ACTUAR AMB CONSCIÈNCIA, LA MILLOR RESISTÈNCIA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja sigui perquè aquest any es compliran els 50 anys de la mort del dictador, o perquè cíclicament -en el marc de la recuperació de la memòria històrica amb un notori retard- ja toca, hem començat a entrar en el que va suposar la dictadura franquista i els seus 40 llargs anys de ferotge repressió. L’empresa no és fàcil perquè, tal i com va deixar dit el dictador front la perspectiva d’una transició democràtica, és que tot estava “lligat i ben lligat”.

Les clavegueres de l'Estat

Prou que ho havíem vist i que -darrerament- ho veiem, la virulència dels qui s’han immers en les cloaques de l’estat per impedir tot avanç social  que acabi amb els privilegis dels de sempre, ha esclatat sense límits. La democràcia que tenim sempre ha estat com tutelada per aquests guardians de la pàtria que es creuen que és seva i que -talment com una patent- els pertany.

Sense competències per intervenir en el capital

És com si només ens haguessin deixat jugar amb les competències que ens confereix la constitució, perquè no tenim pas competències ni autoritat per posar el sector econòmic al servei d’allò general. Al contrari, s’ha ajudat a reconvertir les grans empreses per atomitzar el sector productiu, amb petites i mitjanes empreses, mentre que les grans indústries i el sector financer (Bancs, Inversors o assegurances...) s’han fet amb el timó de l’economia tan sols en clau especulatiu: el negoci del diner pel diner. Fins i tot privatitzen els serveis que, per naturalesa, haurien de ser únicament de caràcter públic: educació, salut, sectors estratègics, etc...

Organitzar-se clandestinament

En la lluita antifranquista, els qui vàrem comprometre’ns a favor de les llibertats, vàrem haver d’organitzar-nos en la clandestinitat i aprendre totes aquelles regles de resistència per fer front als obstacles que ens posaven davant i que havíem de superar. Calia establir estratègies de convocatòria de reunió, totalment discretes i mig amagades, per mor de ser descoberts (més de tres persones no es podien reunir). I si queies, en una manifestació o en una batuda, eres detingut i t’obligaven a delatar els teus companys d’organització. En les declaracions sempre hi havia un “poli bó” i un “poli dolent”, sovint es canviaven els rols perquè sols volien fer-te sentir en confiança per tal de delatar. Sovint, massa sovint, aplicaven sistemes de tortura física o moral per doblegar-te, però sabies que no te’ls havies de creure, ni tan sols de quan t’insultaven o et mentien sobre els teus.  T’havies de tancar en tu mateix i protegir-te de qualsevol influència de caràcter extern, per dur que fos, i seguir sense rendir-te.

Noves formes de tortura

La situació que vivim em porta als temps ja viscuts. La pressió de la tecnologia permet avui entrar fins a la privacitat més privada, i el xantatge emocional et pot fer sobrevenir el dubte, esdevenint la tortura tecnològica. Conec massa el llop ni que es posi pell d’ovella. Les meves conviccions no han canviat mai. Els partits polítics els he concebut sempre com una forma d’organització per mobilitzar la societat en la defensa dels drets i valors que ens són inherents a les persones, a l’empara dels drets humans.

Partits convertits sols en maquinària electoral

A partir de la transició s’han convertit únicament en una empresa quin objectiu és una maquina electoral permanent. Tot està en clau de vots per assolir un nombre de diputats que permetin tenir una majoria per poder administrar l’erari públic que, segons les orientacions polítiques que tinguin, poden anar en una direcció o altre. A les primeres eleccions democràtiques encara hi havia lluitadors antifranquistes que aspiraven a posar les institucions al servei de la majoria social. Aviat per això, i amb la perspectiva de que aquesta tasca seria remunerada, molts aprofitats s’ho van prendre com una ocasió per escalar socialment en benefici propi. Crec que aquesta dedicació ha d’estar retribuïda (sinó només la podrien exercir les professions liberals que no depenen d’un horari laboral i no els suposa una segona jornada), però una cosa és dedicar-t’hi i cobrar per una tasca intensiva i l’altra és ser un vividor que fa el que calgui, fins i tot fer valer una suposada influència a canvi de diners, per tal de decidir sobre els pressupostos als qui corrompen i es deixen corrompre.

Allò podrit no ens ha de desencisar dels ideals

El que ha sortit a la llum aquests dies ha desencisat i enfonsat els ànims de molts ciutadans i ciutadanes que creuen els valors de la democràcia i la honestedat de l’ésser humà, no sense reconèixer que aquest té les seves imperfeccions. Tot plegat em recorda massa els temps passats, per això  em redobla l’alerta per l’amenaça que s’imposi el feixisme, el franquisme o qualsevulla altra versió local del discurs de l’odi.

Evitem el sectarisme que sols divideix

De persones íntegres i no íntegres n’hi ha a tot arreu. La organització dels nostres representants polítics no ha de ser la referència exclusiva dels referents que tenim els demòcrates i progressistes. No és hora de tirar-nos els plats pel cap sinó de fer pinya, tot i les diferències. Simplement es tracta de la diversitat i pluralitat de les esquerres, les unes amb tasques de representació pública i les altres al carrer, un carrer que no ha de deixar mai de ser nostre per poder barrar-los el pas, fins i tot posant en qüestió determinats assenyalaments, concebuts simplement en clau d’enderrocar la democràcia.

Les conviccions ens han de fer irreductibles

Talment com a l'antifranquisme, la unitat oberta, sense sectarisme, i les conviccions han de ser la membrana que protegeix la nostra consciència i compromís. Sols així serem irreductibles i podem seguir.

maribelanoia@gmail.com

 

 

EL 47, L'ALTRA VERITAT IMPLÍCITA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Diumenge vaig anar a Montbui, al Mont Àgora, on s’hi projectava la pel·lícula que ha assaltat recentment les pantalles de cinema del nostre país. El “47” explica la història d’un acte de dissidència pacífica, on el moviment veïnal que va ser l’inici de la transformació dels suburbis de Barcelona fins a esdevenir avui barris ben dignes de moltes ciutats. Manolo Vital era un conductor d’autobús que segrestaria per tal de desmuntar una mentida que l’Ajuntament de Barcelona s’obstinava en repetir, i que era que els autobusos no podien pujar les costes del districte de Torre Baró. Un acte de rebel·lia que va demostrar ser un catalitzador per al canvi, un canvi del que les persones que hi viuen s’enorgulleixen de les seves arrels, d’una lluita de veïnat i de classe, que va ajudar a crear la Barcelona moderna que ha anat esdevenint en el temps.

El Barri de Sant Maure 1977

Vivències també a casa nostra

La pel·lícula ofereix un relat colpidor, molt realista i ple de records d’unes vivències que aquella generació vàrem viure de primera mà, potser no a Torre Baró però sí que coincidia als inicis de l’assentament poblacional al que llavors era el Barri de Sant Maure i que avui és el nucli urbà de Santa Margarida de Montbui, un canvi que no hauria sigut possible sense la munió de treballadors i treballadores que hi deixaren la seva pell, i mai tan literalment dit, perquè sota la dictadura, qualsevol acte de protesta suposava el risc de la repressió, ja sigui laboral (quedar-te sense feina) o també d’arriscar-te a una detenció, sotmès a tortura i posteriorment presó o, en alguns casos, fins i tot la mort.

Èxode migratori anys 50-60

L’èxode migratori

Són milers i milers els homes i dones que varen decidir comprometre’s per fer front a les nefastes condicions de vida sofertes sota la dictadura franquista, havent hagut de fugir de la seva terra d’origen per la fam i la misèria a que varen ser condemnats, però també a la prepotència del “senyoritos” que es creien amos no sols de les terres on hi treballaven, sinó també de les persones i les seves famílies -inclòs les dones joves que també creien eren de la seva propietat- a les que obligaven a una vida sotmesa, trepitjant també la seva consciència i dignitat.

L’antifranquisme

El que la pel·lícula no diu és que, darrera d’aquests moviments veïnals, hi havia alguna cosa al darrere que no era fruit de la casualitat. Mica en mica, i sota la més rigorosa clandestinitat, els coetanis dels anys seixanta anàvem prenent consciència de la situació i ens comprometíem amb aquelles organitzacions -que ja des dels primers anys del franquisme- maldaven per resistir, primer, el cop d’estat que va destronar la legítima II República, per continuar lluitant sota el franquisme fins contribuir -de forma indiscutible- al procés de transició a la democràcia.

Vaga Tèxtil Igualada 1977

El compromís polític

La majoria dels obrers s’havien mobilitzat sobretot per raons ideològiques (les idees del socialisme s’estenien a la meitat del segle XX i la Declaració Universal dels Drets Humans hi varen contribuir). També amb un cert impuls de les bases d’un cristianisme que posava les seves esperances en el Concili Vaticà II i que va aportar molts militants a la causa dels obrers que s’organitzaven en sindicats i moviments veïnals. Esdevindrien líders però no pas herois aïllats, i molts d’ells havien optat per prendre compromís polític en la clandestinitat, conscients del que s’hi jugaven, perquè ni els partits polítics ni els sindicats eren legals.

El dia que Igualada va cridar:
Llibertat, Amnistia i Estatut d'autonomia

Lideratges, organització i herois

Així es formaren les CCOO i també les Associacions de Veïns, amb lideratges de militants compromesos molts d’ells amb el PSUC i que dedicaven els seus esforços als interessos i drets del conjunt al que representaven amb un lideratge, certament, però on la heroïcitat era compartida amb tots aquells qui representaven, ja siguin els treballadors de la fàbrica o els veïns i veïnes del seu barri, sense altre objectiu que la voluntat de servei a la comunitat, no pas per interès ni ansietat de lucre..

Monument dedicat
als advocats d'Atotxa

La realitat sura des del silenci

Aquest és un transfons que és present en el decurs del relat dels fets, tot i que la seva existència i tasca sura -del transfons- en silenci. La veritat històrica és indiscutiblement aquesta: sense una organització col·lectiva no hi ha victòries. Els èxits no són personals sinó del poble organitzat. Això està expressat implícitament tot i que no s’anomena. Ara que no és criticable, tan sols es tracta d’una pel·lícula...

maribelanoia@gmail.com

 

ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES, FONS I FORMES

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Galícia em corroboren el pensament que ja fa temps tinc sobre com funciona el nostre sistema democràtic comparant-lo amb el més pregon sentit de la democràcia que vaig aprendre en la lluita antifranquista. Per començar, ja des de les primeres eleccions democràtiques després de la transició, alguna de les qüestions fonamentals per a mi, era el compromís contret per la construcció d’una societat diferent basada en els principis de la democràcia, és a dir, drets igualitaris per a tothom a partir dels drets humans i la justícia social.

La llei d’Hondt

Però ja amb la legalització de tots els partits polítics i el desenvolupament de les lleis que s’esdevindrien, no s’afrontaria pas una ruptura amb el passat com havíem anhelat, sinó que tindríem una reforma una mica passada per aigua, començant pel sistema electoral que no es basava en la igualtat radical d’una persona un vot, sinó que va aparèixer al tauler i de prompte- la Llei d’Hondt, una llei per al recompte de vots on es prima la representativitat els partits majoritaris en detriment dels minoritaris, orientant així la governabilitat del país que es basaria en l’alternança des d’un bipartidisme que asseguraria la democràcia que estaven dibuixant. Fora d’aquest esquema no es considerava cap altre opció com a “constitucional”. Així tenim que, a les darreres eleccions gallegues, el PP ha necessitat per assolir cada diputat 17497 vots; el BNG 18670 vots: el PSdeG 23061 vots, mentre que els qui no han assolit el 5 % es queden fora. Cal tenir en compte que la divisió territorial de les demarcacions electorals i la seva densitat poblacional també posa un preu diferent de vots per diputat segons el territori (ho veiem prou clar a Catalunya).

L’electoralisme permanent precaritza la tasca

Mentrestant, les eleccions s’esdevenen les unes darrera les altres i, sovint, les actuacions polítiques estan constantment supeditades a una dinàmica electoralista que ha frenat l’eficàcia d’algunes actuacions a mig o llarg termini, omplint els despatxos dels representants polítics de projectes i més projectes que, per canvis de govern aquí o allà, sovint quedaven al calaix sense dur-se a terme, incrementant un cert desencís de la democràcia i la credibilitat dels seus polítics.

L’enfrontament personal arma de divisió

Potser la democràcia que tenim és tan sols una maquinària posada en marxa -de forma permanent- per justificar totes i cadascuna de les decisions polítiques en clau de rivalitat electoral, per guanyar les properes conteses electorals i erigir-se en el poder, sense més... Aquesta confrontació permanent ha suposat -massa sovint- no sols la natural discrepància de les orientacions polítiques dels diferents projectes sinó -dissortadament- un enfrontament personal dintre i fora de les mateixes organitzacions polítiques on hi cap el joc brut i les lluites intestinals, dintre i fora de la mateixa organització. Tot són ara ànsies de poder, de manar per damunt dels altres i fer carrera o trepar per pujar més amunt i guanyar més. El resultat?, un lamentable rebaixa de l’essència de la democràcia i un desencís de la política...

Una altres formes democràtiques

Per a mi la política no és això, per a mi és gairebé un art, el de maldar pel bé d’allò comú, comptant -sobretot- amb la participació de la població que es representa, buscant el consens entre diferents per construir cohesionant, no fraccionant i enfrontant guanyadors i perdedors, perquè la ciutadania de peu pla, malgrat haver-hi esmerçat com qui més els seus esforços, fa massa temps que n’és perdedora.

A debat: programes o lideratges?

On ha quedat allò de “programa, programa, programa” que deia el malaurat Julio Anguita?. Ara les candidatures estan personalitzades entorn un líder, com una lluita personal, amb guanyadors i perdedors d’uns resultats que es conjuguen constantment en clau de les properes conteses electorals, relegant la participació de la ciutadania a un vot de confiança a les urnes que, si no t’agrada, has de confiar sols en una alternança que haurà d’esperar, i quina impotència haurem de patir fins que passin 4 anys.  

Una democràcia sense partits

A l’antifranquisme els partits polítics eren -per damunt de tot- una organització social i política que es feien present en la realitat social de cada dia, intervenien i es feien sentir com es varen fer sentir en dures i adverses condicions. Un amic i mestre de la política, sempre em diu que -en realitat- vivim una democràcia sense partits, una democràcia on la majoria dels qui ens governen ho fan per dalt i allunyats d’unes bases que sols escolten en les campanyes electorals, molt diferent de com havíem concebut i lluitat per la democràcia des d’un altre concepte de partit polític.

Galícia és, sobretot, la seva gent

La realitat de Galícia és la d’un medi rural conservador, d’una població envellida molt vinculada al passat (he vist repetides imatges de monges -acompanyant gent gran amb cadira de rodes i dependència cognitiva- amb la papereta a la mà, una papereta que hauria decidit ella, qui sinó?). És un país que ha hagut de buscar la vida a l’emigració, fins i tot Alberto Feijóo regalava un maletí als joves que marxaven a estudiar o a exercir els coneixements adquirits a les nostres universitats per manca de futur al seu país. Un país que ha desmantellat la indústria de les seves drassanes i una factoria d’automòbils que generava, directa o indirectament, milers i milers de llocs de treball, on la pesca com a mitjà de vida a les seves costes és destruïda per temes com el “prestige” o ara els “pellets”. Un país on els incendis forestals cal llegir-los en clau especulació del sòl, i on els narcotraficants campen al seu aire per destruir les persones evitant que prenguin consciència i acabin amb els seus privilegis.  Tot plegat amb el vist i plau dels seus governants.

Malgrat les majories absolutes, Galícia sempre al cor

Galícia també pot ser aquell país de costes idíl·liques, d’una riquesa natural i cultural immensa, com ara la seva llengua, on creix la contundència d’un teixit social ja des de les marees, i que s’ha anat organitzant per oferir al seu país una alternativa als residus d’un franquisme encara viu. Malgrat les majories absolutes, arribarà un dia en que podrem deixar enrere les màfies del poder i tornarem a cridar ben alt: populisme “Nunca Mais”.

maribelanoia@gmail.com

 

UNA NOVA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA?

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa temps que notem que la constitució de 1978 s’està quedant obsoleta, que cal renovar alguns dels seus temes fonamentals i posar-la al dia. Semblava que només era pel tema territorial (la organització territorial de l’Estat que fa temps grinyola per tots els cantons), ni la Monarquia Parlamentaria (que darrerament algú es proposa esquerdar de mort amb una ingerència sense quarter en la vida privada de la gent, com a la inquisició). Per molt que sigui antimonàrquica, veig la jugada política dels que voldrien que el cap d’estat no es limiti a complir la constitució signant -per exemple- la llei d’amnistia, sinó que se’n desmarqui i faci un gest que ens portaria a una involució. Alguns aspectes estan més que caducats i tenim dues opcions: o anar fent canvis puntuals per no trencar el famós consens o trenquem el joc i estripem les cartes.

El bipartidisme ja està caduc

El que també grinyola, però, és un sistema de govern basat en el bipartidisme, que també està caduc. Ara s’imposa el diàleg front un Congrés de Diputats sobirà divers i plural. Per començar, aquesta és la segona legislatura en que s’ha hagut de conformar un govern plural a partir de la diversitat política resultant de les eleccions generals. Les eleccions no són com una lliga esportiva on qui guanya és qui treu millor resultat, sinó que -ens ho han recordat bé aquests darreres temps- guanya qui assoleix la majoria suficient dels diputats del Congrés per formar govern, on resideix la sobirania popular. Així la dinàmica parlamentària ens porta a reconèixer que la realitat de la societat és plural i diversa, amb matisos que posen l’accent en el programa social o altres més territorial.

La ultradreta arrossega l’altra dreta

L’avenç del discurs de les forces de l’extrema dreta, que està arrossegant la dreta democràtica que hauria de representar el PP front VOX, estan torpedinant qualsevol acord parlamentari que no passi pels seus objectius de posar pals a les rodes al govern de coalició tractant d’enderrocar-lo i, per això, no fan servir altre argument que un atac sistemàtic, a base d’insults, al seu president Pedro Sánchez, no pas contraposant arguments programàtics com seria plausible per tal de dur-se a terme un debat real, sinó que -tant al Congrés dels Diputats com també en qualsevol altre tipus de contesa electoral- l’enemic a batre sols és Pedro Sánchez.  

Es queixen, tenen competències i no han demanat ajut

Per exemple a Galícia, davant la crisi dels “pellets” i en portes d’una nova jornada electoral, el seu discurs és monotemàtic, atacar al govern com fent-lo responsable de la dissort mediambiental. Les competències mediambientals estan transferides a la Comunitat Autònoma gallega i -com a molt- derivant-la també als seus municipis, però la única cosa que saben fer és criticar Pedro Sánchez com culpant-lo de tot i fent-se la víctima de tots els mals. Això no és ni madur, ni responsable, ni civilitzat. Una pregunta, la Comunitat Autònoma ha demanat a l’Estat, com cal,  el suport necessari per fer front a aquesta crisi?. Doncs no, sols reclama aquest ajut sense haver-lo demanat prèviament. Així volen ser autònoms?. Els preocupen realment els problemes de la gent o sols aprofitar qualsevol fòrum per atacar personalment el President?.

Model de lideratge d’un cabdill

És clar, en la seva ment franquista encara compta que qui mana és un cabdill, no els hi cap assumir que les decisions es prenen col·lectivament, no des de l’ordeno i mano. Són coses de cultura democràtica i de maduresa humana, i els i les actuals bocamolls de la dreta que tenim -si és que en tenen- no la fan servir.

Enemics, adversaris, rivals...

La dinàmica parlamentària no ens ha de portar a un enfrontament propi d’un enemic en situació de guerra. En cultura democràtica el que ha de prevaler és el diàleg i l’acord entre diferents, perquè hi ha adversaris i rivals, i potser també companys de viatge en el camí de la democràcia. Per exemple, el comportament plenament cívic del discurs del PNV, que és de dretes, però no hi ha cap dubte que exerceix la seva funció eminentment demòcrata i desmarcada del discurs de l’odi. També han calgut acords a nivell social amb la dreta civilitzada com ara per actualitzar el salari mínim o la reforma laboral. Està vist que aquests tipus d’acord no es poden assolir amb qui duen a terme una política d’assetjament i enderrocament sistemàtic de la mateixa democràcia, sense ni continguts ni ganes de negociar.

Criticar i reivindicar, però no enderrocar

Molts diputats, per exemple Oscar Matute, de BILDU, o també des de SUMAR o ERC (amb les brillants intervencions parlamentàries d’en Rufián) tenen actituds crítiques davant allò que no comparteixen, com ara governar per Reial Decret sense diàleg previ, però prima el seny i no obstrueixen la tasca de govern. La reivindicació de diàleg és justa, i després de l’excepció d’un govern en funcions davant els terminis per assolir la important subvenció europea per prendre mesures a favor de la població, pot explicar el mètode emprat. No obstant, l’exigència del necessari diàleg continua. O és que el diàleg sols és preceptiu per aquelles forces polítiques que decanten la balança de vot?.

Unes negociacions per a ús partidari

L’oportunisme de JUNTS ha est per “colar” les seves aspiracions polítiques en uns moments de necessitat. Es tracta d’un mercantilisme nociu. És correcte que s’avanci en el camí de transferir competències a les diferents autonomies, però no és de rebut que ho faci amb mesures tan sensibles com ara les competències sobre immigració, passant per damunt del govern de la Generalitat i altres sectors socials compromesos en el tema, simplement aprofitant la seva força política amb l'objectiu de poder aplicar la seva xenofòbia excloent, i així poder “controlar” els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tractant-los de delinqüents simplement per raons d’origen.

Catalunya és patrimoni de la seva gent

No, aquesta actitud no representa Catalunya, ni la seva població ni el seu govern. Hi ha molta altra gent que està en contacte amb la Catalunya real que ja no és la que alguns, des de Waterloo es creuen tenir-ne la patent, com si Catalunya fos el seu feu... La majoria ciutadana, és diversa i plural, i des d’aquesta naturalesa s’han de buscar i trobar acords per la convivència i l’avanç en drets condicions de vida digna. Mantenir una estructura de privilegiats i exclosos no obeeix a cap principi, ni molt menys democràtic, sinó al contrari. En aquest sentit potser sí que li cal anar fent canvis en la Constitució per tal de que es puguin acomplir molts dels seus preceptes bàsics de drets humans i socials, uns drets que la dreta ha volgut amagar sota la catifa per imposar el neoliberalisme. Per tant, una nova transició és necessària, i cal deixar enrere definitivament els qui tenen nostàlgia de temps obscurs, i cal fer-ho abolint els privilegis que els va atorgar la transició de 1978, per exemple en relació a la Memòria Històrica.                                    

maribelanoia@gmail.com

EL SOROLL I L'ANAR PER FEINA

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Finalment tindrem govern. Sembla que la investidura de Pedro Sánchez com a President reeixirà perquè rebrà el suport de vuit formacions polítiques diferents amb representació al Congrés dels Diputats. Certament, malgrat les pressions del calendari legislatiu que l’han obligat a negociar contrarellotge i la sorollosa i insultant mobilització de l’extrema dreta en l’assetjament al Carrer Ferraz de Madrid on hi té la seu el PSOE, hi haurà govern amb acords de legislatura.

Amb discreció professional

S’ha fet com calen aquestes coses si vols que arribin a bon port, amb el silenci i prudència que caracteritza el treball professional, sense fer servir els acòlits bocamolls que han emmetzinat la política des de les tertúlies d’alguns mitjans de comunicació, fent servir titulars de publicacions periodístiques que s’inventaven les fake news, pervertint l’espai natural per a la política que són les institucions per convertint-la en un espectacle barroer que palesa, no ja una manca de respecte sinó una molt mala educació.

Democràcia també en les formes

La política la decideixen els representants escollits democràticament. Defensar la democràcia sense respectar les seves formes és defensar -tan sols- uns conceptes buits i limitats, pontificant allò que és constitucional del què no ho és, com si fossin el mateix Tribunal Constitucional que és l’únic que ho pot determinar. A les mans d’alguns que es creuen constitucionalistes, la Constitució té un sentit tancat, opressor, com si es pugui fer servir com una amenaça, quan la nostra carta magna consagra uns drets i un funcionament determinat on la sobirania del poble rau en el Congrés dels Diputats, no pas en els poders fàctics ni lobbys de pressió més enllà del marc de la càmera baixa.

La pluralitat guanya al bipartidisme

I això és el què han fet els qui donaran suport a la investidura de Pedro Sánchez com a President del nou govern: posar-se d’acord els legítims representants escollits per sufragi universal. Que n’hi ha que no accepten el resultat perquè no els és favorable?, que no saben perdre?, que estan acostumats a no fer altra cosa que obeir -com titelles- el que els hi manen de més amunt?, doncs que n’aprenguin. Potser les seves ments són tan tancades que sols han encunyat alguns conceptes i tòpics sense saber sortir-se’n d’aquests postulats integristes.

L’extrema dreta descontrolada

El perillós d’aquesta crescuda de pit de l’extrema dreta és que es pot descontrolar i anar a una deriva perillosa per la democràcia i la mateixa humanitat, doncs es vulneren -sense escrúpols- els drets més bàsics que consagra la mateixa constitució. Quan s’encén el carrer sense control, després no hi ha manera de tornar les aigües al seu curs sense que els exaltats -que s’han cregut els discursos d’odi- enyorin retornar al passat.

Més enllà de la Llei d’amnistia

No totes les contrapartides negociades pel suport de les diferents formacions polítiques a la investidura de Pedro Sánchez, fins i tot més enllà un acord d’investidura, s’han basat en la llei d’amnistia que acaba d’entrar al Congrés dels Diputats. Aquesta ha estat la vessant més mediàtica i més contestada per la dreta. Moltes negociacions s’han dut a terme per poder realitzar temes que es portaven al propi programa presentat a les eleccions.

Programa social

Així, per exemple SUMAR, ha acordat la posta en marxa d’un grapat de mesures socials per millorar la vida de la gent, de tota la gent, no sols la d’aixecar els penals a alguns reconeixent -això sí- que la via judicial no era la més adient per arribar a acords polítics, i s’ha tornat al marc democràtic del debat polític.

Anquilosats en el passat

Ara que, determinats sectors de la judicatura, bàsicament els que estan més lligats als aparells de l’estat, amb una no renovació del Consell General del Poder Judicial -que ja porta anys caducat- es resisteixen a perdre una influència més enllà de la seva competència judicial, i es queixen de que se’ls hi treu una independència de poder que -no obstant- han fet servir per fer política.

L’altra cara, els que no fan bronca

Per altra banda, més d’un miler de juristes recolzen el manifest “Per la amnistia, la democràcia i la convivència”, i expliquen que la llei entrada al congrés respecta la constitució i la legalitat de la Unió Europea. Ja no estem davant un sistema bipartidista on tot són acords entre els que no hi ha hagut llum i taquígrafs en el decurs de les negociacions. Ara n’hi pot haver hagut però a port tancada per preservar la criatura, perquè estem davant d’un reconeixement mutu dels qui no pensen com nosaltres, i això ens obliga necessàriament a posar-nos d’acord. És un indiscutible avenç per la normalització política institucional i social, així com l’inici d’un procés de diàleg en el que el resultat no està predeterminat. És el moment en el que la política passi de ser un problema a que esdevingui la solució als problemes del país.

Mesures concretes

Per exemple, l’acord de SUMAR en el pacte de coalició amb el govern de Pedro Sánchez, contempla promoure per llei una jornada laboral màxima de 37,5 hores sense reducció salarial. És allò que dèiem sempre. Treballar menys per treballar tots, i també treballar per poder viure i no viure únicament per treballar. A més s’inclou un pla de xoc contra l’atur juvenil, el reforçament del sistema públic de salut, l’augment del parc públic d’habitatge, la ampliació de permisos retribuïts per naixement, la universalització de l’educació de 0 a 3 anys i una reforma fiscal justa que faci que la banca i les grans companyies energètiques contribueixin a la despesa pública.

Conviure en diversitat, també política

Segurament es quedaran coses fora el tinter, i haurem d’acceptar els acords de les altres formacions, però d’això se’n diu conviure en la diferència i saber que has de reconèixer la raó i les demandes dels altres. La política retorna al lloc on s’ha de fer la política. Llarga vida a la democràcia.      

                        

maribelanoia@gmail.com

QUÈ VOLEN ARA AQUESTA GENT?

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Han agafat el camí pel que tan blasmaven. Fer-se present al carrer, fer soroll, està bé per fer-se sentir quan hi ha motius que ho demanen clamorosament. De fet, els drets i llibertats de la nostra democràcia s’han aconseguit bàsicament sortint al carrer contra aquells poders que els negaven. La llibertat d’expressió és irrevocable, però fer-la servir per destruir els valors democràtics d’una societat que tant ens va costar d’assolir és, simplement una perversió de folls que sols volen destruir-ho tot, tornar el nostre passat més fosc, com enyorant el franquisme.

Lligat i ben lligada la unitat d’Espanya

Al final de la dictadura, i en els equilibris de la transició, Franco ja va dir que ho deixava tot lligat i ben lligat. I això és el que sembla, perquè en el moll de l’os dels aparells de l’estat hi ha aquells elements més rancis que es parapeten en les seves idees fixes i anquilosades d’aquella “España una, grande y libre”. La Unitat d’Espanya ja s’havia de trencar amb l’excusa del terrorisme d’ETA, un mantra que encara han fet servir en tota la darrera campanya electoral, quan tothom sap que ETA ja no existeix perquè, amb en José Luis Zapatero al capdavant, el govern socialista va negociar i assolir acabar amb la banda armada.

Enquistats al poder judicial

En el decurs de l’anomenat procés d’independència de Catalunya, de la mà dels diferents governs del PP, s’ha emprat clarament el que s’ha anomenat les clavegueres de l’estat per fer la guerra bruta contra els seus dirigents, fent servir alguns magistrats concrets del poder judicial per aplicar una política repressora al vell estil del Tribunal d’Ordre Públic i d’altres estaments franquistes  de trist record.

Trencant el bipartidisme

D’ençà de la darrera legislatura, amb en Pedro Sánchez al davant d’un govern de coalició entre socialistes i l’esquerra progressista, s’ha trencat la dinàmica del bipartidisme que tant de mal havia fet a l’esperit de l’espanya plural i diversa, doncs les eleccions consistien únicament en un recanvi de poder, que gairebé no es diferenciava en les seves polítiques, perquè els dos models abraçaven les polítiques del neoliberalisme regnant no sols a Europa sinó al conjunt del món occidental.

Soroll, atacs i insults personals, sovint inventats

La resistència d’una dreta (que ha absorbit el discurs de l’extrema dreta que s’ha colat en el nostre panorama polític molt més del que seria saludable) ha suposat una legislatura d’oposició frontal, no en el seu discurs parlamentari de contrapropostes polítiques, sinó de soroll, molt de soroll contra els seus dirigents arribant als atacs i acusacions personals, sovint inventades, tan sols per enderrocar l’adversari.

La pluralitat i la diversitat valors democràtics

Aquesta actitud tan obstruccionista, no obstant, ha suposat una constant entesa -si voleu obligada per les circumstàncies- de la resta de forces parlamentàries de caire progressista, les que s’ha qualificat com a  formacions polítiques de la investidura. Amb les eleccions s’ha produït, naturalment, una rivalitat per disputar entre sí aquell espai en democràcia al que aspiren, però que l’escenari polític ha situat en una altra ocasió d’assolir acords de legislatura continuant amb el trencament del bipartidisme, sobretot pel caràcter plural que suposen els partits més nacionalistes.

Les amnisties serveixen per girar full

L’exigència d’una amnistia és legítima perquè moltes de les causes judicials aixecades i sentenciades per mor de la votació del referèndum de  l’1 d’octubre del 2017, i alguns fets anteriors i posteriors, ho han estat per causa de discrepàncies polítiques, no per delictes pròpiament dit. A més, en el decurs de la història constantment hi ha hagut indults i amnisties. És una mesura que contemplen les lleis per girar full i tirar endavant en relació a temes que estan enquistats per una generació que hi ha estat implicada i on les generacions futures bé han de continuar convivint.

Tothom ha posat contrapartides per suports governamentals

S’han posat contrapartides a canvi de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, està clar, com al seu dia les va posar Jordi Pujol, en nom de Catalunya, tant amb en Felipe González com amb en José Maria Aznar. La diferència és que les contrapartides eren un traspassament de partides econòmiques una mica en blanc (que més tard vàrem saber anaven a parar a Andorra). Ara es traspassaran competències de serveis (com ara rodalies) i -a més- altres comunitats autònomes es beneficiaran d’una certa condonació de deute acumulat per haver hagut de donar uns serveis deficients en el decurs de molts anys. Anar més enllà, i defensar interessos personals o més corporatius ja és una altra qüestió. Però bé s’ha de poder girar full per millorar una convivència que no es basi en una confrontació territorial ni -molt menys- excloent dintre un mateix territori per segregar qui no es considera amb l’ADN de catalanitat corresponent.

Finançaments feixistes a l’ombra

Cal tenir en compte el poder que, a l’ombra, encara té José Maria Aznar i ara també la Presidenta de Madrid Isabel Díaz Ayuso (que mouen molts més fils dels que sembla), acumulant molts diners provinent dels càrrecs públics de les institucions per finançar el feixisme (o per acumular patrimoni personal tipus “pa la saca” com alguns dirigents de VOX).

Programes i propostes, no el “i tu més”

Va ser molt més saludable, democràticament parlant, veure com pot funcionar un congrés de Diputats amb expressions plurals i diverses, basades en idees de programes d’actuació i propostes polítiques, i no en el “i tu més” que s’assembla més en una baralla de pati de col·legi per assolir el lideratge que no pas amb un debat democràtic.

Sentències prèvies abans de redactar-se una llei

La llei d’amnistia encara no ha entrat ni al congrés i la actuació d’alguns magistrats conservadors del Consell General del Poder Judicial, que ja porta anys caducat i sembla que -lluny de renovar-lo- el que pretenen és enderrocar un dels pilars de l’estat de dret, han sentenciat abans i tot de conèixer el seu text. O potser és el lloc on tenen el franquisme “lligat i ben lligat” perquè obstruir la democràcia?. No obstant, d’altres magistrats han fet públic la seva signatura a favor d’una llei d’amnistia.

Què volen ara aquesta gent?

M’agradaria saber què en pensen ara els qui es creien que el PP era el seu partit i que era democràtic, perquè els progressistes i demòcrates, talment com sota les urpes del franquisme, ens continuem preguntant: què volen ara aquesta gent?                   

maribelanoia@gmail.com