LA SOLIDARITAT, MÉS ENLLÀ D'UN COMPROMÍS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A tombs sobre el concepte de la solidaritat, potser coincidint amb el conjunt d’activitats que es duen a terme en el marc de l’Octubre Solidari a Igualada, algunes reflexions.

La sensibilitat solidària de la gent és inqüestionable, sentir empatia o posar-se en el lloc de les persones que -en cada cop més indrets del món- pateixen necessitats i mancances bàsiques per raons de causes injustes, és un valor positiu que dona sentit al profund sentiment de la igualtat i dignitat inherent a les persones, a totes les persones per igual. Ara bé, com s’exerceix la solidaritat?.

La funció de les associacions solidàries

Les diferents associacions duen a terme diferents projectes de cooperació i ajut a comunitats de països determinats. Conrear aquesta relació d’intercanvi i fer present entre nosaltres la realitat d‘aquests indrets als que hi mantenen algun tipus de vincle és més que necessari. Participem de diferents realitats i també del lliurament de les persones que hi mantenen el seu compromís solidari.

El paternalisme és humiliant

Aquest concepte de solidaritat és incompatible amb l’actitud paternalista, per exemple l’almoina, un gest que pot pal·liar necessitats puntuals, però que no canvia una situació de superioritat dels uns damunt els altres perpetuant una situació de dependència injusta. Sovint s’ha confós la solidaritat amb l’ajut, limitant-ho a un suport econòmic imprescindible, però aquest no pot pas anar acompanyat de cap actitud de llàstima, potser sí de compassió, però mai de cap superioritat, perquè humilia qui la rep. És com rentar-se la consciència davant una injustícia però no fer res per canviar la situació que la provoca.

La tendresa dels pobles

Ja ho deia la poetessa nicaragüenca Gioconda Belli: “la solidaritat és la tendresa dels pobles”. És que si no hi posem tendresa a l’empatia que podem sentir amb la gent a la que volen exterminar literalment com a persones i col·lectivament com a poble, robant-los les seves terres, unes terres que han estat seves de tots els temps, és que no tenim cor.

Fer costat als que tenim a prop

Hi ha, com no, veïns i veïnes, persones que convivim a la mateixa ciutat, que pateixen més de prop cada realitat perquè la viuen molt seva. És legítim o no és legítim que, per una banda, mostrem la nostra empatia i tendresa per com estan patint la dissort del seu poble germà, i per l’altra aixequem conjuntament la nostra veu per denunciar aquesta operació mundial d’extermini del poble de Palestina, Cisjordània i ara també al Líban?. És que e que volen es fer un nou Orient Mitjà per sotmetre els països àrabs al domini imperialista d’Israel, els EUA i els qui tenen el poder econòmic mundial basat en la guerra com a negoci. 

Ser solidari – No callar

És clar que hem de sumar el nostre crit contra la guerra, contra totes les guerres. Ningú pot recolzar cap excusa que ens vulguin vendre. Els interessos econòmics no poden estar per damunt dels principis en que s’ha de regir la humanitat, els drets humans han de prevaler més que mai. Que no comptin amb el nostre silenci, que no parlin en el nostre nom, han de comptar -sobretot- amb la nostra solidaritat, la nostra tendresa, però no sense denunciar la injustícia i comprometre’s per erradicar-la. 

maribelanoia@gmail.com

L'EMPODERAMENT DE LA DONA, MÉS ENLLÀ DEL PROPI COS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El dèficit estructural d’igualtat de drets que hem patit, i encara patim les dones, és eminentment de tracte i reconeixement social com a persones que som. Des de molt lluny ser una dona era ser sols un objecte de desig i plaer pels homes, derivant sovint el substantiu de dona a donota, i més pejorativament, puta (o també “zorra”, en castellà). A la cançó guanyadora de Benidorm ho presenten com si ser una “zorra” fós un empoderament, com si -tal com es diu popularment- es pugui “sortir de l’armari” amb orgull, talment com una victòria.

Marginats i perseguits

És clar que no haver d’amagar-se per la pròpia condició sexual, de fet es pugui considerar una victòria, perquè no fa tants anys els qui no eren heterosexuals eren perseguits i condemnats a buscar-se la vida en antres soterrats, i esdevenir personatges estrafolaris amb l’objectiu de divertir, sense considerar ni tan sols la tristor que podien amagar sota tantes plomes i garlandes...

Mercantilitzar els drets adquirits

Ara bé, una cosa és poder viure sense haver d’amagar la pròpia identitat, un dret indiscutible, i l’altra és com el neoliberalisme s’ha afanyat a mercantilitzar aquest dret -com en tants drets- perquè el debat ja no és en normalitzar la diversitat humana, també en la seva condició sexual, sinó que ha convertit en un producte mercat amb les seves connotacions de consum per continuar tractant les persones únicament per la seva dimensió sexual. Les clíniques de cirurgia plàstica són ja un negoci fet a mida per treure’n beneficis.

Mares, monges o putes

Les persones, i particularment les dones, som molt més que sers sexuats. La manca de reconeixement del treball que des de temps ancestrals duem a terme les dones per a la reproducció de la vida (un treball que mai ha estat remunerat), on l’estructura social basada en la família ens feia dependents d’un home al que havíem de donar fills i tenir-ne cura, també a ell, que -a canvi- ens “mantenia”, hi ha contribuït, perquè les dones que no eren monges o mares eren putes i, amb el temps, ens han situat en un estatus menor que encara ens costa de superar.

La importància de la independència econòmica

D’ençà que les dones han accedit al mercat de treball, més enllà dels sous escandalosament inferiors abans, i la pervivència de la bretxa salarial encara avui, la situació ha canviat. A les dones mai ens ha fet por el treball, sempre hi hem fet front: tenim massa responsabilitats darrere nostre com per no esdevenir unes bones treballadores lliurades als reptes més sacrificats. Fins i tot les joves universitàries treuen notes superiors, per la seva intel·ligència -segur- però més segur encara per esdevenir independents en el seu futur i no dependre de ningú: tenen massa present la vida de les seves mares, àvies i besàvies...  

Ni menyspreu ni humiliacions

És cert, el millor coneixement del cos de les dones i l’avenç de la tecnologia ens donen un cert grau d’autonomia a l’hora de tenir les relacions sexuals pròpies de la vida mateixa, però hi ha la universitat de la vida que sols es pot adquirir per pròpia experiència. La relació amb els altres des d’una actitud d’igualtat, enfrontant els corresponents obstacles de la convivència i la compatibilitat de caràcters, no acceptant cap menyspreu ni humiliació, això també.

Aguantar no és estimar

Potser a molts homes, que encara es creuen amb superioritat envers les dones, els ve de nou i s’ho prenen malament. Massa sovint les dones, fetes per estimar, creuen que aguantar i esperar que algun dia canviaran és estimar, però un dia es veuen obligades a obrir-se el camí d’afrontar la vida soles, amb fills o sense i -si tenen feina- es defensaran esllomant-se treballant hores i més hores a costa del seu dret al descans. Les que tenen dependència econòmica han de pagar un altre preu que és el del camí dels advocats, jutjats i sentències decebedores de custòdies i manutenció, perquè -sovint- els instruments que han d’administrar justícia estan contaminats d’antigues mentalitats masclistes que no entenen la vida de les dones.

Una societat pornoficada 

Ho explica molt bé Zuriñe Ojeda en el seu article “mamá o zorra”: a ells els sembla molt divertit anomenar-se “zorra” els uns als altres i no entenen que nosaltres no ens hi divertim. Què els importarà a ells que aquesta paraula sigui la darrera que han escoltat moltes dones assassinades per les seves parelles, la que repeteixen a milers de vegades a cada cop, a cada humiliació?. És el pas lògic en una societat pornificada en la que fem creure a les joves que obrir-se un compte sexual a Only Fans és empoderat-se. Moltes dones surten, entren i fan -amb la seva vida- el que els hi dona la gana, sense necessitat d’aprovació masculina, ni la gai ni la hetero, i mereixen el mateix respecte que els homes. No tenim ni la obligació ni les ganes de reciclar insults podrits de semen ranci”.

Sense drets no hi ha empoderament

Hi ha paraules que no podem banalitzar ni per fer-ne espectacle. Les dones, més que ningú, ens hem d’oposar a que s’utilitzi el llenguatge sexista perquè sols es redueix a insultar la nostra condició sexuada. Fer-lo servir com ho fan els homes no ens allibera. El millor de l’empoderament que podem assolir és quan totes les persones, en particular les dones, tinguem els mateixos drets, i no solament sobre el paper, sinó en la vida quotidiana. Entendre que l’amor no és sols lliurar-se a les relacions sexuals ni fer l’amor embogits com si la vida sols fos sexe. N’hi ha i n’hi ha d’haver, però no ens confonguem. Estimar és -sobretot- conrear el respecte i encaixar les respectives emocions per construir una estima duradora, començant pels teus i el teu entorn.

El valor de la paraula com a vehicle de comunicació

Això no ho posa en cap manual, i l’experiència que ens ha donat la vida sovint ha passat de llarg sense constància. D’aquí cal reivindicar el valor de la paraula, de la comunicació verbal entre les persones, en particular la inter generacional. És molt més saludable que la comunicació freda, individualista i aïllant dels mòbils, que mai podran substituir una abraçada com cal. La cançó triada per anar a Eurovisió, a mi no em representa de res, ni com a país ni -molt menys- com a dona.

 

maribelanoia@gmail.com