Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SALUT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SALUT. Mostrar tots els missatges

dimecres, 1 de febrer del 2023

LA CIUTADANIA DE NOU DEMPEUS PER LA SALUT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

 L’any 1977, la ciutadania de Montbui ja va haver de sortir al carrer per exigir el seu dret a la  salut, perquè s’havien quedat sense atenció mèdica al seu municipi perquè seria emplaçat al que avui és el CAP del final de Passeig. La distància i les dificultats de desplaçament (llavors no hi havia autobusos com ara) suposaven un important greuge per una població majoritàriament treballadora que cotitzava i ha cotitzat a la Seguretat Social com per tenir una millor atenció a la seva salut.

Montbui es mobilitza per la sanitat pública

El passat divendres 27 de gener hi van tornar. Aquesta vegada s’han quedat sense alguns dels serveis que consideren imprescindibles en una atenció primària que ja s’estava donant al CAP de Montbui, un CAP que -amb molta lluita i esforç- s’havia aconseguit per al municipi. Ara reivindiquen recuperar la pediatria, un servei que durant la pandèmia es va centralitzar a Vilanova del Camí i que continua estant centralitzat en el CAP del municipi veí, el que suposa un temps i despesa extra per desplaçament, ja sigui en bus o en qualsevol altre mitjà, i que suma dificultats per tal d’accedir la atenció primera d’un infant pel seu pediatra, oi més quan està malalt i són dependents, i han d’anar acompanyats.

S’han suprimit serveis bàsics

També reivindiquen que tornin els serveis d’urgències de cap de setmana, el servei de ginecologia i traumatologia i altres perquè els l’han suprimit i, segons afirmen en el manifest, volen que d’una vegada per totes es prioritzi la salut de les persones de Montbui. Paguem prou impostos com per merèixer uns serveis públics de qualitat.

Una situació que ve de lluny

El problema no és d’ara ni arran de la pandèmia, tot i que haver de fer front a aquesta situació -i la seva magnitud- ha fet més difícil l’equilibri d’uns serveis que ja portaven temps de precarietat per les respectives polítiques de privatització, pròpies del neoliberalisme aplicat per part dels governants de torn. Saben que, quan hom està malalt, afronta el seu guariment com sigui  està disposat -si convé- a gastar-se allò que té i fins i tot allò que no té, com si la salut es pogués comprar. I això ho saben els qui han vist que el servei a la salut és un potencial de benefici en aquesta societat de mercat, comercialitzant amb la nostra salut. I ho fan sense escrúpols, amb la complicitat dels qui tenen la responsabilitat pública de la salut de la població. S’ha permès obrir tot tipus d’empreses per oferir aquest serveis en competitivitat al que han d’oferir els serveis públics per naturalesa, quan els articles 43 de la Constitució i el 23 de l’Estatut reconeixen el dret a la protecció de la salut i encomanen als poders públics crear mesures preventives i els serveis i prestacions necessàries, sense tenir en compte que, segons la OMS (Organització Mundial de la Salut) es considera que un estat de salut complert consisteix en “un benestar físic, mental i social, no solament l’absència d’afeccions o malalties”.

Aplaudiments a la pandèmia, i ara?

Així ho han entès la majoria dels professionals sanitaris i no sanitaris que continuen deixant-s’hi la pell per dur a terme no ja el seu treball sinó el que és la seva professió, que en mols casos és autèntica vocació. Així ens ho varen demostrar en el decurs de la pandèmia i així els aplaudíem des dels balcons i terrats de casa en reconeixement a la seva dedicació, malgrat portar ja una llarga temporada d’esforç extra i sacrifici per mor de les retallades dels governs respectius, tant de tipus econòmic com de doblar torns per manca del personal necessari.

Esgotament personal i professional

Però ja no poden més, el desgast castiga la seva pròpia salut, amb les conseqüències familiars subsegüents i una degradació del servei que han de donar a la població. Els responsables polítics d’aquestes polítiques desmantelladores del sistema públic, que va endegar CIU amb la Llei de l’any 1990, li han seguit els passos, els polítics de la Comunitat de Madrid i d’altres indrets d’arreu de l’estat. No tenen la intenció de posar-hi solucions, ans el contrari, sembla que ja els vagi bé que la gent hagi d’optar per la alternativa d’anar als centres privats perquè la gent no pot esperar un mes perquè li donin visita per al seu metge de família o que les llistes d’espera per ser visitats per especialistes, proves o intervencions quirúrgiques es retardin d’una manera inacceptable. Això sí, tant a la Comunitat de Madrid s’ha construït un nou Hospital sense ni quiròfans ni pressupost per contractar el personal necessari, i a l’Ajuntament de la seva capital s’han produït milionàries comissions per la compra de mascaretes: pa la saca!!!.

La privatització té conseqüències negatives

Amb aquestes polítiques de privatització dels serveis públics hi perdem tots, els usuaris en primer lloc, però de forma important també els empleats públics que veuen decréixer els seus emoluments i empitjorar les seves condicions de treball, repercutint en la qualitat d’una atenció que desitgen donar però que -si es salva- és pel seu lliurament i vocació, no perquè tinguin cap estímul o incentiu de qui té la obligació de tenir-ne cura dels seus professionals per tal que puguin donar un millor servei.

Descontent general per la pèrdua de drets

No pot ser, això no pot continuar així. La gent es queixa i es pregunta com s’ha pogut arribar fins aquí. Per experiència sabem que els drets no plouen del cel sinó que s’han guanyat a pols, arrencats als qui en tenen la responsabilitat tot exercint un dels altres drets fonamentals, els d’una ciutadania que no vol contemplar passivament com s’està duent a la nostra cara un canvi de model, on es consolida al servei de les grans transnacionals i lobbys empresarials del sector que condicionen uns preus de mercat, tant de medicaments com d’aparells per a proves i demés. A pols vàrem conquerir els nostres drets socials i a pols els hem de defensar.

La salut no és negociable

Que curiós que se’ns presenti la medicina privada associada a unes instal·lacions de luxe que enlluernen, quan -sovint- els seus professionals tenen una situació laboral tan o més precària encara, i que curiós que per a tractar aquelles malalties més complicades -i no tan vistoses- la mateixa sanitat privada derivi aquests pacients a la sanitat pública. Aquest tipus de malalties no deixen beneficis, és clar...

Mobilització també davant l’Hospital d’Igualada

Per això, divendres passat, la població de Santa Margarida de Montbui va anar en manifestació des del CAP Montbui fins al CAP Igualada, i aquest dimecres, professionals i usuaris s’hauran concentrat de nou, davant l’Hospital d’Igualada, per fer-nos costat els uns als altres i exigir els nostres drets.

maribelanoia@gmail.com

dimecres, 28 de juliol del 2021

L'ABORDATGE DE LA PANDÈMIA, UNA QÜESTIÓ DE SALUT PÚBLICA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El passat 26 de juliol va fer 10 anys de la històrica manifestació que va recórrer els carrers d’Igualada en defensa de la sanitat pública. La convocaven, per una banda, el Comitè d’Empresa de l’Hospital i -per l’altra- diferents entitats i col·lectius. S’havia constituït la Plataforma en defensa de la Sanitat Pública de l’Anoia. Es demanava que s’aturessin les retallades que es venien aplicant en el conjunt dels drets dels treballadors de la salut fruit de les polítiques liberals aplicades pels governs de torn -sobretot a Catalunya- i que posaven en perill la continuïtat d’un servei tan bàsic per la població com és la seva salut.

dijous, 11 de juny del 2020

POSAR LA VIDA PER DAVANT


Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Fa temps que les feministes ho reivindiquem i ho exigim als qui tenen la responsabilitat de dirigir aquells aspectes col·lectius de la nostra societat. Calia posar la vida i el treball de cures a les persones al davant de qualsevol altra prioritat a l’ús, en particularitat la de l’economia mundial. I ves per on, la gravíssima experiència viscuda del coronavirus ens hi ha obligat.

Confinats
Si volíem sortir-nos d’ aquesta imprevista i inesperada pandèmia havíem de garantir -amb fermesa i solidesa- la cura de les persones, la atenció a la seva salut. Tot es capgirava: no s’ obririen les escoles ni instituts, es tancaven tot tipus d’ establiments i locals comercials, fins i tot la nostra Conca d’ Òdena quedava confinada en sí mateixa, sense poder circular ni persones ni mercaderies per entrar o sortir, només -i controlades- les considerades imprescindibles i essencials per garantir la supervivència de tothom.
Quedar-te a casa
Per primera vegada, el nostre compromís era fonamental per garantir la continuïtat de vida del propi entorn, només havies de quedar-te a casa i, curiosament així, a dues setmanes d’ aturada de tota activitat, la natura es recuperava de forma espectacular, l’ aire net permetia contemplar paisatges que la contaminació ambiental feia invisibles, l’ aigua dels rius -embrutada al seu pas per les ciutats i algunes indústries- baixava neta i els animals es permetien el luxe de passejar per les zones urbanes que al seu dia els hi foren arrabassades...
A la fi, disciplinats
A ningú li agraden els canvis en la rutina, oi menys quan havíem centrat la nostra vida lligada a la dinàmica de la feina supeditada aquesta als guanys pecuniaris per poder sostenir l’ economia familiar i/o l’ empresarial. Al principi ens ho preníem com una imposició de les que et molesten i hi havia qui es queixava, però jo pensava en la generació dels nostres avis, aquells que varen enviar a la guerra, mentre que a nosaltres ens confinaven al sofà, amb televisió, internet i la possibilitat de tenir la nevera plena... Mica en mica, però, el propi confinament adquiria la categoria d’ indispensable i també - d’ alguna manera- profitós.
Canvis a casa i a la feina
És veritat que les famílies varen haver de fer l’ enginy per distreure la mainada a casa, per combinar-se la conciliació familiar -sovint amb teletreball- sense poder comptar amb els menjadors escolars o l’ indispensable ajut d’ avis o familiars que habitualment suposen un gran suport. Molts han vist trasbalsada la seva economia amb la amenaça de destrucció del propi treball (els ERTO’s han intentat frenar aquesta tendència), però els petits comerços i autònoms han vist convertits a zero els seus ingressos sense que s’ hagin reduït les seves obligacions de lloguer o despeses fixes.
Persones més vulnerables que altres
És veritat que el govern, a través de l’ estat d’ alarma, ha articulat un important coixí econòmic per pal·liar el cop -sobretot- a les persones més vulnerables: però les pensions dels avis i àvies han tornat a ser el salvavides que ha permès mantenir a flotació als seus. No obstant, aquests mateixos avis i àvies són els que han patit en pròpia pell la potència d’ aquest poderós virus que ha pogut vèncer la debilitat o immunitat de la seva salut en edat ja avançada.
Sense poder-se ni acomiadar
Que dur i que injust que se’ n hagin anat sense una abraçada de comiat, ni al llit de mort, ni al cementiri ni al tanatori. Un dol que moltes famílies porten encara molt dintre seu i que -sovint- han patit de forma multiplicada...
Ha surat la  humanitat de la gent senzilla
Hem vist gests d’ humanitat molt grans per part de tots els professionals de serveis considerats essencials (personal sanitari i auxiliar, de neteja i manteniment i ambulàncies, treballadors de supermercats, policia o els serveis públics que els ha tocat estar al peu del canó). A tots ells, els hem donat les gràcies amb els nostres aplaudiments de cada vespre. També hem vist molta humanitat als balcons, generositat entre el veïnat, solidaritat amb les persones grans i/o més vulnerables, així com un apropament de la convivència familiar -sovint esbiaixada pels tràfecs del dia a dia- que no podem posar ara al calaix per tornar a una rutina de vida que ens ha portat a patir una de les experiències més dures de les que potser mai pensàvem haver viscut.
Lliurament i vocació malgrat les retallades
Esment a banda mereix tot el personal sanitari que -no ja com a herois- sinó com a professionals que han demostrat ser, doncs més enllà del seu total lliurament, ens han demostrat -fins i tot sense totes les precauciona de protecció laboral necessàries- que sense la qualitat afegida de la seva vocació no hauria estat possible que ara puguem plantejar-nos una desescalada del confinament i fins i tot una sortida de la crisi. La lliçó a aprendre és -però- que la sanitat pública d’ un país és el millor patrimoni que es pot tenir per a garantir-nos la millor salut, que cal  protegir les seves instal·lacions i la seva gent, perquè aquest servei s’ ha mostrat una prioritat absoluta i imprescindible per les persones.
Tornen a prevaler interessos de sempre
No és just que ara hagin de tornar a sortir al carrer perquè ja ens hem oblidat de l’ esforç d’ aquest personal abnegat, ni tan sols del de tota la població que ha complert disciplinadament amb el seu confinament, tant dur per tothom. És un insult que, amb els recursos extres que s’ han aportat a les Comunitats Autònomes perquè -des del seu autogovern- administrin com afrontar les conseqüències d’ una crisi sense precedents a causa d’ aquesta pandèmia, es destinin a reforçar les seves polítiques de fer negoci amb la salut de tothom per exemple compensant -de forma sobrepassada- el preu a pagar per cada pacient ingressat a la UCI per Covid19, i també repartint a dojo adjudicacions empresarials de serveis pròpiament públics (alguns de primària) que es podrien assumir perfectament des dels centres públics i també els concertats, mentre que aquests continuen amb la manca de personal conseqüència de les retallades dels darrers anys, i sense la compensació econòmica que es mereixen per la seva tasca professional que s’ ha demostrat tant valuosa. Ni pagues endarrerides ni extres pels servei tan extraordinari que ha impedit resultats molt pitjors.
Per damunt de l’ economia, la vida
No podem oblidar que el que d’ un bon principi es va haver de sospesar és si s’ apostava per la vida i la salut amb el sistema de sanitat pública que tenim en aquest país, o bé -com han pretès fer a altres països- prioritzar l’ economia per damunt de la mateixa vida, i que la gent es busqui afrontar la seva salut pel privat, excloent moltíssima gent d’ un dret a la salut que ha de ser universal i gratuït.
El treball de cura de les persones, de la seva salut, de la seva educació en valors i convivència, ha de ser un dels pilars fonamentals de la nova normalitat a la que diuen hem d’ entrar un dia d’ aquests. S’ ho mereixen, ens ho mereixem.