Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 23 de novembre del 2016

ARRIBAR AL PLANY QUE AMAGUEN TANTES PARETS

Ciutadana Dempeus

Ningú posa en dubte la major sensibilització que hi ha al conjunt de la societat sobre la realitat de la violència. Fins i tot les institucions han fet seu aquest discurs –sobretot- amb motiu de la commemoració del Dia Internacional per l’eradicació de la violència ver les dones, cada 25 de novembre.

Qui retorna la vida a les dones mortes?
Sí, aquesta commemoració és un bon motiu perquè aquest patiment surti del silenci i ocupi un cert espai en allò públic. La llàstima és que –dissortadament- l’endemà tornarà a formar part del món del silenci, fins que una altra dona trobi la mort a mans del seu antic company sentimental convertit ara en assassí. Llavors sí, alguns dels polítics responsables es rentaran la cara amb aigua bruta convocant la població a cinc minuts de silenci per condemnar aquesta mort. I hi assistirem, com no, amb llum i taquígrafs amb una posta en escena cara als mitjans perquè no hi càpiga cap dubte que ho condemnen. Però, qui li retorna la vida a aquesta nova víctima de la violència?. 
Travessar parets amarades de plor
És cert que avui dia comptem amb alguns serveis especialitzats per atendre les dones que pateixen aquesta violència, uns serveis que estan constantment amenaçats per les sistemàtiques retallades de recursos destinats a tot allò social que duen a terme des de les inhumanes i fredes directrius del liberalisme econòmic, també cal dir-ho. El que les dones no estem ja més disposades a acceptar és l’oblit al calaix -d’allò eternament pendent- d’aquells programes i mesures de prevenció que evitin tant de patiment en solitud quin preu  poden pagar les dones –fins i tot- amb la pròpia vida. Com travessem aquelles parets amarades de llàgrimes i detectem el plany que amaguen?.
Responsabilitat i compromís dels adults
El programa d’activitats institucional de l’agenda d’enguany està dirigit bàsicament a les generacions que pugen, per tal siguin educades en el respecte i al tracte entre persones d’una o altra condició sexual, perquè tenen els mateixos drets. Llàstima que ho aprenguin com una assignatura més i que, quan es fan més grans, continuïn adoptant els rols apresos de la gent que tenen al seu voltant o que la publicitat o la televisió han condicionat els models de conducta que toca. I aquí és on rau el compromís dels adults, en no delegar en els demés una responsabilitat ineludible.
Claudicar per amor no és amor
Els comportaments es transmeten, no s’ensenyen en un llibre, i si es troba normal que a les dones se’ns tracti com a objecte de desig, de conquesta per una suposada possessió simplement pel nostre aspecte físic, ja sigui per piropejar-nos suposadament o –perquè no- insultar-nos, no és tant estrany que els joves repeteixin aquest rol que troben tan normal.
La violència és fruit de l’estructura patriarcal que impregna tots els racons de la societat, fins i tot les nostres llars. Quant d’amor desplegat per fer feliç l’altre des de la claudicació per evitar la confrontació, l’enuig, els crits o les amenaces d’alçar la mà ?.
Front la dependència conrear la autoestima
Aquest és, certament, un amor molt mal entès, emmetzinat ja en la infantesa amb els comptes de princeses que esperen el seu príncep blau per tal que la porti de la mà i l’alliberi dels problemes, negant la pròpia capacitat de les dones de poder viure per elles mateixes. Ja és prou difícil viure avui aquesta independència, ja sigui per la manca de treball que fa que moltes dones i les seves famílies depenguin econòmicament d’un únic salari o paga que entra a casa. A la dependència econòmica i a la necessitat de compartir habitatge cal afegir-hi també la dependència emocional que adquirim potser perquè no s’ha conreat prou la necessària autoestima, sempre pendent de l’aprovació de l’altre o -en el millor dels casos- relegada en darrer terme per haver de prioritzar les necessitats més primeres de tots els membres de la família.
Combatre la sensació de fracàs
Quanta sensació de fracàs acumulada perquè ens han ensenyat que si la família no va bé és per la nostra causa: què pensaran els demés?, si els ho expliqués potser ni em creurien... és tan difícil... Què pensaran de mi?.
El monstre del patriarcat no ens ve a veure, ens aixafa
No ens ho hem de creure pas, res de tot això. Malgrat les dones siguem com unes superdotades per ser capaces d’arribar a tot arreu, no som superwomen, l’èxit no està en ser una “dona 10” i triomfar en tot. El monstre del patriarcat no és que ens vingui a veure sinó que ens aixafa i condiciona des del mateix nucli de la organització social: les llars. I és aquí on les dones hem de ser capaces de connectar-nos les unes a les altres per establir complicitats i fer visible el sistema opressor, que és el causant veritable de la nostra infelicitat, doncs som incompatibles amb la violència, i de violència la societat actual n’està prenyada.
Teixint complicitats per eradicar la violència
Tan sols teixint aquestes complicitats el podrem desemmascarar, fer que la resta de la societat es responsabilitzi d’assumir allò que li pertoca i no faci més feixuga la vida sobre la nostra espatlla que carrega més del que ens toca com a éssers humans, simplement pel fet de ser dones. En aquest sentit ens cal començar per les persones que tenim més properes, tant en fer possible que s’eduquin en responsabilitat i respecte com en exigir el compromís de conducta permanent: Prou feminicidi aquí i arreu del món. Les dones som portadores de vida i conciliem amb la natura, el masclisme és sinònim de destrucció i mort. Ens volem vives. Tolerància Zero a la Violència.

dimecres, 9 de novembre del 2016

ISLAMOFÒBIA, UNA PANDÈMIA PROVOCADA

CIUDADANA DEMPEUS
Són molts els rumors i tòpics que ens arriben en relació als musulmans, als que pel fet de tenir una llengua i cultura diferents, i practicar una religió menys comú a casa nostra, pretenen la contemplem des d’una actitud de superioritat, i ens mentalitzen a acceptar que hi ha el bé  i el mal, i nosaltres –evidentment- som el bé i els altres els -diferents- el mal.
Un context mundial de confrontació
En el context de confrontació mundial que vivim, l’imperi d’occident pugna amb els magnats d’orient pel control dels recursos energètics i el poder econòmic, sense importar-los fer servir les guerres provocades per engrossir els seus beneficis en el negoci d’armament. Ni s’immuten si –com a conseqüència- s’exterminen poblacions senceres, indrets d’incalculable valor històric, i suposa un alt cost de civils morts i milions de persones víctimes del seu boig bel·licisme. Ens cal una aproximació a la realitat d’un altre món que el que ens expliquen.


Tòpics i rumorologia
El llibre “Combatir la islamofòbia” que es va presentar l’altre dia a Igualada, analitza clarament algun dels tòpics i rumors que circulen per enemistar-nos amb els musulmans –pel fet de ser-ho- encara que siguin bones persones i visquin i convisquin la seva quotidianitat a la mateixa escala de veïns que nosaltres.
Enemics pel fet de ser musulmans
Per començar només cal recórrer a la nostra pròpia història on només ens expliquen conquestes i reconquestes en defensa de la pròpia religió front els altres, pagans per suposat. Podríem referir-nos a les croades o a l’espoli d’una llatinoamèrica conquerida material i culturalment. Però no cal anar tan lluny, amb l’enfonsament del bloc de l’est l’any 1989 és quan es va perfilar l’islam com el gran enemic d’occident a batre per mor de les aspiracions de domini mundial que pretenia l‘imperi. Ja el 1992, l’anomenada “comunitat internacional” (EEUU i els seus aliats) va recolzar el cop militar d’Algèria quin objectiu era evitar una victòria electoral islamista.
Hostilitat amb l’islam
Ens ho explica el coordinador del llibre, en David Karvala que afirma que, en aquesta direcció, els atemptats de l’11-S del 2001 varen suposar un nou impuls cara a l’hostilitat vers l’islam. A partir dels successius atemptats terroristes duts a terme des del que representa el yihadisme molta gent s’ha sumat a la idea de que –d’alguna manera- hi ha un problema amb l’islam en sí mateix. S’argumenta i ens volen fer creure que les persones musulmanes comparteixen la responsabilitat per aquestes atrocitats o que -com a mínim- hi tenen la obligació especial de desmarcar-se’n i condemnar-les.
Situar el veritable enemic
Sortosament, el moviment anticapitalista sorgit de Seattle l’any 1999 estava llavors en auge i gran part d’aquest moviment es va bolcar en la mobilització contra les guerres imperialistes quin punt més àlgid va ser la manifestació mundial contra la guerra d’Iraq el 15 de febrer de 2003. D’aquesta manera, l’odi que s’havia generat –sobretot- vers la població musulmana va ser redirigit vers els responsables de les guerres i ocupacions a l’Orient Mitjà com Aznar o Bush.

Condemnar el terrorisme sense islamofòbia
De les diferents aportacions que recull el llibre n’assenyalo algunes que, per mi i avui, em semblen més significatives. Per una banda, Brigitte Vasallo ens convida a condemnar el terrorisme sense caure en la islamofòbia com a discurs d’exclusió. Així, malgrat la islamofòbia es defineix com els prejudicis i la por contra l’islam i les persones musulmanes, més enllà de les creences i les pràctiques religioses de cadascú, sofreixen islamofòbia les persones de tradició musulmana, sí, però també laiques o atees; persones que es llegeixen com a àrabs: tan se val que siguin cristianes àrabs, jueves àrabs, amazigh, Kurdes o de qualsevulla ètnia o tradició cultural i religiosa, totes pateixen la mateixa islamofòbia.
Estigmatització de les dones: el burca a l’ull aliè
En relació a l’estigmatització de les dones entre els musulmans, la que fins i tot va “justificar” la invasió a l’Afganistan dels talibans perquè obligaven les dones portar el burca, la mateixa Brigitte ens diu que és com portar el burca a l’ull aliè, que del que es tracta és del feminisme com a exclusió.
Negar els drets civils, al propi cos i a la indumentària
 “En els debats sobre la qüestió del vel hi ha una enorme confusió sobre l’objectiu a debatre, centrar-nos en una peça de roba generem una cortina de fum que ens impedeix de veure-hi clar. Darrere s’hi amaga poder exercir els drets civils i el dret al propi cos, específicament el de les dones. Per altra banda, defensar el dret a decidir sobre la pròpia indumentària no es basa pas en una construcció idealitzada i orientalista del vel o de qualsevulla altra peça. El vel pot tenir tants significats i tantes connotacions com pot tenir una minifaldilla, una cresta o un tatuatge. És evident que les dones que són obligades a portar un vel integral estan en una situació de violència de gènere, però ja hem après que la violència i el masclisme no entenen de classes, ni de races: és una pandèmia que ens afecta a totes en quan que dones”.
La islamofòbia té rostre de dona
El testimoni de Fatiha El Mouali ens explica que la islamofòbia té rostre de dona. Ens diu que tota manifestació de intolerància religiosa vers les persones musulmanes és també una mena de racisme cultural que parteix d’una posició de superioritat a l’hora de marcar una diferència entre la cultura hegemònica (occidental) i una altra a la que se li atribueixen tota mena de deficiències i carències. A molts països occidentals, la presència musulmana comença a estar en el punt de mira dels partits polítics, sobretot dels de la dreta i l’extrema dreta, i el creixent discurs sensacionalista sobre aquestes persones ha proporcionat un ambient de por, així com la expansió d’idees que consideren les pràctiques i la creença musulmana incompatibles amb els valors de civilització i modernitat occidental.
Prejudicis en la comunicació
La Fatiha hi explica, a partir de la seva pròpia experiència, les vivències d’una dona immigrant i musulmana les peripècies d’ençà que va arribar a Catalunya l’any 2000. A banda dels obstacles administratius trobats al Consulat, del de reagrupament familiar, d’assolir el NIE sense permís de treball, de visitar l’INEM o assistir a classes de llengua per aprendre l’ idioma del país que t’acull. Unes classes que sovint són propicies a explicar vivències i –a voltes- expressar sentiments i malestar. Però el fet de considerar –en general- aquestes dones com a víctimes de la seva pròpia cultura i del masclisme,  fa que qualsevulla manifestació de malestar s’interpreti com a indici de violència domèstica per part de l’home. Difícilment s’entén que el malestar és com a resultat de les dificultats pròpies de la vida, de les frustracions viscudes arrel de la immigració i del maltractament rebut a diari pels mitjans de comunicació, el carrer i/o les mateixes institucions.

Portar el vel suposa exposar-se a les mirades diferents
“Les dones que porten el vel pel carrer no poden passar desapercebudes de cap manera. Estan exposades a molts tipus de mirades: de llàstima, de pena, d’incomprensió de menyspreu... i tots els sentiments que es transmeten diàriament i que fan que, amb el pas dem temps, s’aprengui una tàctica que aconsegueixi en evitar i desviar la mirada per salvar i protegir el propi orgull i dignitat”.
No permetre que ens destrueixin per dintre
Quantes coses podem aprendre simplement escoltant l’altre!!! O és que aquesta actitud no forma part de la nostra pròpia cultura?. No ens confonguem de bàndol: l’enemic és el poder, els senyors de la guerra que destrueixen vides i l’imperi del poder financer que condemna a la pobresa la majoria de la humanitat, i que per sortir victoriosos de les seves gestes necessiten que ens enfrontem entre nosaltres. Ara que de nosaltres depèn no permetre que ens destrueixin, precisament la nostra millor defensa rau en  la matèria humana que viu en totes i cadascuna de les persones del planeta, sigui quina sigui la seva llengua, cultura o identitat.
maribelanoia@gmail.com