ALS IMMIGRANTS, NO

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Les migracions són inherents a la humanitat. De fet, molts catalans i catalanes també han migrat o s’han exiliat en el decurs de la història i ho continuen fent actualment. Ho fan i ho han fet com tothom: buscar millors oportunitats i, en definitiva, per fer sostenible la mateixa vida. Homes, dones i nens es veuen obligats a abandonar els seus països d'origen per diverses circumstàncies, el dret internacional recull el dret a migrar i a l'asil com un dret humà, així com el principi de no devolució, que estableix la prohibició dels estats de retornar a les persones que arriben com a refugiades al seu territori a un país considerat no segur.

Causes per a emigrar

I qui posa en dubte que, per l’empobriment causat a molts països com a conseqüència tan de les guerres i el terrorisme global com per l’espoli que, bàsicament occident, ha fet dels recursos naturals dels seus països, sota uns règims polítics molt dictatorials i poc democràtics, és la circumstància que els obliga a subsistir fora del seu país i -sovint- cercar-ne asil?.

Un problema o compromís solidari?

El que no és de rebut és que des d’aquí ens ho mirem com un problema i no com un gest de solidaritat que ens compromet amb el seu infortuni, perquè qui ha triat néixer en el país que li ha tocat de venir al món?. El problema és dels immigrants, es diu des d’un discurs d’odi, sobretot xenòfob i amb criteris de l’aporofòbia,  i també perquè -també a nivell europeu- han generat unes polítiques de tancar fronteres -i posar murs de contenció- com si es tractés de fortificar un castell medieval: són perillosos i cal protegir una situació de privilegi d’uns quants, perquè qui posa fronteres a aquells estrangers que venen amb les butxaques plenes?. Mentrestant, les empreses de seguretat estan fent el seu negoci milionari a costa de les pors a la inseguretat general que aslguns han generat.

Els problemes reals

Segons el darrer baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), la immigració és percebuda per la població enquestada com el principal problema del país. No ho és, sembla, la desigualtat, ni l’atur, ni el preu de l’habitatge, ni els sous insuficients, ni el desastre climàtic, ni els assassinats de les dones pel fet de ser-ho, ni el genocidi de Gaza, ni les guerres, ni l’immens poder de les grans corporacions....

Murs a les fronteres

Allò que és inhumà són les barreres que s’han construït per tallar les ales al dret a emigració que tenen els pobles. El 65,8 % de la població catalana és immigrant o descendent d’immigrant, ja sigui fruit de l’emigració d’altres parts de l’estat com també d’internacionals. Ja fa molt de temps que no són immigrants, sinó ciutadans i ciutadanes d’aquest país d’acollida. Fins i tot molts dels seus infants han nascut i crescut aquí. Per això és inacceptable que, a la darrera Fira d’Igualada, tornés a passar com l’any passat tal i com ho denunciàvem per la Festa Major. Un infant es va dirigir a un estand on repartien globus i li varen dir que hi tornés l’endemà. L’infant hi va tornar i li varen dir que s’havien acabat. El mateix estand el diumenge al matí en repartia; això sí, als qui tracta despectivament com a immigrants els ho negava, per molt que tan sols sigui un infant.

No soc racista, però...

Són fets de la discriminació quotidiana que ens envolten més del què ens sembla. Perquè tothom diem: “jo o soc racista, però...”, però en fons mantenim una actitud de no inserció vers qui tractem com a diferent des de la discriminació, encara que això suposi repartir globus discriminant determinats infants.       maribelanoia@gmail.com

ESTIC TRISTA, PERÒ NO M'HAN VENÇUT

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest estiu ha estat -per a mi- especialment llarg, perquè llarga se’m ha fet l’espera de la resposta humanitària a la massacre de la població de Palestina que continua a Gaza i també ha entrat amb virulència al sud del Líban. El nombre de morts i víctimes que ens arriben a través dels informatius no és una qüestió tan sols de xifres, darrera cada mort, cada ferit, cada perseguit, empresonat o torturat és una o més persones que pateixen, ja siguin les pròpies víctimes o les seves famílies. Mares i pares desesperats veient com moren els seus fills perquè s’han atacat escoles o hospitals sense discriminació; una impotència que s’estén també arreu del món on les persones que tenim consciència no podem ni volem restar en silenci davant aitals atrocitats.

Jutges que entren en política sense que els hi toqui

Mentrestant, la ultra dreta avança no ja en els resultats electorals sinó en el discurs imperant. Des de les fake-news a la utilització dels mitjans de comunicació per inventar-se faules i escampar mentides i difamacions a jutges que, més que impartir justícia, sembla que hagin emprès les formes inquisitorials de perseguir les persones per les seves idees o -simplement- per sospites infundades, tan sols per embrutar el panorama de la política desprestigiant càrrecs electes i legítims senzillament perquè no són dels seus, mentre atien cabdills -masculins i femenins- amb discursos demagògics posant una cortina de fum a les corrupteles que els esquitxen -en primer lloc- a ells mateixos.

El risc d’enquistament per ’afrontar les necessitats reals

I a casa nostra, on sembla que s’havia apostat per endreçar la convivència deixant enrere les actituds basades en una certa segregació per raons d’identitat, tampoc hi ha pau, doncs tant pels qui enarboren el discurs de l’odi com pels qui s’ancoren en un passat de confrontació entre una mateixa ciutadania, vivim una situació que ens pot dur de nou a un enquistament per afrontar la solució als problemes del dia a dia que tenim la gent, la ciutadania en general.

Tothom qui vingui per millorar Catalunya és català

L’altra dia, en una intervenció al Parlament, el nou President de la Generalitat Salvador Illa, en una intervenció dirigida a tallar d’arrel el discurs de l’odi incrustat en alguna diputada que embruta la dignitat del Parlament, va dir que tothom qui vingui a Catalunya per millorar Catalunya és català, i té tots els drets i deures que tenim qualsevol dels ciutadans i ciutadanes que formem part d’aquest gran país. Una versió actualitzada del que varen ser els altres catalans on es considerava català tothom qui vivia i treballava a Catalunya, i que va fer possible construir la convivència amb els nouvinguts que arribaven de les espanyes empobrides per la dictadura, normalitzant la immersió de la llengua i la nostra cultura i tradicions.

Ens cal enarborar de nou el “No Passaran”

Mentre que continuem posant barreres d’identitat, de fet estem obrint la porta als qui enyoren el franquisme i el feixisme de temps passats amb la seva estela de repressió, destrucció, mort i persecució que pretenen oblidem. Ens cal  enarborar de nou aquell “no passaran” que tan ens va unir en el passat i que, malgrat haver-ho patit en pròpia pell, vàrem ser capaços de resistir i fer possible una transició que -encara que amb moltes limitacions i hipoteques- ens ha permès gaudir d’uns anys de vida i esperances que ara volen truncar.

Mentre persisteixi la consciència i el compromís hi ha esperança

Mentre hi hagi qui ompli els carrers i les places de banderes i cants de “Free Palestina”, mentre hi hagi veus que s’alcin contra la privatització de la sanitat, la comercialització i utilització ideològica de les institucions dedicades a l’ensenyament, l’enfrontament als Fons Voltors dels centres l’atenció a la vellesa o al mercat immobiliari, expulsant els seus habitants d’anys per convertir-los en habitatges turístics amb preus inaccessibles pels ciutadans, mentre hi hagi un alè de dignitat que no permeti que es trepitgin els drets humans, no podem perdre l’esperança perquè, malgrat ens sembli que estem en minoria, som la majoria. Puc estar molt trista per totes aquestes barbaritats, però mai hauran vençut les esperances de canviar aquest món tant cruel per un món més habitable on els drets humans imperin arreu i de forma global en un univers on hi prevalgui la vida per damunt de la destrucció i la mort.                                     

maribelanoia@gmail.com

DRETS HUMANS O BARBÀRIE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquella Europa sorgida després de la II Guerra Mundial, amb la Declaració Universal dels drets Humans aprovada per l’Assemblea General de les NACIONS Unides el 10 desembre de 1948, està en perill. Ho estan també, i des de fa ja uns anys, els drets socials inherents a l’Europa del benestar social que vàrem tenir uns anys després i que -dissortadament- a cada dia que passa el neoliberalisme guanya la seva partida privatitzant-ho tot. 

Economia fora de la llei

Avui, però, el que està en joc és el futur de la mateixa humanitat. La industria de la producció de béns i serveis ha donat pas a indústries dubtosament útils per la humanitat però que mouen ingents quantitats de diners: no importa que -a banda- estiguin al marge de la legalitat. Per exemple la prostitució i el tràfec de persones, o les drogues, que mouen molt diner tant als països productors com als consumidors, per no parlar de l’oci i la indústria del joc (videojocs i casinos). Sectors molt potents econòmicament a nivell mundial encara que facin malbé les persones condemnant-les a una existència buida de continguts, valors i qualitat de vida.

El negoci de la guerra

Ara que el sector destructor més potent és el de la indústria d’armament. Aquest és el veritable motor que mou l’economia amb l’excusa del control dels elements estratègics a nivell mundial (l’energia, els carburants i fins i tot el sector primari i l’aigua). De tot això se’n ha de fer negoci i s’ha de controlar els països productors. Les guerres són l’instrument per accedir a aquest poder i control i ningú té cap escrúpol si, amb la dinàmica de les guerres, de totes les guerres, la població és exterminada.

El Territori des del riu fins al mar

Perquè davant el que ens trobem avui, si parlem tan sols de Palestina, és de polítiques d’extermini, un autèntic genocidi de la població civil duta a terme pel sanguinari Netanyahu al front del govern d’Israel, i que sembla que l’únic que li interessa és controlar el trànsit del petroli i altres recursos que , si passen per Palestina per arribar al mar, s’estalvien de donar el tomb per tota la península aràbiga i entrar a la mediterrània per Canal de Suez. Tan se val si això suposa exterminar un poble sencer i apropiar-se de la seva terra.

L’holocaust i l’extermini

Europa va despertar, i fer front als horrors del nazisme conjurant-se a evitar que mai més es tornes a donar tan terrible experiment amb la condició humana. En desgreuge del què havien patit els jueus (no cal oblidar que, amb els jueus foren perseguits, torturats i morts nombrosos comunistes i altres persones que s’enfrontaven al nazisme) se’ls va donar una terra promesa, sí, però als jueus rics que van anar als EUA i avui encara són un lobby de poder. Avui però, la truita ha girat de cantó i des d’Israel (segurament cap sionista de bé que no comparteix el terror de Netanyahu) pot estar d’acord amb el genocidi d’un poble sencer i l’espoli de la seva terra.

Com una fortalesa medieval

Dissortadament Europa ja no és la que va sorgir després de la II Guerra Mundial i ha deixat de ser aquella mare que acollia els qui fugien de les injustícies dels seus països i, des d’una actitud hospitalària, oferien refugi i asil als qui trucaven a les seves portes. Avui Europa és com una fortalesa medieval, fortament custodiada perquè no hi entri ningú. Les seves fronteres -fins i tot les marítimes del seu sud- esdevenen fossars plens de cocodrils que eliminen qui s’atreveixi tan sols a entrar, encara que fugi de la misèria o de la persecució política. La democràcia ha esdevingut com aquella princesa presonera dalt la torre més alta que es vol preservar però que no es permet que mani sobre el castell.

Una Europa fortificada a l’emigració

El Pacte Europeu d’Emigració és, en realitat, un Pacte contra els Drets Humans, on es creen fronteres que no respecten la legalitat, amb més discriminació i menys garanties del dret d’asil, on es normalitza la detencions massives, també la dels menors, on s’instal·la un sistema indiscriminat d’expulsions exprés, on es té via lliure per saltar-se les obligacions internacionals, on hi ha una major criminalització de les persones que migren, on s’estableixen eines digitals per a la vigilància massiva o evita les vies legals i segures per consolidar l’externalització.

Recuperem l’altra Europa, la nostra

Aquest pacte migratori està deixant morir als nostres germans migrants a la mediterrània mentre dona milions d’euros a règims medievals. Cal plantar cara aquest discurs de l’odi que promulguen la dreta i la ultradreta, que es creueu que Europa pot tornar a ser d’ells, però front aquest pla per Europa en tenim un altre: proposem apostar per la distensió, lluny de la retòrica amenaçadora i les espirals armamentistes de l’OTAN; impulsar una política exterior orientada a la pau; fomentar espais de diàleg  promoure activament una pau ambiental sustentada en bases científiques, amb polítiques clares de descarbonització. En definitiva, impulsar polítiques que incideixin en la millora de la vida quotidiana de les persones.

Mantenim el compromís amb els drets Humans

Aquest diumenge ho tinc molt clar. Votaré, és clar que sí, no passo d’Europa, sinó que aposto per  una Europa com la que va ser el far de la llibertat i l’esperança dels pobles, perquè o s’està amb els Drets Humans i la Cort Penal Internacional o s’està amb Netanyahu a Israel i el genocidi al poble palestí. O s’està amb els drets humans o apostem per la barbàrie.

                            maribelanoia@gmail.com

ACOLLIDA SÍ, PERÒ ELS CIE SÓN UNA PRESÓ PELS INDOCUMENTATS

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El dia 18 de desembre es commemorava el Dia Internacional de les persones migrants, una realitat que persisteix ben viva encara avui. Un informe de l’Observatori de drets i Frontera, publicat per “Caminant sense fronteres”, elaborat des de comunitats migrants i serveis de rescat de familiars i defensors de drets Humans, posa sobre la taula la realitat dels fets i recullen contrasten i sistematitzen una informació necessària “in situ”. Uns fets que no son gens aliens al que hem commemorat en aquestes festes que ara deixem enrere, uns fets protagonitzats per una família que migrava per raons d’empadronament, és a dir, per tenir documentació com a persones.

Estrangers sense recursos – portes tancades

Aquestes persones no tenien recursos i, malgrat la situació extremadament precària d’afrontar un infantament imminent, no varen rebre la digna acollida que mereixerien perquè se’ls va tractar com a estrangers i tothom els hi tancava la porta. Som molts i moltes els qui aquests dies hem fet un paral·lelisme amb la situació que vivim avui amb el fet migratori, el rebuig a l’estranger, però sobretot la perversió del simbolisme del valor de la vida, amb la seva nuesa, convertida avui en un consumisme exacerbat sovint de productes materials i innecessaris. El culte al consum per lucrar les empreses que s’enriqueixen a partir del nostre consumisme.

Una necropolítica a les fronteres

L’informe de monitoratge de Dret a la Vida, recull les dades de les víctimes d’una necropolítica cada vegada més cruel y agressiva amb els drets humans i ha constatat que, aquest 2023, ha estat l’any més mortífer d’ençà que se’n tenen registres. Fins a 6618 persones han perdut la vida en la Frontera Occidental Euroafricana, entre les que s’hi comptabilitzen 363 dones i 384 infants, nens i nenes. Hi ha diferents rutes estudiades, la de Canàries, Mauritània, Senegal o Gambia pel que fa a les fronteres africanes, i altres fronteres procedents de la mediterrània.

Un cop a Europa són tractats com a delinqüents

Sabem de les causes que originen aquestes migracions parteixen de la base de cercar un millor futur, sovint per raons de supervivència degut a l’espoli dut a terme per la usura d’un capitalisme depredador dels recursos naturals i la inestabilitat sociopolítica que genera als seus països d’origen. No obstant, lluny de tenir un sentiment solidari i una actitud d’acollida, l’Europa que somnien i a la que tantes dificultats troben per poder-hi arribar, els hi tanca les portes i els tracta com a delinqüents. No són persones il·legals, simplement són persones amb problemes de documentació.

Els actuals CIES no és la solució

Moltes organitzacions denuncien l’existència dels Centres d’Internament d’Estrangers existents, i s’oposen -per exemple- a la propera obertura d’un nou CIE a Algecires (Càdis). Per molt que aquests centres ens els vulguin vendre com una millora de la gestió i un avenç per la regió, és tot el contrari. Son llocs de sofriment i privació de llibertat on les violacions de drets formen part de la vida quotidiana. Aquests centres, diuen, representen un dels pitjors aspectes del racisme sistèmic, juntament amb altres mesures, on les deportacions, les batudes per perfil ètnic o la criminalització de la població migrant suposen el que s’anomena la necropolítica fronterera.

Despullats dels seus drets com a persones

Les fronteres despullen les persones migrants dels seus drets perquè es veuen perseguides, tancades i expulsades per lleis injustes que soscaven i remouen la nostra consciència humanitària i ens fan aixecar la veu per denunciar tanta indignitat: ens neguem a romandre indiferents i reclamem el tancament dels CIE i la fi de totes les eines de que es val el racisme institucional i les polítiques d’immigració i asil que s’imposen a Espanya i a la Unió Europea. Aquesta és una situació que, si bé preocupa, es viu com de lluny. La impotència certament és alta, però no estem pas tan lluny de patir-ne les seves conseqüències.

Fer front al populisme i el discurs de l’odi

El discurs de l’odi va penetrant en la societat mercès als altaveus que, irresponsablement, tenen als mitjans de comunicació. Veiem a venir el monstre del totalitarisme però, com si no ens ho acabéssim de creure, mirem cap a un altre cantó. La migració és un dels cavalls de batalla d’un discurs populista molt perillós al que sols s’hi pot fer front exercint la humanitat que tenim per principis i que portem dintre. Posem-la en pràctica amb la gent que tenim al costat. Aprenguem a separar els veritables delinqüents dels que simplement tenen un problema de documentació, com si això fos un delicte.

Derogar el dret d’asil per raons d’origen

El Pacte Europeu de Migració i Asil que estan preparant pot suposar, entre d’altres qüestions, derogar el dret universal a l’asil a partir d’un pacte que discrimina la gent per raons d’origen, legalitzant les devolucions en calent i dificultant el dret a l’arrelament. Cal revisar la necessitat de les polítiques d’acollida en el marc de la defensa dels drets humans, garantir condicions d’acollida dignes i eliminar les barreres en l’accés als drets socials, econòmics i culturals. Cal abordar totes les formes de racisme present en la nostra societat i intentar generar un nou marc en que prevalgui el Dret a la Vida i la protecció col·lectiva enfront les violències.

Obrim els ulls per tancar els CIES

I jo em pregunto, davant l’amenaça de criminalització sistemàtica de les persones migrants, que és el tema central del discurs feixista, de quin cantó estàs?. Hem de continuar mirant cap a un altre cantó?. Després no ens lamentem de no haver fet prou perquè ens tornin a la foscor d’uns anys que només han de servir per tenir memòria, fer memòria i no oblidar. El mes de desembre, a Barcelona i amb motiu del Dia Internacional de les persones migrants, va haver-hi una manifestació que tenia com a reclam: “Obrim els ulls”, “Tanquem els CIES”.

maribelanoia@gmail.com

EL CLIMA I ELS DRETS HUMANS, EN PERILL D'EXTINCIÓ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquests dies s’ha celebrat la COP, l’organisme de decisió de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CNMUCC), adoptada a Nova York el 1992 i que va ser ratificada per 198 parts (197 estats i la Unió Europea). La seva 28èna Conferència s’ha dut a terme aquests dies a DUBAI (Emirats Àrabs Units). Planejava en l’ambient, com a compromís ineludible de la darrera cimera, la urgència de prendre mesures efectives per revertir els efectes nocius del canvi climàtic que amenaça clarament la subsistència mateixa de la vida al planeta (prou que ho notem ja amb els estius clarament calorosos i la anomalia d’un retard en venir el fred fins al punt que hem tingut un pont de desembre amb una temperatura anormalment agradable).

Rebaixar les emissions de CO2 una emergència mundial

El principal punt de dissensió és el paquet energètic que haurien de fer els països per assolir rebaixar un 43 % les seves emissions de CO2 pel 2030 doncs, tal i com reitera i recomana la comunitat científica internacional, serà necessari a fi de contenir l’escalfament global a temps i no superar el grau i mig de temperatura en aquest segle. No obstant, sembla que l’esborrany presentat aquest dilluns per la presidència dels emirats no inclou, en les solucions proposades, la eliminació de les emissions en un abandonament gradual dels combustibles fòssils, la principal prioritat per a blocs com ara la Unió Europea o els estats insulars en desenvolupament, i es limitaria a proposar una reducció...

De garantir la vida a preservar altres interessos

No té res d’estrany, doncs a la cimera hi assistien representants de les grans empreses energètiques com ara Iberdrola, però -sobretot- representants de la OPEP que són els que han condicionat les decisions finals (sembla que així es satisfà als 13 grans països productors de petroli, entre els que hi ha l’amfitrió d’aquesta cimera..), però haurà deixat de ser una cimera concebuda per establir acords per tal de preservar la vida al planeta i, amb ella, la mateixa humanitat...

Israel i els EUA van de la mà

La meva amiga Nazanin Armanian, periodista i politòloga, a bastament coneguda pels seus coneixements sobre l’entramat d’interessos als països del pròxim orient, ens ho posa una vegada més negre sobre blanc per comprendre’n la veritable raó: estem davant un nou repartiment de les zones d’influència i dels recursos del planeta. “Israel i els EUA varen generar l’islamisme extremista que ara diuen combatre, i ho varen fer amb l’inestimable ajut d’altres països com ara França. Volien desactivar els moviments socialistes i progressistes que estaven pujant i controlar així una zona que abriga el 70 % de les reserves petrolíferes i de gas del planeta. Amb aquesta idea a l’horitzó varen encendre els conflictes a l’Irak, l’Afganistan, Síria, Azerbaian i Egipte... fins i tot fabricaren les primaveres àrabs a Líbia o Síria i varen injectar a la zona autòcrates com ara Jomeini”.

El poder del lobby jueu a mans de Netanyahu

Aquests dies s’ha difòs a les xarxes un “meme” on s’observa una línia vertical que divideix en dues parts el mapa dels EUA. La meitat oriental s’assigna als  EUA com ho coneixem, i la meitat occidental a Israel. Aquesta darrera seria -per suposat- una bona ubicació definitiva per a l’Estat jueu. Nazanin Armanian, de nou, ens posa sobre la taula la consideració de que tota la desestabilització que s’ha viscut en les darreres dècades en aquesta part “calenta” del món ha estat propiciada -en bona part- per ambdós països, i ens alerta de que és fonamentalment Israel qui mana, doncs el seu “lobby jueu” és molt poderós; actualment està dirigit per Netanyahu i té la capacitat de treure i posar “inquilins” a la Casa Blanca...

Perquè el 7 d’octubre?

Un altre aspecte important a considerar és preguntar-se què estava passant al món el 7 d’octubre?. Era dissabte i és dia sagrat pels jueus. Com és que Israel, amb els millors serveis d’intel·ligència del planeta, o els EUA, que tenen la zona plegada de bases militars, no s’assabentaren de que, segons el diari britànic “The Guardian” Egipte havia advertit de moviments sospitosos com a mínim 10 dies abans?. Les notícies que rebíem els països europeus venien de quatre agències dels EUA. La informació de la resta d’agències no ens arribava perquè tant els EUA com la Unió Europa varen tancar altres canals d’informació (com ara el de Rússia) i no teníem accés a d’altres versions dels fets.

El control de les rutes comercials

Torno a la Nazanin, qualsevol conflicte a l’orient mitjà és un conflicte internacional pels interessos geopolítics i estratègics que involucra. I en aquesta zona no solament hi ha una batalla internacional pels recursos mundials per l’aigua, el petroli o el gas, sinó que també per les rutes comercials. És que, a banda del paper d’Iran o d’Aràbia Saudí (que són uns constants referents aquests dies), aquest món multipolar s’està configurant també sota el nou lideratge de Xina i Rússia, sobretot per les seves inversions a l’Amèrica llatina; i això, els qui pretenen el control exclusiu del món no ho poden tolerar. Què necessiten els EUA que estan lluny de la zona?, doncs convertir a Israel -de fet- en l’estat número 51 dels EUA a través de les 12 o 13 bases militars que hi té desplegades i que acullen a uns 50.000 soldats en aquest moment.

Vetar que les Nacions Unides exigeixin un alto el foc

I a tot això, els EUA han fet servir el seu dret a vet a les Nacions Unides per exigir a Israel un alto al foc a la Franja de Gaza que, després d’una mini treva, ha tornat a atacar Gaza amb més virulència encara si cal, incrementant els morts i ferits que són alguna cosa més que xifres, doncs són persones amb una vida que seguen sense escrúpols causant dolor i més dolor a la població civil de Palestina.

No és una guerra és un genocidi d’extermini

Hi ha qui es pensa que es tracta d’una confrontació entre un govern democràtic i el terrorisme, i s’atreveix a dubtar sobre de quin cantó posicionar-se, com si d’una lliga de futbol es tractés. No hi ha dubte, es tracta d’un genocidi intencionat i premeditat únicament per imposar -per la força- el poder del món a mans d’uns supremacistes que imposen un apartheid sense escrúpols ni respecte, pels organismes internacionals que malden pel respecte als preceptes humanitaris que emanen de la Declaració Universal dels Drets Humans justament en el seu 75 aniversari. No hem de ser còmplices de cap extinció, ni de la mateixa vida al planeta ni del dret a la vida de les persones.

maribelanoia@gmail.com

LA NUL·LA HUMANITAT DE L'ALTA POLÍTICA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Vivim uns moments dramàtics, d’actitud anihiladora i destructora de qui es considera l’enemic, ni el respecte a l’altre, als drets humans de les persones i els pobles sense tenir en compte ni acords internacionals de pau ni de deixar de banda alguns serveis humanitaris com ara Hospitals, una autèntica perversió del que jo entenia per fer política. Bé, tampoc concebo la guerra com a eina per a fer política, és clar... Per a mi la política és una forma de maldar per construir la convivència en societat des de la diversitat i la inclusió. Ja fa temps que molta gent diu que passa de la política, que no li interessa, que l’únic que li importa són els interessos personals de cadascú, sobretot els econòmics i abracen el capitalisme sense escrúpols, per viure bé ells, com dient: els demés que es fotin...

La veritat, la primera víctima de totes les guerres

Certament hem retrocedit en quan a prevaler els valors aquells que es consolidaren en la Declaració Universal dels Drets Humans sorgits -sobretot- després de constatar els genocidis soferts en el decurs de la segona guerra mundial. Ens pensàvem que el món canviaria ja per sempre deixant enrere les guerres, la destrucció i la mort tot apostant per la vida. La veritat és que, dissortadament, el decurs de la història ens ha portat de nou a la guerra permanent, a la mort de persones innocents, a la fam i la desesperació i tot el que això comporta. Ja ho diuen allò de que “la veritat és la primera víctima de totes les guerres”, per això cal cercar a fons l’altra informació que ens és segada pels mitjans de comunicació on ens fan prendre partit d’una o altra banda, com si no hi hagués més remei i ens haguéssim de conformar.

Un canvi programat a conveniència dels rics

Per entendre la naturalesa real de la situació a Palestina potser ens hem de remuntar més enrere dels 75 anys que tothom coneixem, concretament a l’any 1917, doncs és conseqüència de la Declaració de Balfour promoguda per la família banquera Rothschild, una dinastia europea d’origen judeoalemany en la que, a la fi del segle XVIII, alguns dels seus integrants varen fundar bancs i institucions financeres i que va acabar convertint-se en un dels més influents llinatges de banquers i financers d’Europa, i ho va fer a canvi de finançar a Gran Bretanya per la seva participació a la 1a Guerra Mundial.

Les guerres com a instrument

És que, com ho diu la periodista i amiga Nazanin Armanian, la Primera Guerra Mundial va servir per iniciar una nova reestructuració territorial d’aquesta part del món per haver acabat l’imperi Otomà, que va durar molts segles, per repartir-s’ho sobretot entre França i el Regne Unit. A la segona Guerra Mundial hi va intervenir la URSS i es va donar l’anomenada guerra freda fins la caiguda del mur de Berlín i, amb ell, els països de l’àrea socialista canviant l’escenari bèl·lic al nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. S’esdevindria també una constant batalla entre els EE.UU, la Xina o Rússia pel control dels recursos naturals que, en aquesta zona són de les primeres reserves mundials de gas i petroli. Per tant, es varen redistribuir les zones d’influència i de control de recursos a base de guerres per controlar les rutes comercials.

El repartiment del món entre potències

És molt aclaridor el webinar que ha distribuït Feministes de Catalunya sobre “Qui és beneficia?. La guerra entre Israel i Hamás i el nou repartiment del món entre potències” (https://www.youtube.com/watch?v=wh3sVfmikag). La Nazanin fa un anàlisi exhaustiu i complert que posa molta llum a la situació. No és pas una guerra local, és un canvi global a nivell mundial on qui el pivota és el feixisme radical de l’Estat d’Israel al que, per conveniències de l’alta política, volen que acceptem a costa del genocidi del poble palestí arrasant la seva terra i obligant-los a fugir o a morir dintre.

Un altre holocaust

El feixisme d’extermini que apliquen ara mateix a Palestina és l’amenaça real de que s’imposin el retrocés de drets, de llibertats, fins i tot les aspiracions de qualitat de vida que les persones que vivim a occident ens pensem continuarem mantenint a canvi del nostre recolzament. Mentida, no és veritat. Estem davant un altra holocaust que no persegueix pas els jueus, sinó la població àrab en general, i ens en volen fer còmplices. Per això promouen el seu discurs d’odi, i permeten que creixin entre nosaltres unes actituds racistes, xenòfobes i d’exclusió social.

El terrorisme, una creació de l’extrema dreta

La Nazanin ens explica obertament que d’ençà de la revolució a L’Iran que va assolir l’enderrocament del Sha, amb la introducció del Ayatollah Jomeini per part d’occident es va anant introduint el yihadisme i l’islamisme en la política, per forjar organitzacions fanàtiques d’extrema dreta, provocant la crisi de la URSS ja amb la guerra de l’Afganistan i utilitzant els sentiments religiosos de la gent per forjar organitzacions fanàtiques d’extrema dreta, tot eliminant les forces progressistes d’aquests països, imposant-se el fonamentalisme i l’integrisme religió en nom de l’islam, quan l’islam és una religió de pau. Però com sempre, per interessos superiors, no importa pervertir els principis ni els mitjans encara que perjudiquin la població civil, la que diuen assumir les seves reivindicacions. Això està passant a Palestina. Hamás és una força terrorista promoguda per Israel i els mateixos EUA per perjudicar la causa palestina.

Recordant Arcadi Oliveres

Em ve al cap el molt enyorat i recordat Arcadi Oliveres que ens explicava a bastament, amb nom i cognoms, tot l’entramat d’interessos econòmics entre les grans empreses que, a nivell mundial, han generat el negoci de la guerra, pel que s’alimenten de totes les guerres, implicant els països que suposadament protegeixen sols per hipotecar-los en el seu futur pel deute assumit amb la compra de l’armament facilitat. Així assoleixen el control dels recursos naturals, que no fan sinó que cada vegada siguin ells més rics a costa del increment de la pobresa mundial, encara que tinguin que ocupar les seves terres i foragitar els seus habitants del seu país de tota la vida. És el que deia al principi, la alta política no té en compte la humanitat per a res, per molt que digui que són ajuts humanitaris. Sovint són per generar més dependència encara dels països empobrits vers els poderosos.

Maldar per la cultura de la pau

Cal activar la cultura de la pau, ser-ne activistes com ara Arcadi Oliveres i tanta gent que ens ha deixat petjada en una forma d’entendre que la pau no és tan sols l’absència de guerres, sinó que la pau es construeix cada dia a casa nostra, escoltant, tenint empatia amb els altres, respectant les diferències i rebutjant els missatges d’odi i divisió. No hem de permetre que la humanitat es converteixi en un tema residual.

maribelanoia@gmail.com

 

LA DIGNITAT, L'ÚNIC VALOR PER SOBREVIURE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest dilluns, com cada any, hem commemorat el 1er de Maig i, en conseqüència, arreu s’han fet mobilitzacions per fer palès el sentit més pregon d’aquesta festa, la memòria dels seus orígens i aixecar la veu de quines son les reivindicacions actuals. També a Igualada es varen aplegar, al capdamunt del Passeig Verdaguer, unes dues centes persones a la concentració unitària convocada pels sindicats de CCOO i UGT.

En els discursos es va fer esment de com, malgrat la aprovació del nou salari mínim interprofessional o la mateixa reforma laboral, sense posar en qüestió que han suposat unes millores indiscutibles de les condicions laborals pel conjunt de la classe treballadora, front les circumstàncies adverses per l’encariment del cost de la vida o per l’escalada de conflictes al món (que han suposat una alça de preus de l’energia, dels aliments o les matèries primeres a tota la Unió Europea), han suposat -no obstant- un minvament del poder adquisitiu que se’n hauria de desprendre.

Un relleu també de formes de relació laboral 

Es va denunciar que, malgrat l’increment de beneficis de determinat sector empresarial, aquests no sols no han repercutit en la millora dels salaris sinó que han provocat un augment de la inflació, denunciant alhora el bloqueig patronal dels convenis.

Ara que, més enllà de les qüestions concretes d’àmbit sindical, el que es va valorar, per una banda, és la presència dels de tota la vida, dels de la vella generació de lluitadors, passant per totes les edats, fins la incorporació d’alguns sectors més joves. Amb tot, i per altra banda, el que cal tenir en compte no és tant el relleu generacional que es palesava evident sinó també l’evolució o retrocés dels canvis en les relacions de treball de llavors fins ara.

Diferent documentació per la mateixa feina

Ja no existeixen els grans centres de treball que permetíen la organització dels treballadors de les empreses i associar-se per aconseguir millorar les seves condicions de treball. Per començar, de les poques empreses amb treballadors que queden, la seva plantilla ja no està tan dividida en fixes, contractes temporals i a temps parcial, sinó també treballadors que sols tenen permís de treball amb un NIE i d’altres que tenen el seu DNI, amb nacionalitat plena i amb tots els drets de ciutadania. Aquesta és una característica que no hauria d’ afectar per a res a la unitat tan necessària per fer front al corporativisme i les organitzacions que no tenen el sentit de classe. Un sindicat de classe és un sindicat de classe, i mai hem de perdre aquesta perspectiva.

Condicions indignes per un treball més que digne

En aquest relleu generacional hi vaig trobar a faltar, precisament, aquells treballadors i treballadores que no tenen DNI i que potser no tenen ni el NIE que els permeti de treballar de forma legal. Aquesta situació aboca, als qui es veuen obligats a buscar-se la vida com sigui, a cercar treball en l’economia submergida, sobretot en la dels serveis a les persones perquè els serveis públics porten massa temps en retallades com per abastir les necessitats reals de la població gran o dependent. L’economia submergida aflora més que mai, el treball d’atenció a les persones, que hauria de ser d’allò més vocacional i digne (què millor que tenir cura de les persones que ho necessiten amb afecte i caliu?) es converteix, no obstant, en una explotació laboral per les seves condicions de treball i remuneració indignes.

Els vincles afectius també cuiden

Qui més qui menys ha viscut de prop la necessitat d’atenció personal d’algun familiar o conegut proper, ja sigui per raons de malaltia o simplement d’envelliment. Valorem, i com no, quan l’atenció és curosa i amb afecte, i els hi restem molt agraïts. Ara però, reconeixem amb la mateixa proporció els seus drets laborals i socials?. Sovint convertim en indigne la més digne de totes les tasques, la de tenir cura de les persones.

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

Ens trobem davant unes eleccions, les municipals, les que ens toquen més de prop perquè podem conèixer personalment els qui ens han de representar, i cal tenir en compte que no tots són iguals, tant els qui es presenten com els qui han de representar. Per començar, una bona part de la ciutadania ni els podrà votar perquè encara no ha assolit la nacionalitat i el seu DNI, ni tal volta és conscient de com s’organitzen les institucions democràtiques per governar els diferents aspectes comuns de la societat que en formen part, la que divideix la seva ciutadania en ciutadans de primera i ciutadans de segona. Un altre aspecte seria analitzar com també tracta de ciutadania de segona els exclosos socialment, els qui no tenen el dret bàsic a l’habitatge, o que no participen de la vida de la ciutat...

Cal fer front comú al feixisme

Però, davant aquest escenari, el que més em preocupa és com el discurs de l’odi que promulga l’extrema dreta pot calar en el desesper dels qui les coses no els van com voldríen, dels que han perdut fins i tot l’esperança i volen creure el primer bocamoll que -amb demagògia- els regala promeses a base de mentides. Els hem de treure la careta perquè mostrin el seu veritable rostre i pugui ser rebutjats des d’una consciència del sentit més pregon de democràcia i dels valors humans. El seu discurs, les seves propostes no poden ser ni plantejades. Barrem-los el pas posant una línia vermella perquè no puguin profanar el sagrat escenari de la democràcia. Front l’extrema dreta cap fissura: NO PASSARAN!!!.   

maribelanoia@gmail.com