DOBLEMENT INVISIBILITZADES

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Els premis Goya varen tornar a donar diversos guardons a la pel·lícula “El 47”. Una pel·lícula que podria ser un documental perquè recull el testimoni de les lluites obreres i de barri que es varen donar als anys seixanta i setanta a molts indrets del país. La pel·lícula ha estat rebuda amb els braços oberts a totes les pantalles del cinema comercial, i també a nombrosos Espais Cívics i altres locals que han organitzat projeccions especials a diferents municipis i barris. És que molts i moltes coetanis de l’època hi hem vist reflectida la pròpia experiència vital, unes vivències que ens han marcat fondament i que ens resistim que s’escolin de la memòria col·lectiva.

Carme Vila i Clara Segura, la Carme a El 47.

Les dones també hem estat secularment ignorades

Si alguna crítica ha rebut aquesta pel·lícula és que, amb l’excusa de que es prioritzava la sortida comercial, no havia de portar etiqueta política, i s’ha ignorat que en Manuel Vital era militant de les CCOO i del PSUC, i que va pagar amb la presó la seva gosadia de segrestar un autobús pel seu barri. Alguns testimonis s’han enfadat per aquesta invisibilització, i jo els recordaria que no és res de nou, ja que les dones hem passat per la història en silenci, fins i tot amb la seva important aportació a aquestes mobilitzacions i lluites.

El paper de les dones, seglars i laiques

Amb tot, dissabte es va donar el Goya a l’actriu Clara Segura per haver donat vida a la Carme Vila, una monja que, com moltes altres d’aquells anys, s’implicaren amb les necessitats de les famílies que arribaven a Catalunya,  condemnats a forjar assentaments poblacionals en indrets inhòspits a les afores de les ciutats, havent d’improvisar habitatges d’autoconstrucció, sense ni aigua ni llum, sense escoles, ni serveis mèdics, ni transport, ni cap tipus de servei.

Tancaments reivindicatius a les esglésies

Els “cures rojos” que emparaven les lluites obreres

Davant l’abandó que rebien, esperonats per algunes jerarquies de l’Església Catòlica que cridava els seus militants a un “compromís temporal”, alguns anomenats posteriorment “cures rojos” s’implicaven en la problemàtica dels seus veïns i veïnes fent-los costat i oferint les seves parròquies com a aixopluc de les seves activitats donat que al carrer eren reprimits i -com que el concordat amb la Santa Seu era vigent- s'arriscaven la repressió inherent i es sentien més protegits.

Les dones de barri, abanderades de les reivindicacions

És així com ens podem explicar que la Carme va trobar una forma de compromís que consistia a donar classe als infants i també alfabetitzar aquelles persones que, al seu país i sota el franquisme, no varen ni tenir escola on aprendre a llegir i a escriure. Però no tot eren monges, hi havia també mestres o persones voluntàries que s’implicaren en oferir allò que podien per estar al costat de qui els hi mancava tot. Hi havia també molta consciència ideològica perquè molts venien fugint del caciquisme i de la repressió franquista abocats a la clandestinitat. Es va haver de superar una situació de desconfiança generada per l’experiència que es tenia del paper que va jugar l’Església Catòlica sota la dictadura, sobretot el tracte que varen rebre les dones als orfenats i les encluses, on les dones eren tractades i humiliades sistemàticament perquè se les considerava putes, i aquest era el major menyspreu que se’ls hi podia fer (tant se val que haguessin estat víctimes de violència o violació).

pendent de les presons

Les dones militants

El lliurament d’aquests militants va ser notori forjant n sol equip per teixir una sola comunitat. Més invisibles han estat encara aquelles dones que, amb els marits a la presó o dedicats intensament al compromís sindical i polític, duien endavant les seves famílies al front de les lluites de barri per tenir aquells serveis que els mancaven. No sols eren allò que se’n diu “el reposo del guerrero” sinó que elles no reposaven mai. Ja ho va dir Eduard Solà en recollir el seu premi Goya pel guió de la pel·lícula “Casa en flames”: “Jo, i la meva generació, som fills d'una multitud de supermares, a les quals se'ls va exigir treballar sense desprendre's de la feina dins de la casa. Ens van vestir, ens van alimentar, en van criar mentre combinaven tot això amb vuit hores d'una feina pitjor remunerada que la dels seus homòlegs masculins".

Estar organitzats, la clau de la força per l’èxit

Encara que alguns relators de la història ho vulguin amagar, sota la dictadura franquista foren molts els homes i dones que s’organitzaven en la clandestinitat i que varen suposar una força potent que -ningú ho posa en dubte- va fer possible el canvi de la dictadura al sistema democràtic. La clau va ser que les CCOO i el PSUC de llavors ho varen vertebrar. Potser precisament per això, pel contrapoder que suposava, pel que es ara es vol esborrar del mapa, perquè no aprenguem la lliçó donada.

Acollir, de nou, els altres catalans

Són vivències compartides que varen arrelar i fer possible que tothom fos considerat ciutadà o ciutadana per un igual, independentment del seu lloc d’origen, perquè se’ls va tenir en compte com “els altres catalans”, facilitant la seva inserció i conformant la societat d’acollida, plural i diversa que sempre havia estat Catalunya. Si obríssim també avui la porta com ho vàrem fer ahir, i donéssim la ma als nouvinguts d’avui, potser podríem afrontar en millors condicions el discurs de l’odi i la xenofòbia que ens amenaça cada dia que passa i que posa en perill la necessària convivència des de la igualtat de drets, també el de fer visible totes les històries sense que hi hagi ciutadans de primera, de segona o que ni tan sols tinguin carta de ciutadania. La història es repeteix. Podem aprendre de la història.

maribelanoia@gmail.com

 

EL 47, L'ALTRA VERITAT IMPLÍCITA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Diumenge vaig anar a Montbui, al Mont Àgora, on s’hi projectava la pel·lícula que ha assaltat recentment les pantalles de cinema del nostre país. El “47” explica la història d’un acte de dissidència pacífica, on el moviment veïnal que va ser l’inici de la transformació dels suburbis de Barcelona fins a esdevenir avui barris ben dignes de moltes ciutats. Manolo Vital era un conductor d’autobús que segrestaria per tal de desmuntar una mentida que l’Ajuntament de Barcelona s’obstinava en repetir, i que era que els autobusos no podien pujar les costes del districte de Torre Baró. Un acte de rebel·lia que va demostrar ser un catalitzador per al canvi, un canvi del que les persones que hi viuen s’enorgulleixen de les seves arrels, d’una lluita de veïnat i de classe, que va ajudar a crear la Barcelona moderna que ha anat esdevenint en el temps.

El Barri de Sant Maure 1977

Vivències també a casa nostra

La pel·lícula ofereix un relat colpidor, molt realista i ple de records d’unes vivències que aquella generació vàrem viure de primera mà, potser no a Torre Baró però sí que coincidia als inicis de l’assentament poblacional al que llavors era el Barri de Sant Maure i que avui és el nucli urbà de Santa Margarida de Montbui, un canvi que no hauria sigut possible sense la munió de treballadors i treballadores que hi deixaren la seva pell, i mai tan literalment dit, perquè sota la dictadura, qualsevol acte de protesta suposava el risc de la repressió, ja sigui laboral (quedar-te sense feina) o també d’arriscar-te a una detenció, sotmès a tortura i posteriorment presó o, en alguns casos, fins i tot la mort.

Èxode migratori anys 50-60

L’èxode migratori

Són milers i milers els homes i dones que varen decidir comprometre’s per fer front a les nefastes condicions de vida sofertes sota la dictadura franquista, havent hagut de fugir de la seva terra d’origen per la fam i la misèria a que varen ser condemnats, però també a la prepotència del “senyoritos” que es creien amos no sols de les terres on hi treballaven, sinó també de les persones i les seves famílies -inclòs les dones joves que també creien eren de la seva propietat- a les que obligaven a una vida sotmesa, trepitjant també la seva consciència i dignitat.

L’antifranquisme

El que la pel·lícula no diu és que, darrera d’aquests moviments veïnals, hi havia alguna cosa al darrere que no era fruit de la casualitat. Mica en mica, i sota la més rigorosa clandestinitat, els coetanis dels anys seixanta anàvem prenent consciència de la situació i ens comprometíem amb aquelles organitzacions -que ja des dels primers anys del franquisme- maldaven per resistir, primer, el cop d’estat que va destronar la legítima II República, per continuar lluitant sota el franquisme fins contribuir -de forma indiscutible- al procés de transició a la democràcia.

Vaga Tèxtil Igualada 1977

El compromís polític

La majoria dels obrers s’havien mobilitzat sobretot per raons ideològiques (les idees del socialisme s’estenien a la meitat del segle XX i la Declaració Universal dels Drets Humans hi varen contribuir). També amb un cert impuls de les bases d’un cristianisme que posava les seves esperances en el Concili Vaticà II i que va aportar molts militants a la causa dels obrers que s’organitzaven en sindicats i moviments veïnals. Esdevindrien líders però no pas herois aïllats, i molts d’ells havien optat per prendre compromís polític en la clandestinitat, conscients del que s’hi jugaven, perquè ni els partits polítics ni els sindicats eren legals.

El dia que Igualada va cridar:
Llibertat, Amnistia i Estatut d'autonomia

Lideratges, organització i herois

Així es formaren les CCOO i també les Associacions de Veïns, amb lideratges de militants compromesos molts d’ells amb el PSUC i que dedicaven els seus esforços als interessos i drets del conjunt al que representaven amb un lideratge, certament, però on la heroïcitat era compartida amb tots aquells qui representaven, ja siguin els treballadors de la fàbrica o els veïns i veïnes del seu barri, sense altre objectiu que la voluntat de servei a la comunitat, no pas per interès ni ansietat de lucre..

Monument dedicat
als advocats d'Atotxa

La realitat sura des del silenci

Aquest és un transfons que és present en el decurs del relat dels fets, tot i que la seva existència i tasca sura -del transfons- en silenci. La veritat històrica és indiscutiblement aquesta: sense una organització col·lectiva no hi ha victòries. Els èxits no són personals sinó del poble organitzat. Això està expressat implícitament tot i que no s’anomena. Ara que no és criticable, tan sols es tracta d’una pel·lícula...

maribelanoia@gmail.com

 

EL SOROLL I L'ANAR PER FEINA

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Finalment tindrem govern. Sembla que la investidura de Pedro Sánchez com a President reeixirà perquè rebrà el suport de vuit formacions polítiques diferents amb representació al Congrés dels Diputats. Certament, malgrat les pressions del calendari legislatiu que l’han obligat a negociar contrarellotge i la sorollosa i insultant mobilització de l’extrema dreta en l’assetjament al Carrer Ferraz de Madrid on hi té la seu el PSOE, hi haurà govern amb acords de legislatura.

Amb discreció professional

S’ha fet com calen aquestes coses si vols que arribin a bon port, amb el silenci i prudència que caracteritza el treball professional, sense fer servir els acòlits bocamolls que han emmetzinat la política des de les tertúlies d’alguns mitjans de comunicació, fent servir titulars de publicacions periodístiques que s’inventaven les fake news, pervertint l’espai natural per a la política que són les institucions per convertint-la en un espectacle barroer que palesa, no ja una manca de respecte sinó una molt mala educació.

Democràcia també en les formes

La política la decideixen els representants escollits democràticament. Defensar la democràcia sense respectar les seves formes és defensar -tan sols- uns conceptes buits i limitats, pontificant allò que és constitucional del què no ho és, com si fossin el mateix Tribunal Constitucional que és l’únic que ho pot determinar. A les mans d’alguns que es creuen constitucionalistes, la Constitució té un sentit tancat, opressor, com si es pugui fer servir com una amenaça, quan la nostra carta magna consagra uns drets i un funcionament determinat on la sobirania del poble rau en el Congrés dels Diputats, no pas en els poders fàctics ni lobbys de pressió més enllà del marc de la càmera baixa.

La pluralitat guanya al bipartidisme

I això és el què han fet els qui donaran suport a la investidura de Pedro Sánchez com a President del nou govern: posar-se d’acord els legítims representants escollits per sufragi universal. Que n’hi ha que no accepten el resultat perquè no els és favorable?, que no saben perdre?, que estan acostumats a no fer altra cosa que obeir -com titelles- el que els hi manen de més amunt?, doncs que n’aprenguin. Potser les seves ments són tan tancades que sols han encunyat alguns conceptes i tòpics sense saber sortir-se’n d’aquests postulats integristes.

L’extrema dreta descontrolada

El perillós d’aquesta crescuda de pit de l’extrema dreta és que es pot descontrolar i anar a una deriva perillosa per la democràcia i la mateixa humanitat, doncs es vulneren -sense escrúpols- els drets més bàsics que consagra la mateixa constitució. Quan s’encén el carrer sense control, després no hi ha manera de tornar les aigües al seu curs sense que els exaltats -que s’han cregut els discursos d’odi- enyorin retornar al passat.

Més enllà de la Llei d’amnistia

No totes les contrapartides negociades pel suport de les diferents formacions polítiques a la investidura de Pedro Sánchez, fins i tot més enllà un acord d’investidura, s’han basat en la llei d’amnistia que acaba d’entrar al Congrés dels Diputats. Aquesta ha estat la vessant més mediàtica i més contestada per la dreta. Moltes negociacions s’han dut a terme per poder realitzar temes que es portaven al propi programa presentat a les eleccions.

Programa social

Així, per exemple SUMAR, ha acordat la posta en marxa d’un grapat de mesures socials per millorar la vida de la gent, de tota la gent, no sols la d’aixecar els penals a alguns reconeixent -això sí- que la via judicial no era la més adient per arribar a acords polítics, i s’ha tornat al marc democràtic del debat polític.

Anquilosats en el passat

Ara que, determinats sectors de la judicatura, bàsicament els que estan més lligats als aparells de l’estat, amb una no renovació del Consell General del Poder Judicial -que ja porta anys caducat- es resisteixen a perdre una influència més enllà de la seva competència judicial, i es queixen de que se’ls hi treu una independència de poder que -no obstant- han fet servir per fer política.

L’altra cara, els que no fan bronca

Per altra banda, més d’un miler de juristes recolzen el manifest “Per la amnistia, la democràcia i la convivència”, i expliquen que la llei entrada al congrés respecta la constitució i la legalitat de la Unió Europea. Ja no estem davant un sistema bipartidista on tot són acords entre els que no hi ha hagut llum i taquígrafs en el decurs de les negociacions. Ara n’hi pot haver hagut però a port tancada per preservar la criatura, perquè estem davant d’un reconeixement mutu dels qui no pensen com nosaltres, i això ens obliga necessàriament a posar-nos d’acord. És un indiscutible avenç per la normalització política institucional i social, així com l’inici d’un procés de diàleg en el que el resultat no està predeterminat. És el moment en el que la política passi de ser un problema a que esdevingui la solució als problemes del país.

Mesures concretes

Per exemple, l’acord de SUMAR en el pacte de coalició amb el govern de Pedro Sánchez, contempla promoure per llei una jornada laboral màxima de 37,5 hores sense reducció salarial. És allò que dèiem sempre. Treballar menys per treballar tots, i també treballar per poder viure i no viure únicament per treballar. A més s’inclou un pla de xoc contra l’atur juvenil, el reforçament del sistema públic de salut, l’augment del parc públic d’habitatge, la ampliació de permisos retribuïts per naixement, la universalització de l’educació de 0 a 3 anys i una reforma fiscal justa que faci que la banca i les grans companyies energètiques contribueixin a la despesa pública.

Conviure en diversitat, també política

Segurament es quedaran coses fora el tinter, i haurem d’acceptar els acords de les altres formacions, però d’això se’n diu conviure en la diferència i saber que has de reconèixer la raó i les demandes dels altres. La política retorna al lloc on s’ha de fer la política. Llarga vida a la democràcia.      

                        

maribelanoia@gmail.com