PER FI HE POGUT VOTAR

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estava tota emocionada. No fa ni un mes que va fer els 18 anys, però ja va rebre la targeta censal que li confirmava la seva sospita de que ja podria votar. Nerviosa, em preguntava com funcionava tot plegat perquè anava rebent sobres de propaganda de les diferents formacions polítiques que es presentaven a les eleccions pel Parlament de Catalunya. La Rawya és d’aquí, qui ho dubta?. Va néixer a Igualada i ha viscut sempre aquí i, des de fa ja uns quants anys, és veïna meva. No obstant, des de molt petita s’ha sentit diferent, millor dit, ha sentit que la tractaven diferent, perquè: era ella realment diferent?. A l’escola es parlava català, la seva mare, preservant la pròpia llengua materna, sempre li ha parlat en català i es dirigeix a tothom en català. La Rawya també, i no entén perquè quan la gent es dirigeix a ella ho fa en castellà, perquè?.

Mudada amb el jilbab

L’altra dia sortíem de casa per anar a votar. Ella s’havia mudat a la manera que ella es sent més feliç, vigilant que no li falli aquella agulla que li aguanta el jilbab que un dia va decidir, per voluntat pròpia, posar-se. La joventut ja té aquestes coses, té les seves necessitats d’identificar-se, de mostrar la seva personalitat sobretot en triar les seves formes de vestir. Sovint veiem joves amb rastes o pantalons foradats, per exemple, i ningú els hi diu res. Perquè li han de dir res a ella si es vol posar el jilbab?. Quan sortíem de votar vàrem trobar una senyora que es va dirigir a nosaltres, referint-se a ella i -en castellà- que estava tan guapa que semblava un àngel. Jo li vaig dir que es podia dirigir a ella mateixa i dir-li en català. És va quedar molt parada i ho va fer, és clar, i ella li ho va agrair. Veus?, em diu, què ho fa que la gent, quan per exemple vaig a comprar, se’m dirigeixi en castellà quan jo soc d’aquí i parlo català?.

La preparació

Uns dies abans, a casa, havíem posat les paperetes damunt la taula i li havia explicat qui era cadascú, qui representa i què hi ha darrera cada papereta. Un amic que compartia la conversa amb nosaltres em va dir: i ara li has de dir a qui ha de votar. No, li vaig dir jo. Això ho ha de decidir ella mateixa. Jo li he explicat qui és qui i a qui representa, i ella ja és major d’edat per decidir el que vulgui. Li vaig dir, això sí, a qui votaria jo i el perquè, però ella triava la papereta, només faltaria.

L’acte de votar

En arribar a la mesa electoral, per sort no hi havia públic, vàrem demanar permís per fer-li una foto: és la seva primera vegada!. I així ho vàrem fer, primer davant la taula amb totes les paperetes (ella ja es portava la seva de casa) i, sabent dels meus límits de vista, em diu: té, aquí tens la teva!. Em vaig emocionar, havia entès perfectament el missatge participatiu. Llavors dirigint-se a la mesa, va presentar el seu DNI (no fa tan que el té perquè, malgrat haver nascut a Igualada, ha anat tota la seva vida escolar amb NIE). Ho varen comprovar i sí, era al cens, la varen anotar a l’acta i va poder posar la seva papereta a la urna. Estava feliç.

Atacs d’ansietat per fets discriminatoris

És que en la seva etapa escolar, i també en la seva vida a la ciutat, ha viscut diversos episodis de discriminació per raons de ser tractada com a diferent. Darrerament, a cada incident d’aquest tipus, li agafaven atacs d’ansietat havent d’anar a l’Hospital i tot. Es sentia fins i tot perseguida, assetjada..

Participació de la vida de la seva ciutat

Amb ella, i ja de petita, ens vàrem passar la Festa Major amunt i avall a totes les cercaviles per descobrir la imatgeria festiva, els gegants, capgrossos i demés... M’ho recordava l’altra dia dient-me si en guardava fotos... Tenia 9 anys...

Participació en activitats de caire solidari

Més tard, em va anar acompanyant tot fent-me de suport, per exemple, en alguna de les xerrades sobre la dona que he donat pel 8 de març o en altres ocasions, també en algunes concentracions per denunciar les guerres, la situació dels immigrants o situacions injustes al món. Va ser ella la que em va dir: perquè no fem alguna cosa per Palestina?. I, conjuntament amb la Bouchra i la Soundous, ens vàrem posar en marxa.

Denunciant el genocidi a Palestina

Vàrem intentar comprar una bandera de Palestina per internet en una web que vàrem trobar, però mai va arribar... Les cartolines i els retoladors treien fum per tenir-ho preparat a la concentració que sota el títol “SOS PALESTINA” vàrem fer ja el 19.05.2021 (ara fa just 3 anys). També es mostrava exultant per alçar el seu crit a favor de Palestina a les altres concentracions que hem fet a Igualada l’octubre del 2023.

Fa falta gent com tu

La Rawya és una ciutadana de ple dret, per llei i de fet. Ara ha pogut, per fi, exercir el seu dret a vot i estic certa que la seva papereta era a favor de qui denuncia el genocidi del poble palestí i exigeix no sols deixar de vendre armament a l’estat d’Israel sinó a trencar-hi tot tipus de relacions internacionals (els estudiants dels EUA i de d’altres capitals al món, així com darrerament les universitats espanyoles, decideixen trencar relacions amb centres israelians que no estiguin compromesos en la causa de la pau). Som molts i hem de ser molts més fins aturar aquest genocidi i tota la violència de les guerres arreu del món. Comptem amb tu, Rawya, també a través del teu vot.       

maribelanoia@gmail.com

NOSTÀLGIA D'AQUELLA CATALUNYA ON TOTHOM S'HI SENTIA INCLÒS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest diumenge tenim una nova cita a les urnes. És la 14èna vegada que ens convoquem per configurar el Parlament de Catalunya d’ençà que el 20.03.1980, amb la transició de la dictadura a la democràcia, es va restablir . (Bé, de fet és la 15èna vegada perquè no cal oblidar la primera cita del 1932, una república que va ser abolida pel govern franquista el 1938). Recordo perfectament el paper que va jugar a l’antifranquisme la llavors Assemblea de Catalunya per tal d’aplegar-nos i sortir al carrer entorn un sol crit: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, sense oblidar el quart punt tant o més important: coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Els obrers nouvinguts es sentien catalans

Perquè fou així com a les nombroses lluites obreres que es donaren en els darrers anys del franquisme, tot i que molts treballadors i treballadores eren nouvinguts a Catalunya per ser fruit del procés migratori dels anys seixanta, enarboraven amb orgull les pancartes fetes amb la senyera que exhibien aquelles reivindicacions en les que s’hi incloïa la de l’Estatut d’Autonomia. Ho tenien assumit perquè es sentien d’aquí; aquí treballaven, aquí naixien els seus fills i aquí viurien el seu futur: ho tenien clar. Es parlava indistintament català o castellà, però molts varen incorporar el català com a llengua sobretot per mitjà de les seves relacions laborals (era molt comú sentir parlar els paletes en català) així com també amb els seus fills a casa, doncs a l’escola es practicava la normalització lingüística.

Antoni Gutiérrez Díaz a Igualada

Els  primers Consellers de la Generalitat

Els anys de la Generalitat provisional, del 1977 al 1980, hi havia un sentit unitari de país i les responsabilitats polítiques que s’esdevindrien després del seu primer govern, també a nivell municipal, es repartien en una representació de pluralitat institucional, també en el seu govern. Recordo, per exemple, el primer Conseller de Sanitat de la Generalitat en Ramón Espasa o també Antoni Gutiérrez Díaz, que eren del PSUC. Hi havia també Consellers del PSC i d’ERC. L’antifranquisme havia estat unitari i aquest esperit quedava reflectit en aquella representació institucional.

Primer Consistori democràtic d'Igualada

D’allò unitari a allò partidari

No obstant, a partir del 1er govern sorgit el 1980 sota la presidència de Jordi Pujol, es trencava aquest sentit unitari per aplicar el format partidista, un format que també es va aplicar a nivell municipal i que trencava l’esperit unitari assolit a la transició.  Els interessos de la ciutat o del país ja no era cosa de tots a partir del consens, sinó que venia imposat de fora via partidista. A partir d’aquí va sorgir aquella idea de la Catalunya possessiva apropiant-se de tot el que hi ha darrera aquest gran país talment com si sols fos seu, tant a nivell simbòlic com (ho hem vist amb posterioritat) també d’aprofitament econòmic, i convertint els representants institucionals en mers receptors d’ordres superiors, inexplicables per molta gent de base.

Espanya ens roba

La utilització de Catalunya com si sols fos pròpia, aixecant fronteres virtuals de l’Ebre enllà, va propiciar no sols un distanciament amb les diferents organitzacions que configuren la mateixa pell de brau sinó -sobretot- un enfrontament amb les institucions a nivell de l’Estat. Perquè una cosa és l’enfrontament amb el govern central per raons polítiques, i l’altra són les estructures estatals que la Constitució  no permet transferir i que tal volta es el que demanen, perquè es pretén imposar tan a l’extrem les polítiques liberals per a tota la societat que potser ni en tindríem (com a Andorra, vaja, sense impostos i sense serveis públics).

Pactes que no eren de país

No obstant, els qui s’atribuïen l’exclusivitat de la representació de Catalunya, varen permetre el govern de dretes del PP de José Maria Aznar signant l'any 1996 el Pacte del Majèstic que els permetria la transferència del 33 % de la recaptació de l’IRPF, la supressió del servei militar o de la figura del governador civil i llavors cap del PP a Catalunya. La pela és la pela i la única cosa que importava era el traspàs d’aquests diners sense determinar-ne la seva finalitat. Eren d’aquells temes on es deia: ara no toca!.

De la Catalunya Industrial a l’economia especulativa

Però la política de privatització dels serveis públics aplicada, i el desmantellament del teixit productiu que ens donava aquell punt de riquesa particular de Catalunya, gairebé envejable, se’n va anar en orris perquè en Jordi Pujol va apostar per l’economia especulativa, desmantellant tot el teixit industrial i enviant la població a un atur generalitzat abocant-los a una situació que es perllongaria fins propiciar una jubilació necessàriament anticipada, que reduiria el seu import si hom s'hagués pogut jubilar a l'edat reglamentària. Aquests fets varen suposar un empobriment general de la majoria de la ciutadania de Catalunya, enriquint -a canvi i de forma escandalosa- aquells sectors més elitistes o VIPS de les finances.

El Pacte del Tinell i el tripartit

Per revertir aquesta situació, el 14 de desembre de 2003 es va formar el govern tripartit amb el PSC, ERC i IC-EUiA, era el pacte del Pacte del Tinell on l’assoliment d’un Estatut adient als temps va passar a ser una prioritat. Naixia ja amb un procés participatiu tan social com institucionalment. La seva aprovació, va tenir diferents obstacles en arribar als poders fàctics de Madrid, que s’alçaren contra aital gosadia autonòmica fent que es perdessin alguns llençols pel camí, doncs entenien que no es podia anar contra la unitat territorial consagrada a la constitució.

La dreta franquista es rebel.la

A partir d’aquí la situació es va radicalitzar i els sectors d’enyorança franquista parapetats darrera el poder judicial, endegaren el que avui ja hem conegut com a lawfare i la persecució sense quarter dels seus líders més destacats.

La Catalunya d’avui

Mentrestant, Catalunya rebia una nova onada d’emigració, provinent aquesta vegada de països amb llengua diferent. Aquesta nova emigració, no obstant, s’ha trobat amb una realitat de precarietat de vida molt gran, tant a nivell de trobar feina com habitatge, cosa que ha comportat una important exclusió social que dificulta que es puguin sentir pertinents al país al que han vingut a viure. 

Per una Catalunya d’esquerres

La manca de molts drets de ciutadania fa que molts ni puguin votar, i els qui poden fer-ho, tal volta no es senten ni cridats a participar. No podem anomenar-los els altres catalans perquè no crec que ens haguem de dividir entre els “uns” i els “altres”, sinó que el nou concepte de convivència és la diversitat, on tothom compta, cadascú amb la seva particularitat, però tothom formem part d’un mateix país. Tan de bo amb els mateixos drets, però tan de bo amb moltes de les seves esperances reeixides. Aquesta és la Catalunya que desitjo i que estimo, la que em motivarà a anar a votar aquesta propera cita a les urnes apostant per un altre govern d’unitat de les esquerres, el meu emblema. Perquè Catalunya no és patrimoni exclusiu de ningú. Visca Catalunya!               

maribelanoia@gmail.com

VIURE PER TREBALLAR O TREBALLAR PER VIURE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

1977 - Manifestació a Igualada pel conveni del gènere de punt

Hem viscut ja un altre 1er de maig, aquella fita per posar de manifest les condicions de vida i treball que la gent treballadora tenim davant a cada temps i a cada moment i reivindicar-ne les seves millores, perquè d’ençà dels fets de Xicago amb la reivindicació de la jornada dels tres vuits (vuit hores de treball, vuit de descans i vuit per l’oci-cultura) el curs de la història ens ha portat per diferents etapes, sense oblidar que la vaga duta a terme a Barcelona entre els mesos de febrer i abril del 1919 va assolir una fita històrica amb la instauració de la jornada laboral de les vuit hores.

Reduir l’horari laboral

Avui, el debat que tenim damunt la taula és assolir l’horari laboral fins les 37,5 hores setmanals, sense reduir el salari. La implantació de les noves tecnologies i els nous models de producció, així com la gestió de les empreses ho permeten, doncs ha crescut el nivell d’ocupació i moltes empreses, sobretot les més grans, recuperen el seu nivell de beneficis. Però sobretot, malgrat s’hagi apujat el salari mínim interprofessional i s’hagin aconseguit més contractes indefinits, això no pas dir que la gent tingui blindada de cap manera l’estabilitat en el lloc de treball, ni molt menys tenir garantit el nivell de vida necessari sense que arribar a final de mes sigui cada vegada més difícil. La precarietat és encara la situació general dels treballadors i treballadores.

No jugar amb les coses del menjar

Per altra banda els preus dels productes d’alimentació i d’altres necessaris per la vida quotidiana han sofert un augment que no hi ha puja econòmica que ho pugui atrapar, i els preus a l’habitatge -ja sigui de compra o tan sols de lloguer- han pujat pels núvols fent que cada vegada sigui més difícil el seu accés havent de destinar a l’habitatge un import cada vegada més gran  dels ingressos rebuts, minvant la qualitat de vida a la que hi tenim dret.

L’habitatge, un bé de mercat?

Les dades estadístiques indiquen que la crisi inflacionària va quedar enrere, però continuem patint els preus inflats fins al punt de que el poder adquisitiu va cada vegada a menys. Cal tenir en compte que, en la majoria dels casos, l’increment de costos és degut a la pura especulació. De fet, els costos energètics no han fet més que baixar des de l’any passat, però no s’ha notat ni en els preus dels productes ni en les factures de les llars. S’han fet tímids avenços per alleugerir la càrrega que representen els subministraments d’energia o gas en les economies familiars, però encara no s’ha posat fre als guanys obscens que tenen les companyies energètiques, uns beneficis que van en detriment de les butxaques de la classe treballadora. És que l’habitatge es considera un bé de mercat i no pas un dret recollit a la mateixa constitució.

L’estrès castiga la nostra salut

Amb la feina inestable, l’habitatge caríssim i inaccessible, i les butxaques buides tan sols vivim per treballar, i ho fem amb por. Aquesta circumstància amb la cada vegada més gran càrrega de treball, fins i tot amb el teleprocés, fan que un 43 % de les treballadores i treballadors d’aquest país estiguin cremats, un fenomen que cada any va a més des de la pandèmia. La classe treballadora està cremada i frustrada, i no només per la feina, sinó perquè quan torna a casa es troba amb un transport públic deficient com a resultat de dècades sense inversions, i quan hi arriba sovint destrossat, es topa amb uns servei públics com ara la salut o l’educació en decadència, a conseqüència de l’infrafinançament i les polítiques de privatització tan de titularitat com de gestió, i que tan costa de recuperar i posar al dia desprès d’anys de retallades dels governs de dretes. Gairebé no li queden energies per viure.

Treballar per viure

Hem de treballar per poder viure, però el ritme frenètic de vida que portem gairebé no ens dona el temps per tenir una vida de qualitat, una qualitat que no ens emmalalteixi d’estrès, d’aïllament i solitud perquè no podem ni comunicar-nos amb els més propers. La comunicació s’ha contaminat de la fredor de les converses escrites al whatsapp, a passar la informació que córrer per les xarxes sense ni tan sols parar-te a considerar i compartir els valors que transmet o-massa sovint- patir el discurs barroer de l’odi, i també la de la política que s’ha vist enfangada fins l’abominable. S’estan pervertint els sagrats valors de la democràcia que tan ens va costar d’assolir, i que ara la volen fer desaparèixer blasfemant-la i assenyalant-la de dictadura quan els objectius i mitjans que fan servir l’extrema dreta no són sinó de la més pura dictadura feixista.

Dedicar-se a la política, un servei de vida pel comú

Exercir la política com a eina per regular els afers comuns de la societat és una tasca ben noble. No obstant alguns l’ha convertit en un cau d’olor a podrit i corrupció, arribant a mètodes emprats a la inquisició. L’insult per sistema i negant el debat i el diàleg, volen erigir-se  en els únics portadors de la veritat absoluta i, els qui hi discrepen, sembla que només els vulguin cremar a la foguera...

Moments d'impàs per enfortir la democràcia

La reflexió de cinc dies que Pedro Sánchez ha tingut al país sencer en suspens ho ha posat de manifest. Hi ha uns límits. La vida importa, i si la defensa de la vida mateixa en l’àmbit de la política compta amb el suport de la majoria dels demòcrates, val la pena. La vida primer. Per això els sindicats han posat en primer terme la prioritat de poder viure dignament a partir del propi treball, per això reivindiquem poder treballar amb qualitat, i això és possible si es redueix la jornada i es reparteixen tots els treballs (també els de reproducció de la vida) per viure millor i acabar amb la bretxa de gènere. Ens calen uns salaris i unes pensions dignes, un sostre per tothom i reforçar el caràcter social de la democràcia aprofundint en els serveis públics per donar cobertura digna al dret a la salut, al dret a l’educació, al dret a l’habitatge i als altres drets socials que se’n deriven.

.maribelanoia@gmail.com