PREPARAR-NOS PER LA GUERRA?, MAI!!!

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Convocada per la Comunitat Palestina de Catalunya i la plataforma Coalició prou Complicitat amb Israel (CPCI), sota el lema “Aturem el genocidi de Palestina”, milers de persones a Barcelona, i també a d’altres vuitanta ciutats més, varen sortir al carrer aquest dissabte passat per donar suport al poble palestí, demanar que el govern espanyol trenqui relacions diplomàtiques amb Israel i n’aturi les relacions comercials, sobretot la venda d’armes, demanant -a més- la seva implicació en la denúncia de Sud-Àfrica contra Israel per genocidi, denúncia que ja ha estat interposada davant la Cort Internacional de Justícia de la ONU.

Un horror que no podem oblidar

La ofensiva d’Israel contra la Franja de Gaza iniciada fa ja més de sis mesos, ha causat ja la mort de 34.000 persones, la majoria civils dels quals 14.500 infants, gairebé 77.000 ferits i més de 8.000 desapareguts, però també són ja més de 10000 palestins empresonats a Israel, de fa dècades, sense un procés judicial just.

Es fa servir el dret a vet a la ONU

Amb horror i estupor hem viscut aquesta massacre duta a terme davant la aparent passivitat dels qui ostenten altes responsabilitats en el poder mundial fent servir -fins i tot- el seu dret a vet a la ONU impedint exigir un alto el foc i potenciar el reconeixement de l’estat palestí.

Manifestants iranís front una mesquita a Teheran

Els EUA han rebaixat la rèplica d’Israel a Iran

Israel és molt Israel i Netanyahu es sent tant prepotent i emparat que l’ha donat forces per tal de que la seva resposta a la onada de 300 drons i míssils que Iran va fer contra Israel sigui més suau tot fent cas als EUA. Per això va dur a terme l’atac quirúrgic contra les instal·lacions militars iranís a Isfahán, una base aèria que està prop d’alguna de les infraestructures més importants del programa nuclear iraní, un punt de mira tant dels EUA com del propi Israel per la sospita de que poden tenir un ús militar que Iran estaria amagant a les Inspeccions de l’Organisme Internacional de l’Energía Atòmica (OIEA).

El transfons geopolític d’Israel

Segons el canal ABC de la televisió dels EUA, que va citar fonts de la Casa Blanca, Israel, en l’atac d’aquest divendres, també va colpejar el sistema de defensa del recinte nuclear de Natanz a Iran. El missatge és molt clar: la propera vegada destruirà el complex nuclear d’Iran. És que la guerra d’Iran contra Israel és religiosa, mentre que la d’Israel és geopolítica.

A canvi, llicència per arrassar Rafah

Per aquesta raó, és possible que Els EUA hagi condicionat Netanhayu a una resposta més contundent, però aquest -com a contrapartida- ja ha amenaçat que assolarà tot el queda a la única ciutat no destruïda al sud de la Franja de Gaza on encara hi viuen 1,5 milions de persones perquè, afirma Netanyahu, Rafah s’ha convertit en el darrer bastió de la resistència de Hamás, una organització que ha jurat “esborrar de la faç de la terra”. I podrà fer-ho amb un occident que mira cap a un altre cantó per mor a la possibilitat d’una guerra total a l’Orient Mitjà.

Missió humanitària contra el setge a Gaza

Mentrestant, aquests dies s’ha posat en marxa l’anomenada “petita flota de la llibertat”, una missió solidària que sortirà d’Estambul fent rumb a GAZA, amb prop d’un miler d’activistes amb una important càrrega d’ajut humanitari, concretament 350 contenidors, 5.500 tones d’aliments i medicaments, destinats a la població assetjada de la Franja de Gaza. Perquè el bloqueig, que ja dura disset anys, ha estat qualificat pels promotors d’aquesta iniciativa solidària com un càstig col·lectiu vers els habitants de Gaza. En aquesta expedició hi ha participants d’una vintena d’activistes de Bilbao, Barcelona, Andalusia i Madrid. El grup és divers i comprèn observadors, personal mèdic, representants polítics i de mitjans de comunicació, units en el compromís de dur un cert alleugeriment a la població afectada de Gaza. Per part de Barcelona, a banda d’altres persones, hi ha Ada Colau, qui ha estat alcaldessa de la ciutat 2015-2023, que representa l’esperit solidari de la ciutat. La darrera notícia és que tenen problemes i no els deixen partir d’Estambul a Gaza...

Una vegada més: NO A LA GUERRA

Davant d’aquest panorama, la “Plataforma per la Pau, contra les guerres OTAN NO” de Catalunya han tret un comunicat d’alerta per les propostes que es volen dur a terme a partir de les properes eleccions europees i que van dirigides a preparar-nos per la guerra: s’acumulen els pronunciaments de representants de la Unió Europea a favor d’incrementar la despesa militar per a preparar-se per la guerra, i que suposarà necessàriament una reducció dels pressupostos socials, o bé la proposta de reactivar el servei militar obligatori anunciada pel ministre de defensa d’Alemanya Boris Pistorius, o el President de França Emmanuel Macron que no descarta tornar a enviar tropes a Ucraïna per enfrontar-se a Rússia...

No en el meu nom

Cal aturar aquesta espiral bel·licista que ens arrossega a la guerra, una guerra que -com en totes les guerres- només hi moren els pobres perquè els qui les promouen siguin cada vegada més rics amb el negoci d’armament i la submissió de països amb governs mesells... Ens juguem la vida i el futur de les nostres famílies, amistats i la mateixa humanitat. No a la guerra!, No en el nostres nom!!!.         

maribelanoia@gmail.com

 

 

MÉS ENLLÀ D'UNA REPÚBLICA I PROU

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 14 d’abril  hem commemorat, i com no, l’adveniment de la II República que, amb la subsegüent nominació i actuació del seu legítim govern, es varen dur a terme una sèrie de mesures de caire social que avui són evocades -i reclamades de nou- perquè ens varen ser arravatades pel cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936, amb una cruenta bel·ligerància i una sagnant repressió que va truncar il·lusions i esperances imposant la dictadura franquista, una llarga nit de trist record pels qui la patirem al seu dia i també per les generacions que l’han succeït, que encara en vivim les conseqüències.

Monarquia imposada pel franquisme

El procés de la transició democràtica, tan lloat per la seva “exemplaritat”, ens va portar de nou la monarquia, una monarquia que s’havia exiliat després de proclamar-se la república. Se’ns hi va colar també tot el concepte de la unitat territorial per barrar el pas a pretesos processos autodeterminació, per això ja es reconeixien les nacionalitats que encara avui coexisteixen a l’Estat Espanyol. No obstant, després d’aquests llargs anys, algunes d’aquestes imposicions fa temps que grinyolen i estan mostrant l’esgotament d’aquest model constitucional del 1978.

Igualada, el dia de l'abdicació de Joan Carles I

 Una ocasió perduda

Per una banda, sobretot amb l’abdicació de Joan Carles I (pels escàndols de corrupteles i comportaments indecents), els republicans que sempre hem servat aquesta opció al cor, ja palesàvem la voluntat de recuperar el sistema de república alhora que els anhels d’aprofundir en l’autogovern hi anaven generant adeptes. Algú va promoure una ample mobilització que, sota el crit de Independència, ens prometia albirar tots els nostres anhels.

Pujol i Andorra

Però, ai làs!, si en l’argumentari s’hi incloïen reivindicacions ben sentides per tal de reclamar uns millors serveis per una millor qualitat de vida per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a la que indiscutiblement hi tenim dret, les intencions polítiques dels dirigents del moment, i que ja els anava bé aquesta mobilització, no tenien pas al cap un model social que anés en la direcció dels avenços assolits en la II República, tal i com anhelaven moltes de les persones que sortien al carrer, sinó que anaven en l’aprofundiment d’un model econòmic iniciat ja en l’època Pujol: un capitalisme especulatiu que deixava enrere la aposta pel teixit industrial que havia generat aquella riquesa que es suposava podíem presumir els catalans, i dic bé, en podíem presumir perquè ja fa temps que els qui abanderen la independència des de Waterloo ja els està bé el nou escenari, doncs sols pretenen posar més que una frontera una duana per tal de controlar el mercat front els rivals que el cobegen, dos models econòmics paral·lels sense intrusisme de control financer aliè. El seu és un model com ara el d’Andorra, lliure d’impostos i tots els serveis privatitzats, sense estat.

Model de finançament, quin?

Però Catalunya no és una nació sense estat, formem part d’un estat ens agradi o no, i de l’estat rebem els serveis que són propis. Que hi ha un desacord en com s’administren els recursos de l’estat?, sí; que el dèficit fiscal és una realitat perquè som la tercera comunitat en aportar i la catorzena en rebre, com deia l’actual President Aragonés?, també, és evident. Des del centralisme i el mode radial fins l’oblit de la perifèria, tot hi cap, però la solució no és posar una barrera per poder administrar el 100 % dels recursos, entre d’altres raons perquè avui la globalització és un fet i tot està entrelligat. Pujar al tren del neoliberalisme i cedir a l’economia especulativa els propis recursos a partir dels interessos econòmics dels lobbys que sempre han donat suport a les polítiques de dretes, és el que ens ha portat a la situació actual, un país on les grans empreses treuen més benefici que mai en detriment de la ciutadania de peu pla, que cada vegada veu incrementar la seva precarietat comportant uns índex de pobresa a unes capes socials que mai s’havien trobat en aquesta situació.

Contrapartida que produeix urticària

Catalunya no és ja la del 1714, com deia en Rafel Jorba la setmana passada en una conferència organitzada per Federalistes d’Esquerra. No es pot remuntar a aquest moment històric com a contrapartida per a cap investidura política. Quan va llegir aquest posicionament en el text de l’acord, va dir, el que li va venir va ser “urticària”. 

Els altres catalans
Catalunya avui no és la mateixa. De llavors ençà hi ha hagut molts esdeveniments que han condicionat la realitat d’avui, des de la revolució francesa a la II República, passant per la lluita antifranquista i l’Assemblea de Catalunya, quan es considerava que era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya i que tan varen contribuir a reivindicar les llibertats, l’amnistia i l’estatut d’Autonomia. Avui no podem dir el mateix. Perilla el concepte que teníem d’una societat d’acollida a una societat que es mira a sí mateixa i dona l’esquena al diferent.

Una solidaritat institucionalitzada

Continuem essent solidaris, només faltaria!, sobretot per les entitats socials que exerceixen aquesta emergència social, però hi ha molta gent exclosa que no rep aquest caliu de país d’acollida i de solidaritat per als qui sols busca un futur millor i, han hagut de deixar el seu país i família, potser conseqüència de les guerres potser perquè ha estat empobrit per les polítiques colonialistes d’un nord depredador, una realitat de la que sols han pogut emigrar els més joves.

República sí, però els continguts importen

Hi ha molts països que tenen la república com a forma de govern polític  i això no és cap garantia de polítiques socials. Tampoc n’hi ha prou en tenir el control de la caixa, sinó -sobretot- cal tenir en compte les polítiques que es proposin darrera aquests recursos per tal de garantir tots els drets i serveis per a qualsevol ciutadà, sense distinció. No ens deixem enganyar. Estimem el nostre país i no voldríem que Catalunya es converteixi en cap referent d’indústries del joc o del turisme en detriment de la qualitat de vida de la seva població. República sí, però quina república?

maribelanoia@gmail.com

 

 

IMMIGRANTS?, ÉS CLAR QUE SÍ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Aquest dimarts ha arribat al Congrés dels Diputats la Iniciativa Legislativa Popular per tal d’exigir la regularització de prop de mig milió d’éssers humans que viuen en aquest país atrapats en unes lleis que els nega el dret de ciutadania i, amb ell, l’accés als drets més bàsics com a persones. Una ILP liderada per les pròpies persones migrants a través del Moviment “Regularització Ja” que acull una coalició de més de 900 col·lectius i s’acompanya de 611.821 signatures recollides, entre les que hi hem inclòs les recollides a Igualada i comarca (en feien falta un mínim de 500.000).

Una ILP que ja ha fet història

Pel simple fet de tractar-se d’una ILP on la iniciativa l’han pres els propis interessats, i que hem avalat ciutadans i ciutadanes que sí tenim la documentació reglamentària i compromesos en aquesta causa, ja ha fet història en la nostra democràcia, perquè -amb els mecanismes de dinàmica parlamentària actual- no és fàcil introduir aquest procediment totalment legítim que és l’únic mecanisme democràtic de participació directa de la ciutadania a la proposta de lleis, i que no fa sinó donar contingut i sentit a un sistema democràtic al que la ultradreta pretén anihilar per instaurar de nou el populisme, la dictadura, vaja... Per això, tan per les formes emprades com pel fons perseguit, qualsevol persona amb convicció de drets humans i, per tant, contra el racisme i l’exclusió, l’hauriem de defensar amb ungles i dents malgrat la dinàmica de confrontació política estigui passant per uns moments ben lamentables.

Cap persona és il·legal

Partim de la base de que “cap persona és il·legal”, per tant, cal treure els obstacles que permeten que els milers i milers de persones que conviuen entre nosaltres puguin ser exclosos de la nostra societat simplement per un tema de manca de papers en regla, no pas que siguin tractades com a persones il·legals. És així com la condició de migrant irregular constitueix un dels determinants devastadors de vulnerabilitat social i legal. La irregularitat impedeix des de poder accedir a un contracte de treball i els drets socials que aquest protegeix per evitar -per exemple- la sobreexplotació que reben, o que limiten el dreta a la salut o l’accés a la justícia per a les víctimes, i multiplica les possibilitats de viure en la pobresa. Una de cada tres persones estrangeres està en risc d’exclusió social severa, un percentatge tres vegades més alt que les persones que tenen la documentació en regla. La taxa de risc de pobresa a les llars de les famílies migrants amb menors és del 60 %, per a la resta la taxa és del 20 %. Cal tenir en compte, a més, que més de 83.000 persones han sofert les condicions dels Centres d’Internament d’Estrangers que existeixen a l’estat espanyol d’ençà del 2010, en les que es pot donar testimoni de la duresa de les condicions d’uns indrets que són espais sense drets per les persones migrants.

La hipocresia de la ultra dreta

El que cal és denunciar la hipocresia de la ultradreta en el seu discurs racista contra els migrants. Recentment, el Diputat al Parlament Andalús i portaveu d’”Adelante Andalucía” José Ignacio García, es dirigia a la bancada de la dreta de sempre en relació als immigrants: “que vostès no volen immigrants?, mentida, i és clar que els volen aquí, però els volen sense drets i calladets, vostès els volen amb por i amagats. Vostès els volen a casa seva interns, cuidant els seus avis i àvies les 24 hores, sense papers i sense vacances; vostès els volen als hivernacles treballant de sol a sol sense cap contracte de treball; els volen a les obres sense cap assegurança perquè quan tinguin un accident laboral el puguin deixar -tirat- a la porta d’un Hospital... És clar que volen immigrants, per recollir-los a les sis del matí i tenir-los treballant tot el dia per amagar-los com en una capsa al vespre. José Ignacio García   va dir que VOX representa aquell empresari que va haver de ser detingut perquè tenia 21 esclaves treballant al camp, de sol a sol sense ni aigua ni menjar, o aquella empresària de Huelva que no deixava anar la seva treballadora temporera al metge perquè perdia hores de feina, o bé que -si visquessin al Marroc- representarien aquells màfies que punxen les pasteres perquè s’ofeguin els immigrants”...

Les cures és un treball ben digne, perquè no han de ser dignes les seves condicions de treball?

Existeixen unes altres prou bones raons ètiques per la regularització dels immigrants, amb uns arguments no menys contundents. Els treballadors i treballadores sense papers compleixen un rol actiu i irreemplaçable en la nostra estructura econòmica, la seva contribució resulta particularment rellevant en sectors com ara les cures, la agricultura o la industria manufacturera. La força laboral dels migrants irregulars va ser determinant els primers mesos de resposta a la pandèmia, apuntalant la producció i distribució d’aliments o de garantir la cura d’infants i persones grans. Aquestes són unes tasques més que dignes, el que no podem permetre que les facin sense la cobertura a que tenen dret. Treballar sense drets és esclavatge, mentre que si es treballa amb drets i condicions, poder viure del propi treball dignifica.

Els legisladors han d’escoltar el carrer

Tant de bo que, en el debat, no es perdin massa llençols del contingut i propòsit de la ILP admesa aquest dimarts al congrés dels Diputats per tal de ser tinguda en consideració. És una responsabilitat de tots i totes.         

maribelanoia@gmail.com