VOLEN DESTRUIR LA CONVIVÈNCIA PERÒ NO HO ACONSEGUIRAN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A la matinada del dissabte va ser cremada la Mesquita de Piera. Un espai que la comunitat islàmica del municipi, formada per persones treballadores i humils han contribuït, amb recursos propis, a la construcció d’aquest espai de pregària i convivència. S’havia construït amb esforç, il·lusió i ganes de conviure i que -just pendent del darrer tràmit administratiu de l’Ajuntament- estava a punt d’inaugurar-se.

Un atac islamòfob

A banda de la reacció immediata de la majoria dels vilatans de Piera i el conjunt de la societat, des de la Unitat contra el Feixisme i el Racisme de Piera afirmen que “això no ha estat un accident. Ha estat un atac contra la llibertat religiosa, un atac al cor d’una comunitat. Ha estat un acte islamòfob, i condemnen, amb tota la contundència, aquest fet criminal”. Manifesten expressar l’absolut suport a les famílies musulmanes, a la comunitat islàmica local i a totes les persones que, dia a dia pateixen les conseqüències del racisme i els discursos d’odi. Estan convençudes que no és un cas aïllat, sinó el resultat directe d’un discurs que normalitza la por i el rebuig i l’odi cap a les persones musulmanes. Cremar una mesquita no és només   destruir un edifici, és intentar trencar la convivència, sembrar por, negar el dret a pregar, a reunir-se, a viure en pau.

El bisbe de girona
 en una pregària interreligiosa

Contundent rebuig del bisbe

Davant dels fets, tant el Bisbat de Sant Feliu de Llobregat com la Parròquia de Santa Maria de Piera, han emès un comunicat conjunt condemnant l’atac i mostrant la seva “solidaritat i proximitat amb els membres de la comunitat musulmana de la població”. A més, han reiterat el seu “rebuig a qualsevol tipus de violència” i han fet una crida a la convivència i al respecte mutu. En Xavier Gómez, el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, al que pertany Piera, ha manifestat el seu contundent rebuig davant els fets tot afirmant que “ens trobem davant d’actes xenòfobs i vandàlics que cal rebutjar com a societat i com a Església, recordant que els principis de la seva doctrina social, entre d’altres, impulsa acollir, promoure, protegir i integrar les persones migrades, remarcant la importància de defensar la llibertat religiosa.

Encaixada de mans i desitjos de pau

I el rector de la Parròquia de Santa Maria de Piera, Carles Muñiz, ha relatat que s'ha traslladat a saludar “els amics de la comunitat musulmana per expressar la solidaritat en nom personal i també en nom de la comunitat cristiana a la vila de Piera”. Muñiz ha destacat que aquesta mesquita és “fruit del treball de les persones d'aquesta comunitat religiosa, persones treballadores, moltes ja amb molts anys de presència aquí a Piera, som amics, som veïns, compartim molts espais aquí a la vila”. El rector ha ressaltat que la trobada amb la comunitat musulmana ha estat plena de “reconeixement, encaixar les mans, desitjar-nos la pau, una abraçada sincera”.

La Comunitat musulmana els fa costat

També les tres principals federacions musulmanes de Catalunya (UCIDCAT, FCCI i FIC), han manifestat que “l’atac ha estat motivat per l’odi i la voluntat de fracturar la convivència”. En el mateix escrit, les tres federacions han aprofitat per agrair les mostres de solidaritat rebudes des del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, la parròquia de Santa Maria de Piera, l’Ajuntament del poble i el conseller de Justícia de la Generalitat.

La germanor entre religions

Per la seva banda, el Grup de Treball Estable de Religions (GTER) també ha mostrat el seu suport, adherint-se al manifest i destacant la importància del diàleg interreligiós a Catalunya: “Esperem que aquests actes no es tornin a repetir. La germanor entre religions a Catalunya ha estat i vol ser un motiu d’orgull, com a exemple per a la nostra societat.”

Més enllà de la llibertat de culte

És que l’atac, que ha causat una profunda commoció entre els veïns de Piera, va més enllà de la llibertat de culte i de religió que conreï cadascú. N’hi ha que no pertanyem a cap organització religiosa però que creiem en els drets humans i estem compromesos contra les injustícies. És un tema fonamentalment de drets de ciutadania.

Els molesta la convivència des del respecte

Potser per això, perquè amb els anys hem anat construint veïnatge de convivència des del respecte i la pau, compatible i viable, els qui atien el discurs de l’odi ho pretenen destruir i volen enfrontar-nos els uns amb els altres, tot i que tots som de base, però volen que els uns estiguin per damunt dels altres, o a l’inrevés, els altres per sota dels uns.

Mobilitzacions contra l’amenaça d’expulsió

Aquesta setmana s’ha convocat una manifestació a Barcelona sota el lema: “Contra el terrorisme racista comunitat antiracista”. És a dir, la unitat i la normalització de la convivència entre diferents ens farà més iguals en drets foragitant la islamofòbia i fent front comú per impedir l’amenaça d’extradició de 8 milions de ciutadans d’aquest país simplement per raons d’origen, associant immigrants amb delinqüents, quan els delinqüents són els qui promouen aquests aldarulls que promouen l’odi.

Intolerància a qui ens vol dividir

 No permetem que es repeteixi la història. Alguna cosa haurem après. Els nostres veïns i veïnes només som persones i famílies que convivim en el dia a dia, potser amb cultures d’origen, gastronòmiques i de vida diferents, però compatibles des del respecte. La única intolerància ha de ser amb qui ens vol dividir i fer com incompatible la nostra convivència, quan la pluralitat i la diversitat és el valor més gran d’una societat com la nostra. Feixisme mai més!

maribelanoioa@gmail.com

UN DISCURS, AVUI ENCARA I MÉS QUE MAI, BEN VIGENT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

La litúrgia del nostre calendari ens porta a commemorar una Setmana Santa que, per una banda, molts han convertit en les vacances de primavera (encara que el temps amenaci amb la tan anhelada pluja), però per l’altra també s’evoquen -de diferent manera- els sentiments religiosos que la motiven. Els uns accentuaran les celebracions religioses pròpies de les seves creences i altres sortiran al carrer en processons i ritus que tenen un sentit cultural, però també profundament religiós. Com profundament religiós és també la celebració del Ramadà, la festa dels musulmans, que enguany coincideix en el mateix calendari.

Palestina al cor

La religió catòlica i el cristianisme tenen el punt de mira posat en uns fets succeïts fa més de dos mil anys a Palestina, un territori que -degut a la situació actual- també tenen molt present la majoria de conciutadans de cultura àrab, coincidint també en un mateix sentit de rebuig a la guerra i d’enuig pel genocidi que l’actual govern ultradretà d’Israel duu a terme contra la població civil de Gaza.

A mode de pregària

A mode de pregària, com un cant d’amor profund a les persones víctimes de totes les guerres i -particularment avui també- alçant el crit al nou o vell feixisme que amenaça la mateixa vida de les persones i del planeta, recupero l’inoblidable discurs final de Charles Chaplin a la seva gran pel·lícula “El gran Dictador” (1940), un discurs que, avui més que mai, recupera la seva força i esperança.

Hannah, em sents?

“Ho sento, però jo no vull ser emperador; aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar ningú, sinó si fos possible, ajudar tothom. Jueus i gentils, blancs o negres. Hem d'ajudar-nos els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La Terra és rica i pot alimentar totes les persones. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però l'hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes. Ha alçat barreres d'odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat nosaltres. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta. Es perdrà tot. Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d'aquests invents exigeix bondat humana. Exigeix la germanor universal que ens uneixi a tots nosaltres.

Ara mateix la meva veu arriba a milions d'éssers de tot el món, a milions d'homes desesperats, dones i infants. Víctimes d'un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. A aquells qui puguin escoltar-me, els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l'amargor d'homes que tenen por de seguir el camí del progrés humà. L'odi dels homes passarà. I cauran els dictadors. I el poder que li van llevar al poble, li serà reintegrat al poble. I així, mentre l'home existeixi, la llibertat no morirà. Soldats, no us rendiu a aquests homes, que en realitat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, què pensar i què sentir. Us escombren el cervell, us enceben, us tracten com a bestiar. I com a carn de canó. No us lliureu a aquests individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines; no sou bestiar. Sou homes. Dueu l'amor de la humanitat en els vostres cors. No l'odi. Només aquells que no estimen, odien. Aquells que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l'esclavitud, sinó per la llibertat!.

En el capítol XVII de San Lluc es llegeix: el regne de Déu és dintre de l'home. No d'un home ni d'un grup d'homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bella. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder actuant tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble, que garanteixi als homes treball. I doni a la joventut un futur. I a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d'aquestes coses, les feres van arribar el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures, només ells. Però esclavitzen el poble. Lluitem ara per a fer nosaltres realitat allò promès. Tots a lluitar per a llibertar al món. Per a enderrocar barreres nacionals. Per a eliminar l'ambició, l'odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món on la ciència, on el progrés, ens condueixi a tots a la felicitat. Soldats, en nom de la democràcia, hem d'unir-nos tots!”.

Més intel·ligència, bondat i dolçor

Conciutadans, conciutadanes, no tinguem cap dubte: en nom de la democràcia i els drets humans hem d’anar tots a la una.                   

maribelanoia@gmail.com

DE VEGADES, ELS ESTEREOTIPS ENS CONDICIONEN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Sovint, els tòpics i prejudicis condicionen sobre manera la opinió que tenim d’algunes persones, generalment -encara més- sobre les dones, com si no tinguéssim dret a pensar ni a tenir veu pròpia, tan sols se’ns permet aprofitar la capacitat d’expressió que tenim per erigir-nos en portaveu dels altres. Per fortuna això va canviant, no obstant -de tant en tant- encara s’encén alguna teia per atiar focs atàvics.

El pregó de la Mercè d’aquest any

Aquest és el cas que s’ha desencadenat a partir de que es va saber que l’escriptora Najat El Hachmi seria la pregonera de les festes de la Mercè d’aquest any, i no pas pel fet de que sigui una dona, sinó per les discrepàncies de posicionament en relació a alguns aspectes tractats pel feminisme avui, un moviment que es troba immers en una controvèrsia que semblaria propiciada més aviat per la mateixa dreta perquè, de fet, ha assolit ni més ni menys que la divisió del feminisme, com pretenia, sobretot després d’haver envaït els carrer de tot el país en un clar unànime entorn el 8 de març del 2019 i 2020.

Contra les dones, objectiu de la ultra dreta

Certament, la immensa mobilització de les dones va esquerdar alguna cosa més en les estructures del patriarcat, simplement perquè n’estem fartes de que ens oprimeixi i ens tingui les mans lligades. Els efectes de la força de les dones va suposar -fins i tot- que es qüestionés si s’havien d’haver prohibit o no aquestes mobilitzacions per mor de la pandèmia, atribuint-nos gairebé la culpa: si ens haguéssim quedat a casa no s’hauria propagat d’aquella manera, deia la ultradreta ressuscitant l’odi vers les dones...

Les feministes joves irrompen al poder

S’acabava de constituir el govern de coalició amb el nomenament d’un Ministeri d’Igualtat, a mans de la líder de “Unides Podemos” Irene Montero, que posava damunt la taula propostes valentes i trencadores, generant una certa confrontació generacional de criteris entre les que portaven anys i anys defensant les causes del feminisme i les més joves, que per naturalesa ho volen tot ja i estan disposades a trencar totes les barreres d’una vegada.

Unitat front el sectarisme

En polititzar-se el feminisme, d’alguna manera el que sí es va contaminar és aquell sectarisme propi del món de les organitzacions polítiques, aquell que tan de mal ens ha fet a les esquerres i -sobretot- a les dones, perquè en erigir-se els uns per damunt dels altres en la pròpia veritat, el seu resultat és excloent, i això massa que ho hem patit les dones en unes organitzacions polítiques dirigides massa sovint no ja per homes pel fet de ser-ho sinó per un cert masclisme dominant, on les dones ens havíem d’obrir pas contra corrent i , o bé érem integrades o -massa sovint- despenjades dels seus òrgans de direcció....

Les causes més enllà de la religió

La Najat El Hachmi sempre ha dit clarament el que pensa en relació a alguns dels tòpics que generen polèmica, i ho ha fet des de l’anàlisi de les estructures socials del patriarcat però sobretot- des de la seva experiència vital. Algunes cròniques del discurs del pregó han associat les denuncies fetes sobre les injustes situacions que pateixen les dones a la ciutat atribuint la seva causa a les costums de l’islam com a religió, quan la paraula islam ni es cita en cap moment en tot el seu discurs. La greu situació que pateixen moltes dones i nenes en una ciutat que es reivindica com a baluard de la seva llibertat ha estat i és el seu únic objectiu, fets que es donen en moltes cultures d’origen divers, així com d’aquelles que es consideren d’aquí de tota la vida.

Dolors Bramon, una veu reconeguda

És cert que la societat encara té unes estructures summament patriarcals, contràries totalment al dret a la llibertat que tenen i tenim les dones, i que en algunes famílies, sobretot després del gran retrocés que va començar els anys vuitanta amb el fonamentalisme identitari, encara perduren i les dones les pateixen. Poden ser costums arrelades a la seva cultura d’origen, però no tenen origen en l’islam. Per exemple, Dolors Bramon, coneguda filòloga catalana i doctora en filosofia i lletres (secció de filologia semítica), sempre ha dit que “l’Alcorà, en tant que la paraula de Déu, no prescriu en cap moment que les dones s’hagin de tapar més que el que es considera la decència. El que veiem és que ara s’està posant de moda, però que espera que aquesta moda tard o d’hora ha de passar”.

Les dones excloses de les jerarquies

El que sí que existeix és, sobretot en les estructures jeràrquiques, una misogínia generalitzada en la majoria d’organitzacions religioses, i això ho veiem també en la que tenim com a religió oficial. Perquè una cosa és el sentiment religiós de les persones, de totes, fins i tot les que es manifesten atees tenen el seu posicionament sobre la transcendència de l’esser humà (les seves creences, principis, valors i regles internes...), i l’altra són les estructures d’organització jeràrquiques en la que, la majoria exclou les dones (és aquella màxima que ja he dit moltes vegades: que parlen sense faldilles encara que tots en portin).

Un règim autoritari i dèspota

Najat també ha estat explícita en relació als obstacles de la població migrant, sobretot la que ve del Marroc, pels problemes administratius en què es troben a l’hora de regularitzar la seva residència aquí, una decisió forçada potser perquè fugen d’un règim autoritari acostumat a tractar la seva població com a súbdits dignes de ser sotmesos, que ni tan sols quan hi ha una catàstrofe com els terratrèmols que es donen al país es posa al costat de la seva gent per oferir ajut humanitari, quan ell està plegat de diners per al seu gaudi particular.

La sororitat, la característica del feminisme

El feminisme, des de lluny, ha consistit en la unitat de les dones, en la pròpia complicitat, aquesta sororitat que sempre ens ha caracteritzat. Què ens ha passat avui?, perquè si et posiciones en un o altra banda del debat es genera de nou exclusió?.

Ciutadanes en igualtat de condicions i drets

La Najat deia que simplement aspirem a ser ciutadans i no poble o tribu o comunitat o creients o identitat”. I ens recomana no creure en els autoproclamats portaveus de les inventades comunitats, doncs els immigrants i els seus fills el que volem no són ni fires de la diversitat ni reconeixement de la nostra singularitat: “no hem vingut aquí per ser pastilles de caldo que enriqueixin la substància principal del plat”. La democràcia és la millor opció que tenim per escapar dels lligams atàvics de la tribu, sigui cultural, religiosa o de procedència. Potser el què és més important és que, tal i com va dir Dolors Bramon, és que ens hem de treure el vel del cervell.

                    

maribelanoia@gmail.com

INTERVENIR, DEBATRE, PARTICIPAR...

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Érem a la Sala d’Actes de la Biblioteca Central, s’hi presentava el llibre de l’escriptora catalana Najat El Hachmi “Sempre han parlat per nosaltres”. La sala oferia un aspecte que feia goig, gairebé plena i de públic molt divers, cosa que suposa un pas en la necessària participació també del que en diem la nova ciutadania, sobretot la que procedeix d’unes formes culturals molt diferents de les de la societat d’acollida.

Al llibre, la Najat fa un assaig de com ella ha viscut el masclisme i, amb lucidesa i valentia, hi exposa la seva opinió sobre el que suposa ser feminista avui i sobre les diferents maneres d’entendre la condició de la dona, alhora que ens alerta dels perills de supeditar el feminisme a altres causes, polítiques, culturals o religioses.

Ho va fer a partir de la seva experiència vital pel fet de pertànyer a una família musulmana del Marroc on hi va viure fins als vuit anys en que va venir a Catalunya, i ho justificava explicant com el fet de viure sota una societat musulmana fa impossible la causa del feminisme. I té raó, perquè ho contempla des de la realitat de que la pràctica de l’islam no està separada de la política, i això porta a aquesta conclusió.

Va ser contundent en assenyalar l’Islam com el causant d’aquest masclisme incompatible amb la causa del feminisme. La seva raó tindria per fer aquesta afirmació tan dura, però aquesta contundència va grinyolar en una sala on hi havia també dones musulmanes que, mentalitzades d’una necessària integració a la societat que vivim, potser assistien per primera vegada a un acte públic.

A partir d’una intervenció feta des del públic que, defensant-se, contestava tan contundent afirmació, es va generar un debat des de la religió que també va ser replicat per altes noies joves presents a la sala. La societat la conformem persones de diferent procedència cultural i/o professió religiosa, i cal fer servir una terminologia que no sigui ofensiva pels sentiments de les persones que s’inicien en la convivència i la participació en el diàleg social, un diàleg imprescindible i necessari.

Vull saludar, en primer lloc, aquestes dones que potser s’estrenaven en manifestar la seva opinió públicament, felicitar-les a que hagin donat el pas de participar i prendre la paraula, doncs això és el que des de fa molt de temps que ho demanem, encara que es posin damunt la taula posicionaments enfrontats.

Per exemple, la Najat ja ens va explicar com la seva mare i àvies practicaven un islam vinculat sobretot als valors de la vida, de com educar la família en l’abnegació al treball, la honestedat, el ser bones persones i -també- ser bons musulmans, està clar. És que per a moltes dones, l’islam és això, uns valors per la vida que mantenen a través dels seus resos quotidians. Podríem recordar també les nostres mares i àvies, algunes eren molt devotes i altres menys practicants, però totes ens han transmès també uns valors que potser provenien de la seva fe religiosa, però ens han estat i ens són prou útils.

Per altra banda, si separem el que és l’Islam oficial -amb majúscules- del que és l’islam de la gent -amb minúscules- trobarem que hi ha molta diferència. Mentre que en nom de l’Islam oficial ens arriba un discurs que no ens connecta, des de la pràctica de vida quotidiana de les persones musulmanes la coincidència és més que paral·lela de la que viuen aquí moltes famílies que potser ni van a missa. Només aprofundint una mica en el missatge que hi ha darrera cadascuna de les intervencions, hi anirem descobrint valors de vida que ens poden ser totalment compatibles.

Quantes vegades no ens hem horroritzat d’alguns comportaments o declaracions de representants de l’Església Catòlica oficial?. Sobretot pel que fa a les ancestral reivindicacions de les dones i el feminisme. No us dones ganes de vomitar quan un bisbe diu, per exemple, que si una dona ha avortat el seu marit té permís per abusar del cos a pleret, que si es té relació amb els infants no és el mateix pecat que amb una dona, i altres bajanades?.. Això és simplement masclisme, ho digui qui ho digui i vingui d’on vingui.

És cert que les estructures religioses són misògines, potser perquè moltes d’elles es van generar en un moment on allò públic només era cosa d’homes, però sempre hi ha hagut una realitat -des del món privat i regentat bàsicament per dones- que s’ha practicat d’una altra manera, i potser aquesta és la que preval i ha de prevaldre.

El masclisme impregna totes les institucions i estructures de la societat, fins i tot a les pròpies dones ens costa de trencar esquemes i costums masclistes perquè hem crescut en aquest entorn. Tan sols a partir de nosaltres mateixes, de la nostra pròpia experiència vital, hem pogut bastir el nostre propi pensament i aquells valors que ens són propis, i això travessa totes les cultures i formes socials, siguin religioses o no.

La autoritat acostuma a ser vertical: obeir, callar sotmetre’s... La horitzontalitat contempla el respecte a l’altre i la complicitat, fins i tot amb dret a equivocar-nos, però -sobretot- amb el dret a ser acompanyades en el procés de rectificació i evolució, encara que ens costi, perquè, com totes les dones, pel fet d’ haver crescut en societats patriarcals ens costa desempallegar-nos d’hàbits i costums heretats.

Benvingudes totes a compartir pensaments i experiències, porteu o no porteu mocador. Que ningú parli mai més per vosaltres tampoc. A qui li importa com us vulgueu vestir?.

maribelanoia@gmail.com

PORTES, COR I MENT OBERTES

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Aquest diumenge, convidada per algunes persones vinculades al Centre Islàmic de Santa Margarida de Montbui, vaig participar de la Jornada de Portes Obertes a la Mesquita que hi ha en aquesta localitat. La benvinguda començava ja al carrer amb un taller on t’escrivien el nom en cal·ligrafia aràbiga, i t’oferien el té amb aquelles pastes tan característiques. Hi havia també un estand on les dones i molta mainada hi organitzaven activitats, com ara tallers de henna, etc... 

Gent molt propera

M’hi vaig trobar gent de tot arreu, des de famílies que coneixia del meu antic veïnatge a Montbui fins a gent que no coneixia de res, però que m’oferien aquell tracte tan familiar que em feien sentir com a casa. Hi havia també gent del municipi, com la regidora Coral Vázquez, així com altres amics i amigues molt properes. M’hi vaig trobar -alhora- la Directora del Col·legi García Lorca, Montserrat Oliva i la Directora de l’IES Montbui Montse Costa. Es retrobaven i saludaven amb els pares i mares dels seus alumnes respectius. Es palpava una barreja d’una mateixa comunitat. Perquè d’això es tractava, oi?.

Explicacions, les que calgui

Mica en mica anàvem entrant al recinte on hi tenen la mesquita, i ens mostraren cada espai aixecat a pols de forma voluntària pels membres d’aquest Centre Islàmic. L’Imam ens va explicar quina era l’activitat que s’hi duia a terme, els horaris dels resos així com les classes d’àrab que s’hi donen als infants preadolescents. Es va oferir a que li demanéssim la informació que volguéssim i va respondre, obertament, a les preguntes formulades.

Acompanyades tota l’estona

El Marouan, un dels alumnes del centre, ens ensenyava l’alfabet àrab que era en una pissarra de l’aula on l’estudien, així com els llibres de llengua que hi havia a les prestatgeries. La Bouchra, que forma part del col·lectiu Compartim Ciutadania, ens va fer d’acompanyant tota l’estona. La seva era una actitud propera des del primer moment. Es que no podia ser d’altra manera. Som persones i veïnes, algun motiu per no fer-ho?.

Una trobada interreligiosa?

El president del Centre Islàmic també es va dirigir als presents, així com l’Alcalde Teo Romero. Al seu torn va fer un discurs apostant per una trobada entre l’Imam, el rector de la parròquia i el representant d’una altra confessió religiosa que també hi ha al municipi.

Crear vincles per a la convivència

Jo penso que, més enllà de les trobades de diàleg intereligiós possibles ha de prevaldre la convivència pròpia per interessos naturals, és a dir, per raons d’anar a la mateixa escola, raons de veïnatge, de lleure o d’altres. No es tracta pas de fer diferències per mor de la religió que hom professa, sinó respectar la que professi cadascú i cercar vincles de convivència.

El transcendent intrínsec a l’ésser humà

El sentiment religiós, o el transcendent del ésser humà, va intrínsec amb la nostra condició (talment com l’aigua, que tothom sap que en portem). Cadascú té els seus propis principis que regeixen llurs vides. N’hi haurà que tindran uns principis de naturalesa més confessional, monoteista o no, i n’hi haurà que simplement tindran principis humanistes, o fins i tot es declararan ateus, per exemple.

Incompatibilitats manifestes

Però estic segura que tots aquests valors de la gent de bé tan sols són incompatibles amb el materialisme sense entranyes que predomina en les polítiques dels qui tenen el poder mundial i que són “els senyors de la guerra”; incompatibles amb la usura del poder financer que no entén de necessitats humanes a l’ hora de prestar el seu servei basat únicament en el lucre monetari; incompatibles amb l’egoïsme de qui practica l’ explotació dels uns vers els altres per servir-se'n; incompatibles – en definitiva- amb l’odi dels qui promulguen aquelles idees excloents i sectàries, o dèries semblants, que són els veritables enemics de la mateixa humanitat.

Valors compatibles

Al contrari, els principis basats en la bondat i la solidaritat, en el reconeixement de l’altre i la seva acceptació des del respecte i en clau de diversitat, el d’aquelles persones que són partidàries indiscutibles de la Pau i que malden per un compromís de pau entre les persones i els diferents pobles del món que convivim en el mateix planeta, en són l’altra cara i ben compatibles per la convivència.

Organitzacions misògines sí, però la gent?

Si que sóc conscient que algunes estructures d’organitzacions religioses exclouen les dones, però –em pregunto- no ho són la majoria d’aquests estaments o institucions?. Ens podríem preguntar el perquè són tan misògines, però hauríem de cercar l’ explicació en la ancestral influència del patriarcat en totes les organitzacions socials, particularment les religioses, perquè han estat el principal vehicle de transmissió.

Superar plegats les barreres de desigualtat

Però avui no toca assenyalar tal o qual col·lectiu ni censurar comportaments que –sovint- estan encara impregnats en el moll de l’ós de la societat, sinó apropar-nos a les persones que tenim a l’abast en la convicció que –plegats- podrem evolucionar i superar unes barreres que són massa comunes entre organitzacions tan nostrades, i ningú té la veritable raó ni cap d’elles és superior a l’altra. No podem situar-nos al marge d’ on hi ha la gent, la bona gent, amb les seves contradiccions incloses.

Obrir els cors i la ment

És amb qui tenim a l’ abast amb qui hem d’ obrir no sols les nostres portes sinó sobretot el cor i la ment, tan sols així podrem obrir també les nostres mans i –entrellaçats- superar plegats totes les barreres que ens impedeixin una convivència, des del respecte i la acceptació, veritablement enriquidora, tant  humana com culturalment.

maribelanoia@gmail.com

AQUEST VEL TAN REBEL, UNA TROBADA PER SENTIR-NOS MÉS A PROP

MARIBEL NOGUÉ i FELIP - Malgrat la pluja i el fred primaveral de la tarda del divendres, moltes dones no es van voler perdre la oportunitat d'escoltar Fatiha El Mouali, tècnica d'acollida de l'Ajuntament de Granollers i portaveu de la Unitat contra el Feixisme i el Racisme, convocada pel col·lectiu Compartim Ciutadania en el seu acte commemoratiu del 8 de març, Dia de les Dones.

Karima El Hattabi, una de les promotores del col·lectiu, va presentar-la i donar-li la benvinguda. Es tractava de dur a terme una xerrada pensada per tal de fer front a tòpics que no ajuden a la convivència, sovint per una trista peça de roba.

“Aquest vel tan rebel” era el títol escollit. Fatiha El Mouali va explicar, a través d’un grapat de diapositives com -a través de la història-  moltes dones de les que hi ha deixat petjada, optaven per cobrir-se el cabell. Algunes ho feien per motius religiosos i altres per correspondre a la vestimenta de la cultura on pertanyien, però el seu llegat –malgrat la general invisibilització de les dones en la història- ens ha arribat al marge de com es vestien. També es va referir a la hipocresia europea de no acceptar –fins i tot menysprear- les dones musulmanes per portar el seu mocador, quan algunes de les seves màximes mandatàries -en els seus periples als països àrabs per mor dels interessos del petroli- no han tingut cap escrúpol per  cobrir-se elles el cap davant els responsables dels emirs i reis del petrodòlar.

És que, més enllà de les teories que poden justificar o no el perquè les dones que així ho desitgen es posen el vel, en aquest cas el mocador marroquí, es va posar l'èmfasi en la llibertat que tenen aquestes dones, i totes les dones, per vestir-se com els plagui i que ningú és qui per imposar ningú com i quan han de portar tal o qual peça de roba, doncs aquesta decisió pertany al seu àmbit privat i a ningú ens pertoca qüestionar-lo.

Amb fred primaveral, i sota la pluja, les nombroses persones assistents – expressió diversa de la societat on vivim- sortirem ben contentes d'haver pogut compartir un espai on, parlant d'un tema que ha suscitat tants tòpics i tabús, ens varem sentir molt més a prop. Felicitem-nos.

maribelanoia@gmail.com

FEMINISME ISLÀMIC O MUSULMANES FEMINISTES

Ciutadana Dempeus 

Algú es podria preguntar perquè hi ha tant interès en justificar un suposat rebuig als musulmans que, amb una presència cada vegada més creixent en mig del nostre món occidental, sembla hagin de ser els culpables de tots els nostres mals. En aquest sentit ens podem preguntar també perquè els tòpics i rumors sobre els musulmans, i posant com a excusa el seu Islam, ens porten a concloure que tracten i degraden la situació de les seves dones, i això ha justificat més d’una guerra (la invasió de l’Afganistan dels talibans, per exemple). No seré jo qui analitzi aquest text sagrat i ho comprovi, per això ja tenim algunes veus autoritzades com ara la nostre il·lustre Dolors Bramon, que ens ho explica de forma reiterada en nombroses publicacions. El que sí sé és que una cosa és la espiritualitat intrínseca en tot ésser humà, l’altre són les diverses religions que practiquen les diferents comunitats o formes d’organització social, i l’altre –encara- són els efectes d’una estructura patriarcal que, de forma transversal, es reprodueix a gairebé totes les societats, sigui quina sigui la seva cultura o professió religiosa, majoritària o no, que degrada la dona a un ser dependent, per no dir que –fins i tot- li neguen el propi ésser.

      

Els feminismes religiosos no són feminismes 
Aquests dies he llegit un interessant article de la gran escriptora i amiga Nazanin Amirian on es palesa que els feminismes religiosos no són feminismes: “Tot i les seves pretensions aglutinadores i universalistes, les religions són –juntament amb els mercats- els dos principals enemics dels drets de la dona al món”, diu. “No fa gaire que les propostes generals d’un feminisme sense adjectius, adaptades a la situació concreta de cada país, mostraven la seva capacitat per reclutar milions de dones i alguns homes desitjosos de progrés, per posar fi a l’escandalosa discriminació que pateix la meitat de la humanitat per raons de sexe. L’assalt del neoliberalisme als sous i als serveis socials ha estat com un regal per a les institucions religioses que veuen com milions de treballadores tornen a ser esclaves del senyor, de la llar i del cel i, desesperades, recuperen els amics invisibles de temps enrere. No obstant, a finals de la dècada de 1970, les seves fràgils fites assolides varen ser envestides per la santa aliança entre el capitalisme exacerbat i el fonamentalisme jueu, cristià i islàmic”.

Nazanín Amirian

El fonamentalisme a la una

Nazanin continua analitzant: el 1978, mentre el polonès Karol Józef Wojtyla es convertia en Joan Pau II, a d’altres fronteres de la URSS, les dretes sunnita i xiïta irrompien a l’Afganistan i a l’Iraq. És en aquest marc on apareixen els feminismes religiosos, còmplices de les teocràcies opressores que han vestit amb disfresses modernes els vells conceptes superats, amb la finalitat de justificar l’ estatus inferior de la dona “pel seu destí biològic” i la seva raó de ser. En aquest sentit, afirma Nazanin, cap interpretació benèvola dels textos sagrats proposa un canvi en l’estructura de poder en benefici d’un món més just per la dona treballadora.

Feminisme a les religions

Si bé van ser les promotores del moviment secular universal pels drets de totes les dones, les religioses feministes que lluiten per establir estats teocràtics, reclamen un tracte igualitari per a elles i poder ocupar llocs de poder en la institució, com si el fet de tenir una pastora convertís el ramat (una massa sense voluntat pròpia) en ciutadans defensors dels drets humans. Per altra banda, les feministes religioses jueves, en lloc de lluitar per un estat laic, demanen als rabins poder resar lliurement al Mur de les Lamentacions, acabar amb espais segregats per sexe i amb el registre de fills nascuts fora el matrimoni en la llista de nens bastards.

Antecedents de dones al govern en països “islàmics”

Per la seva banda, el feminisme islàmic neix a l’Iran a principis del 1990 després de la il·legalització de les organitzacions feministes laiques. Van pensar que eliminant les veus que parlaven d’un greu problema social, el problema desapareixeria per art de màgia. Va ser així com les mateixes dones islamistes vinculades als homes del poder, i afectades per la restauració de les lleis medievals que assignaven l’estatus de subgènere a les iranianes (que el 1964 tenien una ministra al govern i un ministeri de la Dona el 1974), van decidir oferir la seva versió alternativa de l’Alcorà suavitzant l’apartheid de gènere imposat per aquella teocràcia. Mentre que els fonamentalistes apostaven pel “Casa’t i sigues sumisa” i acusaven les feministes de ser agents de la corrupció moral, les moderades exigien que el mocador substituís el hijab i que, en la aplicació de les lleis bàrbares de lapidació o del talió, la vida de la dona valgués el mateix que la d’un home, i no la meitat. Amb tot, però, les seves propostes van ser desestimades pels islamòlegs, i aquesta postura va empènyer –per exemple- la Premi Nobel de la pau Shirin Ebadi a passar al tercer grup, les radicals, que reclamen una clara separació entre la religió i el poder.

Quan hi ha injustícies socials la religió avança

Si, és cert, la religió prospera on hi ha greus injustícies socials –i per això la seva presència a l’Europa del benestar ha sigut menor-. El secularisme és la condició prèvia per l’alliberament de la dona: les primeres musulmanes que van poder votar ho van fer el 1919 a les repúbliques socialistes de la URSS. A l’Aràbia Saudita encara no poden. Els textos sagrats, diu Nazanin, s’oposen a quasi totes les reivindicacions feministes com ara acabar amb la feminització de la pobresa i amb la violència contra la dona, o denunciar que entre 193 països només hi ha dones cap d’estat o de govern en 19, o que la dona pugui ser qui decideix sobre el seu propi cos com és en el cas de l’home.

N’hi ha prou en feminitzar els diversos col·lectius

En definitiva, no es tracta pas que les diferents religions es facin feministes ni tampoc es tracta de ponderar quina doctrina concreta de les religions existents, teocràtiques o no, poden ser qualificades de feministes. N’hi hauria prou que es feminitzessin els col·lectius de les seves diferents organitzacions per tal de que les dones que hi pertanyen puguin ser acceptades i escoltades amb igualtat.

Fer front a les desigualtats per sí mateixes

Del que sí es tracta és de que totes les persones –també les dones- tinguin les creences que sigui, professin o no alguna religió i/o en siguin més o menys practicants, ningú ha de substituir el propi dret que tenen totes les dones –qualsevulla que sigui la seva condició social, cultura o religió- per tal que puguin fer front –per elles mateixes- a les desigualtats que pateixen en el seu dia a dia a la societat on viuen. I poden fer-ho –com no- conjuntament amb d’altres dones del seu entorn, sigui quina sigui la cultura d’origen o la religió que hagin adoptat.

Per fortuna hi ha feministes a totes les cultures i tradicions, i la lluita feminista no entén, o no ha d’entendre, de diferències. Massa que les hem patit i patim encara. 

 maribelanoia@gmail.com