PIERA HA OMPLERT ELS SEUS CARRERS CONTRA L'ODI

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Tal i com es demanava a la convocatòria, centenars de persones varen omplir divendres passat els carrers de Piera per palesar el rebuig al greu atac d’haver cremat la mesquita, que la comunitat musulmana havia construït des del voluntariat. Un acte inacceptable que no pot quedar en silenci.

Concentració a Gall Mullat

Mica en mica s’anaven concentrant al Parc del Gall Mullat nombroses persones de totes les edats i condició que ultimaven els seus cartells i pancartes, preparades amb compromís.

Les proclames

Arrencava la manifestació pels carrers de Piera fins arribar on hi ha la mesquita cremada. Durant la marxa es sentien diverses proclames com ara: Mesquita sí, odi no; no va ser un incendi, va ser un crim d’odi; ens varen cremar la mesquita però no la dignitat; omplim els carrers contra l’odi i la desinformació; fora feixistes dels nostres barris; diversitat és riquesa; som veïns, som diversitat...

La intervenció de Yahya Mokhtari

En arribar a la Mesquita, els manifestants eren rebuts amb una ampolla d’aigua, un gest d’hospitalitat que -després d’una caminada de tarda en ple juliol- s’agraïa.  Tot seguit es varen fer alguns parlaments. En primer lloc, el president de la Comunitat islàmica de Piera Yahya MoKhtari Nifa va llegir un comunicat on agraïen les mostres de suport rebudes, tant per part del teixit social com també l’Institucional, però va afirmar que no s’havien pas trobat sols sinó que es sentien molt acompanyat per les associacions i entitats que conformen la vila de Piera, perquè ells també en formen part. També que aquest fet no els havia fet enrere pel que fa a la seva religió, cultura, fe i esperança, defensant els valors de la convivència des de la pluralitat de confessions religioses o identitats culturals. Són, va dir, camins compartits.

Chaimae Mokhtari (UCFR – Piera)

Per la seva banda Chaimae Mokhtari va llegir el comunitat de la UCFR de Piera (constituïda recentment) en el que denunciava que els problemes que patim com a societat són estructurals i no pas culpa de cap comunitat, que assenyalar els més vulnerables només divideix i empitjora la convivència. Es va referir a la ofensiva mediàtica de divulgació del discurs de l’odi fent present els fets que s’han donat aquests dies a Torre Pacheco (Múrcia).

El testimoni de Sara él Messari

La portaveu de la UCFR de Piera Sara él Messari, després d’afirmar que no deixarem que la por ens guanyi, com a filla de pares immigrants, va voler dedicar unes paraules molt especials a aquelles mares i pares de famílies musulmanes que ja fa quaranta anys varen prendre la decisió de deixar-ho tot enrere per venir a viure a Piera, a la recerca d’un millor futur: “Soc plenament conscient del que suposa créixer i viure entre dues cultures, del pes que suposa sostenir la seva identitat entre dues llengües, dues maneres de viure, dues mirades... Per això, les vostres filles i fills també lluitarem, lluitarem per la convivència, respecte i justícia social, i ho farem aquí, a Piera, perquè també és casa nostra, perquè la nostra identitat no és una amenaça, és una riquesa.

Un minut de silenci molt eloqüent

Com a cloenda es va dur a terme un minut de silenci contra l’odi, la violència, el racisme, feixisme i la intolerància. Va ser un silenci compacte, un moment compartit on el respecte en la diversitat es va fer palès més enllà de les paraules.

maribelanoia@gmail.com

 

 

VOLEN DESTRUIR LA CONVIVÈNCIA PERÒ NO HO ACONSEGUIRAN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A la matinada del dissabte va ser cremada la Mesquita de Piera. Un espai que la comunitat islàmica del municipi, formada per persones treballadores i humils han contribuït, amb recursos propis, a la construcció d’aquest espai de pregària i convivència. S’havia construït amb esforç, il·lusió i ganes de conviure i que -just pendent del darrer tràmit administratiu de l’Ajuntament- estava a punt d’inaugurar-se.

Un atac islamòfob

A banda de la reacció immediata de la majoria dels vilatans de Piera i el conjunt de la societat, des de la Unitat contra el Feixisme i el Racisme de Piera afirmen que “això no ha estat un accident. Ha estat un atac contra la llibertat religiosa, un atac al cor d’una comunitat. Ha estat un acte islamòfob, i condemnen, amb tota la contundència, aquest fet criminal”. Manifesten expressar l’absolut suport a les famílies musulmanes, a la comunitat islàmica local i a totes les persones que, dia a dia pateixen les conseqüències del racisme i els discursos d’odi. Estan convençudes que no és un cas aïllat, sinó el resultat directe d’un discurs que normalitza la por i el rebuig i l’odi cap a les persones musulmanes. Cremar una mesquita no és només   destruir un edifici, és intentar trencar la convivència, sembrar por, negar el dret a pregar, a reunir-se, a viure en pau.

El bisbe de girona
 en una pregària interreligiosa

Contundent rebuig del bisbe

Davant dels fets, tant el Bisbat de Sant Feliu de Llobregat com la Parròquia de Santa Maria de Piera, han emès un comunicat conjunt condemnant l’atac i mostrant la seva “solidaritat i proximitat amb els membres de la comunitat musulmana de la població”. A més, han reiterat el seu “rebuig a qualsevol tipus de violència” i han fet una crida a la convivència i al respecte mutu. En Xavier Gómez, el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, al que pertany Piera, ha manifestat el seu contundent rebuig davant els fets tot afirmant que “ens trobem davant d’actes xenòfobs i vandàlics que cal rebutjar com a societat i com a Església, recordant que els principis de la seva doctrina social, entre d’altres, impulsa acollir, promoure, protegir i integrar les persones migrades, remarcant la importància de defensar la llibertat religiosa.

Encaixada de mans i desitjos de pau

I el rector de la Parròquia de Santa Maria de Piera, Carles Muñiz, ha relatat que s'ha traslladat a saludar “els amics de la comunitat musulmana per expressar la solidaritat en nom personal i també en nom de la comunitat cristiana a la vila de Piera”. Muñiz ha destacat que aquesta mesquita és “fruit del treball de les persones d'aquesta comunitat religiosa, persones treballadores, moltes ja amb molts anys de presència aquí a Piera, som amics, som veïns, compartim molts espais aquí a la vila”. El rector ha ressaltat que la trobada amb la comunitat musulmana ha estat plena de “reconeixement, encaixar les mans, desitjar-nos la pau, una abraçada sincera”.

La Comunitat musulmana els fa costat

També les tres principals federacions musulmanes de Catalunya (UCIDCAT, FCCI i FIC), han manifestat que “l’atac ha estat motivat per l’odi i la voluntat de fracturar la convivència”. En el mateix escrit, les tres federacions han aprofitat per agrair les mostres de solidaritat rebudes des del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, la parròquia de Santa Maria de Piera, l’Ajuntament del poble i el conseller de Justícia de la Generalitat.

La germanor entre religions

Per la seva banda, el Grup de Treball Estable de Religions (GTER) també ha mostrat el seu suport, adherint-se al manifest i destacant la importància del diàleg interreligiós a Catalunya: “Esperem que aquests actes no es tornin a repetir. La germanor entre religions a Catalunya ha estat i vol ser un motiu d’orgull, com a exemple per a la nostra societat.”

Més enllà de la llibertat de culte

És que l’atac, que ha causat una profunda commoció entre els veïns de Piera, va més enllà de la llibertat de culte i de religió que conreï cadascú. N’hi ha que no pertanyem a cap organització religiosa però que creiem en els drets humans i estem compromesos contra les injustícies. És un tema fonamentalment de drets de ciutadania.

Els molesta la convivència des del respecte

Potser per això, perquè amb els anys hem anat construint veïnatge de convivència des del respecte i la pau, compatible i viable, els qui atien el discurs de l’odi ho pretenen destruir i volen enfrontar-nos els uns amb els altres, tot i que tots som de base, però volen que els uns estiguin per damunt dels altres, o a l’inrevés, els altres per sota dels uns.

Mobilitzacions contra l’amenaça d’expulsió

Aquesta setmana s’ha convocat una manifestació a Barcelona sota el lema: “Contra el terrorisme racista comunitat antiracista”. És a dir, la unitat i la normalització de la convivència entre diferents ens farà més iguals en drets foragitant la islamofòbia i fent front comú per impedir l’amenaça d’extradició de 8 milions de ciutadans d’aquest país simplement per raons d’origen, associant immigrants amb delinqüents, quan els delinqüents són els qui promouen aquests aldarulls que promouen l’odi.

Intolerància a qui ens vol dividir

 No permetem que es repeteixi la història. Alguna cosa haurem après. Els nostres veïns i veïnes només som persones i famílies que convivim en el dia a dia, potser amb cultures d’origen, gastronòmiques i de vida diferents, però compatibles des del respecte. La única intolerància ha de ser amb qui ens vol dividir i fer com incompatible la nostra convivència, quan la pluralitat i la diversitat és el valor més gran d’una societat com la nostra. Feixisme mai més!

maribelanoioa@gmail.com

RESIDIR TAMBÉ ÉS CONVIURE

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Dissabte passat els carrers de Barcelona tornaven a omplir-se de gent amb una significativa assistència. El motiu?: la dificultat d’accés a l’habitatge en que es troben molts joves i també aquelles famílies que es troben  desnonades dels seus antics llocs de residència per la intrusió d’un mercat immobiliari que, amb l’excusa de destinar aquests habitatges a la indústria del turisme i amb mobbing inclòs, han disparat els seus preus de lloguer fins a límits de que molts veïns i veïnes es veuen expulsats del barri de tota la vida, sense poder adquisitiu per adquirir un nou pis pel nivell prohibitiu dels seus preus, obligats a traslladar-se a les àrees exteriors a la mateixa àrea metropolitana i -fins i tot- més enllà dels seus contorns.

Prou especulació

Els organitzadors compten que eren més de 126.000 persones que sortiren al carrer per una rebaixa del 50 % dels lloguers, l’establiment de contractes indefinits, la prohibició de compra d’habitatges per especular i la recuperació dels habitatges per a ús residencial.

Dificultat afegida

L’accent es posava, principalment, en la singular situació en que es troba la població migrada pel racisme soterrat que impera en el sector a l’hora d’adjudicar la contractació dels habitatges que surten al mercat. En algunes pancartes es denunciava que el racisme immobiliari és insuportable doncs afecta la vida de persones migrants, negres i/o racialitzades, arreu. A Barcelona, per exemple, hi ha persones que viuen en habitacions de 6m2, sense finestra, que han de pagar un mínim de 500 €. A banda és impossible llogar cap pis sense tenir residència legal, i si tens el permís de residència has d’acreditar que disposes d’un contracte indefinit. Fins i tot, i malgrat s’hagi adquirit ja la nacionalitat, es veta el contracte de lloguer simplement per la pròpia aparença física o de trets culturals, vetant al “diferent” encara que tingui ja la nacionalitat. Això és racisme i xenofòbia...

Gent sense casa, cases sense gent

Les immobiliàries diuen que s’hi veuen obligats per la demanda dels seus clients, els propietaris. Potser sí, però no és acceptable que hi hagi tants pisos buits quan hi ha demanda: és indecent, és indecent, gent sense cases i cases sense gent...

Front l’aïllament: veïnatge

Aquesta política d’exclusió immobiliària afecta també la composició de les mateixes ciutats. No és el mateix  que es conreï una relació de veïnatge, de barri, de conèixer i saludar els propis veïns i veïnes, que no pas una relació individualista on tothom tanca la porta de casa seva sense ni saludar-se en compartir l’ascensor. Ho vàrem viure amb la pandèmia on la humanitat que portem dintre surava tot preocupant-se del veïnat que podia necessitar ajut.

Un dret humà universal

L’habitatge és un dret universal que hauria de ser assequible per tothom. Els joves no s’haurien de veure obligats a viure amb els seus pares fins aquella edat que han de tenir vida pròpia. Han de tenir-hi una relació estreta de cura recíproca, això sí, però havent-se ja emancipat de la seva dependència. Altrament, la gent gran no s’hauria de considerar sols un recurs econòmic pel fet de cobrar la seva pensió ni veure’s expulsada de l’entorn que l’ha acompanyat tota la vida. Hauríem de reprendre la interrelació i la inclusió, des de la veritable riquesa de la societat, des del valor natural que és la diversitat en sí mateixa.

Viure i conviure

Regular els preus de lloguer i fer l’habitatge assequible condiciona -i molt- el tipus de ciutat que volem. Va molt més enllà que els arguments econòmics d’interessos particulars o especulatius, va de poder viure i conviure on es resideix.                

maribelanoia@gmail.com

ALS IMMIGRANTS, NO

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Les migracions són inherents a la humanitat. De fet, molts catalans i catalanes també han migrat o s’han exiliat en el decurs de la història i ho continuen fent actualment. Ho fan i ho han fet com tothom: buscar millors oportunitats i, en definitiva, per fer sostenible la mateixa vida. Homes, dones i nens es veuen obligats a abandonar els seus països d'origen per diverses circumstàncies, el dret internacional recull el dret a migrar i a l'asil com un dret humà, així com el principi de no devolució, que estableix la prohibició dels estats de retornar a les persones que arriben com a refugiades al seu territori a un país considerat no segur.

Causes per a emigrar

I qui posa en dubte que, per l’empobriment causat a molts països com a conseqüència tan de les guerres i el terrorisme global com per l’espoli que, bàsicament occident, ha fet dels recursos naturals dels seus països, sota uns règims polítics molt dictatorials i poc democràtics, és la circumstància que els obliga a subsistir fora del seu país i -sovint- cercar-ne asil?.

Un problema o compromís solidari?

El que no és de rebut és que des d’aquí ens ho mirem com un problema i no com un gest de solidaritat que ens compromet amb el seu infortuni, perquè qui ha triat néixer en el país que li ha tocat de venir al món?. El problema és dels immigrants, es diu des d’un discurs d’odi, sobretot xenòfob i amb criteris de l’aporofòbia,  i també perquè -també a nivell europeu- han generat unes polítiques de tancar fronteres -i posar murs de contenció- com si es tractés de fortificar un castell medieval: són perillosos i cal protegir una situació de privilegi d’uns quants, perquè qui posa fronteres a aquells estrangers que venen amb les butxaques plenes?. Mentrestant, les empreses de seguretat estan fent el seu negoci milionari a costa de les pors a la inseguretat general que aslguns han generat.

Els problemes reals

Segons el darrer baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), la immigració és percebuda per la població enquestada com el principal problema del país. No ho és, sembla, la desigualtat, ni l’atur, ni el preu de l’habitatge, ni els sous insuficients, ni el desastre climàtic, ni els assassinats de les dones pel fet de ser-ho, ni el genocidi de Gaza, ni les guerres, ni l’immens poder de les grans corporacions....

Murs a les fronteres

Allò que és inhumà són les barreres que s’han construït per tallar les ales al dret a emigració que tenen els pobles. El 65,8 % de la població catalana és immigrant o descendent d’immigrant, ja sigui fruit de l’emigració d’altres parts de l’estat com també d’internacionals. Ja fa molt de temps que no són immigrants, sinó ciutadans i ciutadanes d’aquest país d’acollida. Fins i tot molts dels seus infants han nascut i crescut aquí. Per això és inacceptable que, a la darrera Fira d’Igualada, tornés a passar com l’any passat tal i com ho denunciàvem per la Festa Major. Un infant es va dirigir a un estand on repartien globus i li varen dir que hi tornés l’endemà. L’infant hi va tornar i li varen dir que s’havien acabat. El mateix estand el diumenge al matí en repartia; això sí, als qui tracta despectivament com a immigrants els ho negava, per molt que tan sols sigui un infant.

No soc racista, però...

Són fets de la discriminació quotidiana que ens envolten més del què ens sembla. Perquè tothom diem: “jo o soc racista, però...”, però en fons mantenim una actitud de no inserció vers qui tractem com a diferent des de la discriminació, encara que això suposi repartir globus discriminant determinats infants.       maribelanoia@gmail.com

ÉS INDECENT, GENT SENSE CASES I CASES SENSE GENT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La ONU commemora cada 21 de març el Dia Internacional de la eliminació per discriminació racial i, en aquest sentit, el cap de setmana passat es varen dur a terme nombroses mobilitzacions arreu del món, tot i que han estat bastant silenciades (algunes fins i tot reprimides) perquè s’han emmarcat en el context d’auge de l’extrema dreta que amenaça perillosament  la convivència des dels principis d’igualtat social de drets. Un dels aspectes en la vida quotidiana on ho palpem amb més cruesa és en l’accés a l’habitatge de les persones que conformen la nova ciutadania, millor dit -i particularment- les persones migrants de països d’origen musulmà, doncs per al nou feixisme d’avui- són aquelles persones a estigmatitzar i excloure de la nostra societat, una societat que la gent de bé apostem per què sigui diversa i inclusiva.

L’habitatge un dret fonamental

La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 25.1, recull, entre altres, que “tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a sí i la seva família, la salut i el benestar, especialment quan a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris...”. També ho consagra la nostra carta Magna, la mateixa Constitució que -darrerament- tant la dreta com l’extrema dreta evoquen amb tant de fervor: l’article 47 declara que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adient, indicant que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. Un dret escandalosament incomplert.

Un problema real i prioritari

L’habitatge és un problema real i prioritari per a molta gent, perquè és una necessitat real, i els obstacles per al seu accés s’han multiplicat fins al punt d’esdevenir impossible per a molta gent jove i també per a moltes famílies que viuen una situació precària. És un tema de preus, sí, d’inaccessibilitat en funció del nivell de salaris mitjà i la precarietat laboral generalitzada, però també dels límits d’intervenció publica en el mercat de l’habitatge, un mercat que marca unes normes excloents no sols a nivell econòmic sinó -també- per discriminacions d’un altre tipus.

L’empadronament un deure públic

És obligació dels Ajuntaments empadronar tothom qui viu al seu municipi, però cal presentar un contracte de lloguer o algun requisit semblant que demostri fefaentment la residència, i aquest és el peix que es mossega la cua: no tens lloguer si no hi ha empadronament i no hi ha empadronament si no tens -com a mínim- un contracte de lloguer, a banda de les dificultats d’assolir el mateix permís de residència...

Persianes baixades i carrers buits

El mercat de compravenda està desorbitat i diuen que hi ha manca d’habitatges en règim de lloguer, però el centre de la ciutat està plegat de pisos buits, com també buits són els seus carrers sense vida i amb la persiana baixada dels seus locals comercials. No obstant, si truques a una Immobiliària i demanes informació dels pocs anuncis que hi surten, si el teu accent és estranger et trobes ja amb la resposta de que “està llogat” i et pengen el telèfon tot seguit; i -si encara que siguis estranger però parles català- pots esperar que t’atenguin i citar-te, però en presentar-te (sobretot si ets dona i portes un mocador al cap), et diuen que l’han acabat de llogar. Mentida, perquè al dia següent el mateix pis encara està lliure, i a tu no t’han pas avisat. Algunes finques a les que he preguntat, m’han dit que tenen indicacions dels propietaris i, és clar, qui paga mana. Ho sento però no ho entenc, ni ho vull admetre. No pot ser que la ciutadania sigui tan rància per preservar un habitatge buit quan es poden obrir les portes a demandes de primer ordre.

Les polítiques racistes obren les portes un mercat negre

Aquest tipus de polítiques, a banda d’una exclusió insultant, sols obre les portes a un mercat negre sense entranyes on -per exemple- per tal d’assolir l’empadronament (requisit bàsic que obre qualsevol porta dels serveis ciutadans com ara l’atenció mèdica o l’accés a una plaça escolar...) algú hi posa preu (fins a 400 euros per empadronar algú). Cobrar per facilitar un servei que és públic i gratuït és indecent, com indecent són altres tripijocs que es produeixen quan la supervivència t’obliga a acceptar situacions irregulars, perquè sempre hi ha qui s’aprofita de les necessitats dels més pobres que ells...

Si ets magrebí o musulmà, missió impossible

Trobar pis, o simplement llogar una habitació, és una veritable muntanya russa. La nul·la política d’habitatge públic del govern d’Igualada en els darrers 12 anys i la disparada pujada de preus del lloguer, està provocant que molta gent quedi fora de l’accés a l’habitatge també a Igualada,  on no hi ha hagut cap tipus d’iniciativa, ni per part de l’Ajuntament ni per part de la Generalitat, per assolir habitatge públic, sotmetent la seva ciutadania a mercè de la iniciativa privada i les seves conseqüències de discriminació. La construcció dels 12 pisos que actualment s’estan fent, ha estat una proposta feta per Igualada Som-hi des de la oposició, una de les contrapartides arrencades per abstenir-se en el Pressupost Municipal per tal de que la ciutat, els serveis bàsics, puguin funcionar, però que encara no estan disponibles, També es pot assolir una reducció de l’IBI si reformes el teu habitatge buit i el poses a lloguer a la borsa d’habitatges municipal (on es suposa no hi ha discriminació).  

És, simplement, indecent

Recordo a Silvia Pérez Cruz com va irrompre a la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí 2016 cantant “No hay tanto pan” que havia estat la cançó guanyadora del certamen: “és indecent, és indecent, gent sense casa i cases sense gent”. És que és aquesta realitat el que fa encara més incomprensible la situació. I em torno a preguntar: mentre hi ha persones que necessiten habitatge, què fan tants pisos buits al mig d’una ciutat que es mor per manca de vida als seus carrers més cèntrics on les persianes dels seus comerços estan tancades?.

maribelanoia@gmail.com

 

 

EXCLOSOS, EN DEFINITIVA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja immersos en plena campanya d’aquestes eleccions municipals. Les que ens són més properes perquè, per una banda, els qui adquireixen una responsabilitat de governar en allò públic ho faran en aquell àmbit institucional més proper, i -per l’altra- perquè podem conèixer més o menys els qui es presenten com a candidats, i això pot suposar majors o menors simpaties segons el tarannà de cadascun d’ells o elles, i així poder discernir entre les falses promeses o els discursos de conveniència d’aquells i aquelles que ofereixen més compromís a l’hora de tenir en compte les necessitats de la ciutadania, sobretot la que encara no es sent prou cridada a la participació.

Abstencions voluntàries i no

Aquest és un tema que sempre em preocupa perquè si no hi ha una participació alta vol dir que tenim un sistema democràtic limitat, perquè no recull la opinió de tota la ciutadania. Respecto, com no, els qui opten per la opció d’abstenir-se, ja sigui per mor de les seves idees o perquè no es senten representats per cap de les candidatures que opten a les eleccions. Però em preocupa molt la abstenció dels que es senten exclosos, els que no es senten integrats de ple en la seva ciutat, la que viuen o treballen perquè pensen que això no va amb ells. Per les meves conviccions democràtiques, i per tot allò que varen anhelar els qui visquérem la manca de llibertats de la dictadura, em sap molt de greu, perquè la democràcia pren sentit quan les persones s’impliquen en el seu dia a dia, tot i que el sistema que tenim es limita a demanar el nostre vot cada quatre anys, i els elegits actuen com si tinguessin carta blanca per fer i desfer segons els sembli, havent de donar comptes cada quatre anys i prou, i difícilment poden ser complerts i justificats: les promeses enlluernen la memòria real que hauríem de tenir..

Desencisats de participar

L’experiència ens diu que, en la vida post-eleccions, es troben davant la necessitat d’arribar a acords de govern o a prendre decisions importants davant imprevistos, però jo no abdico del sentit més profund de la democràcia que és el que implica una participació continuada, no tan delegada. Possiblement, alguna de les raons dels absentistes o els qui voten en blanc sigui per aquest desencís post-electoral, doncs consideren que el que fan no s’avé amb el que han promès.

Exclosos per la força

Ara que, el que em sembla del tot inacceptable és que hi hagi exclosos involuntaris per raons d’unes lleis que els ho impedeixen. No es pot votar sinó es té DNI, i aquest no es pot tenir fins que no es té la nacionalitat, és a dir, que poden passar 10 anys després d’haver assolit amb dificultats a la residència legal a la seva ciutat però no hi poden intervenir de ple perquè la llei no els permet de votar.

Lamine Sarr
un dels portaveus

Proposició no de Llei per una “Regularització ja”

Fa més d’un any que l’anomenat “Moviment regularització ja” que aglutina centenars de persones sense papers amb el suport de diferents ONG i algunes formacions polítiques, endegaren un campanya de recollida de signatures de regularització per tothom, campanya en la que des d’Igualada hi vàrem participar activament. Les signatures recollides els varen permetre, la setmana passada, poder enregistrar al Congrés dels Diputats una Proposició No de Llei per exigir al govern un procés de regularització “permanent i sense condicions” per a totes les persones que viuen al nostre país però que no han pogut encara assolir la seva documentació en regla.

Cuidadores sense papers

Exclusions discriminatòries

És que, en la situació actual, aquesta exclusió té unes indiscutibles connotacions discriminatòries de caire racista, perquè aquestes persones, que formen part de la nostra vida quotidiana a la ciutat on vivim, no tenen DNI perquè encara són considerats estrangers o estrangeres, i com que la immigració d’avui ve de països amb trets diferencials d’aspecte i cultura d’origen, el discurs de l’odi pretén que tinguem por al diferent, que els excloem del nostre entorn, que no ens barregem ni ens hi interrelacionem. És així com, dissortadament, el feixisme suposa una amenaça real no solament per la convivència sinó per a la pèrdua de llibertat i drets  humans que són de tothom, tant dels nouvinguts com dels que som d’aquí de sempre.

Per una presència activa i no solament simbòlica

Que no puguin votar per al Congrés dels Diputats o pel Parlament de Catalunya té un abast, però que no ho puguin fer en unes eleccions municipals, per elegir o poder ser elegits per a ser representants del seu propi Ajuntament és inadmissible.

Que els meus fills no hagin d’emigrar com he hagut de fer jo

Hem vist com algunes candidatures recullen a candidats que potser tenen una procedència externa però que ja han pogut assolir la seva nacionalitat. En Mohamed Bouharrat, per exemple, en la seva presentació com a candidat, va dir que volia maldar perquè Igualada tingui un futur i que els seus fills no hagin de marxar a un altre lloc per cercar-lo com -al seu dia- va haver de fer-ho ell mateix. La presència d’aquests candidats és molt significativa, però no s’ha de limitar a que hi figurin sense més (com al seu dia ens hi deixaven anar les dones, sols per a justificar-se, com un florer), sinó que ha de servir per una plena integració social i que la diversitat cultural esdevingui un signe de la riquesa moral i cultural de les persones que conformem la pròpia ciutat.

El dret a vot, el millor antídot contra el feixisme

Per això el dret a vot és el millor antídot contra el feixisme i el racisme, per evitar l’exclusió social i també l’exclusió de la pròpia ciutadania, perquè cap persona és il·legal. Establim una línia vermella. Barrem el pas a la intolerància i l’odi. NO HAN DE PASSAR I NO PASSARAN.

maribelanoia@gmail.com

 

EL PATIMENT HUMÀ PER LA MANCA D'HABITATGE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Eren 2/4 de vuit del matí del dimarts 8 de novembre. Diversos vehicles dels Mossos d’Esquadra amb 3 furgons de la coneguda BRIMO (la seva brigada mòbil), tancaven el Carrer Serra Marsal (en la seva cruïlla prop el Passeig Verdaguer) on hi viu el Soufian i la seva família (esposa i tres fills petits de 6, 4 i 2 anys). Què passa?, li preguntaven els seus fills a partir de l’enrenou que s’havia format al carrer, reflectit en el rostre dels seus pares, endevinaven es tractava d’alguna cosa greu.

El dret a cercar un millor futur

El Soufian prové d’Algèria. Ell és professor de llengües i la seva esposa és advocada, per tant amb coneixements i consciència suficient dels drets humans i l’anhel que, tant els seus fills com ells mateixos, en poguessin gaudir. És la opció de tants i tants emigrants que veuen limitat els seus drets i la mateixa llibertat al seu país i opten per emigrar a Europa, baluard d’aquests drets humans i dels valors socials de les seves democràcies, tot buscant un millor futur. Varen anar primer a Suècia, però allà el nivell de vida és massa car i assolir la documentació necessària per poder-hi treballar, era molt difícil. Així que decidiren venir al nostre país, aterrant a Igualada. Com tantes famílies, i degut a la manca d’habitatges amb lloguer accessible, opten per instal·lar-se en un pis buit dels que han passat a ser dels bancs, per impagament dels seus compradors, o de la mateixa constructora que, amb la crisi financera, havien fet fallida. És clar, els bancs als que se’ls va rescatar financerament (perquè poguessin estar al servei d’una economia minvada per la crisi financera), s’ho van embutxacar com a dividends i encara no en tenen prou, doncs han creat grups associats per fer-se amb tot el patrimoni immobiliari per especular-ne encara més.

Ja ho diuen: la Justícia és cega

Certament, com més lluny està el poder menys entranyes té, perquè aquesta ja era la 4a vegada que anaven a fer el llançament de la família del Soufian de l’habitatge on hi viuen. Però en aquesta ocasió, la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Anoia) havia convocat gent a la porta per impedir-ho, i eren diverses les persones que s’hi havia presentat per donar suport a la família i evitar així, en la mesura del possible, aquest llançament. Una execució de sentència que no importava que els serveis socials certifiquessin que la família no té alternativa residencial i que està en situació de vulnerabilitat, circumstància que -en aquests casos- la llei exigeix la suspensió del llançament.

Pendent ja del permís per treballar

Com tampoc han volgut recollir, ni tan sols escoltar, que en Soufian ja té presentada la documentació requerida a estrangeria per assolir la seva regularització administrativa i, tant aviat com la tingui, s’incorporarà al treball presentat pel seu permís que li permetrà desnuar la seva situació i negociar, segons el que disposen les lleis 1/2002 i 24/2015, un lloguer social per poder continuar vivint a l’habitatge que estan ocupant. El llançament es va aturar però té una prorroga de 30 dies.

L’amenaça d’endur-se els menors

Amb aquests arguments i que a la casa hi vivien menors que s’estaven neguitejant per tot plegat, calia tenir en compte també la protecció del menor. Com a resposta, la comitiva judicial que actuava en nom del “fons voltor americà Ceberus” li va dir que havia de marxar, i que, si el problema era la protecció del menors, en el cas d’haver de tornar una altra vegada, vindrien amb una delegació de la DGAIA i s’endurien els infants. La DGAIA es suposa que és per protegir els menors de famílies desestructurades, i aquesta en cap moment ho és, quina millor família poden tenir els menors si són els propis pares que sols són víctimes de les polítiques especulatives de l’habitatge?. El que el Soufian no s’explica és com el seu amic de la infància, que va optar per anar a Ucraïna i -amb la guerra- va venir aquí, en 24 hores tenia la documentació administrativa necessària per estar legalitzat i poder treballar.

No és un cas aïllat

El del Soufian no és un cas aïllat. La família de la Ghariba, que són del Marroc i porten 8 mesos vivint en un habitatge de SAREB S.A. (un altre fons voltor bancari), ha rebut ja l’ordre llançament per aquest dijous 17 de novembre. Just ha pogut presentar la sol·licitud d’advocat d’ofici per si li atorguen a temps de poder negociar un ajornament. M’explica que no ha pogut comprar ni la nevera per mor de que l’hagin de deixar allà, o sigui que ha de proveir els aliments frescs de tots els membres de la seva família, el marit i 4 fills (el de 14 anys és epilèptic)  anant a comprar-los cada dia. La Latifa, que va cursar estudis de gestió empresarial, porta aquí 7 mesos, té marit i dues filles. També la Manar, que porta bastant temps lluitant, amb el seu fill i la seva filla, després d’un divorci difícil, ja ha rebut la primera carta de desnonament.

La funció de la PAH

He parlat amb la Núria Poch de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca de l’Anoia) i m’ha explicat que, d’ençà de que es varen posar en marxa l’any 2013, primer es varen trobar que les famílies estaven majoritàriament afectades pels abusos dels interessos de la hipoteca o perquè, amb la crisi financera, s’havien quedat sense feina i minvat els seus ingressos. En principi la gent ho amagava i preferien pagar que menjar, poc a poc la gent prioritzava el menjar a risc de perdre l’habitatge. Molts varen fer una dació del pis per quedar-se sense deutes, d’altres varen poder acollir-se al lloguer social que es va legislar però que, al seu venciment, no els hi renovaven. També em diu que, en el decurs del boom immobiliari, molts es varen accidentar, no poden treballar i la seva cobertura social és del tot insuficient. Hi ha també molta dona sola en precari, i moltes dones soles amb família, algunes fins i tot han nascut aquí els seus fills...

Misèria sobre misèria

Davant la impossibilitat d’arribar al mercat de lloguer, tant per la manca d’oferta a preus assequibles, com també per la discriminació aplicada “de facto” de no llogar a persones estrangeres, molts han hagut d’acollir-se amb els familiars -si en tenen- o aquests han hagut d’ajudar-los. I si hi sumem la precarietat generalitzada de sous i contractes on molta gent no arriba a final de mes, com diu la Núria Poch, resulta misèria sobre misèria.

Cal consciència i compromís

Cal apropar-nos al rostre d’angoixa i incertesa que pateixen les persones per la manca d’habitatge en condicions, prendre consciència solidària, i posar-nos al costat de la vessant més afectada per aquesta política d’alimentar el poder d’uns bancs que hem rescatat amb els diners de tothom, condemnant a la indefensió milers i milers de famílies arreu. Tots i totes som persones, i tots i totes tenim la dignitat pròpia que ens atorga la condició de ésser humà. No ens podem quedar indiferents.

maribelanoia@gmail.com