NATIVITAT YARZA, PETJADES DE VIDA QUE NO PODEN SER SILENCIADES

Jo no soc pas historiadora però la història ho diu: Nativitat Yarza va ser la primera alcaldessa de Catalunya. Era republicana, feminista i laica i, per defensar aquests valors, després de l’aixecament militar contra el legítim govern de la II República, es va fer miliciana perdent-se la seva petjada en els camins de la repressió i l’exili que va obligar la mal anomenada guerra civil.

Un petita biografia

Natividad Yarza Planas va néixer a Valladolid el 24 de desembre de 1872. El seu pare era aragonès i la seva mare mallorquina. Amb pocs mesos de vida, la seva família es va desplaçar a Saragossa i el 1876 varen anar a viure a Barcelona. El 1904 i el 1905 va estudiar a l’Escola Normal d’Osca i, dos anys més tard, va exercir de mestra a Santa Margarida de Montbui (Anoia), Pontons, Vilada, Malla, Saderra (Orís), Vilanova del Camí (Anoia), Igualada (Anoia), Gandesa, Cabrera de Mar, Candasnos i, finalment, el juny de 1930 va ser nomenada en propietat a l’escola de Bellprat (Anoia). A l’estiu del 1934 va traslladar la seva plaça de mestra a La Pobla de Claramunt (també a l’Anoia) on hi va viure fins l’inici de la guerra civil.

Una mestra laica

Darrerament s’ha escrit ja molt d’ella. Concretament, Lourdes Rego i Teresa Abelló, varen publicar-ne una extensa biografia a la revista “Sapiens” on ens diuen: “No era una dona i prou. Tenia bon parlar i unes idees molt avançades: unes idees republicanes, tot citant Salvador Vila quan tenia 88 anys i que havia estat un antic alumne alhora que veí de Bellprat.

Nativitat Yarza era republicana fins a la medul·la, però també transpirava feminisme i era, a més una gran defensora del laïcisme, elements que -sovint- en aquella època anaven junts. És per això que, tan aviat com els nous temps de llibertat li varen permetre, va entrar a l’Institut Laic Benèfic de Bellprat.  El Laïcisme oficial de la República va estimular la creació d’una xarxa d’assistència, deslligada de la beneficència que fins aleshores havia estat en mans dels ordres religiosos, amb els quals competia. En paraules de Nativitat Yarza al diari republicà La Humanitat (13 de febrer del 1934): l’Institut fou fundat per dur a terme -exclusivament- el que el seu mateix nom indica, i així evitar que els enemics de la República, amb la “capa de persones caritatives”, poguessin dur a terme els seus designis, que no eren altres que fer passar gana als que no van a missa, fent-los entendre que el laïcisme era una cosa funesta”.

Feminista

Va ser una ferma defensora dels drets de les dones, del feminisme, que en aquells anys es debatia en el dret a vot de les dones i també en el seu dret a presentar-se a eleccions i ser elegides.

Combinava el seu compromís a Barcelona de la mateixa manera que combinava inseparablement els seus ideals republicans amb la lluita feminista. Yarza esdevé una de les promotores de l’”Asociación Femenina Republicana Victoria Kent” que, a l’agost del 1931, publica un manifest  l’Heraldo de Madrid i també a “el Liberal”, en el qual es demanen col·laboradores per establir l’associació a Madrid i a altres capitals de l’Estat. La seva única finalitat era promoure el feminisme en benefici de la República.

Els valors de la república

Així, mentre instruïa els nens i nenes de lletres, d’aritmètica o d’història, també mirava de fer-los partícips d’uns valors que per a ella eren vitals: Fer de Catalunya un poble lliure, culte i amarat d’aquella justícia social que tots desitgem. En aquest sentit, va decidir presentar-se a les primeres eleccions municipals que permetien aquest dret a les dones. Ho va fer amb la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya: “Jo ja sentia llavors, els mateixos desitjos que ara d’intervenir activament a la política i redimir la dona. Però aquell règim no em permetia dur projectes a terme. Quan la Constitució republicana va declarar la dona igual que l’home, llavors vaig decidir lluitar”, va declarar a la revista “Estampa” el 3 de març de 1934. Segons va explicar al diari “La Humanitat”, tenia clar com volia aplicar el seu programa electoral: amb una administració republicana, una cultura laica i austeritat”.

La primera alcaldessa

Va ser una republicana conseqüent, va participar en l’activitat política d’aquell període apassionant i, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 va convertir-se en la primera alcaldessa elegida per sufragi popular a Catalunya, i ho va ser a Bellprat: va ser el dia més bell de la meva vida, i també va ser per ella un dia feliç quan el 12 de febrer del mateix any va ser rebuda per l’aleshores President de la Generalitat, Lluís Companys.

Miliciana

Quan es va produir l’alçament franquista de 1936, Yarza tenia 63 anys i es va allistar immediatament per anar al front d’Aragó a fer costat a les forces lleials a la República, concretament a la Columna Carlos Marx i que estava formada per membres del PSUC i de la UGT (sindicat al que ella pertanyia), coneguda també com a “columna Del Barrio-Trueba” que va partir de Barcelona el 25 de juliol en direcció a Aragó i que es va establir a la caserna general de Tardienta (Osca), on va participar dels combats que es produïren en aquest sector i, com a moltes altres dones, va ser desmilitaritzada en formar-se l’Exèrcit Republicà de la República el 1937.

Rereguarda a Barcelona

Quan Yarza es trasllada definitivament a Barcelona, es va incardinar simultàniament en tasques polítiques de l‘organització femenina del PSUC, des del seu
casal al Passeig Pi i Margall 19 (el Passeig de Gràcia). Ella i Hilda Agostini eren al capdavant del departament de Premsa, Agitació i Propaganda, mentre que altres companyes gestionaven dependències d’assistència social i ajudes a la gent del front de guerra. Nativitat Yarza i Rosario Mera intervenen, davant 800 delegades i en representació del PSUC, en el 1er Congrés Nacional de la Dona, que té lloc del 6 al 8 de novembre del 1937 al Palau de la Música de Barcelona, en el qual s’escull Maria Dolors Bargalló principal propagandista d’Esquerra Republicana, com a presidenta de la Unió de Dones de Catalunya.

Va dirigí el Grup Escolar Lina Òdena en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada. Ella va anar a parar a una escola de la part alta de la ciutat, prop del carrer Balmes. Resideix en el mateix centre, on s’està gairebé fins als darrers mesos de la guerra. Acaba da la guerra va marxar emprendre els camineraguarda a Barcelonas de la repressió i l’exili a França, mantenint sempre el seu compromís republicà, i es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista. La seva pista es perd el 6 de febrer de 1960 a Toulouse (França), morint en condicions molt precàries i en el més absolut dels silencis.

Un homenatge a Bellprat

El 19 de setembre de 2009, en commemoració del 75 aniversari del seu nomenament com a alcaldessa de Bellprat, se li va retre un homenatge que va presidir el llavors President del Parlament de Catalunya Ernest Benach, i on hi participaren la llavors Presidenta de l’Institut Català de les Dones Marta Selva i la historiadora Isabel Segura.

Marta Selva, per la seva banda, va fer esment al no ja sostre de vidre sinó el sostre de plom que tenim damunt nostre les dones a l’hora d’obrir-nos camins en la societat, ja que es diu que les dones tenim un sostre de vidre pel llistó real que la societat ens col·loca si volem avançar sense els límits que la construcció social del gènere ens permet de travessar. I va fer referència al sostre de plom que va tenir Nativitat Yarza, perquè com a mínim el sostre de vidre ens permet veure el que hi ha damunt nostre, mentre que el de plom, a banda de pesar com una llosa, és opac.

La primera exhibició de castelleres

Aquest acte d’homenatge va tenir una actuació molt emotiva i particular. Es tracta de la “1a Diada de Castelleres – Memorial Nativitat Yarza”, en la que hi varen participar castelleres dels Castellers de Vilafranca, de la Colla Jove de Xiquets de Valls i dels Moixiganguers d’Igualada.

Les castelleres anaven enfilant els diferents pisos de les torres fins el pom de dalt, amb l’anxaneta, de les diferents construccions aixecades per cada colla, un fet novador i molt emocionant. Varen necessitar d’una pinya, d’acord, i aquesta era una munió de mans entrellaçades que no distingien entre homes ni dones, castellers o públic assistent que -voluntàriament- vàrem acceptar la invitació feta pel cap de colla. Era emocionant viure-ho per dintre, copsar els rostres d’esforç que van obligar a desmuntar un tres de set però també les mostres de satisfacció que mostraven en baixar i arribar a la pinya que les havia sostingut. Al final es va aixecar un castell amb els colors de les tres colles on, des de la pinya fins dalt de tot, es feia visible la riquesa de la diversitat i del color de les mans entrellaçades. Una gesta que es repeteix cada any en el decurs del mes d’octubre i que continua esdevenint un exemple de visibilització femenina en aquest acte memorial dedicat a qui fou mestra i alcaldessa de Bellprat abans i durant la II República.

Una història d’ahir i d’avui

La reivindicació de Nativitat Yarza s’està produint arreu, també -com no- a la comarca de l’Anoia. Nombrosos poblets en reivindiquen el seu nom per un carrer o una plaça. El passat 1 de març d’aquest any, unes 300 persones s’aplegaven al Teatre Municipal de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera per retre homenatge a qui va ser la primera alcaldessa de Catalunya a través de la biografia “Nativitat Yarza, Mestra, alcaldessa, miliciana” escrit per Isidre Surroca i Antoni Dalmau (recentment traspassat aquest 5 de gener) durant el procés final de l’edició del llibre. Joan Manuel Tresserras, president de la Fundació Josep Irla, va cloure l’acte amb un clam a favor de la memòria republicana. “Tot i el seu impacte en el segle XIX i XX, el republicanisme va caure en l’oblit a causa de la repressió franquista, i més encara en el cas de les dones com ara Nativitat Yarza.

La reivindicació continua

I la reivindicació continua arreu: la Mancomunitat de la Conca d’Òdena, que aglutina els municipis de la conurbació igualadina, ha convocat el “Premi Nativitat Yarza” dirigit als estudiants dels instituts, per promoure treballs de recerca que tinguin relació amb l’equitat de gènere, els feminismes, les violències masclistes i -en definitiva- tot allò relacionat a la promoció de la igualtat i la perspectiva de gènere.

També es reclama donar el nom de Nativitat Yarza al recentment obert Centre Cívic al nord de la ciutat d’Igualada o d’altres iniciatives com ara que s’està preparant una obra de teatre...

Aquestes i moltes altres són petjades de vida que, des del nostre compromís amb la memòria històrica, no podem permetre que siguin mai més silenciades.

maribelanoia@gmail.com

 

                                                                                                                        

EL PRIMER DE MAIG D'AHIR, AVUI I SEMPRE

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Si ens hem de remetre als orígens commemoratius del 1er de maig com a Dia del Treball ens n’hem d’anar als fets de Xicago o la revolta de Haymarket on el 4 de maig de 1886 va esdevenir el punt culminant d’una sèrie de protestes obreres que, des del 1 de maig, s’havien estat produint per la reivindicació de la jornada de les vuit hores. Després d’un judici a vuit treballadors anarquistes, cinc d’ells varen ser condemnats a mort. I és en memòria dels qui el moviment obrer va anomenar “els Màrtirs de Xicago”, que l’any 1888 es va establir el 1er de maig com a jornada de lluita dels obrers.

La Vaga de la Canadenca (1919)

També a Catalunya vàrem tenir la nostra particular mobilització obrera per assolir la jornada de les vuit hores. La Vaga de la Canadenca, que es va produir a Barcelona des del 5 de febrer fins a l’1 de març de 1919, va suposar una de les fites més rellevants de la història del moviment obrer català. De fet, una de les frases de capçalera de la revista Lluita Obrera, òrgan de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya els primers anys de la seva existència, era aquella coneguda frase de l’advocat laboralista Francesc Layret, que lluitava al costat del dirigent de la CNT Salvador Seguí, el Noi del Sucre: “Quan els treballadors fan vaga no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions”.

La vaga dels tramvies a Barcelona (1951)

Després de la guerra, i sota la llarga nit de la dictadura de Franco, al moviment obrer li va costar de ressorgir, i ho feu l’any 1951 a través d’aquella memorable vaga de tramvies a Barcelona. Més tard, a la dècada dels anys seixanta i setanta, les lluites obreres foren molt importants, amb treballadors morts i nombrosos detinguts, torturats i empresonats. Aquestes lluites generalitzades varen ser un dels actius que forçaren una sortida de la dictadura, el que va suposar la històrica transició a la democràcia, que no va ser com ens mereixíem i havíem lluitat, però que és la democràcia que tenim.

La reconversió industrial dels 80

En el decurs dels anys, sobretot a partir dels anys vuitanta, es va anar desmantellant tot el teixit industrial i productiu fins arribar a les formes de treball actual, en petits centres de treball i fins i tot -ho hem comprovat durant la pandèmia- treballant des de casa mateix.

Vaga general contra la reforma laboral

La reforma laboral del PP de l’any 2012, en aquest sentit, va ser nefasta pels drets dels treballadors, doncs, sense consens, es decretava la consolidació de la precarietat laboral, amb el respectiu abaratiment dels salaris i la pèrdua de drets  perquè el mercat les relacions laborals es posaven molt difícils i l’empresariat en va fer un ús sistemàtic per abaratir costos exclusivament empresarials a costa dels laborals.

Un escut social per fer front als efectes laborals de la pandèmia

Aquesta és una de les situacions que el govern de coalició volia afrontar, però tot just prendre possessió es van trobar amb una pandèmia que els va obligar a prendre mesures excepcionals. No obstant, a banda de les mesures sanitàries preses per tothom -sense excepció ni privilegi- varen posar en marxa un escut social de gran abast que amb diferents ajuts de protecció i els ERTE’s, que han permès refer una mica el teixit productiu tan danyat per la parada forçosa d’activitat. És cert, el col·lapse va ser important i aquests ajuts potser es varen demorar en arribar més del que hom ho esperava, però ara que sembla que deixem enrere la malastrugança del COVID, els nivells d’atur enregistrat són més baixos que abans de la pandèmia. 

Un nou salari mínim i un detall pels pensionistes

S’aprovava també un augment del salari mínim, una pujada de les pensions -que potser no compensa prou el poder adquisitiu perdut els darrers anys, però -en contra dels qui pretenen desmantellar el sistema públic per afavorir els interessos d’unes entitats financeres ja beneficiades del rescat públic pagat entre tothom, els pensionistes ja l’han cobrat.

El retorn del marc de negociació amb els agents socials

El que hem viscut deu anys després no és una derogació de la reforma laboral del PP, que va ser imposada per decret, sinó una recomposició de l’espai negociador entre els agents socials que conformen les relacions laboral del país, unes relacions trencades que donaven llum verd a les lleis de la oferta i la demanda deixant els treballadors gairebé sense marc de defensa i/o negociació. S’han reconvertit molts contractes temporals o precaris en indefinits, estabilitzant millor les expectatives de vida dels treballadors, s’ha reforçat la negociació col·lectiva. No obstant, no tothom ho va entendre així, però el Congrés dels Diputats no va intervenir sinó que sols va avalar els acords presos pels agents socials, empresaris inclòs.

Fer front a la pujada de preus

Amb la pujada de preus de l’energia i dels preus de consum en general, i estant immersos en una economia de guerra, segur que els objectius pretesos amb les mesures econòmiques preses ja estan desfasats, i caldrà exigir de nou el diàleg i les mesures necessàries per fer-hi front.

Visca, visca, visca el Primer de Maig

Ens queden per davant molts 1ers de maig per commemorar, i no ja per regular la igualtat de dret per als treballadors/es de la llar i cures, dels qui fan les feines pitjors pagades sense unes condicions de treball i remuneració dignes, o pels qui necessiten treballar per poder regularitzar la seva situació administrativa i han de fer-ho en condicions d’esclavatge, és a dir, sense drets, sinó que tal volta ens tocarà continuar sortir al carrer perquè no es perdi cap dels drets adquirits a través els temps en la lluita obrera, uns drets que han d’emparar totes les persones, sigui quina sigui la seva situació administrativa, familiar o de salut. Visca el 1er de Maig.  

maribelanoia@gmail.com

LES DONES BOTÍ DE TOTES LES GUERRES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 8 de març ens trobem davant un escenari de guerra que posa de manifest la vulnerabilitat, particularment de les dones, sobretot a causa de les guerres, i no sols perquè la destrucció dels habitatges i serveis compliqui la supervivència de la població civil, per ser qui habitualment té cura de les famílies, sinó perquè sovint es veu també obligada a l’èxode i emprendre el camí de l’exili i la demanda d’asil com a refugiats, amb un futur molt incert...

El patriarcat ve de lluny

Les Nacions Unides varen tardar 63 anys en reconèixer la violència sexual com a pràctica de guerra i, en moltes de les “missions de pacificació” els seus propis cascs blaus es varen veure involucrats en abusos i explotació sexual de nenes i dones a les que tenien de protegir. A la Ilíada, que s’estima fou escrita  al segle VIII a.c., així com a la Odisea, ja apareixen nombrosos cites relacionades amb la violència física que s’exercia habitualment a l’Antiguitat contra les dones, se les tractava com a essers inferiors i malvats, les feien servir d’esclaves i, per tant, eren un cobejat botí de totes les guerres. S’anava modelant la societat patriarcal que, amb variants, es manté encara avui.

Botí per l'enemic

Fent un salt en el temps, durant les dictadures militars que varen assolar Llatinoamèrica i el Carib a la dècada dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, les preses polítiques patien una doble violència: a les tortures que suportaven també els seus companys homes, s’hi afegien en el seu cas les constants violacions per part dels seus torturadors. En casos com ara Argentina, a moltes presoneres se les va convertir, durant anys,  en esclaves sexuals dels torturadors. Les que estaven embarassades, en ser capturades, deixaven que parissin per així prendre’ls el nadó abans de ser llençades al mar vives des de dalt un avió. Hi ha diverses variants de violència sexual sistemàtica que es dugué a terme a Xile i a Uruguai. En el cas de Colòmbia, on es va patir una guerra de més de 50 anys (no extingida del tot encara la guerra) foren desenes de milers de dones violades, torturades i mutilades.

Botí també pels "salvadors" 

Centreamèrica es va convertir en un polvorí els anys 70 i 80 i començaments dels 90, amb guerrilles enfrontades a les dictadures militars. El Comitè d’Amèrica llatina i el Carib per la Defensa dels Drets de les Dones (CLADEM), fundat fa més de 30 anys, va publicar un ampli i sòlid treball sobre aquest aspecte poc conegut de les guerres a centreamèrica, i el va centrar en el doble infern que va suposar per les dones, les dones de l’enemic, és clar...

Es tornen a trobar amb allò pel que fugien

Al mateix temps, quan desenes de persones que fugien dels conflictes bèl·lics i buscaven refugi als països veïns, es va convertir per elles en una autèntica trampa, perquè els serveis d’intel·ligència nordamericans i  la CIA, les buscaven com a activistes polítiques i per part dels soldats de totes bandes, ’acarnissaven amb elles que tornaren a patir les violacions en grup i agressions sexuals per les que fugien del seu país.

Arreu del món

De vegades parlem d’aquesta explotació sexual a les dones com a botí de guerra a països com ara l’Afganistan, que a més han perdut molts drets amb el retorn dels talibans, per no parlar de les nenes segrestades a Nigèria per convertir-se en esclaves sexuals dels soldats de Boko Haram..., obligades a casar-se de molt jovenetes i a servir els soldats.

Delictes ignorats pels tribunals internacionals

Però la violència sexual a les dones considerades botí de guerra també s’ha donat a Europa, i no parlem ja de la II Guerra Mundial o l’època nazi. Durant dècades es va acusar les tropes soviètiques que alliberaren Berlín de violar massivament dones alemanyes com a venjança pels milions de persones mortes, però foren també centenars de dones alemanyes que varen ser violades pels vencedors de la II Guerra Mundial. Malgrat ser habitual no varen ser contemplades en els judicis de Nürembereg contra els nazis ni en el Tribunal de Crims de Guerra de Tokio (L’exèrcit imperial nipó va fer servir desenes de milers d’esclaves sexuals, les dones “consol”), ni tan sols s’ha tingut en compte pel Tribunal Penal Internacional per la ex Iugoslàvia, tot i que és conegut com la guerra es va acarnissar particularment sobre les dones. El domini sobre les dones era com un trofeu de guerra...

L’explotació sexual en el capitalisme

Estem davant  un nou 8 de març centrat sobretot en posar de relleu l’explotació sexual de les dones i les nombroses trampes que posa el capitalisme, que en fa un dels negocis més grans del món, per justificar l’explotació sexual de les dones a través de bordells i en les xarxes de prostitució de sempre que nodreixen de noies vingudes enganyades d’altres països a les que se’ls hi retira la documentació i són obligades a prostituir-se, no ja sense drets sinó sense llibertat. Perquè una cosa és la llibertat sexual que hom pot exercir des de la pròpia decisió i no t’hi pots posar, i una altra que t’hi vegis obligada per subsistir en no tenir una altra forma d’obtenir ingressos. El cos no pot estar en venda ni per l’explotació sexual a mode de negoci ni podem acceptar que, per causes de les guerres, es vegin obligades a convertir-se en esclaves sexuals per complaure els qui es pensen que han guanyat.

Són molts motius pel nostre: NO A LA GUERRA

És per això, que dom a dones estem frontalment contra les guerres, i no sols perquè suposen destrucció i patiment sinó per les conseqüències de degradació de les dones que, en perdre la llibertat, les humilien i esclavitzen, perdent així la seva dignitat.  Avui i sempre: NO A LA GUERRA!!!

maribelanoia@gmail.com

UNA MICA D'HISTÒRIA

Ciutadana Dempeus. Maribel Nogué i Felip.

Tothom, d’una manera o altre, recordem -dia a dia i fet a fet- el neguit viscut amb l’excepcionalitat dels fets desencadenats per la mobilització popular d’ara fa un any, amb la brutal resposta del poder estatal per fer front al repte de dur a terme un fet tan elementalment democràtic com és una votació per exercir la nostra sobirania, un dret que el govern del PP negava de forma reiterada. I ho recordem des de l’experiència personal viscuda a partir de la implicació de cadascú de nosaltres, perquè ningú en va quedar al marge, tan se val si era partidari o no, del full de ruta marcat pel processisme i votat per la majoria dels representants elegits al Parlament de Catalunya.

Tota la fúria del poder

Aquest fet va desencadenar -el que en podríem dir- tota la fúria dels poders fàctics que varen desplegar la seva influència en el poder estatal per impedir-ho, sense importar-ne cap conseqüència material o de violència, no importa si eren membres del govern o la societat civil que gosés secundar tal repte. Ja la resposta exemplar a la “incautació” de la seu de la Conselleria de Finances del 20 de setembre per part d’efectius de la Guàrdia Civil, la extraordinària organització de la logística prèvia per poder desplegar tot el procés d’habilitació dels col·legis electorals, amb lliçó magistral de la importació i custòdia de les urnes fins fer-les arribar a la seva destinació, la dotació de suport informàtic i administratiu, comptant –sobretot- amb una munió de voluntaris en la seva organització, així com el mateix desenvolupament de la jornada de l’1 d’octubre, desafiant el bloqueig informàtic, és també una gesta indiscutiblement democràtica que va demostrar la força que tenim com a poble, el que tenim a les nostres mans per fer-nos valer.

Posar ordre d’una altra manera

La resposta del govern del PP i la repressió soferta arreu per unes forces anomenades de l’ordre, (que –a través de les instruccions polítiques rebudes per les seves jerarquies- tan poc ordre varen posar (qui no recorda el reclutament d’aquells “a por ellos” o els “piolins” confinats al port de Barcelona)... Qualsevol diria que tots aquests efectius no serien molt més útils a la societat posant ordre a les nostres costes, i muntant campaments en condicions, per acollir als refugiats que, fugint del horror de les guerres i de la violència, s’ofeguen a la nostra Mediterrània. Hauríem d’estendre un pont de mar blava en lloc d’introduir grisor i amenaces de tornar als temps més negres de la nostra història.

Una reflexió serena

Ara que, més enllà de la indiscutible gesta d’aquells dies, i de la lluita que encara s’està duent a terme per fer front a la repressió i judicialització de la política, ens cal una reflexió serena per saber qui som i d’ on venim des d’una certa perspectiva històrica com a poble.

El valuós bagatge de l’historiador Fontana

En aquest sentit m’ha vingut com anell al dit un article publicat per Gonzalo Pontón a “El País” sobre allò que forma part del bagatge científic del mestre Josep Fontana, traspassat fa poc. Ens recordava el què li va contestar l’ ex-President Jordi Pujol quan Fontana denunciava públicament la precarització econòmica, l’atur, la degradació de l’ensenyament i la sanitat catalanes. Li va dir: no et preocupis Fontana, ara –amb la independència- quedarà tot resolt.

Des del materialisme dialèctic

El mestre Fontana ens ha deixat escrit un altre anàlisi de la situació a Catalunya a través de les seves desigualtats (les seves lluites de classe) i les seves afinitats electives. “Ja a la lluita dels senyors feudals per defensar els seus privilegis –les “seves” llibertats- li seguia la lluita per la desigualtat de les classes burgeses que cavalcaran el capitalisme en les seves diverses facècies: comercial, manufacturera industrial, financera i rendista. Despulla així el paper de la oligarquia lligada al control de la terra i als grans negocis d’importació que, a la guerra dels Segadors, manté els pagesos en un puny el 1640 quan s’apropien de les terres i d’allò comú, i que es lliura a la Castella dels Habsburg per assolir arrendaments fiscals. També són aquestes elits qui varen trair els fets de la Coronela de 1714. El segle XVIII aquesta miserable burgesia es farà espanyola i trairà Catalunya abandonant la seva pròpia llengua, diu Fontana. El segle XIX aquestes oligarquies rendistes clamaran per un dictador militar davant les reivindicacions laborals dels catalans i apel·laran a l’exèrcit espanyol el 1843 davant la revolució “centralista” com ho faran el 1855 davant la primera vaga general. Aquesta burgesia, ara “catalanista”, tornarà a sentir-se espanyola el 1870, el 1902, el 1922, el 1936, el 1977, el 1996... i sempre defensarà els seus interessos de classe que –grosserament- voldrà fer passar com els interessos del poble català, de tot el poble català...”.

És clar, aquest és un anàlisi feta des de la perspectiva del materialisme dialèctic, un mètode que –malgrat la seva autoritat científica- justet forma part dels llibres d’història.

Uns canvis socials necessaris

Jo em quedo al costat de moltíssima de la meva gent que va sortir al carrer convençuda que assolint la independència, o ara la república, es produirien els canvis socials tant anhelats. Perquè jo també vull aquests canvis socials tan necessaris i crec en la força de la gent malgrat alguns aliats dubtosos. Però també estic convençuda que no hi ha emancipació possible de caire nacional sinó va acompanyada de drets socials, i a l’inrevés.  

És per això que, per defensar la democràcia, els seus drets implícits (llibertat, igualtat i solidaritat; els valors inherents als drets humans, els drets socials assolits a costa de tantes lluites, etc...) ahir, avui i sempre, continuaré sortint al carrer.      

maribelanoia@gmail.com