ELS VALORS DEL FEDERALISME

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Es diuen Federalistes d’Esquerres i fa temps que malden per sortir de l’atzucac d’exclusió per no pensar com qui es considerava en possessió de la veritat més absoluta, atrevint-se a bandejar -o fins i tot excloure- qui no seguia els seus postulats: o eres independentista o no hi cabies, o eres català d’origen o pertanyies a la categoria dels catalans nouvinguts, tot i que molts s’apuntaven a les legítimes aspiracions d’un poble que s’ha mobilitzat. Ara bé, quina direcció social pretenien els seus dirigents?. S’ha prioritzat la forma d’estat per damunt de les polítiques pensades per la gent?.

El dia que Igualada va cridar: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia

Contra la repressió

Jo també he sortit al carrer, per exemple, el 20 de setembre del 2017 quan varen intervenir dependències de la Generalitat (havia sortit al carrer massa vegades exigint l’estatut d’autonomia), i vaig sortir a votar en la jornada de l’1-O, i també per protestar contra la brutal repressió que els poders fàctics de l’estat varen exercir sobre la població de Catalunya, que tan sols exercia el seu dret a vot, perseguint i castigant els cabdills de l’anomenat procés cap a l’independentisme.

Cal posar en qüestió el model econòmic.

Jo compartia, com tantíssima gent, la necessitat d’un canvi total, sobretot a nivell social. Farta de les privatitzacions en matèria de salut i ensenyament de les que la Generalitat en té les plenes competències, farta de que es doni tota la culpa a Madrid i que tot es redueixi a un tema de diners, a negociar més o menys partides pressupostàries per a gestionar de forma autònoma. Però distingia entre les legítimes demandes d’un poble que anhelava aquests canvis amb la possibilitat real de que, a mans dels de sempre, a Catalunya no s’avançaria en polítiques socials de fons, perquè el model liberal econòmic existent no es posava en qüestió.

L’enemic fa servir la democràcia per destruir-la

Tampoc he compartit mai el discurs d’enfrontar Catalunya amb Madrid, perquè malgrat a la capital hi estiguin concentrats tots els Ministeris i centres de poder, també hi ha ciutadans i ciutadanes que són víctimes de les seves polítiques neoliberals, d’exclusió social i de pèrdua de drets. Assenyalaré sempre que calgui el poder de l’Estat, sobretot ara que la dreta més radical s’ha instal·lat a estaments que haurien d’exercir les seves funcions suposadament de forma independent, però que s’han convertit en el bastió per combatre aquells que es proposin discrepar d’allò que sempre han representat: la unitat del territori, la monarquia o els lobbys de poder fàctic que sempre han mantingut els seus privilegis.

Els serrells pendents

Potser sí que, en la transició vàrem perdre alguns llençols com ara el dret d’autodeterminació o restituir la República front la monarquia, però la gent que sortíem al carrer contra la dictadura assumíem els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya, és dir: La reivindicació de les llibertats socials i polítiques; una amnistia per als presos polítics de la dictadura; un restabliment de l’Estatut d’Autonomia de 1932, amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació; i també coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Els nostres drets a segon nivell

En l’esgotament del sistema generat amb la constitució de 1978, més que res perquè la conjuntura econòmica de predomini de les polítiques liberals que han aplicat els governs fins i tot en nom de l’esquerra, ha menystingut les poques avantatges socials que havíem aconseguit introduir. La inclusió d’aquests valors socials basats en la Declaració Universal dels Drets Humans va fer possible la inserció dels nouvinguts llavors a una societat que apostava per la diversitat cultural, facilitant que molts d’ells s’hi integressin.

La immersió linguística - Un sol poble

És català tothom que hi viu

Potser és aquesta Catalunya la que hauríem de tenir present per fer país i superar una fragmentació real que no ajuda a superar els efectes de la brutal crisi, que persisteix després de la pandèmia, i que no resol els problemes de les persones que vivim i convivim en un mateix país. Una fragmentació ben diferent del concepte de diversitat i pluralitat que havia estat a l’ADN del pensament de les esquerres catalanes.

Hi ha altres alternatives

El federalisme ha passat de ser una opció desconeguda a ser, per una part important de la població, la millor solució per superar els problemes territorials i organitzatius a Espanya, per donar sortida al conflicte polític que hi ha plantejat a Catalunya o per resoldre problemes col·lectius a nivell europeu.

... i propostes

Això ens ho explicarà l’associació de Federalistes d’Esquerres que dimecres vinent farà la seva presentació a Igualada. La resposta, ens diuen, és el federalisme que promou els valors i les solucions federals, com la cooperació, la solidaritat, la democràcia multinivell, les sobiranies compartides, pel progrés de la societat, tant a Catalunya com arreu. I, certament, aquests són uns principis i valors que comparteixo..

maribelanoia@gmail.com

UNA MICA D'HISTÒRIA

Ciutadana Dempeus. Maribel Nogué i Felip.

Tothom, d’una manera o altre, recordem -dia a dia i fet a fet- el neguit viscut amb l’excepcionalitat dels fets desencadenats per la mobilització popular d’ara fa un any, amb la brutal resposta del poder estatal per fer front al repte de dur a terme un fet tan elementalment democràtic com és una votació per exercir la nostra sobirania, un dret que el govern del PP negava de forma reiterada. I ho recordem des de l’experiència personal viscuda a partir de la implicació de cadascú de nosaltres, perquè ningú en va quedar al marge, tan se val si era partidari o no, del full de ruta marcat pel processisme i votat per la majoria dels representants elegits al Parlament de Catalunya.

Tota la fúria del poder

Aquest fet va desencadenar -el que en podríem dir- tota la fúria dels poders fàctics que varen desplegar la seva influència en el poder estatal per impedir-ho, sense importar-ne cap conseqüència material o de violència, no importa si eren membres del govern o la societat civil que gosés secundar tal repte. Ja la resposta exemplar a la “incautació” de la seu de la Conselleria de Finances del 20 de setembre per part d’efectius de la Guàrdia Civil, la extraordinària organització de la logística prèvia per poder desplegar tot el procés d’habilitació dels col·legis electorals, amb lliçó magistral de la importació i custòdia de les urnes fins fer-les arribar a la seva destinació, la dotació de suport informàtic i administratiu, comptant –sobretot- amb una munió de voluntaris en la seva organització, així com el mateix desenvolupament de la jornada de l’1 d’octubre, desafiant el bloqueig informàtic, és també una gesta indiscutiblement democràtica que va demostrar la força que tenim com a poble, el que tenim a les nostres mans per fer-nos valer.

Posar ordre d’una altra manera

La resposta del govern del PP i la repressió soferta arreu per unes forces anomenades de l’ordre, (que –a través de les instruccions polítiques rebudes per les seves jerarquies- tan poc ordre varen posar (qui no recorda el reclutament d’aquells “a por ellos” o els “piolins” confinats al port de Barcelona)... Qualsevol diria que tots aquests efectius no serien molt més útils a la societat posant ordre a les nostres costes, i muntant campaments en condicions, per acollir als refugiats que, fugint del horror de les guerres i de la violència, s’ofeguen a la nostra Mediterrània. Hauríem d’estendre un pont de mar blava en lloc d’introduir grisor i amenaces de tornar als temps més negres de la nostra història.

Una reflexió serena

Ara que, més enllà de la indiscutible gesta d’aquells dies, i de la lluita que encara s’està duent a terme per fer front a la repressió i judicialització de la política, ens cal una reflexió serena per saber qui som i d’ on venim des d’una certa perspectiva històrica com a poble.

El valuós bagatge de l’historiador Fontana

En aquest sentit m’ha vingut com anell al dit un article publicat per Gonzalo Pontón a “El País” sobre allò que forma part del bagatge científic del mestre Josep Fontana, traspassat fa poc. Ens recordava el què li va contestar l’ ex-President Jordi Pujol quan Fontana denunciava públicament la precarització econòmica, l’atur, la degradació de l’ensenyament i la sanitat catalanes. Li va dir: no et preocupis Fontana, ara –amb la independència- quedarà tot resolt.

Des del materialisme dialèctic

El mestre Fontana ens ha deixat escrit un altre anàlisi de la situació a Catalunya a través de les seves desigualtats (les seves lluites de classe) i les seves afinitats electives. “Ja a la lluita dels senyors feudals per defensar els seus privilegis –les “seves” llibertats- li seguia la lluita per la desigualtat de les classes burgeses que cavalcaran el capitalisme en les seves diverses facècies: comercial, manufacturera industrial, financera i rendista. Despulla així el paper de la oligarquia lligada al control de la terra i als grans negocis d’importació que, a la guerra dels Segadors, manté els pagesos en un puny el 1640 quan s’apropien de les terres i d’allò comú, i que es lliura a la Castella dels Habsburg per assolir arrendaments fiscals. També són aquestes elits qui varen trair els fets de la Coronela de 1714. El segle XVIII aquesta miserable burgesia es farà espanyola i trairà Catalunya abandonant la seva pròpia llengua, diu Fontana. El segle XIX aquestes oligarquies rendistes clamaran per un dictador militar davant les reivindicacions laborals dels catalans i apel·laran a l’exèrcit espanyol el 1843 davant la revolució “centralista” com ho faran el 1855 davant la primera vaga general. Aquesta burgesia, ara “catalanista”, tornarà a sentir-se espanyola el 1870, el 1902, el 1922, el 1936, el 1977, el 1996... i sempre defensarà els seus interessos de classe que –grosserament- voldrà fer passar com els interessos del poble català, de tot el poble català...”.

És clar, aquest és un anàlisi feta des de la perspectiva del materialisme dialèctic, un mètode que –malgrat la seva autoritat científica- justet forma part dels llibres d’història.

Uns canvis socials necessaris

Jo em quedo al costat de moltíssima de la meva gent que va sortir al carrer convençuda que assolint la independència, o ara la república, es produirien els canvis socials tant anhelats. Perquè jo també vull aquests canvis socials tan necessaris i crec en la força de la gent malgrat alguns aliats dubtosos. Però també estic convençuda que no hi ha emancipació possible de caire nacional sinó va acompanyada de drets socials, i a l’inrevés.  

És per això que, per defensar la democràcia, els seus drets implícits (llibertat, igualtat i solidaritat; els valors inherents als drets humans, els drets socials assolits a costa de tantes lluites, etc...) ahir, avui i sempre, continuaré sortint al carrer.      

maribelanoia@gmail.com

LES DONES ALCEN LA SEVA VEU UN ALTRE VUIT DE MARÇ

Malgrat molts mitjans de comunicació ho han silenciat, gairebé un milió de dones varen sortir al carrer el passat 8 de març. També a Igualada.  A partir de les sis de la tarda es va anar plegant la gent per la concentració anunciada. Un taller per preparar les pancartes en roba i en cartolina ja li donava l’ambient.

Un ambient molt participat per la mainada que acompanyava les mares que poc a poc s’hi anaven congregant. Per a moltes d’elles era la primera vegada que podien sortir al carrer un 8 de març. Potser no sabien ni quan ni on es convocava, ni tan sols si es feia res. El més important és que, aquesta vegada, han salvat l’escull i, sobretot per la seva vinculació a l’espai ciutadà de recent funcionament, sabien que també anava per elles i com podien participar de la concentració convocada a la ciutat on viuen. Se les veia contentes i participatives al costat de les de sempre, crescudes en l’ empoderament necessari per sortir del risc d’exclusió que la societat que ens envolta els ofereix.

La convocatòria d’aquest 8 de març, Dia de les Dones, ha reeixit en una concentració de molt color, en la que tothom estava satisfet de poder compartir una visibilització de la ciutadania plural, la que va deixant de ser la que hi participen “dels de sempre”. Crec que a tots els assistents ens ha omplert d’orgull, d’orgull de palesar que la causa de la dona trenca silencis i obre barreres per trenar i teixir la societat diversa que ens ha d’ajudar a fer front al feixisme que s’amaga darrera el sectarisme, la hipocresia del racisme soterrat, la xenofòbia, la homofòbia, la fòbia general de tot allò diferent.

Plegades hem llegit, de forma ben repartida, el Manifest de la xarxa Feminista. Veus de sempre, veus que s’estrenaven i veus joves que, a més, van voler escriure el seu propi missatge en cartolines i pancartes. Una veu plural reclamant –a la una- poder decidir-ho tot perquè som: la revolució imparable de les dones!.

DONCS AIXÍ SOM NOSALTRES

Presentació del col·lectiu COMPARTIM CIUTADANIA

Amb aquestes paraules començava la darrera intervenció que es va fer divendres passat, a l’Espai Cívic Centre, a la presentació de Compartim Ciutadania. La sala que presentava una assistència de gala, amb servei propi de cura d’infants allà mateix, per facilitar l’assistència d’unes mares joves deleroses de participar a la societat on viuen i que -a través d’aquest col·lectiu- hi troben el suport adient que les pot ajudar a la plena integració social que tan desitgen.

Empoderament des del suport mutu

Farah Benserhir va ser qui va obrir l’acte de presentació en societat: “A Compartim Ciutadania ens proposem forjar aquest espai de manera que ens permeti establir contacte amb moltes conciutadanes que –sovint- es troben soles i aïllades, desconeixent molts dels mecanismes de funcionament de la societat on vivim i on –fins i tot- portem els fills a l’escola. A més, el fet de poder compartir els mateixos problemes i angoixes que -com a emigrants- hem d’afrontar, ens proposem -des del suport mutu i la solidaritat- un major empoderament que permeti deixar de ser tractades com a estrangeres, com a ciutadanes de segona, vaja.

Els drets i deures dels immigrants

Sovint sentim a dir que els immigrants només volem drets i no volem deures, va dir, això és mentida. Es tracta d’un dels tòpics que circulen i que emmetzinen la normal interrelació entre les persones, tant se val quina sigui la seva condició d’origen, de cultura, de religió, de forma de vestir, de gènere o de color a la pell. En tot cas, la veritat és que encara tenim un dèficit de drets, perquè els deures ja fa temps que ens veiem obligats a complir-los.

Fer plegats els mateixos camins

Nosaltres estem disposades a emprendre el camí que ens hem marcat. Confiem i esperem trobar-nos sovint compartint la mateixa ruta, perquè els camins són els mateixos i no hi ha d’haver obstacles per fer aquest trajecte plegats.

Traços comuns en la diversitat

Karima El Hattabi va fer pales que, malgrat formar part d’aquesta societat des de fa temps, viuen -no obstant- una situació d’invisibilitat i d’aïllament. Entre nosaltres mateixes som diverses, però tenim alguns traços comuns com ara la dificultat d’incorporar-nos al món laboral. D’una banda, la dificultat de trobar feina no depèn sols de la nacionalitat, sinó d’una sèrie de factors com ara el temps d’estada al país d’acolliment, la situació familiar, l’experiència laboral del país d’origen que no es tinguda en compte aquí, o l’aspecte físic...

El model patriarcal supedita al marit

Una altra de les dificultats que patim és que venim pel sistema de reagrupament familiar, un a llei basada en el model patriarcal perquè és l’home qui emigra i la dona qui cuida de l’espai domèstic, i aquest fet impedeix que la dona reagrupada pugui treballar. En aquest sentit va denunciar explícitament la llei que (abans del 2010) atorgava a les dones la residència sense permís de treballar, i això és una discriminació directe a la dona que –per llei- està condemnada a viure depenent del seu marit.

Inserció via serveis

Malgrat tot, s’estima que la incorporació al mercat laboral és d’ 33 %, la majoria entren per la porta del servei domèstic, la cura de la gent gran, la Hosteleria (pel que fa a la neteja o la cuina). Cal tenir en compte que, tot i tenir estudis universitaris o alguna qualificació professional, han d’afrontar –per necessitat- aquest tipus d’entrada al món laboral renunciant a la pròpia professió.

La sobretaxa dels estrangers

La Fàtima Menegadi va parlar del cost administratiu que suposa la regularització dels permisos de residència, de treball o la mateixa nacionalitat, que obliga a una important despesa en impostos i taxes que minven molt els recursos familiars que es necessiten per sobreviure com cal.

Amb el mocador ja no és d’aquí

Especialment impactant va ser el testimoni de  l’Ikram El Ouahabi. Aquesta jove de 17 anys va néixer a Igualada i, segons va dir, sempre s’ha sentit catalana, és més –diu- “he estat una més, ben integrada, ben adaptada,,, sense cap mena de problema”. Ara bé, continua, quan vaig decidir posar-me el hijab, més conegut com a mocador islàmic, la cosa va canviar: “tot i que he escoltat paraules agradables, també he notat –i noto- certes actituds que marquen un gran desequilibri entre una cosa i l’altra. Sembla ser que ja no sóc espanyola, directament m’han dit. I perquè no sóc espanyola si he nascut aquí?. Perquè no estàs adaptada, em diuen. I què és l’adaptació?. No són ni una ni dues vegades que m’he pogut trobar amb un noi o una noia marroquina discriminat al pati i exclòs dels altres. Voldria saber quin és el motiu. Dubto que hagi estat una opció pròpia. Quantes vegades se’ns ha dit: Fas pudor, dutxa’t.  O “perquè portes mocador?, que tens polls? , o d’altres frases tan o més absurdes...”.

Poesia àrab en català

Tot seguit es varen llegir un parell de poemes de Nazik Al-Malaika (Bagdad 1923 – El Caire 2007), extrets del poemari “El fons de la onada” i traduïts al català per Margarita Castells i Criballés. Karima El Hattabi va llegir en àrab, i Isabel Casas en català, “Neteja d’honra”, i “ànimes descalces” va ser llegit en àrab per Ikram El Yakoubi i en català per Maribel Nogué.

Travessar una porta on altres recelen

Va ser Ikram El Yakoubi qui concloïa les intervencions amb una afirmació contundent: Així som nosaltres”, dones com totes vosaltres, amb les inquietuds pròpies de persones que ens preocupa el nostre entorn, que vivim i volem viure millor a aquesta societat d’acolliment. Que volem deixar de ser tractades com a ciutadanes de segona, que tenim molt a aportar perquè volem construir plegades el nostre avui per tenir un millor demà. És així com travessen la porta d’una ciutat que necessita que hi entrem. Ens hi esperen conciutadanes amb els braços oberts, així com d’altres que –de moment- recelen, però estem convençudes que -poc a poc- vencerem les seves resistències i que –plegats- uns i altres contribuirem a fer de la nostra ciutat una societat diversa i rica culturalment.

Van donar a conèixer la seva adreça electrònica de contacte:

compartimciutadania2006@gmail.com

maribelanoia@gmail.com

UNA EXPERIÈNCIA ENRIQUIDORA

CIUTADANA DEMPEUS `  MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Aquest dilluns ens concentràvem i fèiem soroll de cassoles per denunciar la vergonyant actitud i nul·la atenció que els governants europeus dediquen a la realitat dels refugiats. Ja feia temps que hauríem d’ haver sortit al carrer, sí. D’ uns anys ençà són multitud les circumstàncies i fets que ho podrien justificar, doncs ens resulten inadmissibles a la gent que no ens hem immers en les pantanoses aigües de sant mercat i, com a gent de pau, apostem per fer prevaler la consciència i els valors humans com a nord de les nostres vides.

Cassolada a Igualada

Ens concentràvem a Igualada conscients també dels límits que suposa participar de les constants mobilitzacions que es donen a Barcelona i que la dinàmica d’antre setmana ens limita de poder-hi assistir. Convivim persones que hem nascut aquí o que hem vingut d’altres indrets, però que formem part d’un mateix veïnat d’escala, de carrer o de barri, sinó és que comparteixen escola els infants.. De vegades, enduts per tòpics socials, aquells aspectes que tenim aparentment diferent creen un recel i impedeixen que ens apropem els uns als altres com hauria de ser natural en un mateix marc de relació i convivència.

Valors humans per damunt de les fronteres

Ja fa temps que venim fent esforços d’integració en aquest sentit perquè, com deia el manifest que es va llegir: “avui, més que mai, les persones que creiem en els valors i no en les fronteres, que veiem persones on altres veuen religions, sabem que la història passarà factura als que van consentir, i –premeditadament- van legislar, en contra dels drets humans fonamentals”.

Impotència i ràbia

Un dels sentiments que embargava totes pes persones presents a la concentració d’aquest dilluns, era el de la ràbia alhora que la impotència. Ràbia per la indignació que ens suposa veure aquest despropòsit, de dimensions gegantines, amb la passivitat dels governs que en tenen responsabilitats. Perquè, tenim present qui té la responsabilitat d’haver generat les guerres als països devastats dels que la gent fuig?.

Les dones ho tenen clar

Vaig sentir-me especialment feliç de constatar la predisposició que tenien les dones que encara anomenem nouvingudes aplegades a Cal Font. Convidades a llegir el manifest, s’animaven les unes a les altres: aquesta llegeix més bé el català... aquesta és professora d’anglès..., jo m’expresso millor en castellà però la meva filla ho pot llegir...

I així va ser, com en un mosaic multicolor, les diferents veus -casualment tot dones- s’anaven alçant denunciant situacions i fets que ens han colpit els darrers anys. Cadascuna d’aquestes veus era contestada -com cal- pel soroll de les cassoles: estic molt contenta de Catalunya, deia una d’elles, perquè aquí hi ha persones amb valors sensibles a la situació que viuen els nostres germans i germanes. Ah!, i que no ens diguin que la immersió lingüística frena l’ús del castellà, perquè una jove –escolaritzada aquí- va llegir el seu fragment en un perfecte i pulcre castellà...

Empoderament i drets de ciutadania

Els discursos xenòfobs i els rumors pretenen situar les persones nouvingudes únicament com a usuàries de Serveis Socials, des d’una accepció subalterna, de dependència, de ciutadanes de segona, vaja. Jo el que vaig veure dilluns és que ho vivien com una ocasió de poder exercir també drets de ciutadania per elles mateixes. Talment com si s’obrissin de cop els pulmons i es pogués respirar un altre aire molt més sà. Uns i altres varem compartir una sensació d’ empoderament, d’haver pogut compartir un mateix sentiment, en confiança, en complicitat. Les persones que sempre hem viscut aquí no haurem ja de veure ningú lluny i qui –desitjant-ho- no sabia a quina porta trucar d’aquesta ciutat que diuen és tan tancada, en aquest espai tan emblemàtic de Nos(altres) ens hi varem poder trobar.

Va ser una experiència molt emocionant que referma les conviccions de creure profundament en els drets humans i que la convivència -en pau i diversitat- no sols és possible sinó que alhora és –sobretot- enriquidora.

maribelanoia@gmail.com

EUROPA, AQUEST VELL CONTINENT QUE TANCA PORTES I AIXECA MURS

CIUTADANA DEMPEUS          MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Aquest dilluns es commemorava arreu el Dia d’Europa, data de la històrica declaració de Schuman. Va ser l’any 1950, a París, que el llavors Ministre francès d’ assumptes Exteriors Robert Schuman va exposar la seva idea d’una nova forma de cooperació política que fes impensable un conflicte bèl·lic entre les nacions europees. Just un any després es signava el Tractat pel qual es creava aquesta institució. Davant la situació actual, alguns col·lectius pensem que –en relació als motius pels que es va fixar el Dia d’Europa- enguany no tenim res a celebrar, més aviat al contrari.

On veiem persones, altres veuen religions

Concentració a Igualada contra la política europea pels refugiats

“Aquest vell continent que es va unir per apropar cultures sota els valors de la solidaritat i la cohesió, avui tanca portes i aixeca murs per impedir l’entrada a aquells que fugen de conflictes armats buscant refugi en nosaltres. Avui som únicament voluntaris/àries i la societat civil que som capaços de posar-nos dempeus per aportar humanitat en aquesta crisi, i davant unes institucions europees fèrries i intolerants, només podem dir una cosa: No ens representen!!!. Avui, més que mai, les persones que creiem en els valors i no en les fronteres, que veiem persones on altres veuen religions, sabem que la història passarà factura als que van consentir i –premeditadament- van legislar en contra dels drets humans fonamentals”.

Valors d’acolliment, d’asil, de solidaritat...

Amb aquestes paraules va començar la cassolada convocada per la UCFR – Anoia a l’espai escultòric Nos(altres) de Cal Font que la Fundació Socio-Cultural Atlas va regalar a la ciutat. Així, al seu entorn, s’hi aplegaren algunes desenes de persones, homes i dones, infants i adults, per fer saber als qui manen avui en aquesta Europa que les seves polítiques no tenen res a veure amb els valors humans d’acolliment i asil, de pau i convivència i pau, de progrés i solidaritat que al seu dia caracteritzaren la vella Europa.

Memòria i denúncia de fets inacceptables    

Tot seguit, per part d’algunes de les persones concentrades, es varen anar llegint diferents fets reflectits en diverses Notes de Premsa que palesaven, per exemple, la denúncia d’ emprar gas lacrimogen contra els refugiats a Macedònia, havent deixat milers de persones atrapades en territori grec, on a Idomeni es calcula que hi havia 80.000 persones bloquejades; o s’ esmentaven les paraules del president de la Comissió Europea Jean Claude Juncker quan va demanar als europeus de no confondre els terroristes que varen perpetrar els atemptats a París amb els refugiats que fugen de la filosofia i mentalitat que inspiren aquests actes de terror.  

Infants “cop de puny” a la consciència

Es va recordar els més de 70 refugiats morts al camió frigorífic descoberts a Àustria i ens preguntàvem si, abans de la foto d’ Aylan, algú es creia que ningú havia pujat amb una embarcació precària i havia sentit por a mar obert... tot recordant que el nen de la platja, la nena del napalm o el nen del voltor, són infants miracle, els infants “cop de puny” que ens desperten del nostre somni zombi... També es va denunciar com els refugiats són la amenaça construïda i l’ auxili negat, la obsessió per la seguretat en la qüestió migratòria, la hipocresia de les institucions i l’ oblit de les causes d’ aquests moviments humans que impedeixen d’ avortar de forma adient aquesta problemàtica.

Filats i restriccions

I així, mentre Europa discuteix com assumir l’ augment de persones refugiades que hi arriben, Hongria ha anunciat la construcció d’un filat amb Serbia per impedir que accedeixin a Schengen que és una zona de lliure circulació. Mentrestant, l’ ONU atura el registre de noves persones refugiades sirianes al Líban, que fugen de la guerra  i que ja no tenen dret a ser registrades com a tals, i d’ Ucraïna i d’ altres indrets d’ on ens arriben testimonis colpidors.

Dempeus de nou el Dia del refugiat

Aquestes i situacions similars són les que, dilluns passat amb motiu del Dia d’ Europa, varen  fer sortir al carrer ciutadans i ciutadanes d’ Igualada per aixecar la pròpia veu exigint no girar l’ esquena ni tancar portes a qui fuig del terror simplement per raons de supervivència.

Al final de l’ acte es va anunciar una nova concentració, i al mateix indret, el 20 de juny, Dia del refugiat.

maribelanoia@gmail.com

VIVÈNCIES DE DUES DONES ALS INICIS DEL BARRI DE MONTSERRAT (2a PART)

Ciutadana dempeus               Maribel Nogué i Felip

Una missa a l'aire lliure (Foto: Arxiu Fotogràfic d'Igualada)

(continúa)

Les condicions laborals

La Maria va treballar primer –i durant 30 anys- a Manufactures Sabaté, una fàbrica de guants que estava al mateix barri. L’empresari li permetia adaptar el seu horari perquè pogués compatibilitzar la feina amb la cura del nadó, el que avui en diem la conciliació familiar. Tenia d’entrar a les 7,30 però entrava a les 8,30 per poder portar el nen a la guarderia (encara que plegava una hora més tard per recuperar aquesta hora). I si necessitava anar al metge per ella o el seu fill, li feien un paper i no li treien res, ni tampoc quan havia de portar al seu marit a Barcelona quan l’havien d’operar del maluc....

Compatibilitat amb l’alletament matern

Un altre temporada feia torn de matí, entrava a 2/4 de sis i es llevava a les 4 per marxar havent alletat ja el seu fill, que havia tingut a casa mateix assistit per la Consol llevadora. Una vegada, com que per anar a treballar havia de travessar uns camps on encara no hi havia llum, va caure i –com que estava embarassada- gairebé no la podien aixecar... Més tard va treballar a la fàbrica de Can Baliu, feia rodets. Ho va fer durant 13 anys i, per poder donar el pit al seu segon fill, podia anar a casa a les 11 del matí, tenia una hora.

Protegida ahir, acomiadada avui

Dels caps de l’empresa de guants o dels encarregats que va tenir a Cal Baliu (els empresaris eren de Barcelona però l’encarregat Josep Flo vivia a Igualada) en guarda molt bon record, doncs tant per aquesta funció maternal com per anar al metge, uns i altres, li donaven tota mena de facilitats: a aquesta gent jo els besaria els peus, i això que són catalans... Encara avui, si es troben pel carrer, es saluden, es sent estimada per uns i altres, i diu que al seu temps, la dona que treballava i tenia fills estava protegida, mentre que avui -ja pel fet d’estar embarassada o en risc e quedar-s’hi- és acomiadada o ja ni tan sols es contracta.

Arrelament malgrat els contratemps

Que diferent d’avui que el meu fill gran va perdre la feina per estar malalt. Va ser ara fa sis anys, li va sortir una cosa a la pell tot dutxant-se i va haver de seguir tractament de radioteràpia a Barcelona – dia sí i dia no-. Però malgrat portar més de 30 anys de planxador a l’empresa (m’havia rellevat a mi), el varen acomiadar. Li donaven una misèria d’indemnització i varem haver de posar-se a mans d’advocats i tot. Llavors ens varem poder comprar una casa al poble, però sols hi anàvem a l’estiu. Tenia clar que volia viure aquí, la prova està en que –finalment- ens la varem vendre i només hi anem per veure la família.

Amb respecte l’emigració d’ahir, sense respecte la d’avui

Pensa que ahir, a la gent que venien de fora, els miraven amb respecte mentre que ara, a la gent que forma part de la nova emigració, se la mira sense respecte... A nosaltres mateixos ens costa acceptar-ho, potser per un sentiment corporativista, és a dir, potser perquè pensem que no hi ha treball per tots... Llavors els nostres fills tenien feina, mentre que –ara- les nostres nétes no.

La única dona a la junta

L’Anna, que era la presidenta de l’Associació de Pares de família i la única dona de la Junta,  recorda com va haver d’explicar a tots els veïns i veïnes del Barri, reunits a la Plaça de l’Església, que degut a un problema estructural de les clavegueres que estaven mal fetes, les famílies que vivien als baixos dels blocs de pisos (entre els que hi havia els seus pares) varen haver d’anar a viure a un altre lloc mentre duraven les obres de reparació integral, i que aquestes varen durar temps i temps, no s’acabaven mai, diu, doncs les coses es complicaven molt i molt, fins i tot va sortir aluminosi als pisos.

Sentien que els volien prendre pla plaça i l’església

Potser per això, perquè amb el seu esforç i la seva suor els veïns del Barri se l’havien fet seu, quan amb el temps es va urbanitzar i omplir el que avui és el Barri de les Flors, i volien integrar a les noves edificacions la seva Església i la seva Plaça, s’hi varen negar. Des de la ja Associació de Veïns –llavors-, varen parlar i gestionar amb el capellà (el mateix que encara hi ha avui) que no els la prenguessin, doncs aquesta va ser la sensació que varen tenir, talment com han tingut ara en veure desaparèixer la guarderia per ubicar-hi un Centre de Dia per la gent gran. Varen comprar una creu ben gran per la Plaça i hi varen posar un rètol per fer memòria que aquella església l’havien aixecat els veïns el barri. Té massa història com perquè es dilueixi en nom del progrés... per això porta el nom de Plaça de la Solidaritat.

La història també té veu de dona

Potser és necessari conèixer aquestes i tantes històries dels veïns i veïnes que també són protagonistes de la història, una història que –sovint- només s’escriu a conveniència dels qui manen oblidant que, sense el dia a dia, no hi ha ni societat ni país que es pugui desenvolupar.

Potser, per exemple en relació a l’emigració, ens ajudarien a entendre que és un fet sovint forçat per les circumstàncies de la vida i que, depèn de com la societat d’acolliment ho tracti, pot esdevenir integrador o marginal. Això també depèn una mica també de tots plegats, de la nostra consciència i compromís humà perquè tots i totes tenim la mateixa condició de persones.

maribelanoia@gmail.com

VIVÈNCIES DE DUES DONES ALS INICIS DEL BARRI DE MONTSERRAT (1a PART)

CIUTADANA DEMPEUS             MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Era el 12 de desembre passat, amb motiu de la jornada de portes obertes que havia organitzat l’Ajuntament d’Igualada per donar a conèixer el nou Centre de Dia per a la gent gran. La Maria i l’Anna -així com moltes altres persones presents- varen retrobar-se després de molts anys i, amb els ulls amarats de llàgrimes, recordaven la lluita que varen viure als inicis dels anys seixanta per aconseguir llavors la guarderia, una guarderia que es va obrir a l’església que els mateixos veïns havien construït. També recordaven com varen haver de bregar per tenir -per exemple- el gas. Parlem avui amb elles, uns testimonis de primera mà.

Maria Sutil Alcalde (1933) i Anna Ribé Josa (1941)

Els inicis de l’emigració

La Maria havia nascut a Jaén. Ella va venir l’any 1952 ja casada i amb un fill de 6 mesos. El seu marit treballava a la pedrera, de guixaire. Hi va treballar durant 20 anys. Inicialment durant un any aproximadament, hi feien vida i tot; més tard, per espai de 3 o 4 anys, visqueren al Carrer de Sant Magí. Va ser l’encarregat de la pedrera qui els va apuntar perquè els hi adjudiquessin un dels pisos de la promoció d’habitatges que s’havia fet al barri. Els el van donar i hi van venir a viure, fins avui.

Sense els serveis més bàsics

Quan va venir al barri només hi havia les cases, tan sols estava fet el carrer central, on hi havien els blocs. Tan sols  hi havia aigua i llum, no hi havia gas i es cuinava amb carbó de coc, el que en deien la cuina econòmica. El carbó el portava la Senyora Teresa amb el carretó. També ens portaven el pa (el Senyor Torras que tenia un forn al Carrer Òdena). També els hi portaven el vi (d’una bodega que hi havia al capdamunt de la Carretera de Manresa). Es posaven en un punt del barri i així la gent es podia proveir. Però no va ser fins els anys 1956-1957 que va haver-hi la primera botiga al barri, i va ser la de la senyora Teresa i el seu marit, que en posaren una de comestibles.

Es varen haver de pagar l’enllumenat públic

Pel que fa a l’enllumenat públic no n’hi havia. Amb el terra enfangat i sense llum, els carrers eren un perill. Per això ens varem posar en contacte amb l’Ajuntament i, al cap de poc, teníem l’enllumenat públic que varem haver de pagar nosaltres íntegrament: encara guardo el rebut, diu la Maria... En preguntar-li qui era l’alcalde llavors em diu que sols recorda que li deien el “xicote” i que era andalús, diu... (per l’època que descriu, l’alcalde havia de ser García Urgelés).

Una església d’autoconstrucció

Per no tenir no teníem ni església. Va ser un capellà, li sembla que era Mn. Còdol, que va moure papers perquè poguéssim tenir el terreny. Llavors, els dissabtes i diumenges els homes del barri, que llavors eren joves, la varen aixecar El seu marit també, i quan ja va estar feta l’estructura, s’hi va posar una pantalla i els dissabtes  i diumenges s’hi feia cinema que servia per recollir diners per comprar el material que feia falta per acabar l’església (la mà d’obra era gratuïta), afirma. Jo hi anava amb el meu fill els dissabtes a la tarda, i el diumenge a la nit hi anàvem els tres. A banda, recollíem diners d’altres veïns...

La primera guarderia

El que sí recorda és quan es va fer la guarderia al pis de dalt de l’església. Hi portaven els seus fills a partir dels 3 o 4 anys. La primera educadora es deia Neus i era una bella persona pels infants. A la guarderia hi varen anar tant l’Emilio com la Mari Carmen (fills de la Maria i l’Anna respectivament).

Inauguració de la guarderia de l'església (anys seixanta)

L’Escola Bressol La Ginesta

Més tard, el 27 d’abril de 1980, es va inaugurar el que ha estat fins fa poc l’Escola Bressol La Ginesta, que no sols va ser una guarderia sinó que fins i tot hi va haver aules d’escola abans de que hi hagués el Col·legi Gabriel Castellà. La Maria ho recorda bé perquè hi havia portat els seus fills: l’Emilio i el Manolo, així com les seves nétes, per això -el dia que sortint de la gimnàstica que va al centre Cívic- en veure com la tiraven a terra, se li negaren els ulls de llàgrimes i va plorar. Va tenir la sensació que li prenien bocins de vida...

Lluitar per portar el gas

L’Anna, que va ser la Presidenta de l’Associació de Pares de Família (llavors, no hi havia encara les associacions de veïns), recorda bé totes les gestions que varen haver de fer per tal de portar el gas al barri. Vídua als 37 anys i amb dues filles petites, treballava de perruquera i, posant la gasolina de la seva butxaca, foren molts els viatges que varen fer a Barcelona per tal de poder portar el gas al barri. La María, que també era de la junta, ho recorda prou bé. Amb tot, tan sols varen poder posar el gas a la cuina, perquè per la calefacció no hi havia prou diners... Abans, venia el Gibert (el dels autobusos) i, en comptes de petroli, ens venia un líquid (recorda que li deien “firpe” o alguna cosa així) que fèien servir com a combustible pels fogons.

Uns temps de grats records

Li pregunto pels records que té d’aquest temps i em diu que molt bons, que hi havia molt bona relació de veïns i que entre tots es portaven bé. Fins i tot, davant del que era casa la Marcelina, hi va venir un capellà que era grassonet. No es recorda del seu nom però si d’ ell, era basc i ros. Venia amb els de la “estudiantina” i feien molta tabola... Era tant alegre i vital com generós, doncs davant tanta gent necessitada, ell els hi portava matalassos de borra i d’altres coses.

Orgull de barri

La Maria està orgullosa d’haver viscut al barri, diu que hi està molt a gust. Es sent també molt orgullosa d’haver portat els seus fills a la guarderia, tant a la de l’església com la que ara és el Centre de Dia, on també les seves nétes hi ha anat a escola. Està molt agraïda perquè, gràcies a aquest pis, han pogut fer alguns calerets (i perquè varen treballar molt i molt, hi afegeixo jo).

(continuarà)

 maribelanoia@gmail.com

UNA MARXA DE TORXES CONTRA LA VIOLÈNCIA

Una marxa de torxes ha recorregut els carrers més cèntrics d’Igualada per commemorar el 25 de Novembre coma Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Sortíem de l’Ateneu Igualadí, on s’havia dut a terme la Conferència sobre “Mites i realitats sobre l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe en l’àmbit laboral”, l’acte institucional organitzat per la Mancomunitat Internacional de la Conca d’ Òdena (MICOD) per commemorar aquest 25-N. Prop d’un centenar de persones, majoritàriament dones però exclusivament, iniciarem llavors una marxa de torxes darrere una pancarta on s’hi podia llegir: el masclisme mata i les dones diem prou!.

En el decurs del trajecte fins arribar a la Plaça de l’Ajuntament es proferiren crits com ara: “Ni víctimes ni passives: dones combatives”, “NO és NO”, “Cuidar i fregar, també és treballar”, “Jo pareixo, jo decideixo”, “Parir és un dret, no una imposició”, “Avortament lliure i gratuït”, “fora rosaris dels nostres ovaris”, o “Visca, visca, visca, la lluita feminista”.

Per a moltes dones grans i joves, participants a manifestacions semblants a Barcelona, era un orgull poder viure una manifestació feminista pels carrers d’Igualada. La tradicional concentració amb encesa d’espelmes d’altres anys va donar pas al relleu de la torxa generacional, així –diuen les joves- passem del victimisme de les espelmes a l’actitud de plantar cara a la violència amb la força de la flama de les torxes, perquè aquesta era –en tot moment- la actitud que acompanyava la marxa a través del seu recorregut. 

En arribar a la Plaça de l’Ajuntament, com cada any, s’ha llegit –entre diverses participants- el manifest de la Xarxa de Dones Feministes contra la violència amb el títol “Contra la Violència i la indiferència: Subversió i Autodefensa feminista”. S’hi denunciava, entre d’altres causes “la globalització de les violències masclistes contra les dones i les nenes; la falta de voluntat política per donar compliment a la legislació vigent; la manca de dotació dels recursos econòmics i humans necessaris per l’eradicació de la violència masclista i la desigualtat; la violència estructural i simbòlica que acullen i donen força a totes les expressions de violència vers les dones; la constant No credibilitat de la paraula de les dones; la culpabilització de les dones quan desisteixen de seguir els processos judicials i denunciem la victimització que aquests processos generen a les dones que decideixen continuar-los; la reducció de les ordres de protecció per a les dones; la violència provocada i sostinguda per les retallades, amb l’excusa de la crisi; la invisibilització i menysvaloració de les tasques de cura i civilització, realitzades majoritàriament per les dones, enfront la hipocresia d’incloure al PIB de l’estat el producte econòmic de la prostitució, entre d’altres.

Perquè “Seguim i seguirem” denunciant, recordant, expressant, cridant, clamant, avui i sempre, que la violència és responsabilitat de qui l’exerceix, no de qui la pateix; seguim i seguirem validant l’experiència de les dones sobrevivents a la violència; validant la nostra paraula davant la injustícia de la justícia que se’ns ofereix; i seguim i seguirem lliures, insubmises, rebels i amoroses, lluitadores pacífiques, diverses, riques, valentes... Dones a la fi”.

Per part de les dones joves també es va llegir el seu propi manifest, cloent així una reeixida Marxa de Torxes convençudes que TOTES, JUNTES I LLIURES, SEGUIM I SEGUIREM TRAÇANT EL CAMÍ DE LA PAU.