MÉS ENLLÀ D'UNA REPÚBLICA I PROU

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 14 d’abril  hem commemorat, i com no, l’adveniment de la II República que, amb la subsegüent nominació i actuació del seu legítim govern, es varen dur a terme una sèrie de mesures de caire social que avui són evocades -i reclamades de nou- perquè ens varen ser arravatades pel cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936, amb una cruenta bel·ligerància i una sagnant repressió que va truncar il·lusions i esperances imposant la dictadura franquista, una llarga nit de trist record pels qui la patirem al seu dia i també per les generacions que l’han succeït, que encara en vivim les conseqüències.

Monarquia imposada pel franquisme

El procés de la transició democràtica, tan lloat per la seva “exemplaritat”, ens va portar de nou la monarquia, una monarquia que s’havia exiliat després de proclamar-se la república. Se’ns hi va colar també tot el concepte de la unitat territorial per barrar el pas a pretesos processos autodeterminació, per això ja es reconeixien les nacionalitats que encara avui coexisteixen a l’Estat Espanyol. No obstant, després d’aquests llargs anys, algunes d’aquestes imposicions fa temps que grinyolen i estan mostrant l’esgotament d’aquest model constitucional del 1978.

Igualada, el dia de l'abdicació de Joan Carles I

 Una ocasió perduda

Per una banda, sobretot amb l’abdicació de Joan Carles I (pels escàndols de corrupteles i comportaments indecents), els republicans que sempre hem servat aquesta opció al cor, ja palesàvem la voluntat de recuperar el sistema de república alhora que els anhels d’aprofundir en l’autogovern hi anaven generant adeptes. Algú va promoure una ample mobilització que, sota el crit de Independència, ens prometia albirar tots els nostres anhels.

Pujol i Andorra

Però, ai làs!, si en l’argumentari s’hi incloïen reivindicacions ben sentides per tal de reclamar uns millors serveis per una millor qualitat de vida per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a la que indiscutiblement hi tenim dret, les intencions polítiques dels dirigents del moment, i que ja els anava bé aquesta mobilització, no tenien pas al cap un model social que anés en la direcció dels avenços assolits en la II República, tal i com anhelaven moltes de les persones que sortien al carrer, sinó que anaven en l’aprofundiment d’un model econòmic iniciat ja en l’època Pujol: un capitalisme especulatiu que deixava enrere la aposta pel teixit industrial que havia generat aquella riquesa que es suposava podíem presumir els catalans, i dic bé, en podíem presumir perquè ja fa temps que els qui abanderen la independència des de Waterloo ja els està bé el nou escenari, doncs sols pretenen posar més que una frontera una duana per tal de controlar el mercat front els rivals que el cobegen, dos models econòmics paral·lels sense intrusisme de control financer aliè. El seu és un model com ara el d’Andorra, lliure d’impostos i tots els serveis privatitzats, sense estat.

Model de finançament, quin?

Però Catalunya no és una nació sense estat, formem part d’un estat ens agradi o no, i de l’estat rebem els serveis que són propis. Que hi ha un desacord en com s’administren els recursos de l’estat?, sí; que el dèficit fiscal és una realitat perquè som la tercera comunitat en aportar i la catorzena en rebre, com deia l’actual President Aragonés?, també, és evident. Des del centralisme i el mode radial fins l’oblit de la perifèria, tot hi cap, però la solució no és posar una barrera per poder administrar el 100 % dels recursos, entre d’altres raons perquè avui la globalització és un fet i tot està entrelligat. Pujar al tren del neoliberalisme i cedir a l’economia especulativa els propis recursos a partir dels interessos econòmics dels lobbys que sempre han donat suport a les polítiques de dretes, és el que ens ha portat a la situació actual, un país on les grans empreses treuen més benefici que mai en detriment de la ciutadania de peu pla, que cada vegada veu incrementar la seva precarietat comportant uns índex de pobresa a unes capes socials que mai s’havien trobat en aquesta situació.

Contrapartida que produeix urticària

Catalunya no és ja la del 1714, com deia en Rafel Jorba la setmana passada en una conferència organitzada per Federalistes d’Esquerra. No es pot remuntar a aquest moment històric com a contrapartida per a cap investidura política. Quan va llegir aquest posicionament en el text de l’acord, va dir, el que li va venir va ser “urticària”. 

Els altres catalans
Catalunya avui no és la mateixa. De llavors ençà hi ha hagut molts esdeveniments que han condicionat la realitat d’avui, des de la revolució francesa a la II República, passant per la lluita antifranquista i l’Assemblea de Catalunya, quan es considerava que era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya i que tan varen contribuir a reivindicar les llibertats, l’amnistia i l’estatut d’Autonomia. Avui no podem dir el mateix. Perilla el concepte que teníem d’una societat d’acollida a una societat que es mira a sí mateixa i dona l’esquena al diferent.

Una solidaritat institucionalitzada

Continuem essent solidaris, només faltaria!, sobretot per les entitats socials que exerceixen aquesta emergència social, però hi ha molta gent exclosa que no rep aquest caliu de país d’acollida i de solidaritat per als qui sols busca un futur millor i, han hagut de deixar el seu país i família, potser conseqüència de les guerres potser perquè ha estat empobrit per les polítiques colonialistes d’un nord depredador, una realitat de la que sols han pogut emigrar els més joves.

República sí, però els continguts importen

Hi ha molts països que tenen la república com a forma de govern polític  i això no és cap garantia de polítiques socials. Tampoc n’hi ha prou en tenir el control de la caixa, sinó -sobretot- cal tenir en compte les polítiques que es proposin darrera aquests recursos per tal de garantir tots els drets i serveis per a qualsevol ciutadà, sense distinció. No ens deixem enganyar. Estimem el nostre país i no voldríem que Catalunya es converteixi en cap referent d’indústries del joc o del turisme en detriment de la qualitat de vida de la seva població. República sí, però quina república?

maribelanoia@gmail.com

 

 

NATIVITAT YARZA, PETJADES DE VIDA QUE NO PODEN SER SILENCIADES

Jo no soc pas historiadora però la història ho diu: Nativitat Yarza va ser la primera alcaldessa de Catalunya. Era republicana, feminista i laica i, per defensar aquests valors, després de l’aixecament militar contra el legítim govern de la II República, es va fer miliciana perdent-se la seva petjada en els camins de la repressió i l’exili que va obligar la mal anomenada guerra civil.

Un petita biografia

Natividad Yarza Planas va néixer a Valladolid el 24 de desembre de 1872. El seu pare era aragonès i la seva mare mallorquina. Amb pocs mesos de vida, la seva família es va desplaçar a Saragossa i el 1876 varen anar a viure a Barcelona. El 1904 i el 1905 va estudiar a l’Escola Normal d’Osca i, dos anys més tard, va exercir de mestra a Santa Margarida de Montbui (Anoia), Pontons, Vilada, Malla, Saderra (Orís), Vilanova del Camí (Anoia), Igualada (Anoia), Gandesa, Cabrera de Mar, Candasnos i, finalment, el juny de 1930 va ser nomenada en propietat a l’escola de Bellprat (Anoia). A l’estiu del 1934 va traslladar la seva plaça de mestra a La Pobla de Claramunt (també a l’Anoia) on hi va viure fins l’inici de la guerra civil.

Una mestra laica

Darrerament s’ha escrit ja molt d’ella. Concretament, Lourdes Rego i Teresa Abelló, varen publicar-ne una extensa biografia a la revista “Sapiens” on ens diuen: “No era una dona i prou. Tenia bon parlar i unes idees molt avançades: unes idees republicanes, tot citant Salvador Vila quan tenia 88 anys i que havia estat un antic alumne alhora que veí de Bellprat.

Nativitat Yarza era republicana fins a la medul·la, però també transpirava feminisme i era, a més una gran defensora del laïcisme, elements que -sovint- en aquella època anaven junts. És per això que, tan aviat com els nous temps de llibertat li varen permetre, va entrar a l’Institut Laic Benèfic de Bellprat.  El Laïcisme oficial de la República va estimular la creació d’una xarxa d’assistència, deslligada de la beneficència que fins aleshores havia estat en mans dels ordres religiosos, amb els quals competia. En paraules de Nativitat Yarza al diari republicà La Humanitat (13 de febrer del 1934): l’Institut fou fundat per dur a terme -exclusivament- el que el seu mateix nom indica, i així evitar que els enemics de la República, amb la “capa de persones caritatives”, poguessin dur a terme els seus designis, que no eren altres que fer passar gana als que no van a missa, fent-los entendre que el laïcisme era una cosa funesta”.

Feminista

Va ser una ferma defensora dels drets de les dones, del feminisme, que en aquells anys es debatia en el dret a vot de les dones i també en el seu dret a presentar-se a eleccions i ser elegides.

Combinava el seu compromís a Barcelona de la mateixa manera que combinava inseparablement els seus ideals republicans amb la lluita feminista. Yarza esdevé una de les promotores de l’”Asociación Femenina Republicana Victoria Kent” que, a l’agost del 1931, publica un manifest  l’Heraldo de Madrid i també a “el Liberal”, en el qual es demanen col·laboradores per establir l’associació a Madrid i a altres capitals de l’Estat. La seva única finalitat era promoure el feminisme en benefici de la República.

Els valors de la república

Així, mentre instruïa els nens i nenes de lletres, d’aritmètica o d’història, també mirava de fer-los partícips d’uns valors que per a ella eren vitals: Fer de Catalunya un poble lliure, culte i amarat d’aquella justícia social que tots desitgem. En aquest sentit, va decidir presentar-se a les primeres eleccions municipals que permetien aquest dret a les dones. Ho va fer amb la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya: “Jo ja sentia llavors, els mateixos desitjos que ara d’intervenir activament a la política i redimir la dona. Però aquell règim no em permetia dur projectes a terme. Quan la Constitució republicana va declarar la dona igual que l’home, llavors vaig decidir lluitar”, va declarar a la revista “Estampa” el 3 de març de 1934. Segons va explicar al diari “La Humanitat”, tenia clar com volia aplicar el seu programa electoral: amb una administració republicana, una cultura laica i austeritat”.

La primera alcaldessa

Va ser una republicana conseqüent, va participar en l’activitat política d’aquell període apassionant i, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 va convertir-se en la primera alcaldessa elegida per sufragi popular a Catalunya, i ho va ser a Bellprat: va ser el dia més bell de la meva vida, i també va ser per ella un dia feliç quan el 12 de febrer del mateix any va ser rebuda per l’aleshores President de la Generalitat, Lluís Companys.

Miliciana

Quan es va produir l’alçament franquista de 1936, Yarza tenia 63 anys i es va allistar immediatament per anar al front d’Aragó a fer costat a les forces lleials a la República, concretament a la Columna Carlos Marx i que estava formada per membres del PSUC i de la UGT (sindicat al que ella pertanyia), coneguda també com a “columna Del Barrio-Trueba” que va partir de Barcelona el 25 de juliol en direcció a Aragó i que es va establir a la caserna general de Tardienta (Osca), on va participar dels combats que es produïren en aquest sector i, com a moltes altres dones, va ser desmilitaritzada en formar-se l’Exèrcit Republicà de la República el 1937.

Rereguarda a Barcelona

Quan Yarza es trasllada definitivament a Barcelona, es va incardinar simultàniament en tasques polítiques de l‘organització femenina del PSUC, des del seu
casal al Passeig Pi i Margall 19 (el Passeig de Gràcia). Ella i Hilda Agostini eren al capdavant del departament de Premsa, Agitació i Propaganda, mentre que altres companyes gestionaven dependències d’assistència social i ajudes a la gent del front de guerra. Nativitat Yarza i Rosario Mera intervenen, davant 800 delegades i en representació del PSUC, en el 1er Congrés Nacional de la Dona, que té lloc del 6 al 8 de novembre del 1937 al Palau de la Música de Barcelona, en el qual s’escull Maria Dolors Bargalló principal propagandista d’Esquerra Republicana, com a presidenta de la Unió de Dones de Catalunya.

Va dirigí el Grup Escolar Lina Òdena en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada. Ella va anar a parar a una escola de la part alta de la ciutat, prop del carrer Balmes. Resideix en el mateix centre, on s’està gairebé fins als darrers mesos de la guerra. Acaba da la guerra va marxar emprendre els camineraguarda a Barcelonas de la repressió i l’exili a França, mantenint sempre el seu compromís republicà, i es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista. La seva pista es perd el 6 de febrer de 1960 a Toulouse (França), morint en condicions molt precàries i en el més absolut dels silencis.

Un homenatge a Bellprat

El 19 de setembre de 2009, en commemoració del 75 aniversari del seu nomenament com a alcaldessa de Bellprat, se li va retre un homenatge que va presidir el llavors President del Parlament de Catalunya Ernest Benach, i on hi participaren la llavors Presidenta de l’Institut Català de les Dones Marta Selva i la historiadora Isabel Segura.

Marta Selva, per la seva banda, va fer esment al no ja sostre de vidre sinó el sostre de plom que tenim damunt nostre les dones a l’hora d’obrir-nos camins en la societat, ja que es diu que les dones tenim un sostre de vidre pel llistó real que la societat ens col·loca si volem avançar sense els límits que la construcció social del gènere ens permet de travessar. I va fer referència al sostre de plom que va tenir Nativitat Yarza, perquè com a mínim el sostre de vidre ens permet veure el que hi ha damunt nostre, mentre que el de plom, a banda de pesar com una llosa, és opac.

La primera exhibició de castelleres

Aquest acte d’homenatge va tenir una actuació molt emotiva i particular. Es tracta de la “1a Diada de Castelleres – Memorial Nativitat Yarza”, en la que hi varen participar castelleres dels Castellers de Vilafranca, de la Colla Jove de Xiquets de Valls i dels Moixiganguers d’Igualada.

Les castelleres anaven enfilant els diferents pisos de les torres fins el pom de dalt, amb l’anxaneta, de les diferents construccions aixecades per cada colla, un fet novador i molt emocionant. Varen necessitar d’una pinya, d’acord, i aquesta era una munió de mans entrellaçades que no distingien entre homes ni dones, castellers o públic assistent que -voluntàriament- vàrem acceptar la invitació feta pel cap de colla. Era emocionant viure-ho per dintre, copsar els rostres d’esforç que van obligar a desmuntar un tres de set però també les mostres de satisfacció que mostraven en baixar i arribar a la pinya que les havia sostingut. Al final es va aixecar un castell amb els colors de les tres colles on, des de la pinya fins dalt de tot, es feia visible la riquesa de la diversitat i del color de les mans entrellaçades. Una gesta que es repeteix cada any en el decurs del mes d’octubre i que continua esdevenint un exemple de visibilització femenina en aquest acte memorial dedicat a qui fou mestra i alcaldessa de Bellprat abans i durant la II República.

Una història d’ahir i d’avui

La reivindicació de Nativitat Yarza s’està produint arreu, també -com no- a la comarca de l’Anoia. Nombrosos poblets en reivindiquen el seu nom per un carrer o una plaça. El passat 1 de març d’aquest any, unes 300 persones s’aplegaven al Teatre Municipal de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera per retre homenatge a qui va ser la primera alcaldessa de Catalunya a través de la biografia “Nativitat Yarza, Mestra, alcaldessa, miliciana” escrit per Isidre Surroca i Antoni Dalmau (recentment traspassat aquest 5 de gener) durant el procés final de l’edició del llibre. Joan Manuel Tresserras, president de la Fundació Josep Irla, va cloure l’acte amb un clam a favor de la memòria republicana. “Tot i el seu impacte en el segle XIX i XX, el republicanisme va caure en l’oblit a causa de la repressió franquista, i més encara en el cas de les dones com ara Nativitat Yarza.

La reivindicació continua

I la reivindicació continua arreu: la Mancomunitat de la Conca d’Òdena, que aglutina els municipis de la conurbació igualadina, ha convocat el “Premi Nativitat Yarza” dirigit als estudiants dels instituts, per promoure treballs de recerca que tinguin relació amb l’equitat de gènere, els feminismes, les violències masclistes i -en definitiva- tot allò relacionat a la promoció de la igualtat i la perspectiva de gènere.

També es reclama donar el nom de Nativitat Yarza al recentment obert Centre Cívic al nord de la ciutat d’Igualada o d’altres iniciatives com ara que s’està preparant una obra de teatre...

Aquestes i moltes altres són petjades de vida que, des del nostre compromís amb la memòria històrica, no podem permetre que siguin mai més silenciades.

maribelanoia@gmail.com

 

                                                                                                                        

QÜESTIONS D'ESTAT

CIUTADANA DEMPEUS                     MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Més enllà d’ on es volen posar les fronteres o delimitacions territorials per governar-se els països, a mi el que em preocupa és quines prioritats donaran els seus governs per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, i quines seran les seves prioritats i/o línies d’ actuació. A tall d’ exemple només uns apunts:

Una despesa militar per fer la guerra

L’ informe Delàs ha presentat el seu darrer informe per denunciar el pes de la despesa militar en uns pressupostos del Partit Popular marcats per l’ austeritat i per les retallades socials. Mentre que les dades facilitades pel Ministeri de Defensa sobre el desenvolupament del pressupost d’aquest any 2015 ja mostren que la despesa militar amb data de juliol va superar un 121 % el que s’havia aprovat inicialment, algunes pràctiques ens porten a la conclusió de que, per al 2016, la despesa militar total final és tres vegades superior a la del Ministeri de Defensa i representa un 1,6 % del PIB espanyol. És que les directrius de la OTAN marquen com s’ha de fer el càlcul de la despesa militar i que inclouen totes les partides militars, com ara els organismes autònoms de defensa o les repartides per altres ministeris (R+D militar que sorgeix des del Ministeri d’ Indústria, les classes passives militars (Seguretat Social), les despeses en organismes com l’ OTAN que depenen del Ministeri d’ Exteriors, la Mútua militar ISFAS i la Guàrdia Civil (Ministeri del Interior), així com el del CNI (el seu cap és militar i el 60 % del seu personal té funcions militars).

Per no parlar de definir-se sobre el model d’estat pel que fa a la monarquia, què ens costa mantenir-la tant a nivell econòmic com de llast arcaic que representa quan parlem de democràcia.

La guardiola de les pensions ha servit per pagar el rescat bancari

Les pensions de la Seguretat Social és una altra de les competències estatals, sigui quin sigui l’àmbit d’un estat, però el que a mi m’importa és quines polítiques hi poden dur a terme els qui ens governin. Fa quatre dies, l’eminent professor Vicenç Navarro explicava el mecanisme que ha fet servir el PP per pagar -amb la guardiola de les pensions i via deute públic- el rescat bancari que va dur a terme el PP i que ens han imposat de pagar entre tots els contribuents.

La precarietat laboral, un atac a la protecció social

És veritat que hi ha dades estadístiques sobre la piràmide poblacional, però també és veritat que –amb la transformació liberal del mercat de treball- gairebé tots els costos de la Seguretat Social són assumits pel sofert contribuent, donat que les grans empreses (que el nodrien de forma important) han escapolit les seves aportacions amb la atomització dels seus centres productius, tendint a la individualització contributiva (per exemple amb la generalització d’uns autònoms que també estan precaritzats laboralment, així com la gradual privatització dels serveis públics (una altre font important que nodreix els pressupostos de la S. Social). Per altra banda, en el seu darrer article, el professor Navarro ens alerta sobre el què s’amaga darrera la proposta de “contracte únic” que proclama un candidat de dretes camuflat de marca blanca del PP com és Albert Rivera de Ciutadans, i que –a la pràctica- deixaria inexistents els indefinits, els temporals i altres...

Adéu a la universalització de l’assistència sanitària

El dret a l’assistència sanitària universal i gratuïta de què hem fet palès en aquest país des de fa molts i molts anys, ha quedat fet miques a mesura que s’ha anat posat preu a tot per fer-ho compatible amb els serveis privats que han entrat al mercat des de criteris de competència i rendibilitat econòmica: s’han exclòs medicaments de la cobertura farmacèutica de la Seguretat Social; els pensionistes han de pagar part d’alguns medicaments que abans eren de prescripció gratuïta; i s’ha permès dibuixar un model d’assistència sanitària de primera i de segona, perquè per accedir a determinades especialitats, cal suportar llargues llistes d’espera (a no ser que tinguis una pòlissa d’assistència privada o en puguis pagar la intervenció, cosa que anticiparia la intervenció en el mateix centre públic que –de no ser així- et fan esperar mesos i mesos -fins i tot- anys...).

Apartheid sanitari pels sense papers

Però, en tota aquesta disbauxa, encara hi ha a qui se li nega la targeta sanitària: són les persones immigrants que –malgrat conviuen entre nosaltres- no tenen encara tots els papers per ser considerats ciutadans i ciutadanes de ple dret. La líder de Ciutadans a Catalunya Inés Arrimadas va dir fa poc que “en cap s’ha d’equiparar el dret a l’assistència dels immigrants que tenen residència legal amb els que no la tenen, i que –en aquest cas- sols cal garantir el que diu la Organització Mundial de la Salut que cal donar cobertura total únicament als infants i a les dones embarassades, i també en cas de malalties greus, d’urgències o en el cas que posin en perill la salut pública”. Sols li faltava dir perquè són uns apestats... Si més no, aquest és l’Apartheid sanitari que ha imposat –de fet- el govern de Rajoy.

Sí als immigrants rics, no als pobres

Fins fa poc, venien molts estrangers a operar-se als nostres centres públics pel prestigi qualitatiu que havien assolit, i venien fent-se passar per turistes o –si podien- fins i tot pagant. És una gran hipocresia que la qualitat dels nostres serveis públics faci una distinció entre els immigrants amb diners i els pobres. Si les persones que no tenen regularitzada la seva residència necessiten algun altre tipus d’atenció l’han de pagar el servei o subscriure un conveni amb la Seguretat Social (que és com una pòlissa de  les mútues però pública).     

Un vot conscient i de ruptura democràtica

Per tot plegat, el dia 20 tindré molt en compte el sentit del meu vot, impedint que surti cap govern que continuï malbaratant els recursos públics destinats a garantir el benestar de la seva ciutadania per alimentar negocis vergonyants de venda d’armes, drogues o tràfic de persones). Tan me fa si el timó de l’estat està a Catalunya o no, però sí que m’importa un canvi possible per eradicar la corrupció del sistema i unes prebendes o privilegis que van, des del concordat amb la Santa Seu signat l’any 1953 fins els temes que varen quedar al calaix amb les negociacions de la transició, aspectes de “reforma” i de no “ruptura” amb la dictadura que permet avui encara privilegis i expansió de les idees feixistes.

A voltes amb la constitució

Menys el PP tothom parla de reformar la constitució de 1978. N’hi ha que tan sols ho volen fer pel tema territorial, n’hi ha que volen fer-ho per “corregir” lo de la descendència monàrquica (que pugui regnar encara que sigui una dona), però no es qüestionen per a res ni la monarquia, amb la despesa i el llast antidemocràtic que suposa, ni les servituds al poder financer internacional.

Un canvi de fons és possible

I n’hi ha que, d’ençà del 15-M del 2011, exigeixen un canvi a fons en la direcció indiscutible d’ una ruptura democràtica, i aquesta ha de ser sense grisos, en tot cas per garantir i millorar algunes premisses sobre els drets humans i socials que varen ser arrencats a la dictadura després de durs i llargs anys de lluita.. Que no es pot?. Ja ho crec que –si ens ho proposem- es pot!.

maribelanoia@gmail.com

DE MÀRTIRS I VÍCTIMES

CIUTADANA DEMPEUS                                    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Han passat ja 75 anys d’ ençà de que el President Lluís Companys fos afusellat per part del franquisme. En el context del domini feixista l’Alemanya i França, Franco va trobar els aliats perfectes. La coincidència en la data de la citació judicial del President Artur Mas té unes connotacions coincidents, sí, però el rerefons que pretenia un i el que pretén l’altre és diametralment oposat.

Morir a mans del feixisme

Expliquen els documents de la història que, un cop derrotat l’ exèrcit francès, França va quedar pràcticament ocupada del tot. Després de l’ armistici, el territori francès va quedar reduït a 2/3 parts. Lluís Companys havia retardat la seva fugida per buscar el seu fill, desaparegut després d’un atac aeri, però ja va ser massa tard. Fou detingut per la policia alemanya al pobles de “La Baule des Pins” (Loire inf.) i, tres mesos després, a poc de comunicar-li la sentència de mort, l’escamot d’execució franquista acabava amb la seva vida. Abans però, com és sabut, va demanar de descalçar-se per poder tocar la terra catalana i cridar: “Moro per Catalunya i per la República. Sóc feliç de morir a Catalunya i si hi ha alguna cosa que em pesa és només que ja no podré fer res pels meus ideals. Que tinguin valor els qui encara queden. esperança i fermesa”.

Les polítiques socials una prioritat

Cada 15 d’ octubre hem tingut ben present aquests fets retent homenatge i oferint flors als monòlits o monuments que té arreu del país. Certament el sentit de pertinença a la Catalunya derrotada per la força de les armes ha impregnat l’ànima de generacions senceres. El cert, però, és que alguns han volgut donar el tomb a la Catalunya que anhelava Companys per una altra de sentit contrari. L’obra de la Generalitat republicana en les diverses matèries en les que tenia competències (educació, sanitat, infraestructures, economia... tenia una orientació eminentment social, el President Companys estava al costat dels treballadors i defensava els seus drets (recordem, per exemple, els rabassaires).

Qui es fa la víctima no és cap màrtir

La política que apliquen els qui avui s’omplen la boca de defensar Catalunya va en una direcció diametralment oposada a la que sospiraven tants i tants avantpassat -que hi deixaren la seva pell- fins veure truncats els seus anhels i esperances a mans de les hordes feixistes. També la seva actitud i compromís té un color diferent. Mentre que, des de les seves profundes conviccions, el President Companys va lluitar fins al final esdevenint un màrtir de la república catalana (màrtir és aquella persona que pateix per restar fidel a una causa), hi ha qui es fa la víctima per imposar les idees i el programa que defensa (víctima és la persona que sacrifica voluntàriament la seva vida, la seva felicitat, per algú o alguna cosa).

El suport des del respecte a la institució

És cert, el President Mas i les Conselleres Rigau i Ortega estan imputades per defensar un dret eminentment democràtic com és el dret que té la ciutadania d’expressar el seu vot per tal de ser tingut en compte pels governants. En aquest sentit, compten amb el meu suport institucional perquè –com ha denunciat l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, aquestes querelles són antidemocràtiques, així com la “judicialització” de la política, i es mostren corresponsables amb la convocatòria del 9N feta des de criteris democràtics i cívics i que ha tingut una resposta massiva del poble català.

Una defensa de drets democràtics que no és igual per tothom

Però també és cert que el passat 5 d’octubre la Generalitat era una de les parts que acusaven 4 joves de Poblenou per haver participat en la Vaga General del 29 de març del 2012, i per les que es demanen 3 anys de presó i 18 mesos de pena-multa per a cadascun, en una vaga duta a terme per la defensa dels drets socials, uns drets retallats sense rubor pel govern d’ Artur Mas, tant víctima de la repressió antidemocràtica ell...

Sortir al carrer per cridar contra totes les injustícies

Sóc la primera que he sortit i espero continuar sortint al carrer per mostrar el meu suport a persones injustament represaliades a causa de drets fonamentals, però no alimentaré “egos” dirigits a imposar unes polítiques antisocials. Els drets nacionals van intrínsicament lligats als drets socials, i que no em facin triar.

Memòria històrica per restituir greuges silenciats

En el seu comunicat, Ada Colau recorda que la intenció del seu equip de govern amb motiu de la celebració del 15 d’octubre és que serveixi també per reclamar institucionalment l’ anul·lació de la sentència de mort de Companys i la seva integració a la memòria democràtica i antifeixista europea, car és l’ únic president d’ una institució democràtica afusellat durant la Segona Guerra Mundial. Una direcció inequívoca del compromís democràtic a favor de les persones. Una cosa no té res a veure amb l’ altra.

maribelanoia@gmail.com

REPUBLICANISME, FONS I FORMES

CIUTADANA DEMPEUS     -       MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Amb el cor encara emocionat pels nombrosos batecs que em bullen amb motiu d’ una altra commemoració de la proclamació de la II República espanyola,  el meu compromís amb la memòria històrica em fa posar negre sobre blanc motius renovats per reivindicar-ne, amb força, la III República. Alguns em podrien dir que ja no cal, que ara tot parteix de nou amb referents de poble independent respecte els pobles germans que configuren la nostra pell de brau, però no em vull enganyar: més enllà de les formes i el marc territorial en vull reivindicar el fons de les idees que va representar la II República per reclamar-ne encara la seva vigència.

Un moment engrescador i ple d’il·lusió

Com fa 84 anys, la celebració d’unes eleccions municipals donava pas a la II República, un esdeveniment que fou celebrat massivament al carrer, amb joves il·lusionats per un canvi anhelat des del fons de l’ànima, amb tot un projecte per construir des de la perspectiva de la igualtat i la justícia social, un projecte on les dones hi participaren activament, tant per l’avenç en els drets socials com també pels drets específics que fluïen, amb la llibertat i força d’un geisher, des del fons dels temps.

Les dones, també implicades

Aquest esclat d’il·lusió i futur -no ho oblidem- va ser esclafat per l’aixecament dels militars sollevats, comportant tres anys de dura guerra civil i 40 anys de sagnant i repressiva dictadura, un ofec de drets i llibertats que negaven i amagaven la mateixa història, una història on les dones republicanes hi jugaren un paper cabdal malgrat ens costi encara de rescatar de l’anonimat. El llibre que ha publicat recentment Antoni Dalmau i Ribalta sobre “La Guerra Civil i el primer franquisme a l’Anoia” posa al descobert alguns noms amagats en nombrosos arxius i biblioteques, d’ entre els quals cita també dones que participaren activament en el decurs de la República, durant i després també a la resistència.

Episodis lúgubres i tenebrosos callats

Han sortit ja molts llibres publicats i aflorat testimonis d’aquest episodi tan cruel que la repressió viscuda s’havia entestat esborrar de la memòria. Citaré, per exemple, el llibre de Consuelo García del Cid Guerra “Las desterradas Hijas de Eva”, on ha rescatant de l’oblit alguns testimonis de dones preses a les presons franquistes on el maltractament físic, les humiliacions, fins i tot els impunes robaments dels propis fills, constituïen la llei quotidiana de tenebrosos centre de privació de llibertat per a dones joves quin únic pecat va ser el d’atemptar a les bones costums per ballar “agarrats”, fumar d’amagat, tenir relacions sexuals, replicar a un pare autoritari o simplement quedar-se embarassades.

El testimoni de Neus Català

Després de recordar la meva amiga Manola Rodríguez, ja traspassada, em quedo amb el testimoni viu encara avui, i únic per la seva dimensió i compromís, de la Neus Català i Pallejà, que enguany celebrarà els seus 100 anys. Amb aquest motiu vull recordar el reconeixement ciutadà que, en el marc dels actes commemoratius del 8 de març de 2007, li varen retre les dones d’Igualada i comarca una tarda de pluja al teatre l’Ateneu. Al final, i tot fent present els eixos que han marcat el seu testimoni, tres dones músic la varen obsequiar amb sengles peces musicals: l’Himne de Riego recordava el seu compromís amb la II Republica, l’Emigrant palesava el seu exili forçós, i el Cant dels Ocells simbolitzava el crit de pau per excel·lència, front l’horror patit al seu pas pel Camp d’extermini nazi de Ravesnbruck.

Un compromís ben viu avui

El compromís de Neus Català continua -no obstant- ben viu avui, per això vull aprofitar aquesta conjuntura per recordar que, més enllà de la nostàlgia, de la indignació pels fets històrics que se’ns han negat, del desencís que s’hagi pogut produir en massa gent sobre uns canvis que no van ser, vull proclamar avui que sí, que cal caminar per una III República, però que no es limiti a la ruptura de la constitució monàrquica i els límits dels drets nacionals, sinó que aparti també els governs que es dobleguen al poder financer, on unes minories acumulen poder i recursos en una cursa costa avall i sense fre, mentre que la majoria de la ciutadania pateix la xacra de l’atur i precarietat laboral, amb la pèrdua de drets socials com ara el dret a una educació pública i de qualitat o al dret a una sanitat pública i universal. Cal impedir que els recursos públics serveixin perquè les empreses privades del sector en facin negoci. Per altra banda, la manca de nutrició infantil, la pobresa severa, la pobresa energètica, els desnonaments i la manca d’ajuts per les persones malaltes i/o dependents haurien de deixar de ser la vergonya d’un país que aspira a ser lliure i civilitzat.

Sí al dret d’autodeterminació dels pobles, que és inalienable, però no hem de permetre que es faci servir perquè continuïn els mateixos amb les mateixes polítiques excloents i al servei de les grans transnacionals i el poder econòmic mundial.

La III República depèn de nosaltres

Una república, per exemple, no hauria de tolerar que s’aprovi el TTIP, per ser un atemptat als drets democràtics més elementals que representa la història de la vella Europa, per permetre entrar en un tractat de lliure comerç amb els EUA que anul·la fins i tot el dret dels governs a opinar sobre inversions que no respectin el medi ambient (per exemple el fracking). O no hauria de permetre que els neofeixistes campin per casa nostra fent servir institucions i recursos democràtics. La riquesa d’un poble és també la seva cultura, amb la convivència en la diversitat com a valor, i amb il·lusió per viure un futur lliure sense les amenaces que s’han reiterat en la història.

maribelanoia@gmail.com