L'ASSETJAMENT SEXUAL EN EL MÓN DE LA POLÍTICA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El patriarcat i el masclisme és el càncer que està incrustat en totes les estructures de la societat. Abans que les dones s’incorporessin al món del treball assalariat era més evident i notori, doncs l’àmbit privat era -per excel·lència- el marc on es donava clarament aquest domini de l’home per damunt de les dones, que només estaven destinades a treballar pel marit i els fills com a obligació. L’excusa i el mitjà es transmetia a través de la religió, però la veritat és que -pel capitalisme- era la aportació gratuïta de les dones a la reposició de les forces de treball de la seva mà d’obra. Amb la incorporació de les dones al mercat de treball, aquesta explotació de les dones era per partida doble, doncs, a banda d’haver de desenvolupar el treball de reproducció de l’economia productiva, havien de continuar duent a terme el treball de reproducció de la vida a la que, com una “fatalitat”, se’ls hi havia destinat a canvi de res.

La inserció a la societat

Mica en mica, però, les dones anaven aixecant la seva veu en la defensa dels seus drets laborals, com ho feien els homes (finals del segle XIX), mentre que no podien encara aixecar la veu dels seus drets en l’àmbit familiar. S’havien incorporat al mercat laboral sense descarregar la seva motxilla de les pedres de les tasques domèstiques i de cura dels seus. Després de la II Guerra Mundial, amb la implantació de l’anomenat Estat del Benestar i a l’empara de la Declaració Universal dels Drets Humans, les dones es resistiren a tornar a les seves llars després d’haver desenvolupat tasques essencials a les escoles i hospitals mentre els homes eren a la guerra. Així es va manifestar l’exigència de cura dels infants i malalts a càrrec de la societat (les escoles bressol, hospitals i serveis socials). També es començaven a reivindicar els drets de les dones a la llar, i el dret que tenien sobre el propi cos, front la obligació al marit i la reproducció de l’espècie l’espècie que se’ns havia atorgat -preceptivament- de forma exclusiva.

El feminisme denuncia la violència masclista

El feminisme va sorgir amb força en aquest tema i així hem entrat al segle XXI amb la denúncia de la violència masclista implícita en tots els àmbits, tant en el privat com també en el social, i el preu de vides pagat per les dones front qui es considera “amo” de tots els membres de la família. A molts els costa acceptar que les dones tenim els mateixos drets per a decidir que inclou també donar el “sí és sí” en les relacions íntimes, sense que sigui una obligació la de complaure al marit imposada en el passat, en particular sota influència religiosa.

Es palesa l’assetjament en el món laboral

L’àmbit laboral no està exclòs d’aquest assetjament sexual i -darrerament- ha aflorat també aquest assetjament en el món de la política que, com a qualsevol organització social, no està exempta de comportaments íntims, dissociats o contradictoris -a vegades- de les mateixes proclames que duen a terme no ja les organitzacions polítiques sinó els seus mateixos responsables o cares visibles. Ens ho ha recordat recentment la pel·lícula d’Itziar Bollarin amb el cas Nevenka). És una realitat que ha estat encara més callada que les altres, doncs -quan les organitzacions tenen una estructura jeràrquica- és fàcil que s’introdueixin models de direcció vertical que, quan es toca poder, pren l’esbiaixada de qualsevol comportament masclista generalitzat, tan se val que portin faldilles com pantalons...

Aflora també  les organitzacions polítiques

Les organitzacions assembleàries no estan exemptes d’aquests inèrcies, doncs si bé estan concebudes per evitar jerarquies verticals, sovint -a la realitat- s’imposa el criteri de qui manifesta més caràcter i sovint- si les dones som més tímides o discretes i no ens volem imposar, doncs es repeteix  -sense voler- el mateix esquema de funcionament patriarcal. La diferència és que, amb el feminisme, les dones han perdut la por i s’han empoderat com per denunciar als seus agressors, sigui quina sigui la seva posició social.

L’empoderament i la tolerància zero, les úniques teràpies

El càncer del masclisme sols s’erradicarà amb una teràpia que pot sembla agressiva, però que avui per avui és la única possible i eficaç. És la tolerància zero, l’empoderament de les dones i fer que l’eix de la convivència -inclòs el món de la política- no estigui motivat pels interessos econòmics de supervivència o de poder personal, sinó de compromís militant, amb els seus legítims drets coberts, però amb coherència entre el què es diu i el què es fa, amb integritat i honestedat a prova de foc, sinó no hi haurà quimioteràpia que pugui exterminar el masclisme i les seves estructures patriarcals impregnades en tots els racons de la societat, des dels més íntims als més visibles.     

maribelanoia@gmail.com

 

 

L'EMPODERAMENT DE LA DONA, MÉS ENLLÀ DEL PROPI COS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El dèficit estructural d’igualtat de drets que hem patit, i encara patim les dones, és eminentment de tracte i reconeixement social com a persones que som. Des de molt lluny ser una dona era ser sols un objecte de desig i plaer pels homes, derivant sovint el substantiu de dona a donota, i més pejorativament, puta (o també “zorra”, en castellà). A la cançó guanyadora de Benidorm ho presenten com si ser una “zorra” fós un empoderament, com si -tal com es diu popularment- es pugui “sortir de l’armari” amb orgull, talment com una victòria.

Marginats i perseguits

És clar que no haver d’amagar-se per la pròpia condició sexual, de fet es pugui considerar una victòria, perquè no fa tants anys els qui no eren heterosexuals eren perseguits i condemnats a buscar-se la vida en antres soterrats, i esdevenir personatges estrafolaris amb l’objectiu de divertir, sense considerar ni tan sols la tristor que podien amagar sota tantes plomes i garlandes...

Mercantilitzar els drets adquirits

Ara bé, una cosa és poder viure sense haver d’amagar la pròpia identitat, un dret indiscutible, i l’altra és com el neoliberalisme s’ha afanyat a mercantilitzar aquest dret -com en tants drets- perquè el debat ja no és en normalitzar la diversitat humana, també en la seva condició sexual, sinó que ha convertit en un producte mercat amb les seves connotacions de consum per continuar tractant les persones únicament per la seva dimensió sexual. Les clíniques de cirurgia plàstica són ja un negoci fet a mida per treure’n beneficis.

Mares, monges o putes

Les persones, i particularment les dones, som molt més que sers sexuats. La manca de reconeixement del treball que des de temps ancestrals duem a terme les dones per a la reproducció de la vida (un treball que mai ha estat remunerat), on l’estructura social basada en la família ens feia dependents d’un home al que havíem de donar fills i tenir-ne cura, també a ell, que -a canvi- ens “mantenia”, hi ha contribuït, perquè les dones que no eren monges o mares eren putes i, amb el temps, ens han situat en un estatus menor que encara ens costa de superar.

La importància de la independència econòmica

D’ençà que les dones han accedit al mercat de treball, més enllà dels sous escandalosament inferiors abans, i la pervivència de la bretxa salarial encara avui, la situació ha canviat. A les dones mai ens ha fet por el treball, sempre hi hem fet front: tenim massa responsabilitats darrere nostre com per no esdevenir unes bones treballadores lliurades als reptes més sacrificats. Fins i tot les joves universitàries treuen notes superiors, per la seva intel·ligència -segur- però més segur encara per esdevenir independents en el seu futur i no dependre de ningú: tenen massa present la vida de les seves mares, àvies i besàvies...  

Ni menyspreu ni humiliacions

És cert, el millor coneixement del cos de les dones i l’avenç de la tecnologia ens donen un cert grau d’autonomia a l’hora de tenir les relacions sexuals pròpies de la vida mateixa, però hi ha la universitat de la vida que sols es pot adquirir per pròpia experiència. La relació amb els altres des d’una actitud d’igualtat, enfrontant els corresponents obstacles de la convivència i la compatibilitat de caràcters, no acceptant cap menyspreu ni humiliació, això també.

Aguantar no és estimar

Potser a molts homes, que encara es creuen amb superioritat envers les dones, els ve de nou i s’ho prenen malament. Massa sovint les dones, fetes per estimar, creuen que aguantar i esperar que algun dia canviaran és estimar, però un dia es veuen obligades a obrir-se el camí d’afrontar la vida soles, amb fills o sense i -si tenen feina- es defensaran esllomant-se treballant hores i més hores a costa del seu dret al descans. Les que tenen dependència econòmica han de pagar un altre preu que és el del camí dels advocats, jutjats i sentències decebedores de custòdies i manutenció, perquè -sovint- els instruments que han d’administrar justícia estan contaminats d’antigues mentalitats masclistes que no entenen la vida de les dones.

Una societat pornoficada 

Ho explica molt bé Zuriñe Ojeda en el seu article “mamá o zorra”: a ells els sembla molt divertit anomenar-se “zorra” els uns als altres i no entenen que nosaltres no ens hi divertim. Què els importarà a ells que aquesta paraula sigui la darrera que han escoltat moltes dones assassinades per les seves parelles, la que repeteixen a milers de vegades a cada cop, a cada humiliació?. És el pas lògic en una societat pornificada en la que fem creure a les joves que obrir-se un compte sexual a Only Fans és empoderat-se. Moltes dones surten, entren i fan -amb la seva vida- el que els hi dona la gana, sense necessitat d’aprovació masculina, ni la gai ni la hetero, i mereixen el mateix respecte que els homes. No tenim ni la obligació ni les ganes de reciclar insults podrits de semen ranci”.

Sense drets no hi ha empoderament

Hi ha paraules que no podem banalitzar ni per fer-ne espectacle. Les dones, més que ningú, ens hem d’oposar a que s’utilitzi el llenguatge sexista perquè sols es redueix a insultar la nostra condició sexuada. Fer-lo servir com ho fan els homes no ens allibera. El millor de l’empoderament que podem assolir és quan totes les persones, en particular les dones, tinguem els mateixos drets, i no solament sobre el paper, sinó en la vida quotidiana. Entendre que l’amor no és sols lliurar-se a les relacions sexuals ni fer l’amor embogits com si la vida sols fos sexe. N’hi ha i n’hi ha d’haver, però no ens confonguem. Estimar és -sobretot- conrear el respecte i encaixar les respectives emocions per construir una estima duradora, començant pels teus i el teu entorn.

El valor de la paraula com a vehicle de comunicació

Això no ho posa en cap manual, i l’experiència que ens ha donat la vida sovint ha passat de llarg sense constància. D’aquí cal reivindicar el valor de la paraula, de la comunicació verbal entre les persones, en particular la inter generacional. És molt més saludable que la comunicació freda, individualista i aïllant dels mòbils, que mai podran substituir una abraçada com cal. La cançó triada per anar a Eurovisió, a mi no em representa de res, ni com a país ni -molt menys- com a dona.

 

maribelanoia@gmail.com

JUNTES FAREM NOSTRA LA NIT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Vivim uns moments complicats, sobretot pel curs que prenen els pactes polítics després de les eleccions municipals i autonòmiques i els que poden esdevenir després del 23 de juliol amb les eleccions generals. Uns pactes que suposen una entrada al govern de les nostres institucions democràtiques d’aquells que, malgrat s’hagin posat la pell d’ovella de la democràcia, no són sinó els llops que volen destruir-la.

No és un fantasma, és un monstre

La onada de les forces d’extrema dreta que vol estendre’s arreu d’Europa dona alguns passos perillosos. Ja governen a Itàlia i, a casa nostra, ja amenacen amb derogar totes les lleis d’escut social aprovades pel govern de coalició de Pedro Sánchez amb l’acord d’altres forces parlamentàries, sobretot totes aquelles que consoliden els drets de les dones, tant les que fan referència al dret al propi cos com a donar importància a les tasques de cura i obrir la societat als valors de la vida. Unes propostes que han rebut el rebuig frontal de la dreta de sempre que ha assumit el discurs dels nostàlgics d’un passat que creiem ja havíem deixat enrere.

Pèrdua de drets  mantenint els privilegis d’uns pocs

Totes les persones que tenim una mica de consciència social i profundes conviccions dels drets humans en què es fonamenta la nostra societat, estem veritablement preocupades per l’amenaça de pèrdua d’aquests drets si l’extrema dreta assoleix els seus propòsits d’assumir aquelles cotes de poder que els permeti esborrar-los del mapa i posar-los sota la catifa, és a dir, negar-los per la majoria mentre que alguns privilegiats (des de la hipocresia) els faran servir (el dret a l’avortament, el respecte a la diversitat LGTBI, l’eutanàsia, el dret a una mort digna, el control sobre la maternitat de les dones si no és que la mercantilitzen del tot per controlar allò que sempre han volgut, però que només depèn de nosaltres i que ens dona tant de poder a les famílies i la societat.

Les feministes declarem l’estat d’alarma

Les feministes ens hem posat alerta i estem disposades a declarar l’estat d’alarma encara que sigui amb el seu vot en contra. Els avenços en relació als drets de les dones, tot i que insuficients, han de ser i seran irreversibles. Per això, cara a aquest solstici d’estiu, ens disposem a fer aquell ritual que sempre ens distingeix i farem una foguera, sí. Hi tirarem tot allò que volem cremar del passat: mai més les dones serem l’esca del pecat, mai més se’ns negarà a les dones la condició de persona, mai més cap dona serà menystinguda pel fet de ser-ho, ni tractada diferent a través de la bretxa salarial o les condicions més precàries en el món laboral, mai més portarem a les nostres espatlles en solitari -sense el suport social necessari- la càrrega de la cura del nucli familiar (grans, petits o malalts psíquics o físics), mai més ens veurem obligades a ser submises i dir que sí encara que el teu sentir és el de no, mai més passejar en solitari de nit o de dia serà un factor de risc per la nostra seguretat, mai més ningú podrà abusar de nosaltres amb la connivència d’unes autoritats policials o judicials que es neguen a aplicar les disposicions punibles de totes les agressions que patim les dones, les sexuals i totes les altres...

La violència de gènere, simplement pel fet de ser dones

Ser dona no és cap condició que hagi de ser privilegiada per damunt de ningú més, però que per causa de la “violència de gènere” que alguns volen negar i que fa que moltes dones la pateixin i paguin el preu de la seva pròpia vida o la dels seus, ens obliga a unes polítiques de protecció pel fet de ser-ne les víctimes, el que no vol pas dir romandre sempre victimitzades. El nostre esdevenir ha de ser que puguem viure, no que sortir al carrer soles de dia o de nit (encara que sigui per anar o tornar de treballar) suposi un perill per la nostre integritat.

Les dones ens conjurem contra el monstre

Les herbes de Sant Joan (que acumulen més propietats perquè reben més hores de sol), el foc purificador de les fogueres populars, els banys a mitja nit, els guariments i més rituals màgics, les nostres cançons i el ball que durarà tota la nit perquè la foscor no formi part de les nostres vides, faran que les dones formem la nostra pròpia rotllana i ens conjurem per fer front a la inquisició del segle XXI a la que ens volen retornar.

Bruixes d’ahir, d’avui i de demà

I recordarem especialment les paraules de Maria Mercè Marçal: Bruixes d’ahir, bruixes del dia, ens trobarem a plena mar. Arreu s’escamparà la vida com una dansa vegetal. Dins la pell de l’ona salada serem cinc-centes, serem mil, perdrem el compte a la tombada i juntes farem nostra la nit.

 

maribelanoia@gmail.com