NO SÓN DELINQÜENTS, SÓN MENORS NO ACOMPANYATS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

La mobilització d’aquest diumenge arreu, exigint la Reforma de la Llei d’estrangeria i de la joventut extutelada, dona de sí molts punts per a una reflexió. D’entrada cal tenir en compte que es tracta de menors, que tenen els seus drets. L’any 1950 l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) va votar una resolució que proclamava la “Declaració Universal dels Drets dels Infants”, perquè consideraren que la humanitat deu als infants i joves el millor que pot donar-los amb la finalitat de proporcionar-los una infància i una joventut feliços. Trenta anys després, es va dur a terme la “Convenció sobre els drets de l’infant”, que és el tractat internacional que estableix, de manera jurídicament vinculant -és a dir- com si es tractés d’una llei que s’ha de complir, i que protegeix els drets dels infants i adolescents menors de 18 anys en tot el món.

Menors que arriben d’altres països

Al nostre país, si hi ha un col·lectiu de persones d’especial vulnerabilitat, són els infants i adolescents que han arribat sols i soles. Malgrat aquest fenomen es de difícil quantificació, tan sols l’any 2018 el nombre de nens i nenes tutelats al territori espanyol va ser de 13405 (12.448 nens i 957 nenes). La realitat d’aquests infants migrants està majoritàriament associada a països del Magreb, particularment del Marroc. No obstant també hi ha menors no acompanyats que han arribat procedents de l’Àfrica subsahariana, l’Europa del Est i l’Orient Mitjà.

Fugen per manca de futur

Els motius que motiven a aquests infants a sortir dels seus països d’origen es troben en la pobresa i la manca de futur i expectatives; situacions de desestructuració familiar i desprotecció institucional, catàstrofes naturals o les guerres i la violència, també la persecució i situacions de violació generalitzada dels drets humans més fonamentals. Actualment, després de que aquesta situació ha passat a l’esfera pública, s’ha fet una utilització despectiva del seu acrònim MENA (Menors No Acompanyats) que s’ha derivat en una deshumanització primer, i després en la criminalització d’un col·lectiu en situació d’extrema vulnerabilitat.

Exposats a l’exclusió i desamparament

Ens cal parlar d’ells pel que són: nens i nenes adolescents que estan sols/les i exposats a un greu risc d’exclusió i de desemparament. Els professionals que hi treballen diuen que la única cosa que pretenen és “viure tranquils, viure en pau i que els tractin com a infants que són”. També es dirigeixen a la ciutadania en general per explicar la realitat d’uns nens i nenes que, forçats per les circumstàncies, varen haver de prendre decisions d’adults molt aviat, que varen haver d’aprendre a sobreviure en la adversitat i que varen continuar endavant. I també que varen tenir la valentia de somniar en una vida millor i aventurar-se a trobar-la. Però continuen essent nens i nenes, adolescents i joves en situació d’especial vulnerabilitat, amb necessitats de recolzament i protecció, i amb una enorme il·lusió per aprofitar aquesta oportunitat i llaurar-se un futur.

Requisits impossibles

Si se’ls aplica el Reglament de la Llei d’Estrangeria tal i com està previst, poden ser expulsats perquè, en complir els 18 anys, se’ls nega de fet cap permís de residència i treball si no compten amb un contracte d’1 any i de jornada completa assolit entre els 16 i 18 anys, i quan ja són majors d’edat se’ls exigeix que demostrin ingressos propis (més de 500 € en la primera renovació i uns 2000 € a la de dos), és a dir, un requisit molt difícil en la situació actual, per no dir gairebé impossible. Cal tenir en compte que molts d’aquests menors no se’ls ha regularitzat la seva residència prèvia a la majoria d’edat als centres tutelats, quan es podria haver fet....

Tot l’esforç se’n va en orris

O sigui que, la majoria es poden quedar en una situació administrativa irregular i susceptibles de ser expulsats, quedant en un no res l’esforç realitzat per milers de joves per maldar per la seva autonomia vivencial, també l’esforç que han fet les administracions esmerçant-hi recursos  humans i materials, i també la societat d’acollida que podria obrir-se a oportunitats i aprendre dels coneixements, experiències i sabers de les persones diverses que han rebut atenció tutelada.

El discurs de l’odi els criminalitza

Cal dir les coses pel seu nom i desmantellar el discurs dels qui sols propaguen una falsa inseguretat amb el discurs de l’odi, perquè cal remarcar que la majoria d’aquests joves no han mantingut conductes delictives (per exemple, a Andalusia, tan sols el 0,52 % han tingut mesures judicials d’internament). Podem tenir un problema d’incivisme, d’inseguretat o de delinqüència, però no és just que s’atribueixin a aquests menors, o al fet de tenir un centre tutelat prop de casa. És una qüestió que afecta al conjunt de la societat del que no ens hi podem girar d’esquena, hem de reconèixer les conseqüències de les diferents crisi econòmiques (i també perquè no dir-ho, de valors) no som capaços d’oferir una plena integració i futur a totes les persones que sols volen viure dignament del propi treball, que és allò que busquen a casa nostra, i se’ls tanquen les portes.

Son menors, tenen els seus drets i han d’estar protegits

Per això hem exigit la Reforma del Reglament de la Llei d’Estrangeria i hem d’obrir més les portes del cor i la societat simplement per humanitat, per equitat i per justícia, perquè Cap persona és il·legal.

maribelanoia@gmail.com

NOMÉS SÓN MENORS QUE ESTAN SOLS

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Els hi diuen menas, com si els haguéssim d’estigmatitzar de la societat per ser quelcom diferent, perillós. Però només són menors que, per les raons que sigui, han arribat aquí i estan sols. Molts han vingut per poder treballar i ajudar així a la seva família que han hagut de deixar enrere; molts s’han quedat sols pel camí de la fugida dels seus països empobrits o destruïts per la guerra; i molts estan indocumentats o -com a molt- tenen just passaport.

Ésser menor encara és una sort

No obstant, alguns encara tenen sort per ser menors d’edat, doncs estan acollits en un centre i tenen un tractament diferent (tutelat), que la fatídica destinació de ser internats als CIE amb l’ objectiu, en molts casos, de ser repatriats. La llei d’ estrangeria és la culpable de tot aquest contrasentit que complica -sobre manera- la vida de les persones que ens arriben amb l’ objectiu de buscar-se un avenir a partir del treball.

 Un camí ple d’incerteses

Molts són les històries dels joves que arriben a casa nostra en cerca de futur deixant pel camí veritables odissees en el seu trajecte, i no hi arriba tothom... molts es queden en l’intent... Poc a poc n’anem coneixent casos que van sortint a la llum i ens deixen esparverats. Com és possible que, al nostre país, tinguin un tracte tant inhumà?.

Els maleïts papers

El Mostafa, per exemple, és llicenciat en dret i va venir del Marroc per tenir un futur i poder ajudar la seva família que ha hagut de deixar allà. Ho explicava l’altre dia en un post: no pot treballar fins que no tingui permís de treball i abans han de passar tres anys de residència, i no el poden tramitar si no tenen un contracte de treball, de qualsevol cosa...

El trist final de l’Omar

Un cas diferent és si és menor d’edat, doncs passen a ser tutelats per la Generalitat a través de la DGAIA. Aquests dies ha sortit a la llum el trist cas de l’Omar. Era de Guinea-Conakri i va arribar a Catalunya fa sis mesos (cal tenir en compte que, tan sols el primer trimestre de l’any varen arribar a Catalunya 1130 migrats sols). Com molts dels joves que hi ha als diferents centres d’acollida, l’Omar no tenia documentació i no podia demostrar la seva edat. Se’ls fa un estudi ossi, que realitza l’Institut Forense, on es mesura la mida dels ossos i dents dels nois...  A l’Omar, el 17 d’octubre li varen determinar que tenia més de 18 anys i el varen desinternar.

No tutelats: al carrer

Molts dels joves que tenen en el centres estan en la mateixa situació que estava l'Omar, sense documentació fins a determinar l'edat... I si resulta -segons aquests informes mèdics- que són majors, per molt que hagin estat en els centres de la generalitat, NO son tutelats, la Generalitat no els tutela. Llavors els fan fora i surten sense permís de residència, amb passaport i sense poder cobrar ni la prestació de joves extutelats (perquè la Generalitat no els  ha tutelat) ni la renda garantida (perquè no tenen documentació) ni cap altre prestació pública... I son els Ajuntaments amb els recursos que tenen qui poden cobrir lo bàsic, sense habitatge i sense poder garantir una vida digna...Són incongruències de la Llei d’estrangeria.

Ets menor segons un estudi ossi

Segons s’ha pogut saber, l’Omar va passar sis mesos al centre d’Igualada i tenia una bona actitud, era “col·laboratiu”, tot i que encara arrossegava seqüeles psicològiques del procés migratori. Quan les proves mèdiques varen determinar que era major d’ edat, la seva salut mental se’n va ressentir. Sembla ser que hi havia una família guineana que viu a Santa Margarida de Montbui que estava disposada a acollir-lo, però la motxilla del sofriment que portava sobre el va guanyar i va decidir acabar amb la seva vida.

Els feixistes els criminalitzen

Darrerament s’està criminalitzant aquests nois fins al punt d’arribar a uns extrems d’inhumanitat intolerables, sobretot per part de VOX i en el decurs de la campanya electoral. Ja ho va dir la portaveu de Podemos d’Andalusia Teresa Rodríguez quan va voler evitar un acte de VOX en un centre de menors migrants: No pot haver-hi més covardia i crueltat que posar-se amb els infants, només són menors que viuen sols..., va dir...
Promoure inseguretat i odi

Però pretenien una altra cosa: només cal veure com els intolerants i promotors del discurs de l’odi han crescut en aquelles localitats on varen crear polèmica amb aquests menes: Vilaseca-Salou o el camp de Tarragona.

Protegir, no protegir-nos

Ja són moltes les veus que s'alcen davant aquesta realitat que ens toca d’afrontar amb responsabilitat social. Sense anar més lluny, el Defensor del Poble expressa la seva preocupació pels missatges intolerants i xenòfobs contra els menors no acompanyats i demana a la societat i als poders públics que, front aquests missatges que criminalitzen el diferent, protegeixi els menes.

Sols i desatesos

És lamentable que s’entestin en presentar aquests menors com a delinqüents quan en realitat és que estan “sols” i lluny de les seves llars. A més, en molts casos, estan també desatesos, sense un mínim d’estabilitat emocional, amb els perills que això suposa.
Darrera els papers hi ha algú

Les persones no poden ser només algú que hi ha darrera uns papers, la condició humana està per damunt d’ aquestes classificacions. Acollir, facilitar empadronament o no discriminar a l’ hora de contractar algú és bàsic. El més digne és poder viure del propi treball, no d’ ajuts, sense deixar de considerar que mai podem perdre allò que ens caracteritza: la capacitat de commoure’ns, la empatia de posar-se al lloc de l’ altre; l’ acceptar el diferent en clau de diversitat, fer servir el llenguatge del cor... És la millor vacuna per fer front al discurs de l’ odi, veritable enemic dels mateixos humans.

maribelanoia@gmail.com

QUAN ELS SOMNIS MOTIVEN MES SOMNIS

CIUTADANA DEMPEUS      MARIBEL NOGUÉ i FELIP

L’Espai dels Somnis celebra el seu segon aniversari, porta ja dos anys bategant al cor de la ciutat. Bé, segur que els seus progenitors ja feia temps que l’estaven gestant, però aquell juliol del 2013 va sortir a la llum i ja ha acollit jovent i col·lectius diversos tot oferint-los aquell espai necessari per poder construir els somnis de forma col·lectiva, doncs a banda d’oferir punts de trobada a qui ho sol·liciti, actualment abriga set col·lectius diferents que el fan servir de seu per forjar els seus projectes.

Demandats en indefensió

Moltes són les vicissituds que han viscut d’ençà que varen prendre la decisió de fer servir aquest espai en desús, ben cèntric i adient per les activitats que s’havien proposat dur-hi a terme. D’entrada, però, la denúncia dels seu titular, el Bisbat de Vic, els ha obligat a sotmetre’s a sentències judicials sense haver-se pogut defensar. L’elevada caució que se’ls demanava per comparèixer a judici va suposar una exclusió de fet.

El jovent, per naturalesa, no vol ser manat

El silenci inicial de l’Ajuntament va suposar que, en la seva dèria institucional de controlar-ho tot, decidissin destinar Cal Badia, a un extrem de la ciutat ben allunyat del trànsit quotidià, com a espai alternatiu pels joves. Però aquesta mena de Casal de Joves, a banda d’estar situat en un extrem de la ciutat gens visible a la població que transita pel centre, no seria autogestionat (filosofia principal del grup promotor que volia emprar l’Espai dels Somnis per exercir les seves activitats joves), per tant d’alternatiu “res de res”. Cal Badia, avui, encara està en fase de projecte...

La fase de la joventut com a motor de canvi

L’etapa de la joventut és curta, dura els anys que dura i s’ha de cremar quan passa, per això la gent de l’Espai dels Somnis ha rebut nombroses mostres de suport en les activitats desenvolupades  i en les seves jornades de portes obertes, que han comptat amb una molt concorreguda assistència. Potser avui el futur d’aquests joves és més incert, talment com tots els somnis que bateguen i alimenten tantes esperances però que –en aquest cas- no fan sinó que renovar la credibilitat que té assignada la joventut com a motor de qualsevol canvi.

I aquest canvi és el que demanda el conjunt de la societat. És indubtable que ens trobem davant uns moments excepcionals, uns moments on la gent tenim posades moltes esperances en canviar una munió de coses que no ens agraden, canviar-les a fons superant els límits de la transició democràtica de 1978, la que va sorgir de la lluita antifranquista que va acabar amb 40 anys de dictadura.

Somnis alliberadors, ahir i avui

Els qui albiràvem horitzons de llibertat infinita poc ens pensàvem que ara farien servir la Carta Magna com a cotilla que oprimeix els desitjos tan llargament anhelats des del més pregon de les nostres consciències. Els somnis de llibertat de tot un poble sorgeixen ara de nou ofegats per unes polítiques que asfixien la vida quotidiana de les persones i també les del país que formem part. Però no cal dissociar les llibertats nacionals que tenim com a país amb els drets socials conquerits en el decurs de molts anys i anys de lluita. Ja fa dies que ho tinc clar, però hi he pensat molt aquests dies amb el què ha passat a Grècia on la sobirania d’un país és obligada a sotmetre’s als dictats del poder econòmic. On queda la democràcia?, on queda la sobirania dels pobles?, em pregunto.

La llista del President

Tots aquests pensaments em bullen al cap a dos mesos del 27-S on, tots els polítics (no ens enganyem -amb carnet o sense- tots són polítics) mouen fitxa i confonen al personal volent convertir la sobirania democràtica d’un Parlament elegit democràticament en un plebiscit, on no es qüestionen les polítiques socials que ens han dut on som i que són les que es “beneixen” des de la troica europea, tan se val que els seus governants es diguin Rajoy, Artur Mas o altres, tots s’han compromès a abraçar les polítiques d’ economia liberal que tenen un cost: les rebaixes de drets socials i democràtics sotmetent-nos als dictats del poder financer, no ens enganyem.

Mans enlaire, això és un atracament

Em fa mal al cor la humiliació que ha sofert el poble grec amb l’acord a què s’ha obligat a signar els seus governants. L’ex-Ministre Yanis Varufakis ha qualificat l’acord de l’euro com la “culminació d’un cop d’estat”. Ha recordat com l’any 1967, els tancs dels governs estrangers varen anular la democràcia grega. La principal diferència, diu, és que llavors la propietat de l’estat no estava en el punt de mira, metre que ara –afirma- creu que els nous colpistes sí volen posar mà als bens públics per tal de destinar-los a poder pagar els interessos d’un deute impagable i insostenible.

El vell camí dels somnis

Quan hi ha somnis que no poden sinó empènyer més somnis, de la mà de Lluís Llach em ressonen aquelles paraules per emprendre de nou aquell viatge a Itaca, pregant que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que els nostres ulls entrin en un port que les nostres mirades ignoraven, i que anem a ciutats a aprendre dels que saben: “tingues sempre al cor la idea d’ Itaca, has d’ arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia, és preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’ illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Itaca t’haurà donat el vell viatge, sense ella no hauries sortit, i si la trobes pobra no és que Itaca t’hagi enganyat, savi que bé t’has fet, sabràs el què volen dir les Itaques.

Somniar no costa diners, lluitar pels somnis enriqueix la nostra consciència: Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels; i malgrat el vell combat, l’ amor ompli el seu cor generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures i de coneixences.

maribelanoia@gmail.com

MALSONS DE COLOR PORPRA PER A BELLS SOMNIS JOVES

CIUTADANA DEMPEUS                                    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Rebels en relació a la societat que s’han trobat i curulls de vida per aprofitar intensament la força del seu cabal jove, conscients que el seu avui passarà aviat a formar part del demà adult i que, per llei de vida, una altra fornada de joventut els ha de rellevar, fa un parell d’anys que, davant la negativa de la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament d’Igualada  per trobar-los un espai per tal de dur a terme els seus somnis, un grup de joves varen decidir fer servir un espai ciutadà desocupat -com és el Casal Inter parroquial del Passeig- i maldar per a poder fer-los realitat.

Denunciats per la via penal

Aquesta decisió va ser rebuda amb forta polèmica per part dels ben pensants de sempre, i també va reaccionar el Bisbat de Vic, titular de l’espai, que els demandava per lo penal. El motiu: fer prevaler –per damunt de tot i com allò més sagrat- la propietat dels terrenys, susceptible d’entrar en joc en funció de l’economia de la especulació que imperava abans de l’esclat de la crisi financera del 2008.

Habilitació d’un espai abandonat

Els joves varen passar l’estiu del 2013 netejant i habilitant un recinte abandonat per tal d’ encabir-hi les seves activitats. Una jornada de portes obertes a meitat de setembre ens mostrava el fruit del seu treball esdevenint tota una eclosió de vida i dinamisme social. Mica en mica aquest espai aixoplugava altres activitats i col·lectius: la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), el grup de joves ARRAN, la CUP, el SEPC o la Coral de joves.

Aixopluc també de la gent gran, veïns de Casal

La seva generositat s’estenia també pels avis que, els caps de setmana i tot el mes d’agost, trobaven tancat el flamant Casal per a la Gent Gran inaugurat al costat mateix de l’Espai pels somnis. Ara es poden trobar igualment per fer la partida, i per ajudar a salvar la barrera arquitectònica de les escalinates d’accés hi ha, han col·locat algunes torretes degudament ubicades per assenyalar aquells esgraons que poden suposar més inestabilitat per les persones grans (i les no tan grans). Els ciclàmens i les petúnies donen així la benvinguda tothom.

Viver d’entitats socials

L’Espai dels Somnis acull, a més a més, col·lectius com ara UCFR (Unitat contra el Feixisme i el Racisme) que s’ha organitzat també a l’Anoia, la CUP i també la confluència duta a terme entre persones procedents de diferents organitzacions polítiques que ha pres el nom de Decidim Igualada i que es presenta a les eleccions municipals del proper 24 de Maig.

Judici anul·lat

Fa aproximadament un any va haver-hi el judici que havia interposat el Bisbat de Vic. Nombrosos joves i d’altres sectors de la ciutat feren costat als imputats tot defensant l’ús social que estaven i estan donant uns joves que aposten per la autogestió com a forma pròpia per a dur a terme els seus projectes.

Nou judici pel dia 12 de maig, cal pagar primer

El dia 19 de maig, aquesta vegada per la via civil, tornen a tenir un altre judici, però per a poder defensar-se els exigeixen una caució de 3000 euros (ara l’han rebaixat, perquè en principi els en demanaven 6000). L’Espai del Somnis considera que aquesta és una xifra abusiva i que continua essent descontextualitzada dels motius que varen originar aquesta ocupació en funció de l’activitat social que s’hi genera, una activitat per als que no se’ls ofereix espai adient però que la ciutat en té de buits. A més, pel seu import inaccessible, es pot donar el cas d’haver de dur-se a terme un judici amb total e impune indefensió dels qui en resulten acusats.

 L’altra església, la propera

És aquí on recordo de nou una església sorgida del Concili Vaticà II on les mateixes dependències del Casal aixoplugaven les activitats socials i culturals d’un jovent que va ser capaç de generar la il·lusió necessària per conquerir unes llibertats negades sota la dictadura franquista, un jovent que va marcar una generació de progrés i compromís social que va formar bona part de l’esquelet motor de la nostra democràcia.

La oficial, menys llunyana?

Aquests dies, la Conferència Episcopal Espanyola ha manifestat que s’aparten definitivament de la doctrina social i política del Partit Popular i, per primera vegada, no assumeixen les tesi de la recuperació econòmica del PP. A més, han criticat el tractament que es dóna als immigrants i han demanat que no es desmantelli l’Estat de Benestar.

Contra la pobresa sí, i les seves causes?

Evidentment es nota la petja del Papa Francisco que es posiciona frontalment contra la pobresa de la gent. Potser encara és aviat, però seria d’esperar que recuperessin també el seu tarannà acollidor de les llibertats i al costat dels qui són acusats injustament, si més no l’Església Catalana, que sempre havia anat molts passos endavant en relació a la Jerarquia de l’Estat espanyol. Per això crec que caldria trobar una sortida digna al conflicte, una sortida negociada que passi pel reconeixement de les activitats socials i culturals que s’hi duen a terme i les aculli, unes activitats que les institucions sempre compliquen i volen tutelar sense entendre la mateixa naturalesa de la condició jove.

Demanen posicionament dels polítics

En un comunicat, l’Espai pels Somnis” convida les diferents candidatures que es presenten a les eleccions municipals a que es posicionin al respecte de l’ús que s’està donant a aquest espai. Una mesura de transparència democràtica per tal que la ciutadania conegui qui està per consolidar l’Espai del Somnis com un projecte saludable per la mateixa societat, en particular dels joves de cada moment, i qui dóna suport al Bisbat de Vic, com a Jerarquia de l’església Catòlica, a que facin servir la força de les institucions per criminalitzar-los.

Suport ciutadà necessari

Jo ja fa dies que he manifestat públicament el meu suport, i ara –davant el proper judici- el renovo. Dissabte 9 de maig participaré dels actes organitzats en el decurs de tota la jornada així com de la manifestació convocada al capvespre. Vull que s’acabi ja aquest mal son de color de porpra que oblida la seva missió d’estar al costat dels senzills.

maribelanoia@gmail.com