PREPARAR-NOS PER LA GUERRA?, MAI!!!

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Convocada per la Comunitat Palestina de Catalunya i la plataforma Coalició prou Complicitat amb Israel (CPCI), sota el lema “Aturem el genocidi de Palestina”, milers de persones a Barcelona, i també a d’altres vuitanta ciutats més, varen sortir al carrer aquest dissabte passat per donar suport al poble palestí, demanar que el govern espanyol trenqui relacions diplomàtiques amb Israel i n’aturi les relacions comercials, sobretot la venda d’armes, demanant -a més- la seva implicació en la denúncia de Sud-Àfrica contra Israel per genocidi, denúncia que ja ha estat interposada davant la Cort Internacional de Justícia de la ONU.

Un horror que no podem oblidar

La ofensiva d’Israel contra la Franja de Gaza iniciada fa ja més de sis mesos, ha causat ja la mort de 34.000 persones, la majoria civils dels quals 14.500 infants, gairebé 77.000 ferits i més de 8.000 desapareguts, però també són ja més de 10000 palestins empresonats a Israel, de fa dècades, sense un procés judicial just.

Es fa servir el dret a vet a la ONU

Amb horror i estupor hem viscut aquesta massacre duta a terme davant la aparent passivitat dels qui ostenten altes responsabilitats en el poder mundial fent servir -fins i tot- el seu dret a vet a la ONU impedint exigir un alto el foc i potenciar el reconeixement de l’estat palestí.

Manifestants iranís front una mesquita a Teheran

Els EUA han rebaixat la rèplica d’Israel a Iran

Israel és molt Israel i Netanyahu es sent tant prepotent i emparat que l’ha donat forces per tal de que la seva resposta a la onada de 300 drons i míssils que Iran va fer contra Israel sigui més suau tot fent cas als EUA. Per això va dur a terme l’atac quirúrgic contra les instal·lacions militars iranís a Isfahán, una base aèria que està prop d’alguna de les infraestructures més importants del programa nuclear iraní, un punt de mira tant dels EUA com del propi Israel per la sospita de que poden tenir un ús militar que Iran estaria amagant a les Inspeccions de l’Organisme Internacional de l’Energía Atòmica (OIEA).

El transfons geopolític d’Israel

Segons el canal ABC de la televisió dels EUA, que va citar fonts de la Casa Blanca, Israel, en l’atac d’aquest divendres, també va colpejar el sistema de defensa del recinte nuclear de Natanz a Iran. El missatge és molt clar: la propera vegada destruirà el complex nuclear d’Iran. És que la guerra d’Iran contra Israel és religiosa, mentre que la d’Israel és geopolítica.

A canvi, llicència per arrassar Rafah

Per aquesta raó, és possible que Els EUA hagi condicionat Netanhayu a una resposta més contundent, però aquest -com a contrapartida- ja ha amenaçat que assolarà tot el queda a la única ciutat no destruïda al sud de la Franja de Gaza on encara hi viuen 1,5 milions de persones perquè, afirma Netanyahu, Rafah s’ha convertit en el darrer bastió de la resistència de Hamás, una organització que ha jurat “esborrar de la faç de la terra”. I podrà fer-ho amb un occident que mira cap a un altre cantó per mor a la possibilitat d’una guerra total a l’Orient Mitjà.

Missió humanitària contra el setge a Gaza

Mentrestant, aquests dies s’ha posat en marxa l’anomenada “petita flota de la llibertat”, una missió solidària que sortirà d’Estambul fent rumb a GAZA, amb prop d’un miler d’activistes amb una important càrrega d’ajut humanitari, concretament 350 contenidors, 5.500 tones d’aliments i medicaments, destinats a la població assetjada de la Franja de Gaza. Perquè el bloqueig, que ja dura disset anys, ha estat qualificat pels promotors d’aquesta iniciativa solidària com un càstig col·lectiu vers els habitants de Gaza. En aquesta expedició hi ha participants d’una vintena d’activistes de Bilbao, Barcelona, Andalusia i Madrid. El grup és divers i comprèn observadors, personal mèdic, representants polítics i de mitjans de comunicació, units en el compromís de dur un cert alleugeriment a la població afectada de Gaza. Per part de Barcelona, a banda d’altres persones, hi ha Ada Colau, qui ha estat alcaldessa de la ciutat 2015-2023, que representa l’esperit solidari de la ciutat. La darrera notícia és que tenen problemes i no els deixen partir d’Estambul a Gaza...

Una vegada més: NO A LA GUERRA

Davant d’aquest panorama, la “Plataforma per la Pau, contra les guerres OTAN NO” de Catalunya han tret un comunicat d’alerta per les propostes que es volen dur a terme a partir de les properes eleccions europees i que van dirigides a preparar-nos per la guerra: s’acumulen els pronunciaments de representants de la Unió Europea a favor d’incrementar la despesa militar per a preparar-se per la guerra, i que suposarà necessàriament una reducció dels pressupostos socials, o bé la proposta de reactivar el servei militar obligatori anunciada pel ministre de defensa d’Alemanya Boris Pistorius, o el President de França Emmanuel Macron que no descarta tornar a enviar tropes a Ucraïna per enfrontar-se a Rússia...

No en el meu nom

Cal aturar aquesta espiral bel·licista que ens arrossega a la guerra, una guerra que -com en totes les guerres- només hi moren els pobres perquè els qui les promouen siguin cada vegada més rics amb el negoci d’armament i la submissió de països amb governs mesells... Ens juguem la vida i el futur de les nostres famílies, amistats i la mateixa humanitat. No a la guerra!, No en el nostres nom!!!.         

maribelanoia@gmail.com

 

 

MÉS ENLLÀ D'UNA REPÚBLICA I PROU

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 14 d’abril  hem commemorat, i com no, l’adveniment de la II República que, amb la subsegüent nominació i actuació del seu legítim govern, es varen dur a terme una sèrie de mesures de caire social que avui són evocades -i reclamades de nou- perquè ens varen ser arravatades pel cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936, amb una cruenta bel·ligerància i una sagnant repressió que va truncar il·lusions i esperances imposant la dictadura franquista, una llarga nit de trist record pels qui la patirem al seu dia i també per les generacions que l’han succeït, que encara en vivim les conseqüències.

Monarquia imposada pel franquisme

El procés de la transició democràtica, tan lloat per la seva “exemplaritat”, ens va portar de nou la monarquia, una monarquia que s’havia exiliat després de proclamar-se la república. Se’ns hi va colar també tot el concepte de la unitat territorial per barrar el pas a pretesos processos autodeterminació, per això ja es reconeixien les nacionalitats que encara avui coexisteixen a l’Estat Espanyol. No obstant, després d’aquests llargs anys, algunes d’aquestes imposicions fa temps que grinyolen i estan mostrant l’esgotament d’aquest model constitucional del 1978.

Igualada, el dia de l'abdicació de Joan Carles I

 Una ocasió perduda

Per una banda, sobretot amb l’abdicació de Joan Carles I (pels escàndols de corrupteles i comportaments indecents), els republicans que sempre hem servat aquesta opció al cor, ja palesàvem la voluntat de recuperar el sistema de república alhora que els anhels d’aprofundir en l’autogovern hi anaven generant adeptes. Algú va promoure una ample mobilització que, sota el crit de Independència, ens prometia albirar tots els nostres anhels.

Pujol i Andorra

Però, ai làs!, si en l’argumentari s’hi incloïen reivindicacions ben sentides per tal de reclamar uns millors serveis per una millor qualitat de vida per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a la que indiscutiblement hi tenim dret, les intencions polítiques dels dirigents del moment, i que ja els anava bé aquesta mobilització, no tenien pas al cap un model social que anés en la direcció dels avenços assolits en la II República, tal i com anhelaven moltes de les persones que sortien al carrer, sinó que anaven en l’aprofundiment d’un model econòmic iniciat ja en l’època Pujol: un capitalisme especulatiu que deixava enrere la aposta pel teixit industrial que havia generat aquella riquesa que es suposava podíem presumir els catalans, i dic bé, en podíem presumir perquè ja fa temps que els qui abanderen la independència des de Waterloo ja els està bé el nou escenari, doncs sols pretenen posar més que una frontera una duana per tal de controlar el mercat front els rivals que el cobegen, dos models econòmics paral·lels sense intrusisme de control financer aliè. El seu és un model com ara el d’Andorra, lliure d’impostos i tots els serveis privatitzats, sense estat.

Model de finançament, quin?

Però Catalunya no és una nació sense estat, formem part d’un estat ens agradi o no, i de l’estat rebem els serveis que són propis. Que hi ha un desacord en com s’administren els recursos de l’estat?, sí; que el dèficit fiscal és una realitat perquè som la tercera comunitat en aportar i la catorzena en rebre, com deia l’actual President Aragonés?, també, és evident. Des del centralisme i el mode radial fins l’oblit de la perifèria, tot hi cap, però la solució no és posar una barrera per poder administrar el 100 % dels recursos, entre d’altres raons perquè avui la globalització és un fet i tot està entrelligat. Pujar al tren del neoliberalisme i cedir a l’economia especulativa els propis recursos a partir dels interessos econòmics dels lobbys que sempre han donat suport a les polítiques de dretes, és el que ens ha portat a la situació actual, un país on les grans empreses treuen més benefici que mai en detriment de la ciutadania de peu pla, que cada vegada veu incrementar la seva precarietat comportant uns índex de pobresa a unes capes socials que mai s’havien trobat en aquesta situació.

Contrapartida que produeix urticària

Catalunya no és ja la del 1714, com deia en Rafel Jorba la setmana passada en una conferència organitzada per Federalistes d’Esquerra. No es pot remuntar a aquest moment històric com a contrapartida per a cap investidura política. Quan va llegir aquest posicionament en el text de l’acord, va dir, el que li va venir va ser “urticària”. 

Els altres catalans
Catalunya avui no és la mateixa. De llavors ençà hi ha hagut molts esdeveniments que han condicionat la realitat d’avui, des de la revolució francesa a la II República, passant per la lluita antifranquista i l’Assemblea de Catalunya, quan es considerava que era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya i que tan varen contribuir a reivindicar les llibertats, l’amnistia i l’estatut d’Autonomia. Avui no podem dir el mateix. Perilla el concepte que teníem d’una societat d’acollida a una societat que es mira a sí mateixa i dona l’esquena al diferent.

Una solidaritat institucionalitzada

Continuem essent solidaris, només faltaria!, sobretot per les entitats socials que exerceixen aquesta emergència social, però hi ha molta gent exclosa que no rep aquest caliu de país d’acollida i de solidaritat per als qui sols busca un futur millor i, han hagut de deixar el seu país i família, potser conseqüència de les guerres potser perquè ha estat empobrit per les polítiques colonialistes d’un nord depredador, una realitat de la que sols han pogut emigrar els més joves.

República sí, però els continguts importen

Hi ha molts països que tenen la república com a forma de govern polític  i això no és cap garantia de polítiques socials. Tampoc n’hi ha prou en tenir el control de la caixa, sinó -sobretot- cal tenir en compte les polítiques que es proposin darrera aquests recursos per tal de garantir tots els drets i serveis per a qualsevol ciutadà, sense distinció. No ens deixem enganyar. Estimem el nostre país i no voldríem que Catalunya es converteixi en cap referent d’indústries del joc o del turisme en detriment de la qualitat de vida de la seva població. República sí, però quina república?

maribelanoia@gmail.com

 

 

IMMIGRANTS?, ÉS CLAR QUE SÍ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Aquest dimarts ha arribat al Congrés dels Diputats la Iniciativa Legislativa Popular per tal d’exigir la regularització de prop de mig milió d’éssers humans que viuen en aquest país atrapats en unes lleis que els nega el dret de ciutadania i, amb ell, l’accés als drets més bàsics com a persones. Una ILP liderada per les pròpies persones migrants a través del Moviment “Regularització Ja” que acull una coalició de més de 900 col·lectius i s’acompanya de 611.821 signatures recollides, entre les que hi hem inclòs les recollides a Igualada i comarca (en feien falta un mínim de 500.000).

Una ILP que ja ha fet història

Pel simple fet de tractar-se d’una ILP on la iniciativa l’han pres els propis interessats, i que hem avalat ciutadans i ciutadanes que sí tenim la documentació reglamentària i compromesos en aquesta causa, ja ha fet història en la nostra democràcia, perquè -amb els mecanismes de dinàmica parlamentària actual- no és fàcil introduir aquest procediment totalment legítim que és l’únic mecanisme democràtic de participació directa de la ciutadania a la proposta de lleis, i que no fa sinó donar contingut i sentit a un sistema democràtic al que la ultradreta pretén anihilar per instaurar de nou el populisme, la dictadura, vaja... Per això, tan per les formes emprades com pel fons perseguit, qualsevol persona amb convicció de drets humans i, per tant, contra el racisme i l’exclusió, l’hauriem de defensar amb ungles i dents malgrat la dinàmica de confrontació política estigui passant per uns moments ben lamentables.

Cap persona és il·legal

Partim de la base de que “cap persona és il·legal”, per tant, cal treure els obstacles que permeten que els milers i milers de persones que conviuen entre nosaltres puguin ser exclosos de la nostra societat simplement per un tema de manca de papers en regla, no pas que siguin tractades com a persones il·legals. És així com la condició de migrant irregular constitueix un dels determinants devastadors de vulnerabilitat social i legal. La irregularitat impedeix des de poder accedir a un contracte de treball i els drets socials que aquest protegeix per evitar -per exemple- la sobreexplotació que reben, o que limiten el dreta a la salut o l’accés a la justícia per a les víctimes, i multiplica les possibilitats de viure en la pobresa. Una de cada tres persones estrangeres està en risc d’exclusió social severa, un percentatge tres vegades més alt que les persones que tenen la documentació en regla. La taxa de risc de pobresa a les llars de les famílies migrants amb menors és del 60 %, per a la resta la taxa és del 20 %. Cal tenir en compte, a més, que més de 83.000 persones han sofert les condicions dels Centres d’Internament d’Estrangers que existeixen a l’estat espanyol d’ençà del 2010, en les que es pot donar testimoni de la duresa de les condicions d’uns indrets que són espais sense drets per les persones migrants.

La hipocresia de la ultra dreta

El que cal és denunciar la hipocresia de la ultradreta en el seu discurs racista contra els migrants. Recentment, el Diputat al Parlament Andalús i portaveu d’”Adelante Andalucía” José Ignacio García, es dirigia a la bancada de la dreta de sempre en relació als immigrants: “que vostès no volen immigrants?, mentida, i és clar que els volen aquí, però els volen sense drets i calladets, vostès els volen amb por i amagats. Vostès els volen a casa seva interns, cuidant els seus avis i àvies les 24 hores, sense papers i sense vacances; vostès els volen als hivernacles treballant de sol a sol sense cap contracte de treball; els volen a les obres sense cap assegurança perquè quan tinguin un accident laboral el puguin deixar -tirat- a la porta d’un Hospital... És clar que volen immigrants, per recollir-los a les sis del matí i tenir-los treballant tot el dia per amagar-los com en una capsa al vespre. José Ignacio García   va dir que VOX representa aquell empresari que va haver de ser detingut perquè tenia 21 esclaves treballant al camp, de sol a sol sense ni aigua ni menjar, o aquella empresària de Huelva que no deixava anar la seva treballadora temporera al metge perquè perdia hores de feina, o bé que -si visquessin al Marroc- representarien aquells màfies que punxen les pasteres perquè s’ofeguin els immigrants”...

Les cures és un treball ben digne, perquè no han de ser dignes les seves condicions de treball?

Existeixen unes altres prou bones raons ètiques per la regularització dels immigrants, amb uns arguments no menys contundents. Els treballadors i treballadores sense papers compleixen un rol actiu i irreemplaçable en la nostra estructura econòmica, la seva contribució resulta particularment rellevant en sectors com ara les cures, la agricultura o la industria manufacturera. La força laboral dels migrants irregulars va ser determinant els primers mesos de resposta a la pandèmia, apuntalant la producció i distribució d’aliments o de garantir la cura d’infants i persones grans. Aquestes són unes tasques més que dignes, el que no podem permetre que les facin sense la cobertura a que tenen dret. Treballar sense drets és esclavatge, mentre que si es treballa amb drets i condicions, poder viure del propi treball dignifica.

Els legisladors han d’escoltar el carrer

Tant de bo que, en el debat, no es perdin massa llençols del contingut i propòsit de la ILP admesa aquest dimarts al congrés dels Diputats per tal de ser tinguda en consideració. És una responsabilitat de tots i totes.         

maribelanoia@gmail.com

UN DISCURS, AVUI ENCARA I MÉS QUE MAI, BEN VIGENT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

La litúrgia del nostre calendari ens porta a commemorar una Setmana Santa que, per una banda, molts han convertit en les vacances de primavera (encara que el temps amenaci amb la tan anhelada pluja), però per l’altra també s’evoquen -de diferent manera- els sentiments religiosos que la motiven. Els uns accentuaran les celebracions religioses pròpies de les seves creences i altres sortiran al carrer en processons i ritus que tenen un sentit cultural, però també profundament religiós. Com profundament religiós és també la celebració del Ramadà, la festa dels musulmans, que enguany coincideix en el mateix calendari.

Palestina al cor

La religió catòlica i el cristianisme tenen el punt de mira posat en uns fets succeïts fa més de dos mil anys a Palestina, un territori que -degut a la situació actual- també tenen molt present la majoria de conciutadans de cultura àrab, coincidint també en un mateix sentit de rebuig a la guerra i d’enuig pel genocidi que l’actual govern ultradretà d’Israel duu a terme contra la població civil de Gaza.

A mode de pregària

A mode de pregària, com un cant d’amor profund a les persones víctimes de totes les guerres i -particularment avui també- alçant el crit al nou o vell feixisme que amenaça la mateixa vida de les persones i del planeta, recupero l’inoblidable discurs final de Charles Chaplin a la seva gran pel·lícula “El gran Dictador” (1940), un discurs que, avui més que mai, recupera la seva força i esperança.

Hannah, em sents?

“Ho sento, però jo no vull ser emperador; aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar ningú, sinó si fos possible, ajudar tothom. Jueus i gentils, blancs o negres. Hem d'ajudar-nos els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La Terra és rica i pot alimentar totes les persones. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però l'hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes. Ha alçat barreres d'odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat nosaltres. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta. Es perdrà tot. Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d'aquests invents exigeix bondat humana. Exigeix la germanor universal que ens uneixi a tots nosaltres.

Ara mateix la meva veu arriba a milions d'éssers de tot el món, a milions d'homes desesperats, dones i infants. Víctimes d'un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. A aquells qui puguin escoltar-me, els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l'amargor d'homes que tenen por de seguir el camí del progrés humà. L'odi dels homes passarà. I cauran els dictadors. I el poder que li van llevar al poble, li serà reintegrat al poble. I així, mentre l'home existeixi, la llibertat no morirà. Soldats, no us rendiu a aquests homes, que en realitat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, què pensar i què sentir. Us escombren el cervell, us enceben, us tracten com a bestiar. I com a carn de canó. No us lliureu a aquests individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines; no sou bestiar. Sou homes. Dueu l'amor de la humanitat en els vostres cors. No l'odi. Només aquells que no estimen, odien. Aquells que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l'esclavitud, sinó per la llibertat!.

En el capítol XVII de San Lluc es llegeix: el regne de Déu és dintre de l'home. No d'un home ni d'un grup d'homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bella. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder actuant tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble, que garanteixi als homes treball. I doni a la joventut un futur. I a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d'aquestes coses, les feres van arribar el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures, només ells. Però esclavitzen el poble. Lluitem ara per a fer nosaltres realitat allò promès. Tots a lluitar per a llibertar al món. Per a enderrocar barreres nacionals. Per a eliminar l'ambició, l'odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món on la ciència, on el progrés, ens condueixi a tots a la felicitat. Soldats, en nom de la democràcia, hem d'unir-nos tots!”.

Més intel·ligència, bondat i dolçor

Conciutadans, conciutadanes, no tinguem cap dubte: en nom de la democràcia i els drets humans hem d’anar tots a la una.                   

maribelanoia@gmail.com

ÉS INDECENT, GENT SENSE CASES I CASES SENSE GENT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La ONU commemora cada 21 de març el Dia Internacional de la eliminació per discriminació racial i, en aquest sentit, el cap de setmana passat es varen dur a terme nombroses mobilitzacions arreu del món, tot i que han estat bastant silenciades (algunes fins i tot reprimides) perquè s’han emmarcat en el context d’auge de l’extrema dreta que amenaça perillosament  la convivència des dels principis d’igualtat social de drets. Un dels aspectes en la vida quotidiana on ho palpem amb més cruesa és en l’accés a l’habitatge de les persones que conformen la nova ciutadania, millor dit -i particularment- les persones migrants de països d’origen musulmà, doncs per al nou feixisme d’avui- són aquelles persones a estigmatitzar i excloure de la nostra societat, una societat que la gent de bé apostem per què sigui diversa i inclusiva.

L’habitatge un dret fonamental

La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 25.1, recull, entre altres, que “tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a sí i la seva família, la salut i el benestar, especialment quan a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris...”. També ho consagra la nostra carta Magna, la mateixa Constitució que -darrerament- tant la dreta com l’extrema dreta evoquen amb tant de fervor: l’article 47 declara que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adient, indicant que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. Un dret escandalosament incomplert.

Un problema real i prioritari

L’habitatge és un problema real i prioritari per a molta gent, perquè és una necessitat real, i els obstacles per al seu accés s’han multiplicat fins al punt d’esdevenir impossible per a molta gent jove i també per a moltes famílies que viuen una situació precària. És un tema de preus, sí, d’inaccessibilitat en funció del nivell de salaris mitjà i la precarietat laboral generalitzada, però també dels límits d’intervenció publica en el mercat de l’habitatge, un mercat que marca unes normes excloents no sols a nivell econòmic sinó -també- per discriminacions d’un altre tipus.

L’empadronament un deure públic

És obligació dels Ajuntaments empadronar tothom qui viu al seu municipi, però cal presentar un contracte de lloguer o algun requisit semblant que demostri fefaentment la residència, i aquest és el peix que es mossega la cua: no tens lloguer si no hi ha empadronament i no hi ha empadronament si no tens -com a mínim- un contracte de lloguer, a banda de les dificultats d’assolir el mateix permís de residència...

Persianes baixades i carrers buits

El mercat de compravenda està desorbitat i diuen que hi ha manca d’habitatges en règim de lloguer, però el centre de la ciutat està plegat de pisos buits, com també buits són els seus carrers sense vida i amb la persiana baixada dels seus locals comercials. No obstant, si truques a una Immobiliària i demanes informació dels pocs anuncis que hi surten, si el teu accent és estranger et trobes ja amb la resposta de que “està llogat” i et pengen el telèfon tot seguit; i -si encara que siguis estranger però parles català- pots esperar que t’atenguin i citar-te, però en presentar-te (sobretot si ets dona i portes un mocador al cap), et diuen que l’han acabat de llogar. Mentida, perquè al dia següent el mateix pis encara està lliure, i a tu no t’han pas avisat. Algunes finques a les que he preguntat, m’han dit que tenen indicacions dels propietaris i, és clar, qui paga mana. Ho sento però no ho entenc, ni ho vull admetre. No pot ser que la ciutadania sigui tan rància per preservar un habitatge buit quan es poden obrir les portes a demandes de primer ordre.

Les polítiques racistes obren les portes un mercat negre

Aquest tipus de polítiques, a banda d’una exclusió insultant, sols obre les portes a un mercat negre sense entranyes on -per exemple- per tal d’assolir l’empadronament (requisit bàsic que obre qualsevol porta dels serveis ciutadans com ara l’atenció mèdica o l’accés a una plaça escolar...) algú hi posa preu (fins a 400 euros per empadronar algú). Cobrar per facilitar un servei que és públic i gratuït és indecent, com indecent són altres tripijocs que es produeixen quan la supervivència t’obliga a acceptar situacions irregulars, perquè sempre hi ha qui s’aprofita de les necessitats dels més pobres que ells...

Si ets magrebí o musulmà, missió impossible

Trobar pis, o simplement llogar una habitació, és una veritable muntanya russa. La nul·la política d’habitatge públic del govern d’Igualada en els darrers 12 anys i la disparada pujada de preus del lloguer, està provocant que molta gent quedi fora de l’accés a l’habitatge també a Igualada,  on no hi ha hagut cap tipus d’iniciativa, ni per part de l’Ajuntament ni per part de la Generalitat, per assolir habitatge públic, sotmetent la seva ciutadania a mercè de la iniciativa privada i les seves conseqüències de discriminació. La construcció dels 12 pisos que actualment s’estan fent, ha estat una proposta feta per Igualada Som-hi des de la oposició, una de les contrapartides arrencades per abstenir-se en el Pressupost Municipal per tal de que la ciutat, els serveis bàsics, puguin funcionar, però que encara no estan disponibles, També es pot assolir una reducció de l’IBI si reformes el teu habitatge buit i el poses a lloguer a la borsa d’habitatges municipal (on es suposa no hi ha discriminació).  

És, simplement, indecent

Recordo a Silvia Pérez Cruz com va irrompre a la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí 2016 cantant “No hay tanto pan” que havia estat la cançó guanyadora del certamen: “és indecent, és indecent, gent sense casa i cases sense gent”. És que és aquesta realitat el que fa encara més incomprensible la situació. I em torno a preguntar: mentre hi ha persones que necessiten habitatge, què fan tants pisos buits al mig d’una ciutat que es mor per manca de vida als seus carrers més cèntrics on les persianes dels seus comerços estan tancades?.

maribelanoia@gmail.com

 

 

UN SOL CRIT I UN SOL FRONT CONTRA EL DISCURS DE L'ODI

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Ho podem comprovar amb la nostra vida quotidiana, entre els nostres veïns i veïnes, companys de feina, usuaris de serveis públics (escola o serveis sanitaris), establiments comercials, súpers i també a les places i parcs. La realitat que vivim en el nostre entorn és diversa, de cultures provinents dels països d’origen de la nova ciutadania que conforma la nostra societat. No obstant, sovint encara ens topem amb actituds de rebuig simplement pel fet de ser diferents.

Jo també sóc d'Igualada, Activitat d'ATLAS el 07.06.2014

Inserir la diversitat, encara per normalitzar

No hi ha entre nosaltres dues persones iguals, ni tan sols dintre la mateixa família. Els vells esquemes d’una unitat forçada i excloent han quedat enrere i, afortunadament ja a moltes llars, s’han anat obrint les ments acceptant la diversitat de pensament i de relacions de tots i cadascun dels seus membres. Hi ha molta més predisposició, per exemple, a acceptar la diversitat LGTBI dels membres d’aquesta mateixa família -quan algú es manifesta no binari- que quan s’aparella amb persones de diferent cultura d’origen, en particular si són de diferent religió, sobretot la musulmana.

STOP islamofòbia

Aquest és un rebuig que fa temps s’ha volgut instaurar entre nosaltres, sobretot arran dels esdeveniments després del 11-S, on el camp encara estava abonat per la trista petjada que varen deixar al nostre país els “moros de Franco”, de trist record per les malifetes dutes a terme quan varen entrar per avortar la II República, després d’un alçament militar /cop d’estat que ens varen dur a una cruenta i llarga dictadura de més de 40 anys.

El rebuig al diferent

Darrera tot això s’ha anat introduint no sols el discurs de l’odi sinó el rebuig al diferent, i aquí hi entra tothom, tan se val que siguin bones persones o n’hi hagi que no tant. Com en tota societat sempre hi ha grans poderosos sense escrúpols, i bona i gent senzilla que no oblida la seva condició humana, i en conrea les seves virtuts més positives.

Sobren motius per anar a la una

El 21 de març la ONU commemora el Dia Internacional de la Eliminació per Discriminació Racial (dia inaugurat arran de la massacre de joves que es van oposar a l’apartheid racista a Sud-Àfrica el 1960), i pel proper dissabte 16 de març s’han convocat mobilitzacions arreu sota el lema, “Unim-nos per un món sense el racisme ni el feixisme, ens sobren motius". En el context de conflictes bèl·lics, col·lapse climàtic, crisi econòmica creixent... els governs estan intensificant tot tipus de racismes per dividir i vèncer, únicament per intentar desviar la oposició a les seves polítiques. Les guerres i el racisme van de la mà, com queda palès en el bombardeig que el govern ultradretà d’Israel duu a terme contra Gaza.

Refugiats i migrats, boc expiatori del racisme

Urgeix combatre la islamofòbia i la judeofòbia, dues formes de racisme que estan creixent arran del conflicte. De fet, pugen totes les formes de racisme incloent la negrefòbia, la sinofòbia (racisme contra els pobles del sud-est asiàtic) i l’antigitanisme o romanofòbia. Cal fer menció especial de les campanyes de propaganda racista que intenten fer de les persones refugiades i migrades el boc expiatori...

Expulsats per estrangers 

Les persones refugiades moren per milers al mar i a les rutes terrestres, bloquejades a les fronteres europees per FRONTEX. Les tanques que treuen sang i les devolucions en calent impedeixen el dret a l’asil de la gent refugiada, violant així el dret internacional. Les morts a Tarajal de fa deu anys i la massacre de Melilla del 2022 són exemples flagrants d’això.. Davant tot això demanem vies segures, que s’obrin les fronteres per a les persones refugiades, i seguim exigint la aprovació de la “ILP Regularització Ja” signada per mes de 700.000 persones en tot l’estat, que demana garantir els drets humans per les més de mig milió de persones indocumentades, moltes d’elles veïns i veïnes dels nostres barris”..

Estendre la mà amb un somriure

Dissortadament a Igualada no es durà a terme cap concentració pròpia, però podem recolzar amb la nostra presència la que es durà a terme, per exemple, a Barcelona. I sempre, sempre, ens queda el nostre somriure còmplice d’acolliment, la nostra mà per estendre o també la nostra porta per obrir, exigint a qui té més possibilitats -i responsabilitat- de fer-ho, que ho faci. 

Estàtues d'ATLAS a la Plaça de Cal Font

Acollir, un gest que -sovint- es nega

On és a Igualada aquell espai de refugi o alberg per les persones sense sostre?. Qui vivim de prop situacions d’aquestes ho patim com a desesperant, tan per a les persones afectades com també per a nosaltres mateixos, com a ciutadania conscient que voldríem acollir qui la societat rebutja per racisme, odi, aporofòbia o -simplement- per por al diferent. Ho vàrem fer amb els refugiats de la guerra d’Ucraïna, perquè no fem el mateix ara?. És que hi ha refugiats de primera i de segona?.

Dinar multicultural per la Festa Major d'Igualada

Exercim el nostre compromís, hi tenim un deure

No siguem còmplices de les polítiques racistes i discriminatòries. La solidaritat, que és la tendresa dels pobles, és un valor humà molt intrínsec en la nostra cultura. O bé l’exercim en conseqüència o serem còmplices de la deshumanització que ens amenaça.  Hi tenim un deure.

maribelanoia@gmail.com