DIFERENTS ARRELS, UNA SOLA COMUNITAT

Ciutadana Dempeus – Maribel Nogué i Felip - 

Aquest és el lema escollit per la participació d’aquest any a la taula de la diversitat i l’activitat “FESTA AL DINAR” inclosa al programa de "La Coll@nada" en el context de la recent Festa Major. Hi participarem unes 30 persones de les que sovint es tracta com l’altra ciutadania, quan viuen a la mateixa ciutat i aquesta també és la seva festa. N’hi havia d’origen del Marroc, de Colombia, d’Uruguay, de Bulgària, d’Hondures i d’altres indrets. Cadascú es portava el seu dinar, un plat típic per compartir amb la resta de comensals de cultures diverses però que formem una sola comunitat en la ciutat a la que hem optat per viure. 

La Igualada diversa

Embolicava l’entorn un mural on hi penjaven banderes de Colòmbia o Bulgària i, com no de Catalunya, sense oblidar la de Palestina -ben present- i també diversos cartells amb l’eslògan escollit per l’ocasió: “Diferents arrels – Una sola comunitat”. Compartirem trobada en la que algunes ja ens coneixíem d’altres anys i moltes d’altres estrenaven aquesta experiència que, segur, repetirem i voldran tornar a gaudir.

Un taller per recollir opinions

Com a iniciativa d’aquest any, la Marisol va preparar com un taller per tal de recollir opinions ben interesants des de la diversitat cultural real que conforma la nostra ciutat. La participació consistia en donar resposta a dues preguntes:” Quan vas venir a Igualada, què és el que més et va sorprendre?”, i l’altra “Com t’agradaria que fos Igualada?”.

Testimonis prou rellevants

Les respostes varen ser d’allò més sorprenents i riques en diversitat, per exemple la Razan, que té cinc anys i va al Garcia Fossas, va dir que el que més li va agradar és quan la varen convidar a pujar als castells; ara ja va fer d’anxaneta en un dels diversos pilars de quatre de les cercaviles. També un altre noi destacava la seva vinculació a les festes, els gegants i també castellers. Per la seva banda, la Nasira va palesar que darrerament es viu un retrocés en relació amb la relació molt més oberta que la que va trobar quan va venir a Igualada, tot reivindicant espais de relació per a l’intercanvi de cultures i per la necessària inserció.

Aprendre el català

La Claudia, que portava darrera seu una munió de vilatans d’origen colombià, va dir que el que més li va sorprendre en arribar a Igualada, a Catalunya, va ser l’idioma, saber que parlàvem català, però a partir d’aquí, i donat que els meus fills estudiaven en català, va decidir aprendre’n; i que li agradaria que Igualada fos més pels joves, que no es veiessin obligats a desplaçar-se a la ciutat per raons d’estudis i de llaurar-se el seu futur aquí. A mi m’agrada Igualada, va dir, i desitjo que poguessin arrelar-se aquí i viure i conviure des de la inserció i la diversitat cultural d’origen però formant part d’una sola comunitat, no com a espectadors sinó com a participants de ple dret”.

Integració des de l’AMPA escolar

Per la seva banda, la Marisol va dir que, en venir a Igualada i portar les seves filles al Gabriel Castellà, algunes persones li qüestionaven aquesta opció sense que pogués explicar-se perquè. La veritat és que es va trobar en una diversitat de cultures que li va encantar i en va gaudir, tant o més que les seves pròpies filles. Li agradaria que Igualada s’impliqués més en la diversitat de cultures, així com que aquesta ciutadania estigués més implicada en el que també és la seva ciutat on viu, reclamant una major atenció als seus barris.

Ser tractada com a forània

A la Isabel li agradaria que Igualada fos més neta, més inclusiva, perquè si no ets d’Igualada t’ho fan notar; i la Laura explicava com es va trobar amb un tracte diferent, com una mena d’estigma, quan va estudiar al Garcia Fossas, i voldria que tothom es sentís plenament part d’aquesta comunitat tan rica en la diversitat cultural.

Palestina al cor

Al dinar no hi va pas faltar un record per Palestina, una realitat punyent que ens colpeja el cor a cada dia que passa i que també ens identifica sobre els valors socials de pau i drets dels pobles que ens inspira. La taula de la diversitat a la Festa Major és una bona ocasió per retrobar-se i establir coneixences i vincles d’aquesta altra ciutadania d’Igualada que -sovint- es tractada de segona. Pel dret a la igualtat de forma plenament inclusiva i immersiva, doncs és fonamental fer front al discurs de l’odi i les seves conseqüències, i per fer-li front des d’allò més quotidià. 

maribelanoia@gmail.com

PIERA HA OMPLERT ELS SEUS CARRERS CONTRA L'ODI

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Tal i com es demanava a la convocatòria, centenars de persones varen omplir divendres passat els carrers de Piera per palesar el rebuig al greu atac d’haver cremat la mesquita, que la comunitat musulmana havia construït des del voluntariat. Un acte inacceptable que no pot quedar en silenci.

Concentració a Gall Mullat

Mica en mica s’anaven concentrant al Parc del Gall Mullat nombroses persones de totes les edats i condició que ultimaven els seus cartells i pancartes, preparades amb compromís.

Les proclames

Arrencava la manifestació pels carrers de Piera fins arribar on hi ha la mesquita cremada. Durant la marxa es sentien diverses proclames com ara: Mesquita sí, odi no; no va ser un incendi, va ser un crim d’odi; ens varen cremar la mesquita però no la dignitat; omplim els carrers contra l’odi i la desinformació; fora feixistes dels nostres barris; diversitat és riquesa; som veïns, som diversitat...

La intervenció de Yahya Mokhtari

En arribar a la Mesquita, els manifestants eren rebuts amb una ampolla d’aigua, un gest d’hospitalitat que -després d’una caminada de tarda en ple juliol- s’agraïa.  Tot seguit es varen fer alguns parlaments. En primer lloc, el president de la Comunitat islàmica de Piera Yahya MoKhtari Nifa va llegir un comunicat on agraïen les mostres de suport rebudes, tant per part del teixit social com també l’Institucional, però va afirmar que no s’havien pas trobat sols sinó que es sentien molt acompanyat per les associacions i entitats que conformen la vila de Piera, perquè ells també en formen part. També que aquest fet no els havia fet enrere pel que fa a la seva religió, cultura, fe i esperança, defensant els valors de la convivència des de la pluralitat de confessions religioses o identitats culturals. Són, va dir, camins compartits.

Chaimae Mokhtari (UCFR – Piera)

Per la seva banda Chaimae Mokhtari va llegir el comunitat de la UCFR de Piera (constituïda recentment) en el que denunciava que els problemes que patim com a societat són estructurals i no pas culpa de cap comunitat, que assenyalar els més vulnerables només divideix i empitjora la convivència. Es va referir a la ofensiva mediàtica de divulgació del discurs de l’odi fent present els fets que s’han donat aquests dies a Torre Pacheco (Múrcia).

El testimoni de Sara él Messari

La portaveu de la UCFR de Piera Sara él Messari, després d’afirmar que no deixarem que la por ens guanyi, com a filla de pares immigrants, va voler dedicar unes paraules molt especials a aquelles mares i pares de famílies musulmanes que ja fa quaranta anys varen prendre la decisió de deixar-ho tot enrere per venir a viure a Piera, a la recerca d’un millor futur: “Soc plenament conscient del que suposa créixer i viure entre dues cultures, del pes que suposa sostenir la seva identitat entre dues llengües, dues maneres de viure, dues mirades... Per això, les vostres filles i fills també lluitarem, lluitarem per la convivència, respecte i justícia social, i ho farem aquí, a Piera, perquè també és casa nostra, perquè la nostra identitat no és una amenaça, és una riquesa.

Un minut de silenci molt eloqüent

Com a cloenda es va dur a terme un minut de silenci contra l’odi, la violència, el racisme, feixisme i la intolerància. Va ser un silenci compacte, un moment compartit on el respecte en la diversitat es va fer palès més enllà de les paraules.

maribelanoia@gmail.com

 

 

MÉS ENLLÀ D'UNA REPÚBLICA I PROU

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 14 d’abril  hem commemorat, i com no, l’adveniment de la II República que, amb la subsegüent nominació i actuació del seu legítim govern, es varen dur a terme una sèrie de mesures de caire social que avui són evocades -i reclamades de nou- perquè ens varen ser arravatades pel cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936, amb una cruenta bel·ligerància i una sagnant repressió que va truncar il·lusions i esperances imposant la dictadura franquista, una llarga nit de trist record pels qui la patirem al seu dia i també per les generacions que l’han succeït, que encara en vivim les conseqüències.

Monarquia imposada pel franquisme

El procés de la transició democràtica, tan lloat per la seva “exemplaritat”, ens va portar de nou la monarquia, una monarquia que s’havia exiliat després de proclamar-se la república. Se’ns hi va colar també tot el concepte de la unitat territorial per barrar el pas a pretesos processos autodeterminació, per això ja es reconeixien les nacionalitats que encara avui coexisteixen a l’Estat Espanyol. No obstant, després d’aquests llargs anys, algunes d’aquestes imposicions fa temps que grinyolen i estan mostrant l’esgotament d’aquest model constitucional del 1978.

Igualada, el dia de l'abdicació de Joan Carles I

 Una ocasió perduda

Per una banda, sobretot amb l’abdicació de Joan Carles I (pels escàndols de corrupteles i comportaments indecents), els republicans que sempre hem servat aquesta opció al cor, ja palesàvem la voluntat de recuperar el sistema de república alhora que els anhels d’aprofundir en l’autogovern hi anaven generant adeptes. Algú va promoure una ample mobilització que, sota el crit de Independència, ens prometia albirar tots els nostres anhels.

Pujol i Andorra

Però, ai làs!, si en l’argumentari s’hi incloïen reivindicacions ben sentides per tal de reclamar uns millors serveis per una millor qualitat de vida per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a la que indiscutiblement hi tenim dret, les intencions polítiques dels dirigents del moment, i que ja els anava bé aquesta mobilització, no tenien pas al cap un model social que anés en la direcció dels avenços assolits en la II República, tal i com anhelaven moltes de les persones que sortien al carrer, sinó que anaven en l’aprofundiment d’un model econòmic iniciat ja en l’època Pujol: un capitalisme especulatiu que deixava enrere la aposta pel teixit industrial que havia generat aquella riquesa que es suposava podíem presumir els catalans, i dic bé, en podíem presumir perquè ja fa temps que els qui abanderen la independència des de Waterloo ja els està bé el nou escenari, doncs sols pretenen posar més que una frontera una duana per tal de controlar el mercat front els rivals que el cobegen, dos models econòmics paral·lels sense intrusisme de control financer aliè. El seu és un model com ara el d’Andorra, lliure d’impostos i tots els serveis privatitzats, sense estat.

Model de finançament, quin?

Però Catalunya no és una nació sense estat, formem part d’un estat ens agradi o no, i de l’estat rebem els serveis que són propis. Que hi ha un desacord en com s’administren els recursos de l’estat?, sí; que el dèficit fiscal és una realitat perquè som la tercera comunitat en aportar i la catorzena en rebre, com deia l’actual President Aragonés?, també, és evident. Des del centralisme i el mode radial fins l’oblit de la perifèria, tot hi cap, però la solució no és posar una barrera per poder administrar el 100 % dels recursos, entre d’altres raons perquè avui la globalització és un fet i tot està entrelligat. Pujar al tren del neoliberalisme i cedir a l’economia especulativa els propis recursos a partir dels interessos econòmics dels lobbys que sempre han donat suport a les polítiques de dretes, és el que ens ha portat a la situació actual, un país on les grans empreses treuen més benefici que mai en detriment de la ciutadania de peu pla, que cada vegada veu incrementar la seva precarietat comportant uns índex de pobresa a unes capes socials que mai s’havien trobat en aquesta situació.

Contrapartida que produeix urticària

Catalunya no és ja la del 1714, com deia en Rafel Jorba la setmana passada en una conferència organitzada per Federalistes d’Esquerra. No es pot remuntar a aquest moment històric com a contrapartida per a cap investidura política. Quan va llegir aquest posicionament en el text de l’acord, va dir, el que li va venir va ser “urticària”. 

Els altres catalans
Catalunya avui no és la mateixa. De llavors ençà hi ha hagut molts esdeveniments que han condicionat la realitat d’avui, des de la revolució francesa a la II República, passant per la lluita antifranquista i l’Assemblea de Catalunya, quan es considerava que era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya i que tan varen contribuir a reivindicar les llibertats, l’amnistia i l’estatut d’Autonomia. Avui no podem dir el mateix. Perilla el concepte que teníem d’una societat d’acollida a una societat que es mira a sí mateixa i dona l’esquena al diferent.

Una solidaritat institucionalitzada

Continuem essent solidaris, només faltaria!, sobretot per les entitats socials que exerceixen aquesta emergència social, però hi ha molta gent exclosa que no rep aquest caliu de país d’acollida i de solidaritat per als qui sols busca un futur millor i, han hagut de deixar el seu país i família, potser conseqüència de les guerres potser perquè ha estat empobrit per les polítiques colonialistes d’un nord depredador, una realitat de la que sols han pogut emigrar els més joves.

República sí, però els continguts importen

Hi ha molts països que tenen la república com a forma de govern polític  i això no és cap garantia de polítiques socials. Tampoc n’hi ha prou en tenir el control de la caixa, sinó -sobretot- cal tenir en compte les polítiques que es proposin darrera aquests recursos per tal de garantir tots els drets i serveis per a qualsevol ciutadà, sense distinció. No ens deixem enganyar. Estimem el nostre país i no voldríem que Catalunya es converteixi en cap referent d’indústries del joc o del turisme en detriment de la qualitat de vida de la seva població. República sí, però quina república?

maribelanoia@gmail.com

 

 

UN SOL CRIT I UN SOL FRONT CONTRA EL DISCURS DE L'ODI

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Ho podem comprovar amb la nostra vida quotidiana, entre els nostres veïns i veïnes, companys de feina, usuaris de serveis públics (escola o serveis sanitaris), establiments comercials, súpers i també a les places i parcs. La realitat que vivim en el nostre entorn és diversa, de cultures provinents dels països d’origen de la nova ciutadania que conforma la nostra societat. No obstant, sovint encara ens topem amb actituds de rebuig simplement pel fet de ser diferents.

Jo també sóc d'Igualada, Activitat d'ATLAS el 07.06.2014

Inserir la diversitat, encara per normalitzar

No hi ha entre nosaltres dues persones iguals, ni tan sols dintre la mateixa família. Els vells esquemes d’una unitat forçada i excloent han quedat enrere i, afortunadament ja a moltes llars, s’han anat obrint les ments acceptant la diversitat de pensament i de relacions de tots i cadascun dels seus membres. Hi ha molta més predisposició, per exemple, a acceptar la diversitat LGTBI dels membres d’aquesta mateixa família -quan algú es manifesta no binari- que quan s’aparella amb persones de diferent cultura d’origen, en particular si són de diferent religió, sobretot la musulmana.

STOP islamofòbia

Aquest és un rebuig que fa temps s’ha volgut instaurar entre nosaltres, sobretot arran dels esdeveniments després del 11-S, on el camp encara estava abonat per la trista petjada que varen deixar al nostre país els “moros de Franco”, de trist record per les malifetes dutes a terme quan varen entrar per avortar la II República, després d’un alçament militar /cop d’estat que ens varen dur a una cruenta i llarga dictadura de més de 40 anys.

El rebuig al diferent

Darrera tot això s’ha anat introduint no sols el discurs de l’odi sinó el rebuig al diferent, i aquí hi entra tothom, tan se val que siguin bones persones o n’hi hagi que no tant. Com en tota societat sempre hi ha grans poderosos sense escrúpols, i bona i gent senzilla que no oblida la seva condició humana, i en conrea les seves virtuts més positives.

Sobren motius per anar a la una

El 21 de març la ONU commemora el Dia Internacional de la Eliminació per Discriminació Racial (dia inaugurat arran de la massacre de joves que es van oposar a l’apartheid racista a Sud-Àfrica el 1960), i pel proper dissabte 16 de març s’han convocat mobilitzacions arreu sota el lema, “Unim-nos per un món sense el racisme ni el feixisme, ens sobren motius". En el context de conflictes bèl·lics, col·lapse climàtic, crisi econòmica creixent... els governs estan intensificant tot tipus de racismes per dividir i vèncer, únicament per intentar desviar la oposició a les seves polítiques. Les guerres i el racisme van de la mà, com queda palès en el bombardeig que el govern ultradretà d’Israel duu a terme contra Gaza.

Refugiats i migrats, boc expiatori del racisme

Urgeix combatre la islamofòbia i la judeofòbia, dues formes de racisme que estan creixent arran del conflicte. De fet, pugen totes les formes de racisme incloent la negrefòbia, la sinofòbia (racisme contra els pobles del sud-est asiàtic) i l’antigitanisme o romanofòbia. Cal fer menció especial de les campanyes de propaganda racista que intenten fer de les persones refugiades i migrades el boc expiatori...

Expulsats per estrangers 

Les persones refugiades moren per milers al mar i a les rutes terrestres, bloquejades a les fronteres europees per FRONTEX. Les tanques que treuen sang i les devolucions en calent impedeixen el dret a l’asil de la gent refugiada, violant així el dret internacional. Les morts a Tarajal de fa deu anys i la massacre de Melilla del 2022 són exemples flagrants d’això.. Davant tot això demanem vies segures, que s’obrin les fronteres per a les persones refugiades, i seguim exigint la aprovació de la “ILP Regularització Ja” signada per mes de 700.000 persones en tot l’estat, que demana garantir els drets humans per les més de mig milió de persones indocumentades, moltes d’elles veïns i veïnes dels nostres barris”..

Estendre la mà amb un somriure

Dissortadament a Igualada no es durà a terme cap concentració pròpia, però podem recolzar amb la nostra presència la que es durà a terme, per exemple, a Barcelona. I sempre, sempre, ens queda el nostre somriure còmplice d’acolliment, la nostra mà per estendre o també la nostra porta per obrir, exigint a qui té més possibilitats -i responsabilitat- de fer-ho, que ho faci. 

Estàtues d'ATLAS a la Plaça de Cal Font

Acollir, un gest que -sovint- es nega

On és a Igualada aquell espai de refugi o alberg per les persones sense sostre?. Qui vivim de prop situacions d’aquestes ho patim com a desesperant, tan per a les persones afectades com també per a nosaltres mateixos, com a ciutadania conscient que voldríem acollir qui la societat rebutja per racisme, odi, aporofòbia o -simplement- per por al diferent. Ho vàrem fer amb els refugiats de la guerra d’Ucraïna, perquè no fem el mateix ara?. És que hi ha refugiats de primera i de segona?.

Dinar multicultural per la Festa Major d'Igualada

Exercim el nostre compromís, hi tenim un deure

No siguem còmplices de les polítiques racistes i discriminatòries. La solidaritat, que és la tendresa dels pobles, és un valor humà molt intrínsec en la nostra cultura. O bé l’exercim en conseqüència o serem còmplices de la deshumanització que ens amenaça.  Hi tenim un deure.

maribelanoia@gmail.com

 

UNA NOVA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA?

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa temps que notem que la constitució de 1978 s’està quedant obsoleta, que cal renovar alguns dels seus temes fonamentals i posar-la al dia. Semblava que només era pel tema territorial (la organització territorial de l’Estat que fa temps grinyola per tots els cantons), ni la Monarquia Parlamentaria (que darrerament algú es proposa esquerdar de mort amb una ingerència sense quarter en la vida privada de la gent, com a la inquisició). Per molt que sigui antimonàrquica, veig la jugada política dels que voldrien que el cap d’estat no es limiti a complir la constitució signant -per exemple- la llei d’amnistia, sinó que se’n desmarqui i faci un gest que ens portaria a una involució. Alguns aspectes estan més que caducats i tenim dues opcions: o anar fent canvis puntuals per no trencar el famós consens o trenquem el joc i estripem les cartes.

El bipartidisme ja està caduc

El que també grinyola, però, és un sistema de govern basat en el bipartidisme, que també està caduc. Ara s’imposa el diàleg front un Congrés de Diputats sobirà divers i plural. Per començar, aquesta és la segona legislatura en que s’ha hagut de conformar un govern plural a partir de la diversitat política resultant de les eleccions generals. Les eleccions no són com una lliga esportiva on qui guanya és qui treu millor resultat, sinó que -ens ho han recordat bé aquests darreres temps- guanya qui assoleix la majoria suficient dels diputats del Congrés per formar govern, on resideix la sobirania popular. Així la dinàmica parlamentària ens porta a reconèixer que la realitat de la societat és plural i diversa, amb matisos que posen l’accent en el programa social o altres més territorial.

La ultradreta arrossega l’altra dreta

L’avenç del discurs de les forces de l’extrema dreta, que està arrossegant la dreta democràtica que hauria de representar el PP front VOX, estan torpedinant qualsevol acord parlamentari que no passi pels seus objectius de posar pals a les rodes al govern de coalició tractant d’enderrocar-lo i, per això, no fan servir altre argument que un atac sistemàtic, a base d’insults, al seu president Pedro Sánchez, no pas contraposant arguments programàtics com seria plausible per tal de dur-se a terme un debat real, sinó que -tant al Congrés dels Diputats com també en qualsevol altre tipus de contesa electoral- l’enemic a batre sols és Pedro Sánchez.  

Es queixen, tenen competències i no han demanat ajut

Per exemple a Galícia, davant la crisi dels “pellets” i en portes d’una nova jornada electoral, el seu discurs és monotemàtic, atacar al govern com fent-lo responsable de la dissort mediambiental. Les competències mediambientals estan transferides a la Comunitat Autònoma gallega i -com a molt- derivant-la també als seus municipis, però la única cosa que saben fer és criticar Pedro Sánchez com culpant-lo de tot i fent-se la víctima de tots els mals. Això no és ni madur, ni responsable, ni civilitzat. Una pregunta, la Comunitat Autònoma ha demanat a l’Estat, com cal,  el suport necessari per fer front a aquesta crisi?. Doncs no, sols reclama aquest ajut sense haver-lo demanat prèviament. Així volen ser autònoms?. Els preocupen realment els problemes de la gent o sols aprofitar qualsevol fòrum per atacar personalment el President?.

Model de lideratge d’un cabdill

És clar, en la seva ment franquista encara compta que qui mana és un cabdill, no els hi cap assumir que les decisions es prenen col·lectivament, no des de l’ordeno i mano. Són coses de cultura democràtica i de maduresa humana, i els i les actuals bocamolls de la dreta que tenim -si és que en tenen- no la fan servir.

Enemics, adversaris, rivals...

La dinàmica parlamentària no ens ha de portar a un enfrontament propi d’un enemic en situació de guerra. En cultura democràtica el que ha de prevaler és el diàleg i l’acord entre diferents, perquè hi ha adversaris i rivals, i potser també companys de viatge en el camí de la democràcia. Per exemple, el comportament plenament cívic del discurs del PNV, que és de dretes, però no hi ha cap dubte que exerceix la seva funció eminentment demòcrata i desmarcada del discurs de l’odi. També han calgut acords a nivell social amb la dreta civilitzada com ara per actualitzar el salari mínim o la reforma laboral. Està vist que aquests tipus d’acord no es poden assolir amb qui duen a terme una política d’assetjament i enderrocament sistemàtic de la mateixa democràcia, sense ni continguts ni ganes de negociar.

Criticar i reivindicar, però no enderrocar

Molts diputats, per exemple Oscar Matute, de BILDU, o també des de SUMAR o ERC (amb les brillants intervencions parlamentàries d’en Rufián) tenen actituds crítiques davant allò que no comparteixen, com ara governar per Reial Decret sense diàleg previ, però prima el seny i no obstrueixen la tasca de govern. La reivindicació de diàleg és justa, i després de l’excepció d’un govern en funcions davant els terminis per assolir la important subvenció europea per prendre mesures a favor de la població, pot explicar el mètode emprat. No obstant, l’exigència del necessari diàleg continua. O és que el diàleg sols és preceptiu per aquelles forces polítiques que decanten la balança de vot?.

Unes negociacions per a ús partidari

L’oportunisme de JUNTS ha est per “colar” les seves aspiracions polítiques en uns moments de necessitat. Es tracta d’un mercantilisme nociu. És correcte que s’avanci en el camí de transferir competències a les diferents autonomies, però no és de rebut que ho faci amb mesures tan sensibles com ara les competències sobre immigració, passant per damunt del govern de la Generalitat i altres sectors socials compromesos en el tema, simplement aprofitant la seva força política amb l'objectiu de poder aplicar la seva xenofòbia excloent, i així poder “controlar” els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tractant-los de delinqüents simplement per raons d’origen.

Catalunya és patrimoni de la seva gent

No, aquesta actitud no representa Catalunya, ni la seva població ni el seu govern. Hi ha molta altra gent que està en contacte amb la Catalunya real que ja no és la que alguns, des de Waterloo es creuen tenir-ne la patent, com si Catalunya fos el seu feu... La majoria ciutadana, és diversa i plural, i des d’aquesta naturalesa s’han de buscar i trobar acords per la convivència i l’avanç en drets condicions de vida digna. Mantenir una estructura de privilegiats i exclosos no obeeix a cap principi, ni molt menys democràtic, sinó al contrari. En aquest sentit potser sí que li cal anar fent canvis en la Constitució per tal de que es puguin acomplir molts dels seus preceptes bàsics de drets humans i socials, uns drets que la dreta ha volgut amagar sota la catifa per imposar el neoliberalisme. Per tant, una nova transició és necessària, i cal deixar enrere definitivament els qui tenen nostàlgia de temps obscurs, i cal fer-ho abolint els privilegis que els va atorgar la transició de 1978, per exemple en relació a la Memòria Històrica.                                    

maribelanoia@gmail.com

LA PLURALITAT DE LES ESQUERRES FRONT LA U NIFORMITAT DE LA DRETA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El panorama dibuixat després de les eleccions municipals del darrer diumenge ens mostra una realitat inqüestionable: la dreta va a la una i les forces que es reclamen de l’esquerra estan més fraccionades, cosa que expressa la mateixa naturalesa de cada vot. M’explico:

Una cursa diferent

La cursa electoral no és ben bé una cursa on hi ha guanyadors i perdedors, amb trofeus que pugen al podi. És un pols general de la opinió de la ciutadania per poder dur a terme les tasques de direcció d’un Ajuntament o altres institucions, aprovant o reprovant la gestió dels qui han de donar comptes. Una de les característiques més emblemàtiques de la dreta són els lideratges individuals, com si el poder s’hagués d’ostentar de forma personal i els demés a obeir, que per això -si convé- se’ls paga. Una direcció jeràrquica de les que se’n desprenen decisions potser inexplicables o contràries al que hom creu, però -com si d’una feina es tractés- no toca més remei que complir. La primera ideologia és l’interès pecuniari, tant dels dirigents com dels seus súbdits, perquè aquest és el tractament que reben, el de súbdits. En el cas del PP, els seus càrrecs són còmplices de les trames corruptes que ja han sentenciat els tribunals, i en el cas de VOX ni tan sols reben diners de la institució a la que  hi dediquen les seves hores, doncs aquests emoluments passen per un compte centralitzat per VOX a Madrid on tot hi va a parar i tot surt d’allà, fins i tot les opaques subvencions d’aquells interessos més foscos...

Delimitar l’àmbit d’acord des d’allò social

L’esquerra és més plural, d’opinió i manera de fer. Les seves persones tenen personalitat i principis propis, coincidint en que preval allò comú. Els uns ho veuen d’una manera i els altres d’una altra, però això és una de les seves característiques: tants criteris com persones que en formen part. Però tothom compta i opina, i les decisions es prenen per acord, d’una manera o altra, amb un reglament o altre, però la voluntat i el compromís hi és. Com a tota organització social, hi entren en joc els personalismes, l’ambició de liderar. És que en la societat capitalista que tenim és difícil triomfar, sobresortir, i hom cerca aquesta aspiració en les entitats o col·lectius que forma part. Però s’equivoquen. Hom no s’associa per poder fer allò que un vol sinó per consensuar amb el col·lectiu de torn la seva opinió amb la dels demés, que també compten, i això és més complicat, però no és un problema, tal i com es veu des d’una mirada conservadora o de dretes. Aquest és el paràmetre o llistó que agrupa la gent. El nacionalisme, si és d’esquerres, té un contingut de progrés que la dreta condiciona i frena (ja ho hem vist). Per això, un pic delimitat l’espai o llistó social en que cal dirigir-nos cal tenir en compte -sobretot- el contingut dels programes.

Combinar per trobar l’acord és fonamental

I després, per abordar el treball en comú, sempre poso un exemple culinari: no és el mateix fer un puré de verdures que una amanida. M’explico. Una cosa és posar tota mena de verdures a bullir i fer-ne un puré. És saludable i es pot compartir, però cada ingredient ha perdut la seva identitat, ara la identitat està barrejada i una cosa pot prendre el gust de l’altra. Però per tal d’articular la societat sempre poso com a millor exemple una bona amanida. Abans només hi posàvem l’enciam i el tomàquet, potser una mica de ceba i olives. Avui fem amanides de tot, hi posem tot tipus de cruditées, vegetals o no, fruites, petits bocins de mar, de costa o de rius i d’altres de pernil o altres de proteïna animal. Es poden combinar tota mena de gustos: dolç, salat, àcid, amarg... Cadascun d’aquests ingredients sumen, però no perden la seva identitat, no perden el seu color i -no obstant- col·laboren i formen part d’un plat que es pot compartir a mida dels comensals que participen d’aquest àpat. La única cosa incompatible amb una amanida així és allò que ho pot corroure. No és el mateix que en un cistell de pomes n’hi hagi una que s’hagi fet malbé que no pas incloure-les expressament sense triar, doncs la podridura està assegurada.

Lideratges al servei de les persones, no d’un mateix

Si els ingredients són saludables i són compatibles per ser combinats, només ens hi cal un xef per saber en tot moment quina és l’amanida més adient per aquell àpat i comensals concrets. Però aquest xef, com a qualsevol director, li serà difícil manar si ho ha de fer imposant-se als altres. És com en una orquestra, només es pot dirigir si compta amb el lliurament professional adient dels seus músics. Sense els músics no hi ha concert, i sense direcció tampoc.

La diversitat no ha de ser excloent

Les esquerres són diverses per naturalesa, plurals en la seva essència i també en les seves propostes, dirigides totes en una sola direcció -això sí- el bé comú. Una suma pot ser també algebraica, no té perquè ser exclusivament numèrica de resultats tancats. Per això sempre estic disposada a sumar, perquè ja portem massa temps patint les conseqüències d’unes polítiques de dretes que no tenen en compte la gent sinó el lluïment -i fins i tot enriquiment- dels qui manen.

Més enllà del bipartidisme

La pluralitat es fa necessària per damunt de la opció bipartidista. Ho hem vist a molts llocs, per exemple, amb les seves limitacions del govern de Pedro Sánchez pel fet de tenir una oposició de dreta irresponsable i obstruccionista, sobretot front les mesures progressistes que s’han pres conjuntament amb Yolanda Díaz, que ha passant davant de les mesures d’escut social que han pal·liat una mica la crua situació que hem viscut els treballadors i la gent de peu pla majoritàriament, hem de distingir entre el soroll interessat en boicotejar determinades mesures i la valentia d’intentar imposar-les fent front a mentides, calumnies i també la persecució social i personal d’alguns líders.

La uniformitat ens fa mesells

La diversitat humana és una riquesa per la societat, la pluralitat un marc on tothom hi cap i ningú en resta exclòs, la uniformitat és la insatisfacció general de qui es considera súbdit d’algú que no dirigeix, sinó que mana, per acumular poder personal i d’influència per les idees que representa. Feixisme mai més, farts de polítiques dretes, des del sentit comú i la voluntat progressista, sumar des de la pluralitat de les esquerres és també l’esperança de mantenir un front de dignitat i futur. Des de tothom qui es reclama de progrés: Sumem, sumem, sumem...

maribelanoia@gmail.com