LA VIOLÈNCIA DEL PATRIARCAT, EN EL MOLL DE L'OS DE L'ESTREMA DRETA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Encara ara ens preguntem el perquè les dones i la seva progressiva inserció a la societat és el gran problema de les ideologies d’extrema dreta, perquè des de l’atàvic rebuig que les dones hem palesat a la imposició de l’estructura del patriarcat, nosaltres -la nostra resistència- som l’enemic a batre i per a les jerarquies religioses -misògines la majoria- encara se’ns tracta com l’esca del pecat. La seva obsessió és malaltissa pel control de la vida mateixa a través de la cosificació de les dones i la negació dels seus drets com a persona.

Patronato de Protección a la Mujer

Negar la realitat de la violència

Darrerament, l’alcalde d’Alpedrete (Madrid) va negar que el cas d’una dona morta després de rebre 50 punyalades del seu company sentimental, fos un cas de violència masclista. Per la seva repercussió política, l’han fet rectificar, però allò que pensa ho va manifestar públicament, i així són molts més dels que ens pensem. Després dels avenços en la societat per detectar i rebutjar l’existència d’aquesta realitat que -dissortadament- encara forma part de la nostra vida quotidiana, encara hem de continuar alçant el nostre crit contra tot tipus de violència, en particular la violència masclista que emana del sistema patriarcal.

Les germanes Mirabal - Trujillo 25.11.1960

Les dones independents en el punt de mira

Amb la preocupant presència del discurs de l’odi en el panorama electoral d’aquest país, el punt de mira el tenen posat sobretot en aquelles dones que despunten en l’àmbit públic per la seva capacitat d’intervenir en favor dels drets humans i socials, les que no són el prototip de ser la que sacrifica realitzar-se professionalment o personalment per tenir cura de la llar, els infants i les persones grans o malaltes, mentre que els homes rarament sacrifiquen les seves aspiracions, unes aspiracions que sense aquest suport imprescindible els seria molt difícil d’assolir.

Dones encara sotmeses en el món de la política

És cert, la presència de dones en les candidatures i llocs de representació democràtica -per mor de la obligatorietat paritària- és ja notòria, però hem de fer una distinció entre les que ostenten una funció més aviat estètica i al dictat,  que les que -silencioses- s’hi deixen la pell en un esforç de treball i eficàcia per les seves conviccions, sense pretensió de notorietat.

Mònica Oltra, per exemple

S’arriba a qüestionar i posar cap per avall fins i tot el rol de les companyes de vida, i estan en el punt de mira- dels qui estan en funcions de govern i son assenyalades precisament per això, des d’una actitud inquisitorial, perseguides i acusades simplement per destacar en allò públic per sí mateixes, un espai que ells es creuen tenir en exclusiva.

Un pensament incrustat en el passat encara present

No té res d’estrany. Ve de lluny però no pas tan lluny ho hem viscut. Ara que es commemoren els 50 anys de la mort del dictador i del canvi que va suposar en la nostra societat, tímidament recuperem la memòria democràtica com si encara estiguéssim sota tutela. Recordem, les dones no podíem ni tenir passaport i sortir del país, ni obrir una compte al banc per nosaltres mateixes, ni treballar sense el permís del marit que ho decidia tot, tot i tot. Sortosament, i poc a poc, les dones recuperem la paraula per expressar les nostres vivències, perdre les nostres pors i explicar allò inexplicable que amagàvem com una vergonya de nosaltres mateixes.

Encarrilar les dones que consideraven no van per bon camí 

Un dels episodis que -darrerament- ha sortit a la llum és el dels anomenats “reformatoris” per a dones sota el franquisme. Recentment a la Comissió d’igualtat del Congrés dels Diputats, en una reivindicació per tal de que les seves víctimes siguin  incorporades a la Llei de Memòria Democràtica, que s’està tramitant, vàrem escoltar alguns testimonis colpidors. Eren víctimes del “Patronato de Protección a la Mujer” gestionat per ordres de monges, un patronat creat el 1941 i que va continuar actiu fins al 1985. Alguns testimonis denuncien "violacions sistemàtiques de drets humans" per part de les monges que formaven part del sistema de poder amb jerarquia masculina i comptaven amb alguns sinistres professionals de la psiquiatria política.

Causa de molts suïcidis

Aquestes noies podien ser internades per múltiples causes: un embaràs fora del matrimoni, una actitud rebel, una mala relació amb el pare, manifestar-se, llegir llibres prohibits o haver de marxar de casa. Moltes encara pateixen seqüeles traumàtiques d’aquests fets, i segons denuncien moltes es varen suïcidar perquè no podien aguantar tanta humiliació i sotmetiment.

Cam de dones a Rawensbrück

En nom de la memòria, barrar el pas als nostàlgics del passat

Cal que fem memòria del que representa el discurs de l’odi i l’extrema dreta, quin discurs es va infiltrant de forma tòxica a un entorn cada vegada més proper. Perquè quan es parla de posar un cinturó vermell per impedir que s’obrin pas en les instàncies de poder i ens arrisquem a repetir allò que ja hem viscut, tornant enrere en tants drets assolits, en particular en relació a les dones, no ho diem perquè sí: és una amenaça real. Precisament, la violència que ens arriba fins al moll de l’os de moltes llars ve del domini de l’estructura patriarcal que els hi dóna cobertura.

Un altre 25-N per no baixar la guàrdia

Fora el patriarcat, que els drets humans no siguin un episodi breu de la història, que el dret a la igualtat es consolidi com a la millor forma de convivència en pau i dignitat, i que mai no ens passi per alt la commemoració del 25 de novembre com a Dia Internacional per a l’erradicació de la violència vers les dones.

maribelanoia@gmail.com

NOMÉS SÍ ÉS SÍ I NOMÉS NO ÉS NO

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem davant un altre 25-N, Dia internacional per l’eradicació de la violència vers les dones, i ens podríem preguntar si -en aquest sentit- hem avançat alguna cosa socialment en el decurs dels darrers anys. A nivell de reconeixement de drets i d’avenços legislatius (amb alguna ensopegada), segur, sobretot a la intolerància i a la violència que es manifesta constantment al carrer i en el conjunt de la societat. No obstant, a les dones se’ns segueix matant simplement per tenir la gosadia de dir NO a determinats comportaments masclistes que ja no aguantem ni tenim perquè aguantar.

Drets sobre el paper

És cert, a nivell de reconeixement de drets sobre el paper hem avançat, fins a tal punt que la ultradreta ho ha posat com a actuació prioritària en les seves accions polítiques quan els ho permeten aquelles cotes de poder que -per malfat de les dones i els drets LGTBI assolits- han gosat  (sobretot a nivell municipal i autonòmic) a retallar partides pressupostàries i ajuts que s’havien incorporat, amb molt de compromís i voluntat per part dels responsables amb compromís demòcrata i feminista, atrevint-se -fins i tot- a perseguir els treballadors públics que es dedicaven a administrar aquests recursos...

Ens volen retornar al passat

La recent campanya de l’extrema dreta sembla que ens vol retornar al passat: les dones a casa i al servei del marit (dels fills també, però sobretot sota la autoritat del marit que -pel fet de ser home- té aquesta prerrogativa). Potser la lletra petita de les mesures penals que acompanyaven l’anomenada “llei del sí és sí” no era prou polida per assolir l’efecte dissuasiu perseguit, però els seus principis i motor giraven entorn l’imprescindible consentiment per a qualsevol relació de caràcter íntim, és a dir, s’acabava l’excusa del deure conjugal o la imposició física o emocional dels qui es creuen en el dret de superioritat per dur a terme una relació íntima sinó de grat per la força, sense que així fos considerat i penat com un delicte.

Esforç d’igualtat en l’àmbit laboral

Des de les escoles fins als mitjans de comunicació s’ha volgut donar un tomb pel que fa a considerar les dones com a persones que som i, per tant, amb el mateix dret a desenvolupar-nos tant a nivell individual com col·lectiu, sobretot en la plena incorporació en l’àmbit laboral per assolir una independència econòmica que ens permet dir que sí o que no amb llibertat.

El consentiment com a base

Perquè diem “sí” a la vida. a gaudir en plenitud també de l’expressió sexual de l’esser humà, i volem dir “no”, lliurement i sense jugar-nos la vida, a una relació fruit de l’assetjament o el no consentiment, ja sigui tan dintre com fora de la llar o en qualsevol relacions de parella.

Ni una més

I continuarem dient que “no” a que la xifra de dones que moren assassinades a mans dels que són o han estat els seus companys de vida i possiblement pares d’uns fills que són propis i que deixarà orfes de mare. Però el NO més gran el donarem a les intencions de l’extrema dreta de negar la realitat de la violència masclista mateix reduint-la a un conflicte familiar, negant la divisió de la societat en gèneres segons la ancestral divisió de rols en funció de si has nascut amb atributs sexuals virils o femenins. Ja ho deien els indígenes de llatinoamericà, abans de la colonització cultural i religiosa, que sols admetia la bisexualitat amb els seus rols respectius i imposats. Aquestes cultures indígenes reconeixien com a normalitat a la seva tribu tant l’home com la dona, així com l’home de dos esperits, la dona de dos esperits i el transgènere.

S’ha acabat

Però ara, tal i com el moviment feminista ha fet seu, s’ha acabat, aquell crit que -com una herència- ens ha llegat la cantant Maria Jimenez recentment traspassada: “Perquè m’ho vaig proposar i vaig patir, com ningú havia patit, i la meva pell es va quedar buida i sola, desnonada en l’oblit, i després de lluitar contra la mort vaig començar a recuperar-me una mica i vaig oblidar tot allò que volia, i ara ja... ara el meu món és un altre”.

Resignar-nos i obeir no és vida

Diem NO a retrocedir ni un mil·ligram en tot allò que hem assolit, a que es retirin les mesures de protecció i prevenció per fer front a la violència masclista que ens envolta. Sí violència masclista, fruit d’una construcció social de gènere que relega les dones a un nivell de treball, servei i resignació sense ser ni valorades ni reconegudes. Perquè diem SI a la vida, a poder desenvolupar les nostres facultats sense sostres de vidre, a viure en una societat on el treball de cures sigui valorat, respectat i compartit, a sentir-nos empoderades el suficient per tenir la fortalesa de dir “NO” i “PROU” a les relacions sostingudes des del xantatge emocional. Perquè som emocionals i estimem i volem continuar estimant, però no que es jugui amb els nostres sentiments. S’HA ACABAT!!!

 maribelanoia@gmail.com

JO SÍ QUE ET CREC

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ens trobem davant un altre 8 de març, Dia Internacional de les Dones, un dia per tornar a fer sentir la nostra veu. Semblava que havíem deixat enrere tot allò que vivien les nostres mares i àvies i que ja hem avançat molt. Ara ja hi ha lleis d’igualtat i gairebé tots els Ajuntaments assumeixen activitats de sensibilització, en particular sobre la prevenció de la violència contra les dones. Moltes d’elles són iniciatives lloables basades en la millor de les intencions. I ens podríem preguntar, arriben realment a les dones que pateixen violència?, l’entramat d’estructures institucionals i serveis és suficient? Ofereixen solucions per tal de ser eficaces?. Sabem que la violència vers les dones existeix i potser creiem que això passa lluny de nosaltres....  Quan equivocades estem!... Molt més sovint del què ens pensem i molt més a prop del què ens sembla, les violències masclistes formen part de la quotidianitat de moltes dones del nostre entorn i les vivim des de la impotència.

Atrapada per una bombolla de violència

Sempre he estat en contacte amb dones que pateixen violència, algunes encara no en són conscients i estant dintre la bombolla del lament i el victimisme. Cal un temps perquè la dona pugui sortir del pou en que es troba, està tant anul·lada i enganxada al maltractador que, sense un suport constant, és difícil que -per sí mateixa- pugui arribar al moment de dir “prou” que li permetrà d’enfilar la sortida pel seu alliberament. Necessita suport professional sí, i també denunciar la vulneració de drets. La meva amiga, per exemple, s’ha sentit tractada molt injustament per la seva parella i, en el fons del seu cor, pensa que hi hauria d’haver justícia per tant de dolor acumulat. Però les coses no li van com ella esperava.

Pel seu fill es va atrevir a dir prou.

El detonant ha estat el seu fill: “és l’home de la meva vida”, deia il·lusionada i entusiasmada amb el seu fill als braços... Pel seu fill ho faria tot, i pel seu fill ha decidit dir prou a tants anys d’abusos i humiliacions, que havia aguantat perquè ella es pensava que així estimava, que aquesta era la forma d’estimar, donar-ho tot per “ell” sense esperar rebre res a canvi i donar-li, de propina, la superioritat i autoritat perquè ella li dediqués les 24 hores del dia sense queixar-se.

Treballar per ell sense cobrar

Durant vuit anys ha treballat per ell en la neteja d’escales de comunitats, és autònom i -al principi- li tenia un contracte laboral, però després -quan ja eren casats- la va posar d’autònoma col·laboradora de la seva empresa. En quedar-se embarassada la va donar de baixa, però ella anava a treballar amb ell, embarassada i tot, malgrat no tenia cap nòmina. Potser si que li sortia del programa informàtic però ell no li pagava, ni en efectiu ni al compte, un compte que mai va estar a nom seu i que -per fer-lo servir- ho havia de fer amb una targeta a nom d’ell i avisant prèviament del què havia de comprar, bàsicament queviures, perquè mai es podia comprar -per exemple- roba per ella. Ell sí que es podia comprar tota mena de capricis cars, fins i tot injectar-se o anar al gimnàs per tenir bona musculatura... Ella, prima com un ascle, ha dut endavant la cura de la casa i l’ajudava també a ell en l’empresa. Ell té una filla del seu primer matrimoni, es portàven molt bé en la relació de quan havien de compartir la seva custòdia, per exemple a l’estiu. Perquè va ser un estiu que, embarassada, no es va trobar bé i va haver de quedar-se al llit, i no hi havia res a la nevera... Durant una setmana, pare i filla varen anar a dinar fora de casa, mentre que a ella no li va deixar ni una ampolla d’aigua, que li va haver de pujar la seva mare.

La violència vicària

Estava molt il·lusionada per ser mare i pensava que ell també estaria il·lusionat per la seva paternitat, però s’equivocava. Mai va portar el nen al pediatra ni tan sols li va acompanyar. Amb el nen petit, estava contenta i vivia una il·lusió especial. La seva baixa maternal va durar ben poc perquè “ell” la necessitava pel treball de neteja d’escales... La seva mare, al domicili familiar o al seu propi, tenia cura del nen totes les vegades que ella ho necessitava. Un nen enganxat al pit de la mare quin alletament li ha volgut perllongar fins ben enllà, fins que li fos possible. Però aquesta actitud no era compartida pel pare de la criatura a partir de que ella es va atrevir a denunciar-lo. Es mofava de que encara s’hagués d’alletar amb un any que ja tenia... El nen tenia uns rínxols rossos que li guarnien el front donant-li motiu de joc afectiu i moixanes. Sovint jugava amb la bossa de la mare o es volia maquillar com ho feia ella davant el mirall: tu ets un nen, tu a jugar a la pilota..., li deia son pare.

Denunciar sí, segur, però...

A mesura que ella observava el menyspreu cap al seu fill se li va anar disparant la alarma del maltractament que rebia també ella, un maltractament que ve de lluny... i que ara va recordant uns detalls que ja es capaç de verbalitzar. Les poques persones que l’escoltem ens quedem garratibades de la maldat d’alguns actes i l’hem animat a que posi totes les denuncies que calguin... Però molts dels fets són coses de temps passats i no hi ha antecedents penals que puguin ser un preavís de la causa judicial oberta en aquests moments. Ell s’ha buscat un bufet d’advocats de molts diners amb intenció de burxar en les febleses d’ella, quan estava tant anul·lada per ell, per tal de desqualificar-la en la seva condició de mare per raons de salut mental... Ella és summament respectuosa, parla baixet i prudent, sense alçar la veu (no és que no tingui força per tot el que està passant, ja que és una dona forta, demostrat), però no la creuen...  

L’estratègia d’anul·lar la dona

Ens costa creure que la seva vida va estar en perill perquè ell la va “empastillar” un parell de vegades, atemptant contra la seva vida, i per atribuir-li aquesta manca de salut mental a l’hora de dirimir la custòdia legal del fill. Ella és molt sensible i un parell de vegades, per infortunis familiars, va patir atacs d’ansietat, i ara ell fa valer aquests informes mèdics per evitar que sigui la mare qui tingui la custòdia plena del fill (malgrat haver tingut cura en exclusiva tota la vida dels dos anys i escaig) i evitar així haver-li de passar-li la manutenció. Ell ni en sap ni és capaç de cuidar del seu fill (quan el té en custòdia compartida, ho fa la seva família), però fa servir el nen d’esquer perquè ella passi precarietat econòmica.

La indiferència també vers el seu fill

Un dia, en obrir la porta de casa seva (quan ell ja no hi vivia però encara estaven en tràmits de les mesures cautelars sobre la custòdia del nen) es va trobar que algú s’havia emportat la tele, l’ordinador i tots els mobles, inclòs, l’habitació del nen i també el llit de matrimoni. Aquella nit, ella i el seu fill varen haver de dormir en un jaç improvisat a terra amb mantes i catifes. La llei no li permetia encara fer el canvi de claus.... Es va quedar sense res, es va endur també els records, com si no fossin també seus...

Assetjament, vigilància i control

Mentrestant, ell va llogar un altre pis al mateix bloc on vivien i hi va instal·lar càmeres de vigilància per controlar en tot moment quan ella sortia o qui anava a casa seva... L’assetjament anava acompanyat de constants trucades al mòbil interessant-se “suposadament” pel seu fill. Trucades que, en dictar-se la custòdia compartida una setmana cadascú, es varen interrompre de cop. I quan ella va haver de portar al nen a l’Hospital de Sant Joan de Déu per un problema de respiració, en no poder-li comunicar perquè ell la té bloquejada pel mòbil, ho va fer partícip a un familiar d’ell. En cap moment es va interessar per a res de l’estat de salut del seu fill.

Allunyar-lo de la mare en ple alletament

La setmana que ell en té la custòdia no pot ni parlar amb el nen, ell no li deixa parlar amb la seva mare, ni admet que li porti -o que li vagi a buscar- la llet materna. Ella ha hagut de trencar sobtadament aquest “alletament a demanda” perquè li ho impedeix el pare del nen, suposant-li a ella una doble pèrdua, l’absència de l’infant i el deslletament forçat. És natural que, quan el va tornar,  el primer que li va demanar el nen a la mare era “teta”... Sense tenir en compte que el va tornar gairebé despullat, sense roba interior i el cap rapat al zero, sense gorra ni bufanda, i això que era un dia d’aquells que el fred apretava (la família d’ell sí que anaven embolicats fins al capdamunt...).

Haver de provar una agressió

Prèviament ella havia posat una denúncia per agressió sexual per un dia que ella no tenia ganes de relació i ell la va forçar. Conseqüència d’aquesta agressió va haver de ser intervinguda quirúrgicament. Va estar detingut però va sortir en llibertat... Un altre dia ell se’n va anar de casa deixant-la lligada a ella al llit de manera que no podia ni trucar per mòbil. Però ella, com que és molt prima, se les va enginyar per arribar fins al mòbil i va poder trucar als Mossos que la van trobar en aquest estat.

El laberint judicial, un obstacle

L’enuig i la impotència ens envaeix, perquè aquesta és només una mostra de com la violència masclista es dona al nostre entorn, com es fa servir la violència vicària (fer patir la mare a través dels infants) i es perverteix els mecanismes de la pròpia llei, previstos per protegir la dona, per fer-los servir contra ella. El procés judicial és complicat perquè tot ho has de demostrar i no de tot en tens proves, però els comportaments d’aquest maltractador són de manual, i la debilitat en què ha deixat a la víctima atacant-la per allà on li pot fer més mal, també.

Davant d’aquest sentiment d’indefensió, de sentir-te desemparada, a mans d’una justícia patriarcal que no entén dels sentiments i la vida real, sobretot davant un altre 8 de març- no  podem restar callades i hem de dir prou, empoderar-nos i fer-nos costat les unes a les altres, hem de continuar i continuar lluitant contra l’enorme càrrega de repressió i violència estructural d’una societat masclista que, per altra banda, ja anem esquerdant.

La imprescindible sororitat i complicitat

Els darrers 8 de març d’abans de la pandèmia, fartes també de les violències grupals incloses, milers i milers de dones sortirem massivament al carrer amb un crit unànime de “Jo si que et crec”, un crit perquè la Justícia exerceixi aquella funció que la societat espera d’aquesta institució tan fonamental com és el poder judicial. Ja n’hi ha prou de que la víctima hagi de demostrar sempre la seva innocència, que s’hi ha resistit.... No és de rebut que es pugui polititzar cap institució fonamental segons el govern que dicti unes o altres mesures per fer front a les violències que patim les persones, les dones en particular.

Les dones víctimes de violència no som anònimes, ni vull que ho siguem, tenim un nom i una vida i, en aquest vuit de març i sempre, saps Sobaia?: JO SÍ QUE ET CREC.

maribelanoia@gmail.com

  

NOMÉS SÍ, ÉS SÍ

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La setmana passada es va aprovar al Congrés dels Diputats la llei coneguda com la del “Només sí és sí”, doncs arran dels dubtes generats al judici que es va fer als violadors de La Manada, pels fets ocorreguts a les festes de Sant Fermín del 2016 a Pamplona, la gent que havia sortit al carrer cridant justícia es va decebre del càstig imposat, doncs més aviat  semblava que la víctima havia hagut de justificar davant el jutge que no s’hi havia resistit prou i que havia de demostrar que ella no era consentidora, culpabilitzant-la per anar sola i de nit...

El llast de la Justícia patriarcal

Fa temps que les feministes diem que tenim una Justícia Patriarcal, és a dir, que arrossega el llast de que les lleis s’han fet a mesura de la forma de pensar dels homes i la seva visió masclista de la societat, bàsicament perquè les dones -amb el seu pensament feminista- no havien pogut influir massa en la aprovació de lleis per afavorir els drets de les dones. Potser per això, cada vegada que s’aprova alguna mesura que allibera una mica les dones d’antigues mesures que no han alleugerat del tot la llosa que pesava sobre nosaltres, s’aixequen les veus d’aquells que enyoren el passat.

Neguen la violència masclista

Això va passar amb la llei del divorci, la del matrimoni entre parelles del mateix sexe, amb la llei de l’avortament o, com pretenen els feixistes quan toquen poder a les institucions democràtiques de les que tan en blasmen, s’afanyen a canviar i/o tergiversar la realitat, per exemple, de la violència masclista afirmant que és violència familiar, per tant que no és fruit de la supremacia ancestral de l’home sobre la dona en les estructures familiars.

No som heroïnes, ens volem vives

És que, més enllà de si el codi penal estima una major menor condemna per si es tracta “només” d’abusos o -al contrari- es tracta d’una agressió sexual (la violació provada té unes altres conseqüències penals), la veritat és que totes les dones vàrem sentir-nos molt prop de la noia, perquè no se la creien per sí mateixa, com si hagués de demostrar, com a víctima, la violació múltiple que va patir, com si ens hi haguéssim de deixar la vida defensant-nos dels agressors: no som pas unes heroïnes que hem de sortir victorioses de les agressions, el que volem és sortir-ne vives!!!.

Jo sí que et crec

El crit de “jo si et crec” es va estendre arreu dels carrers i places de tot el país. Jo sí et crec, germana, perquè som conscients de que és difícil demostrar com ens afecten els sentiments, com els actes de violència ens poden fer entrar en un col·lapse, perquè els sentiments no compten ni els han tingut mai en compte, sols compten els fets. A les dones no ens cap al cap que sempre es parteixi del concepte de que som les culpables i ens obliguin a demostrar que som innocents, o fins i tot víctimes, com si haguéssim de preservar la virtut, perquè -sovint- si no s’ha tocat la “parcel·la” l’agressió no es considerada tant greu. Quin disbarat!.

Restar bloquejades no vol pas dir consentiment

Ho hem vist ara amb la declaració de la noia que varen violar i agredir sexualment de forma brutal a Igualada la nit de la castanyada. Del trauma no recorda res. En aquest cas difícilment es va poder defensar perquè va entrar en amnèsia. Les dones, en general, no som pas violentes ni la violència és un paràmetre que sigui l'habitual en nosaltres. És cert que moltes noies aprenen arts marcials per poder defensar-se, però et pots trobar bloquejada i indefensa, per molt que tinguis cinturó groc o del color que sigui per neutralitzar l’agressor. Perquè si estàs sola sense ningú a la vora, quan tardaran a venir a donar-te el cop de mà que et fa falta?.

Ens haurien prohibit el 8 de març

Aquest i d’altres fets varen desencadenar una onada de mobilitzacions de dones fent ben present les raons del feminisme a la societat. El 8 de març del 2020, la presència de multitud de dones arreu va ser tant potent, que fins i tot a la dreta més recalcitrant no se’ls va ocórrer altra cosa que atribuir la mobilització al carrer amb motiu de la commemoració del Dia de les Dones com a la causant d’haver-se escampat el COVID19. Segons ells: s’havia d’haver prohibit!!!.

Quan esquerdem el patriarcat s’hi tornen

El que sí és cert és que, amb les dones al carrer de totes les ciutats  alguna cosa es va esquerdar en el patriarcat que tenim davant, perquè la seva reacció ha estat tant virulenta que han estat capaços de maniobrar i pretendre dividir el moviment feminista, quan -des de sempre- les dones ens hem ajudat les unes a les altres.

Pendent la llei trans i l’abolició de la prostitució

No sense traves, i amb alguns aparcaments de darrera hora (la llei trans o afrontar la realitat de la prostitució), s’ha tirat endavant la llei anomenada “Només sí és sí”, la que, entre d’altres aspectes, elimina del Codi Penal la distinció entre abús i agressió sexual, és a dir, que situa el consentiment en el centre dels judicis per agressions sexuals.

Quan diem que no és que no

A partir d’aquest fet, s’ha donat un pas perquè, amb l’encara predomini de la jerarquia masculina del sistema patriarcal enquistat fins al moll dels nostres ossos, durant anys i anys semblava que les dones no podíem dir que no, era allò del deute conjugal i havíem de neutralitzar l’impuls irrefrenable del mascle que h o necessita i cal complaure, i que -sovint- ens sentíem obligades a posar-nos hi bé i ser complaents....  

I quan diem que sí és que sí

S’ha acabat. Només sí és sí, i amb aquesta màxima no neguem les relacions íntimes complaents i gratificants de vida, sinó que rebutgem les que ens feien tenir per obligació. Un abús és una agressió, i una violació és una violació.

maribelanoia@gmail.com

LES DONES BOTÍ DE TOTES LES GUERRES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 8 de març ens trobem davant un escenari de guerra que posa de manifest la vulnerabilitat, particularment de les dones, sobretot a causa de les guerres, i no sols perquè la destrucció dels habitatges i serveis compliqui la supervivència de la població civil, per ser qui habitualment té cura de les famílies, sinó perquè sovint es veu també obligada a l’èxode i emprendre el camí de l’exili i la demanda d’asil com a refugiats, amb un futur molt incert...

El patriarcat ve de lluny

Les Nacions Unides varen tardar 63 anys en reconèixer la violència sexual com a pràctica de guerra i, en moltes de les “missions de pacificació” els seus propis cascs blaus es varen veure involucrats en abusos i explotació sexual de nenes i dones a les que tenien de protegir. A la Ilíada, que s’estima fou escrita  al segle VIII a.c., així com a la Odisea, ja apareixen nombrosos cites relacionades amb la violència física que s’exercia habitualment a l’Antiguitat contra les dones, se les tractava com a essers inferiors i malvats, les feien servir d’esclaves i, per tant, eren un cobejat botí de totes les guerres. S’anava modelant la societat patriarcal que, amb variants, es manté encara avui.

Botí per l'enemic

Fent un salt en el temps, durant les dictadures militars que varen assolar Llatinoamèrica i el Carib a la dècada dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, les preses polítiques patien una doble violència: a les tortures que suportaven també els seus companys homes, s’hi afegien en el seu cas les constants violacions per part dels seus torturadors. En casos com ara Argentina, a moltes presoneres se les va convertir, durant anys,  en esclaves sexuals dels torturadors. Les que estaven embarassades, en ser capturades, deixaven que parissin per així prendre’ls el nadó abans de ser llençades al mar vives des de dalt un avió. Hi ha diverses variants de violència sexual sistemàtica que es dugué a terme a Xile i a Uruguai. En el cas de Colòmbia, on es va patir una guerra de més de 50 anys (no extingida del tot encara la guerra) foren desenes de milers de dones violades, torturades i mutilades.

Botí també pels "salvadors" 

Centreamèrica es va convertir en un polvorí els anys 70 i 80 i començaments dels 90, amb guerrilles enfrontades a les dictadures militars. El Comitè d’Amèrica llatina i el Carib per la Defensa dels Drets de les Dones (CLADEM), fundat fa més de 30 anys, va publicar un ampli i sòlid treball sobre aquest aspecte poc conegut de les guerres a centreamèrica, i el va centrar en el doble infern que va suposar per les dones, les dones de l’enemic, és clar...

Es tornen a trobar amb allò pel que fugien

Al mateix temps, quan desenes de persones que fugien dels conflictes bèl·lics i buscaven refugi als països veïns, es va convertir per elles en una autèntica trampa, perquè els serveis d’intel·ligència nordamericans i  la CIA, les buscaven com a activistes polítiques i per part dels soldats de totes bandes, ’acarnissaven amb elles que tornaren a patir les violacions en grup i agressions sexuals per les que fugien del seu país.

Arreu del món

De vegades parlem d’aquesta explotació sexual a les dones com a botí de guerra a països com ara l’Afganistan, que a més han perdut molts drets amb el retorn dels talibans, per no parlar de les nenes segrestades a Nigèria per convertir-se en esclaves sexuals dels soldats de Boko Haram..., obligades a casar-se de molt jovenetes i a servir els soldats.

Delictes ignorats pels tribunals internacionals

Però la violència sexual a les dones considerades botí de guerra també s’ha donat a Europa, i no parlem ja de la II Guerra Mundial o l’època nazi. Durant dècades es va acusar les tropes soviètiques que alliberaren Berlín de violar massivament dones alemanyes com a venjança pels milions de persones mortes, però foren també centenars de dones alemanyes que varen ser violades pels vencedors de la II Guerra Mundial. Malgrat ser habitual no varen ser contemplades en els judicis de Nürembereg contra els nazis ni en el Tribunal de Crims de Guerra de Tokio (L’exèrcit imperial nipó va fer servir desenes de milers d’esclaves sexuals, les dones “consol”), ni tan sols s’ha tingut en compte pel Tribunal Penal Internacional per la ex Iugoslàvia, tot i que és conegut com la guerra es va acarnissar particularment sobre les dones. El domini sobre les dones era com un trofeu de guerra...

L’explotació sexual en el capitalisme

Estem davant  un nou 8 de març centrat sobretot en posar de relleu l’explotació sexual de les dones i les nombroses trampes que posa el capitalisme, que en fa un dels negocis més grans del món, per justificar l’explotació sexual de les dones a través de bordells i en les xarxes de prostitució de sempre que nodreixen de noies vingudes enganyades d’altres països a les que se’ls hi retira la documentació i són obligades a prostituir-se, no ja sense drets sinó sense llibertat. Perquè una cosa és la llibertat sexual que hom pot exercir des de la pròpia decisió i no t’hi pots posar, i una altra que t’hi vegis obligada per subsistir en no tenir una altra forma d’obtenir ingressos. El cos no pot estar en venda ni per l’explotació sexual a mode de negoci ni podem acceptar que, per causes de les guerres, es vegin obligades a convertir-se en esclaves sexuals per complaure els qui es pensen que han guanyat.

Són molts motius pel nostre: NO A LA GUERRA

És per això, que dom a dones estem frontalment contra les guerres, i no sols perquè suposen destrucció i patiment sinó per les conseqüències de degradació de les dones que, en perdre la llibertat, les humilien i esclavitzen, perdent així la seva dignitat.  Avui i sempre: NO A LA GUERRA!!!

maribelanoia@gmail.com