L'ASSENTAMENT D'UN POBLE SOTA EL FRANQUISME

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A iniciativa del Departament de Ciències Socials de l’Institut de Montbui, juntament amb el sindicat de CCOO de l’Anoia, el divendres 28 de març, el alumnes de les cinc línies de 4t d’ESO de l’Institut de Santa Margarida de Montbui van assistir a un taller de memòria històrica sobre el període en què el seu poble va ser protagonista del major creixement demogràfic de la seva història, arran de l’arribada de moltes persones treballadores en el gran èxode migratori dels anys 60 i 70, amb la col·laboració de dos testimonis de l’època. Prèviament, els alumnes havien anat a veure l’exposició que hi havia al Mont-Àgora sota el títol “Memòria d’un barri 1950-1980”, una exposició que recollia la realitat dels inicis de l’assentament poblacional del que avui és el casc urbà.

El context del franquisme

Vaig tenir l’honor de introduir el context històric que emmarcava aquells anys., amb la realitat del procés migratori procedent principalment d’Andalusia i Extremadura, expulsada per la fam i la misèria de llavors, i també per la persecució duta a terme als més assenyalats políticament pel franquisme, i que venien a Catalunya cridats per la demanda de feina que hi havia a les seves fàbriques, particularment les d’Igualada que acollien la seva força de treball però no contemplaven la vessant residencial dels seus teballadors, per a Montbui era un problema d’Igualada i per Igualada era a l’altra cantó del riu... Però que l’únic que volien era llaurar-se un millor futur tant per ells mateixos com pels seus fills, quins néts i besnets ja han nascut aquí i aquí hi ha plantat les seves arrels.

Un testimoni vivencial

Per la seva banda, Alfredo Vázquez Arias es va presentar a sí mateix a partir de la seva pròpia vivència, l'aposta de viure a Montbui i el compromís veïnal per fer front a totes les necessitats bàsiques per assolir els serveis més bàsics d’una població que -en pocs anys- s’havia quadruplicat. La lluita per les guarderies, per les escoles, per l’enllumenat, per l’aigua, per asfaltar els carrers, per a impedir l’especulació que hi havia reivindicant parcs i arbres o per tenir el nostre propi ambulatori, ja que, en obrir-se el CAP de l’estació per l’INP el 1977,  ens havíem quedat sense metges al barri i no hi havia servei d’autobusos, un servei que, sobretot els malalts i dependents el necessitaven i els era molt complicat haver-se de desplaçar.

L’associació de Veïns La Convivència com a referent

L’Alfredo va explicar tot el procés de formació de l'Associació de Veïns “La Convivència”, que promovia aquestes mobilitzacions fins i tot sense tenir encara el seu reconeixement legal i patint la fustigació i persecució exercides per les forces policials.

Algunes frases dirigides als alumnes

Al final, a manera de resum capitular, vaig cloure l’acte amb aquestes màximes adreçades als alumnes:

-Els drets es conquisten, no cauen del cel.

- Les millores assolides són nostres i ens les poden prendre.

- Els drets els hem de defensar ahir, avui i sempre.

- Els joves, sovint, no volen mirar enrere, sols endavant i fer el món a la seva mida.

- No tenir en compte el passat mutila el present. Cal donar valor a la memòria  històrica.

- Vivim el risc d’un retrocés. Donald Trump vol tancar tot el sistema públic d’educació, expulsa els migrants, nega que les persones son diverses sexualment, conrea la visió de la dona com un instrument de procreació al servei de l’home, es creu l’amo del món i amenaça tothom…

- A l’Escola hem après a pensar per nosaltres mateixos, però tinguem en compte els precedents històrics, no fos cas que ens féssim el xulo i els deixéssim passar sense fer-los-hi front.

Manifestació 1977

Una reflexió final

Per concloure que cal posar en comú els problemes, no rivalitzar entre nosaltres, acceptar i respectar la diversitat de formes de pensar, de cultures i religions ens farà una societat més rica i forta culturalment i no podran dividir-nos entre diferents. Si no som iguals és perquè la societat ens tracta diferent, però no ho hem de permetre, perquè en clau de diversitat tothom tenim els mateixos drets i estem del mateix costat, els que no volem enfrontar-nos en cap guerra ni acceptem el discurs de l’odi. Els únics que hem d’odiar són els grans magnats que volen acaparar tota la riquesa del món i fer de la majoria peons de fabricació d’armament o soldats de les seves querres, perquè són les seves guerres, però els morts els posem nosaltres.

Moltes gràcies a l’Afred Simó de CCOO-Anoia per haver-ho fet possible, i als professors i alumnes per la seva valuosa tasca.

maribelanoia@gmail.com

PRIMERA PEDRA PER FONAMENTAR LA PRÒPIA MEMÒRIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

En el marc de la munió d’actes commemoratius de la Festa Major d’Hivern de Santa Margarida de Montbui, s’inaugurava aquest divendres, al Mont-Àgora, l’exposició “Memòria d’un barri 1950-1980” on s’hi palesa la realitat del temps de l’assentament urbà del llavors Barri de Sant Maure, que va passar dels 790 habitants l’any 1950 als 8174 l’any 1981, amb una mancança de serveis bàsics per mor d’una especulació salvatge, on tan el municipi d’Igualada com les mateixes autoritats del municipi llavors, s’hi giraren d’esquena. Un fet que va suposar importants mobilitzacions de la seva gent.

Foto: Arxiu Municipal: De forma provisional perquè el nou col·legi encara no es podia obrir, el magatzem d’un bloc de pisos servia d’aulari. El carrer del davant, obert al trànsit i encara amb fang, n’esdevindria el pati improvisat. 

Reculls testimonials previs

Certament, ja l’any 2010, a iniciativa del propi Ajuntament i de la mà de Yolanda Acosta de l’Àrea de Cultura i per part del Grup de Recerca en Ciències Socials, ja es va fer un treball sota el títol de “Montbui, revivim el nostre passat”, amb un recull testimonial d’alguns veïns i veïnes. L’any 2017, de la mà d’Òmnium Cultural en les seves “Lluites Compartides”, es va dur a terme una altra exposició amb testimonis vinculats, en aquest cas, a l’Associació de Veïns “La Convivència”, motor de les lluites reivindicatives que se’n derivaren, i que tornava a posar damunt la taula aquesta pàgina tan rellevant de la nostra pròpia història.

L’arxiu històric en marxa

Ara hi s’hi ha tornat. Amb aquesta exposició és com si ja s’hagués posat la primera pedra definitiva del futur Arxiu Municipal, amb una ferma voluntat de recollir i documentar els inicis de l’assentament poblacional que configura avui l’anomenat nucli urbà de Santa Margarida de Montbui. La regidora de cultura Sara Bergantiño va presentar l’acte i l’historiador local Joel Serrano, que és qui -conjuntament amb la Regidora d’Acció Social Coral Vázquez han treballat aquesta exposició- i que s’han fet càrrec de les donacions, aportacions documentals i fotogràfiques, que ja formen part d’aquest Arxiu Històric.

Únics protagonistes: la població

Coral Vázquez va dir que -de forma expressa- s’havia obviat donar cap nom com a ningú rellevant d’aquell temps, perquè els protagonistes varen ser el conjunt de la població, i que -els qui n’haurien exercit el seu lideratge- no ho varen pas fer per sobresortir, sinó per mor del seu compromís amb allò col·lectiu. Amb tot, i donat que es trobava a la sala Antonio Vázquez Bosch, qui fou l’Arquitecte municipal d’aquell temps i que havia vingut expressament per l’ocasió, se li va donar la paraula.

Des d’una perspectiva urbanística

Quan es va incorporar, explicava, feia poc que s’havia declarat la incompatibilitat professional de tècnics municipals i promotors privats (coincidència que es donava a Montbui i que el 1977 va motivar una de les manifestacions de la població). Davant l’Ajuntament de llavors, Antonio Vázquez va palesar, com a condició per acceptar la seva tasca, que l’havien de deixar treballar professionalment, sense intrusismes, doncs el seu interès seria exclusivament públic, no acceptant cap encàrrec privat.  El mateix va fer amb els qui llavors formaven l’Associació de Veïns, que va voler conèixer d’aprop per recollir les seves reivindicacions, posant el seu càrrec a llur disposició.

Clavegueres a l'aire lliure

Amb el primer Ajuntament democràtic l’any 1979, i l’entrada al govern dels que havien format part de l’Associació de Veïns, va continuar aquesta estreta col·laboració que havia de prioritzar totes les infraestructures amb un pressupost esquifit i unes butxaques dels propis contribuents molt precàries. S’havia d’afrontar també la realitat abrupta del terreny, amb la canalització dels torrents, separant les aigües negres de les de pluja perquè s’havien fet les cases d’autoconstrucció, i també els primers blocs de pisos, sense clavegueres (amb rates a cel obert i a peu mateix d’on hi havia la guarderia), seguit de la pavimentació d’uns carrers que els promotors d’habitatges havien deixat per fer (malgrat els hauria correspost preveure els equipaments). Així es va posar ordre urbanístic a banda de molts altres serveis. De fet, les Normes Subsidiàries aprovades l’any 1982 són encara avui l’únic planejament vigent.

Superar la barrera dels torrents

Va ser molt interessant escoltar la seva proposta sobre l’aprofitament natural dels torrents com a comunicació de vianants a un nivell inferior al de la circulació viària, una proposta que -malgrat haver rebut la felicitació dels responsables de la Comissió d’Urbanisme de llavors- amb el canvi de govern de l’Ajuntament va quedar al calaix.

Memòria, memòria, memòria...

A mesura que passen els anys, totes les persones grans necessitem que algú ens escolti, per mor de que allò que hem viscut s’hagués d’escolar amb el pas del temps. El mateix passa amb la memòria col·lectiva, que sovint no té una coexistència entre les diferents generacions. No podem oblidar el nostre passat amb l’excusa de fer-ho tot de bell nou perquè així sortirà perfecte. No és veritat. Es precís tenir en compte l’experiència, sobretot pel que va suposar de lluita per assolir el que tenim. El progrés que tenim avui, per exemple, és fruit de l’escola pública i la igualtat d’oportunitats que no ha caigut del cel, ni tampoc el dret a la salut i tants d’altres. L’amenaça de retrocés és real i, ni-per la mateixa supervivència de la humanitat- no ens podem permetre ni un pas enrere. Per això és important llegar el propi testimoni, perquè els ciutadans i ciutadanes del futur puguin comprendre millor d’on venim, conèixer a fons l’avui i -sobretot- tenir-ho en compte per on cal treballar pel demà.

maribelanoia@gmail.com