Ciutadana
Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
De nou ens trobem davant un altra 8 de març, una data imprescindible per posar al descobert quina és la realitat diferencial que vivim encara avui les dones, perquè més enllà de l’estructura patriarcal que impregna tots els racons de la societat, fins la vida mateixa de cada dia i a nivell mundial, la situació actual ens ha immers alhora en un context de guerra gairebé permanent que és el pitjor escenari de vida per tota la humanitat -sobretot- per les dones.
A partir dels
indiscutibles drets a la igualtat de totes les persones, sense discriminació
per la seva orientació sexual, les dones hem anat fent-nos visibles en gairebé
tots els espais de la societat. Amb tot, encara hi ha aquell sostre de vidre
que ens impedeix una realització plenament igualitària, ho veiem tant a
l’esport com en tota activitat professional. Ara bé, la promoció ha hagut de
ser -sovint- a partir dels esquemes masculinitzats en que estem organitzats, i
ens suposa alguns sacrificis afegits que sempre és un plus que ens fa
desiguals.
Un altra aspecte és que, l’àmbit de la vida privada i, de forma majoritària, contribuïm com ningú als treballs de reproducció de la vida amb dedicació a la cura i acompanyament als propis, tot i que no ens hem descarregat del tot de la motxilla que se’ns va posar al damunt sobre les tasques de cura i criança, quin pes roman avui encara malgrat haver-nos incorporat a l’economia productiva.
I si alguna
dona prospera socialment per la seva professionalitat, sobretot si assoleix una
funció pública, encara se l’assenyala més i -massa sovint- continuant amb una
cosificació de la dona considerada encara l’esca del pecat. En aquest sentit,
l’increment de l’ideari que promou el discurs de l’odi, és una amenaça real
d’anar enrere en els drets adquirits. Sols ens volen a la cuina i al llit
negant-nos la nostra condició de persona per a decidir -fins i tot- sobre el
propi cos.
En el context
de guerra imperial que patim, les dones som les primeres víctimes reals, perquè
a través dels nostres, hi posem els morts i ens hem de fer càrrec dels ferits
mentre continuem sobrevivint lluitant i reproduint la vida. A l’Iran, abans de
l’atac unilateral d’Israel, de la mà dels EUA, les dones havien assolit posar
contra les cordes l’aiatol·là Alí Hamenei, que ara han mort, una dictadura que
feia servir la religió per anul·lar els drets dels seus, en particular els
drets de les dones.
És d’una hipocresia ben cruel argumentar que cal canviar aquest o d’altres governs -entre d’altres raons- per com tracten les dones, quan en el sistema neoliberal que fan servir al que anomenen occident, les dones no tenen cap consideració. Les dones a l’Iran han estat les majors protagonistes de les mobilitzacions de rebel·lió dutes a terme els darrers temps.
A les dones no
se’ns ha de “protegir”, tan sols cal que puguem exercir els nostres drets i la
nostra creativitat, que ens podem valer per nosaltres mateixes. Potser això és
el que volen evitar, perquè les dones som molt valuoses i més d’un té gelosia
del nostre protagonisme, volen ser ells els importants i nosaltres sols per
posar-los la taula i el llit per tal de mantenir el seu estatus.
Ja n’hi ha
prou: ni guerres, ni masclismes, ni tractar
la dona sols com un cos. El 8 de març no és una festa, és un crit
permanent de reivindicació contra aquest estatus. La humanitat necessita de la
nostra aportació i molts homes -dels que no són masclistes- han d’estar al
nostre costat per tal de poder-nos emancipar d’aquest greuge ancestral.
