L'ASSENTAMENT D'UN POBLE SOTA EL FRANQUISME

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A iniciativa del Departament de Ciències Socials de l’Institut de Montbui, juntament amb el sindicat de CCOO de l’Anoia, el divendres 28 de març, el alumnes de les cinc línies de 4t d’ESO de l’Institut de Santa Margarida de Montbui van assistir a un taller de memòria històrica sobre el període en què el seu poble va ser protagonista del major creixement demogràfic de la seva història, arran de l’arribada de moltes persones treballadores en el gran èxode migratori dels anys 60 i 70, amb la col·laboració de dos testimonis de l’època. Prèviament, els alumnes havien anat a veure l’exposició que hi havia al Mont-Àgora sota el títol “Memòria d’un barri 1950-1980”, una exposició que recollia la realitat dels inicis de l’assentament poblacional del que avui és el casc urbà.

El context del franquisme

Vaig tenir l’honor de introduir el context històric que emmarcava aquells anys., amb la realitat del procés migratori procedent principalment d’Andalusia i Extremadura, expulsada per la fam i la misèria de llavors, i també per la persecució duta a terme als més assenyalats políticament pel franquisme, i que venien a Catalunya cridats per la demanda de feina que hi havia a les seves fàbriques, particularment les d’Igualada que acollien la seva força de treball però no contemplaven la vessant residencial dels seus teballadors, per a Montbui era un problema d’Igualada i per Igualada era a l’altra cantó del riu... Però que l’únic que volien era llaurar-se un millor futur tant per ells mateixos com pels seus fills, quins néts i besnets ja han nascut aquí i aquí hi ha plantat les seves arrels.

Un testimoni vivencial

Per la seva banda, Alfredo Vázquez Arias es va presentar a sí mateix a partir de la seva pròpia vivència, l'aposta de viure a Montbui i el compromís veïnal per fer front a totes les necessitats bàsiques per assolir els serveis més bàsics d’una població que -en pocs anys- s’havia quadruplicat. La lluita per les guarderies, per les escoles, per l’enllumenat, per l’aigua, per asfaltar els carrers, per a impedir l’especulació que hi havia reivindicant parcs i arbres o per tenir el nostre propi ambulatori, ja que, en obrir-se el CAP de l’estació per l’INP el 1977,  ens havíem quedat sense metges al barri i no hi havia servei d’autobusos, un servei que, sobretot els malalts i dependents el necessitaven i els era molt complicat haver-se de desplaçar.

L’associació de Veïns La Convivència com a referent

L’Alfredo va explicar tot el procés de formació de l'Associació de Veïns “La Convivència”, que promovia aquestes mobilitzacions fins i tot sense tenir encara el seu reconeixement legal i patint la fustigació i persecució exercides per les forces policials.

Algunes frases dirigides als alumnes

Al final, a manera de resum capitular, vaig cloure l’acte amb aquestes màximes adreçades als alumnes:

-Els drets es conquisten, no cauen del cel.

- Les millores assolides són nostres i ens les poden prendre.

- Els drets els hem de defensar ahir, avui i sempre.

- Els joves, sovint, no volen mirar enrere, sols endavant i fer el món a la seva mida.

- No tenir en compte el passat mutila el present. Cal donar valor a la memòria  històrica.

- Vivim el risc d’un retrocés. Donald Trump vol tancar tot el sistema públic d’educació, expulsa els migrants, nega que les persones son diverses sexualment, conrea la visió de la dona com un instrument de procreació al servei de l’home, es creu l’amo del món i amenaça tothom…

- A l’Escola hem après a pensar per nosaltres mateixos, però tinguem en compte els precedents històrics, no fos cas que ens féssim el xulo i els deixéssim passar sense fer-los-hi front.

Manifestació 1977

Una reflexió final

Per concloure que cal posar en comú els problemes, no rivalitzar entre nosaltres, acceptar i respectar la diversitat de formes de pensar, de cultures i religions ens farà una societat més rica i forta culturalment i no podran dividir-nos entre diferents. Si no som iguals és perquè la societat ens tracta diferent, però no ho hem de permetre, perquè en clau de diversitat tothom tenim els mateixos drets i estem del mateix costat, els que no volem enfrontar-nos en cap guerra ni acceptem el discurs de l’odi. Els únics que hem d’odiar són els grans magnats que volen acaparar tota la riquesa del món i fer de la majoria peons de fabricació d’armament o soldats de les seves querres, perquè són les seves guerres, però els morts els posem nosaltres.

Moltes gràcies a l’Afred Simó de CCOO-Anoia per haver-ho fet possible, i als professors i alumnes per la seva valuosa tasca.

maribelanoia@gmail.com

PRIMERA PEDRA PER FONAMENTAR LA PRÒPIA MEMÒRIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

En el marc de la munió d’actes commemoratius de la Festa Major d’Hivern de Santa Margarida de Montbui, s’inaugurava aquest divendres, al Mont-Àgora, l’exposició “Memòria d’un barri 1950-1980” on s’hi palesa la realitat del temps de l’assentament urbà del llavors Barri de Sant Maure, que va passar dels 790 habitants l’any 1950 als 8174 l’any 1981, amb una mancança de serveis bàsics per mor d’una especulació salvatge, on tan el municipi d’Igualada com les mateixes autoritats del municipi llavors, s’hi giraren d’esquena. Un fet que va suposar importants mobilitzacions de la seva gent.

Foto: Arxiu Municipal: De forma provisional perquè el nou col·legi encara no es podia obrir, el magatzem d’un bloc de pisos servia d’aulari. El carrer del davant, obert al trànsit i encara amb fang, n’esdevindria el pati improvisat. 

Reculls testimonials previs

Certament, ja l’any 2010, a iniciativa del propi Ajuntament i de la mà de Yolanda Acosta de l’Àrea de Cultura i per part del Grup de Recerca en Ciències Socials, ja es va fer un treball sota el títol de “Montbui, revivim el nostre passat”, amb un recull testimonial d’alguns veïns i veïnes. L’any 2017, de la mà d’Òmnium Cultural en les seves “Lluites Compartides”, es va dur a terme una altra exposició amb testimonis vinculats, en aquest cas, a l’Associació de Veïns “La Convivència”, motor de les lluites reivindicatives que se’n derivaren, i que tornava a posar damunt la taula aquesta pàgina tan rellevant de la nostra pròpia història.

L’arxiu històric en marxa

Ara hi s’hi ha tornat. Amb aquesta exposició és com si ja s’hagués posat la primera pedra definitiva del futur Arxiu Municipal, amb una ferma voluntat de recollir i documentar els inicis de l’assentament poblacional que configura avui l’anomenat nucli urbà de Santa Margarida de Montbui. La regidora de cultura Sara Bergantiño va presentar l’acte i l’historiador local Joel Serrano, que és qui -conjuntament amb la Regidora d’Acció Social Coral Vázquez han treballat aquesta exposició- i que s’han fet càrrec de les donacions, aportacions documentals i fotogràfiques, que ja formen part d’aquest Arxiu Històric.

Únics protagonistes: la població

Coral Vázquez va dir que -de forma expressa- s’havia obviat donar cap nom com a ningú rellevant d’aquell temps, perquè els protagonistes varen ser el conjunt de la població, i que -els qui n’haurien exercit el seu lideratge- no ho varen pas fer per sobresortir, sinó per mor del seu compromís amb allò col·lectiu. Amb tot, i donat que es trobava a la sala Antonio Vázquez Bosch, qui fou l’Arquitecte municipal d’aquell temps i que havia vingut expressament per l’ocasió, se li va donar la paraula.

Des d’una perspectiva urbanística

Quan es va incorporar, explicava, feia poc que s’havia declarat la incompatibilitat professional de tècnics municipals i promotors privats (coincidència que es donava a Montbui i que el 1977 va motivar una de les manifestacions de la població). Davant l’Ajuntament de llavors, Antonio Vázquez va palesar, com a condició per acceptar la seva tasca, que l’havien de deixar treballar professionalment, sense intrusismes, doncs el seu interès seria exclusivament públic, no acceptant cap encàrrec privat.  El mateix va fer amb els qui llavors formaven l’Associació de Veïns, que va voler conèixer d’aprop per recollir les seves reivindicacions, posant el seu càrrec a llur disposició.

Clavegueres a l'aire lliure

Amb el primer Ajuntament democràtic l’any 1979, i l’entrada al govern dels que havien format part de l’Associació de Veïns, va continuar aquesta estreta col·laboració que havia de prioritzar totes les infraestructures amb un pressupost esquifit i unes butxaques dels propis contribuents molt precàries. S’havia d’afrontar també la realitat abrupta del terreny, amb la canalització dels torrents, separant les aigües negres de les de pluja perquè s’havien fet les cases d’autoconstrucció, i també els primers blocs de pisos, sense clavegueres (amb rates a cel obert i a peu mateix d’on hi havia la guarderia), seguit de la pavimentació d’uns carrers que els promotors d’habitatges havien deixat per fer (malgrat els hauria correspost preveure els equipaments). Així es va posar ordre urbanístic a banda de molts altres serveis. De fet, les Normes Subsidiàries aprovades l’any 1982 són encara avui l’únic planejament vigent.

Superar la barrera dels torrents

Va ser molt interessant escoltar la seva proposta sobre l’aprofitament natural dels torrents com a comunicació de vianants a un nivell inferior al de la circulació viària, una proposta que -malgrat haver rebut la felicitació dels responsables de la Comissió d’Urbanisme de llavors- amb el canvi de govern de l’Ajuntament va quedar al calaix.

Memòria, memòria, memòria...

A mesura que passen els anys, totes les persones grans necessitem que algú ens escolti, per mor de que allò que hem viscut s’hagués d’escolar amb el pas del temps. El mateix passa amb la memòria col·lectiva, que sovint no té una coexistència entre les diferents generacions. No podem oblidar el nostre passat amb l’excusa de fer-ho tot de bell nou perquè així sortirà perfecte. No és veritat. Es precís tenir en compte l’experiència, sobretot pel que va suposar de lluita per assolir el que tenim. El progrés que tenim avui, per exemple, és fruit de l’escola pública i la igualtat d’oportunitats que no ha caigut del cel, ni tampoc el dret a la salut i tants d’altres. L’amenaça de retrocés és real i, ni-per la mateixa supervivència de la humanitat- no ens podem permetre ni un pas enrere. Per això és important llegar el propi testimoni, perquè els ciutadans i ciutadanes del futur puguin comprendre millor d’on venim, conèixer a fons l’avui i -sobretot- tenir-ho en compte per on cal treballar pel demà.

maribelanoia@gmail.com

ELS VOLTORS NOMÉS ESPEREN QUE PERDEM LA MEMÒRIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja sabem que les generacions que pugen acostumen a voler saber poc del seu passat, no els agrada el món que han trobat i creuen que ells el poden canviar, si convé tot de bell nou sense tenir en compte res del què han trobat. Més, ai las!, no tenir en compte la memòria històrica i l’experiència viscuda pels nostres avantpassats no fa sinó, com diu la dita, que la història es repeteixi.

Els ous de la serp ja s’han covat

Ja fa temps que ho denunciem, s’ha provocat una situació propícia mentre es coven els ous de la serp del feixisme. L’extrema dreta i els discursos d’odi s’estan fent sentir fins i tot fent servir el temple de la sobirania popular com són les institucions democràtiques (el Congrés els Diputats, els Ajuntaments o els diferents Parlaments autonòmics) que, amb la complicitat d’uns mitjans de comunicació que se suposen han d’estar al servei de la democràcia, els hi faciliten fer l’altaveu per poder promulgar el seu ideari, un ideari que sols pretenen destruir la democràcia que tenim i que utilitzen per fer-se valer.

Una llibertat vigilada?

A la meva generació i, sobretot a les anteriors, els seus discursos i postulats ens recorden un temps que ja creiem passats, però se’ns demostra que no és així, és com si ens haguessin donat una llibertat que ens ha estat vigilada. La fressa de sabres que va propiciar el cop d’estat franquista de 1936, una temptació endèmica de l’estament militar espanyol que es va perllongar fins l’anomenada transició democràtica, la vàrem viure de nou el 23 de febrer de 1981, amb guàrdies civils ocupant amb pistoles i metralletes la cambra baixa pe segrestar tots els diputats. També en el decurs del procés d’independència endegat a Catalunya, l’1 d’octubre del 2017 els “piolins” varen carregar sobre una població indefensa que sols pretenia exercir el seu dret vot.

La importància de la memòria històrica

Molta de la gent jove que ha nascut en democràcia es pensa que els drets i la llibertat de que gaudeix ha estat sempre així i no li passa pel cap que algun dia aquests drets estarien amenaçats i que ens els voldrien prendre. Cal molt treball de memòria històrica per saber d’on venim i el que ens ha costat gaudir d’una certa llibertat i d’un desplegament limitat d’uns drets humans i socials que no es varen adquirir pas limitats. Potser no hi eren tots, certament, i potser no estan d’acord amb el món que han trobat i es creuen amb el dret de fer-lo de nou ells, com desqualificant-ho tot per vell.

Brou de conreu dels discursos salva-pàtries

Els joves no poden deixar de banda les generacions que els han precedit, cadascuna té les seves funcions en una societat democràtica. Potser sí que els joves, per naturalesa, no en volen saber res, però aquesta situació no és sinó carn de canó perquè hi tinguin cabuda els discursos dels salva-pàtries, dels que promouen una ideologia uniforme basada en l’odi, sectària per aquells que no pensen com ells i des de un estatus superior, com si la seva veritat fos la única i exclusiva.

Hem de tornar al: NO PASSARAN

Potser la generació que vàrem patir la dictadura i vàrem lluitar per les llibertats democràtiques, encara que limitades per com es va dur a terme la transició, no hem de relegar la nostra tasca de fer visible la memòria històrica, la única que  pot avortar els intents d’involució al feixisme que ens vol portar la  ultra dreta.

La manifestació de Barcelona de diumenge passat, més enllà de la motivació estratègica de posicionar-se contra el govern progressista que Pedro Sánchez està treballant d’aconseguir, amb la investidura i una estabilitat de govern, va suposar una apologia del que va representar la dictadura franquista a Espanya. Crits i eslògans del passat, amb gent que semblava sortia de les seves coves i atiava clarament les massa conegudes consignes feixistes. La serp ja ha covat els seus ous i creu que ja és el seu temps per sortir a la superfície, i ens ha trobat immersos en una societat consumista que ens ha integrat a la societat individualista que propugna el capitalisme, on l’èxit o el triomf és cosa de cadascú, si convé trepitjant als teus i als que tens al costat per triomfar, econòmicament, està clar, però esclaus -en definitiva- de les seves regles i normes. 

S’ha internacionalitzat

L’expansió de l’extrema dreta arreu del món fan que s’hagi enfortit i el feixisme estigui més prop que mai. De fet s’ha internacionalitzat. Hi està implicat des del mateix Donald Trump fins als diferents polítics que es presenten a les eleccions de països llatinoamericans i que provoquen crisis polítiques antidemocràtiques. Només cal recordar que aquest mes de setembre s’han commemorat els 50 anys del cop d’Estat a Xile i l’assalt al Palau de la Moneda cobrant-se la vida de Salvador Allende i més tard, amb l’assassinat del cantautor Victor Jara, junt amb milers i milers de morts i desapareguts.

L’integrisme religiós també és feixisme

Avui dia el feixisme també té rostre d’integrisme i fan servir la religió com a instrument del fanatisme i de l’exclusió. La situació geopolítica a l’orient mitjà està canviant, ja ho diu la periodista i amiga Nazanin Amirian: El que s’ha donat aquest cap de setmana amb els atacs de Hamas a Israel i la seva resposta ha estat un 11-S en tots els sentits.. Diuen que darrera hi ha també els iranians, però el mateix portaveu d’Israel, Hergoz, afirma que Hamàs mai va llençar els seus atacs a Israel amb el recolzament i a les ordres de l’Iran. Ho diu també Qazi Hamad, portaveu de Hamàs. El que sí és cert és que el poble iranià no té cap responsabilitat davant els actes criminals de cap de les parts en conflicte..

Un escenari bèl·lic permanent

L’escenari de guerra s’està generalitzant arreu. Ara les forces militars americanes ja tenen via lliure per entrar a la Mediterrània, Ucraïna resta en segon terme... Ja ho va dir Paul Valéry: La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien es maten a partir de les decisions preses per vells que es coneixen i s’odien, però no es maten...”

Premi Nobel de la PAU a una dona iraniana

Malgrat el retrocés dels drets humans, també als països de la Unió Europea, la vella Europa es parapeta en allò que ha estat baluard dels seus valors, i acaben de donar el Premi Nobel de la pau a Narges Mohammadi, una dona iraní excepcional -i presa política- que es el símbol de la resistència de tota una nació enganyada, manipulada, robada i torturada, contra la banda feixista de l’Estat Islàmic. L’integrisme religiós és també una altra cara del feixisme.

                          

maribelanoia@gmail.com

 

es manifestacions viscudes aquest cap de setmana sota el paraigua de Vox. Cal impedir que tornin a covar l’ou de la serp.

NATIVITAT YARZA, PETJADES DE VIDA QUE NO PODEN SER SILENCIADES

Jo no soc pas historiadora però la història ho diu: Nativitat Yarza va ser la primera alcaldessa de Catalunya. Era republicana, feminista i laica i, per defensar aquests valors, després de l’aixecament militar contra el legítim govern de la II República, es va fer miliciana perdent-se la seva petjada en els camins de la repressió i l’exili que va obligar la mal anomenada guerra civil.

Un petita biografia

Natividad Yarza Planas va néixer a Valladolid el 24 de desembre de 1872. El seu pare era aragonès i la seva mare mallorquina. Amb pocs mesos de vida, la seva família es va desplaçar a Saragossa i el 1876 varen anar a viure a Barcelona. El 1904 i el 1905 va estudiar a l’Escola Normal d’Osca i, dos anys més tard, va exercir de mestra a Santa Margarida de Montbui (Anoia), Pontons, Vilada, Malla, Saderra (Orís), Vilanova del Camí (Anoia), Igualada (Anoia), Gandesa, Cabrera de Mar, Candasnos i, finalment, el juny de 1930 va ser nomenada en propietat a l’escola de Bellprat (Anoia). A l’estiu del 1934 va traslladar la seva plaça de mestra a La Pobla de Claramunt (també a l’Anoia) on hi va viure fins l’inici de la guerra civil.

Una mestra laica

Darrerament s’ha escrit ja molt d’ella. Concretament, Lourdes Rego i Teresa Abelló, varen publicar-ne una extensa biografia a la revista “Sapiens” on ens diuen: “No era una dona i prou. Tenia bon parlar i unes idees molt avançades: unes idees republicanes, tot citant Salvador Vila quan tenia 88 anys i que havia estat un antic alumne alhora que veí de Bellprat.

Nativitat Yarza era republicana fins a la medul·la, però també transpirava feminisme i era, a més una gran defensora del laïcisme, elements que -sovint- en aquella època anaven junts. És per això que, tan aviat com els nous temps de llibertat li varen permetre, va entrar a l’Institut Laic Benèfic de Bellprat.  El Laïcisme oficial de la República va estimular la creació d’una xarxa d’assistència, deslligada de la beneficència que fins aleshores havia estat en mans dels ordres religiosos, amb els quals competia. En paraules de Nativitat Yarza al diari republicà La Humanitat (13 de febrer del 1934): l’Institut fou fundat per dur a terme -exclusivament- el que el seu mateix nom indica, i així evitar que els enemics de la República, amb la “capa de persones caritatives”, poguessin dur a terme els seus designis, que no eren altres que fer passar gana als que no van a missa, fent-los entendre que el laïcisme era una cosa funesta”.

Feminista

Va ser una ferma defensora dels drets de les dones, del feminisme, que en aquells anys es debatia en el dret a vot de les dones i també en el seu dret a presentar-se a eleccions i ser elegides.

Combinava el seu compromís a Barcelona de la mateixa manera que combinava inseparablement els seus ideals republicans amb la lluita feminista. Yarza esdevé una de les promotores de l’”Asociación Femenina Republicana Victoria Kent” que, a l’agost del 1931, publica un manifest  l’Heraldo de Madrid i també a “el Liberal”, en el qual es demanen col·laboradores per establir l’associació a Madrid i a altres capitals de l’Estat. La seva única finalitat era promoure el feminisme en benefici de la República.

Els valors de la república

Així, mentre instruïa els nens i nenes de lletres, d’aritmètica o d’història, també mirava de fer-los partícips d’uns valors que per a ella eren vitals: Fer de Catalunya un poble lliure, culte i amarat d’aquella justícia social que tots desitgem. En aquest sentit, va decidir presentar-se a les primeres eleccions municipals que permetien aquest dret a les dones. Ho va fer amb la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya: “Jo ja sentia llavors, els mateixos desitjos que ara d’intervenir activament a la política i redimir la dona. Però aquell règim no em permetia dur projectes a terme. Quan la Constitució republicana va declarar la dona igual que l’home, llavors vaig decidir lluitar”, va declarar a la revista “Estampa” el 3 de març de 1934. Segons va explicar al diari “La Humanitat”, tenia clar com volia aplicar el seu programa electoral: amb una administració republicana, una cultura laica i austeritat”.

La primera alcaldessa

Va ser una republicana conseqüent, va participar en l’activitat política d’aquell període apassionant i, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 va convertir-se en la primera alcaldessa elegida per sufragi popular a Catalunya, i ho va ser a Bellprat: va ser el dia més bell de la meva vida, i també va ser per ella un dia feliç quan el 12 de febrer del mateix any va ser rebuda per l’aleshores President de la Generalitat, Lluís Companys.

Miliciana

Quan es va produir l’alçament franquista de 1936, Yarza tenia 63 anys i es va allistar immediatament per anar al front d’Aragó a fer costat a les forces lleials a la República, concretament a la Columna Carlos Marx i que estava formada per membres del PSUC i de la UGT (sindicat al que ella pertanyia), coneguda també com a “columna Del Barrio-Trueba” que va partir de Barcelona el 25 de juliol en direcció a Aragó i que es va establir a la caserna general de Tardienta (Osca), on va participar dels combats que es produïren en aquest sector i, com a moltes altres dones, va ser desmilitaritzada en formar-se l’Exèrcit Republicà de la República el 1937.

Rereguarda a Barcelona

Quan Yarza es trasllada definitivament a Barcelona, es va incardinar simultàniament en tasques polítiques de l‘organització femenina del PSUC, des del seu
casal al Passeig Pi i Margall 19 (el Passeig de Gràcia). Ella i Hilda Agostini eren al capdavant del departament de Premsa, Agitació i Propaganda, mentre que altres companyes gestionaven dependències d’assistència social i ajudes a la gent del front de guerra. Nativitat Yarza i Rosario Mera intervenen, davant 800 delegades i en representació del PSUC, en el 1er Congrés Nacional de la Dona, que té lloc del 6 al 8 de novembre del 1937 al Palau de la Música de Barcelona, en el qual s’escull Maria Dolors Bargalló principal propagandista d’Esquerra Republicana, com a presidenta de la Unió de Dones de Catalunya.

Va dirigí el Grup Escolar Lina Òdena en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada. Ella va anar a parar a una escola de la part alta de la ciutat, prop del carrer Balmes. Resideix en el mateix centre, on s’està gairebé fins als darrers mesos de la guerra. Acaba da la guerra va marxar emprendre els camineraguarda a Barcelonas de la repressió i l’exili a França, mantenint sempre el seu compromís republicà, i es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista. La seva pista es perd el 6 de febrer de 1960 a Toulouse (França), morint en condicions molt precàries i en el més absolut dels silencis.

Un homenatge a Bellprat

El 19 de setembre de 2009, en commemoració del 75 aniversari del seu nomenament com a alcaldessa de Bellprat, se li va retre un homenatge que va presidir el llavors President del Parlament de Catalunya Ernest Benach, i on hi participaren la llavors Presidenta de l’Institut Català de les Dones Marta Selva i la historiadora Isabel Segura.

Marta Selva, per la seva banda, va fer esment al no ja sostre de vidre sinó el sostre de plom que tenim damunt nostre les dones a l’hora d’obrir-nos camins en la societat, ja que es diu que les dones tenim un sostre de vidre pel llistó real que la societat ens col·loca si volem avançar sense els límits que la construcció social del gènere ens permet de travessar. I va fer referència al sostre de plom que va tenir Nativitat Yarza, perquè com a mínim el sostre de vidre ens permet veure el que hi ha damunt nostre, mentre que el de plom, a banda de pesar com una llosa, és opac.

La primera exhibició de castelleres

Aquest acte d’homenatge va tenir una actuació molt emotiva i particular. Es tracta de la “1a Diada de Castelleres – Memorial Nativitat Yarza”, en la que hi varen participar castelleres dels Castellers de Vilafranca, de la Colla Jove de Xiquets de Valls i dels Moixiganguers d’Igualada.

Les castelleres anaven enfilant els diferents pisos de les torres fins el pom de dalt, amb l’anxaneta, de les diferents construccions aixecades per cada colla, un fet novador i molt emocionant. Varen necessitar d’una pinya, d’acord, i aquesta era una munió de mans entrellaçades que no distingien entre homes ni dones, castellers o públic assistent que -voluntàriament- vàrem acceptar la invitació feta pel cap de colla. Era emocionant viure-ho per dintre, copsar els rostres d’esforç que van obligar a desmuntar un tres de set però també les mostres de satisfacció que mostraven en baixar i arribar a la pinya que les havia sostingut. Al final es va aixecar un castell amb els colors de les tres colles on, des de la pinya fins dalt de tot, es feia visible la riquesa de la diversitat i del color de les mans entrellaçades. Una gesta que es repeteix cada any en el decurs del mes d’octubre i que continua esdevenint un exemple de visibilització femenina en aquest acte memorial dedicat a qui fou mestra i alcaldessa de Bellprat abans i durant la II República.

Una història d’ahir i d’avui

La reivindicació de Nativitat Yarza s’està produint arreu, també -com no- a la comarca de l’Anoia. Nombrosos poblets en reivindiquen el seu nom per un carrer o una plaça. El passat 1 de març d’aquest any, unes 300 persones s’aplegaven al Teatre Municipal de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera per retre homenatge a qui va ser la primera alcaldessa de Catalunya a través de la biografia “Nativitat Yarza, Mestra, alcaldessa, miliciana” escrit per Isidre Surroca i Antoni Dalmau (recentment traspassat aquest 5 de gener) durant el procés final de l’edició del llibre. Joan Manuel Tresserras, president de la Fundació Josep Irla, va cloure l’acte amb un clam a favor de la memòria republicana. “Tot i el seu impacte en el segle XIX i XX, el republicanisme va caure en l’oblit a causa de la repressió franquista, i més encara en el cas de les dones com ara Nativitat Yarza.

La reivindicació continua

I la reivindicació continua arreu: la Mancomunitat de la Conca d’Òdena, que aglutina els municipis de la conurbació igualadina, ha convocat el “Premi Nativitat Yarza” dirigit als estudiants dels instituts, per promoure treballs de recerca que tinguin relació amb l’equitat de gènere, els feminismes, les violències masclistes i -en definitiva- tot allò relacionat a la promoció de la igualtat i la perspectiva de gènere.

També es reclama donar el nom de Nativitat Yarza al recentment obert Centre Cívic al nord de la ciutat d’Igualada o d’altres iniciatives com ara que s’està preparant una obra de teatre...

Aquestes i moltes altres són petjades de vida que, des del nostre compromís amb la memòria històrica, no podem permetre que siguin mai més silenciades.

maribelanoia@gmail.com

 

                                                                                                                        

QUE VE EL LLOP

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Em ve al cap aquella antiga rondalla d’ Esopo, la que quan el pastor mentider avisava tothom que venia el llop i mobilitzava en fals la seva gent, i que quan el llop va venir de veritat a menjar-se les ovelles, ningú se’l creia i -a sobre- es mofaven d’ell.

Drets humans com a rebuig a les atrocitats

Per molt que haguem entrat de ple ja en el segle XXI no hem d’oblidar la dissortada experiència que vàrem viure la humanitat amb dues guerres mundials i el genocidi i extermini de milions de persones. Quan, després de la Segona Guerra Mundial es varen conèixer a tot el món les atrocitats comeses pels nazis durant el Tercer Reich, va haver-hi un consens entre la comunitat internacional sobre els drets de les persones. D’aquí en va sorgir la Carta de la Declaració dels Drets humans del desembre de 1948, amb el ressorgiment a Europa de l’anomenat Estat del Benestar que ens ha permès de respirar una mica ( al nostre país vàrem haver d’esperar que el dictador morís al llit després de patir la privació de drets durant els 40 llargs anys de la dictadura franquista).  Alguns nouvinguts a la democràcia es creuen que aquests drets varen venir per quedar-se. La veritat és que res d’això, l’amenaça de retrocés i tornar als temps foscos és més que real, i no podem baixar la guàrdia, a la fi els drets sempre s’han conquerit al carrer.

Realitat i reialesa

Parlo de perill real, real de realitat, no de la reialesa com ara hem vist amb els sumptuosos i costosos fasts que s’han dut a terme a Anglaterra per donar el comiat a qui estat la seva reina durant més de 70 anys. Aquests dies hem pogut constatar en què consisteix la monarquia: drets hereditaris amb llicència per acumular riquesa a costa de l’erari públic i legitimitat per espoliar els pobles (les antigues colònies).

Tot el poder mundial en un funeral

Per altra banda, hem constatat com s’hi ha reunit uns 500 mandataris de tot el món, amb la presència dels responsables de les polítiques econòmiques i de limitacions de drets que practiquen a nivell mundial, per molt que ens omplim la boca de sistemes democràtics. Alguns ni contemplen els drets humans en les seves lleis més bàsiques.

Continuen espoliant el món

Avui no són colònies, però els grans poders econòmics condiciones les polítiques de tots els governs (àdhuc els que es diuen democràtics i tinguin els drets humans com a base de les seves constitucions) continuant amb les seves polítiques d’usurpació de recursos naturals de països empobrits mentre treuen beneficis multimilionaris de la seva explotació sense tenir en compte les necessitats ni primàries de la seva població, abandonant-los a la seva sort, millor dit, a la dissort d’antics cabdills de tribu que mantenen un poder que no contempla els drets de la seva gent, on molts d’ells -sobretot els més joves- decideixen emigrar a països on hi ha més drets que als seus.

Cal fer front a l’amenaça real del feixisme

Amb aquest fet torna el discurs de l’odi propi del feixisme: criminalitzar les persones que han hagut d’emigrar del seu país i han optat per una supervivència a una Europa molt lluny de l’aixopluc solidari i d’exili que havia estat. Ara és l’Europa fortificada que filtra l’acolliment d’immigrants segons els països de procedència. Una discriminació de caire no tan racista sinó més aviat classista, perquè a cap xeic ni cap multimilionari rus se’ls hi veta l’entrada per fer-hi els seus negocis.

Es fa visible, sense pudor, la misogínia, l’odi a les dones

Per altra banda, arreu del món s’intensifiquen les mesures contra els drets assolits per les dones després de llargs segles de lluita. Volen tornar a negar-nos els nostres drets fiscalitzant fins i tot la forma en què hem de vestir. Tenir present, per exemple, com a l’Iran varen detenir a Mahsa perquè -segons el criteri del govern no portava el vel prou ben posat. La varen castigar i donar no sé quin tipus de lliçons a la força que varen acabar amb la seva vida. Les dones d’Iran, però, han reaccionat contra aquest règim medieval i, continuant amb una antiga tradició que es duia a terme en senyal d’ira o de dol, han començat a tallar-se el cabell en públic i ja és el 4rt dia que, a les grans ciutats, les dones han muntat fogueres per cremar els seus vels, i els homes les recolzen.

Desemmascarar el discurs feixista

A casa nostra ja fa temps que els mitjans de comunicació estan blanquejant -amb normalitat- el discurs de VOX, un discurs que va contra els immigrants per sistema (des d’un verí racista i classista) i contra els drets de les dones i també de la llibertat sexual. Recordem com vàrem viure en temps que ens creiem ja passats: el model tradicional, relacions únicament per procrear i la dona al servei de l’home (prioritari a la mateixa família).

El feixisme també es cola a les urnes

Aquest diumenge hi ha eleccions a Itàlia i l’escenari que ens dibuixa fa por. Dissortadament el feixisme s’ha fet amb un discurs públic, de desqualificació de tota acció de progrés, emprant insults, inventant-se delictes per judicialitzar la política, treure-la de la seva llera de regular la convivència democràtica, en uns temps on la crisi del capitalisme castiga fort les condicions de vida de la gent, amb l’encariment dels aliments bàsics i serveis com ara l’energia, és un perill de veritat.

Una societat entrellaçada de diversitat

Podem combatre aquest discurs enverinat amb la nostra actitud: fent front comú a fer front als qui impedeixen que s’aprovin mesures legals per compensar l’encariment dels productes, no girar el cap o mirar diferent les persones que tenen una aparença diferent, no discriminar-los a l’hora de llogar un pis o una habitació, no mirar cap un altre cantó quan tenim coneixement de les seves dificultats, obrir les portes de la ciutat i les nostres mans per construir una societat entrellaçada de diversitat, on els drets humans no siguin una part de la història del segle XX sinó el camí a seguir per aquest segle XXI i els que vindran. Per a tot això ens hem de creure de veritat que ve el llop.

maribelanoia@gmail.com