Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Sembla mentida que valors bàsics i universals, com ara la mateixa vida humana, ja no formin part de la prioritat dels qui ostenten les directrius a nivell mundial, com si volguessin esborrar-la de la història. Els drets humans, consagrats per tot el món l’any 1948, semblava que havien arribat per quedar-se. Sortíem d’una guerra d’abast mundial en la que es varen travessar tots els límits pel que fa al respecte a la persona, als valors humans que sempre han existit i que es varen trepitjar amb una crueltat i maldat infinita. Encara avui hi ha qui nega holocaust i és com si ens fessin posar una bena als ulls per no veure els holocausts dels nostres temps.
Les principals
entitats que viuen a peu de carrer de la ciutat la realitat de l’exclusió
social, en particular de la manca d’habitatge, han presentat a la regidoria d’Acció
Social i Habitatge de l’Ajuntament d’Igualada, i la Conselleria d’Acció Social
del Consell Comarcal de l’Anoia, una proposta de servei que doni resposta a la
necessitat d’acollir a les persones sense sostre, transeünts o passavolants,
que tenim a casa nostra. Ho han fet just quan entrem a l’hivern, doncs es
preveuen situacions del malestar que es genera “no saber quina resposta donar
quan ens trobem amb la situació o quan alguns veïns de la ciutat ens
interpel·len davant la presència de persones que dormen al carrer en ple hivern”.
Vivim en una societat
on tot es comercialitza, a tot s’hi posa preu i, en haver-hi tanta precarietat
i gent que no arriba ni a final de mes, es palesa la pobresa lligada a la manca
de condicions bàsiques per a viure en un mínim de dignitat com la que es
mereixen totes pes persones, sense distinció. Els valors de la solidaritat, de
la humanitat en que cal afrontar aquesta situació, resten cada cop més distants
de les nostres prioritats. És difícil implicar-se en aquest tipus de
necessitats tan grans, doncs se’ns fan inabastables. Per això aquelles petites
o grans donacions econòmiques, més necessàries que mai, poden tranquil·litzar
una consciència que ens fa mal consolant la nostra impotència, però no és la
solució.
No, no ho podem
normalitzar. Sempre n’hi ha hagut de pobres, diuen alguns, i és cert.
Precisament aquests dies, la nostra cultura commemora el fet del naixement d’una
vida enmig d’un procés migratori per raons d’empadronament. Uns fets que
pretenen enaltir la gran grandesa de la vida despullada de tota altra condició. No obstant,
en profanem el seu missatge. És com si en l’enllumenat extra dels carrers ens
volguessin encegar amb la dinàmica del consumisme, de saciar els legítims anhels
de felicitat a base de comprar-ho tot, per tenir de tot i per donar forma a l ‘estima
vers els nostres mitjançant regals materials, sovint a costa de desequilibrar el
propi pressupost, l’actual i el del més immediat, endeutant-se, els bancs viuen
d’això i és el que toca.
Alimentar també l’ànima
Tenim dret a un
sostre digne on poder viure, que disposi de serveis bàsics com ara l’aigua o l’energia
i tot allò necessari per la supervivència. Però el que ens diferència dels
animals és el que en diem l’ànima, una ànima que necessita ser alimentada des d’una
llar que doni aixopluc per fer front al fred, o a alimentar-se del caliu de la
convivència; a una societat que garanteixi el dret a l’educació i a la sanitat per
tothom, però sobretot a una cultura que doni sentit a la grandesa de la persona
humana, la seva realització com a persona.
Els responsables de les institucions han de facilitar tot allò que calgui per garantir les necessitats dels més vulnerables, no és de rebut que ho deleguin a qui ja es dedica a la “caritat”... La caritat des d’una actitud paternalista, la almoina, pot ser ofensiva per les persones que la reben. Tan sols l’empatia, el suport i una solidaritat entesa des de la cooperació d’acollida i vehicular ajuts per reforçar una dignitat malmesa per unes injustes causes socials de les que no en són culpables pot ajudar a curar ferides, recuperar la autoestima perduda i continuar endavant.
I si a més podem
transmetre els valors d’una humanitat, gairebé oblidada, potser la podrem
recuperar per la nostra vida quotidiana. Una mica va surar a la superfície, com
si restés adormida, en els moments més durs de la pandèmia, però no podem
tancar les nostres portes -com va passar fa més de dos mil anys- a qui ens
truca per demanar ajut.
Viure, la vida és el camí
La vida és respirar, respectar la natura per fruir-la, tant del seu paisatge com també dels fruits que ens pot donar. Tenir ideals, projectes i esperances per poder decidir el nostre propi camí. Però -sobretot- estimar, aquella paraula que hem sentit sempre en la infantesa i que -de grans- només s’interpreta pels amors platònics de parella amb els conflictes amorosos de serials i l’anomenada premsa del cor. Afortunadament és molt més que tot això, potser és l’essència de la mateixa vida, expressat en la seva crua nuesa.
Que passeu molt bones
festes.
