VOLEN DESTRUIR LA CONVIVÈNCIA PERÒ NO HO ACONSEGUIRAN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A la matinada del dissabte va ser cremada la Mesquita de Piera. Un espai que la comunitat islàmica del municipi, formada per persones treballadores i humils han contribuït, amb recursos propis, a la construcció d’aquest espai de pregària i convivència. S’havia construït amb esforç, il·lusió i ganes de conviure i que -just pendent del darrer tràmit administratiu de l’Ajuntament- estava a punt d’inaugurar-se.

Un atac islamòfob

A banda de la reacció immediata de la majoria dels vilatans de Piera i el conjunt de la societat, des de la Unitat contra el Feixisme i el Racisme de Piera afirmen que “això no ha estat un accident. Ha estat un atac contra la llibertat religiosa, un atac al cor d’una comunitat. Ha estat un acte islamòfob, i condemnen, amb tota la contundència, aquest fet criminal”. Manifesten expressar l’absolut suport a les famílies musulmanes, a la comunitat islàmica local i a totes les persones que, dia a dia pateixen les conseqüències del racisme i els discursos d’odi. Estan convençudes que no és un cas aïllat, sinó el resultat directe d’un discurs que normalitza la por i el rebuig i l’odi cap a les persones musulmanes. Cremar una mesquita no és només   destruir un edifici, és intentar trencar la convivència, sembrar por, negar el dret a pregar, a reunir-se, a viure en pau.

El bisbe de girona
 en una pregària interreligiosa

Contundent rebuig del bisbe

Davant dels fets, tant el Bisbat de Sant Feliu de Llobregat com la Parròquia de Santa Maria de Piera, han emès un comunicat conjunt condemnant l’atac i mostrant la seva “solidaritat i proximitat amb els membres de la comunitat musulmana de la població”. A més, han reiterat el seu “rebuig a qualsevol tipus de violència” i han fet una crida a la convivència i al respecte mutu. En Xavier Gómez, el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, al que pertany Piera, ha manifestat el seu contundent rebuig davant els fets tot afirmant que “ens trobem davant d’actes xenòfobs i vandàlics que cal rebutjar com a societat i com a Església, recordant que els principis de la seva doctrina social, entre d’altres, impulsa acollir, promoure, protegir i integrar les persones migrades, remarcant la importància de defensar la llibertat religiosa.

Encaixada de mans i desitjos de pau

I el rector de la Parròquia de Santa Maria de Piera, Carles Muñiz, ha relatat que s'ha traslladat a saludar “els amics de la comunitat musulmana per expressar la solidaritat en nom personal i també en nom de la comunitat cristiana a la vila de Piera”. Muñiz ha destacat que aquesta mesquita és “fruit del treball de les persones d'aquesta comunitat religiosa, persones treballadores, moltes ja amb molts anys de presència aquí a Piera, som amics, som veïns, compartim molts espais aquí a la vila”. El rector ha ressaltat que la trobada amb la comunitat musulmana ha estat plena de “reconeixement, encaixar les mans, desitjar-nos la pau, una abraçada sincera”.

La Comunitat musulmana els fa costat

També les tres principals federacions musulmanes de Catalunya (UCIDCAT, FCCI i FIC), han manifestat que “l’atac ha estat motivat per l’odi i la voluntat de fracturar la convivència”. En el mateix escrit, les tres federacions han aprofitat per agrair les mostres de solidaritat rebudes des del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, la parròquia de Santa Maria de Piera, l’Ajuntament del poble i el conseller de Justícia de la Generalitat.

La germanor entre religions

Per la seva banda, el Grup de Treball Estable de Religions (GTER) també ha mostrat el seu suport, adherint-se al manifest i destacant la importància del diàleg interreligiós a Catalunya: “Esperem que aquests actes no es tornin a repetir. La germanor entre religions a Catalunya ha estat i vol ser un motiu d’orgull, com a exemple per a la nostra societat.”

Més enllà de la llibertat de culte

És que l’atac, que ha causat una profunda commoció entre els veïns de Piera, va més enllà de la llibertat de culte i de religió que conreï cadascú. N’hi ha que no pertanyem a cap organització religiosa però que creiem en els drets humans i estem compromesos contra les injustícies. És un tema fonamentalment de drets de ciutadania.

Els molesta la convivència des del respecte

Potser per això, perquè amb els anys hem anat construint veïnatge de convivència des del respecte i la pau, compatible i viable, els qui atien el discurs de l’odi ho pretenen destruir i volen enfrontar-nos els uns amb els altres, tot i que tots som de base, però volen que els uns estiguin per damunt dels altres, o a l’inrevés, els altres per sota dels uns.

Mobilitzacions contra l’amenaça d’expulsió

Aquesta setmana s’ha convocat una manifestació a Barcelona sota el lema: “Contra el terrorisme racista comunitat antiracista”. És a dir, la unitat i la normalització de la convivència entre diferents ens farà més iguals en drets foragitant la islamofòbia i fent front comú per impedir l’amenaça d’extradició de 8 milions de ciutadans d’aquest país simplement per raons d’origen, associant immigrants amb delinqüents, quan els delinqüents són els qui promouen aquests aldarulls que promouen l’odi.

Intolerància a qui ens vol dividir

 No permetem que es repeteixi la història. Alguna cosa haurem après. Els nostres veïns i veïnes només som persones i famílies que convivim en el dia a dia, potser amb cultures d’origen, gastronòmiques i de vida diferents, però compatibles des del respecte. La única intolerància ha de ser amb qui ens vol dividir i fer com incompatible la nostra convivència, quan la pluralitat i la diversitat és el valor més gran d’una societat com la nostra. Feixisme mai més!

maribelanoioa@gmail.com

UN SOL CRIT I UN SOL FRONT CONTRA EL DISCURS DE L'ODI

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Ho podem comprovar amb la nostra vida quotidiana, entre els nostres veïns i veïnes, companys de feina, usuaris de serveis públics (escola o serveis sanitaris), establiments comercials, súpers i també a les places i parcs. La realitat que vivim en el nostre entorn és diversa, de cultures provinents dels països d’origen de la nova ciutadania que conforma la nostra societat. No obstant, sovint encara ens topem amb actituds de rebuig simplement pel fet de ser diferents.

Jo també sóc d'Igualada, Activitat d'ATLAS el 07.06.2014

Inserir la diversitat, encara per normalitzar

No hi ha entre nosaltres dues persones iguals, ni tan sols dintre la mateixa família. Els vells esquemes d’una unitat forçada i excloent han quedat enrere i, afortunadament ja a moltes llars, s’han anat obrint les ments acceptant la diversitat de pensament i de relacions de tots i cadascun dels seus membres. Hi ha molta més predisposició, per exemple, a acceptar la diversitat LGTBI dels membres d’aquesta mateixa família -quan algú es manifesta no binari- que quan s’aparella amb persones de diferent cultura d’origen, en particular si són de diferent religió, sobretot la musulmana.

STOP islamofòbia

Aquest és un rebuig que fa temps s’ha volgut instaurar entre nosaltres, sobretot arran dels esdeveniments després del 11-S, on el camp encara estava abonat per la trista petjada que varen deixar al nostre país els “moros de Franco”, de trist record per les malifetes dutes a terme quan varen entrar per avortar la II República, després d’un alçament militar /cop d’estat que ens varen dur a una cruenta i llarga dictadura de més de 40 anys.

El rebuig al diferent

Darrera tot això s’ha anat introduint no sols el discurs de l’odi sinó el rebuig al diferent, i aquí hi entra tothom, tan se val que siguin bones persones o n’hi hagi que no tant. Com en tota societat sempre hi ha grans poderosos sense escrúpols, i bona i gent senzilla que no oblida la seva condició humana, i en conrea les seves virtuts més positives.

Sobren motius per anar a la una

El 21 de març la ONU commemora el Dia Internacional de la Eliminació per Discriminació Racial (dia inaugurat arran de la massacre de joves que es van oposar a l’apartheid racista a Sud-Àfrica el 1960), i pel proper dissabte 16 de març s’han convocat mobilitzacions arreu sota el lema, “Unim-nos per un món sense el racisme ni el feixisme, ens sobren motius". En el context de conflictes bèl·lics, col·lapse climàtic, crisi econòmica creixent... els governs estan intensificant tot tipus de racismes per dividir i vèncer, únicament per intentar desviar la oposició a les seves polítiques. Les guerres i el racisme van de la mà, com queda palès en el bombardeig que el govern ultradretà d’Israel duu a terme contra Gaza.

Refugiats i migrats, boc expiatori del racisme

Urgeix combatre la islamofòbia i la judeofòbia, dues formes de racisme que estan creixent arran del conflicte. De fet, pugen totes les formes de racisme incloent la negrefòbia, la sinofòbia (racisme contra els pobles del sud-est asiàtic) i l’antigitanisme o romanofòbia. Cal fer menció especial de les campanyes de propaganda racista que intenten fer de les persones refugiades i migrades el boc expiatori...

Expulsats per estrangers 

Les persones refugiades moren per milers al mar i a les rutes terrestres, bloquejades a les fronteres europees per FRONTEX. Les tanques que treuen sang i les devolucions en calent impedeixen el dret a l’asil de la gent refugiada, violant així el dret internacional. Les morts a Tarajal de fa deu anys i la massacre de Melilla del 2022 són exemples flagrants d’això.. Davant tot això demanem vies segures, que s’obrin les fronteres per a les persones refugiades, i seguim exigint la aprovació de la “ILP Regularització Ja” signada per mes de 700.000 persones en tot l’estat, que demana garantir els drets humans per les més de mig milió de persones indocumentades, moltes d’elles veïns i veïnes dels nostres barris”..

Estendre la mà amb un somriure

Dissortadament a Igualada no es durà a terme cap concentració pròpia, però podem recolzar amb la nostra presència la que es durà a terme, per exemple, a Barcelona. I sempre, sempre, ens queda el nostre somriure còmplice d’acolliment, la nostra mà per estendre o també la nostra porta per obrir, exigint a qui té més possibilitats -i responsabilitat- de fer-ho, que ho faci. 

Estàtues d'ATLAS a la Plaça de Cal Font

Acollir, un gest que -sovint- es nega

On és a Igualada aquell espai de refugi o alberg per les persones sense sostre?. Qui vivim de prop situacions d’aquestes ho patim com a desesperant, tan per a les persones afectades com també per a nosaltres mateixos, com a ciutadania conscient que voldríem acollir qui la societat rebutja per racisme, odi, aporofòbia o -simplement- per por al diferent. Ho vàrem fer amb els refugiats de la guerra d’Ucraïna, perquè no fem el mateix ara?. És que hi ha refugiats de primera i de segona?.

Dinar multicultural per la Festa Major d'Igualada

Exercim el nostre compromís, hi tenim un deure

No siguem còmplices de les polítiques racistes i discriminatòries. La solidaritat, que és la tendresa dels pobles, és un valor humà molt intrínsec en la nostra cultura. O bé l’exercim en conseqüència o serem còmplices de la deshumanització que ens amenaça.  Hi tenim un deure.

maribelanoia@gmail.com

 

CAL FER FRONT AL RACISME I LA XENOFÒBIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

El passat 21 de març es va celebrar del Dia contra l’Eliminació de la Discriminació Racial i, amb aquest motiu, el Consell Comarcal de l’Anoia ha donat a conèixer els resultats del procés de diagnosi de les discriminacions, realitzat l’any 2022. En concret, el treball posa de manifest que les discriminacions racistes i xenòfobes a l’Anoia es manifesten en diversos àmbits (serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic) i de múltiples formes (barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, segregació/explotació, agressions físiques o verbals, discurs d’odi i desigualtat de tracte). Aquesta no és una situació exclusiva d’aquí, sinó que més aviat és un fenomen que travessa la societat catalana actual i, per tant, s’han de continuar generant polítiques públiques i accions comunitàries per tal d’abordar i promoure la igualtat de tracte i la convivència.

Una taula d’igualtat de tracte i no discriminació

Amb motiu de l’aprovació de la nova Llei 19/2020, l’any 2021 es va crear la Taula d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació de l’Anoia, composada per diferents agents tant de l’administració pública i serveis i organismes públics, com a entitats socials del territori. L’activitat de la Taula està centrada, inicialment, al voltant d’aquelles discriminacions que es donen per raó d’origen territorial o nacional i xenofòbia, raça, origen ètnic o color de la pell, i qualsevulla altra forma de racisme llengua o identitat cultural o conviccions religioses. Tot i així, la seva orientació és molt transversal i té en compte d’altres eixos de discriminació, com ara per sexe, gènere o identitat sexual entre d’altres.

Informe diagnosi

D’aquí en va sortir un informe-diagnosi quins resultats indiquen que, malgrat que hi ha un treball des de les diferents administracions públiques i algunes entitats socials privades per fer-hi front, aquestes discriminacions en el dia a dia continuen estan presents, i ho estan en diversos àmbits com ara serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic, així com a través de múltiples barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, una certa segregació més que res perquè també van associades a temes de precarietat i/o pobresa, i existeix un cert rebuig i/o por al diferent.

Que podem fer ja ara?

Més enllà de dissenyar propostes d’actuació que han de ser desplegades els propers anys en el Pla de ciutadania i Convivència a l’Anoia, ens podríem preguntar, què ens correspon a cadascun de nosaltres que podem anar fent ja.

Una ciutat de portes obertes

Perquè si volem erradicar el racisme i la xenofòbia que hi ha en la nostra vida de cada dia, hem de començar amb la nostra actitud front a cada espai de convivència. Per exemple: a l’hora d’oferir algun tipus de feina (com ara la de cuidar malalts o gent gran), o de llogar un habitatge que puguem tenir disponible i que tenim tancat i abandonat. La nostra actitud seria no discriminar qui el pugui necessitar, tan se val que es digui Joan, Pepita, Mohamed, Guadalupe o Fàtima. La mateixa actitud que hem de tenir a l’hora d’acollir els nous veïns o veïnes que passen a formar part de la comunitat de veïns, o fer-los partícips de les nostres festes, perquè tots plegats formem part de la mateixa ciutat.

Conviure en espais compartits

Els nostres fills i filles comparteixen escola amb els que potser ja no son nouvinguts sinó que -fins i tot- han nascut aquí. Qui ens impedeix compartir jocs, berenars, aniversaris o -simplement- obrir-nos a les seves famílies, les que ens trobem cada dia a la sortida d’escola?. O quan estem en una sala d’espera del CAP o l’Hospital, uns moments on hi ha preocupacions i patiment, com poder-nos palesar una empatia mútua, de suport, de solidaritat compartida?. El mateix quan ens trobem a la cua d’un supermercat o d’algun servei públic. El nostre respecte a la diversitat cultural ha de conseqüent amb el compromís per una igualtat de drets a tota la ciutadania.

La diversitat un valor

Sí, és cert, de mal educats n’hi ha a tots els llocs i de totes les cultures, però la línia que distingeix els incívics de la gent educada i social no passa ni pel color de la pell, ni per vestir diferent ni per  parlar una llengua que no sigui la pròpia. Els indesitjables ho seran sempre, a les seves famílies i també al carrer. De bona gent -sortosament- encara n’hi ha a tot arreu. I la diversitat, en sí, és un valor per construir una societat plural i rica en cultura i humanitat.

Un cordo sanitari, una línia vermella al discurs de l’odi

Més ai, estem embolcallats -cada vegada més- dels efectes d’un discurs de l’odi promulgat per determinats personatges als que se’ls ha donat altaveu als mitjans de comunicació. En aquest aspecte no hem de donar ni un pas enrere i hem d’establir el nostre propi cordó sanitari per aïllar-los i marcar una indiscutible línia vermella per no blanquejar un discurs que ens volen fer creure que és cosa d’un passat que ja no tornarà.

Cap feixista a les nostres institucions

Ens cal tenir memòria, són els ous de la serpent que pensen que no tenim memòria i que tenen veu i es pensen que tenen -fins i tot- camí obert de nou. Fins i tot cara a les properes eleccions municipals. No els podem donar cap espai per promoure’s a ser representants de la nostra ciutadania perquè -simplement- la societat està formada de bona gent, potser amb idees diferents, però bona gent en definitiva. Ells només venen a corrompre la pau i la sana convivència entre nosaltres. Hem de saber dir ben alt que NO!!!. NO VOLEM NI RACISME, NI XENOFOBIA, NI FEIXISME ENLLOC, NI AL CARRER NI A LES NOSTRES INSTITUCIONS.

maribelanoia@gmail.com

LA VIOLÈNCIA QUOTIDIANA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja de bon matí, endeguem la ràdio, la TV, o bé obrim les notícies al propi mòbil. Cal estar connectats amb el món, amb el món que ens ha tocat de viure. La violència és el primer input que ens entra: la violència intrínseca de totes les guerres, la d’Ucraïna i la de les que no se’n parla tant però també existeixen, una destrucció de recursos vitals però -sobretot- de vides humanes, únicament per satisfer els interessos de la indústria armamentista i les empreses de reconstrucció subsegüents. Les morts o víctimes de la població civil, èxodes massius vers la incertesa de l’exili a la sort o dissort de ser acollits o refugiats, són els efectes secundaris. Un cost humà que no consta en el compte de resultats: ja s’ho faran...

La violència dels preus a pagar per la vida

Afrontem també la violència de la muntanya russa dels preus de l’energia que alteren el nostre pressupost de consum d’aquest subministra fonamental per la vida humana. També es disparen els preus dels productes de la cistella de la compra domèstica amb la limitació del nostre poder adquisitiu. Tot plegat en un marc que ens convida al consum desaforat sempre, i més ara que venen festes (amb la forçada incorporació de l’importat Black Friday, una data que ens convida a comprar i comprar, com si comprant haguéssim de satisfer els nostres anhels i ser feliços sense fi. Aquest estímul consumista és també un altre tipus de violència.

La mobilització del 8M del 2020

Aquest any, a Igualada, la cerimònia d’encesa de les llums nadalenques que dona vida als carrers, i que està pensada prioritàriament per donar vida també als començos de la ciutat, coincideix amb el 25N, Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Casualitat o no, sempre se’ns ha considerat com a principals objectes de consum, per això suposa també una bufetada a la dignitat de les dones, com si la causa de les dones s’hagués de tapar amb altres esdeveniments perquè és massa potent, talment com va passar amb l’extraordinària mobilització feminista del 8 de març del 2020. L’endemà ja se’ns atribuïa a que havíem estat el detonant divulgador del mateix COVID i que les enormes mobilitzacions s’havien d’haver prohibit de forma preventiva. I em pregunto, És que les dones som un veritable perill per tot?. 

Les dones podem canviar les coses

Doncs sí, està vist. Les dones som capaces de posar el país cap per avall per fer sentir la nostra veu, i exigir mesures i lleis per fer front a una discriminació i violència que ve de lluny i que, malgrat algunes lleis aprovades, costa de que ens arribin els seus efectes. En aquest sentit, sí que som un veritable perill pels que no volen canviar res, o pitjor, anar enrere a temps enyorats, doncs els privilegis d’uns pocs per negar els drets de les persones, en particular de les dones, impregna totes les cèl·lules i capes de la societat. 

Només sí és sí

Els centenars de milers de dones que sortírem al carrer, amb un sol crit sorgit del fons de l’ànima, denunciàvem la impunitat d’alguns agressors malgrat haver dut a terme el patiment constant de les agressions quotidianes, ara -fins i tot – grupals. El govern va donar una prioritat a la  llei anomenada “només sí és sí”. Però el patriarcat més ranci, un patriarcat incrustat al moll de l’os mateix de la nostra societat, no va voler ni donar suport a cap de les mesures preses per fer front a la pandèmia, tant se val si es tractava de mesures sanitàries com també les d’escut social necessari per pal·liar les seves conseqüències. En aquest temps ha sortit de les cavernes i ha desenterrat el seu discurs més ranci i retrògrada contra les dones, l’homofòbia i la diversitat LGTBI. L’odi al diferent els porta a enyorar patrons d’èpoques passades, és a dir: les dones a casa i els no binaris proscrits i marginats..

Front la justícia patriarcal - justícia feminista

Ja fa temps que les feministes venim denunciant que tenim una Justícia patriarcal amb una manca de biaix de gènere als seus instruments, que permetin donar una sortida més favorable a les dones en les mesures que té al seu abast. No obstant, des de la independència que es de suposar té el poder judicial en el marc de l’estat de benestar, la interpretació de la llei del “només sí és sí” està rebaixant -de fet- les condemnes als agressors, i la màxima autoritat en aquest poder judicial (el CGPJ) està congelat i porta ja dos anys caducat, sense renovació. No puc pas dir que el poder judicial s’hagi convertit en un actor polític, tot i que els fets em porten a pensar-ho.

La democràcia, un mitjà per conviure

Crec i vull creure en els instruments en que es dota una democràcia per resoldre els seus conflictes de forma democràtica, des de la mateixa essència dels seus valors, els de la igualtat de drets entre totes les persones i -fonamentalment- els de les dones que són inqüestionables. Hi hem posat massa morts, massa patiment, passa paciència, massa tolerància, massa aguantar i desesperar...

El discurs de l’odi

Ja n’hi ha prou de la violència que també suposa la manca d’habitatge assequible i la burla del poder econòmic -i de la banca- per imposar-se a les nostres condicions de vida, de posar preu a la mateixa vida, de que la televisió sigui l’altaveu del discurs de l’odi, un odi homòfob o als col·lectius LGTBI, que algunes dones assenyalades per dirigir políticament el país vomitin un discurs que denigra les mateixes dones... Ja n’hi ha prou de fake-news que en diuen avui, de mentides interessades per tergiversar la realitat, una realitat que les dones vivim i patim en el dia a dia..

Lideratge polític de les dones

El lideratge polític de les dones ha de ser diferent, ha d’estar basat en els paràmetres propis de la sororitat, empàtics amb els problemes del dia a dia que -des de temps ancestrals- carreguem les dones a la nostra esquena, al profund sentit de la justícia, a l’insubornable suport a la legitimitat de les reivindicacions feministes dutes a terme en el decurs dels temps, una aposta per la vida i contra la destrucció de les guerres, apostant per l’educació i la sanitat públiques, amb reconeixement a les tasques de reproducció de la vida i de cura dels malalts dependents i persones grans. Davant un altre 25N erradiquem d’una vegada tot tipus de violència.    

maribelanoia@gmail.com

EL PATIMENT HUMÀ PER LA MANCA D'HABITATGE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Eren 2/4 de vuit del matí del dimarts 8 de novembre. Diversos vehicles dels Mossos d’Esquadra amb 3 furgons de la coneguda BRIMO (la seva brigada mòbil), tancaven el Carrer Serra Marsal (en la seva cruïlla prop el Passeig Verdaguer) on hi viu el Soufian i la seva família (esposa i tres fills petits de 6, 4 i 2 anys). Què passa?, li preguntaven els seus fills a partir de l’enrenou que s’havia format al carrer, reflectit en el rostre dels seus pares, endevinaven es tractava d’alguna cosa greu.

El dret a cercar un millor futur

El Soufian prové d’Algèria. Ell és professor de llengües i la seva esposa és advocada, per tant amb coneixements i consciència suficient dels drets humans i l’anhel que, tant els seus fills com ells mateixos, en poguessin gaudir. És la opció de tants i tants emigrants que veuen limitat els seus drets i la mateixa llibertat al seu país i opten per emigrar a Europa, baluard d’aquests drets humans i dels valors socials de les seves democràcies, tot buscant un millor futur. Varen anar primer a Suècia, però allà el nivell de vida és massa car i assolir la documentació necessària per poder-hi treballar, era molt difícil. Així que decidiren venir al nostre país, aterrant a Igualada. Com tantes famílies, i degut a la manca d’habitatges amb lloguer accessible, opten per instal·lar-se en un pis buit dels que han passat a ser dels bancs, per impagament dels seus compradors, o de la mateixa constructora que, amb la crisi financera, havien fet fallida. És clar, els bancs als que se’ls va rescatar financerament (perquè poguessin estar al servei d’una economia minvada per la crisi financera), s’ho van embutxacar com a dividends i encara no en tenen prou, doncs han creat grups associats per fer-se amb tot el patrimoni immobiliari per especular-ne encara més.

Ja ho diuen: la Justícia és cega

Certament, com més lluny està el poder menys entranyes té, perquè aquesta ja era la 4a vegada que anaven a fer el llançament de la família del Soufian de l’habitatge on hi viuen. Però en aquesta ocasió, la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Anoia) havia convocat gent a la porta per impedir-ho, i eren diverses les persones que s’hi havia presentat per donar suport a la família i evitar així, en la mesura del possible, aquest llançament. Una execució de sentència que no importava que els serveis socials certifiquessin que la família no té alternativa residencial i que està en situació de vulnerabilitat, circumstància que -en aquests casos- la llei exigeix la suspensió del llançament.

Pendent ja del permís per treballar

Com tampoc han volgut recollir, ni tan sols escoltar, que en Soufian ja té presentada la documentació requerida a estrangeria per assolir la seva regularització administrativa i, tant aviat com la tingui, s’incorporarà al treball presentat pel seu permís que li permetrà desnuar la seva situació i negociar, segons el que disposen les lleis 1/2002 i 24/2015, un lloguer social per poder continuar vivint a l’habitatge que estan ocupant. El llançament es va aturar però té una prorroga de 30 dies.

L’amenaça d’endur-se els menors

Amb aquests arguments i que a la casa hi vivien menors que s’estaven neguitejant per tot plegat, calia tenir en compte també la protecció del menor. Com a resposta, la comitiva judicial que actuava en nom del “fons voltor americà Ceberus” li va dir que havia de marxar, i que, si el problema era la protecció del menors, en el cas d’haver de tornar una altra vegada, vindrien amb una delegació de la DGAIA i s’endurien els infants. La DGAIA es suposa que és per protegir els menors de famílies desestructurades, i aquesta en cap moment ho és, quina millor família poden tenir els menors si són els propis pares que sols són víctimes de les polítiques especulatives de l’habitatge?. El que el Soufian no s’explica és com el seu amic de la infància, que va optar per anar a Ucraïna i -amb la guerra- va venir aquí, en 24 hores tenia la documentació administrativa necessària per estar legalitzat i poder treballar.

No és un cas aïllat

El del Soufian no és un cas aïllat. La família de la Ghariba, que són del Marroc i porten 8 mesos vivint en un habitatge de SAREB S.A. (un altre fons voltor bancari), ha rebut ja l’ordre llançament per aquest dijous 17 de novembre. Just ha pogut presentar la sol·licitud d’advocat d’ofici per si li atorguen a temps de poder negociar un ajornament. M’explica que no ha pogut comprar ni la nevera per mor de que l’hagin de deixar allà, o sigui que ha de proveir els aliments frescs de tots els membres de la seva família, el marit i 4 fills (el de 14 anys és epilèptic)  anant a comprar-los cada dia. La Latifa, que va cursar estudis de gestió empresarial, porta aquí 7 mesos, té marit i dues filles. També la Manar, que porta bastant temps lluitant, amb el seu fill i la seva filla, després d’un divorci difícil, ja ha rebut la primera carta de desnonament.

La funció de la PAH

He parlat amb la Núria Poch de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca de l’Anoia) i m’ha explicat que, d’ençà de que es varen posar en marxa l’any 2013, primer es varen trobar que les famílies estaven majoritàriament afectades pels abusos dels interessos de la hipoteca o perquè, amb la crisi financera, s’havien quedat sense feina i minvat els seus ingressos. En principi la gent ho amagava i preferien pagar que menjar, poc a poc la gent prioritzava el menjar a risc de perdre l’habitatge. Molts varen fer una dació del pis per quedar-se sense deutes, d’altres varen poder acollir-se al lloguer social que es va legislar però que, al seu venciment, no els hi renovaven. També em diu que, en el decurs del boom immobiliari, molts es varen accidentar, no poden treballar i la seva cobertura social és del tot insuficient. Hi ha també molta dona sola en precari, i moltes dones soles amb família, algunes fins i tot han nascut aquí els seus fills...

Misèria sobre misèria

Davant la impossibilitat d’arribar al mercat de lloguer, tant per la manca d’oferta a preus assequibles, com també per la discriminació aplicada “de facto” de no llogar a persones estrangeres, molts han hagut d’acollir-se amb els familiars -si en tenen- o aquests han hagut d’ajudar-los. I si hi sumem la precarietat generalitzada de sous i contractes on molta gent no arriba a final de mes, com diu la Núria Poch, resulta misèria sobre misèria.

Cal consciència i compromís

Cal apropar-nos al rostre d’angoixa i incertesa que pateixen les persones per la manca d’habitatge en condicions, prendre consciència solidària, i posar-nos al costat de la vessant més afectada per aquesta política d’alimentar el poder d’uns bancs que hem rescatat amb els diners de tothom, condemnant a la indefensió milers i milers de famílies arreu. Tots i totes som persones, i tots i totes tenim la dignitat pròpia que ens atorga la condició de ésser humà. No ens podem quedar indiferents.

maribelanoia@gmail.com

 

LES DONES TORNEN A DESAFIAR LA TEOCRÀCIA A L'IRAN

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El primer desafiament dels iranians al jomeinisme va ser el 8 de març de 1979, quan unes 200.000 dones (i també molts homes) varen ocupar els carrers de Teherán en protesta per l’ordre de Jomeini d’obligar les dones iranianes a portar el vel per la força sota la amenaça de duríssims càstigs. La transcendència de la revolució popular de 1978 per foragitar el Sha de Persia del poder, que ha explicat sovint la periodista i amiga Nazanin Amirian, va suposar la imposició occidental del aiatol·là Jomeini, precursor de la sanguinària repressió i de situació tan radicalitzada que hi ha avui a l’ran. Nazanin n’és un viu testimoni doncs llavors era una estudiant molt compromesa en aquesta revolució i que va haver de cercar refugi polític a casa nostra, vivint molts anys a Barcelona i darrerament a Madrid. 

Nazanim Armanian, una veu autoritzada

A través de les xarxes socials però -sobretot- als seus articles a El Público, sempre ha estat per mi un referent per comprendre tots els conflictes de l’orient mitjà, de les guerres del petroli o el control del gas i els seus gasoductes per abastir els negocis d’occident, generant un seguit de conflictes bèl·lics fins la guerra de l’energia que vivim avui. Se’m fa imprescindible recollir les seves paraules, unes paraules autoritzades i  a tenir molt en compte, sobretot ara que al seu país es torna a donar un segon desafiament al poder protagonitzat -principalment- per les seves dones.

La mort de Mahsa, el detonant d’una nova revolució

La situació a l’Iran continua essent molt complicada. Les protestes varen començar el 16 de setembre després que es confirmés la mort de Mahsa Amini, una jove de 22 anys d’origen Kurd i que estava de visita a Teherán. Mahsa complia amb el sistema de marcatge social establert. La seva bellesa -però- va cridar la atenció dels talibans de la patrulla Ershan “orientar vers el bon camí” que vigila el vel de les dones per mantenir-les a ratlla emprant la pedagogia del terror. Va ser separada de la seva família -en ple carrer- per rebre la dosi de lliçó islàmica que han rebut milions de dones iranianes: humiliacions, bufetades i -més que provables- abusos sexuals. La resistència de la jove els va fer perdre el control i dos dies després va morir a l’Hospital. Aquest fet va encendre la metxa de tan d’abús i odi acumulat durant 43 anys, el d’una població farta del règim clerical i la seva guàrdia pretoriana.

L’ordre social que marca el vel

El vel és un senyal exterior i visible d’un estatus, el mateix que la insígnia groga enganxada a la indumentària dels jueus i la blava als cristians en el decurs del califat àrab d’OMAR II (682-720). No es tracta d’amagar el cabell de les dones, dons per això es podríem posar capell i prou, perquè eren emprats també pels homes -considerats sers de ple dret- i trencarien l’ordre social, crearien confusió i acabaria amb la pèrdua de control social per part dels poderosos. Per aquesta raó el judaisme i l’islam prohibeixen el transvestisme. És una raó de poder.

Les dones “infrahumanes”

L’expresident del règim islàmic (RI) Hashemi Rafsenyani va justificar la inclusió de les dones iranianes a les lleis de la seva teocràcia a la categoria de infrahumanes”, un termini que els nazis aplicaven als essers humans considerats inferiors i mancats de drets humans, doncs -segons ell- la diferència de mida, vitalitat, veu, desenvolupament muscular i força física entre un home i una dona demostren que els homes són més forts i estan més capacitats en tots els camps.

La rebel·lió pública d’un vel imposat

La nova rebel·lió popular té uns trets diferenciats al 1978, no tan sols en la participació, sinó també en el lideratge absolut de les dones (que estan recolzades pels homes). Ara les dones s’arrenquen els seus vels de forma col·lectiva i davant les forces d’opressió del RI, cosa que fins ara només es produïa de forma individual i anecdòtica.

Protestes també contra les polítiques del govern

La causa de Mahsa ha fet possible unificar les protestes aïllades i sectorials. Ara els manifestants ja no demanen reformes sinó que apunten directament a un capitalisme totalitari religiós i despietat, capaç de tallar les mans dels roba gallines mentre que -tan sols en la petroquímica d’Isfahán- l’Estat ha estafat com a mínim 19 milions d’euros; apunten també a una casta mafiosa que fa servir la superestructura d’estil medieval terroritzant la població per tal de saquejar un dels països més rics del planeta per condemnar a l’extrema pobresa prop del 70 % del país. La lluita pels drets civils, en el marc del RI, ha fracassat i el poble camina per enderrocar aquest règim islàmic que ja li ha donat massa oportunitats.

Es pretén avortar de nou una revolució més que legítima

De la mateixa manera que des de França es va voler avortar la revolució de 1978, imposant el feixista Jomeini a Teherán pel seu anticomunisme, ara des d’un diari

francès s’apunta a que París dona per liquidat aquest Estat Islàmic, el que no vol pas dir que no estiguin cuinant ja una alternativa perquè estigui al servei d’occident i frustrar així la revolució que s’està donant a Irán, amb les seves dones al capdavant.

Un segle de lluita feminista a l’esquena

Las majoria d’aquestes dones han nascut a la teocràcia islàmica, i demostra que ni les 75 fuetades establertes per la Sharia a les rebels, ni la presó, ni la tortura i la violació, ni tan sols la propaganda de 43 anys sobre les “bondats del vel” han servit per sotmetre les dones d’Iran que ja porten un segle de lluita feminista a la seva esquena.

maribelanoia@gmail.com