Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bipartidisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bipartidisme. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 de novembre del 2023

EL SOROLL I L'ANAR PER FEINA

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Finalment tindrem govern. Sembla que la investidura de Pedro Sánchez com a President reeixirà perquè rebrà el suport de vuit formacions polítiques diferents amb representació al Congrés dels Diputats. Certament, malgrat les pressions del calendari legislatiu que l’han obligat a negociar contrarellotge i la sorollosa i insultant mobilització de l’extrema dreta en l’assetjament al Carrer Ferraz de Madrid on hi té la seu el PSOE, hi haurà govern amb acords de legislatura.

Amb discreció professional

S’ha fet com calen aquestes coses si vols que arribin a bon port, amb el silenci i prudència que caracteritza el treball professional, sense fer servir els acòlits bocamolls que han emmetzinat la política des de les tertúlies d’alguns mitjans de comunicació, fent servir titulars de publicacions periodístiques que s’inventaven les fake news, pervertint l’espai natural per a la política que són les institucions per convertint-la en un espectacle barroer que palesa, no ja una manca de respecte sinó una molt mala educació.

Democràcia també en les formes

La política la decideixen els representants escollits democràticament. Defensar la democràcia sense respectar les seves formes és defensar -tan sols- uns conceptes buits i limitats, pontificant allò que és constitucional del què no ho és, com si fossin el mateix Tribunal Constitucional que és l’únic que ho pot determinar. A les mans d’alguns que es creuen constitucionalistes, la Constitució té un sentit tancat, opressor, com si es pugui fer servir com una amenaça, quan la nostra carta magna consagra uns drets i un funcionament determinat on la sobirania del poble rau en el Congrés dels Diputats, no pas en els poders fàctics ni lobbys de pressió més enllà del marc de la càmera baixa.

La pluralitat guanya al bipartidisme

I això és el què han fet els qui donaran suport a la investidura de Pedro Sánchez com a President del nou govern: posar-se d’acord els legítims representants escollits per sufragi universal. Que n’hi ha que no accepten el resultat perquè no els és favorable?, que no saben perdre?, que estan acostumats a no fer altra cosa que obeir -com titelles- el que els hi manen de més amunt?, doncs que n’aprenguin. Potser les seves ments són tan tancades que sols han encunyat alguns conceptes i tòpics sense saber sortir-se’n d’aquests postulats integristes.

L’extrema dreta descontrolada

El perillós d’aquesta crescuda de pit de l’extrema dreta és que es pot descontrolar i anar a una deriva perillosa per la democràcia i la mateixa humanitat, doncs es vulneren -sense escrúpols- els drets més bàsics que consagra la mateixa constitució. Quan s’encén el carrer sense control, després no hi ha manera de tornar les aigües al seu curs sense que els exaltats -que s’han cregut els discursos d’odi- enyorin retornar al passat.

Més enllà de la Llei d’amnistia

No totes les contrapartides negociades pel suport de les diferents formacions polítiques a la investidura de Pedro Sánchez, fins i tot més enllà un acord d’investidura, s’han basat en la llei d’amnistia que acaba d’entrar al Congrés dels Diputats. Aquesta ha estat la vessant més mediàtica i més contestada per la dreta. Moltes negociacions s’han dut a terme per poder realitzar temes que es portaven al propi programa presentat a les eleccions.

Programa social

Així, per exemple SUMAR, ha acordat la posta en marxa d’un grapat de mesures socials per millorar la vida de la gent, de tota la gent, no sols la d’aixecar els penals a alguns reconeixent -això sí- que la via judicial no era la més adient per arribar a acords polítics, i s’ha tornat al marc democràtic del debat polític.

Anquilosats en el passat

Ara que, determinats sectors de la judicatura, bàsicament els que estan més lligats als aparells de l’estat, amb una no renovació del Consell General del Poder Judicial -que ja porta anys caducat- es resisteixen a perdre una influència més enllà de la seva competència judicial, i es queixen de que se’ls hi treu una independència de poder que -no obstant- han fet servir per fer política.

L’altra cara, els que no fan bronca

Per altra banda, més d’un miler de juristes recolzen el manifest “Per la amnistia, la democràcia i la convivència”, i expliquen que la llei entrada al congrés respecta la constitució i la legalitat de la Unió Europea. Ja no estem davant un sistema bipartidista on tot són acords entre els que no hi ha hagut llum i taquígrafs en el decurs de les negociacions. Ara n’hi pot haver hagut però a port tancada per preservar la criatura, perquè estem davant d’un reconeixement mutu dels qui no pensen com nosaltres, i això ens obliga necessàriament a posar-nos d’acord. És un indiscutible avenç per la normalització política institucional i social, així com l’inici d’un procés de diàleg en el que el resultat no està predeterminat. És el moment en el que la política passi de ser un problema a que esdevingui la solució als problemes del país.

Mesures concretes

Per exemple, l’acord de SUMAR en el pacte de coalició amb el govern de Pedro Sánchez, contempla promoure per llei una jornada laboral màxima de 37,5 hores sense reducció salarial. És allò que dèiem sempre. Treballar menys per treballar tots, i també treballar per poder viure i no viure únicament per treballar. A més s’inclou un pla de xoc contra l’atur juvenil, el reforçament del sistema públic de salut, l’augment del parc públic d’habitatge, la ampliació de permisos retribuïts per naixement, la universalització de l’educació de 0 a 3 anys i una reforma fiscal justa que faci que la banca i les grans companyies energètiques contribueixin a la despesa pública.

Conviure en diversitat, també política

Segurament es quedaran coses fora el tinter, i haurem d’acceptar els acords de les altres formacions, però d’això se’n diu conviure en la diferència i saber que has de reconèixer la raó i les demandes dels altres. La política retorna al lloc on s’ha de fer la política. Llarga vida a la democràcia.      

                        

maribelanoia@gmail.com

dimecres, 8 de novembre del 2023

QUÈ VOLEN ARA AQUESTA GENT?

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Han agafat el camí pel que tan blasmaven. Fer-se present al carrer, fer soroll, està bé per fer-se sentir quan hi ha motius que ho demanen clamorosament. De fet, els drets i llibertats de la nostra democràcia s’han aconseguit bàsicament sortint al carrer contra aquells poders que els negaven. La llibertat d’expressió és irrevocable, però fer-la servir per destruir els valors democràtics d’una societat que tant ens va costar d’assolir és, simplement una perversió de folls que sols volen destruir-ho tot, tornar el nostre passat més fosc, com enyorant el franquisme.

Lligat i ben lligada la unitat d’Espanya

Al final de la dictadura, i en els equilibris de la transició, Franco ja va dir que ho deixava tot lligat i ben lligat. I això és el que sembla, perquè en el moll de l’os dels aparells de l’estat hi ha aquells elements més rancis que es parapeten en les seves idees fixes i anquilosades d’aquella “España una, grande y libre”. La Unitat d’Espanya ja s’havia de trencar amb l’excusa del terrorisme d’ETA, un mantra que encara han fet servir en tota la darrera campanya electoral, quan tothom sap que ETA ja no existeix perquè, amb en José Luis Zapatero al capdavant, el govern socialista va negociar i assolir acabar amb la banda armada.

Enquistats al poder judicial

En el decurs de l’anomenat procés d’independència de Catalunya, de la mà dels diferents governs del PP, s’ha emprat clarament el que s’ha anomenat les clavegueres de l’estat per fer la guerra bruta contra els seus dirigents, fent servir alguns magistrats concrets del poder judicial per aplicar una política repressora al vell estil del Tribunal d’Ordre Públic i d’altres estaments franquistes  de trist record.

Trencant el bipartidisme

D’ençà de la darrera legislatura, amb en Pedro Sánchez al davant d’un govern de coalició entre socialistes i l’esquerra progressista, s’ha trencat la dinàmica del bipartidisme que tant de mal havia fet a l’esperit de l’espanya plural i diversa, doncs les eleccions consistien únicament en un recanvi de poder, que gairebé no es diferenciava en les seves polítiques, perquè els dos models abraçaven les polítiques del neoliberalisme regnant no sols a Europa sinó al conjunt del món occidental.

Soroll, atacs i insults personals, sovint inventats

La resistència d’una dreta (que ha absorbit el discurs de l’extrema dreta que s’ha colat en el nostre panorama polític molt més del que seria saludable) ha suposat una legislatura d’oposició frontal, no en el seu discurs parlamentari de contrapropostes polítiques, sinó de soroll, molt de soroll contra els seus dirigents arribant als atacs i acusacions personals, sovint inventades, tan sols per enderrocar l’adversari.

La pluralitat i la diversitat valors democràtics

Aquesta actitud tan obstruccionista, no obstant, ha suposat una constant entesa -si voleu obligada per les circumstàncies- de la resta de forces parlamentàries de caire progressista, les que s’ha qualificat com a  formacions polítiques de la investidura. Amb les eleccions s’ha produït, naturalment, una rivalitat per disputar entre sí aquell espai en democràcia al que aspiren, però que l’escenari polític ha situat en una altra ocasió d’assolir acords de legislatura continuant amb el trencament del bipartidisme, sobretot pel caràcter plural que suposen els partits més nacionalistes.

Les amnisties serveixen per girar full

L’exigència d’una amnistia és legítima perquè moltes de les causes judicials aixecades i sentenciades per mor de la votació del referèndum de  l’1 d’octubre del 2017, i alguns fets anteriors i posteriors, ho han estat per causa de discrepàncies polítiques, no per delictes pròpiament dit. A més, en el decurs de la història constantment hi ha hagut indults i amnisties. És una mesura que contemplen les lleis per girar full i tirar endavant en relació a temes que estan enquistats per una generació que hi ha estat implicada i on les generacions futures bé han de continuar convivint.

Tothom ha posat contrapartides per suports governamentals

S’han posat contrapartides a canvi de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, està clar, com al seu dia les va posar Jordi Pujol, en nom de Catalunya, tant amb en Felipe González com amb en José Maria Aznar. La diferència és que les contrapartides eren un traspassament de partides econòmiques una mica en blanc (que més tard vàrem saber anaven a parar a Andorra). Ara es traspassaran competències de serveis (com ara rodalies) i -a més- altres comunitats autònomes es beneficiaran d’una certa condonació de deute acumulat per haver hagut de donar uns serveis deficients en el decurs de molts anys. Anar més enllà, i defensar interessos personals o més corporatius ja és una altra qüestió. Però bé s’ha de poder girar full per millorar una convivència que no es basi en una confrontació territorial ni -molt menys- excloent dintre un mateix territori per segregar qui no es considera amb l’ADN de catalanitat corresponent.

Finançaments feixistes a l’ombra

Cal tenir en compte el poder que, a l’ombra, encara té José Maria Aznar i ara també la Presidenta de Madrid Isabel Díaz Ayuso (que mouen molts més fils dels que sembla), acumulant molts diners provinent dels càrrecs públics de les institucions per finançar el feixisme (o per acumular patrimoni personal tipus “pa la saca” com alguns dirigents de VOX).

Programes i propostes, no el “i tu més”

Va ser molt més saludable, democràticament parlant, veure com pot funcionar un congrés de Diputats amb expressions plurals i diverses, basades en idees de programes d’actuació i propostes polítiques, i no en el “i tu més” que s’assembla més en una baralla de pati de col·legi per assolir el lideratge que no pas amb un debat democràtic.

Sentències prèvies abans de redactar-se una llei

La llei d’amnistia encara no ha entrat ni al congrés i la actuació d’alguns magistrats conservadors del Consell General del Poder Judicial, que ja porta anys caducat i sembla que -lluny de renovar-lo- el que pretenen és enderrocar un dels pilars de l’estat de dret, han sentenciat abans i tot de conèixer el seu text. O potser és el lloc on tenen el franquisme “lligat i ben lligat” perquè obstruir la democràcia?. No obstant, d’altres magistrats han fet públic la seva signatura a favor d’una llei d’amnistia.

Què volen ara aquesta gent?

M’agradaria saber què en pensen ara els qui es creien que el PP era el seu partit i que era democràtic, perquè els progressistes i demòcrates, talment com sota les urpes del franquisme, ens continuem preguntant: què volen ara aquesta gent?                   

maribelanoia@gmail.com