MALGRAT TOT, NO CAL PERDRE L'ESPERANÇA EN LA HUMANITAT

 

iutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Rescatistes voluntaris

El terratrèmol del dia de Sant Joan a les costes de Veneçuela ha fet trontollar més coses que el propi sisme, aquella brusca sacsejada de l’escorça terrestre que va provocar l’alliberament d’energia acumulada, a causa del moviment i la fricció de ples laques tectòniques, també ha fet aflorar l’amagat sentiment de solidaritat que perdura en la humanitat i que, en ocasions com aquesta, es fa sentir.

Viscut ben de prop en la distància

Em va arribar la proposta de fer algun acte per facilitar la trobada dels veneçolans i altres llatinoamericans que viuen entre nosaltres. No es tractava de dur a terme cap acte de tipus polític sinó -simplement- de compartir el dol. Hi ha moments en que poder compartir el dolor i la impotència amb els qui tens més a prop és fonamental, i fer-ho també amb els propis veïns i veïnes potser no guareix, però aquella abraçada de solidaritat conforta i fa possible que aquest dolor tan fort no es pateixi en solitud.

Amb el cor a Veneçuela

Eren les vuit del vespre del divendres que, en un racó del Parc Central, sota la fresqueta d’uns arbres que et feien passar l’extrema calor que estem patint aquests dies, ens anàvem aplegant una trentena de persones de totes les edats, homes dones, famílies amb els seus infants... Tot formant un cercle se’ns va donar la benvinguda: “Ens reunim avui aquí amb el cor posat a Veneçuela. Ens convoca el dolor per les persones que han perdut la vida a causa dels terratrèmols, la preocupació per aquelles que encara estan desaparegudes sobta la runa d’edificis sencers, el patiment de les famílies que ho han perdut tot  i també familiars i coneguts dels que encara no en saben res i que posen la seva confiança en qui –amb coratge i valentia- treballen per rescatar vides i reconstruir les seves comunitats. Una trobada que neix del desig d’acompanyar des de la distància, de recordar que cap poble s’ha de sentir sol quan el dolor li travessa el cor”.

Com poder fer arribar l’ajut tan necessari

Sí, ja ho sé, és complicat poder organitzar-se per fer arribar la nostra solidaritat, massa lluny, problemes de transport... és més pràctic ingressar diners en un compte bancari... Però és fred i no et mitiga ni la impotència ni el gest de solidaritat que et pot confortar. Una de les assistents, l’endemà faria un altre viatge a a la Cartoixa de Montalegre (Tiana) on, emparat pel mateix Vaticà, recullen tot tipus de material per fer-lo arribar als damnificats:  medicaments, bolquers, roba o aliments de primera necessitat...

El més bell de la humanitat

Ens deia la Claudia: Hi ha dolors que semblen impossibles de comprendre. La terra ha tremolat, moltes famílies han perdut als seus estimats, les seves llars i part dels seus somnis. No obstant, enmig de tanta foscor, també hem vist el més bell de la humanitat: Hem vist mans que rescaten, persones que comparteixen el poc que tenen, veïns que s’abracen, voluntaris de tot el món que arriben sense preguntar a qui cal ajudar, pobles d’arreu del món que estenen la seva mà. Aquesta és l’esperança que també neix al bell mig de la tragèdia”. I cloïa dient: Que cada gest de solidaritat sigui una llum en el camí de la reconstrucció, Que el dolor compartit trobi consol en cada abraçada i que es barri el pas a perdre l’esperança”.

Vivències des de l’emoció

Diferents intervencions espontànies varen fer possible expressar sentiments, plorar sentint-se acompanyat, emocionar-se en el minut de silenci i encendre unes espelmes que anaven acompanyades de tot el caliu i estima dels participants. La mare de la Gabriela em va dir que se li havia anat aquella tibantor a l’estómac que feia dies no la deixava viure, i un noi de Veneçuela va dir que els primers dies, quan mirava els vídeos, només feia que plorar i plorar sense consol, però a mida que veia l’enorme resposta de la gent lliurats a rescatar, a ajudar, a consolar o a arremangar-se per ajudar, el plor ja es convertia en llàgrimes d’emoció i esperança en una humanitat que s’ha fet present.

Trencar l’aïllament, conviure

I compartint un pica-pica conversaren animadament, perquè o bé es saludaven entre sí els que ja es coneixien o encetaven una nova coneixença i convivència que trencava aquell aïllament que existeix en una mateixa ciutat, encara que sigueu originaris del mateix poble.

 maribelanoia@gmail.com

DAVANT DISCURSOS EXCLOENTS, COMPARTIM ELS ESPAIS PÚBLICS

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué Felip -  

Fa uns dies, emprant la comunicació que permeten les xarxes per divulgar el discurs de l’odi, es va publicar una foto amb algunes de les dones que habitualment passen la tarda, amb els seus fills i filles, a la Plaça de Cal Font. La publicació d’aquest post s’acompanyava d’uns comentaris racistes i xenòfobs a partir dels típics i tòpics que les estigmatitzen i fan servir per insultar, per una banda, a les dones per la seva condició de mares i, per l’altra, perquè la seva aparença indica que venen d’una altra cultura, quan aquest fet no és cap motiu per vexar-les d’aquesta manera.

Hem d’ignorar però no deixar passar el discurs de l’odi

L’entorn actual està molt enverinat contra els nostres conveïns i conveïnes procedents d’altres cultures, i tant el discurs com les actituds de rebuig, xenofòbia i segregacionisme estan a l’ordre del dia. Sé que ens preocupa i no ens agrada aquesta situació. Som gent de pau i apostem per una convivència des de la diversitat, sabem que hem de fer font al racisme i el feixisme i també sabem que no podem entrar al joc dels qui el provoquen donant-los importància, sinó que els hem d’ignorar.

Publicar les seves imatges i la de menors sense permís

Aquestes dones varen veure publicada la seva foto sense el seu consentiment. Algunes de les seves filles varen sortir en defensa de les seves mares perquè elles portent molt de temps patint rebuig i callant, però -sobretot les generacions més joves- saben que viuen en una societat que té drets i que, a banda de gaudir-los, s’ha de vetllar pel seu acompliment: és que també hi surten menors i això és un delicte!, em va dir una d’elles (que fins i tot va anar als Mossos d’Esquadra per posar una denúncia i els hi van dir -més o menys- que no n’hi havia per tant).

Fer-li front amb propostes de convivència

Doncs sí que hi ha motiu per no callar, i calia pensar com i de quina manera podríem palesar el greuge que havien rebut sense alimentar qui sols provoca per emmetzinar. D’aquí va sorgir, per convicció, la idea que havíem de fer pinya amb aquestes i totes les dones que, com jo mateixa, també ens hem sentit ferides.

Una proposta ben senzilla amb un sol objectiu

“Davant els discursos excloents, compartim els espais públics”. Així, dissabte 23 de maig vàrem coincidir a Cal Font, junt a les estàtues d’ATLAS, les que fan visible la diversitat cultural de la nostra ciutat, ens hi aplegàvem una seixantena de persones simplement per intercanviar aquelles converses de veïnatge des de la mateixa ciutat que compartim escoles, serveis sanitaris i altres, però -sobretot- els espais públics. Es tractava de constatar que plegades formem part d’una mateixa ciutadania que no exclou i que aposta per la pluralitat i diversitat de la societat.

Sense imatge per compromís

La veritat és que va ser una trobada entranyable, on ens vàrem conèixer i relacionar més les unes amb les altres. Una fotografia hauria estat molt il·lustrativa pel goig que fèiem, però no hem volgut fer servir cap imatge en desgreuge per la ofensa. El respecte i la convivència construeix vida entre els humans, les mentides sols l’embruten i destrueixen. Hem de fer-los front des del compromís i unes formes ben diferents de conviure. Cap estranger ha de ser estigmatitzat. Som una sola ciutadania. Cap persona és il·legal.

maribelanoia@gmail.com

DESIGUALTATS AVUI ENCARA, UN 8 DE MARÇ PLENAMENT VIGENT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

De nou ens trobem davant un altra 8 de març, una data imprescindible per posar al descobert quina és la realitat diferencial que vivim encara avui les dones, perquè més enllà de l’estructura patriarcal que impregna tots els racons de la societat, fins la vida mateixa de cada dia i a nivell mundial, la situació actual ens ha immers alhora en un context de guerra gairebé permanent que és el pitjor escenari de vida per tota la humanitat -sobretot- per les dones.

Topades sempre pel sostre de vidre

A partir dels indiscutibles drets a la igualtat de totes les persones, sense discriminació per la seva orientació sexual, les dones hem anat fent-nos visibles en gairebé tots els espais de la societat. Amb tot, encara hi ha aquell sostre de vidre que ens impedeix una realització plenament igualitària, ho veiem tant a l’esport com en tota activitat professional. Ara bé, la promoció ha hagut de ser -sovint- a partir dels esquemes masculinitzats en que estem organitzats, i ens suposa alguns sacrificis afegits que sempre és un plus que ens fa desiguals.

Una motxilla que ens obliga a la tasca de cures

Un altra aspecte és que, l’àmbit de la vida privada i, de forma majoritària, contribuïm com ningú als treballs de reproducció de la vida amb dedicació a la cura i acompanyament als propis, tot i que no ens hem descarregat del tot de la motxilla que se’ns va posar al damunt sobre les tasques de cura i criança, quin pes roman avui encara malgrat haver-nos incorporat a l’economia productiva.

S’assenyala les dones que assoleixen un rol públic

I si alguna dona prospera socialment per la seva professionalitat, sobretot si assoleix una funció pública, encara se l’assenyala més i -massa sovint- continuant amb una cosificació de la dona considerada encara l’esca del pecat. En aquest sentit, l’increment de l’ideari que promou el discurs de l’odi, és una amenaça real d’anar enrere en els drets adquirits. Sols ens volen a la cuina i al llit negant-nos la nostra condició de persona per a decidir -fins i tot- sobre el propi cos.

Les vostres guerres, les nostres morts

En el context de guerra imperial que patim, les dones som les primeres víctimes reals, perquè a través dels nostres, hi posem els morts i ens hem de fer càrrec dels ferits mentre continuem sobrevivint lluitant i reproduint la vida. A l’Iran, abans de l’atac unilateral d’Israel, de la mà dels EUA, les dones havien assolit posar contra les cordes l’aiatol·là Alí Hamenei, que ara han mort, una dictadura que feia servir la religió per anul·lar els drets dels seus, en particular els drets de les dones.

És d’una hipocresia ben cruel argumentar que cal canviar aquest o d’altres governs -entre d’altres raons- per com tracten les dones, quan en el sistema neoliberal que fan servir al que anomenen occident, les dones no tenen cap consideració. Les dones a l’Iran han estat les majors protagonistes de les mobilitzacions de rebel·lió dutes a terme els darrers temps.

Sols cal que ens puguem desenvolupar

A les dones no se’ns ha de “protegir”, tan sols cal que puguem exercir els nostres drets i la nostra creativitat, que ens podem valer per nosaltres mateixes. Potser això és el que volen evitar, perquè les dones som molt valuoses i més d’un té gelosia del nostre protagonisme, volen ser ells els importants i nosaltres sols per posar-los la taula i el llit per tal de mantenir el seu estatus.

Ni guerres ni masclismes

Ja n’hi ha prou: ni guerres, ni masclismes, ni tractar  la dona sols com un cos. El 8 de març no és una festa, és un crit permanent de reivindicació contra aquest estatus. La humanitat necessita de la nostra aportació i molts homes -dels que no són masclistes- han d’estar al nostre costat per tal de poder-nos emancipar d’aquest greuge ancestral.

maribelanoia@gmail.com

 

 

UN NOU ORDRE DESORDENAT, PLE D'INCERTESES

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Poc ens pensàvem, en els desitjos de bon any que tots plegats ens havíem manifestat, que tot just superar la ressaca de les revetlles, patiríem una sacsejada tan brutal que ens deixaria a tothom perplexos i ben desorientats. Gairebé ja estem acabant aquest gener i encara ens dura la perplexitat davant un món que ja no reconeixem. Doncs, en tant poc temps s’han trencat tantes coses que tardarem encara un cert temps per recompondre’ns.

Un il·luminat foll 

Ja sabíem que Donald Trump tenia idees forassenyades, que es creia no ja com un Déu (sense ofendre els qui tenen el seu Déu ben legítim), sinó un il·luminat que tenia tot el poder per fer allò que es proposava en clau de dominar el món erigint-se com un reietó, un cabdill amb dret a sotmetre qui no li rendeixi vassallatge, sense importar ni tan sols les altres potències mundials. Havia obert una crisi als EUA que no és únicament econòmica, perquè  ha desmantellat gairebé tot el sistema públic aniquilant les funcions d’Institucions i drets civils, expulsant a qui considera immigrants pel fet de no tenir la documentació administrativa reglamentària: hi ha tanta gent que per no tenir regularitzada la seva situació residencial se’ls hi nega fins i tot l’estatus de persona...

De Veneçuela a Groenlàndia

Va començar proposant un “ressort” a la Palestina ocupada per Israel, a capturar el president de Veneçuela per regalar als empresaris del sector l’explotació del petroli i altres recursos naturals que té un país amb autoritat pròpia i reconeguda a fer pressió sobre tots els països de Llatinoamèrica per fer dels EUA el gran país que abastaria tot el continent inclòs Groenlàndia (tan tranquil·la que estava allà a l’àrtic malgrat estigués vinculada a Dinamarca...).

El control de les rutes comercials

El perill, segons diu, és que Xina o Rússia controlin aquest punt tan estratègic pel trànsit de les rutes comercials, i que -amb el canvi climàtic -que nega- confia que el conseqüent desglaç natural produirà grans vies de comunicació pel comerç mundial, i que allà es plantarà ell per fer-ho seu, caigui qui caigui.

Cosir a aranzels qui s’hi oposi

Les idees que promou, i que empara als seus súbdits d’arreu, amenacen també d’entrar a Europa imposant aranzels d’exportació a tothom i sense mesura, encara que -després dels periples a nivell mundial per erigir-se en l’home de la pau -i un dia premi Nobel- hagi de rectificar perquè la política és una altra cosa que -sense passar per cap sedàs- els seus acudits de nen ric que vol comprar-ho tot -obligant a un vassallatge- com si ell fos el rei (algun psiquiatra hauria d’analitzar els traumes de la seva infantesa).

Fer front a un perill per la humanitat

No ja la Unió Europea i la OTAN comencen a alçar-se, sinó que el mateix Barak Obama o alts càrrecs i figures del propi Estat ja s’estan plantejant aturar aquestes bogeries d’algú que ja ho era o que s’ha tornat foll.

L’extrema dreta contra la democràcia

Certament és com si haguéssim perdut el nord. Amb el que ens va costar que establir un sistema democràtic, sembla que encara no ens hem pogut treure del damunt del tot les polítiques de la dictadura franquista... Quan la política s’ha convertit en un circ de desqualificacions personals i d’allò de “tu més” és un altre ordre que s’ha desordenat. Que les picabaralles parlamentàries no siguin per debatre aquelles mesures que proposa qui té la responsabilitat de governar, és un veritable desordre. La darrera?. Que la dreta i la ultradreta hagin tombat el decret òmnibus plegat de mesures d’escut social, com ara pujar les pensions per compensar l’IPC, no és ja un desordre, és un autèntic disbarat. 

maribelanoia@gmail.com

 

APOLOGIA DE LA SOBRIETAT, NO DE LA POBRESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Va reduir la pobresa del 40 % a un 12 %

En el decurs d’aquest any que deixem enrere han passat moltes coses, moltes de molt dolentes com ara el genocidi de la població de Gaza, així com d’altres conflictes a nivell mundial amb la ofensiva de l’era Trump, i la promoció del feixisme, la negació de la violència de gènere que suposa el sistema patriarcal i també la del canvi climàtic amb els desastres ecològics que se’n deriven d’avantposar el valor de la usura dels diners al preu que suposa destruir la vida trepitjant fins i tot els mateixos drets humans.

Festa i consum

Aquests dies ja vivim el zenit del consumisme envoltat de festa, en el qual, s’ha desnaturalitzat la mateixa essència dels valors que es volen propagar vinculats al Nadal on, per una banda alguns els promulguen de forma hipòcrita mentre que els altres ja adoren que la felicitat ve del tenir i consumir, com més millor.

El llegat del pepe Mújica

Un dels fets que vull tenir present avui és la figura i llegat de Pepe Mújica, traspassat el mes de maig. En una de les seves reflexions va deixar dit: “Inventem una muntanya de consum superflu, una que sols s’ha de llençar i on el viure consisteix en comprar i llençar. Però el que estem gastant és temps de vida, perquè si jo compro quelcom, a tu no se’t compra amb plata, ho compres amb el temps de vida que vas tenir que dedicar per tenir aquesta plata. No obstant, amb aquesta diferència: la única cosa que no es pot comprar és la vida. La vida es gasta, i és miserable gastar la vida per a perdre llibertat”. Efectivament, la felicitat que podem mostrar en rebre un regal, i més si es desitjat, pot ser fugissera perquè pot satisfer l’anhel de tenir però no pot satisfer la gran necessitat de vida compartida que és el que realment ens pot fer feliços.

L’accés a l’habitatge, el boicot al poder adquisitiu

Això no vol dir que no ens haguem de fer regals o gaudir del que ens ofereix la vida, aquest és un regal veritable i imprescindible. En aquest sentit vull fer present una realitat que clama al cel: la manca d’accés a l’habitatge. Els especuladors converteixen els pisos de lloguer en temporals, per dedicar-los al turisme i  treure’n així més rendiment; o els voltors dels fons d’inversió que -amb la implicació de determinats polítics- han comprat habitatge protegit, s’han convertit en voltors que fan impossible l’accés a l’habitatge, i disparen de tal manera el nivell de vida que minven els efectes de les polítiques d’apujar l’import del salari mínim o de la regularització de les pensions. És el seu boicot a mesures socials.

Els pobres no són per posar al pessebre i prou.

La tradició nadalenca ens recorda la pobresa inherent a la gent migrant o sense sostre, fins al punt d’haver d’infantar en una establia. La única manera d’encarar la pobresa és erradicant la injustícia. A Pepe Mújica l’anomenaven “el president més pobre del món”, tot i que sempre ha insistit que no es tracta de pobresa sinó de sobrietat. Per una vida on el mitjà d’intercanvi no sigui la moneda que no fa iguals a les persones, sinó el valor del temps compartit que aporta cadascú. Potser seriem més feliços que amb cap joguina.

                       Totes les esperances i bons desitjos pel nou any.

                                          maribelanoia@gmail.com

 

 

LA VIOLÈNCIA DEL PATRIARCAT, EN EL MOLL DE L'OS DE L'ESTREMA DRETA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Encara ara ens preguntem el perquè les dones i la seva progressiva inserció a la societat és el gran problema de les ideologies d’extrema dreta, perquè des de l’atàvic rebuig que les dones hem palesat a la imposició de l’estructura del patriarcat, nosaltres -la nostra resistència- som l’enemic a batre i per a les jerarquies religioses -misògines la majoria- encara se’ns tracta com l’esca del pecat. La seva obsessió és malaltissa pel control de la vida mateixa a través de la cosificació de les dones i la negació dels seus drets com a persona.

Patronato de Protección a la Mujer

Negar la realitat de la violència

Darrerament, l’alcalde d’Alpedrete (Madrid) va negar que el cas d’una dona morta després de rebre 50 punyalades del seu company sentimental, fos un cas de violència masclista. Per la seva repercussió política, l’han fet rectificar, però allò que pensa ho va manifestar públicament, i així són molts més dels que ens pensem. Després dels avenços en la societat per detectar i rebutjar l’existència d’aquesta realitat que -dissortadament- encara forma part de la nostra vida quotidiana, encara hem de continuar alçant el nostre crit contra tot tipus de violència, en particular la violència masclista que emana del sistema patriarcal.

Les germanes Mirabal - Trujillo 25.11.1960

Les dones independents en el punt de mira

Amb la preocupant presència del discurs de l’odi en el panorama electoral d’aquest país, el punt de mira el tenen posat sobretot en aquelles dones que despunten en l’àmbit públic per la seva capacitat d’intervenir en favor dels drets humans i socials, les que no són el prototip de ser la que sacrifica realitzar-se professionalment o personalment per tenir cura de la llar, els infants i les persones grans o malaltes, mentre que els homes rarament sacrifiquen les seves aspiracions, unes aspiracions que sense aquest suport imprescindible els seria molt difícil d’assolir.

Dones encara sotmeses en el món de la política

És cert, la presència de dones en les candidatures i llocs de representació democràtica -per mor de la obligatorietat paritària- és ja notòria, però hem de fer una distinció entre les que ostenten una funció més aviat estètica i al dictat,  que les que -silencioses- s’hi deixen la pell en un esforç de treball i eficàcia per les seves conviccions, sense pretensió de notorietat.

Mònica Oltra, per exemple

S’arriba a qüestionar i posar cap per avall fins i tot el rol de les companyes de vida, i estan en el punt de mira- dels qui estan en funcions de govern i son assenyalades precisament per això, des d’una actitud inquisitorial, perseguides i acusades simplement per destacar en allò públic per sí mateixes, un espai que ells es creuen tenir en exclusiva.

Un pensament incrustat en el passat encara present

No té res d’estrany. Ve de lluny però no pas tan lluny ho hem viscut. Ara que es commemoren els 50 anys de la mort del dictador i del canvi que va suposar en la nostra societat, tímidament recuperem la memòria democràtica com si encara estiguéssim sota tutela. Recordem, les dones no podíem ni tenir passaport i sortir del país, ni obrir una compte al banc per nosaltres mateixes, ni treballar sense el permís del marit que ho decidia tot, tot i tot. Sortosament, i poc a poc, les dones recuperem la paraula per expressar les nostres vivències, perdre les nostres pors i explicar allò inexplicable que amagàvem com una vergonya de nosaltres mateixes.

Encarrilar les dones que consideraven no van per bon camí 

Un dels episodis que -darrerament- ha sortit a la llum és el dels anomenats “reformatoris” per a dones sota el franquisme. Recentment a la Comissió d’igualtat del Congrés dels Diputats, en una reivindicació per tal de que les seves víctimes siguin  incorporades a la Llei de Memòria Democràtica, que s’està tramitant, vàrem escoltar alguns testimonis colpidors. Eren víctimes del “Patronato de Protección a la Mujer” gestionat per ordres de monges, un patronat creat el 1941 i que va continuar actiu fins al 1985. Alguns testimonis denuncien "violacions sistemàtiques de drets humans" per part de les monges que formaven part del sistema de poder amb jerarquia masculina i comptaven amb alguns sinistres professionals de la psiquiatria política.

Causa de molts suïcidis

Aquestes noies podien ser internades per múltiples causes: un embaràs fora del matrimoni, una actitud rebel, una mala relació amb el pare, manifestar-se, llegir llibres prohibits o haver de marxar de casa. Moltes encara pateixen seqüeles traumàtiques d’aquests fets, i segons denuncien moltes es varen suïcidar perquè no podien aguantar tanta humiliació i sotmetiment.

Cam de dones a Rawensbrück

En nom de la memòria, barrar el pas als nostàlgics del passat

Cal que fem memòria del que representa el discurs de l’odi i l’extrema dreta, quin discurs es va infiltrant de forma tòxica a un entorn cada vegada més proper. Perquè quan es parla de posar un cinturó vermell per impedir que s’obrin pas en les instàncies de poder i ens arrisquem a repetir allò que ja hem viscut, tornant enrere en tants drets assolits, en particular en relació a les dones, no ho diem perquè sí: és una amenaça real. Precisament, la violència que ens arriba fins al moll de l’os de moltes llars ve del domini de l’estructura patriarcal que els hi dóna cobertura.

Un altre 25-N per no baixar la guàrdia

Fora el patriarcat, que els drets humans no siguin un episodi breu de la història, que el dret a la igualtat es consolidi com a la millor forma de convivència en pau i dignitat, i que mai no ens passi per alt la commemoració del 25 de novembre com a Dia Internacional per a l’erradicació de la violència vers les dones.

maribelanoia@gmail.com

LA MISSIÓ DE LA FLOTILLA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

“L’important no som nosaltres, allò important és la causa de la humanitat que avui és la causa palestina. Més fermes que mai ens mantenim en la necessitat d’aquestes accions. No ens podem posar de perfil”. Manifestava l’altra dia Ada Colau en tornar a casa després de la deportació feta per part d’Israel, com a conseqüència de l’atac a la flotilla i posterior segrest dels gairebé 500 activistes i els vaixells que sols portaven ajut humanitari a la Franja de Gaza, víctima de les atrocitats dutes a terme a la seva població civil, destruint-ho tot, sense contemplar ni les dones ni els infants, ni Hospitals ni acampades de refugiats i suport internacional, ni metges ni periodistes que puguin donar testimoni al món d’allò que està passant avui, en ple segle XXI.

Autoconvocats davant els propis Ajuntaments

encara no havia estat interceptada per les naus de l’exèrcit d’Israel, dijous passat tothom estava convocat davant els Ajuntaments de moltes ciutats de Catalunya. A Igualada, en aquest cas, érem unes dues-centes persones que, de forma espontània, vàrem prendre la paraula per palesar el nostre rebuig a la tremenda situació que es viu, encara avui i cada dia, a Gaza així com la denúncia del genocidi que està duent a terme el govern de Netanyahu, i vàrem fer-ho tant de forma individual com a col·lectiva, i amb clara visibilitat de la ciutadania diversa que conformem la ciutat, aixecant en un sol crit i repetides vegades, “no és una guerra és un genocidi”, “Free Free Palestine”, “no en el nostre nom” o “la flotilla no es toca”.

Tractats com a terroristes

Ens continuàvem autoconvocant a les nombroses manifestacions que es duen a terme a tot el país per aturar aquesta barbàries. Mentrestant, aquell mateix vespre es va produir l’assalt a la flotilla i el segrest tant dels vaixells amb l’ajut humanitari com la totalitat dels tripulants. Durant uns dies han estat sotmesos a tracte humiliant perquè els acusaven de terroristes. Ens han explicat episodis de maltractament físic, vexació i de manca d’alimentació, de medicines o també aigua potable. Però ells no es fan ni les víctimes ni els màrtirs, perquè són conscients que a Gaza, tota la població sense exclusió, pateix aquesta repressió des de fa anys, i que per això es tornarien a embarcar demà mateix. De fet, ja hi ha una altra flotilla que va sortir de Sicília i que ja  està camí de Gaza per forçar el corredor humanitari necessari que els permeti d’abastir-se d’aliments, medicaments i d’altres productes de primera necessitat.

L’únic objectiu la causa Palestina

Encara que hagin hagut de signar la deportació voluntària i que, emparats per la diplomàcia dels propis països, hagin pogut tornar a cases, la missió de la flotilla no ha estat pas fallida, doncs a través del seu testimoni, s’ha produït una sacsejada de la consciència humanitària sobretot de la població occidental, que no ha dubtat en omplir els carrers i places de les principals ciutats europees. Una altra cosa és que hem trobat a faltar el ple suport dels governs d’aquesta Europa que va sorgir per bastir una societat basada en els Drets Humans després d’haver patit l’horror del nazisme en el decurs de la II Guerra Mundial).

Impedir la claudicació davant els botxins

Cal trencar les relacions de tot tipus amb Israel, tant el comerç d’armes com les diplomàtiques. I més ara que, d’una forma bastant hipòcrita, Els EUA de Donald Trump i Netanyahu proposin un anomenat “Pla de pau “que no és altra cosa que una mena de rendició, doncs consisteix en un doblegament de la resistència del poble de Palestina per deixar-se acabar de colonitzar a favor dels macro interessos econòmics que, a nivell mundial, hi tenen els  lobbys sionistes.

Es pot plantar cara, un alè d’esperança

La “Global Sumud Flotilla” ha estat un alè d’esperança, doncs ha mostrat al món que es pot plantar cara al govern genocida i feixista d’Israel. En aquest sentit hem de continuar mobilitzant-nos fins a la fi del genocidi i per l’alliberament del poble palestí. No podem baixar la guàrdia, amb més flotilles o no, però sense deixar de pressionar als governs que es diuen a sí mateixos democràtics i que abracen els drets humans, per tal que prenguin aquelles mesures que sí els toca i poden prendre, ells les seves i la societat civil les nostres, les d’ells poden ser de governs de diferent color deixant enrere les polítiques partidistes, i nosaltres, encara que sigui diversa i plural de matisos polítics, però a la una tots plegats, per arribar a temps de que no repetim determinats i abominables episodis de la nostra pròpia història. No ho oblidem. Cal tenir memòria.

El costat correcte de la Història

Plantem cara al feixisme o el futur de la mateixa humanitat restarà sentenciat pel discurs de l’odi. La història s’està escrivint davant nostre, i en podem deixar empremta per posar-nos de perfil o per tornar la llibertat i la dignitat humana dels pobles aquella esperança que no desistim d’albirar. Fem créixer i prevaler la consciència humana dels drets per damunt dels interessos materials i els negocis.

maribelanoia@gmail.com