NÚMERO 1000 I CONTINUA SORTINT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Poc a poc, número a número i any rere any, l’Enllaç és present al carrer una setmana i altra, com si aquesta normalitat es produís sense molt d’esforç al darrera, una aposta que és més des d’una actitud de servei a la ciutat que cap altra.

On carai s’han ficat aquestes dones?

Ningú li augurava futur, una publicació local de caràcter gratuït on s’ha vist?, cap altra intent de publicació semblant havia reeixit, on carai s’han ficat aquestes dones?. Perquè des de la seva promotora i directora, Pepita Segura, fins a les maquetadores com ara la Vinyet, la Dolors o la Montse, i comercials com la Carme, l’Enllaç dels anoiencs ha estat sempre a mans de dones, i, casualitat o no, l’Enllaç sortia al carrer en plena commemoració del Dia de les dones l’any 2001, recollint la munió d’actes que s’hi duien a terme.

Ho celebren talment com l’aniversari del seu infant

Ha passat per diverses vicissituds i, a cada número rodó o fita anual (darrerament va celebrar els seus 20 anys de vida), ho celebra amb aquella il·lusió com si de l’aniversari d’un infant es tractés.

La responsabilitat d’informar

El sector de la comunicació és molt important, sobretot per la seva capacitat de fer arribar informació i opinió a la societat en general. Darrerament els mitjans de comunicació estan adscrits a un grup econòmic o altre, sovint grups de pressió per condicionar la opinió pública. En llegir una notícia, si tenim en compte qui hi ha darrera aquell mitjà, interpretarem la informació d’una manera o altra. Sovint enyorem els inicis de la conquerida llibertat d’expressió perquè ens va dotar d’uns periodistes excepcionals que posaven per damunt de tot la seva professió i la independència de criteri. Avui, molts semblen empleats a sou de qui els paga per influir en la política dels qui representen.

Una perversió de l’ofici gens  professional

En nom del periodisme s’ha pervertit aquesta professió. Tertulians a sou que sols s’inventen notícies i fan córrer fake news per crear animadversió a determinats polítiques i polítics de torn. S’ha donat altaveu a personatges i grups que són autèntics antisistema, i no em refereixo pas als qui viuen al marge de la societat oficial perquè creuen en valors alternatius mediambientals o de condicions socials, sinó als que hi estan posats fins al capdamunt però que només volen carregar-se la democràcia. Ningú els ha fet passar un cordó sanitari dels drets no ja constitucionals sinó simplement de drets humans, com es fa a molts països d’Europa (per exemple a Alemanya).

Parlar sense alçar la veu ni desqualificar-se

I tornant a casa nostra. La pluralitat és una norma i un valor democràtic. Pensar diferent no és cap delicte, hom pot expressar-se i parlar, sense alçar-se la veu ni desqualificant-se, simplement fent sentir la seva veu. A l’Enllaç hi cap tot tipus d’informació. N’hi ha que provenen de les mateixes institucions, sí, i hi caben sense problemes. Altres reflecteixen el pols de les diferents entitats culturals, socials o -fins i tot- esportives de la nostra comarca, les mateixes entitats se’n encarreguen de fer-los arribar la seva crònica formant el cos mateix d’aquest setmanari. Així tothom pot sortir al diari i és un motiu perquè continuï entrant a totes les cases. Per la gent que viu sola és una companyia, i sempre hi ha la iaia que espera veure-hi el seu net o neta que hi surt d’alguna manera...

Comunicació individual i aïllada

El tipus de vida avui és molt individualitzada, estem comunicats al màxim però de forma telemàtica, les llargues converses personals s’han substituït en una invasió als nostres telèfons de whatsapps o altres de missatgeria instantània.

Opinar

Les pàgines d’opinió tenen una altra funció divulgativa no menys important. Hom hi pot expressar el que hom creu, pensa o creu d’interès publicar,  i els lectors poden triar la seva lectura tan se val si la seva opinió és coincident amb qui ho ha escrit o no. 

Jo escric i tu, si vols,  em llegeixes

Així m’hi he trobat jo que porto ja, amb aquest, 587 ciutadanes dempeus. Escric perquè m’agrada, i soc conscient que puc aportar aspectes diferents de reflexió i opinió que em donen un espai propi de personalitat, permetent-me expressar i comunicar allò que penso. Arribar als lectors que em llegeixen és per mi un plaer, un honor i un privilegi, per això estic tant agraïda a l’Enllaç perquè em permet establir aquesta complicitat amb la ciutadania des d’aquest espai tant especial i que ve de lluny. Felicitats per aquests mil números i que en siguin per molts més.

maribelanoia@gmail.com

LA CIUTADANIA DE NOU DEMPEUS PER LA SALUT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

 L’any 1977, la ciutadania de Montbui ja va haver de sortir al carrer per exigir el seu dret a la  salut, perquè s’havien quedat sense atenció mèdica al seu municipi perquè seria emplaçat al que avui és el CAP del final de Passeig. La distància i les dificultats de desplaçament (llavors no hi havia autobusos com ara) suposaven un important greuge per una població majoritàriament treballadora que cotitzava i ha cotitzat a la Seguretat Social com per tenir una millor atenció a la seva salut.

Montbui es mobilitza per la sanitat pública

El passat divendres 27 de gener hi van tornar. Aquesta vegada s’han quedat sense alguns dels serveis que consideren imprescindibles en una atenció primària que ja s’estava donant al CAP de Montbui, un CAP que -amb molta lluita i esforç- s’havia aconseguit per al municipi. Ara reivindiquen recuperar la pediatria, un servei que durant la pandèmia es va centralitzar a Vilanova del Camí i que continua estant centralitzat en el CAP del municipi veí, el que suposa un temps i despesa extra per desplaçament, ja sigui en bus o en qualsevol altre mitjà, i que suma dificultats per tal d’accedir la atenció primera d’un infant pel seu pediatra, oi més quan està malalt i són dependents, i han d’anar acompanyats.

S’han suprimit serveis bàsics

També reivindiquen que tornin els serveis d’urgències de cap de setmana, el servei de ginecologia i traumatologia i altres perquè els l’han suprimit i, segons afirmen en el manifest, volen que d’una vegada per totes es prioritzi la salut de les persones de Montbui. Paguem prou impostos com per merèixer uns serveis públics de qualitat.

Una situació que ve de lluny

El problema no és d’ara ni arran de la pandèmia, tot i que haver de fer front a aquesta situació -i la seva magnitud- ha fet més difícil l’equilibri d’uns serveis que ja portaven temps de precarietat per les respectives polítiques de privatització, pròpies del neoliberalisme aplicat per part dels governants de torn. Saben que, quan hom està malalt, afronta el seu guariment com sigui  està disposat -si convé- a gastar-se allò que té i fins i tot allò que no té, com si la salut es pogués comprar. I això ho saben els qui han vist que el servei a la salut és un potencial de benefici en aquesta societat de mercat, comercialitzant amb la nostra salut. I ho fan sense escrúpols, amb la complicitat dels qui tenen la responsabilitat pública de la salut de la població. S’ha permès obrir tot tipus d’empreses per oferir aquest serveis en competitivitat al que han d’oferir els serveis públics per naturalesa, quan els articles 43 de la Constitució i el 23 de l’Estatut reconeixen el dret a la protecció de la salut i encomanen als poders públics crear mesures preventives i els serveis i prestacions necessàries, sense tenir en compte que, segons la OMS (Organització Mundial de la Salut) es considera que un estat de salut complert consisteix en “un benestar físic, mental i social, no solament l’absència d’afeccions o malalties”.

Aplaudiments a la pandèmia, i ara?

Així ho han entès la majoria dels professionals sanitaris i no sanitaris que continuen deixant-s’hi la pell per dur a terme no ja el seu treball sinó el que és la seva professió, que en mols casos és autèntica vocació. Així ens ho varen demostrar en el decurs de la pandèmia i així els aplaudíem des dels balcons i terrats de casa en reconeixement a la seva dedicació, malgrat portar ja una llarga temporada d’esforç extra i sacrifici per mor de les retallades dels governs respectius, tant de tipus econòmic com de doblar torns per manca del personal necessari.

Esgotament personal i professional

Però ja no poden més, el desgast castiga la seva pròpia salut, amb les conseqüències familiars subsegüents i una degradació del servei que han de donar a la població. Els responsables polítics d’aquestes polítiques desmantelladores del sistema públic, que va endegar CIU amb la Llei de l’any 1990, li han seguit els passos, els polítics de la Comunitat de Madrid i d’altres indrets d’arreu de l’estat. No tenen la intenció de posar-hi solucions, ans el contrari, sembla que ja els vagi bé que la gent hagi d’optar per la alternativa d’anar als centres privats perquè la gent no pot esperar un mes perquè li donin visita per al seu metge de família o que les llistes d’espera per ser visitats per especialistes, proves o intervencions quirúrgiques es retardin d’una manera inacceptable. Això sí, tant a la Comunitat de Madrid s’ha construït un nou Hospital sense ni quiròfans ni pressupost per contractar el personal necessari, i a l’Ajuntament de la seva capital s’han produït milionàries comissions per la compra de mascaretes: pa la saca!!!.

La privatització té conseqüències negatives

Amb aquestes polítiques de privatització dels serveis públics hi perdem tots, els usuaris en primer lloc, però de forma important també els empleats públics que veuen decréixer els seus emoluments i empitjorar les seves condicions de treball, repercutint en la qualitat d’una atenció que desitgen donar però que -si es salva- és pel seu lliurament i vocació, no perquè tinguin cap estímul o incentiu de qui té la obligació de tenir-ne cura dels seus professionals per tal que puguin donar un millor servei.

Descontent general per la pèrdua de drets

No pot ser, això no pot continuar així. La gent es queixa i es pregunta com s’ha pogut arribar fins aquí. Per experiència sabem que els drets no plouen del cel sinó que s’han guanyat a pols, arrencats als qui en tenen la responsabilitat tot exercint un dels altres drets fonamentals, els d’una ciutadania que no vol contemplar passivament com s’està duent a la nostra cara un canvi de model, on es consolida al servei de les grans transnacionals i lobbys empresarials del sector que condicionen uns preus de mercat, tant de medicaments com d’aparells per a proves i demés. A pols vàrem conquerir els nostres drets socials i a pols els hem de defensar.

La salut no és negociable

Que curiós que se’ns presenti la medicina privada associada a unes instal·lacions de luxe que enlluernen, quan -sovint- els seus professionals tenen una situació laboral tan o més precària encara, i que curiós que per a tractar aquelles malalties més complicades -i no tan vistoses- la mateixa sanitat privada derivi aquests pacients a la sanitat pública. Aquest tipus de malalties no deixen beneficis, és clar...

Mobilització també davant l’Hospital d’Igualada

Per això, divendres passat, la població de Santa Margarida de Montbui va anar en manifestació des del CAP Montbui fins al CAP Igualada, i aquest dimecres, professionals i usuaris s’hauran concentrat de nou, davant l’Hospital d’Igualada, per fer-nos costat els uns als altres i exigir els nostres drets.

maribelanoia@gmail.com