iutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
 |
| Rescatistes voluntaris |
El terratrèmol del dia de Sant Joan a les costes de Veneçuela ha fet trontollar més coses que el propi sisme, aquella brusca sacsejada de l’escorça terrestre que va provocar l’alliberament d’energia acumulada, a causa del moviment i la fricció de ples laques tectòniques, també ha fet aflorar l’amagat sentiment de solidaritat que perdura en la humanitat i que, en ocasions com aquesta, es fa sentir.
Viscut
ben de prop en la distància
Em va arribar
la proposta de fer algun acte per facilitar la trobada dels veneçolans i altres
llatinoamericans que viuen entre nosaltres. No es tractava de dur a terme cap
acte de tipus polític sinó -simplement- de compartir el dol. Hi ha moments en
que poder compartir el dolor i la impotència amb els qui tens més a prop és
fonamental, i fer-ho també amb els propis veïns i veïnes potser no guareix,
però aquella abraçada de solidaritat conforta i fa possible que aquest dolor
tan fort no es pateixi en solitud.
Amb
el cor a Veneçuela
Eren les vuit
del vespre del divendres que, en un racó del Parc Central, sota la fresqueta
d’uns arbres que et feien passar l’extrema calor que estem patint aquests dies,
ens anàvem aplegant una trentena de persones de totes les edats, homes dones,
famílies amb els seus infants... Tot formant un cercle se’ns va donar la
benvinguda: “Ens reunim avui aquí amb el cor posat a Veneçuela. Ens convoca el
dolor per les persones que han perdut la vida a causa dels terratrèmols, la
preocupació per aquelles que encara estan desaparegudes sobta la runa
d’edificis sencers, el patiment de les famílies que ho han perdut tot i també familiars i coneguts dels que encara
no en saben res i que posen la seva confiança en qui –amb coratge i valentia-
treballen per rescatar vides i reconstruir les seves comunitats. Una trobada
que neix del desig d’acompanyar des de la distància, de recordar que cap poble
s’ha de sentir sol quan el dolor li travessa el cor”.
Com
poder fer arribar l’ajut tan necessari
Sí, ja ho sé,
és complicat poder organitzar-se per fer arribar la nostra solidaritat, massa
lluny, problemes de transport... és més pràctic ingressar diners en un compte
bancari... Però és fred i no et mitiga ni la impotència ni el gest de
solidaritat que et pot confortar. Una de les assistents, l’endemà faria un altre
viatge a a la Cartoixa de Montalegre (Tiana) on, emparat pel mateix Vaticà, recullen
tot tipus de material per fer-lo arribar als damnificats: medicaments, bolquers, roba o aliments de
primera necessitat...
El
més bell de la humanitat
Ens deia la
Claudia: Hi ha dolors que semblen impossibles de comprendre. La terra ha tremolat,
moltes famílies han perdut als seus estimats, les seves llars i part dels seus
somnis. No obstant, enmig de tanta foscor, també hem vist el més bell de la
humanitat: Hem vist mans que rescaten, persones que comparteixen el poc que
tenen, veïns que s’abracen, voluntaris de tot el món que arriben sense
preguntar a qui cal ajudar, pobles d’arreu del món que estenen la seva mà.
Aquesta és l’esperança que també neix al bell mig de la tragèdia”. I cloïa
dient: Que cada gest de solidaritat sigui una llum en el camí de la
reconstrucció, Que el dolor compartit trobi consol en cada abraçada i que es barri
el pas a perdre l’esperança”.
Vivències
des de l’emoció
Diferents
intervencions espontànies varen fer possible expressar sentiments, plorar
sentint-se acompanyat, emocionar-se en el minut de silenci i encendre unes
espelmes que anaven acompanyades de tot el caliu i estima dels participants. La
mare de la Gabriela em va dir que se li havia anat aquella tibantor a l’estómac
que feia dies no la deixava viure, i un noi de Veneçuela va dir que els primers
dies, quan mirava els vídeos, només feia que plorar i plorar sense consol, però
a mida que veia l’enorme resposta de la gent lliurats a rescatar, a ajudar, a
consolar o a arremangar-se per ajudar, el plor ja es convertia en llàgrimes
d’emoció i esperança en una humanitat que s’ha fet present.
I compartint
un pica-pica conversaren animadament, perquè o bé es saludaven entre sí els que
ja es coneixien o encetaven una nova coneixença i convivència que trencava
aquell aïllament que existeix en una mateixa ciutat, encara que sigueu
originaris del mateix poble.
