NEUS CATALÀ I PALLEJÀ, UN TESTIMONI INESBORRABLE

 

Article publicat a la revista "Realitat" el 22 d'abril de 2022 - 

Maribel Nogué i Felip

Aquest abril haurà fet tres anys de la seva mort, als seus 103 anys a Guiamets, el seu poble natal a la comarca del Priorat. La popularitat de la Neus ha esdevingut -sobretot- per haver estat la darrera catalana supervivent del camp d’extermini nazi de Ravensbrück i pel compromís de donar arreu el viu testimoni d’aquell horror.

Neus Català no va parar fins que les institucions democràtiques varen apostar per recuperar la memòria històrica i, amb ella, el gran paper jugat per les dones que havien lluitat quan la República espanyola va ser atacada pel feixisme i on, un cop perduda la guerra, moltes d’elles passaren la frontera refugiant-se a França comprometent-se amb els valors de la República que tan havien defensat.

Presidenta i fundadora de l’Amical Ravensbrück

Tot això ho explicava a la Universitat de Barcelona on s’hi presentava públicament “l’Amical de Ravensbrück”, una associació de la que n’és fundadora i que n’ostentava la Presidència, perquè: “un dels motius principals de fundar l’Amical de Ravensbrück parteix del jurament que ens férem totes les deportades i deportats en el moment de l’alliberament dels camps de la mort, de que -mentre visquéssim, i fins l’últim alè de vida, explicaríem tot el que havíem vist i sofert”.

Catalana de l’any 2006

A la Neus ja l’havíem convidat a venir a Igualada per tal de recollir el seu testimoni i retre-li un reconeixement ciutadà pel que ha estat el seu compromís amb la vida, i vàrem concertar aquesta visita pel 16 de març de 2007. Un mes abans havia estat nomenada Catalana de l’any, en un acte públic on Lluís Llach va dir que es sentia orgullós d’un país que, per damunt de futbolistes i presidents de futbol, era capaç de votar Neus Català com a “catalana de l’any”. En recollir aquest reconeixement va fer història per ella mateixa, tant per les increïbles experiències viscudes com pel compromís que manté en reivindicar la memòria. És el jurament que es feren entre sí les supervivents d’aquell horror en el moment de ser alliberades, el de que “dedicarien fins el darrer alà de la seva vida a explicar allò que havien viscut”. Fins i tot, des dels propis límits d’una edat avançada però amb tota l’energia que la mantenia dempeus, en recollir el guardó va aprofitar el seu torn de paraules per fer present les dones que varen morir a Ravensbrück, ofegades a les latrines, a cops de bastó, o cremades vives al forn crematori, o fins al punt que -vençudes pel sofriment- morien electrocutades en llançar-se a les filferrades elèctriques.

La memòria silenciada

El reconeixement ciutadà a Neus Català va ser l’acte central de tot el programa d’actes commemoratius del Dia de les Dones del 2007, un any on es celebrava el 10 aniversari de les associacions de dones de la comarca de l’Anoia. Havíem preparat un acte per tal de posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fer de ser dones ha estat doblement silenciada: “És molt important recuperar la memòria històrica per tal de poder netejar cada nom condemnat en fals, poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que no estigui segellada per l’anonimat en un indret desconegut”...

Una jornada memorable

Certament, per aquelles persones que vàrem tenir el goig i l’orgull de compartir amb ella petites converses, va ser una jornada inoblidable. Començava ja al migdia en una recepció que se li va fer l’Ajuntament, per donar rellevància a la persona que teníem l’honor de tenir entre nosaltres on, després de departir unes paraules amb les autoritats, va signar al llibre d’honor de la ciutat: “Igualada, un nom predestinat que comporta les millors amistats i voluntats per una vida plena d’objectius, de prosperitat i felicitat”, i advocà “perquè la paritat sigui efectiva ben aviat”.1

Conscient que la gent vol saludar-la i parlar, es deixava fer fotografies a totes aquelles persones que li sol·licitaven. Així, l’Alcalde Jordi Aymamí es va oferir a acompanyar-la, portant-la del braç, fins la porta de les oficines municipals de l’edifici provisional on s’hi ubicava l’Ajuntament pel fet de que, el principal, estava en obres. Una imatge simbòlica però summament tendre a la vegada.

El reconeixement ciutadà 

El plat fort havia de venir a la tarda, després de compartir dinar i conversa amb les dones que l’havien volgut i pogut acompanyar. L’acte principal es va centrar a la tarda, una tarda de forta pluja que segur va afectar una assistència que hauria estat molt més lluïda, però a la que no li va faltar ni solemnitat ni emoció.

La Maria Carme Mateu, en nom de l’Ateneu Igualadí de la classe obrera, l’entitat amfitriona, havia donat l’entrada a l’escenari de la Neus Català davant un públic que la va rebre amb aplaudiments i dempeus.

L’Elisenda Belenguer, de la Fundació Pere Ardiaca, hi va ser present i va presentar el llibre “Memòria i Lluita”, on s’hi recull les vivències de la Neus, unes vivències horribles però que també van acompanyades del positivisme de la lluita i el compromís.

Un testimoni brutal

Les paraules de Neus Català, al seu torn, el seu testimoni sobre la punyent realitat dels camps d’extermini nazis i, en particular, del que ella va viure a Ravensbrück, posen encara la pell de gallina a qui ho escolta. Ella ho explica una i altra vegada en la convicció que està complint el seu jurament: si vius, ho has d’explicar, sempre conclou.

Allí s’hi entrava per morir, però el desig de viure era també un acte de resistència contra els nazis. Conseqüentment les dones, testifica Neus Català, van continuar sabotejant la macroestructura econòmica militar i civil a la que estaven sotmeses, sempre vigilades i amb el perill de ser massacrades. És així com, aprofitant-se d’aquesta mà d’obra barata, sempre renovable, els SS (juntament amb grans firmes alemanyes), varen fer grans fortunes. Neus Català ens explica que malgrat totes aquestes condicions, les dones no van perdre mai el seu esperit de resistència.

Precisament per formar part de la resistència, havia estat denunciada com a col·laboradora dels maquis i deportada a Ravensbrück. Mentre hi va estar hi varen estar recloses unes 133.000 dones, homes i nens provinents d’unes 40 nacions. Els SS van idear tota mena de classes diferents i refinades d’assassinar. Milers de dones varen morir a les cambres de gas, centenars foren afusellades, i altres milers foren exterminades per la fam i les epidèmies. Altres varen perdre la vida con a conseqüència dels experiments mèdics fets pels metges SS, com va ser el cas de les joves poloneses, les anomenades conillets d’índies.

Les espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat a la República espanyola. Un cop perduda la guerra moltes d’elles passaren la frontera i es refugiaven a França i, en adverses condicions, varen continuar alertes i solidàries dins els camps de concentració francesos i els mals anomenats refugis: “durant aquests anys de resistència les dones teníem un nom de guerra que vàrem conservar com un títol d’honor. Però enterrades amb el nom civil és impossible completar la recerca per a la memòria històrica. De les espanyoles que varen arribar a Ravensbrück tampoc se’n sabrà mai el nombre exacte ni el seu nom, perquè tots els fitxers del camp van ser destruïts pels nazis a l’arribada de les tropes soviètiques. Les cendres de moltes d’aquestes dones espanyoles es troben al fons de llac Schwedt, llac que les deportades vàrem engrandir amb les nostres pròpies mans nues”.

En totes la seva intervenció frapava constatar la frescor d’un discurs fet amb tota la convicció de les idees que l’experiència encara ha refermat. Potser per això, la lluita contra l’oblit de Neus Català ha tingut el reconeixement de molts racons de la nostra ciutadania on entitats i associacions diverses han volgut sumar-s’hi recollint el llegat del seu bagatge.

El manifest

Finalment, la representant de les associacions de dones d’Igualada i comarca Maribel Nogué i Felip, en nom de totes la ciutadania que s’havia aplegat a aquest reconeixement, va llegir solemnement un manifest en el que , entre altres afirmacions, es proclamava: “Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada”.

Reconeixement ciutadà fet a l’Ateneu Igualadí 

 "Neus Català, un testimoni contra l’oblit

 Molts de nosaltres no vàrem viure la guerra, una guerra que va marcar fortament tots aquells que la varen viure i sobreviure...

Estaven en joc unes idees, sí, però les circumstàncies familiars, polítiques o territorials viscudes, eren massa sovint els condicionants que marcaven la línia divisòria per si s’havia d’estar en un cantó o un altre. L’enfrontament i l’odi generat per la pèrdua de familiars volguts, calava a fons a totes les llars. Les morts, les persecucions i la fam conseqüent de totes les guerres, es patia a les dues bandes.

Al seu temps, en Raimon ens deia: “molts es varen quedar, havien guanyat, diuen. Molts es varen quedar, havien perdut, diuen. D’altres conegueren l’exili i els seus camins...”. També deia, “jo no he vist aquelles morts de ràbia, jo no he vist aquelles morts de fam, jo no he vist aquelles morts al front, jo no he vist aquelles morts a les presons... No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat, i encara avui la gent del meu poble ho conta, i encara avui la gent que ho ha vist, amb por ho conta...”. Comparteixo la seva conclusió, perquè estic convençuda que, en realitat, tots  havíem perdut...

Gairebé era tabú parlar de la guerra, i el poc que ens explicaven eren experiències terribles que esgarrifaven les nostres ments d’infant. Més que alimentar venjances, tal volta el que pretenien amb el seu silenci, és que ens allunyéssim d’aquells compromisos perillosos... potser en realitat, el que pretenien era protegir-nos, segur.

Però el temps és justicier i, tard o d’hora, quan l’assumpció de la pròpia consciència com a éssers humans ho fa possible, rescatem aquells fets viscuts de forma traumàtica així com els records de vida patits, des de la repressió del subconscient col·lectiu que els emmagatzema, fent que la veritat suri inexorablement a la superfície.  

La memòria històrica

Vivim uns moments de recuperació de la memòria històrica, de saber de les raons dels qui feren front a un aixecament militar del General Franco contra la República, un règim democràtic legítimament constituït. Perquè la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada, i és així com -malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura, i el silenci imposat en el procés de la transició democràtica- anem coneixent diferents episodis de la nostra pròpia història.

Hem esbrinat bastant de tot allò que suposen les gestes de la política oficial, però no hem sabut massa de la resistència civil, de com -particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com també del social.

Els anys de la postguerra foren difícils per tothom, i totes les famílies que hi havien perdut alguns dels seus membres, o que en desconeixien la seva destinació, hagueren de sobreviure al buit de la seva absència i, en molts casos, al setge social i la humiliació de ser assenyalats amb el dit simplement per considerar-los perdedors. Per això és tant important recuperar la memòria, per poder netejar cada nom condemnat en fals, per poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que no estigui segellada per l’anonimat i en un indret desconegut. Cal recordar amb orgull totes i cadascuna d’aquelles persones que ens han callat i a qui s’ha negat la seva dignitat.

Avui aquí, a Igualada, en el marc commemoratiu del Dia de les Dones d’enguany, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada, i volem fer-ho amb la presència de la Neus Català que, amb el seu testimoni de lluita contra l’oblit, ens ha esperonat a fer-ho.

Ravensbrück   

Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però gairebé no en sabíem res de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. de Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però a la vegada ben comunicada amb la capital.

Creat el 1939 el camp va esdevenir ràpidament un centre de producció per a la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les seves últimes forces per fer components elèctrics, teixint uniformes pels soldats del front o fabricant material bèl·lic en els camps annexos. La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí o a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van morir més de 92.000 persones, la majoria dones i també infants.

Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent catalana dels camps d’extermini nazis, concretament del de Ravensbrück. Aquesta dona nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Prioritat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut.

Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo explico el meu, però el que jo vaig fer no és res, és només una part del que varen fer milers de dones espanyoles”.

És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat amb la II República, i que varen tenir un gran pes en la producció i manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país.

El nostre reconeixement

Perquè ens han volgut negar la història, perquè ens varen callar la veritat i condemnaren als vençuts a la persecució, l’exili i la humiliació, les dones hem decidit d’una vegada trencar d’una vegada per totes aquesta injúria, i apostar fermament per recuperar la memòria, el nom i la dignitat de totes les dones i homes que lluitaren per uns valors i drets humans que, malgrat tornin a estar de nou amenaçats, avui per avui, molts de nosaltres els hem pogut tastar.  

Per tot això, recollint el llegat del seu bagatge, des de molts racons de la nostra ciutadania, associacions i entitats diverses han volgut sumar-se a aquest reconeixement ciutadà a Neus Català io Pallejà, per la seva lluita contra l’oblit. Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal de que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada.

                                                                                        Igualada, 16 de març de 2007"

Música i flors per la Neus

Al final, de la mà d’unes alumnes de l’Escola de Música i de les amigues de Llegim Llibreria, Neus Català rebé tres presents molt particulars: El so d’una tenora que al so de l’Emigrant irrompia a platea per fer present aquella Catalunya enyorada i evocada per la Neus mentre era a l’Infern de Ravensbrück; per recordar la República per la que tantes persones hi deixaren el millor de si mateixes, fins i tot la vida, es va tocar l’himne de Riego, que el públic aplaudia tot seguint el ritme. Finalment, i des de l’escenari, dues noies li dedicaren una molt bella interpretació en violoncel d’aquest cant universal per la pau que és el nostre Cant dels Ocells, perquè cadascuna de les paraules de Neus Català que donen testimoni dels horrors d’una guerra són, per damunt de tot, el seu crit per la pau.

Una de les frases més concloents de la Neus ens ha deixat com a testimoni són les que expliquen el perquè del seu compromís, són les mateixes raons que la portaren a defensar la República, a fer la Resistència a França i a lluitar contra el feixisme, i que són “el meu amor per la pau, la llibertat, la tolerància i la justícia social”.

maribelanoia@gmail.com

LA GUERRA DE L'ENERGIA, UN NEGOCI DE VERGONYA

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa temps que ens ho deien, les guerres del futur seran per l’energia o per l’aigua, i ja hi som. Ja ho deia el malaurat Arcadi Oliveres: “Encara que no es dispari ni un sol tret, es destinen molts diners a la guerra. Les Nacions Unides han calculat que amb els diners que es gasten per a la guerra es podria eliminar la fam del món 36 vegades. Però ara ja hi ha qui diu que davant Putin no es pot mantenir de forma ingènua la màxima del “no a la guerra” i que cal parar-lo, perquè ens hi juguem la pau mundial, que aquesta no és una guerra sinó una agressió bèl·lica d’un país a un altre i Putin compta amb un arsenal de munició nuclear i altres armes de destrucció massiva.

L’ambició de poder

El rerefons de tantes guerres no és altra cosa que l’ambició i el domini dels uns per sobre dels altres, avui amb el control i explotació dels recursos energètics a nivell mundial. Es un model de creixement desenfrenat a base de la depredació dels recursos naturals del planeta, sense cap respecte pel medi ambient, un model que amenaça la desaparició de la mateixa espècia humana, no ja per raons de supervivència biològica, sinó també -i sobretot- de la nostra condició de persones, perquè ens fan perdre drets en favor del nou ordre mundial, on les guerres són el seu negoci, i convertint-nos en mesells i súbdits de les grans potències sense poder qüestionar res, tot i que continuarem posant els morts els mateixos de sempre, total perquè els rics siguin cada vegada més rics.  

Un nou ordre geopolític mundial

Amb la guerra d’Ucraïna s’ha posat de manifest la dimensió global d’aquest conflicte, com si s’estigués dibuixant un nou ordre geopolític mundial. Primer varen ser les guerres pel control i preu dels carburants, i tenir una sortida al mar mediterrani per poder accedir al negoci dels gasoductes que venen dels països de l’orient mitjà, ha estat -i continua essent- una prioritat fonamental. Les altres guerres també eren pel control del mercat de l’energia, en aquest cas, dels carburants. Ha calgut destruir països sencers que després potser s’hauran de reconstruir. Mentre milions de persones han estat abocades a la incertesa de l’exili i a mercè dels països que els vulguin acollir, però -sobretot- a mercè de les màfies que els estan esperant a la frontera pel negoci de la tracta humana. La meva amiga Nazanin Amirian diu que: Entre el negoci de les armes, del gas i un nou repartiment dels recursos en un nou ordre mundial, sols sento un immens dolor i veig milions de morts...

Encariment de la vida

Entre la guerra i l’especulació del mercat de l’energia ja ens avancen que vindran temps difícils i, ho anem ja veient, la vida s’encarirà i es farà difícil pagar els subministres bàsics. El camp s’ha mobilitzat per demanar ajut per pagar el preu del gasoil, no es pot sostenir ni l’agricultura, ni la pesca ni els transportistes, per exemple. 

Els consumidors hem d’afrontar aquesta contingència tant bèstia que incrementarà la pobresa d’aquest país i d’arreu. Calen ajuts, sí, i les institucions han de ser sensibles a l’encariment d’aquest producte tan bàsic per les famílies i les indústries. Però jo em pregunto, amb ajudes públiques per pagar la factura canviem res?. A la factura de la llum sabem que hi ha una part de consum i una part d’impostos per a la inversions o renovació ecològica, diuen, però el preu de mercat del combustible es calcula mantenint intactes, per no dir més inflats encara, els multimilionaris beneficis de les companyies elèctriques que hi especulen.

Potser no es tracta tant de rebaixar els impostos o ajudar a pagar la factura als qui ja hauran entrat en la pobresa energètica, que és necessari, perquè són mesures a càrrec de l’erari públic que no qüestionen el cost que es paga per consum, la part el que els accionistes i càrrecs honorífics del Consell d’Administració continuen rebent -igual o més que sempre- de forma intacta. Tampoc seria just posar un impost per aquests beneficis multimilionaris després de que ja haguem pagat tots més del que ens toca, sinó que potser caldria limitar aquests guanys per tal que la factura no estigui tan disparada per tothom.

Sense increment de la facturació, els guanys es multipliquen

Es parla de que les grans elèctriques de l’Ibex-35 van més que triplicar els seus guanys l’any 2021. Repsol, Endesa, Iberdrola i Naturgy van tancar l’any 2021 amb un benefici net conjunt d’11.054 milions d’euros, un 226 % més que l’any 2020, que va ser de 3.388 milions d’euros. A més, cal tenir en compte que tots els casos han crescut més els beneficis que el volum de facturació, que va augmentar “només” un 33 % respecte l’any anterior, o sigui que els guanys no minven sinó que creixen.

L’origen de la privatització ja ho preveia

L’any 1997 es va començar a privatitzar les empreses elèctriques i, amb el temps, tot està ja tan privatitzat, que s’han enriquit a costa de l’explotació d’uns recursos que eren i haurien de continuar essent públics.

Alternatives

La proposta de que les institucions públiques es converteixen en les pròpies comercialitzadores d’una energia que es pugui produir de forma autònoma, des de les energies renovables, no seria cap iniciativa de disbarat, de fet, en alguns llocs ja es fa. Una aposta així reduiria molt la factura de la llum per tothom, sense deixar tantes morts en el camí simplement per engreixar encara més els insultants dividends dels grans accionistes.

Hauríem de sentir vergonya de la destrucció de les guerres. Nosaltres en tenim, és clar, perquè ells ja es veu que no en tenen.

maribelanoia@gmail.com

UN ALTRE COP, NO A LA GUERRA

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

L’editorial de tots els noticiaris tornen a obrir amb amenaces de guerra, aquesta vegada a Ucraïna. Es torna a justificar l’enfrontament armat per resoldre uns conflictes que, per endavant, sabem que sols amaguen els interessos de les grans potències, cobrant-se víctimes innocents, tant per part dels “soldats - herois” sacrificats en nom del “servei a la pàtria” com -segur- la munió de  víctimes civils i destrucció de vida que deixen al seu pas.

Una zona estratègica per les potències mundials

Ressonen ja, de nou, els tambors de guerra que volen que -com a país membre de la OTAN- ens hi impliquem. Aquesta vegada és a Ucraïna, un lloc estratègic que aboca al Mar Azov i el Mar Negre, fronterer amb l’actual imperi rus del tot poderós Putin i les seves aspiracions de fer-se amb una sortida al mar per aquest espai estratègic de confrontació bèl·lica a nivell mundial. Podríem parlar dels suposats motius que expliquen la tensió generada entre les potències mundials, una tensió que ja es va escalant des de fa mesos, per l’increment -sense precedents- de l’ofensiva russa i  pel recolzament militar de diferents països occidentals al govern d’Ucraïna. El desplegament de tropes a ambdós indrets de la seva frontera amenaça en derivar en un conflicte armat.

Un procés similar al de Iugoslàvia

En aquest context sembla ser que Ucraïna podria integrar-se a la OTAN i això suposaria una ruptura dels compromisos de la mateixa aliança atlàntica. L’enfrontament dels EEUU i Rússia ens pot remetre als temps de la guerra freda i, en aquesta possibilitat, la Unió Europea s’hi podria veure arrossegada. De fet, l’estat espanyol ja ha enviat tropes al Mar Negre i a Bulgària. La guerra freda i la OTAN són etapes ja superades. En aquests moments on el món sencer continua afrontant la pandèmia i els seus efectes per la salut de la població, i que l’emergència climàtica que no para d’enviar-nos senyals, són poc propicis a que ens embarquem en recrear aquesta aventura, simplement perquè hi perdria tothom.

La guerra pels recursos energètics

Sabem de les dificultats als mercats mundials de l’energia, o potser aquesta és la seva justificació?. No oblidem que el control dels recursos energètics de l’Orient Mitjà ha inspirat totes les guerres dels darrers anys i que el gas arriba a Ucraïna, des de Rússia i Bielorússia, on hi ha nombrosos gasoductes, suposant una gran reserva de gas. Aquest no deixa de ser un conflicte derivat de la crisi econòmica i social que vivim, per la necessitat també de controlar, a nivell mundial i per part de determinades superpotències, uns recursos cada vegada més escassos. En aquest sentit cal denunciar el paper subaltern i subordinació de la Unió Europea als interessos dels EEUU, disposant de la OTAN únicament com a instrument de guerra. No té sentit que ara s’estengui cap a Ucraïna i Geòrgia únicament pels interessos dels EEUU. És més necessari que mai facilitar la transició energètica vers les energies renovables, tant pel nostre futur com a espècie com també pel mateix planeta, rebutjant el seu ús geopolític.

Una vegada més: NO A LA GUERRA

Haurem de treure la pols a les mobilitzacions del NO A LA GUERRA perquè les causes de la gent de pau, que són la majoria, no han canviat pas tant. La autosuficiència energètica, les energies netes i renovables han de prendre el camí contra les guerres i a favor de la pau i la justícia, una pau i una justícia que sols s’ha d’assolir per la via de la distensió, la desescalada, la dissuasió i el diàleg per una negociació.

La Pau no sols és l’objectiu, és el camí

“No hi ha camí per la pau, la pau és el camí”, sentenciava Mahatma Gandhi en una de les frases més recordades dels seus valors de la no violència. La pandèmia ens ha mostrat quan perillós és jugar amb la natura explotant els seus recursos per un creixement desaforat de l’economia. Tot creixement ha de ser sostenible, i els paràmetres de confrontació bèl·lica per controlar aquests recursos per continuar fent-ne negoci els qui cada vegada són més rics en detriment dels que cada dia són més pobres és un sense sentit.

Aixequem de nou la nostra veu

Recuperem els vells arguments que ens van fer aixecar aquell crit massiu de “no a la guerra” perquè potser ens tornarà a fer falta. La pau és l’únic valor per afrontar la vida del mateix planeta i de la civilització humana que l’habitem. Continuar en l’espoli de la natura, la destrucció de vida i alimentant el negoci de les guerres no farà sinó posar en perill la pervivència de la mateixa espècia humana. Per això, avui i sempre: NO A LA GUERRA.

maribelanoia@gmail.com

 

 

 

EL MÓN AL REVÉS

Ho va dir el conegut periodista Jordi Évole en un tuït “El món al revés. Els que es deixen la pell per salvar als que moren en el mar, detinguts”. És que la policia italiana ha immobilitzat el vaixell Open Arms al port de Pozzallo, a Sicília, mentre la Fiscalia de Catània investiga si s’han comès un delicte de foment de la migració il·legal. “Encara és una hipòtesi de delicte, però se’ns acusa d’associació criminal i de fomentar la immigració il·legal per desobeir als libis en no lliurar-los dones i infants”.

“Ells fan una tasca humanitària imprescindible”, diu Ada Colau, alcaldessa de Barcelona: “salven vides de dones, homes, nadons, gent malalta que fuig de la tortura, les violacions, la fam i la mort. És increïble que, fent una tasca tant important, la Fiscalia italiana tingui segrestat el seu vaixell i acusi tres dels tripulants de tràfic de persones i associació criminal”.

Protegir la vida humana al mar hauria de ser la prioritat absoluta de qualsevol cop civil o militar, doncs així ho estipula el dret del mar. Impedir el rescat de vides en perill a alta mar amb la finalitat de retornar-les – per la força- a un país no segur –com ho és Líbia- és un retorn en calent, contravenint l’Estatut dels Refugiats de les Nacions Unides.

Les màfies de tràfic de persones

La periodista Beatriz Mesa ens explicava no fa gaire el lucratiu negoci de les màfies líbies de tràfic de persones. La guerra despietada de Líbia i la postguerra després de la caiguda de l’ex-dictador Muammar Gaddafi van canviar la vida de milers d’africans que van trobar, a la mediterrània, la via per escapar-se dels estómacs buits i de la violència en aigües d’aquest Mare Nostrum. Tots lluiten per un refugi a Europa. De la desesperació humana es nodreixen precisament les xarxes mafioses a Líbia que han convertit aquest país en la principal ruta internacional del tràfic de persones, generant en menys de cinc anys, un multimilionari negoci molt florit als peus de les patges líbies, on l’emigrant paga el seu últim peatge.

Kone, del Camerún, va pagar aquesta frontera més de 2.300 euros a la màfia guineana. Amb ell viatjaven 24 joves de Guinea Conakry, tots captats en origen per després ser traslladats en forma de mercaderia a l’organització criminal líbia. “Només vaig estar sis dies en un barracó. Hi ha gent que pot quedar-se sense veure la llum durant setmanes i mesos, El pitjor és que he vist alguna persona morir per trets dels homes armats”, declarava a El Periódico. Pel que sembla, la víctima era un emigrant que per por de morir ofegat va decidir no embarcar. I afegeix: “les dones pateixen més perquè són violades per qualsevol i fins i tot per la mateixa policia”.

No hauríem d’oblidar que no es tracta sols dels drets humans de els persones que fugen tot buscant refugi, el que realment està en joc són els drets de tota la ciutadania d’aquesta Unió Europea que, en aplicació de les seves polítiques d’aixecar fronteres i foragitar la migració que ve de països empobrits per les guerres d’occident, està capgirant els principis d’acolliment i solidaritat que va fer gran la vella Europa.

El passat dissabte va ser el Dia Internacional contra el racisme i el feixisme. També a Igualada es va fer una concentració per denunciar el racisme institucional manifestat a l’Estat Espanyol en la Llei d’estrangeria i a Europa en polítiques com l’acord amb Turquia i l’aixecament per tot arreu de murs i tanques. Per altra banda, el feixisme creix a Europa. Ara l’extrema dreta comença a tornar a sortir del clavegueram també a casa nostra amb un auge preocupant d’accions violentes per part de grups feixistes que gaudeixen d’una impunitat inacceptable, mentre es persegueixen cantants i menen a la presó dirigents socials i polítics simplement per raó de les seves idees.

Feixisme i racisme van de la mà. Tots dos criminalitzen la gent migrada i refugiada fent-la responsable de la crisi econòmica i de les retallades pressupostàries, tots dos defensen l’autoritarisme i el “primer els de casa” discriminant contra qui vegin com diferent.

Com deia al començament, sembla que el món giri al revés, per això ens varem comprometre un cop més a impedir-ho. El manifest que es va llegir a la concentració d’aquest dissabte apel·lava “Pels drets Civils i Socials per tothom”. Per exigir el tancament dels CIE’s, per exigir plens drets per a tothom i la derogació de la Llei d’estrangeria. Per reafirmar la nostra lluita contra el racisme, la islamofòbia i l’antisemitisme que amenacen de trencar la convivència en els nostres barris, pobles i ciutats. Per exigir que s’acabin els controls policials basats en perfils ètnics, perquè ja n’hi ha prou de discriminar les persones en funció del seu origen, color de pell, creences... El racisme i el feixisme ens amenacen a totes i tots. Prenem consciència d’aquest fet i comprometem-nos en eradicar-lo de la societat.

maribelanoia@gmail.com

ACOSTANT DIVERSITATS DES DE LA IGUALTAT

MARIBEL NOGUÉ i FELIP - Ciutadana Dempeus

Aquest era el lema escollit per la Jornada de Portes Obertes a la Mesquita d’Igualada organitzada per l’ Associació Cultural Alfarabí. Una bona proposta que va convocar diverses persones, vinculades a associacions i entitats socials diverses, perquè estem convençudes de que no es tracta sols d’un tema de cortesia, d’educació i convivència amb els veïns i veïnes de torn, sinó que, en el context actual, cal obrir-nos especialment a una comunitat especialment vulnerable cara als prejudicis que s’estan generant pel cúmul de tòpics i rumors que es fan córrer de forma intencionada per un discurs de l’odi que –dissortadament- va penetrant en la vida quotidiana de massa sectors de la nostra societat.

Jornada de portes obertes a la Mesquita d'Igualada

Un curs sobre islamofòbia de gènere

El passat mes de juny, la Fundació Sociocultural ATLAS va dur a terme un curs sobre “Islamofòbia de gènere. Eines per descolonitzar la mirada” impartit per Brigitte Vasallo, escriptora, professora i una coneguda activista feminista i antiracista. En aquest curs es va posar de manifest que la islamofòbia no és més que una excusa per atiar una interessada confrontació civil per raons de la religió que professa una comunitat determinada (només cal recordar com va actuar el nazisme contra els jueus).

Una aliada de l’odi

Els darrers temps hem viscuts enfrontaments on, el fet d’anar-se obrint mesquites per tal que la comunitat musulmana que conviu amb nosaltres pugui dur a terme els seus cultes, s’ha fet servir com a objectiu per atiar l’odi. Com si el terrorisme no hagués causat víctimes en la comunitat musulmana, com si la gent senzilla de peu de carrer estigués d’acord amb el terrorisme.... Mohamen Mustafa, en un article titulat “la islamofòbia és una aliada del terrorisme” escriu que les mesquites s’han convertit en el principal objectiu de l’odi, i assenyala DAESH com qui els ha arrabassat uns símbols que no els pertanyen per fer-los servir cara al seu propi benefici propagandístic.

Gent de pau perjudicada per les elits

Qui coneix persones que professen la religió musulmana sap que són gent de pau i que denuncien, com qui més, el terrorisme. És com la gent que es diu cristiana de la nostra societat, hi ha bona gent i gent compromesa i n’hi ha que, fins i tot des de la jerarquia, dóna un discurs prepotent i excloent, amb continguts inequívocament misògins i homòfobs, i no per això qualifiquem tothom qui es manifesten de confessió cristiana, practiquin o no aquesta religió, de misògins o homòfobs.

Res d’odi, res de por

Ho hem vist al carrer a casa nostra mateix. Quan hem sortit al carrer per denunciar- per exemple- la situació que viuen les persones refugiades que fugen horroritzades pel terror, ho hem fet plegats. “Res d’odi” “Res de por” dèiem en la darrera concentració el Dia Mundial dels Refugiats. És que mica en mica perdem la por, és una de les poques coses que no podem perdre, i la perdem colze a colze amb els nostres veïns i veïnes. A nosaltres no ens enganyen. Quins escrúpols han tingut alguns governants (per exemple Donald Trump o Felip VI) per signar acords de venda d’armament als xeics dels emirats àrabs?. Perquè algunes mandatàries europees que han estat a l’Aràbia Saudí o als Emirats no s’han hagut de tapar el cabell com obliguen a les dones dels seus països, uns països on fins i tot hi obliguen les turistes que hi van?. Hipòcrites.

Concentració a Igualada el 20 de juny de 2017

Construir identitats alienes a la mateixa biografia

En un dels seus escrits Brigitte Vasallo ens diu que “Més enllà de les creences i les pràctiques religioses de cadascú, s’entén com a persona musulmana a qualsevol que sigui llegida, correcta o incorrectament, com a tal. Persones de tradició musulmana, però laiques o atees, pateixen la islamofòbia. Sense anar més lluny el policia assassinat a París, de nom Ahmed, el varen definir com a musulmà sense cap tipus de dubte i sense preguntar al seu entorn si s’identificava com a tal o no. Mentre que els terroristes de Paris també els van definir com a musulmans sense més, sense parar compte que alhora eren francesos, nascuts a França i educats en l’entorn francès d’una institució d’acolliment francesa. Es potencia així el cognom i el lloc de naixement dels pares per construir una identitat aliena que nega la seva pròpia biografia”.

Interessos que amaguen polítiques d’exclusió

No es pot reduir l’entramat de la islamofòbia a la construcció d’un mite identitari europeu a partir d’una fictícia oposició binària: Europa com a laica (o cristiana) i el Islam i les persones musulmanes com a estrangeres, exògenes. És a dir, l’enemic extern”. És per això que, a la mesura que apropem diversitats, trobem la manera de reconèixer en l’altre suposadament “diferent” la igualtat humana que ens uneix, fent una distinció dels interessos que s’amaguen en aquelles polítiques d’exclusió.

La religió com a ciència a l’escola, la doctrina fora

La visita a la Mesquita d’Igualada ens va mostrar la consolidació d’una edificació feta a partir de les aportacions de la gent, amb unes aules com cal per impartir coneixements. Jo sempre he estat defensora de la laïcitat de l’escola, i que els ensenyaments de les religions i el seu culte han de fer-se, per exemple- en espais propis.

Coincidir en la convivència quotidiana

Així, des de la llibertat religiosa i de consciència coincidirem molt més sovint en el nostre dia a dia i, perquè no, en els nostres objectius de forjar un món millor, més humà, més just i més igualitari, un món on la guerra formi part d’una assignatura per conèixer la història, però també com s’ha avançat en el temps pel que fa a drets humans, i tot seguit posar els mitjans per evitar que es puguin repetir episodis de destrucció tan dolorosos com el que estem vivint actualment. O és que ja ens estem tornant insensibles?.

maribelanoia@gmail.com

TESTIMONIS DE LA VERGONYA

Ciutadana Dempeus                                        Maribel Nogué i Felip

Aquests dies, en el conjunt d’ activitats emmarcades en l’ Octubre Solidari, l’ Espai Cívic Centre d’ Igualada ofereix l’ exposició “Rostres de la mediterrània”, 60 il·lustracions d’ artistes de 15 països diferents que posen rostre a la situació del mar Mediterrani amb l’ arribada de les persones refugiades.

Isabel Casas, Sílvia Rodríguez, Judit Corral, Marga Gibert i Carles Duran

Rostres de desesperació i d’ esperança

A través d’ aquestes il·lustracions se’ns convida a reflexionar a partir d’ aquests rostres de desesperació i d’ esperança, rostres de viatgers, d’ immigrants, cares del passat i del present, persones que per la fortalesa europea només són números en estadístiques plenes de desapareguts, ofegats i morts sense rostre... Persones que, per voler trobar una vida millor, per compartir un desig tan antic com la mateixa humanitat, han de malviure estigmatitzades com a clandestins”, “il·legals” o “sense papers”.

Un acte de la UCFR - Anoia

La presentació d’aquesta exposició de STOP MARE MORTUM va anar a càrrec de Farah Benserhir i Laia Martí, de UCFR – Anoia, i va comptar amb el testimoni de diferents persones que –des del voluntariat- havien anat als camps de refugiats compartint amb els presents les seves impressions des de la indignació i la impotència, interpel·lant les nostres consciències, però sobretot als governs responsables d’haver provocat aquesta situació.

Sortir del foc per anar a les brases

Isabel Casas, que amb Mònica Margets i Teresa Graells va anar-hi el passat mes de febrer, explicava –astorada- que no entenien res, que el què havien vist no era dolor al seus rostres com esperaven trobar, sinó que palesaven una sensació com d’ alleugeriment pel fet d’haver pogut salvar l’obstacle del mar que els separava d’Europa, fugint així de l’ infern de la guerra i els seus efectes devastadors. En aquest sentit recordava el testimoni d’aquell jove que recull el documental ASTRAL: “Jo sé que quan arribi a Alemanya tindré feina i podré formar la meva pròpia família”. La Isabel, conscient de la situació que es viu en aquesta Europa fortalesa, tenien la sensació que estaven ajudant una gent que sortia del foc per anar a les brases. Fugen de la misèria i els porten a una nova misèria lluny de la seva gent, de la seva terra, de la seva cultura, la seva llengua... El problema s’ hauria d’afrontar des de l’arrel: ningú vol marxar per causa de la guerra, de la misèria... La causa n’és la guerra, el poder destructor de les armes i el repugnant negoci de la indústria armamentística.

Morir de fred

També va manifestar estar molt enfadada perquè comença el fred i la gent està als camps en unes condicions deplorables. Al Líban, on va anar-hi aquest estiu, com que el campament està prop de les muntanyes, li deien que cada dia hi ha gent que es mor de fred. Mentrestant, d’aquí uns dies, i aprofitant l’arribada del fred, començarà la campanya de Nadal dels grans magatzems tot convidant-nos al consum perseguint únicament el guany econòmic com a finalitat. Sí, és cert, segurament aprofitaran la sensibilitat més propensa en aquestes dades per passar algun reportatge per la televisió, que certament serà colpidor, i que ens farà saltar la llagrimeta...Però la realitat continuarà allà, i n’hi ha que s’han espavilat i -fins i tot- en treuen profit. La BBC ha denunciat que refugiats siris, alguns menors d’edat, treballen a Turquia per a fàbriques proveïdores de marca de roba com ara Marks & Spencer i Aso, i que d’altres – majors d’edat però sense papers- treballen en tallers subcontractats per marques espanyoles com ara Zara o Mango.  

Una societat deshumanitzada a la deriva

També va donar el seu testimoni la Marga Gibert que va anar-hi aquest estiu amb dues amigues més. S’admiraven de com, malgrat la peremptorietat de tenir un sostre o la necessitat d’alimentar-se, tenien també aquella capacitat de contenir l’innegable estrès emocional viscut per aquest drama de l’èxode, tenir altres horitzons a la vida, dignificar la mateixa situació de pas que viuen, a partir de la humanitat que traspuen i que ens retornen a la mateixa essència de l’esser humà, uns valors que a Europa han estat fagocitats pel domini d’allò més material. La Marga reflexionava sobre la desolació de veure una societat a la deriva, entre perversa i paranoica... i com Europa s’havia tornat tan crua i incapaç  d’oferir una mirada, donar una mà, escoltar-se... Aquesta societat deshumanitzada és una catàstrofe per a tothom, va concloure.

Compromís també i –sobretot- aquí

En Carles Duran ens va parlar de que no sols podem anar allà a ajudar, sinó que podem i hem de treballar sobretot des d’aquí, des del compromís d’exigir responsabilitats als governs que són responsables d’aquesta situació, de les guerres i les seves conseqüències.

La Fàtima i la Fatiha preparant el té per compartir

Exigir obligacions a una ciutadania maltractada

La Judit Corral ens va convidar a la reflexió a partir de la situació dels infants i joves, i va citar un grup de 15 adolescents que viuen sols en una Plaça, a Silícia, i en unes pèssimes condicions, que els hem buidat d’ ètica i moral: “m’ imagino els governs europeus exigint que siguin bons ciutadans, que tinguin una valors, que respectin les normes de convivència, que siguin justos, que ajudin a qui ho necessita; i em pregunto amb quin dret els europeus podrem exigir a persones tractades miserablement que facin l’exercici de pensar de l’altre, que tinguin uns valors ètics i morals de respecte a l’altre i de cooperar amb l’altre”. La Sílvia Rodríguez, per la seva banda, va compartir la seva experiència en un camp on la gent vivia en una antiga granja de pollastres que s’havia habilitat precàriament i com s’organitzaven pel tema del menjar, per exemple.

Un crit a fer prevaler la mateixa humanitat

I després de les paraules del regidor de Cooperació Fermí Capdevila, que va dir unes paraules per posar en valor els testimonis que havien precedit i la tasca de totes les entitats que formen Igualada Solidària, es va donar la paraula al públic on la Fàtima va palesar la indignació per la situació que pateixen els refugiats, en particular els infants, fent una crida a fer prevaler els valors humans per la supervivència de la mateixa humanitat.

Uns altres rostres

Amb aquesta exposició se’ns convida a pintar uns altres rostres de la Mediterrània, aquella mediterrània que volem, la que ens agermana, la que ens fa lliures, respectuosos..  per tal d’omplir-la de sensacions i emocions. Pintem-la com la voldríem veure, com la voldríem viure, com la imaginem”... 

maribelanoia@gmail.com