ÉS INDECENT, GENT SENSE CASES I CASES SENSE GENT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La ONU commemora cada 21 de març el Dia Internacional de la eliminació per discriminació racial i, en aquest sentit, el cap de setmana passat es varen dur a terme nombroses mobilitzacions arreu del món, tot i que han estat bastant silenciades (algunes fins i tot reprimides) perquè s’han emmarcat en el context d’auge de l’extrema dreta que amenaça perillosament  la convivència des dels principis d’igualtat social de drets. Un dels aspectes en la vida quotidiana on ho palpem amb més cruesa és en l’accés a l’habitatge de les persones que conformen la nova ciutadania, millor dit -i particularment- les persones migrants de països d’origen musulmà, doncs per al nou feixisme d’avui- són aquelles persones a estigmatitzar i excloure de la nostra societat, una societat que la gent de bé apostem per què sigui diversa i inclusiva.

L’habitatge un dret fonamental

La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 25.1, recull, entre altres, que “tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a sí i la seva família, la salut i el benestar, especialment quan a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris...”. També ho consagra la nostra carta Magna, la mateixa Constitució que -darrerament- tant la dreta com l’extrema dreta evoquen amb tant de fervor: l’article 47 declara que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adient, indicant que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. Un dret escandalosament incomplert.

Un problema real i prioritari

L’habitatge és un problema real i prioritari per a molta gent, perquè és una necessitat real, i els obstacles per al seu accés s’han multiplicat fins al punt d’esdevenir impossible per a molta gent jove i també per a moltes famílies que viuen una situació precària. És un tema de preus, sí, d’inaccessibilitat en funció del nivell de salaris mitjà i la precarietat laboral generalitzada, però també dels límits d’intervenció publica en el mercat de l’habitatge, un mercat que marca unes normes excloents no sols a nivell econòmic sinó -també- per discriminacions d’un altre tipus.

L’empadronament un deure públic

És obligació dels Ajuntaments empadronar tothom qui viu al seu municipi, però cal presentar un contracte de lloguer o algun requisit semblant que demostri fefaentment la residència, i aquest és el peix que es mossega la cua: no tens lloguer si no hi ha empadronament i no hi ha empadronament si no tens -com a mínim- un contracte de lloguer, a banda de les dificultats d’assolir el mateix permís de residència...

Persianes baixades i carrers buits

El mercat de compravenda està desorbitat i diuen que hi ha manca d’habitatges en règim de lloguer, però el centre de la ciutat està plegat de pisos buits, com també buits són els seus carrers sense vida i amb la persiana baixada dels seus locals comercials. No obstant, si truques a una Immobiliària i demanes informació dels pocs anuncis que hi surten, si el teu accent és estranger et trobes ja amb la resposta de que “està llogat” i et pengen el telèfon tot seguit; i -si encara que siguis estranger però parles català- pots esperar que t’atenguin i citar-te, però en presentar-te (sobretot si ets dona i portes un mocador al cap), et diuen que l’han acabat de llogar. Mentida, perquè al dia següent el mateix pis encara està lliure, i a tu no t’han pas avisat. Algunes finques a les que he preguntat, m’han dit que tenen indicacions dels propietaris i, és clar, qui paga mana. Ho sento però no ho entenc, ni ho vull admetre. No pot ser que la ciutadania sigui tan rància per preservar un habitatge buit quan es poden obrir les portes a demandes de primer ordre.

Les polítiques racistes obren les portes un mercat negre

Aquest tipus de polítiques, a banda d’una exclusió insultant, sols obre les portes a un mercat negre sense entranyes on -per exemple- per tal d’assolir l’empadronament (requisit bàsic que obre qualsevol porta dels serveis ciutadans com ara l’atenció mèdica o l’accés a una plaça escolar...) algú hi posa preu (fins a 400 euros per empadronar algú). Cobrar per facilitar un servei que és públic i gratuït és indecent, com indecent són altres tripijocs que es produeixen quan la supervivència t’obliga a acceptar situacions irregulars, perquè sempre hi ha qui s’aprofita de les necessitats dels més pobres que ells...

Si ets magrebí o musulmà, missió impossible

Trobar pis, o simplement llogar una habitació, és una veritable muntanya russa. La nul·la política d’habitatge públic del govern d’Igualada en els darrers 12 anys i la disparada pujada de preus del lloguer, està provocant que molta gent quedi fora de l’accés a l’habitatge també a Igualada,  on no hi ha hagut cap tipus d’iniciativa, ni per part de l’Ajuntament ni per part de la Generalitat, per assolir habitatge públic, sotmetent la seva ciutadania a mercè de la iniciativa privada i les seves conseqüències de discriminació. La construcció dels 12 pisos que actualment s’estan fent, ha estat una proposta feta per Igualada Som-hi des de la oposició, una de les contrapartides arrencades per abstenir-se en el Pressupost Municipal per tal de que la ciutat, els serveis bàsics, puguin funcionar, però que encara no estan disponibles, També es pot assolir una reducció de l’IBI si reformes el teu habitatge buit i el poses a lloguer a la borsa d’habitatges municipal (on es suposa no hi ha discriminació).  

És, simplement, indecent

Recordo a Silvia Pérez Cruz com va irrompre a la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí 2016 cantant “No hay tanto pan” que havia estat la cançó guanyadora del certamen: “és indecent, és indecent, gent sense casa i cases sense gent”. És que és aquesta realitat el que fa encara més incomprensible la situació. I em torno a preguntar: mentre hi ha persones que necessiten habitatge, què fan tants pisos buits al mig d’una ciutat que es mor per manca de vida als seus carrers més cèntrics on les persianes dels seus comerços estan tancades?.

maribelanoia@gmail.com

 

 

EL PATIMENT HUMÀ PER LA MANCA D'HABITATGE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Eren 2/4 de vuit del matí del dimarts 8 de novembre. Diversos vehicles dels Mossos d’Esquadra amb 3 furgons de la coneguda BRIMO (la seva brigada mòbil), tancaven el Carrer Serra Marsal (en la seva cruïlla prop el Passeig Verdaguer) on hi viu el Soufian i la seva família (esposa i tres fills petits de 6, 4 i 2 anys). Què passa?, li preguntaven els seus fills a partir de l’enrenou que s’havia format al carrer, reflectit en el rostre dels seus pares, endevinaven es tractava d’alguna cosa greu.

El dret a cercar un millor futur

El Soufian prové d’Algèria. Ell és professor de llengües i la seva esposa és advocada, per tant amb coneixements i consciència suficient dels drets humans i l’anhel que, tant els seus fills com ells mateixos, en poguessin gaudir. És la opció de tants i tants emigrants que veuen limitat els seus drets i la mateixa llibertat al seu país i opten per emigrar a Europa, baluard d’aquests drets humans i dels valors socials de les seves democràcies, tot buscant un millor futur. Varen anar primer a Suècia, però allà el nivell de vida és massa car i assolir la documentació necessària per poder-hi treballar, era molt difícil. Així que decidiren venir al nostre país, aterrant a Igualada. Com tantes famílies, i degut a la manca d’habitatges amb lloguer accessible, opten per instal·lar-se en un pis buit dels que han passat a ser dels bancs, per impagament dels seus compradors, o de la mateixa constructora que, amb la crisi financera, havien fet fallida. És clar, els bancs als que se’ls va rescatar financerament (perquè poguessin estar al servei d’una economia minvada per la crisi financera), s’ho van embutxacar com a dividends i encara no en tenen prou, doncs han creat grups associats per fer-se amb tot el patrimoni immobiliari per especular-ne encara més.

Ja ho diuen: la Justícia és cega

Certament, com més lluny està el poder menys entranyes té, perquè aquesta ja era la 4a vegada que anaven a fer el llançament de la família del Soufian de l’habitatge on hi viuen. Però en aquesta ocasió, la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Anoia) havia convocat gent a la porta per impedir-ho, i eren diverses les persones que s’hi havia presentat per donar suport a la família i evitar així, en la mesura del possible, aquest llançament. Una execució de sentència que no importava que els serveis socials certifiquessin que la família no té alternativa residencial i que està en situació de vulnerabilitat, circumstància que -en aquests casos- la llei exigeix la suspensió del llançament.

Pendent ja del permís per treballar

Com tampoc han volgut recollir, ni tan sols escoltar, que en Soufian ja té presentada la documentació requerida a estrangeria per assolir la seva regularització administrativa i, tant aviat com la tingui, s’incorporarà al treball presentat pel seu permís que li permetrà desnuar la seva situació i negociar, segons el que disposen les lleis 1/2002 i 24/2015, un lloguer social per poder continuar vivint a l’habitatge que estan ocupant. El llançament es va aturar però té una prorroga de 30 dies.

L’amenaça d’endur-se els menors

Amb aquests arguments i que a la casa hi vivien menors que s’estaven neguitejant per tot plegat, calia tenir en compte també la protecció del menor. Com a resposta, la comitiva judicial que actuava en nom del “fons voltor americà Ceberus” li va dir que havia de marxar, i que, si el problema era la protecció del menors, en el cas d’haver de tornar una altra vegada, vindrien amb una delegació de la DGAIA i s’endurien els infants. La DGAIA es suposa que és per protegir els menors de famílies desestructurades, i aquesta en cap moment ho és, quina millor família poden tenir els menors si són els propis pares que sols són víctimes de les polítiques especulatives de l’habitatge?. El que el Soufian no s’explica és com el seu amic de la infància, que va optar per anar a Ucraïna i -amb la guerra- va venir aquí, en 24 hores tenia la documentació administrativa necessària per estar legalitzat i poder treballar.

No és un cas aïllat

El del Soufian no és un cas aïllat. La família de la Ghariba, que són del Marroc i porten 8 mesos vivint en un habitatge de SAREB S.A. (un altre fons voltor bancari), ha rebut ja l’ordre llançament per aquest dijous 17 de novembre. Just ha pogut presentar la sol·licitud d’advocat d’ofici per si li atorguen a temps de poder negociar un ajornament. M’explica que no ha pogut comprar ni la nevera per mor de que l’hagin de deixar allà, o sigui que ha de proveir els aliments frescs de tots els membres de la seva família, el marit i 4 fills (el de 14 anys és epilèptic)  anant a comprar-los cada dia. La Latifa, que va cursar estudis de gestió empresarial, porta aquí 7 mesos, té marit i dues filles. També la Manar, que porta bastant temps lluitant, amb el seu fill i la seva filla, després d’un divorci difícil, ja ha rebut la primera carta de desnonament.

La funció de la PAH

He parlat amb la Núria Poch de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca de l’Anoia) i m’ha explicat que, d’ençà de que es varen posar en marxa l’any 2013, primer es varen trobar que les famílies estaven majoritàriament afectades pels abusos dels interessos de la hipoteca o perquè, amb la crisi financera, s’havien quedat sense feina i minvat els seus ingressos. En principi la gent ho amagava i preferien pagar que menjar, poc a poc la gent prioritzava el menjar a risc de perdre l’habitatge. Molts varen fer una dació del pis per quedar-se sense deutes, d’altres varen poder acollir-se al lloguer social que es va legislar però que, al seu venciment, no els hi renovaven. També em diu que, en el decurs del boom immobiliari, molts es varen accidentar, no poden treballar i la seva cobertura social és del tot insuficient. Hi ha també molta dona sola en precari, i moltes dones soles amb família, algunes fins i tot han nascut aquí els seus fills...

Misèria sobre misèria

Davant la impossibilitat d’arribar al mercat de lloguer, tant per la manca d’oferta a preus assequibles, com també per la discriminació aplicada “de facto” de no llogar a persones estrangeres, molts han hagut d’acollir-se amb els familiars -si en tenen- o aquests han hagut d’ajudar-los. I si hi sumem la precarietat generalitzada de sous i contractes on molta gent no arriba a final de mes, com diu la Núria Poch, resulta misèria sobre misèria.

Cal consciència i compromís

Cal apropar-nos al rostre d’angoixa i incertesa que pateixen les persones per la manca d’habitatge en condicions, prendre consciència solidària, i posar-nos al costat de la vessant més afectada per aquesta política d’alimentar el poder d’uns bancs que hem rescatat amb els diners de tothom, condemnant a la indefensió milers i milers de famílies arreu. Tots i totes som persones, i tots i totes tenim la dignitat pròpia que ens atorga la condició de ésser humà. No ens podem quedar indiferents.

maribelanoia@gmail.com

 

LA GUERRA DE L'ENERGIA, UN NEGOCI DE VERGONYA

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa temps que ens ho deien, les guerres del futur seran per l’energia o per l’aigua, i ja hi som. Ja ho deia el malaurat Arcadi Oliveres: “Encara que no es dispari ni un sol tret, es destinen molts diners a la guerra. Les Nacions Unides han calculat que amb els diners que es gasten per a la guerra es podria eliminar la fam del món 36 vegades. Però ara ja hi ha qui diu que davant Putin no es pot mantenir de forma ingènua la màxima del “no a la guerra” i que cal parar-lo, perquè ens hi juguem la pau mundial, que aquesta no és una guerra sinó una agressió bèl·lica d’un país a un altre i Putin compta amb un arsenal de munició nuclear i altres armes de destrucció massiva.

L’ambició de poder

El rerefons de tantes guerres no és altra cosa que l’ambició i el domini dels uns per sobre dels altres, avui amb el control i explotació dels recursos energètics a nivell mundial. Es un model de creixement desenfrenat a base de la depredació dels recursos naturals del planeta, sense cap respecte pel medi ambient, un model que amenaça la desaparició de la mateixa espècia humana, no ja per raons de supervivència biològica, sinó també -i sobretot- de la nostra condició de persones, perquè ens fan perdre drets en favor del nou ordre mundial, on les guerres són el seu negoci, i convertint-nos en mesells i súbdits de les grans potències sense poder qüestionar res, tot i que continuarem posant els morts els mateixos de sempre, total perquè els rics siguin cada vegada més rics.  

Un nou ordre geopolític mundial

Amb la guerra d’Ucraïna s’ha posat de manifest la dimensió global d’aquest conflicte, com si s’estigués dibuixant un nou ordre geopolític mundial. Primer varen ser les guerres pel control i preu dels carburants, i tenir una sortida al mar mediterrani per poder accedir al negoci dels gasoductes que venen dels països de l’orient mitjà, ha estat -i continua essent- una prioritat fonamental. Les altres guerres també eren pel control del mercat de l’energia, en aquest cas, dels carburants. Ha calgut destruir països sencers que després potser s’hauran de reconstruir. Mentre milions de persones han estat abocades a la incertesa de l’exili i a mercè dels països que els vulguin acollir, però -sobretot- a mercè de les màfies que els estan esperant a la frontera pel negoci de la tracta humana. La meva amiga Nazanin Amirian diu que: Entre el negoci de les armes, del gas i un nou repartiment dels recursos en un nou ordre mundial, sols sento un immens dolor i veig milions de morts...

Encariment de la vida

Entre la guerra i l’especulació del mercat de l’energia ja ens avancen que vindran temps difícils i, ho anem ja veient, la vida s’encarirà i es farà difícil pagar els subministres bàsics. El camp s’ha mobilitzat per demanar ajut per pagar el preu del gasoil, no es pot sostenir ni l’agricultura, ni la pesca ni els transportistes, per exemple. 

Els consumidors hem d’afrontar aquesta contingència tant bèstia que incrementarà la pobresa d’aquest país i d’arreu. Calen ajuts, sí, i les institucions han de ser sensibles a l’encariment d’aquest producte tan bàsic per les famílies i les indústries. Però jo em pregunto, amb ajudes públiques per pagar la factura canviem res?. A la factura de la llum sabem que hi ha una part de consum i una part d’impostos per a la inversions o renovació ecològica, diuen, però el preu de mercat del combustible es calcula mantenint intactes, per no dir més inflats encara, els multimilionaris beneficis de les companyies elèctriques que hi especulen.

Potser no es tracta tant de rebaixar els impostos o ajudar a pagar la factura als qui ja hauran entrat en la pobresa energètica, que és necessari, perquè són mesures a càrrec de l’erari públic que no qüestionen el cost que es paga per consum, la part el que els accionistes i càrrecs honorífics del Consell d’Administració continuen rebent -igual o més que sempre- de forma intacta. Tampoc seria just posar un impost per aquests beneficis multimilionaris després de que ja haguem pagat tots més del que ens toca, sinó que potser caldria limitar aquests guanys per tal que la factura no estigui tan disparada per tothom.

Sense increment de la facturació, els guanys es multipliquen

Es parla de que les grans elèctriques de l’Ibex-35 van més que triplicar els seus guanys l’any 2021. Repsol, Endesa, Iberdrola i Naturgy van tancar l’any 2021 amb un benefici net conjunt d’11.054 milions d’euros, un 226 % més que l’any 2020, que va ser de 3.388 milions d’euros. A més, cal tenir en compte que tots els casos han crescut més els beneficis que el volum de facturació, que va augmentar “només” un 33 % respecte l’any anterior, o sigui que els guanys no minven sinó que creixen.

L’origen de la privatització ja ho preveia

L’any 1997 es va començar a privatitzar les empreses elèctriques i, amb el temps, tot està ja tan privatitzat, que s’han enriquit a costa de l’explotació d’uns recursos que eren i haurien de continuar essent públics.

Alternatives

La proposta de que les institucions públiques es converteixen en les pròpies comercialitzadores d’una energia que es pugui produir de forma autònoma, des de les energies renovables, no seria cap iniciativa de disbarat, de fet, en alguns llocs ja es fa. Una aposta així reduiria molt la factura de la llum per tothom, sense deixar tantes morts en el camí simplement per engreixar encara més els insultants dividends dels grans accionistes.

Hauríem de sentir vergonya de la destrucció de les guerres. Nosaltres en tenim, és clar, perquè ells ja es veu que no en tenen.

maribelanoia@gmail.com

VIURE SENSE PAPERS

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La setmana passada es feien públiques unes dades esfereïdores. El CITE (Centre d’Informació del Treballadors Estrangers) de les CCOO de l’Anoia alertava sobre la precarietat i indefensió de les persones estrangeres que conviuen entre nosaltres, manifestant que el nombre d’atencions realitzades duran l’any 2021 va incrementar notablement en un context molt condicionat per la pandèmia del COVID19.

Nouvinguts

Més enllà de les xifres, que han recollit alguns mitjans, hi ha la realitat en la que viuen, o millor dit, malviuen moltes persones de cases nostra perquè -per començar- el fet de no tenir la documentació en regla, els obstacles per aconseguir els seus somnis de poder llaurar-se un futur aquí, a partir del propi treball, se’ls hi complica notablement perquè, quins recursos tenen els que acaben d’arribar?.

El primer, un habitatge

El primer problema és l’habitatge. Possiblement, per necessitat no pas per gust, comparteixen habitatge amb algú que els acull, però tard o d’hora han de poder emancipar-se per tal de poder llogar encara que sigui una habitació, i topen de front amb el rebuig social pel seu aspecte, com si hi hagués algun patró vàlid amb qui poder qualificar ningú per si és igual o diferent...

L’empadronament

D’entrada, el primer requisit que és la veritable porta d’entrada a tot el paperam, és l’empadronament. Sembla senzill però no és tan fàcil, primer perquè si han tingut sort i els ha acollit algú del seu entorn, si poden els empadronen amb ells, doncs són molt solidaris entre ells mateixos, però això els pot portar problemes perquè -per exemple- si estan a l’atur o tenen dret a algun ajut, el nombre de persones que conviuen a la mateixa llar posa en risc aquest ajut perquè, per atorgar-los- es calculen abans els recursos necessaris segons l’economia d’aquest nucli familiar. Aquest límit ha comportat un dels primers abusos en que es troben els qui acaben d’arribar: hi ha qui els empadrona, sí, cedint a la demanda com si fes un favor, però també hi ha qui el cobra per fer-ho, i aquests no són professionals, sinó aprofitats d’una situació de desesper...  

Mínim tres anys sense permís de treball

Necessiten treballar, però sense permís de residència  ningú els pot fer un contracte. Tan sols troben feinetes per una mínima supervivència, sense Seguretat Social, per suposat, i amb preus abusius de qui s’aprofita d’aquesta mà d’obra barata... Han de passar tres anys d’empadronament per començar a fer els primers tràmits del permís de residència i tenir el NIE, però continuen sense poder treballar perquè el NIE no ve amb permís de treball, sols de residència. La única forma que poden treballar legalment és si algú els fa una oferta de treball per jornada complerta, que cal presentar-la com a precontracte a la Administració i, si té sort, al cap d’un temps ja tindrà NIE i es fot fer efectiu el contracte.

Un precontracte difícil de trobar

Però el mercat laboral està com està, i és molt difícil que algú ofereixi aquest contracte a no ser que sigui gairebé com un favor, que no obstant té les seves obligacions laborals i costos socials. I aquí entra de nou la picaresca d’aprofitar-se de la seva vulnerabilitat. Per això, alguns treballadors estrangers estan disposats a pagar-se els costos socials perquè no li suposi cap càrrega a l’empresa que li ha de fer aquest precontracte...

Primer pagar

A banda, pel primer permís de residència ja haurà pagat 60 euros de taxes administratives, per la renovació per dos anys en pagarà uns 260, i així per cada tràmit que faci. A banda, com tothom, ha de fer front a les despeses d’habitatge, d’alimentació, de subministres o taxes municipals (escombraries).

Lluny de la família, fins i tot per compartir un dol

Mentrestant encara haurà hagut d’ajudar algú altre que està pitjor que ell, o enviar diners a la família que va deixar enrere, els ho va prometre i ho necessiten, una família que -mentre no ha pogut tenir NIE- no ha pogut ni anar a veure perquè -si se’n va- té problemes per tornar a venir. Ell acabava d’arribar, se li va morir el pare, i no va poder per acomiadar-se’n. Ara, la seva mare està hospitalitzada i ho ha de viure i patir la incertesa d’estar lluny i sense documentació que li garanteixi continuar buscant-se la vida aquí, on un dia va decidir venir. A la solitud de viure en un altre país i ciutat, s’hi afegeix dols i llàgrimes en solitari... La burocràcia no té entranyes i les lleis, que haurien d’estar pensades per les persones, es converteixen en papers, uns papers que no són accessibles per tothom i que en comptes d’humanitzar les condicions de vida de les persones el que fan es que la seva vida sigui un viacrucis darrera els maleïts papers.

Refugiats de primera i de segona...

Ara sí, ara obrirem portes per acollir els refugiats que fugen de la guerra i els facilitarem la documentació que calgui perquè tinguin un mínim de drets de ciutadania, però les més de 600.000 persones amb una situació de documentació irregular continuaran passant el calvari de poder tenir papers mentre treballen en condicions d’esclavatge (és a dir, treballar sense drets), continuen sense poder-se regularitzar malgrat conviuen amb nosaltres ja fa uns quants anys.

                Jo també sóc d'Igualada, al Mercat de  La Masuca el 07.06.2014

La regularització impedirà els abusos de qui se’n aprofita

S’estan recollint signatures per una ILP que permeti de regularitzar aquestes persones que viuen aquí i que mal viuen treballant en condicions infrahumanes. Tothom tenim dret a aspirar a poder viure del propi treball i en condicions de dignitat. Sabem que són uns temps difícils per tothom, però no ens podem permetre que convisqui amb nosaltres ningú sense drets, perquè: CAP PERSONA ÉS IL·LEGAL.

maribelanoia@gmail.com

EL RACISME DE CADA DIA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

No m’agrada parlar de racisme perquè suposa, d’antuvi, establir una diferència simplement per la pigmentació a la pell dels éssers humans, tot i que soc conscient que aquest és un aspecte que discrimina les persones per aquesta raó. La veritat és que la discriminació ve donada per la por a l’altre, simplement per aspectes físics diferents, però no mirem per igual qualsevol xeic dels emirats que una persona que ha fugit de la misèria i la guerra per buscar un futur millor.

L’odi al diferent

El racisme -amb formes específiques com ara la islamofòbia, l’antisemitisme i l’antigitanisme i altres, s’agreuja per tot arreu. Com a resultat estem davant d’un augment preocupant de crims d’odi. L’auge del racisme i l’extrema dreta són una amenaça per a la gran majoria de la població. Si permetem que ataquin impunement un col·lectiu avui, una part de la població, demà serà una altra, i l’endemà una altra més.

Quan el masclisme s’uneix al racisme

Dimarts vàrem commemorar el 8 de març i el feminisme va sortir al carrer per defensar els drets de les dones, de totes les dones sense excepció, amb la diversitat que això implica. I quan el masclisme s’uneix al racisme, les dones racialitzades diuen prou i s’apunten a la lluita feminista. El que passa és que sovint ens en oblidem i acabem prioritzant o visibilitzant molt més els drets de les dones no racialitzades, deixant la seva veu en el seu silenci permanent.

Segregació fins i tot per sortir del propi país en guerra

Per exemple, la policia alemanya separa als refugiats d’Ucraïna que arriben en trens en dos grups: ucraïnesos i refugiats negres, que es porten a l’estació de la policia; i a les portes d’Ucraïna els proxenetes ofereixen futur a les dones que fugen de la guerra i les seleccionen pel seu aspecte físic, rosses amb ulls blaus, joves...

Hi ha racisme a Igualada?

I ens podríem preguntar: hi ha racisme a Igualada?, i espontàniament diríem: no, i ara?. Però la realitat és una altra. M’explicava una amiga que ja s’havien acostumat a que no sols se’ls miressin amb cara de fàstic sinó que -fins i tot- els tractin diferent als altres conveïns i veïnes, però que ho troben tan normal que ja no es sorprenien perquè no ho consideraven cap novetat...

També aporofòbia

Com quan de vegades despistem la nostra mirada vers un altra cantó quan veiem algú diferent a nosaltres en creuar-nos com a veïns/veïnes, al súper, quan anem a l’Hospital o en sortir de l’escola. És una por al diferent que en podríem també anomenar aporofòbia, el rebuig al pobre...

Racisme en l’oci nocturn

Molts infants i joves procedents de famílies d’un altre país han nascut ja aquí, i aquí han cursat els seus estudis compartint aules i amistats. Més enllà de trobar-se de front amb l’atur o la precarietat laboral de forma generalitzada, han de fer front també al rebuig pel seu aspecte físic. I no parlem de si volen sortir a espais nocturns d’oci, els nois són sospitosos d’entrada, i les noies...., ai!, les noies, sempre són mercaderia en potència...

Racisme per accedir a un habitatge

El mateix els passa als joves que han aconseguit una feina i es volen casar o -simplement- emancipar. Les agències immobiliàries són una autèntica frontera difícil de salvar. Diuen que no hi ha pisos disponibles quan s’ha comprovat que, una altra parella jove que no es digui, per exemple, Mohamed o Fàtima, s’han pogut quedar el pis pel que s’hi havia interessat i se’ls hi va dir que no. És el que ens demanen els propietaris del pisos que posem a lloguer, diuen... però ningú fa res per convèncer els qui tenen un pis per llogar que hi ha persones que necessiten habitatge com un dret fonamental.

Els maleïts papers

Per no parlar de les nombroses persones que no poden treballar perquè encara no han pogut assolir el permís de treball. Feina han tingut ja per tenir el permís de residència i un NIE. És un temps que es veuen obligats a malviure i a treballar en negre, una circumstància que sempre hi ha qui se’n aprofita. A mi m’ha costat de creure la brutal discriminació que suposa aquest tràmit tant bàsic. Si no fos perquè ho he viscut de prop amb les amistats o veïns i veïnes que han de passar el sedàs de la burocràcia que suposa la Llei d’Estrangeria, em seria difícil d’imaginar-me la quantitat de traves que hi ha i els diners que han pagar, a priori. Sovint han d’avantposar altres necessitats familiars per assolir els maleïts papers... No és que siguin persones il·legals, és que són persones amb problemes de documentació, que no és el mateix.

Acollim i regularitzem

Des de Brussel·les s’ha obert la porta a que puguem acollir les persones que fugen de la guerra d’Ucraïna sense els límits que hi havia quan clamàvem al carrer que volíem acollir els refugiat de la guerra de Síria, bona part dels quals han permès que el mar se’ls hagi engolit. Donem suport ja a la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la regularització que s’intenta fer per tal de que les més de 600.000 persones que hi ha a l’Estat Espanyol en situació irregular administrativa, puguin tenir accés a drets.

Ens sorprendrà si obrim els nostres cors al diferent

Són coses d’altes volades que cal fer qui en tingui les competències, però el que sí depèn de nosaltres és obrir els nostres cors al diferent, al que potser no té les mateixes vivències i costums però que té uns altres valors, i compartir-ho -en un intercanvi- ens pot enriquir mútuament com a persones i -sobretot- millorar la nostra convivència.

maribelanoia@gmail.com

UN GEST PER CADA ÀMBIT D'ACTUACIÓ

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Així ho explica la memòria anual que Càritas Arxiprestal Anoia-Segarra va presentar públicament el passat dimecres 26 de maig. Ens diuen que cal un gest per les persones que acullen i acompanyen, un gest amb tothom qui fan Càritas, un gest de col·laboració amb la societat, un gest de comunicació i de sensibilització i -també- un gest de transparència. 

Càritas ahir i avui

Venim d’uns temps on la caritat s’entenia com un donatiu econòmic i prou, un donatiu en el que hom es quedava tranquil en la consciència pel fet de tenir present en la seva vida als pobres, als que algú ja s’encarregarà d’atendre... Durant molt temps, i per a certa classe adinerada, era també un gest paternalista d’hipocresia, doncs amb un donatiu mostraven també la conformitat d’una societat injusta que fa diferències amb la gent pel fet de no tenir suficient recursos per viure,  mantenint privilegis i ostentant la seva riquesa. No obstant, essent el gest del donatiu tan necessari i real encara avui, ja la caritat no s’entén des d’una actitud de superioritat dels uns vers els altres, tot i que massa sovint hom pensa que la societat és així d’injusta des de sempre i que no hi podem fer res, i hi ha qui -des de la impotència- fa un veritable esforç per contribuir-hi.

La realitat dels nostres temps

Avui la situació és molt diferent, hi ha molta gent- a la que li costa reconèixer la seva situació de pobresa sobrevinguda, la que potser té un cert rubor de demanar ajut. Són aquelles persones que sempre han treballat i han pogut viure del seu propi esforç i avui, havent perdut la feina i esgotat o reduït considerablement els seus ingressos procedents de prestacions, subsidis o jubilacions anticipades que els han portat a mínims, o fins i tot treballadors amb contractes molt precaris, que no arriben a final de mes, sobretot perquè les despeses per habitatge i subministraments bàsics d’energia o d’aigua s’emporten bona part d’aquests ingressos mínims.

A qui acull Càritas?

A banda dels ajuts econòmics puntuals de sempre, avui tenim una necessitat social afegida. En la seva presentació, la seva directora Montserrat Roca Tort ens explica que: ens preocupa l’agreujament de les condicions de vida de les persones “sense papers” que veuen com es fa cada cop més difícil la seva incorporació al món del treball, a la formació i a un habitatge digne. Aquesta situació fa que el que hauria de ser una estada temporal s’allargui per manca d’oportunitats. Preocupen també les conseqüències de la precarietat laboral que comporta l’augment de persones sense cap ingrés; la dificultat de trobar un habitatge digne per a les persones sense recursos; la bretxa digital que dificulta fer les gestions telemàtiques així dom la de seguir formacions i cursos digitals; o també la desigualtat en el punt de partida dels nens i nenes pel que fa l’èxit escolar.

Es sosté a base de voluntariat

És per això que, lluny de la falsa imatge de que Càritas es sosté per l’Església Catòlica oficial, dels ajuts que rep a partir dels nostres impostos, en el gest de transparència ens mostren la claredat dels números. El major capital és el valor del lliurament de les persones que fan possible el dia a dia d’aquest servei tan fonamental per una societat injusta que el fa necessari. Potser sí que molts dels voluntaris i voluntàries ho són per les seves conviccions religioses vinculades o no a l’església, però -en tot cas- ho fan des de la seva militància de base, per convicció i -massa sovint- sense aquell suport extraordinari que li donaria un millor abast a la seva aportació.

Acollida i acompanyament

Perquè, més enllà del suport econòmic per fer front a necessitats estrictament econòmiques, la gent de Càritas d’avui ofereix un espai d’acollida i acompanyament social, amb programes d’inclusió social, d’acompanyament sociolaboral i economia solidària o d’accés a l’habitatge. Les seves iniciatives van acompanyades també d’un gest de col·laboració amb la societat, de comunicació i sensibilització, com ara la conscienciació de les causes que comporten aquesta injustícia social tot convidant a la implicació i al compromís de la societat.

Una marginació evitable

És que, mentre no ens comprometem a eradicar les causes d’aquesta injustícia social que és estructural sí, però no per això acceptable, permetrem la marginació sistemàtica d’una bona part de les persones que conformem aquesta mateixa societat, és a dir, amb ciutadania de primera, de segona i també sense ni drets de ciutadania (per ni dir també sense els mínims drets inherents a tota persona). Potser tot plegat depèn d’un gest...

Una reflexió ben contundent

La memòria va presidida per una frase de la teòloga Pepa Torres molt potent: És urgent despertar del somni de la cruel humanitat -més que un somni és un malson- i posar-nos un col·liri als ulls per fer-nos conscients de que estem sostenint un sistema que està en guerra contra la vida, perquè atempta contra les bases mateixes de la seva materialitat i es construeix sobre l’espoli del Sud global”.

maribelanoia@gmail.com