LES DONES TORNEN A DESAFIAR LA TEOCRÀCIA A L'IRAN

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El primer desafiament dels iranians al jomeinisme va ser el 8 de març de 1979, quan unes 200.000 dones (i també molts homes) varen ocupar els carrers de Teherán en protesta per l’ordre de Jomeini d’obligar les dones iranianes a portar el vel per la força sota la amenaça de duríssims càstigs. La transcendència de la revolució popular de 1978 per foragitar el Sha de Persia del poder, que ha explicat sovint la periodista i amiga Nazanin Amirian, va suposar la imposició occidental del aiatol·là Jomeini, precursor de la sanguinària repressió i de situació tan radicalitzada que hi ha avui a l’ran. Nazanin n’és un viu testimoni doncs llavors era una estudiant molt compromesa en aquesta revolució i que va haver de cercar refugi polític a casa nostra, vivint molts anys a Barcelona i darrerament a Madrid. 

Nazanim Armanian, una veu autoritzada

A través de les xarxes socials però -sobretot- als seus articles a El Público, sempre ha estat per mi un referent per comprendre tots els conflictes de l’orient mitjà, de les guerres del petroli o el control del gas i els seus gasoductes per abastir els negocis d’occident, generant un seguit de conflictes bèl·lics fins la guerra de l’energia que vivim avui. Se’m fa imprescindible recollir les seves paraules, unes paraules autoritzades i  a tenir molt en compte, sobretot ara que al seu país es torna a donar un segon desafiament al poder protagonitzat -principalment- per les seves dones.

La mort de Mahsa, el detonant d’una nova revolució

La situació a l’Iran continua essent molt complicada. Les protestes varen començar el 16 de setembre després que es confirmés la mort de Mahsa Amini, una jove de 22 anys d’origen Kurd i que estava de visita a Teherán. Mahsa complia amb el sistema de marcatge social establert. La seva bellesa -però- va cridar la atenció dels talibans de la patrulla Ershan “orientar vers el bon camí” que vigila el vel de les dones per mantenir-les a ratlla emprant la pedagogia del terror. Va ser separada de la seva família -en ple carrer- per rebre la dosi de lliçó islàmica que han rebut milions de dones iranianes: humiliacions, bufetades i -més que provables- abusos sexuals. La resistència de la jove els va fer perdre el control i dos dies després va morir a l’Hospital. Aquest fet va encendre la metxa de tan d’abús i odi acumulat durant 43 anys, el d’una població farta del règim clerical i la seva guàrdia pretoriana.

L’ordre social que marca el vel

El vel és un senyal exterior i visible d’un estatus, el mateix que la insígnia groga enganxada a la indumentària dels jueus i la blava als cristians en el decurs del califat àrab d’OMAR II (682-720). No es tracta d’amagar el cabell de les dones, dons per això es podríem posar capell i prou, perquè eren emprats també pels homes -considerats sers de ple dret- i trencarien l’ordre social, crearien confusió i acabaria amb la pèrdua de control social per part dels poderosos. Per aquesta raó el judaisme i l’islam prohibeixen el transvestisme. És una raó de poder.

Les dones “infrahumanes”

L’expresident del règim islàmic (RI) Hashemi Rafsenyani va justificar la inclusió de les dones iranianes a les lleis de la seva teocràcia a la categoria de infrahumanes”, un termini que els nazis aplicaven als essers humans considerats inferiors i mancats de drets humans, doncs -segons ell- la diferència de mida, vitalitat, veu, desenvolupament muscular i força física entre un home i una dona demostren que els homes són més forts i estan més capacitats en tots els camps.

La rebel·lió pública d’un vel imposat

La nova rebel·lió popular té uns trets diferenciats al 1978, no tan sols en la participació, sinó també en el lideratge absolut de les dones (que estan recolzades pels homes). Ara les dones s’arrenquen els seus vels de forma col·lectiva i davant les forces d’opressió del RI, cosa que fins ara només es produïa de forma individual i anecdòtica.

Protestes també contra les polítiques del govern

La causa de Mahsa ha fet possible unificar les protestes aïllades i sectorials. Ara els manifestants ja no demanen reformes sinó que apunten directament a un capitalisme totalitari religiós i despietat, capaç de tallar les mans dels roba gallines mentre que -tan sols en la petroquímica d’Isfahán- l’Estat ha estafat com a mínim 19 milions d’euros; apunten també a una casta mafiosa que fa servir la superestructura d’estil medieval terroritzant la població per tal de saquejar un dels països més rics del planeta per condemnar a l’extrema pobresa prop del 70 % del país. La lluita pels drets civils, en el marc del RI, ha fracassat i el poble camina per enderrocar aquest règim islàmic que ja li ha donat massa oportunitats.

Es pretén avortar de nou una revolució més que legítima

De la mateixa manera que des de França es va voler avortar la revolució de 1978, imposant el feixista Jomeini a Teherán pel seu anticomunisme, ara des d’un diari

francès s’apunta a que París dona per liquidat aquest Estat Islàmic, el que no vol pas dir que no estiguin cuinant ja una alternativa perquè estigui al servei d’occident i frustrar així la revolució que s’està donant a Irán, amb les seves dones al capdavant.

Un segle de lluita feminista a l’esquena

Las majoria d’aquestes dones han nascut a la teocràcia islàmica, i demostra que ni les 75 fuetades establertes per la Sharia a les rebels, ni la presó, ni la tortura i la violació, ni tan sols la propaganda de 43 anys sobre les “bondats del vel” han servit per sotmetre les dones d’Iran que ja porten un segle de lluita feminista a la seva esquena.

maribelanoia@gmail.com

TRENTA ANYS D'ESCRIURE ARTICLES D'OPINIÓ

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Escric ja des de molt petita, redaccions, rodolins o versos familiars en el decurs de la meva etapa juvenil. La primera etapa de la maduresa he escrit i publicat nombroses cròniques i/o fulls informatius veïnals, sindicals i també institucionals. Un dia, els del Diari d’Igualada, em varen dir: “ens monopolitzes la pàgina de diàleg que guardem pels nostres col·laboradors, perquè donem prioritat als teus escrits pel seu contingut d’interès i per la seva correcció escrita, però tenim altres compromisos que també hem de complir”. Així és que t’obrim les pàgines de dintre i t’oferim una columna d’opinió fixe del propi diari.

Els punts sobre la “i”

M’acabaven de publicar un ampli escrit sobre les noces d’or dels meus pares (setembre de 1992), un escrit que -em consta- va ser molt llegit i que -malgrat anaven passant els anys-  molta gent encara me’n parlava de com els havia emocionat. És així com va néixer “Els Punts sobre la i”. “La “i” és una lletra rica. Fa servir l’amistat i doblement la solidaritat, però també va davant la injustícia i acaba en odi, per això soc partidària de la lluita i de la veritat. “La “i” afirma i opina, no nega ni calla, presideix la il·lusió i no conté desengany. Va davant la igualtat i conté vida, no hi cap ni la fam ni la mort. En català és símbol de sumar i no de restar, permet de combinar la independència personal amb la llibertat col·lectiva, sols cal col·locar-la degudament al seu lloc, sense confondre’s”. Varen ser 127 articles publicats (fins el 25.03.1995).

L’altra cara de la lluna

El Diari d’Igualada va passar a ser un suplement de Regió7, i llavors va néixer “L’altra cara de la lluna”, aquella que no es veu mai. “Ningú no posa en dubte que també estem a mercè dels seus influxos, el que passa és que - com que només donem valor a allò que podem veure i tocar- no som capaços de percebre el missatge que, tant se val si està en una o altra fase, ens pot donar”. Va sortir fins el 28.12.2001, amb un total de 332 articles publicats

La sageta violeta

Tot seguit va venir “La sageta violeta” Assumeixo que soc sageta, i no sols perquè vaig néixer sota les influències astrals de sagitari, sinó per moltes altres raons. M’he situat com una sageta austral per veure el món i la seva realitat des del sud dels països empobrits per un nord prepotent i depredador de tot allò que la mare natura ens ofereix per sobreviure tota la humanitat. Una sageta rebel que fa diana per denunciar les injustícies: la gent senzilla té un sentit de la justícia que no protegeix -com és de suposar- tot l’entramat de l’aparell judicial que ha d’administrar-la. Una sageta tossuda a fer valer els drets dels senzills, per posar al descobert els mals que afecten la nostra societat: una bona diagnosi en facilita la reparació de l’estat saludable. Una sageta impregnada de metzines alternatives, amb qualitats guaridores, per mitigar solidàriament el dolor de tantes ferides. Una sageta que se m’ha clavat a fons i m’ha fet lletraferida, i que -estimant- m’ha travessat el cor. I perquè violeta?, evidentment per reflectir la mirada de dona en clau feminista, una causa que ve de molt lluny i que encara em demana que cal empènyer. Varen ser 186 articles publicats i va durar fins el 31.12.2005.

Ciutadana Dempeus

Simultàniament vaig acceptar la invitació de l’Enllaç per ser una de les firmes que setmanalment se’ns mostren a les seves pàgines d’opinió. Aquesta ha estat una etapa molt fructífera i que encara perdura a dia d’avui, tot i que avui li vulgui girar una mica el full, però tan sols a mode de continuïtat. Des de la meva condició de ciutadana em vaig situar dempeus, una forma de fer bategar la quotidianitat de casa nostra com a ciutadana convençuda que també es fa ciutat en el dia a dia.

Llegir la carta de navegació de la vida

He escrit opinió tot fent servir unes cartes de navegació apreses en el decurs de la meva experiència vital, així he pogut opinar des de les qüestions de la més alta política, a nivell mundial, com també les actuacions de diferents governs institucionals (ja sigui el govern central, l’autonòmic o també el local). He tractat tota classe de temes, tot i que darrerament m’he sentit més còmode escrivint temes més socials i més humans, prop de la ciutadania de base i, en particular, la que és tractada com a ciutadania de segona, la que té més riscos de ser objecte de l’exclusió social tant a nivell de recursos econòmics o manca d’habitatge en condicions, com també pel risc de la seva exclusió ciutadana en aquells actes que s’organitzen des de la pròpia ciutat, activitats que són per tothom però que sempre existeixen aquells obstacles que impedeixen una integració personal i grupal en plenitud.

Continuo dempeus

Aquesta ciutadana continuarà estant dempeus per fer-se ressò d’aquelles circumstàncies i/o causes injustes que no faciliten una inclusió necessària, que és molt deficitària. La nostra societat té la riquesa de la diversitat i, d’aquests valors particulars, no n’hem de fer mai una barrera de diferència sinó una abraçada de convivència en un marc d’igualtat. En aquest sentit, aquesta ciutadana continua i continuarà, com fins avui,  dempeus.

maribelanoia@gmail.com

25 ANYS DE NITS MÀGIQUES

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La nit del divendres passat ja es respirava de nou la màgia especial que es dona en aquest petit indret de l’Alta Segarra el primer cap de setmana de juliol. A les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera ens retrobàvem una altra any el seu públic fidel amb la gent que ho fa possible, fins i tot superant la darrera etapa ben feixuga fins arribar a oferir-nos aquesta 25èna edició, un número rodó no exempt de la il·lusió i el lliurament de les persones implicades en la seva organització.

Una cita feixuga i costa a munt

Feixuga pel parèntesi que ha suposat per tothom la pandèmia del COVIC que ha deixat tanta gent pel camí, amb les seves conseqüències de salut a moltes famílies i els seus efectes amb la crisi econòmica posterior, arribant a una economia de guerra real. Amb aquest panorama cada vegada es fa més difícil trobar aquell suport que sempre podien donar els col·laboradors, i també el de tots i cadascun dels veïns i veïnes d’aquest petit poblet de l’Alta Segarra que, malgrat cada any també ja se’ls fa costa amunt, continuen fidels a la cita que s’han compromès per oferir-nos l’exquisidesa d’aquest regal tan especial. L’emblemàtica plaça empedrada fins al final s’havia omplert del tot una altgra vegada.. Així ho explicava Núria Estruch, actual presidenta de l’associació que duu a terme aquest esdeveniment.

Els tresors de les nits

El conegut músic Josep Miquel Mindan, que enguany ha fet la presentació del programa, ho qualifica com a un tresor: “un silenci tranquil i plàcid fruit de la profunda atenció del públic que frisa per sentir les primeres notes del concert. Fins i tot els grills, les arnes i altres bestioles resten en silenci atentes al que succeirà sota la potent llum de l’escenari. L’altra gran tresor són les persones que hi ha al darrere: entregades, generoses, sensibles, amb aquella il·lusió intacta com el primer dia. Sense elles no seria possible haver arribat a dia d’avui”.

L’Albert Guinovart torna a les nits

La nit del divendres va ser especialment emotiva, i no sols pel retrobament d’amics i coneguts, sinó perquè el que se’ns fa oferir és un concert extraordinari exclusiu del compositor contemporani Albert Guinovart, conegut sobretot pels seus musicals Mar i Cel, Flor de Nit, Gaudí o La Vampira del Raval així com altres nombroses composicions de tot tipus i gènere musical. Ens ho explicava com sempre el poeta Miquel Desclot, un altre clàssic d’aquestes nits.

La Plaça de gom a gom 

A l’escenari hi anaven entrant fins gairebé 80 persones que formaven el cor de “Polifònica de Puig-reig” i també el “Cor de cambra de l’Auditori Enric Granados”, de Lleida. Tot seguit hi entraven els solistes, el tenor Miquel Cobos i la soprano Mireia Dolç; uns altres dos músics que tocarien l’orgue i el percussionista que, entre els tambors i les campanes, ocupaven tot el centre de l’escenari amb el seu director Xavier Puig.

Ens vàrem deixar anar com un cavall desbocat

També hi havia entrat qui esdevindria el protagonista de la nit, doncs l’Albert Guinovart, que estaria al piano tot el concert, va ser un dels músics convidats en les primeres Nits Culturals i ara repetia 25 anys després. La primera part vàrem gaudir de un Te Deum molt reeixit, amb un bon empastament de les nombroses veus i els diversos instruments que compartien escenari. La segona part la formaven músiques de diferents musicals de l’Albert Guinovart i, amb el bis de l’Himne dels Pirates” de ”Mar i cel”, la plaça sencera es va posar dempeus agraït per l’espectacle que els havien ofert, aplaudint intensament de l’emoció, era com si s’haguessin inflat les veles i el vent ens hagués portat, com un cavall desbocat, per les ones..

Un trio de piano, violí i violoncel

La nit del dissabte va ser més plàcida però no per això menys potent. La música que ens oferia el jove Trio Fortuny era molt suau i d’una finesa delicada. No obstant, les dolces notes combinades entre un piano, un violí i un violoncel que dialogaven entre ells, es sentia fins al fons de la plaça, gaudint de nou de la seva excepcional sonoritat.

Un videoMapping per commemorar els 25 anys

Per cert, al final dels concerts es va projectar un Mapping commemoratiu dels 25 anys que va suposar tota una sorpresa, sobretot per la qualitat d’una projecció especial molt adaptada a les pedres de la casa que conforma el fons del teló, unes pedres que -amb una brillant il·luminació- li dona un relleu especial d’escenografia única.

Enhorabona i gràcies

Res més a dir sinó gràcies. Unes gràcies que inclouen la sistemàtica programació del dissabte a la tarda pel públic més infantil, una aposta que -ben segur- ha estat la pedrera de l’afecció a la música que s’ha consolidat en aquest bell indret de Sant Pere Sallavinera. Enhorabona per aquestes 25 Nits Culturals tot encoratjant-vos a que ens pugueu tornar a convidar a reviure la màgia especial d’aquests nits, i a la nova Presidenta Núria Estruch tots els ànims i la força que necessitarà tot just haver pres el relleu.

maribelanoia@gmail.com

 

DESITJOS I SOMNIS D'UNA CIUTADANIA DIVERSA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip

Tornen les festes i, amb elles, els desitjos i els bons propòsits: “demanar un desig, en certa manera és com encendre una petita llum” se’ns deia, de la mà del conegut director artístic Pep Farrés a la presentació de l’espectacle d’Encesa de Llums de les festes d’enguany.

A la façana de l’Ajuntament d’Igualada s’anava projectant la imatge de desenes d’igualadins i igualadines, membres de l’Escola Garcia Fossas, de l’Escola de Teatre La Tarima, del Casal de la Gent Gran del Passeig, dels Moixigangues d’Igualada o de la Coral Juvenil Xalest. Tots ells demanaven el seu desig tot pensant en allò que els agradaria que passés. Els joves músics de la Big Band de l’Escola de Música d’Igualada ho amenitzaven mentre que, des del balcó i finestres del mateix Ajuntament, compareixien cinc persones que -en veu alta- formulaven el seu propi desig: eren la Paquita Peña, els infants Arnau Callizo i Bruna Miquel, en David Penedès i la Soundous Said.

La intervenció del David

La intervenció del David va ser especialment emotiva doncs ens va explicar la seva percepció sobre el mirar i el ser vist. “Em dic David. Una de les coses que més m’agraden és caminar per la ciutat. La conec perfectament; els seus carrers, les seves cantonades, les seves voreres, els seus passos de vianants, els seus semàfors. Amb el meu bastó acaricio les línies de la ciutat i ella somriu i s’hi posa bé, m’obre els porus de la seva pell i jo hi avanço amb confiança. La ciutat i jo tenim un pacte: -Tranquil David -em diu ella- tu m’acaricies amb el teu bastó i jo et porto on vulguis-. Quan camino pels carrers noto les mirades, puc dir que veig com em miren. -Mira mama, aquest noi porta un bastó blanc-, -Va, no el miris. No passa res, em podeu mirar, vull que em mireu com a qualsevol altre vianant. Si només hi hagués la ciutat i jo, tot seria perfecte, però sovint, al mig del trajecte, el meu bastó topa amb alguna cosa imprevista, un impediment, alguna cosa que ahir no hi era. -Ja ho veus David -em diu la ciutat- un altre cotxe sobre la vorera, jo no ho volia però ell s’hi ha posat, sense preguntar-m’ho... I jo em quedo parat, sense poder avançar, i el meu bastó va donant copets al cotxe aturat sobre la vorera com dient-li que se’n vagi. Aleshores, sento com arriba el conductor, obre la porta i abans d’engegar el motor del cotxe per marxar, deixa anar un: -Perdona noi, no t’havia vist..!- -No m’havia vist? Que estrany... Desitjo que no només em mirin, desitjo que em vegin. Quan camino per les voreres, quan creu-ho els semàfors, quan acaricio la ciutat.... I vosaltres, com ho veieu? Jo ho veig bé.

La intervenció de la Soundous

També va ser molt significativa la veu de la Soundous, que s’ha estrenat com a participant en un ’espectacle com el de l’encesa de llums en la campanya del comerç d’aquest any. La seva presència al balcó de l’Ajuntament va ser molt significativa per la visibilització d’una ciutadania diversa com la que tenim. El seu desig no va deixar indiferent ningú:

“Em dic Soundous. Ja porto 7 anys sense poder viatjar al meu estimat país: Líbia. Molta gent no sap on és Líbia, o fins i tot es confonen entre Líbia i el Líban. No em sorprèn. Vaig arribar a Igualada carregada de sentiments, emocions i un munt d’altres coses que no sé com definir.

Al meu país sempre hi havia soroll, un soroll molt particular que tampoc no sé definir però que recordo perfectament. Si hagués de trobar una paraula per definir el soroll del meu país podria dir que era el “soroll de la guerra”. Cada nit abans d’anar a dormir, tancava els ulls ben fort i desitjava que aquell soroll s’aturés, i en mig d’aquest desig m’adormia profundament. Em vaig acostumar tant al soroll de la guerra a les nits, que la primera nit que vaig passar aquí, el silenci em va fer pànic.  Per cert, en aquells moments tenia 13 anys.

Tots tenim dins nostre un nen que té somnis per complir. Ara, que ja fa uns quants anys que estic aquí, penso en el munt de nens i nenes que han nascut en una terra on no hi a pau. I ara, el silenci de la nit ja no em fa pànic, però abans d’adormir-me, segueixo tancant els ulls ben fort i desitjant que el soroll dels països on hi ha guerra s’aturi i que a tots aquells nens i nenes els arribi la pau que encara no han conegut, que se’ls compleixin els somnis i que tinguin una vida plena de felicitat. I en mig d’aquest desig m’adormo profundament”.

Així es varen anar verbalitzant altres somnis, com ara el dels infants als que els preocupava el futur i el medi ambient... Uns somnis que aquests dies tornarem a desitjar, com ho hem anat fent cada any quan arriben les festes, i que potser repetirem amb ganes renovades de trobar-nos els uns als altres, d’un cert temor de que es repeteixin situacions que les que hem viscut recentment, però estic certa que -darrera cada somni- hi ha també un bri d’esperança perquè la humanitat obri els seus ulls a la crida de la natura, que ens mostra que no vol ser ja més exprimida en els seus recursos naturals, però també al cor de les persones per retrobar-nos de nou amb aquell esperit humà i solidari que ens va acompanyar els dies més crítics de la pandèmia i el confinament. Somniar no costa diners, però si no maldem per assolir-los sempre romandran en el somni. Els desitjos i somnis sempre van acompanyats de propòsits, i això sí que pot dependre de nosaltres, només cal ser coherents i maldar per poder continuar somniant en assolir nous propòsits.

maribelanoia@gmail.com

 

 

NO SÓN DELINQÜENTS, SÓN MENORS NO ACOMPANYATS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

La mobilització d’aquest diumenge arreu, exigint la Reforma de la Llei d’estrangeria i de la joventut extutelada, dona de sí molts punts per a una reflexió. D’entrada cal tenir en compte que es tracta de menors, que tenen els seus drets. L’any 1950 l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) va votar una resolució que proclamava la “Declaració Universal dels Drets dels Infants”, perquè consideraren que la humanitat deu als infants i joves el millor que pot donar-los amb la finalitat de proporcionar-los una infància i una joventut feliços. Trenta anys després, es va dur a terme la “Convenció sobre els drets de l’infant”, que és el tractat internacional que estableix, de manera jurídicament vinculant -és a dir- com si es tractés d’una llei que s’ha de complir, i que protegeix els drets dels infants i adolescents menors de 18 anys en tot el món.

Menors que arriben d’altres països

Al nostre país, si hi ha un col·lectiu de persones d’especial vulnerabilitat, són els infants i adolescents que han arribat sols i soles. Malgrat aquest fenomen es de difícil quantificació, tan sols l’any 2018 el nombre de nens i nenes tutelats al territori espanyol va ser de 13405 (12.448 nens i 957 nenes). La realitat d’aquests infants migrants està majoritàriament associada a països del Magreb, particularment del Marroc. No obstant també hi ha menors no acompanyats que han arribat procedents de l’Àfrica subsahariana, l’Europa del Est i l’Orient Mitjà.

Fugen per manca de futur

Els motius que motiven a aquests infants a sortir dels seus països d’origen es troben en la pobresa i la manca de futur i expectatives; situacions de desestructuració familiar i desprotecció institucional, catàstrofes naturals o les guerres i la violència, també la persecució i situacions de violació generalitzada dels drets humans més fonamentals. Actualment, després de que aquesta situació ha passat a l’esfera pública, s’ha fet una utilització despectiva del seu acrònim MENA (Menors No Acompanyats) que s’ha derivat en una deshumanització primer, i després en la criminalització d’un col·lectiu en situació d’extrema vulnerabilitat.

Exposats a l’exclusió i desamparament

Ens cal parlar d’ells pel que són: nens i nenes adolescents que estan sols/les i exposats a un greu risc d’exclusió i de desemparament. Els professionals que hi treballen diuen que la única cosa que pretenen és “viure tranquils, viure en pau i que els tractin com a infants que són”. També es dirigeixen a la ciutadania en general per explicar la realitat d’uns nens i nenes que, forçats per les circumstàncies, varen haver de prendre decisions d’adults molt aviat, que varen haver d’aprendre a sobreviure en la adversitat i que varen continuar endavant. I també que varen tenir la valentia de somniar en una vida millor i aventurar-se a trobar-la. Però continuen essent nens i nenes, adolescents i joves en situació d’especial vulnerabilitat, amb necessitats de recolzament i protecció, i amb una enorme il·lusió per aprofitar aquesta oportunitat i llaurar-se un futur.

Requisits impossibles

Si se’ls aplica el Reglament de la Llei d’Estrangeria tal i com està previst, poden ser expulsats perquè, en complir els 18 anys, se’ls nega de fet cap permís de residència i treball si no compten amb un contracte d’1 any i de jornada completa assolit entre els 16 i 18 anys, i quan ja són majors d’edat se’ls exigeix que demostrin ingressos propis (més de 500 € en la primera renovació i uns 2000 € a la de dos), és a dir, un requisit molt difícil en la situació actual, per no dir gairebé impossible. Cal tenir en compte que molts d’aquests menors no se’ls ha regularitzat la seva residència prèvia a la majoria d’edat als centres tutelats, quan es podria haver fet....

Tot l’esforç se’n va en orris

O sigui que, la majoria es poden quedar en una situació administrativa irregular i susceptibles de ser expulsats, quedant en un no res l’esforç realitzat per milers de joves per maldar per la seva autonomia vivencial, també l’esforç que han fet les administracions esmerçant-hi recursos  humans i materials, i també la societat d’acollida que podria obrir-se a oportunitats i aprendre dels coneixements, experiències i sabers de les persones diverses que han rebut atenció tutelada.

El discurs de l’odi els criminalitza

Cal dir les coses pel seu nom i desmantellar el discurs dels qui sols propaguen una falsa inseguretat amb el discurs de l’odi, perquè cal remarcar que la majoria d’aquests joves no han mantingut conductes delictives (per exemple, a Andalusia, tan sols el 0,52 % han tingut mesures judicials d’internament). Podem tenir un problema d’incivisme, d’inseguretat o de delinqüència, però no és just que s’atribueixin a aquests menors, o al fet de tenir un centre tutelat prop de casa. És una qüestió que afecta al conjunt de la societat del que no ens hi podem girar d’esquena, hem de reconèixer les conseqüències de les diferents crisi econòmiques (i també perquè no dir-ho, de valors) no som capaços d’oferir una plena integració i futur a totes les persones que sols volen viure dignament del propi treball, que és allò que busquen a casa nostra, i se’ls tanquen les portes.

Son menors, tenen els seus drets i han d’estar protegits

Per això hem exigit la Reforma del Reglament de la Llei d’Estrangeria i hem d’obrir més les portes del cor i la societat simplement per humanitat, per equitat i per justícia, perquè Cap persona és il·legal.

maribelanoia@gmail.com

NAWAL AL-SAADAWI, UN LLEGAT QUE TAMBÉ HA DEIXAT PETJADA A IGUALADA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Als seus 89 anys, ens ha deixat l’escriptora egípcia Nawal al-Saadawi. La notícia m’ha colpit particularment i m’ha remés a la implicació que l’any 2003 va tenir amb Igualada, pel recolzament que tant la llavors Federació d’Associacions de Dones de l’Anoia com el propi Ajuntament d’Igualada (que en va aprovar una moció), vàrem donar  a la seva candidatura per al XV Premi Internacional Catalunya, un guardó que se li va atorgar l’any 2003.

Amb Nawal el 9 de maig del 2003

Nawal el Saadawi, doctora en medicina, i l’any 1972 va ser cessada com a directora de Salut Pública d’Egipte arran del llibre “Dona i sexualitat”, un estudi sobre el tracte vexatori que reben les dones al món àrab. Aquesta escriptora egípcia ha estat una incansable lluitadora pels drets de les dones. Combativa contra el patriarcat, fins i tot sota amenaces de mort per part de diferents organitzacions d’islamistes fanàtics, fins haver-se d’exiliar. No obstant, va continuar aixecant la seva veu per denunciar les injustícies i les desigualtats i ha estat la pensadora més destacada del segle passat a Egipte.

Ella coneixia Catalunya on hi va participar en diverses activitats feministes i mobilitzacions antiglobalitzadores. Ha estat també un referent per a moltes dones de la cultura occidental, on des de la influència de l’entorn ens arriba una versió tergiversada del que es l’islam i els drets de les dones. El patriarcat i les seves estructures impregnen la societat de totes les cultures, també la nostra. Moltes dones en som víctimes de la seva violència estructural aquí i arreu, per això hem de llegir i escoltar la veu d’aquelles dones que han hagut d’afrontar dures adversitats per fer-se valer i ser escoltades.

La diferència aparent de les diferents cultures sovint només és això, aparent. A la que li treus una mica la informació intoxicada i els prejudicis amb que ens volen diferenciar, sols hi trobem les persones, i d’elles, moltes dones amb uns valors indiscutibles basats en els drets humans.

El llegat de Nawal al-Saadawi continuarà essent un referent per aquelles dones del món àrab que no s’identifiquen amb les posicions integristes que, en nom de l’islam, apliquen alguns grups extremistes promovent el terrorisme. Moltes d’elles, no pas a tot el món sinó també prop nostre a les que tinc per amigues, es desmarquen d’aquesta visió tan nociva de l’islam i en defensen una altra interpretació basada en la pau i la vida, també -i sobretot- la de les dones.

És que totes les dones hem hagut de fer un procés per redescobrir-nos com a dones sota una educació social masclista pròpia del patriarcat. Per sort, moltes de nosaltres hem anat deixant enrere el llast de la influència social rebuda i, per això, ens donem la mà i practiquem les unes amb les altres aquella relació entre dones que ens és pròpia: la sororitat, la que ens permetrà no sentir-nos soles i fer-nos fortes per fer front al monstre del terror i la opressió.

maribelanoia@gmail.com