FACILITAR LA IMMERSIÓ A LA FESTA A TOTA LA CIUTADANIA PER IGUAL

Sovint, la vida quotidiana, porta a una dinàmica molt tancada, és a dir, d’anar cadascú a la seva amb el dia a dia dels propis afers laborals o socials. Aquest esquema es repeteix també i -sobretot- en les famílies que, malgrat portin entre nosaltres ja bastants anys, no es senten cridades a trencar aquest aïllament.

Per una participació activa a la pròpia ciutat

Aquest fet em preocupa cada dia, però quan arriba la Festa Major, una ocasió on tothom surt al carrer i que suposa una bona socialització, em somou especialment, perquè crec que no obrim prou les portes a aquella ciutadania que -sovint- és tractada com a ciutadania de segona, i que tenen tot el dret de participar en les activitats de la ciutat.

“Fes-ta al Dinar”, una frase genuïna per compartir allò quotidià.

Fa alguns anys, des del col·lectiu "Compartim Ciutadania” ja vàrem promoure algun tipus de participació. Aquest any -desprès del parèntesi de la pandèmia- hi hem tornat. Al “Fes-ta al Dinar” del dissabte, a banda de les nombroses taules dels diferents grups de familiars o amics, hi havia també una taula on es podia visibilitzar la diversitat de la ciutadania enmig d’una de les activitats més familiars i quotidianes de les famílies de sempre. Nombroses taules preparaven la seva paella o altres àpats, però en una d’elles compartíem àpat de la ciutadania diversa que conforma també la nostra ciutat. Hi participaven de Colòmbia, d’Ucraïna, del Senegal, de Líbia, del Marroc o altres... Cadascú portava els seus àpats típics i, a la taula, es confonien els que eren dels uns o dels altres. Tothom menjàvem del mateix.

La Soundous servint el té

Comensals en primer terme, no pas servint al darrere

Ha estat una experiència gratificant i positiva per a totes les persones que hi hem participat. Per una vegada ningú s’havia sentit tractat diferent, no servien darrera una taula perquè tastéssim els plats típics que han cuinat, com si els de sempre féssim turisme a països exòtics dins la pròpia ciutat. Aquesta vegada érem comensals per igual, sense haver de renunciar a allò propi que tal volta en nom d'una suposada integració sovint es veien obligades. Hem gaudit de ple d’un entorn on ningú s’ha sentit com a ciutadania de segona.

Donar visibilitat la ciutadania diversa

Les Ucraïneses, amb la presència d'una refugiada que conviu ara amb nosaltres, han pogut fer un parèntesi de la duresa de les situacions que comporta la guerra per rebre el suport solidari de les qui hem volgut acompanyar i compartir una vida que ha de seguir. També hem gaudit de la presència de productes típics de Colòmbia com ara un extraordinari suc combinat de fruites pròpies del seu país. La Sohna, del Senegal, a banda de participar-nos d’un excel·lent arròs amb pollastre, ens ha obsequiat amb la presència de les seves tres filles i el fill. Per acabar, una mica de síndria per pair, i un té amb menta preparat allà mateix pel Mostafà i la Soundous.

 

Aquesta vegada hem compartit la vida quotidiana immersos de ple en la igualtat ciutadana a que tothom té dret i -amb més motiu- per la Festa Major.

maribelanoia@gmail.com

25 ANYS DE NITS MÀGIQUES

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La nit del divendres passat ja es respirava de nou la màgia especial que es dona en aquest petit indret de l’Alta Segarra el primer cap de setmana de juliol. A les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera ens retrobàvem una altra any el seu públic fidel amb la gent que ho fa possible, fins i tot superant la darrera etapa ben feixuga fins arribar a oferir-nos aquesta 25èna edició, un número rodó no exempt de la il·lusió i el lliurament de les persones implicades en la seva organització.

Una cita feixuga i costa a munt

Feixuga pel parèntesi que ha suposat per tothom la pandèmia del COVIC que ha deixat tanta gent pel camí, amb les seves conseqüències de salut a moltes famílies i els seus efectes amb la crisi econòmica posterior, arribant a una economia de guerra real. Amb aquest panorama cada vegada es fa més difícil trobar aquell suport que sempre podien donar els col·laboradors, i també el de tots i cadascun dels veïns i veïnes d’aquest petit poblet de l’Alta Segarra que, malgrat cada any també ja se’ls fa costa amunt, continuen fidels a la cita que s’han compromès per oferir-nos l’exquisidesa d’aquest regal tan especial. L’emblemàtica plaça empedrada fins al final s’havia omplert del tot una altgra vegada.. Així ho explicava Núria Estruch, actual presidenta de l’associació que duu a terme aquest esdeveniment.

Els tresors de les nits

El conegut músic Josep Miquel Mindan, que enguany ha fet la presentació del programa, ho qualifica com a un tresor: “un silenci tranquil i plàcid fruit de la profunda atenció del públic que frisa per sentir les primeres notes del concert. Fins i tot els grills, les arnes i altres bestioles resten en silenci atentes al que succeirà sota la potent llum de l’escenari. L’altra gran tresor són les persones que hi ha al darrere: entregades, generoses, sensibles, amb aquella il·lusió intacta com el primer dia. Sense elles no seria possible haver arribat a dia d’avui”.

L’Albert Guinovart torna a les nits

La nit del divendres va ser especialment emotiva, i no sols pel retrobament d’amics i coneguts, sinó perquè el que se’ns fa oferir és un concert extraordinari exclusiu del compositor contemporani Albert Guinovart, conegut sobretot pels seus musicals Mar i Cel, Flor de Nit, Gaudí o La Vampira del Raval així com altres nombroses composicions de tot tipus i gènere musical. Ens ho explicava com sempre el poeta Miquel Desclot, un altre clàssic d’aquestes nits.

La Plaça de gom a gom 

A l’escenari hi anaven entrant fins gairebé 80 persones que formaven el cor de “Polifònica de Puig-reig” i també el “Cor de cambra de l’Auditori Enric Granados”, de Lleida. Tot seguit hi entraven els solistes, el tenor Miquel Cobos i la soprano Mireia Dolç; uns altres dos músics que tocarien l’orgue i el percussionista que, entre els tambors i les campanes, ocupaven tot el centre de l’escenari amb el seu director Xavier Puig.

Ens vàrem deixar anar com un cavall desbocat

També hi havia entrat qui esdevindria el protagonista de la nit, doncs l’Albert Guinovart, que estaria al piano tot el concert, va ser un dels músics convidats en les primeres Nits Culturals i ara repetia 25 anys després. La primera part vàrem gaudir de un Te Deum molt reeixit, amb un bon empastament de les nombroses veus i els diversos instruments que compartien escenari. La segona part la formaven músiques de diferents musicals de l’Albert Guinovart i, amb el bis de l’Himne dels Pirates” de ”Mar i cel”, la plaça sencera es va posar dempeus agraït per l’espectacle que els havien ofert, aplaudint intensament de l’emoció, era com si s’haguessin inflat les veles i el vent ens hagués portat, com un cavall desbocat, per les ones..

Un trio de piano, violí i violoncel

La nit del dissabte va ser més plàcida però no per això menys potent. La música que ens oferia el jove Trio Fortuny era molt suau i d’una finesa delicada. No obstant, les dolces notes combinades entre un piano, un violí i un violoncel que dialogaven entre ells, es sentia fins al fons de la plaça, gaudint de nou de la seva excepcional sonoritat.

Un videoMapping per commemorar els 25 anys

Per cert, al final dels concerts es va projectar un Mapping commemoratiu dels 25 anys que va suposar tota una sorpresa, sobretot per la qualitat d’una projecció especial molt adaptada a les pedres de la casa que conforma el fons del teló, unes pedres que -amb una brillant il·luminació- li dona un relleu especial d’escenografia única.

Enhorabona i gràcies

Res més a dir sinó gràcies. Unes gràcies que inclouen la sistemàtica programació del dissabte a la tarda pel públic més infantil, una aposta que -ben segur- ha estat la pedrera de l’afecció a la música que s’ha consolidat en aquest bell indret de Sant Pere Sallavinera. Enhorabona per aquestes 25 Nits Culturals tot encoratjant-vos a que ens pugueu tornar a convidar a reviure la màgia especial d’aquests nits, i a la nova Presidenta Núria Estruch tots els ànims i la força que necessitarà tot just haver pres el relleu.

maribelanoia@gmail.com

 

DESITJOS I SOMNIS D'UNA CIUTADANIA DIVERSA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip

Tornen les festes i, amb elles, els desitjos i els bons propòsits: “demanar un desig, en certa manera és com encendre una petita llum” se’ns deia, de la mà del conegut director artístic Pep Farrés a la presentació de l’espectacle d’Encesa de Llums de les festes d’enguany.

A la façana de l’Ajuntament d’Igualada s’anava projectant la imatge de desenes d’igualadins i igualadines, membres de l’Escola Garcia Fossas, de l’Escola de Teatre La Tarima, del Casal de la Gent Gran del Passeig, dels Moixigangues d’Igualada o de la Coral Juvenil Xalest. Tots ells demanaven el seu desig tot pensant en allò que els agradaria que passés. Els joves músics de la Big Band de l’Escola de Música d’Igualada ho amenitzaven mentre que, des del balcó i finestres del mateix Ajuntament, compareixien cinc persones que -en veu alta- formulaven el seu propi desig: eren la Paquita Peña, els infants Arnau Callizo i Bruna Miquel, en David Penedès i la Soundous Said.

La intervenció del David

La intervenció del David va ser especialment emotiva doncs ens va explicar la seva percepció sobre el mirar i el ser vist. “Em dic David. Una de les coses que més m’agraden és caminar per la ciutat. La conec perfectament; els seus carrers, les seves cantonades, les seves voreres, els seus passos de vianants, els seus semàfors. Amb el meu bastó acaricio les línies de la ciutat i ella somriu i s’hi posa bé, m’obre els porus de la seva pell i jo hi avanço amb confiança. La ciutat i jo tenim un pacte: -Tranquil David -em diu ella- tu m’acaricies amb el teu bastó i jo et porto on vulguis-. Quan camino pels carrers noto les mirades, puc dir que veig com em miren. -Mira mama, aquest noi porta un bastó blanc-, -Va, no el miris. No passa res, em podeu mirar, vull que em mireu com a qualsevol altre vianant. Si només hi hagués la ciutat i jo, tot seria perfecte, però sovint, al mig del trajecte, el meu bastó topa amb alguna cosa imprevista, un impediment, alguna cosa que ahir no hi era. -Ja ho veus David -em diu la ciutat- un altre cotxe sobre la vorera, jo no ho volia però ell s’hi ha posat, sense preguntar-m’ho... I jo em quedo parat, sense poder avançar, i el meu bastó va donant copets al cotxe aturat sobre la vorera com dient-li que se’n vagi. Aleshores, sento com arriba el conductor, obre la porta i abans d’engegar el motor del cotxe per marxar, deixa anar un: -Perdona noi, no t’havia vist..!- -No m’havia vist? Que estrany... Desitjo que no només em mirin, desitjo que em vegin. Quan camino per les voreres, quan creu-ho els semàfors, quan acaricio la ciutat.... I vosaltres, com ho veieu? Jo ho veig bé.

La intervenció de la Soundous

També va ser molt significativa la veu de la Soundous, que s’ha estrenat com a participant en un ’espectacle com el de l’encesa de llums en la campanya del comerç d’aquest any. La seva presència al balcó de l’Ajuntament va ser molt significativa per la visibilització d’una ciutadania diversa com la que tenim. El seu desig no va deixar indiferent ningú:

“Em dic Soundous. Ja porto 7 anys sense poder viatjar al meu estimat país: Líbia. Molta gent no sap on és Líbia, o fins i tot es confonen entre Líbia i el Líban. No em sorprèn. Vaig arribar a Igualada carregada de sentiments, emocions i un munt d’altres coses que no sé com definir.

Al meu país sempre hi havia soroll, un soroll molt particular que tampoc no sé definir però que recordo perfectament. Si hagués de trobar una paraula per definir el soroll del meu país podria dir que era el “soroll de la guerra”. Cada nit abans d’anar a dormir, tancava els ulls ben fort i desitjava que aquell soroll s’aturés, i en mig d’aquest desig m’adormia profundament. Em vaig acostumar tant al soroll de la guerra a les nits, que la primera nit que vaig passar aquí, el silenci em va fer pànic.  Per cert, en aquells moments tenia 13 anys.

Tots tenim dins nostre un nen que té somnis per complir. Ara, que ja fa uns quants anys que estic aquí, penso en el munt de nens i nenes que han nascut en una terra on no hi a pau. I ara, el silenci de la nit ja no em fa pànic, però abans d’adormir-me, segueixo tancant els ulls ben fort i desitjant que el soroll dels països on hi ha guerra s’aturi i que a tots aquells nens i nenes els arribi la pau que encara no han conegut, que se’ls compleixin els somnis i que tinguin una vida plena de felicitat. I en mig d’aquest desig m’adormo profundament”.

Així es varen anar verbalitzant altres somnis, com ara el dels infants als que els preocupava el futur i el medi ambient... Uns somnis que aquests dies tornarem a desitjar, com ho hem anat fent cada any quan arriben les festes, i que potser repetirem amb ganes renovades de trobar-nos els uns als altres, d’un cert temor de que es repeteixin situacions que les que hem viscut recentment, però estic certa que -darrera cada somni- hi ha també un bri d’esperança perquè la humanitat obri els seus ulls a la crida de la natura, que ens mostra que no vol ser ja més exprimida en els seus recursos naturals, però també al cor de les persones per retrobar-nos de nou amb aquell esperit humà i solidari que ens va acompanyar els dies més crítics de la pandèmia i el confinament. Somniar no costa diners, però si no maldem per assolir-los sempre romandran en el somni. Els desitjos i somnis sempre van acompanyats de propòsits, i això sí que pot dependre de nosaltres, només cal ser coherents i maldar per poder continuar somniant en assolir nous propòsits.

maribelanoia@gmail.com

 

 

NO IMPORTEM ELEMENTS ALIENS A LES NOSTRES FESTES

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El primer intrús que altera profundament la celebració de les festes més nostrades ha estat, sens dubte, el COVID. Però a banda d’aquesta pandèmia, que ens manté confinats i gairebé incomunicats, hi ha altres elements importats d’altres cultures que s’han incrustat al bell mig de la nostra societat fins desnaturalitzar -ne el seu mateix origen. Així hem incorporat el Hallowen a la nostra castanyera i panellets o el nostre entranyable tió, que ha de veure com ara és el Papa Noël qui entra a les cases per deixar-nos uns regals a peu d’arbre, quan a Igualada -des de fa més de cent anys- són els Reis d’Orient qui lliuren personalment les joguines als infants a cada casa, esdevenint una particularitat que culmina la seva màgia. 

   

Lluny del debat sobre el racisme

La qüestió és si, amb la suposada excusa de no ser racistes, importarem també elements aliens a la nostra màgica Festa de Reis. Perquè no és veritat, l’origen de la nostra Festa de Reis i la tradició de representar els seus personatges amb la cara pintada de negre no té res a veure, tal i com s’està donant el debat, amb una interpretació racista de la seva iconografia. Ses Majestats venen d’Orient i el seu no és pas un origen de passat colonial, com el Blackface (que és una performance cultural de les poblacions blanques occidentals d’alguns països europeus amb passat esclavista, o també en alguns països d’Amèrica amb passat colonial). Aquesta forma de caricaturitzar-se, sí que és insultant per les persones que són o han estat víctimes de polítiques racistes (i, en aquest sentit, absolutament abominables i menyspreables), sinó de tradició popular persa.

Una mica d’història en el context de l’Orient

L’amiga i periodista persa Nazanin Armanian ha estudiat molt sobre les festes ancestrals del seu país i dona una interpretació força versemblant de l’origen de les nostres festes nadalenques, en particular, la màgica festa de Reis. Segons fonts molt antigues, aquestes festes s’emmarquen dins un procés natural en què el sol comença a renéixer després d’haver arribat a la seva alçada mínima en el zenit. Des de fa tres mil anys, els iranians i els habitants dels dominis de l’imperi persa il·luminen el cel amb un mar de torxes i espelmes ajudant la deïtat solar Mitra a fer fugir el Senyor de la Foscor anomenat Ahriman, i donaran gràcies a la natura per augmentar, un com més, els moments de la presència de llum al cel i la calor a la terra, enderrocant l’Amo de les Tenebres i el fred. Aquesta festa és d’origen agrícola i, en la celebració del renaixement de la naturalesa Nourzu, no hi por faltar Hayi Firuz “Don Victor”, un personatge del folklore iranià que apareix als carrers amb la cara enfosquida amb carbó molt, vestit amb robes brillants i un barret de feltre que, tocant la pandereta, balla i canta anunciant l’arribada de la primavera. Darrerament, i per evitar interpretacions racistes, Don Victor es pinta només mitja cara de negre.

Don Víctor

Per garantir la tradició cal respecte i estima

Totes les festes tenen un origen divers, en interpretacions de cultura i religió, i pel que fa a la tradició d’oferir regals -particularment als infants- ve de lluny i gairebé totes les cultures la tenen. Ara que, pel fet de pertànyer a la cultura popular, mai no han de suposar cap exclusió per ningú. Al contrari, una de les claus de que les tradicions es mantinguin en el decurs dels temps és la seva capacitat d’adaptar-se a cada moment mantenint allò que és essencial, per tan de que continuï essent popular, mentre que una continuïtat forçada des d’una actitud tancada no fa  sinó que posar-la en perill.

Igualada, 05 de gener de 2003 (Foto: Santi Carbonell)

La diversitat suma i no fa diferències

Potser la imatgeria de la màgica cavalcada del cinc de gener podria obeir al que ens varen inculcar a l’escola els anys quaranta, cinquanta i fins els seixanta i més enllà, presentant la divisió de la humanitat en tres races: la blanca, la groga i la negre. A Orient, segons la història, els mags arribaren de Grècia, de Persia i d’Egipte, per tant, podrien tenir un diferent color a la pell. No obstant això, no es pot interpretar en clau racista perquè és un concepte inadmissible. La condició humana no es pot classificar mai per races, i no perquè canviem la groga (suposadament orienta) amb la bruna (de l’orient mitjà), sinó perquè el diferent color de pigmentació a la pell no ha de ser mai un tret diferencial que classifiqui els sers humans, ni discriminant-lo ni imposant-lo.

Tot allò que tradicional és patrimoni de la gent que ho sustenta. La humanitat és diversa, tant en aspectes físics com en culturals, i aquesta és la seva grandesa. I és aquí on rau la mateixa essència de la festa, la genuïna festa d’Igualada. I en aquesta festa tant estimada, hem d’evitar que ens la desnaturalitzin, que ens la treguin de context. No és, de cap manera ni de lluny, una blackface.

Brindem per la salut de la humanitat

Aquest any, per mor del COVID, les nostres festes seran diferents, fins i tot la nit màgica del cinc de gener. Però més que mai, i tal i com hem fet durant anys i anys entorn les taules on ens hem aplegat els diferents comensals familiars o socials, en el brindis, el que més es desitja és salut. Desitgem-nos els uns als altres -i més que mai- que tots plegats puguem continuar brindant per poder gaudir d’aquest bé tan preuat, com ho hem pogut constatar enguany. Molta salut a tothom.                                                    maribelanoia@gmail.com

 

EL FALS DISCURS RACISTA D'UNA FESTA QUE VE D'ORIENT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

No és veritat, l’origen de la Festa de Reis i la tradició de representar els seus personatges amb la cara pintada de negre no té res a veure, tal i com s’està donant el debat, amb una interpretació racista de la festa.

El blackface

El Blackface és una performance cultural de les poblacions blanques occidentals d’alguns països europeus amb passat esclavista, o també en alguns països d’Amèrica amb passat colonial. I aquesta forma de caricaturitzar-se, sí que és insultant per les persones que són o han estat víctimes de polítiques racistes i, en aquest sentit, absolutament abominables i menyspreables.

Un origen oriental

La nostra Festa de Reis ve d’Orient i no té un origen de passat colonial, sinó de tradició popular persa. Va ser el cristianisme qui es va apropiar de les tradicions orientals com ho ha fet també de les occidentals (sobretot les paganes) en una història que ve de lluny. Ens ho explica l’amiga i periodista persa Nazanin Armanian, que ara viu a Madrid però que ha viscut molt de temps a Barcelona, i també ha estat a Igualada. Ella ha estudiat molt sobre les festes ancestrals del seu país i dona una interpretació força versemblant de l’origen de les nostres festes nadalenques, en particular, la màgica festa de Reis.

Festes comuns en moltes cultures

La tradició de fer regals també als infants ve de lluny i gairebé totes les cultures la tenen: “Des de fa uns tres mil anys, els iranians i els habitants dels dominis de l’imperi persa -a l’Àsia Central- il·luminen el cel amb un mar de torxes i espelmes, ajudant la deïtat solar Mitra a fer fugir Ahriman, el Senyor de la Foscor. Donaran les gràcies a la natura per augmentar, un cop més, els moments de la presència de llum al cel i la calor a la terra, enderrocant l’Amo de les Tenebres i el fred. Aquesta festa és d’origen agrícola --en arameu siríac—i s’anomena Yalda (naixement). En la celebració del renaixement de la naturalesa, el Nourzu, no hi pot faltar Hayi Firuz “Don Victor”. Aquest personatge del folklore iranià apareix als carrers amb la cara enfosquida amb carbó molt, vestit amb robes brillants i un barret de feltre i que, tocant la pandereta, balla i canta anunciant l’arribada de la primavera. Per a alguns investigadors, el personatge representa la foscor i la tristesa de l’ hivern que se’n va i que és substituït per un altre anomenat Amu Nourzu, un home de pèl i barba blanques que porta regals als nens i nenes. Potser el Pare Noel és la figura hereva d’Amu Nourzu, o el nostre Patge Faruk hereu d’Hayi Firuz. No obstant, des de fa uns anys i per evitar interpretacions racistes, “Don Victor” només es pinta mitja cara de negre.

Don Víctor

Els Mogs eren sacerdots

Nazanin Armanian continua posant llum a uns fets històrics: “amb la aparició del cristianisme, els sacerdots de la poderosa fe mitraica varen adoptar bona part dels seus conceptes i litúrgies. Eren tres els Mogs d’Orient, que havien partit des de Mogan (una mena de Santa Seu al nord d’Iran que encara preserva aquesta denominació) per assegurar el reconeixement de la naturalesa divina de l’infant Jesús (els “Mog”, que era el nom dels sacerdots mitraistes d’aquell temps amb suposats poders sobrenaturals màgics) i procedien de Pèrsia, de Grècia i d’Egipte. Els seus noms eren: Manucher, Garshasp i Bastavarai, tres sobirans mítics medo-perses (monarques mitològics de la prehistòria d’Iran)”.

Noms coincidents

Una simple associació idiomàtica els relacionaria als nostres Melcior, Gaspar i Baltasar i, una altra consideració, una simple associació -en aquest cas cultural- explicaria l'omissió de les dones en la posada en escena o representació iconogràfica de la nostra cavalcada (els clergues de totes les jerarquies eclesiàstiques sempre han estat exclusivament masculins i han exclòs les dones...).

Però l'origen de la actual Festa de Reis com la d’Igualada es dona en un context històric on es parlava de que l’home el formaven tres races: la blanca, la groga i la negre; quan avui no és correcte ni la paraula “home”, perquè no inclou tota la humanitat, ni el concepte de raça humana, perquè la condició humana és diversa també en aspectes físics. Potser seria més correcte que els seus personatges tinguessin tenir l’aparença de la cultura persa, de la grega o de l’egípcia, però no pas racialitzats a partir del color de pigmentació de la pròpia pell..

Tradició i festes populars

La qüestió és que totes les festes tenen un origen divers, en interpretacions de cultura i religió, però que --pel fet de pertànyer a la cultura popular-- no han de suposar cap exclusió per a ningú, sigui quina sigui la seva cultura d’origen i/o la seva professió religiosa o no. Al contrari, una de les claus de que les tradicions es mantinguin en el decurs del temps és la seva capacitat d’adaptar-se a cada moment, mantenint allò que és essencial per tal que continuï essent popular, mentre que forçar la seva continuïtat des d’una actitud integrista, la pot posar en perill.

La diversitat com a valor democràtic

La reivindicació actual potser respon més a un legítim anhel de la nova ciutadania d’avui, absolutament legítima i justa, de participar plenament de tot allò que viu a la seva ciutat, també pel que fa a les festes. Però això no vol pas dir que haguem de repetir esquemes racialitzadors, sinó aprofundir molt més en el concepte democràtic que ha de tenir tota organització social, també -i sobretot- les festes populars, per tal que no es doni cap exclusió.. Si està basada en la tradició a l'origen i contempla la plena participació de la població d’avui, diversa de fet, la pigmentació a la pell que tinguessin els personatges que han de representar la seva iconografia seria totalment secundari...

maribelanoia@gmail.com

PER UNES FESTES COMPARTIDES

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ens trobem ja immersos en plenes festes nadalenques on, malgrat celebrar-les indiscutiblement des de la tradició, potser ens cal aprofundir una mica en els seus orígens per tal d’evitar cap tipus d’exclusió. M’explico, en la necessària socialització dels infants que formen part de la nostra societat avui, infants que les seves famílies provenen d’altres cultures, la suposada inspiració religiosa d’aquestes festes pot suposar un risc d’exclusió, i això no és ni plausible ni recomanable.

Famílies multiculturals

És que m’hi he trobat. Algunes famílies no celebren aquestes festes perquè tenen assumit que són cosa d’una altra religió que la que ells professen i practiquen; però també m’he trobat que n’hi ha que participen de ple fent cagar el tió a l’escola, a la plaça, a casa seva o també a casa els avis, per exemple.
El solstici d’hivern, festes ancestrals

Segons fonts molt antigues, aquestes festes s’emmarquen dins un procés natural en què el sol comença a renéixer després d’haver arribat a la seva alçada mínima en el zenit (la nit més llarga de l’any, el dia més curt). Són hereves de les festes que els ibers i els romans celebraven en honor de tres divinitats solars (Mitra, Sol i Gabal), anomenades Festa del Sol Naixent o del Sol Nou.

Un tronc com a símbol

El Nadal es celebra en un moment en què els camps estan adormits amb les llavors a dins i els ramats s’estan reproduint, un moment que requereix, doncs, de ritus per afavorir el renaixement cíclic de la natura. La presència dels arbres en aquesta festa, ja sigui l’arbre de Nadal o –a casa nostra- el tió, està íntimament relacionada amb aquest significat de renaixement.

Els infants, protagonistes

Són festes alegres i tenen un caire hivernal i familiar, amb una gran quantitat d’elements simbòlics relacionats amb la llum, el naixement i la fecunditat. De fet, hi ha dos protagonistes essencials: l’un és la família, que es troba per compartir diversos àpats gastronòmics; i l’altre són els nadons, i els infants que aquests dies de festa a l’escola poden jugar molt més temps. Una altra cosa és que, en el nostre calendari, les joguines arriben la nit del cinc de gener quan ja s’acaben les festes, però això ja és un altre tema.

El naixement deixa enrere la foscor  

Sobre la Festa de Reis, l’amiga i periodista persa Nazanín Armanian ens hi posa molta llum: “Des de fa uns tres mil anys, els iranís i els habitants dels dominis de l‘imperi persa a l’Àsia Central, il·luminen el cel amb un mar de torxes i espelmes ajudant la deïtat solar Mitra a fer fugir el Senyor de la Foscor anomenat Ahriman. Donaran les gràcies a la natura per augmentar, un cop més, els moments de la presència de llum al cel i la calor a la terra, enderrocant l’Amo de les Tenebres i el fred. Aquesta festa d’origen agrícola –en arameu siríac- s’anomena Yalda (naixement).

Don Víctor i l’Amu Nourzu

En la celebració del renaixement de la naturalesa, el Nourzu, no hi pot faltar Hayi Firuz “Don Victor”. Aquest personatge del folklore iraní apareix als carrers amb la cara enfosquida amb carbó mòlt, vestit amb robes brillants i un barret de feltre i que, tocant la pandereta, balla i canta anunciant l’arribada de la primavera. Per a alguns investigadors, el personatge representa la foscor i la tristesa de l’ hivern que se’n va i que és substituït per un altre anomenat Amu Nourzu, un home de pèl i barba blanques que porta regals als nens i nenes. Ah!, per tant, aquest personatge no té res a veure amb el racisme.

Els nostres personatges

Potser el Papa Noel és la figura hereu d’ Amu Nourzu, o el nostre Patge Faruk hereu d’ Hayi Firuz . La qüestió és que totes les festes, i també aquestes que ara celebrarem, tenen un origen divers, en interpretacions de cultura i religió, però que –pel fet de pertànyer a la cultura popular- no han de suposar cap exclusió per ningú, sigui quina sigui la seva cultura d’origen o la seva professió religiosa, o no.

Els infants es fan preguntes

Per afrontar la diversitat cultural que vivim, cal que tinguem una resposta clara quan la Dània, per exemple, li pregunta a la seva mare sobre el sentit religiós de les nadales que canten a l’escola, i si les ha de cantar o no. Perquè l’Adam explica com cada any li porta – emocionat- la carta al Patge Faruk, o l’Amira m’explica il·lusionada com cada any va a veure la cavalcada a la Rambla i saben que, en arribar a casa, també es trobaran les joguines i regals.

Com un conte de bons desitjos

Sovint, els contes tenen un escenari de fantasia i no per això deixen de ser els contes preferits. Doncs això, com un conte, però assumint que forma part d’una tradició de la cultura de la societat on ha nascut, i totes les cançons o representacions del pessebre nadalenc no són exclusives de cap religió, han de poder gaudir de les Nadales, de la lluminària, de l’arbre, del Papa Noel, de Santa Claus o del tió i el caganer. Tot forma part d’una cultura que té vocació de suma, de ser incloses en una societat plural, perquè –molts i moltes- creiem que la diversitat és un valor cultural imprescindible per viure i conviure en una societat que respecti els valors de la pau i la vida, de la bondat i la solidaritat de la generositat i de l’amor front l’odi. Aquests són els valors d’aquestes festes, o no?.

Que les gaudim en pau.

maribelanoia@gmail.com

LA DOLCESA D'UN ÈXIT RECOMPENSAT

Ciutadana Dempeus. 

Es respirava en l’ambient que alguna cosa de molt especial estava per venir. L’expectació era màxima. L’anunci de que les Nits Culturals tindrien per a la nit del divendres un convidat d’excepció -com ara el mundialment conegut músic igualadí Jordi Savall- havia generat una gran expectativa.

Al cor de l’Alta Anoia

Com cada any ens anàvem retrobant a la cita aquelles persones que -fidel i assíduament- repetim una experiència cultural i musical tant singular, ja sigui per l’acolliment i tracte familiar que s’hi rep com per la rigorosa qualitat musical que s’hi ofereix. Una aposta que ja fa 23 anys ens arriba puntualment cada any -el primer cap de setmana de juliol- des de Sant Pere Sallavinera, a l’Alta Anoia, un poblet que et rep amb les seves cases de pedra lluint les millors gales i amb els seus jardins i balcons en un punt ben àlgid d’una floració exuberant, com preparat just per aquest esdeveniment. És que –realment- la aportació de tota la gent del poble sense excepció –tot i ser gairebé anònima- té un paper protagonista fonamental.

Fidels a una cita

La seva Plaça tan emblemàtica -excepcional escenari natural- semblava que s’havia fet més gran, que les pedres s’haguessin eixamplat, doncs per a l’edició d’aquest any havia d’encabir un aforament de gairebé 500 persones que s’havien apuntat per gaudir de l’espectacle “Diàlegs i improvisacions: d’Orient a Occident i de l’Antic al Nou Món”; amb la direcció i interpretació de Jordi Savall a la viola de gamba, acompanyat del seu fill Ferran Savall a tiorba i veu, i un sorprenent David Mayoral a la percussió.

Musica antiga, però de sempre

Tot seguit la música entrava a la plaça de la mà d’una exhibició d’instruments, alguns de molt antics (del segle XVI i XVII va dir Jordi Savall). Una viola de gamba que, pel fet de tenir les seves cordes de tripa (sensibles a la temperatura ambient) requerien d’una afinació constant, fins al punt que –va explicar com a anècdota- quan a un músic li varen preguntar quants anys feia que tocava la viola de gamba i va dir que 50, però que la meitat se’ls havia passat afinant...

Intimisme i emoció

A través d’un recorregut en el temps i els diversos països, la veu suau i intimista de Ferran Savall, que va estar a punt de fer brollar més d’una llàgrima d’emoció, es feia present amb la mateixa intensitat que la resta de peces del concert, però aquelles improvisacions fetes a partir de cançons tradicionals catalanes varen sorprendre molt gratament els presents.

Una percussió sorprenent

Ara que, per sorpreses, les que ens va donar el percussionista David Mayoral que, amb molta delicadesa i un silenci corprenedor, canviava d’un instrument a l’altre sense que ningú ho notés, i que ens delectaren d’allò més –sobretot- quan interpretaven a duo amb el Jordi Savall el que ens varen presentar com la música d’origen irlandesa o celta que –en acabar el freturós diàleg amb els dos instruments- varen fer saltar de la cadira els complaguts oients.

Ben ple també d’artistes

La nit del dissabte la plaça tornava a lluir el seu aforament de gom a gom, per un públic delerós d’escoltar un clàssic com és “El Messies de Händel”. L’escenari començava també a omplir-se amb els membres de la Coral Cantiga i els de la Orquestra de Cambra Terrassa 48, dirigits per Josep Prats. A estones el so de la orquestra solament, a estones amb les veu del nombrós cor, i també acompanyats dels diferents solistes, s’anaven enfilant un a un fins a 41 temes d’aquesta coneguda obra. Un concert d’aquells que en són familiars sota el cel serè de color blau de nit que guarneix el recinte. Moments vibrants, moments més suaus, deliciosos tots ells, i moments exultants com el conegudíssim Al·leluia, que va aixecar forts aplaudiments tant en acabar el tema com també al finalitzar l’actuació de la nit amb el bis d’aquest Hallelujah que ens varen oferir.

Per als infants també

Un any més, el poeta Miquel Desclot va ser l’encarregat de presentar els espectacles -des del punt de vista més musical- amb l’exquisidesa de les seves paraules. I un any més, la mainada va poder gaudir d’un espectacle pensat per a ells exclusivament on la companyia Teatre Nu hi va portar “La Lluna d’en Joan”.

El dolç regust del final

El públic assistent a les Nits Culturals és un públic fidelitzat any rere any on, qui hi assisteix per primera vegada, repeteix, segur. De nou, l’exquisidesa i el bon gust presidien cada moment d’ençà que el presentador va anunciar la 23 edició de les Nits Culturals fins que les va acomiadar, donant-nos cita fins l’any vinent. Això sí, convidant-nos a una copa de cava i uns carquinyolis que ja formen part de la tradició de la mateixa festa. Una dolçor que corroborava la recompensa d’un èxit novament reeixit. Felicitats.       

maribelanoia@gmail.com

SOTA LA PLUJA SURA EL MILLOR DE LES NITS

Ciutadana Dempeus - MARIBEL NOGUÉ i FELIP -

Ni la pluja ha impedit viure la màgia especial de les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera. Tot era a punt ja el divendres a la nit. Els nervis i els entrebancs sorgits a contratemps no han impedit reeixir la il·lusió de tot un poble per oferir, a un públic més que fidelitzat, la bellesa especial d’unes Nits que qui les viu ja les anhela per tornar-les a reviure.

Un poblet vestit de gala

Tot estava a punt, començant per la majestuosa entrada a la Plaça per la catifa vermella que acompanya tota la baixada que voreja el rierol, amb els seus parterres de flors i els llums col·locats de forma escaient, enaltint la bellesa del pont, com si d’un pessebre es tractés. Enguany però s’oferien algunes sorpreses, doncs les entusiastes persones organitzadores volien renovar-se sense canviar l’essència, i a fe que ho van aconseguir.

Novetats en el disseny

El disseny presidia les novetats d’ enguany. Per una banda, l’espai on –en acabar els concerts- s’ofereix carquinyolis i cava els assistents, presentava unes mini taules per facilit r el brindis i estava cobert per una lona il·luminada -amb gust- per donar el caliu que propicia la relació social que s’hi dóna i que permet estrènyer -encara més- els llaços i vincles entre tota la gent que forma part de les Nits Culturals.

Artesania popular per les Nits

Damunt de cara cadira encoixinada, tant la nit del dissabte com la del diumenge, en hi trobàvem un petit pom amb una espiga i una bengala: no és per encendre-la ara, ens recordava el presentador, és per endur-se de record. Amb tot, la nit del dissabte s’oferia –a banda- una novetat afegida, doncs damunt l’escenari hi havia una catifa ornamental elaborada amb 2000 flors fetes per les dones del poble a partir de tovallons de paper de colors. Llàstima que la pluja que va caure a la mitja part les va fer malbé.

La pluja s’hi fa present

És que, un xic abans que s’acabés la primera part que havia de donar pas al descans, les gotes que començaven a caure tímidament damunt la nit es varen fer més grosses i seguides, obligant als músics a interrompre la seva actuació per procedir, d’una forma àgil i molt acurada, a la protecció del piano i l’escenari per evitar que es mullés.

El públic acollit pels veïns

Qui no va poder evitar mullar-se va ser el públic que es va poder protegir sota la parra que penjava d’una de les cases de pedra que ornamenten la plaça i que, com moltes d’altres cases, s’havien obert de bat a bat per acollir un  públic convidat a entrar-hi –si convé- ocupant tots els pisos. Això sí que és acolliment i hospitalitat!.

El cava i els carquinyolis a la mitja part

Veient que alguns assistents començaven a marxar sense esperar una segona part incerta, els organitzadors varen sortir al pas de la situació anunciant que els músics estaven disposat a tocar sí o sí, i que – segons el servei d’informació meteorològic, esperaven que al cap de poc amainés (el cel·lista Roman Garioud havia vingut expressament des de Frankurt per tocar i no vola marxar sense fer-ho). Mentrestant es va aprofitar per compartir –a l’avançada- el cava i els carquinyolis que sempre es guarda pel final.

Un públic fidel fins i tot sota la pluja

És així com, al cap d’una estona, ja se’ns avisava que els músics estaven a punt. A tota pressa s’havia procedit a eixugar les cadires que havien quedat mullades (els coixins s’havien tret a corre-cuita) i algunes persones ocupàrem les primeres files, ja sense numerar. Moltes d’elles seguiren les actuacions d’uns músics lliurats a fons per deixar embadalit un públic assistent que, fins a un terç de la seva entrada, havia decidit esperar sota la pluja.

Una interpretació que arribava i feia emocionar

El premi va ser total. La interpretació musical va ser brillant i va valdre la pena. Una persona de les assistents em va manifestar que no coneixia Joan Manén, que la seva música l’havia fet vibrar i emocionar, i es preguntava com era possible que un músic de casa, coetani nostre, ens hagués pogut passat per alt fins ara.

Un profund agraïment a tothom

Certament, el final de les Nits Culturals d’aquest any va ser una experiència inoblidable, doncs es va haver d’afrontar les inclemències del temps sense renunciar a l’essència que les manté tan vives i especials. Tal i com ho reconeixia l’Angelina (la presidenta de l’Associació que s’estrenava al micròfon) calia agrair l’esforç i lliurament dels músics i al públic fidel i pacient, però també –i sobretot- a la gent del poble de Sant Pere Sallavinera que posa el seu segell i l’empremta perquè la màgia d’aquests nits es mantingui any rere any (un ocellet m’ha dit que ja tenen aparaulada una actuació per l’any vinent...). Allà ens hi veurem, segur. Moltes gràcies a tothom per aquest regal.

maribelanoia@gmail.com