TORNAR A L'ARMARI: MAI MÉS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Segons la coneguda antropòloga social Dolors Comas d’Argemir, l’extrema dreta és profundament antifeminista, i ho és perquè el feminisme remou els fonaments de la societat en qüestionar la preeminència dels homes, simplement pel fet de ser-ho,  i denúncia les desigualtats socials. Constitueix una amenaça, tan pels homes que volen mantenir els seus privilegis com per l’ordre social que els fonamenten, però, a més, el feminisme avui té força, ha convençut molta gent i ha conquerit els carrers i les institucions; i justament perquè el feminisme és un moviment transformador i s’ha fet fort, els seus enemics es mobilitzen i es fan sentir. És que el masclisme no ha mort sinó que s’ha mantingut de forma soterrada, latent.

"Las cosas del querer"

Una homofòbia que ve de lluny

Ja en la postguerra i en el decurs del franquisme, la seva homofòbia els feia perseguir qualsevol persona que tingués una conducta d’acord amb els seus sentiments i diversitat d’expressió sexual i -fins no fa tant- han pogut sortir de l’armari on restaven amagats per l’aïllament social que rebien. Avui dia ja està bastant més normalitzat, tot i que algunes persones encara pateixen un cert Bullying i tenen por de manifestar-se tal i com són.

Segons "La sección Femenina"

Sotmeses al sistema patriarcal

Abans, pel que fa al feixisme dels anys vint, les dones van assolir el paper de reproductores de l’espècie: la maternitat era el seu deure patriòtic. Per tant, el seu àmbit d’actuació era l’esfera privada on havien d’exercir d’esposes, mares i transmissores dels valors de la cultura educant als fills en els principis religiosos. Així, es conservava la concepció patriarcal de la família en la qual les dones estaven subordinades primer als pares i després als marits, mantenint un model de relacions jeràrquic. La dona va passar a ser com una propietat adquirida “per contracte” i aquelles dones que no eren casades, quedaven marginades, havien de “vestir sants” o, fins i tot, a l’Alemanya nazi, tenir fills per aportar homes a la pàtria, mitjançant un “programa de reproducció” impulsat per Heinrich Himmler. A l’Espanya franquista la revista de la Sección Femenina, liderada per Pilar Primo de Rivera, ensenyava a les dones a comportar-se, sempre supeditades a l’home, sense drets ni opinions. Les dones, llavors, apareixen com subjectes tutelats permanentment pel ser masculí, i sense identitat pròpia.

El Yunque, una organització secreta

És evident, els avenços que s’han assolit en pro dels drets de les dones i dels col·lectius LGTBI i altres, l’extrema dreta no pot suportar-ho. N’hi ha que tenen el discurs contra els emigrants, però alguns altres tenen com a objectiu prioritari a combatre tots aquests avenços. La Organització Nacional del Yunque és el nom d’una organització secreta paramilitar, ultracatòlica i d’extrema dreta, d’origen mexicà, que es va fundar el 1953. Les seves vinculacions amb Espanya són notòries. L’associació “Hazteoir.org” ha estat vinculada amb aquesta societat secreta d’extrema dreta mexicana. “Abogados Cristianos”, “Organitzación del bien común”, “Instituto de la política familiar” i el “Grup Pro-Vida de Madrid” també hi han estat associats, així com la “Fundació Nacional Francisco Franco” i el “Partit Polític VOX”.

Obliguen a aplicar les seves polítiques fòbiques

El que estem vivint no és sinó una expressió de la presència organitzada d’aquesta extrema dreta que sent que s’ha empoderat per imposar les seves condicions on han assolit influència en alguns governs autonòmics per a dur a terme, per exemple, la supressió de tots els serveis dedicats a combatre la violència de gènere (simplement perquè la neguen), o de fer sospitosos mestres o escoles que imparteixen educació sexual o tolerància en la diversitat d’expressió sexual que comport l’ésser humà per naturalesa simplement perquè és saludable, mentre que reprimir-ho comporta conflicte i traumes i repressions. Quanta hipocresia hi ha entre els qui persegueixen determinades conductes d’expressió sexual si per naturalesa humana, dintre les seves pròpies files, segur també s’hi manifesten. 

L’amor ha de prevaler a l’odi

Ja n’hi ha prou, no és sol un motiu d’orgull, d’afirmació de la pròpia identitat amb llibertat, és -sobretot- denunciar i impedir qui vol mutilar la lliure expressió de la nostra condició sexual i tornar-nos a l’armari de la repressió, el complex, la marginació  i l’exclusió social. MAI MÉS TORNAR A L’ARMARI.

maribelanoia@gmail.com

 

maribelanoia@gmail.com

AL FINAL DEL TÚNEL

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Amb la fi de la Batalla de l’Ebre el novembre de 1938 i davant la victòria franquista, l’exèrcit republicà va patir un gran nombre de baixes. Aleshores, Franco va donar inici a l’ofensiva de Catalunya, en un moment on els republicans havien quedat molt tocats. A finals de gener de 1939 les tropes sollevades de Franco, reforçades pel suport rebut dels feixistes italians, entraven a les diferents ciutats del país i -amb aquests fets- començava l’èxode forçat a l’exili, a camps de concentració, els assassinats i la repressió dels vençuts. La fam s’instauraria els anys següents i entràvem al que va esdevenir la llarga nit franquista. Els qui ho hem viscut més o menys prop ho sabem de sobra, i també sabem dels riscs de la lluita, sota la clandestinitat, com perquè ara no ens mobilitzem per mor de no donar ni un pas enrere. 

Alemanya no es vol tornar a avergonyir de la seva història

50 anys després de la mort del dictador

El govern de l’estat espanyol s’ha proposat, per aquest 2025, una campanya per no oblidar que l’adveniment de la democràcia al nostra país no va ser gratuïta, sobretot quan farà 50 anys de la mort del dictador (que va morir al llit sense haver estat jutjat pels seus crims) i tenint en compte que  els qui enyoren aquests temps foscos del passat han reaparegut com els ous de la serpent i són una amenaça arreu del món i per la mateixa humanitat. 

Neus Català

80 anys de l’alliberament dels camps nazis

També hem commemorat el 80 aniversari de l’alliberament del camp nazi d’Auswitch. Supervivents com ara la Neus Català, en aquest cas del camp per a dones de Rawensbruck, ens varen poder donar testimoni de l’horror viscut en els camps d’extermini i mort. L’amenaça de retornar a uns temps que creiem haver deixat enrere és ben real, i amb Donald Trump al govern dels EUA, potser més real del que voldríem D’aquí les grans mobilitzacions a Argentina i a d’altres indrets com ara -i significativament- a Alemanya on, malgrat tenir pes específic al seu parlament, alguns conservadors han aplicat aquell cordó sanitari que es varen proposar per no tornar a avergonyir-se de la seva pròpia història.

Igualada 18.03.1980

Una llum al final de tots els túnels

Cal dir però, i no oblidar tampoc, que a cada nit -per llarga que fos- sempre hi havia la resistència suficient com per maldar una altra societat possible amb uns altres valors que són imperibles, i albirar i creure que hi ha llum al final del túnel, talment com la llum que alguns han vist quan han estat molt prop de la mort. Sota el franquisme vàrem lluitar i hem gaudit, encara que amb algunes limitacions, de les llibertats inherents al sistema democràtic. Res ens ha vingut regalat, que no s’ho creguin pas els joves, el progrés que ha estat possible bàsicament per la igualtat d’oportunitats que ha suposat l’educació oberta a tothom, així com la universalització del dret a la salut acompanyada d’altres aspectes evolutius com ara en els drets de les dones i altres col·lectius, no ha caigut pas del cel. Aquesta ha estat la llum al final del túnel del franquisme,  com la llum del final de la II Guerra Mundial va ser la Declaració Universal dels Drets Humans que ha suposat una època més evolutiva, encara que econòmicament s’hagin continuat espoliant els recursos naturals dels països empobrits.

Malgrat tot, resistència i lluita

Sempre recordaré els herois i heroïnes que lluitàrem sota el franquisme des de la clandestinitat, o Nelson Mandela que va fer possible l’extinció de l’apartheid a Sudàfrica, o a Rosa Parks que es va plantar en un autobús per fer front al racisme de Nord-América on, amb Martin Luter King i molts altres varen normalitzar els drets dels afroamericans que hi varen anar a viure.

Missatges en positiu

I citaré, encara avui, a Àngela Davis quan diu que Palestina representa, per aquesta generació, el que Sudàfrica representava per les anteriors i, connectant les experiències de la seva prematura militància a favor de Palestina, amb el seu ideal de que la situació desencadenada per Israel pot suposar un punt d’inflexió per aturar la barbàrie a tot el món. Per altra banda, l’altra dia en Pepe Mújica recordava els seus anys d presó i tortura dient que un dels arguments que els ajudaven a resistir és que no es podien permetre que guanyés el carceller.

Front la barbàrie, dignitat i humanitat

S’esdevenen temps difícils, foscos i possiblement llargs, però hem d’estar convençuts de que al final d’aquest túnel sempre hi ha la llum de la veritat, la que portem dintre la gona gent, la que no compartim el discurs de l’odi i l’explotació dels éssers humans entre sí, condicionats per la cobdícia del diner. La dignitat de l’ésser humà  és molt més que tot això, i ho lluitarem fins al final.

maribelanoia@gmail.com

LA GUERRA DE LA ERA TECNOLÒGICA I LA MANIPULACIÓ DE LA INFORMACIÓ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Enfilem nova etapa on, malgrat el gener sempre va costa amunt, el món va girant entorn els mateixos eixos amb una preocupació encara més gran. La criminal actitud dels responsables de l’ordre mundial està creixent dia a dia davant els nostres ulls. La bogeria de Netanyahu que s’ha entestat en fer de Gaza una gran fosa comuna a cel obert, la seva criminal expansió bèl·lica al Líban o a Síria continuen tan o més virulents com el primer dia. El genocidi es consolida i sols ens queda l’amarg consol de desitjar que algun dia la història faci justícia posant la veritat al seu lloc, reconeixent els crims de lesa humanitat dels botxins de l’horror i la destrucció, i restaurant la dignitat de tots els pobles exterminats amb l’excusa dels folls de poder.

Palestina al cor

No podem oblidar ni palestina, ni Gaza, ni tots els pobles de l’Orient Mitjà, com tampoc podem ignorar les ambicions extravagants de l’altre foll erigit ara President dels EUA, el país que en altres temps havia estat el paradigma de la democràcia, ni l’avarícia cobejada dels lingots d’or que custòdia occident com aval de la riquesa del petroli de Veneçuela, el liti de Bolívia pels vehicles elèctrics, o els interessos de Javier Milei, les veritables raons de tota la operació dels cops d’estat que la ultra dreta està duent a terme a tot Llatinoamèrica i allà on li convé.

Magnats del poder condicionant-nos fins i tot el pensament

El control de la tecnologia i els mitjans de comunicació, amb Elon Musk el multimilionari més ric del món del braç executor de Donald Trump, han contaminat el sagrat dret a la Llibertat d’Expressió convertint-la en un fangar empudegat. Així ho vivim un dia rere l’altra amb el merder generat també a casa nostra per una ultradreta crescuda que, seguint les ordres d’aquell que va dir ”el que pugui que faci”, ha empastifat i vol podrir una de les estructures més fonamentals d’un estat de dret, el del poder judicial  i -amb ell- els anhels de que la Justícia -en el més pregon sentit de la paraula- imperi en una societat que al seu dia, i després d’una llarga dictadura, va abraçar i consagrar els Drets Humans a la seva constitució.

50 anys d’una fosca nit mal tancada

D’això farà ara 50 anys, la pròpia història començava a escriure les seves primeres pàgines que havien estat amagades en la més negra foscor, on la repressió i els crims conseqüents a un cop d’estat dels qui s’aixecaren militarment contra el govern legítimament escollit a la II República, són els de sempre, els mateixos que mai volen reconèixer un govern que no sigui dels seus.

Els serrels de deixar-ho “tot lligat i ben lligat”

El dictador va morir al llit amb tots els honors, quan els dictadors han de ser jutjats i condemnats pels seus crims de lesa humanitat. Veníem d’un silenci de fons i que avui encara ens obliguen a oblidar, a passar pàgina, a silenciar la pròpia memòria històrica, en particular la lluita duta a terme en aquest país per assolir la democràcia, una democràcia que té límits sí (com ara la imposició de la monarquia o haver deixat caure el dret a l’autodeterminació), però una democràcia que ens va permetre -com a mínim- respirar i una certa llibertat d’expressió, una mica controlada, això sí, però un dret que va suposar un baluard en els primers temps de l’anomenada transició exemplar.

Un ús pervers de la llibertat d’expressió

Darrerament no sols es controlada i perseguida determinada llibertat d’expressió, sinó que els qui primer en blasmaven ara se’n fan valer per escampar mentides i muntar faules periodístiques per tenir entretingut no sols els mitjans de comunicació i les tertúlies mediàtiques sinó -sobretot- els precaris recursos humans del sistema judicial que -per raons polítiques- donen prioritat a uns temes per damunt d’uns altres que afecten més la ciutadania. Els veritables cassos de corrupció resten a les carpetes de sota o al calaix, si no és que s’arxiven les seves denúncies, mentre que dediquen presses i mitjans a denúncies basades en titulars de premsa sense cap base ni contrast de veracitat.

La Justícia pot ser cega, però no ha de ser parcial

La Justícia és un clam arrelat molt endins de les esperances humanes dels qui són injustament víctimes flagrants de la vulneració dels seus drets: el dret a l’habitatge, el dret a la salut, el dret a una educació a l’abast de tothom, a la llibertat d’expressió i a tants drets als que, per molt que es posin fatxendes i treguin les urpes, no hi podem ni volem pas renunciar. Que ni s’ho creguin!: NO PASSARAN!!!.                              

maribelanoia@gmail.com

 

QUÈ VOLEN ARA AQUESTA GENT?

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Han agafat el camí pel que tan blasmaven. Fer-se present al carrer, fer soroll, està bé per fer-se sentir quan hi ha motius que ho demanen clamorosament. De fet, els drets i llibertats de la nostra democràcia s’han aconseguit bàsicament sortint al carrer contra aquells poders que els negaven. La llibertat d’expressió és irrevocable, però fer-la servir per destruir els valors democràtics d’una societat que tant ens va costar d’assolir és, simplement una perversió de folls que sols volen destruir-ho tot, tornar el nostre passat més fosc, com enyorant el franquisme.

Lligat i ben lligada la unitat d’Espanya

Al final de la dictadura, i en els equilibris de la transició, Franco ja va dir que ho deixava tot lligat i ben lligat. I això és el que sembla, perquè en el moll de l’os dels aparells de l’estat hi ha aquells elements més rancis que es parapeten en les seves idees fixes i anquilosades d’aquella “España una, grande y libre”. La Unitat d’Espanya ja s’havia de trencar amb l’excusa del terrorisme d’ETA, un mantra que encara han fet servir en tota la darrera campanya electoral, quan tothom sap que ETA ja no existeix perquè, amb en José Luis Zapatero al capdavant, el govern socialista va negociar i assolir acabar amb la banda armada.

Enquistats al poder judicial

En el decurs de l’anomenat procés d’independència de Catalunya, de la mà dels diferents governs del PP, s’ha emprat clarament el que s’ha anomenat les clavegueres de l’estat per fer la guerra bruta contra els seus dirigents, fent servir alguns magistrats concrets del poder judicial per aplicar una política repressora al vell estil del Tribunal d’Ordre Públic i d’altres estaments franquistes  de trist record.

Trencant el bipartidisme

D’ençà de la darrera legislatura, amb en Pedro Sánchez al davant d’un govern de coalició entre socialistes i l’esquerra progressista, s’ha trencat la dinàmica del bipartidisme que tant de mal havia fet a l’esperit de l’espanya plural i diversa, doncs les eleccions consistien únicament en un recanvi de poder, que gairebé no es diferenciava en les seves polítiques, perquè els dos models abraçaven les polítiques del neoliberalisme regnant no sols a Europa sinó al conjunt del món occidental.

Soroll, atacs i insults personals, sovint inventats

La resistència d’una dreta (que ha absorbit el discurs de l’extrema dreta que s’ha colat en el nostre panorama polític molt més del que seria saludable) ha suposat una legislatura d’oposició frontal, no en el seu discurs parlamentari de contrapropostes polítiques, sinó de soroll, molt de soroll contra els seus dirigents arribant als atacs i acusacions personals, sovint inventades, tan sols per enderrocar l’adversari.

La pluralitat i la diversitat valors democràtics

Aquesta actitud tan obstruccionista, no obstant, ha suposat una constant entesa -si voleu obligada per les circumstàncies- de la resta de forces parlamentàries de caire progressista, les que s’ha qualificat com a  formacions polítiques de la investidura. Amb les eleccions s’ha produït, naturalment, una rivalitat per disputar entre sí aquell espai en democràcia al que aspiren, però que l’escenari polític ha situat en una altra ocasió d’assolir acords de legislatura continuant amb el trencament del bipartidisme, sobretot pel caràcter plural que suposen els partits més nacionalistes.

Les amnisties serveixen per girar full

L’exigència d’una amnistia és legítima perquè moltes de les causes judicials aixecades i sentenciades per mor de la votació del referèndum de  l’1 d’octubre del 2017, i alguns fets anteriors i posteriors, ho han estat per causa de discrepàncies polítiques, no per delictes pròpiament dit. A més, en el decurs de la història constantment hi ha hagut indults i amnisties. És una mesura que contemplen les lleis per girar full i tirar endavant en relació a temes que estan enquistats per una generació que hi ha estat implicada i on les generacions futures bé han de continuar convivint.

Tothom ha posat contrapartides per suports governamentals

S’han posat contrapartides a canvi de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, està clar, com al seu dia les va posar Jordi Pujol, en nom de Catalunya, tant amb en Felipe González com amb en José Maria Aznar. La diferència és que les contrapartides eren un traspassament de partides econòmiques una mica en blanc (que més tard vàrem saber anaven a parar a Andorra). Ara es traspassaran competències de serveis (com ara rodalies) i -a més- altres comunitats autònomes es beneficiaran d’una certa condonació de deute acumulat per haver hagut de donar uns serveis deficients en el decurs de molts anys. Anar més enllà, i defensar interessos personals o més corporatius ja és una altra qüestió. Però bé s’ha de poder girar full per millorar una convivència que no es basi en una confrontació territorial ni -molt menys- excloent dintre un mateix territori per segregar qui no es considera amb l’ADN de catalanitat corresponent.

Finançaments feixistes a l’ombra

Cal tenir en compte el poder que, a l’ombra, encara té José Maria Aznar i ara també la Presidenta de Madrid Isabel Díaz Ayuso (que mouen molts més fils dels que sembla), acumulant molts diners provinent dels càrrecs públics de les institucions per finançar el feixisme (o per acumular patrimoni personal tipus “pa la saca” com alguns dirigents de VOX).

Programes i propostes, no el “i tu més”

Va ser molt més saludable, democràticament parlant, veure com pot funcionar un congrés de Diputats amb expressions plurals i diverses, basades en idees de programes d’actuació i propostes polítiques, i no en el “i tu més” que s’assembla més en una baralla de pati de col·legi per assolir el lideratge que no pas amb un debat democràtic.

Sentències prèvies abans de redactar-se una llei

La llei d’amnistia encara no ha entrat ni al congrés i la actuació d’alguns magistrats conservadors del Consell General del Poder Judicial, que ja porta anys caducat i sembla que -lluny de renovar-lo- el que pretenen és enderrocar un dels pilars de l’estat de dret, han sentenciat abans i tot de conèixer el seu text. O potser és el lloc on tenen el franquisme “lligat i ben lligat” perquè obstruir la democràcia?. No obstant, d’altres magistrats han fet públic la seva signatura a favor d’una llei d’amnistia.

Què volen ara aquesta gent?

M’agradaria saber què en pensen ara els qui es creien que el PP era el seu partit i que era democràtic, perquè els progressistes i demòcrates, talment com sota les urpes del franquisme, ens continuem preguntant: què volen ara aquesta gent?                   

maribelanoia@gmail.com

ELS VOLTORS NOMÉS ESPEREN QUE PERDEM LA MEMÒRIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja sabem que les generacions que pugen acostumen a voler saber poc del seu passat, no els agrada el món que han trobat i creuen que ells el poden canviar, si convé tot de bell nou sense tenir en compte res del què han trobat. Més, ai las!, no tenir en compte la memòria històrica i l’experiència viscuda pels nostres avantpassats no fa sinó, com diu la dita, que la història es repeteixi.

Els ous de la serp ja s’han covat

Ja fa temps que ho denunciem, s’ha provocat una situació propícia mentre es coven els ous de la serp del feixisme. L’extrema dreta i els discursos d’odi s’estan fent sentir fins i tot fent servir el temple de la sobirania popular com són les institucions democràtiques (el Congrés els Diputats, els Ajuntaments o els diferents Parlaments autonòmics) que, amb la complicitat d’uns mitjans de comunicació que se suposen han d’estar al servei de la democràcia, els hi faciliten fer l’altaveu per poder promulgar el seu ideari, un ideari que sols pretenen destruir la democràcia que tenim i que utilitzen per fer-se valer.

Una llibertat vigilada?

A la meva generació i, sobretot a les anteriors, els seus discursos i postulats ens recorden un temps que ja creiem passats, però se’ns demostra que no és així, és com si ens haguessin donat una llibertat que ens ha estat vigilada. La fressa de sabres que va propiciar el cop d’estat franquista de 1936, una temptació endèmica de l’estament militar espanyol que es va perllongar fins l’anomenada transició democràtica, la vàrem viure de nou el 23 de febrer de 1981, amb guàrdies civils ocupant amb pistoles i metralletes la cambra baixa pe segrestar tots els diputats. També en el decurs del procés d’independència endegat a Catalunya, l’1 d’octubre del 2017 els “piolins” varen carregar sobre una població indefensa que sols pretenia exercir el seu dret vot.

La importància de la memòria històrica

Molta de la gent jove que ha nascut en democràcia es pensa que els drets i la llibertat de que gaudeix ha estat sempre així i no li passa pel cap que algun dia aquests drets estarien amenaçats i que ens els voldrien prendre. Cal molt treball de memòria històrica per saber d’on venim i el que ens ha costat gaudir d’una certa llibertat i d’un desplegament limitat d’uns drets humans i socials que no es varen adquirir pas limitats. Potser no hi eren tots, certament, i potser no estan d’acord amb el món que han trobat i es creuen amb el dret de fer-lo de nou ells, com desqualificant-ho tot per vell.

Brou de conreu dels discursos salva-pàtries

Els joves no poden deixar de banda les generacions que els han precedit, cadascuna té les seves funcions en una societat democràtica. Potser sí que els joves, per naturalesa, no en volen saber res, però aquesta situació no és sinó carn de canó perquè hi tinguin cabuda els discursos dels salva-pàtries, dels que promouen una ideologia uniforme basada en l’odi, sectària per aquells que no pensen com ells i des de un estatus superior, com si la seva veritat fos la única i exclusiva.

Hem de tornar al: NO PASSARAN

Potser la generació que vàrem patir la dictadura i vàrem lluitar per les llibertats democràtiques, encara que limitades per com es va dur a terme la transició, no hem de relegar la nostra tasca de fer visible la memòria històrica, la única que  pot avortar els intents d’involució al feixisme que ens vol portar la  ultra dreta.

La manifestació de Barcelona de diumenge passat, més enllà de la motivació estratègica de posicionar-se contra el govern progressista que Pedro Sánchez està treballant d’aconseguir, amb la investidura i una estabilitat de govern, va suposar una apologia del que va representar la dictadura franquista a Espanya. Crits i eslògans del passat, amb gent que semblava sortia de les seves coves i atiava clarament les massa conegudes consignes feixistes. La serp ja ha covat els seus ous i creu que ja és el seu temps per sortir a la superfície, i ens ha trobat immersos en una societat consumista que ens ha integrat a la societat individualista que propugna el capitalisme, on l’èxit o el triomf és cosa de cadascú, si convé trepitjant als teus i als que tens al costat per triomfar, econòmicament, està clar, però esclaus -en definitiva- de les seves regles i normes. 

S’ha internacionalitzat

L’expansió de l’extrema dreta arreu del món fan que s’hagi enfortit i el feixisme estigui més prop que mai. De fet s’ha internacionalitzat. Hi està implicat des del mateix Donald Trump fins als diferents polítics que es presenten a les eleccions de països llatinoamericans i que provoquen crisis polítiques antidemocràtiques. Només cal recordar que aquest mes de setembre s’han commemorat els 50 anys del cop d’Estat a Xile i l’assalt al Palau de la Moneda cobrant-se la vida de Salvador Allende i més tard, amb l’assassinat del cantautor Victor Jara, junt amb milers i milers de morts i desapareguts.

L’integrisme religiós també és feixisme

Avui dia el feixisme també té rostre d’integrisme i fan servir la religió com a instrument del fanatisme i de l’exclusió. La situació geopolítica a l’orient mitjà està canviant, ja ho diu la periodista i amiga Nazanin Amirian: El que s’ha donat aquest cap de setmana amb els atacs de Hamas a Israel i la seva resposta ha estat un 11-S en tots els sentits.. Diuen que darrera hi ha també els iranians, però el mateix portaveu d’Israel, Hergoz, afirma que Hamàs mai va llençar els seus atacs a Israel amb el recolzament i a les ordres de l’Iran. Ho diu també Qazi Hamad, portaveu de Hamàs. El que sí és cert és que el poble iranià no té cap responsabilitat davant els actes criminals de cap de les parts en conflicte..

Un escenari bèl·lic permanent

L’escenari de guerra s’està generalitzant arreu. Ara les forces militars americanes ja tenen via lliure per entrar a la Mediterrània, Ucraïna resta en segon terme... Ja ho va dir Paul Valéry: La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien es maten a partir de les decisions preses per vells que es coneixen i s’odien, però no es maten...”

Premi Nobel de la PAU a una dona iraniana

Malgrat el retrocés dels drets humans, també als països de la Unió Europea, la vella Europa es parapeta en allò que ha estat baluard dels seus valors, i acaben de donar el Premi Nobel de la pau a Narges Mohammadi, una dona iraní excepcional -i presa política- que es el símbol de la resistència de tota una nació enganyada, manipulada, robada i torturada, contra la banda feixista de l’Estat Islàmic. L’integrisme religiós és també una altra cara del feixisme.

                          

maribelanoia@gmail.com

 

es manifestacions viscudes aquest cap de setmana sota el paraigua de Vox. Cal impedir que tornin a covar l’ou de la serp.

EXCLOSOS, EN DEFINITIVA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja immersos en plena campanya d’aquestes eleccions municipals. Les que ens són més properes perquè, per una banda, els qui adquireixen una responsabilitat de governar en allò públic ho faran en aquell àmbit institucional més proper, i -per l’altra- perquè podem conèixer més o menys els qui es presenten com a candidats, i això pot suposar majors o menors simpaties segons el tarannà de cadascun d’ells o elles, i així poder discernir entre les falses promeses o els discursos de conveniència d’aquells i aquelles que ofereixen més compromís a l’hora de tenir en compte les necessitats de la ciutadania, sobretot la que encara no es sent prou cridada a la participació.

Abstencions voluntàries i no

Aquest és un tema que sempre em preocupa perquè si no hi ha una participació alta vol dir que tenim un sistema democràtic limitat, perquè no recull la opinió de tota la ciutadania. Respecto, com no, els qui opten per la opció d’abstenir-se, ja sigui per mor de les seves idees o perquè no es senten representats per cap de les candidatures que opten a les eleccions. Però em preocupa molt la abstenció dels que es senten exclosos, els que no es senten integrats de ple en la seva ciutat, la que viuen o treballen perquè pensen que això no va amb ells. Per les meves conviccions democràtiques, i per tot allò que varen anhelar els qui visquérem la manca de llibertats de la dictadura, em sap molt de greu, perquè la democràcia pren sentit quan les persones s’impliquen en el seu dia a dia, tot i que el sistema que tenim es limita a demanar el nostre vot cada quatre anys, i els elegits actuen com si tinguessin carta blanca per fer i desfer segons els sembli, havent de donar comptes cada quatre anys i prou, i difícilment poden ser complerts i justificats: les promeses enlluernen la memòria real que hauríem de tenir..

Desencisats de participar

L’experiència ens diu que, en la vida post-eleccions, es troben davant la necessitat d’arribar a acords de govern o a prendre decisions importants davant imprevistos, però jo no abdico del sentit més profund de la democràcia que és el que implica una participació continuada, no tan delegada. Possiblement, alguna de les raons dels absentistes o els qui voten en blanc sigui per aquest desencís post-electoral, doncs consideren que el que fan no s’avé amb el que han promès.

Exclosos per la força

Ara que, el que em sembla del tot inacceptable és que hi hagi exclosos involuntaris per raons d’unes lleis que els ho impedeixen. No es pot votar sinó es té DNI, i aquest no es pot tenir fins que no es té la nacionalitat, és a dir, que poden passar 10 anys després d’haver assolit amb dificultats a la residència legal a la seva ciutat però no hi poden intervenir de ple perquè la llei no els permet de votar.

Lamine Sarr
un dels portaveus

Proposició no de Llei per una “Regularització ja”

Fa més d’un any que l’anomenat “Moviment regularització ja” que aglutina centenars de persones sense papers amb el suport de diferents ONG i algunes formacions polítiques, endegaren un campanya de recollida de signatures de regularització per tothom, campanya en la que des d’Igualada hi vàrem participar activament. Les signatures recollides els varen permetre, la setmana passada, poder enregistrar al Congrés dels Diputats una Proposició No de Llei per exigir al govern un procés de regularització “permanent i sense condicions” per a totes les persones que viuen al nostre país però que no han pogut encara assolir la seva documentació en regla.

Cuidadores sense papers

Exclusions discriminatòries

És que, en la situació actual, aquesta exclusió té unes indiscutibles connotacions discriminatòries de caire racista, perquè aquestes persones, que formen part de la nostra vida quotidiana a la ciutat on vivim, no tenen DNI perquè encara són considerats estrangers o estrangeres, i com que la immigració d’avui ve de països amb trets diferencials d’aspecte i cultura d’origen, el discurs de l’odi pretén que tinguem por al diferent, que els excloem del nostre entorn, que no ens barregem ni ens hi interrelacionem. És així com, dissortadament, el feixisme suposa una amenaça real no solament per la convivència sinó per a la pèrdua de llibertat i drets  humans que són de tothom, tant dels nouvinguts com dels que som d’aquí de sempre.

Per una presència activa i no solament simbòlica

Que no puguin votar per al Congrés dels Diputats o pel Parlament de Catalunya té un abast, però que no ho puguin fer en unes eleccions municipals, per elegir o poder ser elegits per a ser representants del seu propi Ajuntament és inadmissible.

Que els meus fills no hagin d’emigrar com he hagut de fer jo

Hem vist com algunes candidatures recullen a candidats que potser tenen una procedència externa però que ja han pogut assolir la seva nacionalitat. En Mohamed Bouharrat, per exemple, en la seva presentació com a candidat, va dir que volia maldar perquè Igualada tingui un futur i que els seus fills no hagin de marxar a un altre lloc per cercar-lo com -al seu dia- va haver de fer-ho ell mateix. La presència d’aquests candidats és molt significativa, però no s’ha de limitar a que hi figurin sense més (com al seu dia ens hi deixaven anar les dones, sols per a justificar-se, com un florer), sinó que ha de servir per una plena integració social i que la diversitat cultural esdevingui un signe de la riquesa moral i cultural de les persones que conformem la pròpia ciutat.

El dret a vot, el millor antídot contra el feixisme

Per això el dret a vot és el millor antídot contra el feixisme i el racisme, per evitar l’exclusió social i també l’exclusió de la pròpia ciutadania, perquè cap persona és il·legal. Establim una línia vermella. Barrem el pas a la intolerància i l’odi. NO HAN DE PASSAR I NO PASSARAN.

maribelanoia@gmail.com