VOLEN DESTRUIR LA CONVIVÈNCIA PERÒ NO HO ACONSEGUIRAN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A la matinada del dissabte va ser cremada la Mesquita de Piera. Un espai que la comunitat islàmica del municipi, formada per persones treballadores i humils han contribuït, amb recursos propis, a la construcció d’aquest espai de pregària i convivència. S’havia construït amb esforç, il·lusió i ganes de conviure i que -just pendent del darrer tràmit administratiu de l’Ajuntament- estava a punt d’inaugurar-se.

Un atac islamòfob

A banda de la reacció immediata de la majoria dels vilatans de Piera i el conjunt de la societat, des de la Unitat contra el Feixisme i el Racisme de Piera afirmen que “això no ha estat un accident. Ha estat un atac contra la llibertat religiosa, un atac al cor d’una comunitat. Ha estat un acte islamòfob, i condemnen, amb tota la contundència, aquest fet criminal”. Manifesten expressar l’absolut suport a les famílies musulmanes, a la comunitat islàmica local i a totes les persones que, dia a dia pateixen les conseqüències del racisme i els discursos d’odi. Estan convençudes que no és un cas aïllat, sinó el resultat directe d’un discurs que normalitza la por i el rebuig i l’odi cap a les persones musulmanes. Cremar una mesquita no és només   destruir un edifici, és intentar trencar la convivència, sembrar por, negar el dret a pregar, a reunir-se, a viure en pau.

El bisbe de girona
 en una pregària interreligiosa

Contundent rebuig del bisbe

Davant dels fets, tant el Bisbat de Sant Feliu de Llobregat com la Parròquia de Santa Maria de Piera, han emès un comunicat conjunt condemnant l’atac i mostrant la seva “solidaritat i proximitat amb els membres de la comunitat musulmana de la població”. A més, han reiterat el seu “rebuig a qualsevol tipus de violència” i han fet una crida a la convivència i al respecte mutu. En Xavier Gómez, el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, al que pertany Piera, ha manifestat el seu contundent rebuig davant els fets tot afirmant que “ens trobem davant d’actes xenòfobs i vandàlics que cal rebutjar com a societat i com a Església, recordant que els principis de la seva doctrina social, entre d’altres, impulsa acollir, promoure, protegir i integrar les persones migrades, remarcant la importància de defensar la llibertat religiosa.

Encaixada de mans i desitjos de pau

I el rector de la Parròquia de Santa Maria de Piera, Carles Muñiz, ha relatat que s'ha traslladat a saludar “els amics de la comunitat musulmana per expressar la solidaritat en nom personal i també en nom de la comunitat cristiana a la vila de Piera”. Muñiz ha destacat que aquesta mesquita és “fruit del treball de les persones d'aquesta comunitat religiosa, persones treballadores, moltes ja amb molts anys de presència aquí a Piera, som amics, som veïns, compartim molts espais aquí a la vila”. El rector ha ressaltat que la trobada amb la comunitat musulmana ha estat plena de “reconeixement, encaixar les mans, desitjar-nos la pau, una abraçada sincera”.

La Comunitat musulmana els fa costat

També les tres principals federacions musulmanes de Catalunya (UCIDCAT, FCCI i FIC), han manifestat que “l’atac ha estat motivat per l’odi i la voluntat de fracturar la convivència”. En el mateix escrit, les tres federacions han aprofitat per agrair les mostres de solidaritat rebudes des del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, la parròquia de Santa Maria de Piera, l’Ajuntament del poble i el conseller de Justícia de la Generalitat.

La germanor entre religions

Per la seva banda, el Grup de Treball Estable de Religions (GTER) també ha mostrat el seu suport, adherint-se al manifest i destacant la importància del diàleg interreligiós a Catalunya: “Esperem que aquests actes no es tornin a repetir. La germanor entre religions a Catalunya ha estat i vol ser un motiu d’orgull, com a exemple per a la nostra societat.”

Més enllà de la llibertat de culte

És que l’atac, que ha causat una profunda commoció entre els veïns de Piera, va més enllà de la llibertat de culte i de religió que conreï cadascú. N’hi ha que no pertanyem a cap organització religiosa però que creiem en els drets humans i estem compromesos contra les injustícies. És un tema fonamentalment de drets de ciutadania.

Els molesta la convivència des del respecte

Potser per això, perquè amb els anys hem anat construint veïnatge de convivència des del respecte i la pau, compatible i viable, els qui atien el discurs de l’odi ho pretenen destruir i volen enfrontar-nos els uns amb els altres, tot i que tots som de base, però volen que els uns estiguin per damunt dels altres, o a l’inrevés, els altres per sota dels uns.

Mobilitzacions contra l’amenaça d’expulsió

Aquesta setmana s’ha convocat una manifestació a Barcelona sota el lema: “Contra el terrorisme racista comunitat antiracista”. És a dir, la unitat i la normalització de la convivència entre diferents ens farà més iguals en drets foragitant la islamofòbia i fent front comú per impedir l’amenaça d’extradició de 8 milions de ciutadans d’aquest país simplement per raons d’origen, associant immigrants amb delinqüents, quan els delinqüents són els qui promouen aquests aldarulls que promouen l’odi.

Intolerància a qui ens vol dividir

 No permetem que es repeteixi la història. Alguna cosa haurem après. Els nostres veïns i veïnes només som persones i famílies que convivim en el dia a dia, potser amb cultures d’origen, gastronòmiques i de vida diferents, però compatibles des del respecte. La única intolerància ha de ser amb qui ens vol dividir i fer com incompatible la nostra convivència, quan la pluralitat i la diversitat és el valor més gran d’una societat com la nostra. Feixisme mai més!

maribelanoioa@gmail.com

MENTIDES QUE AMAGUEN LA REALITAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Vivim uns temps on la mentida, les faules i la hipocresia perverteixen allò que hauria de ser el més sagrat. No és ja tota la lluentor dels carrers que ens indiquen que el Nadal ja és a les portes i que, per celebrar-lo com cal, se’ns convida a un consumisme exacerbat amb l’excusa de la tradició de fer regals. Està bé fer regals, ja ho crec, però sovint prima més quedar bé exhibint un cert poder adquisitiu, com si hagués de mostrar què triomfa a la vida que no pas la generositat d’un gest. Que ens costa d’acceptar que triomfar a la vida no és tenir de tot?.

Mentrestant, a Palestina...

Per començar, l’escenari dels fets que es commemoren avui és una terra on la seva població és víctima d’un genocidi al que sembla ja considerem irreversible, perquè la actualitat va canviant de pàgina cada dia deixant enrere Palestina, com si la impotència ens hagi de fer oblidar el patiment quotidià de la seva població destruïda pels atacs del govern assassí de Netanyahu, amb la complicitat de les grans potències mundials que fan costat al que és avui Israel. Un Israel que ha penetrat al Líban i que, no ho dubtem, conjuntament amb els interessos imperialistes està darrera l’enderrocament del govern de Síria per tal de minvar les forces de qui és el seu enemic, “els països àrabs”, que donen suport a la causa de Palestina i altres pobles de l’orient mitjà.

La “rebel·lió” a Síria

L’imperi s’ha imposat també per tenir Síria com a aliat per la seva guerra pel control dels recursos naturals de la zona. És clar, haver de passar els gasoductes donant el tomb per la península aràbiga, passant pel mar roig i el canal de Suez per arribar a la mediterrània, és massa tortuós. Els gasoductes arribarien abans travessant Palestina del riu fins al mar, no importa si pel camí han d’arrasar terres mil·lenàries i destruir els pobles que les habiten des de temps ancestrals. Amb el seu extermini haurien arrasat també la heroica resistència històrica que han afrontat anys i anys. És que es fa la guerra en nom de la pau, però s’alimenta així el negoci de la venda d’armament per perpetuar la submissió dels pobles als lobbys de pressió de la indústria armamentista.

Hipocresia estructural

Front tanta hipocresia m’ha fet mal a la consciència la coincidència dels grans fasts d’inauguració de la Catedral de Notre Dame, en un país amb greus problemes socials i aliats dels senyors de la guerra, i també la manca d’humanitat i sensibilitat vers les víctimes de la DANA a València amb una cerimònia pensada més en el rentat de cara dels polítics que en fer costat al dolor de la gent. Els familiars de les víctimes i els perjudicats no han pogut aguantar tanta hipocresia, com també se’ls fa difícil aguantar que els irresponsables, que podien prendre mesures per evitar víctimes humanes, siguin ara qui hagin d’administrar els ingents ajuts econòmics que rebran, perquè els necessiten, però que perillen d’engreixar encara més la trama corrupta dels negocis d’abans, sense que aquests recursos arribin on realment fa falta.

La solidaritat dels voluntaris

No obstant, darrera aquesta pantalla de mentides, traspua la impagable tasca duta a terme per la munió de voluntaris que no han dubtat a ajudar les poblacions damnificades, com un clam per creure que no tot està perdut, que els Drets Humans proclamats al món ara ha fet 76 anys es resisteixen a ser trepitjats i abolits del mapa.

L’essència i valor de l’ésser humà

L’adveniment d’aquestes festes no hauria de fer sinó recordar-nos el veritable sentit del Nadal que, segons la nostra tradició més pregona passa per enaltir el valor del ser humà en la seva nuesa en un esdeveniment que ens mostra el naixement d’un infant, i una esperança de vida, malgrat les extremes condicions de precarietat. El lliurament desinteressat, de cor, a canvi de res, simplement per empatia i solidaritat potser és el veritable esperit del Nadal, sense tanta embalum que el desnaturalitza. No pervertim el seu missatge.

maribelanoia@gmail.com

PREPARAR-NOS PER LA GUERRA?, MAI!!!

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Convocada per la Comunitat Palestina de Catalunya i la plataforma Coalició prou Complicitat amb Israel (CPCI), sota el lema “Aturem el genocidi de Palestina”, milers de persones a Barcelona, i també a d’altres vuitanta ciutats més, varen sortir al carrer aquest dissabte passat per donar suport al poble palestí, demanar que el govern espanyol trenqui relacions diplomàtiques amb Israel i n’aturi les relacions comercials, sobretot la venda d’armes, demanant -a més- la seva implicació en la denúncia de Sud-Àfrica contra Israel per genocidi, denúncia que ja ha estat interposada davant la Cort Internacional de Justícia de la ONU.

Un horror que no podem oblidar

La ofensiva d’Israel contra la Franja de Gaza iniciada fa ja més de sis mesos, ha causat ja la mort de 34.000 persones, la majoria civils dels quals 14.500 infants, gairebé 77.000 ferits i més de 8.000 desapareguts, però també són ja més de 10000 palestins empresonats a Israel, de fa dècades, sense un procés judicial just.

Es fa servir el dret a vet a la ONU

Amb horror i estupor hem viscut aquesta massacre duta a terme davant la aparent passivitat dels qui ostenten altes responsabilitats en el poder mundial fent servir -fins i tot- el seu dret a vet a la ONU impedint exigir un alto el foc i potenciar el reconeixement de l’estat palestí.

Manifestants iranís front una mesquita a Teheran

Els EUA han rebaixat la rèplica d’Israel a Iran

Israel és molt Israel i Netanyahu es sent tant prepotent i emparat que l’ha donat forces per tal de que la seva resposta a la onada de 300 drons i míssils que Iran va fer contra Israel sigui més suau tot fent cas als EUA. Per això va dur a terme l’atac quirúrgic contra les instal·lacions militars iranís a Isfahán, una base aèria que està prop d’alguna de les infraestructures més importants del programa nuclear iraní, un punt de mira tant dels EUA com del propi Israel per la sospita de que poden tenir un ús militar que Iran estaria amagant a les Inspeccions de l’Organisme Internacional de l’Energía Atòmica (OIEA).

El transfons geopolític d’Israel

Segons el canal ABC de la televisió dels EUA, que va citar fonts de la Casa Blanca, Israel, en l’atac d’aquest divendres, també va colpejar el sistema de defensa del recinte nuclear de Natanz a Iran. El missatge és molt clar: la propera vegada destruirà el complex nuclear d’Iran. És que la guerra d’Iran contra Israel és religiosa, mentre que la d’Israel és geopolítica.

A canvi, llicència per arrassar Rafah

Per aquesta raó, és possible que Els EUA hagi condicionat Netanhayu a una resposta més contundent, però aquest -com a contrapartida- ja ha amenaçat que assolarà tot el queda a la única ciutat no destruïda al sud de la Franja de Gaza on encara hi viuen 1,5 milions de persones perquè, afirma Netanyahu, Rafah s’ha convertit en el darrer bastió de la resistència de Hamás, una organització que ha jurat “esborrar de la faç de la terra”. I podrà fer-ho amb un occident que mira cap a un altre cantó per mor a la possibilitat d’una guerra total a l’Orient Mitjà.

Missió humanitària contra el setge a Gaza

Mentrestant, aquests dies s’ha posat en marxa l’anomenada “petita flota de la llibertat”, una missió solidària que sortirà d’Estambul fent rumb a GAZA, amb prop d’un miler d’activistes amb una important càrrega d’ajut humanitari, concretament 350 contenidors, 5.500 tones d’aliments i medicaments, destinats a la població assetjada de la Franja de Gaza. Perquè el bloqueig, que ja dura disset anys, ha estat qualificat pels promotors d’aquesta iniciativa solidària com un càstig col·lectiu vers els habitants de Gaza. En aquesta expedició hi ha participants d’una vintena d’activistes de Bilbao, Barcelona, Andalusia i Madrid. El grup és divers i comprèn observadors, personal mèdic, representants polítics i de mitjans de comunicació, units en el compromís de dur un cert alleugeriment a la població afectada de Gaza. Per part de Barcelona, a banda d’altres persones, hi ha Ada Colau, qui ha estat alcaldessa de la ciutat 2015-2023, que representa l’esperit solidari de la ciutat. La darrera notícia és que tenen problemes i no els deixen partir d’Estambul a Gaza...

Una vegada més: NO A LA GUERRA

Davant d’aquest panorama, la “Plataforma per la Pau, contra les guerres OTAN NO” de Catalunya han tret un comunicat d’alerta per les propostes que es volen dur a terme a partir de les properes eleccions europees i que van dirigides a preparar-nos per la guerra: s’acumulen els pronunciaments de representants de la Unió Europea a favor d’incrementar la despesa militar per a preparar-se per la guerra, i que suposarà necessàriament una reducció dels pressupostos socials, o bé la proposta de reactivar el servei militar obligatori anunciada pel ministre de defensa d’Alemanya Boris Pistorius, o el President de França Emmanuel Macron que no descarta tornar a enviar tropes a Ucraïna per enfrontar-se a Rússia...

No en el meu nom

Cal aturar aquesta espiral bel·licista que ens arrossega a la guerra, una guerra que -com en totes les guerres- només hi moren els pobres perquè els qui les promouen siguin cada vegada més rics amb el negoci d’armament i la submissió de països amb governs mesells... Ens juguem la vida i el futur de les nostres famílies, amistats i la mateixa humanitat. No a la guerra!, No en el nostres nom!!!.         

maribelanoia@gmail.com

 

 

LA NUL·LA HUMANITAT DE L'ALTA POLÍTICA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Vivim uns moments dramàtics, d’actitud anihiladora i destructora de qui es considera l’enemic, ni el respecte a l’altre, als drets humans de les persones i els pobles sense tenir en compte ni acords internacionals de pau ni de deixar de banda alguns serveis humanitaris com ara Hospitals, una autèntica perversió del que jo entenia per fer política. Bé, tampoc concebo la guerra com a eina per a fer política, és clar... Per a mi la política és una forma de maldar per construir la convivència en societat des de la diversitat i la inclusió. Ja fa temps que molta gent diu que passa de la política, que no li interessa, que l’únic que li importa són els interessos personals de cadascú, sobretot els econòmics i abracen el capitalisme sense escrúpols, per viure bé ells, com dient: els demés que es fotin...

La veritat, la primera víctima de totes les guerres

Certament hem retrocedit en quan a prevaler els valors aquells que es consolidaren en la Declaració Universal dels Drets Humans sorgits -sobretot- després de constatar els genocidis soferts en el decurs de la segona guerra mundial. Ens pensàvem que el món canviaria ja per sempre deixant enrere les guerres, la destrucció i la mort tot apostant per la vida. La veritat és que, dissortadament, el decurs de la història ens ha portat de nou a la guerra permanent, a la mort de persones innocents, a la fam i la desesperació i tot el que això comporta. Ja ho diuen allò de que “la veritat és la primera víctima de totes les guerres”, per això cal cercar a fons l’altra informació que ens és segada pels mitjans de comunicació on ens fan prendre partit d’una o altra banda, com si no hi hagués més remei i ens haguéssim de conformar.

Un canvi programat a conveniència dels rics

Per entendre la naturalesa real de la situació a Palestina potser ens hem de remuntar més enrere dels 75 anys que tothom coneixem, concretament a l’any 1917, doncs és conseqüència de la Declaració de Balfour promoguda per la família banquera Rothschild, una dinastia europea d’origen judeoalemany en la que, a la fi del segle XVIII, alguns dels seus integrants varen fundar bancs i institucions financeres i que va acabar convertint-se en un dels més influents llinatges de banquers i financers d’Europa, i ho va fer a canvi de finançar a Gran Bretanya per la seva participació a la 1a Guerra Mundial.

Les guerres com a instrument

És que, com ho diu la periodista i amiga Nazanin Armanian, la Primera Guerra Mundial va servir per iniciar una nova reestructuració territorial d’aquesta part del món per haver acabat l’imperi Otomà, que va durar molts segles, per repartir-s’ho sobretot entre França i el Regne Unit. A la segona Guerra Mundial hi va intervenir la URSS i es va donar l’anomenada guerra freda fins la caiguda del mur de Berlín i, amb ell, els països de l’àrea socialista canviant l’escenari bèl·lic al nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. S’esdevindria també una constant batalla entre els EE.UU, la Xina o Rússia pel control dels recursos naturals que, en aquesta zona són de les primeres reserves mundials de gas i petroli. Per tant, es varen redistribuir les zones d’influència i de control de recursos a base de guerres per controlar les rutes comercials.

El repartiment del món entre potències

És molt aclaridor el webinar que ha distribuït Feministes de Catalunya sobre “Qui és beneficia?. La guerra entre Israel i Hamás i el nou repartiment del món entre potències” (https://www.youtube.com/watch?v=wh3sVfmikag). La Nazanin fa un anàlisi exhaustiu i complert que posa molta llum a la situació. No és pas una guerra local, és un canvi global a nivell mundial on qui el pivota és el feixisme radical de l’Estat d’Israel al que, per conveniències de l’alta política, volen que acceptem a costa del genocidi del poble palestí arrasant la seva terra i obligant-los a fugir o a morir dintre.

Un altre holocaust

El feixisme d’extermini que apliquen ara mateix a Palestina és l’amenaça real de que s’imposin el retrocés de drets, de llibertats, fins i tot les aspiracions de qualitat de vida que les persones que vivim a occident ens pensem continuarem mantenint a canvi del nostre recolzament. Mentida, no és veritat. Estem davant un altra holocaust que no persegueix pas els jueus, sinó la població àrab en general, i ens en volen fer còmplices. Per això promouen el seu discurs d’odi, i permeten que creixin entre nosaltres unes actituds racistes, xenòfobes i d’exclusió social.

El terrorisme, una creació de l’extrema dreta

La Nazanin ens explica obertament que d’ençà de la revolució a L’Iran que va assolir l’enderrocament del Sha, amb la introducció del Ayatollah Jomeini per part d’occident es va anant introduint el yihadisme i l’islamisme en la política, per forjar organitzacions fanàtiques d’extrema dreta, provocant la crisi de la URSS ja amb la guerra de l’Afganistan i utilitzant els sentiments religiosos de la gent per forjar organitzacions fanàtiques d’extrema dreta, tot eliminant les forces progressistes d’aquests països, imposant-se el fonamentalisme i l’integrisme religió en nom de l’islam, quan l’islam és una religió de pau. Però com sempre, per interessos superiors, no importa pervertir els principis ni els mitjans encara que perjudiquin la població civil, la que diuen assumir les seves reivindicacions. Això està passant a Palestina. Hamás és una força terrorista promoguda per Israel i els mateixos EUA per perjudicar la causa palestina.

Recordant Arcadi Oliveres

Em ve al cap el molt enyorat i recordat Arcadi Oliveres que ens explicava a bastament, amb nom i cognoms, tot l’entramat d’interessos econòmics entre les grans empreses que, a nivell mundial, han generat el negoci de la guerra, pel que s’alimenten de totes les guerres, implicant els països que suposadament protegeixen sols per hipotecar-los en el seu futur pel deute assumit amb la compra de l’armament facilitat. Així assoleixen el control dels recursos naturals, que no fan sinó que cada vegada siguin ells més rics a costa del increment de la pobresa mundial, encara que tinguin que ocupar les seves terres i foragitar els seus habitants del seu país de tota la vida. És el que deia al principi, la alta política no té en compte la humanitat per a res, per molt que digui que són ajuts humanitaris. Sovint són per generar més dependència encara dels països empobrits vers els poderosos.

Maldar per la cultura de la pau

Cal activar la cultura de la pau, ser-ne activistes com ara Arcadi Oliveres i tanta gent que ens ha deixat petjada en una forma d’entendre que la pau no és tan sols l’absència de guerres, sinó que la pau es construeix cada dia a casa nostra, escoltant, tenint empatia amb els altres, respectant les diferències i rebutjant els missatges d’odi i divisió. No hem de permetre que la humanitat es converteixi en un tema residual.

maribelanoia@gmail.com

 

FACILITAR LA IMMERSIÓ A LA FESTA A TOTA LA CIUTADANIA PER IGUAL

Sovint, la vida quotidiana, porta a una dinàmica molt tancada, és a dir, d’anar cadascú a la seva amb el dia a dia dels propis afers laborals o socials. Aquest esquema es repeteix també i -sobretot- en les famílies que, malgrat portin entre nosaltres ja bastants anys, no es senten cridades a trencar aquest aïllament.

Per una participació activa a la pròpia ciutat

Aquest fet em preocupa cada dia, però quan arriba la Festa Major, una ocasió on tothom surt al carrer i que suposa una bona socialització, em somou especialment, perquè crec que no obrim prou les portes a aquella ciutadania que -sovint- és tractada com a ciutadania de segona, i que tenen tot el dret de participar en les activitats de la ciutat.

“Fes-ta al Dinar”, una frase genuïna per compartir allò quotidià.

Fa alguns anys, des del col·lectiu "Compartim Ciutadania” ja vàrem promoure algun tipus de participació. Aquest any -desprès del parèntesi de la pandèmia- hi hem tornat. Al “Fes-ta al Dinar” del dissabte, a banda de les nombroses taules dels diferents grups de familiars o amics, hi havia també una taula on es podia visibilitzar la diversitat de la ciutadania enmig d’una de les activitats més familiars i quotidianes de les famílies de sempre. Nombroses taules preparaven la seva paella o altres àpats, però en una d’elles compartíem àpat de la ciutadania diversa que conforma també la nostra ciutat. Hi participaven de Colòmbia, d’Ucraïna, del Senegal, de Líbia, del Marroc o altres... Cadascú portava els seus àpats típics i, a la taula, es confonien els que eren dels uns o dels altres. Tothom menjàvem del mateix.

La Soundous servint el té

Comensals en primer terme, no pas servint al darrere

Ha estat una experiència gratificant i positiva per a totes les persones que hi hem participat. Per una vegada ningú s’havia sentit tractat diferent, no servien darrera una taula perquè tastéssim els plats típics que han cuinat, com si els de sempre féssim turisme a països exòtics dins la pròpia ciutat. Aquesta vegada érem comensals per igual, sense haver de renunciar a allò propi que tal volta en nom d'una suposada integració sovint es veien obligades. Hem gaudit de ple d’un entorn on ningú s’ha sentit com a ciutadania de segona.

Donar visibilitat la ciutadania diversa

Les Ucraïneses, amb la presència d'una refugiada que conviu ara amb nosaltres, han pogut fer un parèntesi de la duresa de les situacions que comporta la guerra per rebre el suport solidari de les qui hem volgut acompanyar i compartir una vida que ha de seguir. També hem gaudit de la presència de productes típics de Colòmbia com ara un extraordinari suc combinat de fruites pròpies del seu país. La Sohna, del Senegal, a banda de participar-nos d’un excel·lent arròs amb pollastre, ens ha obsequiat amb la presència de les seves tres filles i el fill. Per acabar, una mica de síndria per pair, i un té amb menta preparat allà mateix pel Mostafà i la Soundous.

 

Aquesta vegada hem compartit la vida quotidiana immersos de ple en la igualtat ciutadana a que tothom té dret i -amb més motiu- per la Festa Major.

maribelanoia@gmail.com

EL RACISME DE CADA DIA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

No m’agrada parlar de racisme perquè suposa, d’antuvi, establir una diferència simplement per la pigmentació a la pell dels éssers humans, tot i que soc conscient que aquest és un aspecte que discrimina les persones per aquesta raó. La veritat és que la discriminació ve donada per la por a l’altre, simplement per aspectes físics diferents, però no mirem per igual qualsevol xeic dels emirats que una persona que ha fugit de la misèria i la guerra per buscar un futur millor.

L’odi al diferent

El racisme -amb formes específiques com ara la islamofòbia, l’antisemitisme i l’antigitanisme i altres, s’agreuja per tot arreu. Com a resultat estem davant d’un augment preocupant de crims d’odi. L’auge del racisme i l’extrema dreta són una amenaça per a la gran majoria de la població. Si permetem que ataquin impunement un col·lectiu avui, una part de la població, demà serà una altra, i l’endemà una altra més.

Quan el masclisme s’uneix al racisme

Dimarts vàrem commemorar el 8 de març i el feminisme va sortir al carrer per defensar els drets de les dones, de totes les dones sense excepció, amb la diversitat que això implica. I quan el masclisme s’uneix al racisme, les dones racialitzades diuen prou i s’apunten a la lluita feminista. El que passa és que sovint ens en oblidem i acabem prioritzant o visibilitzant molt més els drets de les dones no racialitzades, deixant la seva veu en el seu silenci permanent.

Segregació fins i tot per sortir del propi país en guerra

Per exemple, la policia alemanya separa als refugiats d’Ucraïna que arriben en trens en dos grups: ucraïnesos i refugiats negres, que es porten a l’estació de la policia; i a les portes d’Ucraïna els proxenetes ofereixen futur a les dones que fugen de la guerra i les seleccionen pel seu aspecte físic, rosses amb ulls blaus, joves...

Hi ha racisme a Igualada?

I ens podríem preguntar: hi ha racisme a Igualada?, i espontàniament diríem: no, i ara?. Però la realitat és una altra. M’explicava una amiga que ja s’havien acostumat a que no sols se’ls miressin amb cara de fàstic sinó que -fins i tot- els tractin diferent als altres conveïns i veïnes, però que ho troben tan normal que ja no es sorprenien perquè no ho consideraven cap novetat...

També aporofòbia

Com quan de vegades despistem la nostra mirada vers un altra cantó quan veiem algú diferent a nosaltres en creuar-nos com a veïns/veïnes, al súper, quan anem a l’Hospital o en sortir de l’escola. És una por al diferent que en podríem també anomenar aporofòbia, el rebuig al pobre...

Racisme en l’oci nocturn

Molts infants i joves procedents de famílies d’un altre país han nascut ja aquí, i aquí han cursat els seus estudis compartint aules i amistats. Més enllà de trobar-se de front amb l’atur o la precarietat laboral de forma generalitzada, han de fer front també al rebuig pel seu aspecte físic. I no parlem de si volen sortir a espais nocturns d’oci, els nois són sospitosos d’entrada, i les noies...., ai!, les noies, sempre són mercaderia en potència...

Racisme per accedir a un habitatge

El mateix els passa als joves que han aconseguit una feina i es volen casar o -simplement- emancipar. Les agències immobiliàries són una autèntica frontera difícil de salvar. Diuen que no hi ha pisos disponibles quan s’ha comprovat que, una altra parella jove que no es digui, per exemple, Mohamed o Fàtima, s’han pogut quedar el pis pel que s’hi havia interessat i se’ls hi va dir que no. És el que ens demanen els propietaris del pisos que posem a lloguer, diuen... però ningú fa res per convèncer els qui tenen un pis per llogar que hi ha persones que necessiten habitatge com un dret fonamental.

Els maleïts papers

Per no parlar de les nombroses persones que no poden treballar perquè encara no han pogut assolir el permís de treball. Feina han tingut ja per tenir el permís de residència i un NIE. És un temps que es veuen obligats a malviure i a treballar en negre, una circumstància que sempre hi ha qui se’n aprofita. A mi m’ha costat de creure la brutal discriminació que suposa aquest tràmit tant bàsic. Si no fos perquè ho he viscut de prop amb les amistats o veïns i veïnes que han de passar el sedàs de la burocràcia que suposa la Llei d’Estrangeria, em seria difícil d’imaginar-me la quantitat de traves que hi ha i els diners que han pagar, a priori. Sovint han d’avantposar altres necessitats familiars per assolir els maleïts papers... No és que siguin persones il·legals, és que són persones amb problemes de documentació, que no és el mateix.

Acollim i regularitzem

Des de Brussel·les s’ha obert la porta a que puguem acollir les persones que fugen de la guerra d’Ucraïna sense els límits que hi havia quan clamàvem al carrer que volíem acollir els refugiat de la guerra de Síria, bona part dels quals han permès que el mar se’ls hagi engolit. Donem suport ja a la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la regularització que s’intenta fer per tal de que les més de 600.000 persones que hi ha a l’Estat Espanyol en situació irregular administrativa, puguin tenir accés a drets.

Ens sorprendrà si obrim els nostres cors al diferent

Són coses d’altes volades que cal fer qui en tingui les competències, però el que sí depèn de nosaltres és obrir els nostres cors al diferent, al que potser no té les mateixes vivències i costums però que té uns altres valors, i compartir-ho -en un intercanvi- ens pot enriquir mútuament com a persones i -sobretot- millorar la nostra convivència.

maribelanoia@gmail.com

LES DONES BOTÍ DE TOTES LES GUERRES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 8 de març ens trobem davant un escenari de guerra que posa de manifest la vulnerabilitat, particularment de les dones, sobretot a causa de les guerres, i no sols perquè la destrucció dels habitatges i serveis compliqui la supervivència de la població civil, per ser qui habitualment té cura de les famílies, sinó perquè sovint es veu també obligada a l’èxode i emprendre el camí de l’exili i la demanda d’asil com a refugiats, amb un futur molt incert...

El patriarcat ve de lluny

Les Nacions Unides varen tardar 63 anys en reconèixer la violència sexual com a pràctica de guerra i, en moltes de les “missions de pacificació” els seus propis cascs blaus es varen veure involucrats en abusos i explotació sexual de nenes i dones a les que tenien de protegir. A la Ilíada, que s’estima fou escrita  al segle VIII a.c., així com a la Odisea, ja apareixen nombrosos cites relacionades amb la violència física que s’exercia habitualment a l’Antiguitat contra les dones, se les tractava com a essers inferiors i malvats, les feien servir d’esclaves i, per tant, eren un cobejat botí de totes les guerres. S’anava modelant la societat patriarcal que, amb variants, es manté encara avui.

Botí per l'enemic

Fent un salt en el temps, durant les dictadures militars que varen assolar Llatinoamèrica i el Carib a la dècada dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, les preses polítiques patien una doble violència: a les tortures que suportaven també els seus companys homes, s’hi afegien en el seu cas les constants violacions per part dels seus torturadors. En casos com ara Argentina, a moltes presoneres se les va convertir, durant anys,  en esclaves sexuals dels torturadors. Les que estaven embarassades, en ser capturades, deixaven que parissin per així prendre’ls el nadó abans de ser llençades al mar vives des de dalt un avió. Hi ha diverses variants de violència sexual sistemàtica que es dugué a terme a Xile i a Uruguai. En el cas de Colòmbia, on es va patir una guerra de més de 50 anys (no extingida del tot encara la guerra) foren desenes de milers de dones violades, torturades i mutilades.

Botí també pels "salvadors" 

Centreamèrica es va convertir en un polvorí els anys 70 i 80 i començaments dels 90, amb guerrilles enfrontades a les dictadures militars. El Comitè d’Amèrica llatina i el Carib per la Defensa dels Drets de les Dones (CLADEM), fundat fa més de 30 anys, va publicar un ampli i sòlid treball sobre aquest aspecte poc conegut de les guerres a centreamèrica, i el va centrar en el doble infern que va suposar per les dones, les dones de l’enemic, és clar...

Es tornen a trobar amb allò pel que fugien

Al mateix temps, quan desenes de persones que fugien dels conflictes bèl·lics i buscaven refugi als països veïns, es va convertir per elles en una autèntica trampa, perquè els serveis d’intel·ligència nordamericans i  la CIA, les buscaven com a activistes polítiques i per part dels soldats de totes bandes, ’acarnissaven amb elles que tornaren a patir les violacions en grup i agressions sexuals per les que fugien del seu país.

Arreu del món

De vegades parlem d’aquesta explotació sexual a les dones com a botí de guerra a països com ara l’Afganistan, que a més han perdut molts drets amb el retorn dels talibans, per no parlar de les nenes segrestades a Nigèria per convertir-se en esclaves sexuals dels soldats de Boko Haram..., obligades a casar-se de molt jovenetes i a servir els soldats.

Delictes ignorats pels tribunals internacionals

Però la violència sexual a les dones considerades botí de guerra també s’ha donat a Europa, i no parlem ja de la II Guerra Mundial o l’època nazi. Durant dècades es va acusar les tropes soviètiques que alliberaren Berlín de violar massivament dones alemanyes com a venjança pels milions de persones mortes, però foren també centenars de dones alemanyes que varen ser violades pels vencedors de la II Guerra Mundial. Malgrat ser habitual no varen ser contemplades en els judicis de Nürembereg contra els nazis ni en el Tribunal de Crims de Guerra de Tokio (L’exèrcit imperial nipó va fer servir desenes de milers d’esclaves sexuals, les dones “consol”), ni tan sols s’ha tingut en compte pel Tribunal Penal Internacional per la ex Iugoslàvia, tot i que és conegut com la guerra es va acarnissar particularment sobre les dones. El domini sobre les dones era com un trofeu de guerra...

L’explotació sexual en el capitalisme

Estem davant  un nou 8 de març centrat sobretot en posar de relleu l’explotació sexual de les dones i les nombroses trampes que posa el capitalisme, que en fa un dels negocis més grans del món, per justificar l’explotació sexual de les dones a través de bordells i en les xarxes de prostitució de sempre que nodreixen de noies vingudes enganyades d’altres països a les que se’ls hi retira la documentació i són obligades a prostituir-se, no ja sense drets sinó sense llibertat. Perquè una cosa és la llibertat sexual que hom pot exercir des de la pròpia decisió i no t’hi pots posar, i una altra que t’hi vegis obligada per subsistir en no tenir una altra forma d’obtenir ingressos. El cos no pot estar en venda ni per l’explotació sexual a mode de negoci ni podem acceptar que, per causes de les guerres, es vegin obligades a convertir-se en esclaves sexuals per complaure els qui es pensen que han guanyat.

Són molts motius pel nostre: NO A LA GUERRA

És per això, que dom a dones estem frontalment contra les guerres, i no sols perquè suposen destrucció i patiment sinó per les conseqüències de degradació de les dones que, en perdre la llibertat, les humilien i esclavitzen, perdent així la seva dignitat.  Avui i sempre: NO A LA GUERRA!!!

maribelanoia@gmail.com