FRONTERES CRIMINALS

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Mentre que a casa nostra recuperàvem la celebració de la tant nostrada revetlla de Sant Joan, com a esclat de vida que representa el solstici d’estiu, al sud d’aquesta Europa fortalesa, 2000 persones saltaven la tanca de Melilla, objectiu que mou -des de fa massa anys- totes aquelles persones que fugint de la guerra, la fam i la manca de drets, sospiren en arribar el  que seria la seva terra promesa, el somni de viure a Europa. No obstant, en aquesta ocasió, 18 persones van perdre-hi la vida, al costat marroquí de la tanca de Melilla. 76 en van resultar ferides, 13 de gravetat, almenys 133 persones, la majoria sudanesos fugint de la guerra i la fam, van arribar al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de la ciutat autònoma, on 49 agents i 57 immigrants també van resultar ferits, segons dades oficials, al costat espanyol. També hi ha ferits entre les forces de seguretat marroquines i espanyoles.

Una travessa desesperada

Aquests fets han somogut nombroses consciències tant en l’àmbit moral com el polític, doncs si bé ja fa temps que vivim el flux migratori del sud cap al nord per aquest pas fronterer, i a les que s’hi van posar fins i tot concertines per evitar-ho, els darrers temps alguna cosa està canviant i ens preocupa a les persones que tenim consciència de la injusta divisió del món on el nord depredador ha condemnat a la misèria i a la inanició els empobrits africans de tota la vida, on els qui poden -els més joves- intenten fugir en una travessa desesperada, llarga i complicada, per saltar -com sigui- al nord.

Uns governs policials al servei del diner

Després de dos anys d’haver tancat les fronteres (no necessàriament pel COVID) el govern espanyol s’ha posat d’acord amb el regne alauita per a tornar-les a obrir. Les negociacions han estat ben opaques, amb decisions de fons que no s’expliquen a no ser que sigui per les estratègies de poder i subministres en aquest món globalitzat que consolida el predomini del poder econòmic mundial convertint els estats en còmplices policials, retallant drets i serveis per als seus objectius, i en aquesta aposta, o et situes al costat del poder o et pots veure condemnat a la marginació. I els estats membres?, en què es convertiran els estats membres?, doncs en aparells policials al servei dels interessos dels de sempre (bé, cada vegada més reduïts en nombre per la concentració de poder in crescendo).

Per damunt de drets i les necessitats més bàsiques

Mentrestant es celebra a Madrid una cimera de l’OTAN, una organització armada que ens pensàvem ja no existiria, però que s’ha reforçat per poder defensar, militarment, els privilegis dels poderosos, destruint el que calgui i a qui li barri el pas en el seu camí de dominar el món. Torna l’economia de guerra, la de la guerra dels recursos naturals en un planeta que dóna per viure-hi tothom però que la usura i l’afany depredador dels poderosos, que han provocat un col·lapse al planeta que ha deixat de ser sostenible i que condemna una bona part de la humanitat a desaparèixer, mentre que els poderosos són cada vegada més rics. De què els serviran els diners si no poden mantenir l’agricultura o els elements bàsics per la vida?.

OTAN NO, BASES FORA

La nostra convicció pacifista ens recorda que no hi ha guerres justes, ni justificades ni preventives. El NO A LA GUERRA continua essent el nostre crit més vigent que mai, perquè les guerres sempre les perden els pobles. Nosaltres, de sempre, només hi posem els morts...

Refugiats de primera i de segona

Perquè han pogut entrar a l’estat espanyol 124.000 persones que fugien de la guerra a Ucraïna i n’hem mort a 37 que volien entrar a Espanya, porta d’Europa, fugint de la guerra i de la fam al Sudan?. Perquè hi ha refugiats de primera i de segona?. Perquè no hi ha hagut corredors humanitaris que els facilitessin la fugida?. La única resposta és que s’apliquen polítiques racistes, per molt que enarborin la bandera de la llibertat...

Es maten històries de guerra, gana i persecucions

el comunicat emès per la Comissió General de Justícia i Pau, la política de la Unió Europea fa de les rutes migratòries trampes mortals on cada any s’hi cobren milers de vides. Justícia i Pau recorda que darrere les persones que surten dels seus països hi ha històries de guerra, gana i persecucions. Precisament alguns dels que varen saltar la tanca estarien acollits al dret d’asil. La Convenció de Ginebra obliga als estats membres a proporcionar protecció a aquelles persones que “a causa de fundats temors de ser perseguides no puguin o no vulguin acollir-se a la protecció del seu país, molts d’ells amb dubtós historial en matèria de protecció de drets humans, mentre que per a les persones originàries de l’Àfrica negra, Ceuta i Melilla són un territori vedat per l’asil.

Perseguir la tracta de persones, no matar les seves víctimes

Més enllà d’exigir una investigació al govern, en el fons el problema és el de posar fronteres entre les persones. És cert que hi ha màfies que poden utilitzar aquestes persones desesperades per altres finalitats, però el que cal fer és perseguir les màfies, no pas matar les persones i donar el problema per resol.

maribelanoia@gmail.com

RAONS DE DONES PER LA PAU I EL DESARMAMENT

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

L’any 1982 es va instaurar el 24 de maig com el Dia internacional de les dones per la pau i el desarmament. Va ser en record dels fets del Campament pacifista de dones a Greenham Common, on un grup de dones pacifistes protestaven contra el desplegament d’armes nuclears nord-americanes al RAF i que, des de l’any 1971, havien començat una marxa des de Cardiff fins la base americana prop de Londres. 36 feministes de diverses procedències es varen encadenar a les tanques de la base per impedir que s’hi instal·lessin els míssils, elles hi varen instal·lar allà mateix un campament de dones (només de dones) per la pau i contra l’amenaça nuclear en plena guerra freda. Va ser un petit nucli -que va durar 19 anys- que va ser capaç de mobilitzar a milers de dones de tota Gran Bretanya i va ser un punt de referència per les feministes pacifistes d’arreu del món.

Maldem per la vida

Un dels eixos fonamentals dels feminismes és la defensa de la vida actual y futura de les persones i el planeta, i -per tant- la necessitat d’acabar amb el rearmament nuclear, les armes i les guerres, perquè les guerres impliquen una major violència, pobresa, inseguretat, vides truncades per diverses generacions forçades a abandonar les seves llars i xarxes familiars, on les dones resten en una situació de vulnerabilitat a la precarietat, la desigualtat, l’explotació i la violència sexual, entre d’altres aspectes, que afecta de manera desproporcionada a dones i nenes, a les dones grans, a les minories diverses i a persones amb discapacitat..

Guerra és destrucció

De guerres n’hi ha hagut sempre, el que passa és que actualment la carrera armamentista ha generat potents destructors que, mercès a les noves tecnologies, hem pogut veure l’abast dels míssils disparats a distància i el l’immediat desastre causat per les agressions aèries. Potser les hem vist de més a prop.

Guerres interessades

Les guerres no són cap llenguatge per solucionar els problemes del desacord, de les guerres tan sols se’n beneficien les grans indústries d’armament que hipotequen els pobles i els estats obligant-los a comprar les seves armes per tal de defensar-se dels atacs d’enemics sobrevinguts o provocats per imposar la superioritat dels uns vers els altres. Són les estratègies del poder i una logística que sols està pensada pels qui volen continuar manant i fent negoci, no pas preocupats per la vida de les persones que potser porten tota la vida en el seu país, convivint amb els seus veïns i tal volta familiars, però que, al entrar en guerra, suposa un enfrontament implícit també entre la seva ciutadania.

Èxode de dones i d’infants

Les guerres i els processos que s’hi deriven tenen també un fort impacte de gènere doncs, per exemple a Ucraïna, després de la aplicació de la llei Marcial, els homes ucraïnesos d’entre 18 i 60 anys s’han hagut de quedar a Ucraïna a combatre. Mentre que són les dones les que majoritàriament estan fugint amb els nens i nenes als braços vers països veïns. Segons les Nacions Unides, més d’un milió de persones han creuat ja les fronteres per escapar de la violència a Ucraïna, la majoria dones i nenes, dones i nenes que fugen cercant refugi i estan més exposades a situacions de perill en el decurs dels conflictes i les emergències, en els que creixen els casos de violència masclista i la seva explotació..

Resistència de les dones

No és una situació nova, l’hem viscut en les guerres que s’han donat els darrers anys. Ho vàrem veure i viure a Bòsnia-Herzegovina, a Irak, a Líbia, a Síria, a Palestina o a l’Afganistan i tants altres països. Podríem posar molts exemples, però m’ha cridat l’atenció -i valoro particularment pel que representa- el paper clau de les dones russes en la resistència feminista que condemnen la guerra a Ucraïna. En aquest sentit és de destacar la valentia que està demostrant la població russa que s’enfronta a Putin protestant als carrers i manifestant el seu rebuig a la invasió d’Ucraïna, un paper fonamental que tenen les feministes russes que articulen aquestes protestes no violentes.

La violència sexual com a tortura i càstig

El conflicte a l’àrea de Donbàs es va iniciar l’any 2014 i ha tingut ja terribles conseqüències per les dones. Un informe de les Nacions Unides del 2017 ja recollia que milers de dones han sofert violència sexual com a mètode per a torturar, maltractar, castigar humiliar o extraure confessions. A més, a les supervivents de les terribles agressions sexuals comeses en el context del conflicte armat d’Ucraïna, sovint se’ls ha denegat la justícia i la reparació, el que ha fomentat la impunitat generalitzada dels responsables de les agressions.

Continuar vivint amb les famílies separades

Milions de famílies s’han vist obligades a separar-se i a fugir de la guerra per salvar les seves vides. La majoria es troben a països fronterers com ara Polònia, Romania o Hongria. La guerra els ha arrabassat la seva llar, les seves pertinències, el seu treball, la seva família... Les famílies d’Ucraïna necessiten un lloc de descans, d’acompanyament i d’orientació per poder sortir endavant i reconstruir les seves vides.

Seguir l’empremta de les dones que en s han precedit

En un moment on hi ha noves amenaces de guerra, i que les guerres permanents contra els pobles i les dones continuen essent temes fonamentals per la supervivència, i quan l’extrema dreta està campant pel món amb una certa impunitat, és més que mai de justícia seguir aquesta empremta que el moviment feminista i antimilitarista ha marcat, perquè no oblidem les dones de Greenham Common i les que seguim a tot arreu, amb més experiència i el nostre compromís renovat, perquè el futur de les vides i del planeta continua en perill d’extinció, i ens calen tots els esforços de totes les persones per seguir la nostra màxima: “No hi ha guerra que ens destrueixi ni pau que ens oprimeixi.

maribelanoia@gmail.com

LES DONES FEMINISTES I EMPODERADES, SOM IMPARABLES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La mobilització de les dones el 8 de març del 2020 va ser un indicador indiscutible de com les dones, arreu del món, ens havíem empoderat,  i -de tal manera- que havíem agafat les regnes de la pròpia vida fins al punt de que el patriarcat es va sentir amenaçat. Els sectors més reaccionaris no varen tardar en aixecar el seu crit perquè s’havia permès aital mobilització quan la pandèmia del COVID mostrava les seves urpes entrant de ple en la nostra vida de cada dia. Fins i tot la oposició política la va instrumentalitzar, per acusar el govern de coalició, que ho havia permès, de ser el responsable de la pandèmia. És la prova més palpable de que les dones al carrer els fem por, ens temen perquè volem destruir el discurs de l’odi al diferent front qui pretén relegar les dones, de nou, a l’estatus d’objecte i de no persona, submisa i sotmesa com cal a uns homes perquè que són ells qui han de portar els pantalons, només faltaria...

No som un objecte

La lluita feminista ve de lluny i el moviment feminista ha passat per diverses etapes i expressions, però les dones sempre -d’una manera o altra- ens hem resistit a que només se’ns consideri un objecte, ja sigui com a aparell per la reproducció de l’espècie o per atendre als homes en les seves necessitats vitals o complaure en la seva pulsió sexual.

Som persones i tenim drets

Venim de lluny. Ja a la II República les dones assolirem molts dels drets que reivindicàvem de feia temps, uns drets que ens varen arravatar per l’aixecament militar contra un govern legítimament constituït, i que va perdurar tota la dictadura franquista. (Al segle VI, en el decurs del Concili de Mâcon s’havia discutit -fins i tot- si les dones teníem ànima...).  Però amb la Declaració Universal dels drets humans de l’any 1948 es va consagrar mundialment la nostra condició de persona amb igualtat de drets com la resta d’éssers humans, sense discriminació per raons de sexe, raça, religió o altres... Al nostre país no es varen aplicar aquests drets fins l’aprovació de la Constitució de 1978 i, a través de la Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing 1995, el feminisme del segle XX va plantejar una ambiciosa agenda mundial en favor de la igualtat, posant de relleu el valor universal dels seus postulats i el seu enorme potencial transformador.

Un entorn molt masclista

Però amb lleis no n’hi havia prou, s’havien de desenvolupar programes i mesures fins que les lleis vigents protegissin els nostres drets fins al moll de l’os d’una societat d’influència masclista molt arrelada. Les dones tenim un sostre de vidre, sí, però moltes dones s’han quedat molt lluny de sentir-se realitzada i lliure perquè els obstacles a superar pel fet de ser dona no els han permès ni d’arribar-hi.

Com aplicar coneixements i estudis

El moviment feminista té els seus anys d’història, i sempre hi hagut etapes on s’ha posat èmfasi en algun dels aspectes que l’estructura patriarcal de la societat condiciona i marca les nostres condicions de vida. El pas del temps hi ha afegit modernitat i coneixement, sobretot pels nombrosos treballs de recerca duts a terme darrerament i que, si poguéssim accedir a tots ells, no sé si tindríem pas temps de llegir-los. Del que sí ens dona temps és de descobrir, en un treball constant i per nosaltres mateixes, quina és la influència del sistema patriarcal en les nostres vides i al nostre entorn, per aportar-hi el nostre granet de sorra en canviar allò que està a les nostres mans, sobre les actituds relacionals, tant a l’àmbit familiar com en el social.

La pornografia fa les funcions d’un tutorial

La visibilització de la nostra realitat i la denúncia de tantes injustícies han anat arribant, amb molt d’esforç, a les escoles, a les empreses i també a d’altres sectors de la societat. L’alliberament sexual és un fet, ja no hi ha tabús, no obstant encara hi ha un comportament viciat a partir de rols diferents atorgats a la funció d’un home i a la de les dones. La pornografia està fent molt de mal perquè s’ha fet servir talment com un tutorial per tenir relacions i -evidentment- no són cap exemple per donar instruccions, i menys en el que han de ser unes relacions de gaudi basades en estimar, des del respecte, de mutu acord, de comunicació entre les persones més enllà del contacte físic.

Una cosificació sexuada

I heus aquí que s’ha donat tanta importància en desenvolupar lliurement qualsevol condició de l’expressió sexual, que això passa per damunt de tot. Certament tothom té dret a dirigir la seva orientació sexual cap on senti que és la seva. No hi cap la repressió ni el rebuig, i molt menys la marginació social. Cal un treball perquè les persones es trobin a sí mateixes i superin estereotips que no els encaixen. Una altra cosa és estructurar els matisos de la condició diversa que hi ha en la humanitat classificant-la per un aspecte específic, com si fos un tema exclusivament biològic. El rebuig del rol atorgat per una societat masclista que no encaixa ni a uns ni a altres no suposa -necessàriament- adaptar el cos a partir d’un sentiment. Alguns sectors econòmics del sector sanitari privat ja s’estan fregant les mans per l’increment de demanda de canvis físics.

El patriarcat és una construcció social, no biològica

En aquest sentit hi ha una bretxa oberta entre alguns sectors feministes que veuen perillar la llarga tasca feminista basada en la construcció d’una societat de gènere, que ha estat el motor de la seva lluita. Potser caldrà incorporar nous matisos a la nostra lluita, però el que no podem es negar el passat i dividir-nos. Si ens centrem en sumar i no excloure, des del nostre empoderament feminista, continuarem unides i serem imparables. A les dones ens continuen matant i el feixisme truca a la porta, no els fem el joc. El perill d’involució és molt més que possible, em preocupa per ser massa real.                                                                          maribelanoia@gmail.com

UNA VAGA FEMINISTA, PERQUÈ?

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Ja és el segon any que, amb motiu de la commemoració del 8 de març com a Dia de les Dones, es convoca una vaga feminista, i podríem preguntar-nos perquè una vaga feminista, quina diferència hi ha entre una vaga laboral tradicional i una vaga feminista, perquè una vaga no és el mateix que una manifestació, és a dir, sortir al carrer, que de sortir al carrer ja fa molts anys que les dones hi sortim.

Molt més que una bretxa salarial

L’any passat ja es va posar l’accent de la reivindicació en la denúncia de la bretxa salarial, és a dir, la diferència retributiva que reben les dones per la mateixa la feina que fan els homes. Això ve de lluny, del concepte que es té del diferent rol assignat als homes i les dones en el sí de les famílies, on els homes representen la aportació econòmica més important i la aportació de les dones (a partir de la seva incorporació al món del treball remunerat) és concebuda com un complement i -en funció d’aquest rol- s’han establert feines de primera i feines de segona, amb retribucions diferenciades. No obstant, amb la gradual incorporació de les dones a determinats sectors professionals (mestres, metgesses, infermeres, etc...) i com a conseqüència de les seves lluites -no ho oblidem- han assolit un cert nivell salarial que -en aquests temps de crisi- fins i tot s’ha donat el cas d’haver-se invertit la situació, de forma que el salari de la dona ha estat la principal i més estable font d’ingressos en l’àmbit familiar.

Estendre la vaga a tots els àmbits

Amb tot, en la vaga feminista d’aquest any, pren més força la necessitat d’estendre la nostra vaga a sectors més enllà de l’àmbit laboral, doncs el treball quotidià que duem a terme pel sosteniment bàsic de les persones que conformem aquesta societat és una aportació substancial que no se’ns reconeix. Es vol posar l’accent als treballs de cura de les persones, la cura que recau en les pròpies dones sense cap estructura social o econòmica de recolzament. Tanmateix també es té en compte la realitat de les dones en altres sectors no catalogats típicament com a laborals, però que condicionen en gran manera la vida de moltes les dones, la seva supeditació a l’ordre establert, i que deriva en ser la principal víctima de la violència masclista així com altres violències, com ara la violència de l’exclusió.

Víctimes també de l’exclusió

També són qüestions que afecten les dones, a totes les dones que convivim en aquesta societat, per exemple: la Llei d’estrangeria i les fronteres imposades, el consum, les violències de gènere i la justícia patriarcal, la feminització de la pobresa, la relegació laboral a les tasques menys considerades i més mal pagades, els drets sexuals i reproductius, l’àmbit estudiantil, la cura d’infants i gent gran, la salut mental, etc...

Les mil i una raons

Hi ha un ampli argumentari que justifica la convocatòria d’aquesta vaga feminista: les 1560 dones que han estat assassinades els darrers 14 anys per violència masclista, on moltes d’elles no són contemplades en la Llei de Violència de Gènere; els milers de dones que, en tota la nostra diversitat, patim maltractaments en la vida sentimental perquè continuen veient-nos com a objectes i no com a subjectes que som; perquè la justícia és patriarcal i posa en dubte la nostra paraula, no ens creuen quan denunciem que hem estat agredides i es qüestiona el nostre testimoni, jutjant-nos a nosaltres i no als agressors; perquè la legislació vigent és insuficient i no s’aplica en la seva totalitat ni a estat dotada de recursos; perquè qui ens viola són homes que es creuen amos del nostre cos pretenent anul·lar-nos com a persones sols per mostrar als altres homes la seva masculinitat dominadora i violenta.

Raons de més per altres discriminacions

I també perquè les dones migrants en situació administrativa irregular estan especialment desprotegides front la violència sexual, donat que la denúncia pot suposar la apertura d’un expedient sancionador d’estrangeria o la detenció per la seva expulsió, i aquesta amenaça impedeix -a la pràctica- la possibilitat de buscar protecció i justícia; Perquè les condicions laborals de les treballadores de la llar internes augmenten la impunitat dels agressors; perquè no ens sentim segures en l’espai públic, en els espais d’oci o a la nit; perquè vivim experiències d’assetjament i agressions sexuals per part dels homes que creuen que aquests espais són seus; perquè -a banda- les dones migrants pateixen discriminació racista i xenòfoba en els espais públics i en els mitjans de transport, i són objecte de batudes racistes pel simple fet de ser migrants racialitzades; perquè es fan servir les noves tecnologies per assetjar i agredir les dones a través del ciberassetjament, que es dona en especial virulència contra les dones que es declarem feministes.

Per aquestes i moltes altres raons que no s’expliciten aquí, les dones d’arreu del món -aquest vuit de març- tornarem a fer una Vaga Feminista. Ens farem sentir perquè volem canviar el món, i ho aconseguirem perquè, tal com dèiem l’any passat: “si nosaltres ens aturem, es para el món”.

maribelanoia@gmail.com

LA VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL DEL PATRIARCAT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip.

De nou ens troben davant un altre 25-N per fer palès la realitat de la violència masclista que ens envolta i que afecta tota la societat, però sobretot a les dones en particular. El comptador macabre de persones víctimes de la violència masclista (dones i infants) no para de créixer, com creix també la indignació general per l’existència d’aquesta xacra social que cal exterminar. Com fer-ho?, aquesta és la gran pregunta.

Societat capitalista i de consum

Vivim en una societat capitalista on preval la llei de l’oferta i la demanda i on sembla que -amb diners evidentment- ho podem adquirir tot, tot és al nostre abast, i ho volem tot ja. Si no tenim diners no cal preocupar-se, que per això ja hi ha facilitats de tota mena per pagar a terminis (cobrant els seus interessos, òbviament), la qüestió és facilitar la compra i –amb allò adquirit-  sadollar una suposada sensació de satisfacció simplement pel fet de tenir coses perquè -quan les tens- la satisfacció és momentània i no és duradora.

Saber dir que no

Aquest fet fa que, també en el comportament, hom vulgui tenir tot ja, i sinó només cal veure la rebequeria dels infants quan se’ls ha de dir que no. Que important és saber educar en el no, tan per allò material com també en allò relacional. Massa sovint, la virtut de les dones es mesurava perquè no saben dir que no, en tot cas sempre ens ha costat molt... I quan algú s’ha acostumat a un comportament submís i un dia es troba que hem après a saber dir que no, a molts els ve de nou i s’atia aquell impuls més primari de voler tot allò que hom desitja sense que hi càpiga el no, tan se val si aquest no ve de la persona que té al costat i que -suposadament- s’estima.

El càstig del patriarcat

El manifest feminista d’aquest any ens diu que: “fa segles que el patriarcat ens ha fet creure que les violències masclistes són el càstig que les dones mereixem per no ser submises, per vestir com volem, per tallar una relació que rebutgem, per no ser “bones” dones. Durant segles hem patit aquestes violències i alhora ens han dit que és culpa nostra per provocar-les, així com ens han fet sentir culpables i avergonyides per ser violentades i hem callat. Ho hem fet per por, per no exposar-nos, per no anar a la foguera, per no ser culpabilitzades o -fins i tot- com a formes de supervivència”.

La cultura de la pau

Denunciem les guerres que sols fan que destruir la vida, una vida que portem al món i de la que en tenim cura les dones, des de sempre. Fins i tot passa –massa sovint- en les conteses bèl·liques, on les dones n’ esdevenim el botí de guerra. Viure en pau no vol dir únicament la absència de guerra, la cultura de la pau vol dir paciència, sí, però no consentiment; vol dir tolerància, sí, però no aguantar-ho tot; vol dir diàleg, sí, però partint del mateix dret a intervenir; vol dir acord, però no imposició... La cultura de la pau –sobretot- vol dir construir des del respecte a un mateix i a l’altre, des de la pròpia estima i la que ens mereix l’altre, cedint però no claudicant).

La violència institucional

Vivim en un sistema patriarcal i capitalista que ataca fonamentalment la dignitat de les dones, per això també es denuncia “la violència institucional exercida contra les dones que es troben en situació de vulnerabilitat, provocada per una injusta situació de treballs precaris i atur, desnonaments i pobresa energètica”. I hem decidit que ja n’hi ha prou de callar: “Juntes estem continuant el treball iniciat per dones feministes, molt abans que nosaltres, per això vindiquem la nostra genealogia. Hem mirat enrere amb agraïment a totes les feministes que ens han precedit arreu del món, i hem decidit que aixequem les catifes, que mai més no ens sentirem culpables ni avergonyides per la violència rebuda”.

Una violència estructural

Som nosaltres mateixes, les dones, les que hem estat sempre les primeres en aixecar el nostre crit per denunciar una violència estructural que ens afecta en el dia a dia, i portem anys ja reclamant a les diferents institucions del poder públic perquè prenguin aquelles mesures tan necessàries no sols per pal·liar les conseqüències d’aquesta violència sinó –sobretot- per promoure tot allò que pugui suposar actuacions de prevenció. Per això, com diu el manifest feminista d’aquest any, hem de soscavar plegades aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial. I en això estem un altre 25-N.

maribelanoia@gmail.com

TENIR EN COMPTE LA MIRADA DE L'ALTRE

MARIBEL NOGUÉ i FELIP - CIUTADANA DEMPEUS - 

Vivim en una societat plural i diversa, qui ho dubta, però sovint afrontem aquesta realitat des d’ una perspectiva de superioritat, és a dir, com si la nostra forma de pensar i viure fos la autèntica, talment com si el fet de “ser d’aquí de tota la vida” ens donés algun tipus de prebenda, d’autoritat moral per a fer prevaler la nostra raó, les nostres creences, costums i tradicions des del nostre prisma, considerant que els que són “diferents” han d’adaptar-se a nosaltres, només faltaria...

Una realitat tossuda

Si no fos perquè la realitat és tossuda, i que el fet de tenir uns principis humans i solidaris, que ens permeten empatitzar i creure també en l’altre, tot apostant per la diversitat cultural com a valor que enriqueix el conjunt de la societat, diríem que la tendència és tot el contrari, doncs el model de societat que dibuixen els governs que tenim aquí caminen en la direcció oposada als valors de la convivència, i sinó parlem-ne.

Canviar la pròpia mirada

És que l’altre dia vaig posar la pota fins al fons. Una amiga em comentava que, des d’un servei públic com el que hi treballa, els darrers temps notaven un canvi d’actitud en relació a les persones usuàries provinents de la immigració i d’altres cultures, com si estesin més disteses a l’hora de comunicar-se, menys tenses, com més confiades, i ho atribuïa a la sortida a la llum del col·lectiu Compartim Ciutadania, pel fet d’haver-nos visibilitzat i apostat per una normalització ciutadana dels suposats diferents. Tota cofoia els ho vaig comentar en una de les trobades que tenim amb aquest grup. “No és sols això”, em va dir la Ikram, “és que també vosaltres heu canviat la vostra mirada...”.

La saviesa de vida del “diferent”

Glups, “touchée”. Com deia al principi, tenim la tendència de partir d’una certa actitud de superioritat a l‘hora d’apropar-nos al que anomenem “diferent” ja des d’una forma pejorativa. Potser obviem que el “diferent” té moltes coses que aportar-nos, per la seva pròpia saviesa de vida, pels seus propis valors... I nosaltres, sense pretendre cap “colonització” (i ara!), escoltem prudentment i acceptem la seva realitat. Fins i tot potser ens interpel·la la situació que pateixen per mor de la precarietat social que suposa el seu procés migratori quan aquest ha comportat un començar de nou en ares a un futur que esperen millor que el comptaven tindrien al seu país d’origen, encara que això els hagi suposat deixar enrere no sols la terra i els records –potser el més dolorós- el d’haver deixat allà els essers estimats que no han fet el mateix camí que els que han vingut han decidit emprendre.

Llegir la mirada de l’altre

Amb tot, davant la creixent presència de conciutadans i conciutadanes de religió musulmana, ens entestem a posar per davant la seva confessió religiosa com a tema de conversa, com si aquesta pràctica fos una barrera que, si bé acceptem de forma paternalista, condescendent, ens impedeix entrar al seu interior simplement com a persones, només llegint a través de la seva mirada. Diuen que la mirada és el mirall de l’ànima, llavors?.

Els ous de la serpent ens alerten 

És cert que, per part dels qui ostenten el poder econòmic, diguem-ne occidental, ja interessa que existeixi aquesta barrera, alimentant la islamofòbia com a enemic a batre, gairebé per criminalitzar-los simplement per les seves creences. Aquesta és una actitud pròpia del feixisme, els ous de la serpent que ressorgeixen com varen ver els anys trenta del segle XX, amenaçant la pau i la convivència entre els humans.

Un fòrum contra la islamofòbia

Per això hem d’enfortir les nostres conviccions per barrar-los el pas, impedir el racisme, la xenofòbia i la intolerància de conseqüències tan negatives pel conjunt de la humanitat. Per això són tan necessaris fòrums com el que es va dur a terme aquest cap de setmana passat a Barcelona per combatre les confusions i els rumors islamòfobs, on es palesa que la Catalunya actual és un país divers i ric culturalment, i les persones musulmanes –totes diferents- en formen part, que una societat integrada no vol pas dir una societat monocromàtica.

Desmuntar tòpics

Que, en relació al vel o mocador, és inadmissible que es critiqui el vestit d’una dona musulmana o se la violenti per aquest motiu, de la mateixa manera que és també inadmissible que s’’imposi a qualsevol dona formes o conductes de vestir. Que, en relació a l’islam i l’escola, cal seguir treballant perquè el món educatiu disposi de les polítiques i els recursos necessaris per defensar els drets de tot l’alumnat així com garantir la igualtat d’oportunitats. Que l’islam no és terrorisme, així ho afirmen la majoria dels 1.700 milions de persones musulmanes que hi ha al món: “aquests grups gihadistes no ens representen” insisteixen en proclamar ben alt. Que la lluita contra el terrorisme sol servir pe restringir els drets civils, primer els d’un grup concret, però després els de tothom. O que la violència només es resoldrà quan s’abordin les causes que la generen i que són diverses (l’enorme desigualtat social, el colonialisme, les ingerències estrangeres...).

Ingerències del tot forasteres

Efectivament, les úniques ingerències estrangeres són les del neoliberalisme econòmic que, com a imperialisme, destrueix sense entranyes països sencers, recursos medioambientals, cultures i vides senceres, sense respectar ni la del mateix planeta que ens la regala.

Conèixer totes les veritats

Orientar la nostra mirada a la veritat de l’altre ens aproparà, segur, i farà possible que establim les complicitats necessàries  per poder forjar –en pau i convivència- la societat que ens envolta sobre la que tenim la obligació d’implicar-nos. Si no ho fem nosaltres altres ho faran, però des d’un altre punt de vista inhumà i excloent, i aquesta no és ni la meva forma de pensar ni de compromís. Per sort encara som molts més dels que volen i diuen. 

maribelanoia@gmail.com

LES DONES ALCEN LA SEVA VEU UN ALTRE VUIT DE MARÇ

Malgrat molts mitjans de comunicació ho han silenciat, gairebé un milió de dones varen sortir al carrer el passat 8 de març. També a Igualada.  A partir de les sis de la tarda es va anar plegant la gent per la concentració anunciada. Un taller per preparar les pancartes en roba i en cartolina ja li donava l’ambient.

Un ambient molt participat per la mainada que acompanyava les mares que poc a poc s’hi anaven congregant. Per a moltes d’elles era la primera vegada que podien sortir al carrer un 8 de març. Potser no sabien ni quan ni on es convocava, ni tan sols si es feia res. El més important és que, aquesta vegada, han salvat l’escull i, sobretot per la seva vinculació a l’espai ciutadà de recent funcionament, sabien que també anava per elles i com podien participar de la concentració convocada a la ciutat on viuen. Se les veia contentes i participatives al costat de les de sempre, crescudes en l’ empoderament necessari per sortir del risc d’exclusió que la societat que ens envolta els ofereix.

La convocatòria d’aquest 8 de març, Dia de les Dones, ha reeixit en una concentració de molt color, en la que tothom estava satisfet de poder compartir una visibilització de la ciutadania plural, la que va deixant de ser la que hi participen “dels de sempre”. Crec que a tots els assistents ens ha omplert d’orgull, d’orgull de palesar que la causa de la dona trenca silencis i obre barreres per trenar i teixir la societat diversa que ens ha d’ajudar a fer front al feixisme que s’amaga darrera el sectarisme, la hipocresia del racisme soterrat, la xenofòbia, la homofòbia, la fòbia general de tot allò diferent.

Plegades hem llegit, de forma ben repartida, el Manifest de la xarxa Feminista. Veus de sempre, veus que s’estrenaven i veus joves que, a més, van voler escriure el seu propi missatge en cartolines i pancartes. Una veu plural reclamant –a la una- poder decidir-ho tot perquè som: la revolució imparable de les dones!.

DONCS AIXÍ SOM NOSALTRES

Presentació del col·lectiu COMPARTIM CIUTADANIA

Amb aquestes paraules començava la darrera intervenció que es va fer divendres passat, a l’Espai Cívic Centre, a la presentació de Compartim Ciutadania. La sala que presentava una assistència de gala, amb servei propi de cura d’infants allà mateix, per facilitar l’assistència d’unes mares joves deleroses de participar a la societat on viuen i que -a través d’aquest col·lectiu- hi troben el suport adient que les pot ajudar a la plena integració social que tan desitgen.

Empoderament des del suport mutu

Farah Benserhir va ser qui va obrir l’acte de presentació en societat: “A Compartim Ciutadania ens proposem forjar aquest espai de manera que ens permeti establir contacte amb moltes conciutadanes que –sovint- es troben soles i aïllades, desconeixent molts dels mecanismes de funcionament de la societat on vivim i on –fins i tot- portem els fills a l’escola. A més, el fet de poder compartir els mateixos problemes i angoixes que -com a emigrants- hem d’afrontar, ens proposem -des del suport mutu i la solidaritat- un major empoderament que permeti deixar de ser tractades com a estrangeres, com a ciutadanes de segona, vaja.

Els drets i deures dels immigrants

Sovint sentim a dir que els immigrants només volem drets i no volem deures, va dir, això és mentida. Es tracta d’un dels tòpics que circulen i que emmetzinen la normal interrelació entre les persones, tant se val quina sigui la seva condició d’origen, de cultura, de religió, de forma de vestir, de gènere o de color a la pell. En tot cas, la veritat és que encara tenim un dèficit de drets, perquè els deures ja fa temps que ens veiem obligats a complir-los.

Fer plegats els mateixos camins

Nosaltres estem disposades a emprendre el camí que ens hem marcat. Confiem i esperem trobar-nos sovint compartint la mateixa ruta, perquè els camins són els mateixos i no hi ha d’haver obstacles per fer aquest trajecte plegats.

Traços comuns en la diversitat

Karima El Hattabi va fer pales que, malgrat formar part d’aquesta societat des de fa temps, viuen -no obstant- una situació d’invisibilitat i d’aïllament. Entre nosaltres mateixes som diverses, però tenim alguns traços comuns com ara la dificultat d’incorporar-nos al món laboral. D’una banda, la dificultat de trobar feina no depèn sols de la nacionalitat, sinó d’una sèrie de factors com ara el temps d’estada al país d’acolliment, la situació familiar, l’experiència laboral del país d’origen que no es tinguda en compte aquí, o l’aspecte físic...

El model patriarcal supedita al marit

Una altra de les dificultats que patim és que venim pel sistema de reagrupament familiar, un a llei basada en el model patriarcal perquè és l’home qui emigra i la dona qui cuida de l’espai domèstic, i aquest fet impedeix que la dona reagrupada pugui treballar. En aquest sentit va denunciar explícitament la llei que (abans del 2010) atorgava a les dones la residència sense permís de treballar, i això és una discriminació directe a la dona que –per llei- està condemnada a viure depenent del seu marit.

Inserció via serveis

Malgrat tot, s’estima que la incorporació al mercat laboral és d’ 33 %, la majoria entren per la porta del servei domèstic, la cura de la gent gran, la Hosteleria (pel que fa a la neteja o la cuina). Cal tenir en compte que, tot i tenir estudis universitaris o alguna qualificació professional, han d’afrontar –per necessitat- aquest tipus d’entrada al món laboral renunciant a la pròpia professió.

La sobretaxa dels estrangers

La Fàtima Menegadi va parlar del cost administratiu que suposa la regularització dels permisos de residència, de treball o la mateixa nacionalitat, que obliga a una important despesa en impostos i taxes que minven molt els recursos familiars que es necessiten per sobreviure com cal.

Amb el mocador ja no és d’aquí

Especialment impactant va ser el testimoni de  l’Ikram El Ouahabi. Aquesta jove de 17 anys va néixer a Igualada i, segons va dir, sempre s’ha sentit catalana, és més –diu- “he estat una més, ben integrada, ben adaptada,,, sense cap mena de problema”. Ara bé, continua, quan vaig decidir posar-me el hijab, més conegut com a mocador islàmic, la cosa va canviar: “tot i que he escoltat paraules agradables, també he notat –i noto- certes actituds que marquen un gran desequilibri entre una cosa i l’altra. Sembla ser que ja no sóc espanyola, directament m’han dit. I perquè no sóc espanyola si he nascut aquí?. Perquè no estàs adaptada, em diuen. I què és l’adaptació?. No són ni una ni dues vegades que m’he pogut trobar amb un noi o una noia marroquina discriminat al pati i exclòs dels altres. Voldria saber quin és el motiu. Dubto que hagi estat una opció pròpia. Quantes vegades se’ns ha dit: Fas pudor, dutxa’t.  O “perquè portes mocador?, que tens polls? , o d’altres frases tan o més absurdes...”.

Poesia àrab en català

Tot seguit es varen llegir un parell de poemes de Nazik Al-Malaika (Bagdad 1923 – El Caire 2007), extrets del poemari “El fons de la onada” i traduïts al català per Margarita Castells i Criballés. Karima El Hattabi va llegir en àrab, i Isabel Casas en català, “Neteja d’honra”, i “ànimes descalces” va ser llegit en àrab per Ikram El Yakoubi i en català per Maribel Nogué.

Travessar una porta on altres recelen

Va ser Ikram El Yakoubi qui concloïa les intervencions amb una afirmació contundent: Així som nosaltres”, dones com totes vosaltres, amb les inquietuds pròpies de persones que ens preocupa el nostre entorn, que vivim i volem viure millor a aquesta societat d’acolliment. Que volem deixar de ser tractades com a ciutadanes de segona, que tenim molt a aportar perquè volem construir plegades el nostre avui per tenir un millor demà. És així com travessen la porta d’una ciutat que necessita que hi entrem. Ens hi esperen conciutadanes amb els braços oberts, així com d’altres que –de moment- recelen, però estem convençudes que -poc a poc- vencerem les seves resistències i que –plegats- uns i altres contribuirem a fer de la nostra ciutat una societat diversa i rica culturalment.

Van donar a conèixer la seva adreça electrònica de contacte:

compartimciutadania2006@gmail.com

maribelanoia@gmail.com