatització per situacions de precarietat
El mateix passa amb les beques menjador o d’altres ajuts. S’estigmatitzen les famílies d’origen immigrant perquè potser, per mor del fet migratori,  viuen més la precarietat i la necessitat essent majoritàriament susceptibles de rebre els ajuts, però no pas per ser de diferent cultura i/o religió, sinó per la seva condició precària. Una cosa no té res a veure amb l’altra.
En nom de la religió es nega el fet religiós
I parlant de diferent cultura i/o religió: quin exemple de respecte i tolerància pot donar alguna escola concertada d’Igualada que presumeix de ser religiosa si es nega a adaptar el seu menú escolar perquè els infants de les famílies que ho necessiten puguin gaudir de la beca menjador a la que hi tenen dret?. Sí, sí, una escola religiosa d’Igualada fins i tot posa obstacles a lliurar els impresos a una mare perquè –si el menú contempla menjar porc i ells no en mengen- no cal perdre el temps...
Un compromís solidari
On és la resposta ciutadana de complicitat que cal per neutralitzar aquest greuge?. Si tots els pares i mares que porten els seus infants a aquesta escola s’enfrontessin amb la seva direcció (que per cert al·lega que és una “empresa” i pot fer el que vulgui), no es podria evitar així una discriminació entre els infants d’una mateixa escola, companys/es i amics/gues dels seus propis fills i filles, que han de renunciar a la beca menjador per no contemplar menjar halal en el menú?. Perquè no fan com les altres escoles que, en el seu menú, contemplen menjar halal de la mateixa manera que hi ha dietes adients per diabètics, celíacs o vegetarians?.
Complicitats necessàries
Si no teixim la nostra societat de les necessàries complicitats quotidianes, ens podem trobar demà, com ja amenaça avui, amb un feixisme real que haurà jugat a democràcia arravatant tots els drets més bàsics que li són inherents. Cal tenir present que, com en el conte, són el llop amb la pell d’ovella. Feixisme mai més!!!.