APOLOGIA DE LA SOBRIETAT, NO DE LA POBRESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Va reduir la pobresa del 40 % a un 12 %

En el decurs d’aquest any que deixem enrere han passat moltes coses, moltes de molt dolentes com ara el genocidi de la població de Gaza, així com d’altres conflictes a nivell mundial amb la ofensiva de l’era Trump, i la promoció del feixisme, la negació de la violència de gènere que suposa el sistema patriarcal i també la del canvi climàtic amb els desastres ecològics que se’n deriven d’avantposar el valor de la usura dels diners al preu que suposa destruir la vida trepitjant fins i tot els mateixos drets humans.

Festa i consum

Aquests dies ja vivim el zenit del consumisme envoltat de festa, en el qual, s’ha desnaturalitzat la mateixa essència dels valors que es volen propagar vinculats al Nadal on, per una banda alguns els promulguen de forma hipòcrita mentre que els altres ja adoren que la felicitat ve del tenir i consumir, com més millor.

El llegat del pepe Mújica

Un dels fets que vull tenir present avui és la figura i llegat de Pepe Mújica, traspassat el mes de maig. En una de les seves reflexions va deixar dit: “Inventem una muntanya de consum superflu, una que sols s’ha de llençar i on el viure consisteix en comprar i llençar. Però el que estem gastant és temps de vida, perquè si jo compro quelcom, a tu no se’t compra amb plata, ho compres amb el temps de vida que vas tenir que dedicar per tenir aquesta plata. No obstant, amb aquesta diferència: la única cosa que no es pot comprar és la vida. La vida es gasta, i és miserable gastar la vida per a perdre llibertat”. Efectivament, la felicitat que podem mostrar en rebre un regal, i més si es desitjat, pot ser fugissera perquè pot satisfer l’anhel de tenir però no pot satisfer la gran necessitat de vida compartida que és el que realment ens pot fer feliços.

L’accés a l’habitatge, el boicot al poder adquisitiu

Això no vol dir que no ens haguem de fer regals o gaudir del que ens ofereix la vida, aquest és un regal veritable i imprescindible. En aquest sentit vull fer present una realitat que clama al cel: la manca d’accés a l’habitatge. Els especuladors converteixen els pisos de lloguer en temporals, per dedicar-los al turisme i  treure’n així més rendiment; o els voltors dels fons d’inversió que -amb la implicació de determinats polítics- han comprat habitatge protegit, s’han convertit en voltors que fan impossible l’accés a l’habitatge, i disparen de tal manera el nivell de vida que minven els efectes de les polítiques d’apujar l’import del salari mínim o de la regularització de les pensions. És el seu boicot a mesures socials.

Els pobres no són per posar al pessebre i prou.

La tradició nadalenca ens recorda la pobresa inherent a la gent migrant o sense sostre, fins al punt d’haver d’infantar en una establia. La única manera d’encarar la pobresa és erradicant la injustícia. A Pepe Mújica l’anomenaven “el president més pobre del món”, tot i que sempre ha insistit que no es tracta de pobresa sinó de sobrietat. Per una vida on el mitjà d’intercanvi no sigui la moneda que no fa iguals a les persones, sinó el valor del temps compartit que aporta cadascú. Potser seriem més feliços que amb cap joguina.

                       Totes les esperances i bons desitjos pel nou any.

                                          maribelanoia@gmail.com

 

 

QUAN LA SOLIDARITAT ÉS A PEU DE CARRER

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Vivim amb impotència un altre dels desastres que es donen dia a dia en aquest món que compartim, el que potser no som prou conscients de que el compartim i reduïm el nostre entorn a una petita parcel·la en la que ens identifiquem, fora d’aquest lloc és com si no anés amb nosaltres, ens queda lluny, a l’estranger...

Amb els seus fills morts no sap què fer ni on anar

També són els nostres germans

Aquesta vegada ha estat el terratrèmol al Marroc, el país d’origen de molts dels nostres veïns i veïnes que formem part de la mateixa ciutat, una ciutat que -malgrat que portin anys vivint-hi amb les seves famílies i compartim escoles i serveis- encara els considera i tracta com a estrangers i, davant una situació com aquesta, no tenim en compte que els damnificats poden ser els seus familiars o -simplement- germans, perquè aquest sentiment de fraternitat i família el tenen molt arrelat.

Complir amb el protocol i prou

De pressa i corrent, sense donar temps d’avisar ningú més que les primeres autoritats, l’Ajuntament d’Igualada va convocar un minut de silenci aquest diumenge al migdia, tot atenent una crida de l’Associació Catalana de Municipis, com si es tractés de complir amb el protocol i ja està. Mentrestant, què fem amb la ciutadania que ho està vivint de prop amb el patiment que això suposa?, quin espai els donem?.

Canalització d’ajuts a comptes bancaris

Tot l’ajut que vulguem donar ha de limitar-se a ingressar diners als comptes bancaris habilitats a l’efecte. Sembla ser que aquesta és la forma més expeditiva de que arribin a bon port els recursos que necessiten, i em pregunto: els pobres, els que no tenen diners, no poden exercir la seva solidaritat humana com creuen i que els caracteritza?.

Solidaritat a peu de carrer

Tal i com és propi, algunes associacions es varen posar en marxa i, a través d’associació AMICAL, que té la seu al Carrer del Carme de Barcelona, es va organitzar una recollida de material necessari en aquests casos (mantes, sabates, tendes de campanya, etc...) perquè hi havia la possibilitat de noliejar-lo gratis en un avió d’Air Arabia que partia aquest dimarts cap al Marroc, amb destinació els damnificats de la zona de Marràqueix.

La riquesa del Marroc és la seva gent

A través d’un tiet de la companya de l’igualadí Abdelfetah (que treballa en aquesta companyia i que viatjava en aquest vol), a l’Abdelfetah li va faltar temps per posar-se en marxa i, conjuntament amb la seva veïna i amiga meva Hanane, començaren a recollir material posant els seus pisos com a referència, perquè no varen trobar ningú que els facilités un magatzem. “Els pobres senten la pobresa i estem junts fins la mort” diu la Hanane, perquè “un estómac ple no sent un estómac amb gana”, i rebla: el Marroc és un país ric, amb gent que fa ostentació de la seva riquesa, però també hi ha el Marroc pobre, dormint al carrer mentre que hi ha castells tancats... Per això és necessària la implicació dels qui ens sentim germans dels damnificats, perquè “el Marroc el formem la seva gent, ni el rei ni el govern”.

El que hem enviat ja és allà

Aquest cap de setmana, i fins dimarts, han fet nombrosos viatges a Barcelona per portar el material recollit a l’associació Amical d’aquesta ciutat. Ella sap que, aquesta vegada, el que han recollit hi ha arribat. Ara mateix, diu la Hanane, hi ha una dona que porta un dels meus pijames: en tenia tres i en vaig enviar dos, així com parells de sabates o roba que teníem a casa dels propis fills o familiars. Amigues meves -i jo mateixa- no vàrem ni anar al súper per fer la compra setmanal, perquè ens vàrem centrar en aquesta iniciativa que duraria tres dies...

Atrapat i en xoc per la situació

Dilluns vaig parlar amb el Mostafà, un altre igualadí molt vinculat a la meva relació personal que es troba de vacances al Marroc. Jo em pensava que era a Tànger -amb la seva família- i no m’hi havia posat en contacte, però havia anat a Marràqueix amb la seva germana i el marit per participar d’una boda de la família del cunyat, i el va atrapar el terratrèmol. No pot sortir d’allà ni per agafar l’avió que tenia previst pel dimarts i -a més- ha d’esperar si es pot endur la seva germana o el seu cunyat perquè estan en estat molt greu. Mentrestant m’envia fotos del que està vivint: Aquí no hi ha ningú que ajudi en res i falta de tot. No hi veus ni exèrcit ni policia del Marroc ni ningú que ajudi. Avui, a través de la UME, ha arribat l’ajut d’Espanya, em diu. Veig centenars de persones al carrer, a l’aire lliure, envoltats de mort i destrucció, per exemple he vist una dona que havia perdut 10 membres de la seva família, i una altra havia perdut els seus 6 fills i també el marit. S’havia quedat sola i donava voltes amb un carro ple dels cadàvers dels seus sense saber ni què fer ni on anar per deixar-los...

La solidaritat no es pot delegar

Sí, a nivell institucional és molt més pràctic disposar de fons per poder comprar les coses que facin falta perquè la feina de recollir roba, emmagatzemar-la i fer-la arribar a destinació és una tasca complicada, tant a nivell de logística com de noliejar la mercaderia per arribar a destinació. Aquest gest, però, es limita a tranquil·litzar la nostra consciència solidària i delegar en els altres la solució dels problemes reals.

Imprescindible el compromís i el caliu de la gent

Més, on queda l’actitud de la gent, poder palesar la seva solidaritat humana a la seva manera, perquè no és possible?. Vivim en una societat on si no hi ha diners pel mig gairebé no és possible la vida, ni tan sols -com s’ha vist- poder exercir el noble sentit humà de la solidaritat. La solidaritat és la tendresa dels pobles, ens deien veus que ens arribaven de llatinoamèrica, llavors, la tendresa dels pobles també ha d’estar sotmesa a la llei de mercat amb la oferta i la demanda?.

No ens conformem a ser passius

Potser aquest és el debat, quan ho deixem tot a mans de les institucions es despersonalitza l’exercici de la solidaritat des dels sentiments d’una consciència humana, convertint-nos a la ciutadania en subjectes passius, els representants de les institucions ja decidiran per nosaltres...

Conviure, compartir, estimar...

Ningú pot substituir el legítim dret a exercir la solidaritat de la gent que encara creu en el caliu de les relacions humanes, en el més profund sentit del seu valor, el de sentir-nos a prop, conviure, compartir... en definitiva, estimar-nos... això és solidaritat. Permetrem que ens arrabassin els nostres valors i sentiments més genuïns?. 

maribelanoia@gmail.com

 

LA VIDA, EN LA SEVA NUESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Sembla mentida que valors bàsics i universals, com ara la mateixa vida humana, ja no formin part de la prioritat dels qui ostenten les directrius a nivell mundial, com si volguessin esborrar-la de la història. Els drets humans, consagrats per tot el món l’any 1948, semblava que havien arribat per quedar-se. Sortíem d’una guerra d’abast mundial en la que es varen travessar tots els límits pel que fa al respecte a la persona, als valors humans que sempre han existit i que es varen trepitjar amb una crueltat i maldat infinita. Encara avui hi ha qui nega holocaust i és com si ens fessin posar una bena als ulls per no veure els holocausts dels nostres temps.

Donar resposta i acolliment

Les principals entitats que viuen a peu de carrer de la ciutat la realitat de l’exclusió social, en particular de la manca d’habitatge, han presentat a la regidoria d’Acció Social i Habitatge de l’Ajuntament d’Igualada, i la Conselleria d’Acció Social del Consell Comarcal de l’Anoia, una proposta de servei que doni resposta a la necessitat d’acollir a les persones sense sostre, transeünts o passavolants, que tenim a casa nostra. Ho han fet just quan entrem a l’hivern, doncs es preveuen situacions del malestar que es genera “no saber quina resposta donar quan ens trobem amb la situació o quan alguns veïns de la ciutat ens interpel·len davant la presència de persones que dormen al carrer en ple hivern”.

Solidaritat és tendresa

Vivim en una societat on tot es comercialitza, a tot s’hi posa preu i, en haver-hi tanta precarietat i gent que no arriba ni a final de mes, es palesa la pobresa lligada a la manca de condicions bàsiques per a viure en un mínim de dignitat com la que es mereixen totes pes persones, sense distinció. Els valors de la solidaritat, de la humanitat en que cal afrontar aquesta situació, resten cada cop més distants de les nostres prioritats. És difícil implicar-se en aquest tipus de necessitats tan grans, doncs se’ns fan inabastables. Per això aquelles petites o grans donacions econòmiques, més necessàries que mai, poden tranquil·litzar una consciència que ens fa mal consolant la nostra impotència, però no és la solució.

Llums que ens enceguem pel consum

No, no ho podem normalitzar. Sempre n’hi ha hagut de pobres, diuen alguns, i és cert. Precisament aquests dies, la nostra cultura commemora el fet del naixement d’una vida enmig d’un procés migratori per raons d’empadronament. Uns fets que pretenen enaltir la gran grandesa de la vida  despullada de tota altra condició. No obstant, en profanem el seu missatge. És com si en l’enllumenat extra dels carrers ens volguessin encegar amb la dinàmica del consumisme, de saciar els legítims anhels de felicitat a base de comprar-ho tot, per tenir de tot i per donar forma a l ‘estima vers els nostres mitjançant regals materials, sovint a costa de desequilibrar el propi pressupost, l’actual i el del més immediat, endeutant-se, els bancs viuen d’això i és el que toca.

Alimentar també l’ànima

Tenim dret a un sostre digne on poder viure, que disposi de serveis bàsics com ara l’aigua o l’energia i tot allò necessari per la supervivència. Però el que ens diferència dels animals és el que en diem l’ànima, una ànima que necessita ser alimentada des d’una llar que doni aixopluc per fer front al fred, o a alimentar-se del caliu de la convivència; a una societat que garanteixi el dret a l’educació i a la sanitat per tothom, però sobretot a una cultura que doni sentit a la grandesa de la persona humana, la seva realització com a persona.

Empatia i suport, l’almoina ofèn
Els responsables de les institucions han de facilitar tot allò que calgui per garantir les necessitats dels més vulnerables, no és de rebut que ho deleguin a qui ja es dedica a la “caritat”... La caritat des d’una actitud paternalista, la almoina, pot ser ofensiva per les persones que la reben. Tan sols l’empatia, el suport i una solidaritat entesa des de la cooperació d’acollida i vehicular ajuts per reforçar una dignitat malmesa per unes injustes causes socials de les que no en són culpables pot ajudar a curar ferides, recuperar la autoestima perduda i continuar endavant.

Recuperar la humanitat perduda...

I si a més podem transmetre els valors d’una humanitat, gairebé oblidada, potser la podrem recuperar per la nostra vida quotidiana. Una mica va surar a la superfície, com si restés adormida, en els moments més durs de la pandèmia, però no podem tancar les nostres portes -com va passar fa més de dos mil anys- a qui ens truca per demanar ajut.

Viure, la vida és el camí

La vida és respirar, respectar la natura per fruir-la, tant del seu paisatge com també dels fruits que ens pot donar. Tenir ideals, projectes i esperances per poder decidir el nostre propi camí. Però -sobretot- estimar, aquella paraula que hem sentit sempre en la infantesa i que -de grans- només s’interpreta pels amors platònics de parella amb els conflictes amorosos de serials i l’anomenada premsa del cor. Afortunadament és molt més que tot això, potser és l’essència de la mateixa vida, expressat en la seva crua nuesa.

Que passeu molt bones festes.

maribelanoia@gmail.com

EL PATIMENT HUMÀ PER LA MANCA D'HABITATGE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Eren 2/4 de vuit del matí del dimarts 8 de novembre. Diversos vehicles dels Mossos d’Esquadra amb 3 furgons de la coneguda BRIMO (la seva brigada mòbil), tancaven el Carrer Serra Marsal (en la seva cruïlla prop el Passeig Verdaguer) on hi viu el Soufian i la seva família (esposa i tres fills petits de 6, 4 i 2 anys). Què passa?, li preguntaven els seus fills a partir de l’enrenou que s’havia format al carrer, reflectit en el rostre dels seus pares, endevinaven es tractava d’alguna cosa greu.

El dret a cercar un millor futur

El Soufian prové d’Algèria. Ell és professor de llengües i la seva esposa és advocada, per tant amb coneixements i consciència suficient dels drets humans i l’anhel que, tant els seus fills com ells mateixos, en poguessin gaudir. És la opció de tants i tants emigrants que veuen limitat els seus drets i la mateixa llibertat al seu país i opten per emigrar a Europa, baluard d’aquests drets humans i dels valors socials de les seves democràcies, tot buscant un millor futur. Varen anar primer a Suècia, però allà el nivell de vida és massa car i assolir la documentació necessària per poder-hi treballar, era molt difícil. Així que decidiren venir al nostre país, aterrant a Igualada. Com tantes famílies, i degut a la manca d’habitatges amb lloguer accessible, opten per instal·lar-se en un pis buit dels que han passat a ser dels bancs, per impagament dels seus compradors, o de la mateixa constructora que, amb la crisi financera, havien fet fallida. És clar, els bancs als que se’ls va rescatar financerament (perquè poguessin estar al servei d’una economia minvada per la crisi financera), s’ho van embutxacar com a dividends i encara no en tenen prou, doncs han creat grups associats per fer-se amb tot el patrimoni immobiliari per especular-ne encara més.

Ja ho diuen: la Justícia és cega

Certament, com més lluny està el poder menys entranyes té, perquè aquesta ja era la 4a vegada que anaven a fer el llançament de la família del Soufian de l’habitatge on hi viuen. Però en aquesta ocasió, la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Anoia) havia convocat gent a la porta per impedir-ho, i eren diverses les persones que s’hi havia presentat per donar suport a la família i evitar així, en la mesura del possible, aquest llançament. Una execució de sentència que no importava que els serveis socials certifiquessin que la família no té alternativa residencial i que està en situació de vulnerabilitat, circumstància que -en aquests casos- la llei exigeix la suspensió del llançament.

Pendent ja del permís per treballar

Com tampoc han volgut recollir, ni tan sols escoltar, que en Soufian ja té presentada la documentació requerida a estrangeria per assolir la seva regularització administrativa i, tant aviat com la tingui, s’incorporarà al treball presentat pel seu permís que li permetrà desnuar la seva situació i negociar, segons el que disposen les lleis 1/2002 i 24/2015, un lloguer social per poder continuar vivint a l’habitatge que estan ocupant. El llançament es va aturar però té una prorroga de 30 dies.

L’amenaça d’endur-se els menors

Amb aquests arguments i que a la casa hi vivien menors que s’estaven neguitejant per tot plegat, calia tenir en compte també la protecció del menor. Com a resposta, la comitiva judicial que actuava en nom del “fons voltor americà Ceberus” li va dir que havia de marxar, i que, si el problema era la protecció del menors, en el cas d’haver de tornar una altra vegada, vindrien amb una delegació de la DGAIA i s’endurien els infants. La DGAIA es suposa que és per protegir els menors de famílies desestructurades, i aquesta en cap moment ho és, quina millor família poden tenir els menors si són els propis pares que sols són víctimes de les polítiques especulatives de l’habitatge?. El que el Soufian no s’explica és com el seu amic de la infància, que va optar per anar a Ucraïna i -amb la guerra- va venir aquí, en 24 hores tenia la documentació administrativa necessària per estar legalitzat i poder treballar.

No és un cas aïllat

El del Soufian no és un cas aïllat. La família de la Ghariba, que són del Marroc i porten 8 mesos vivint en un habitatge de SAREB S.A. (un altre fons voltor bancari), ha rebut ja l’ordre llançament per aquest dijous 17 de novembre. Just ha pogut presentar la sol·licitud d’advocat d’ofici per si li atorguen a temps de poder negociar un ajornament. M’explica que no ha pogut comprar ni la nevera per mor de que l’hagin de deixar allà, o sigui que ha de proveir els aliments frescs de tots els membres de la seva família, el marit i 4 fills (el de 14 anys és epilèptic)  anant a comprar-los cada dia. La Latifa, que va cursar estudis de gestió empresarial, porta aquí 7 mesos, té marit i dues filles. També la Manar, que porta bastant temps lluitant, amb el seu fill i la seva filla, després d’un divorci difícil, ja ha rebut la primera carta de desnonament.

La funció de la PAH

He parlat amb la Núria Poch de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca de l’Anoia) i m’ha explicat que, d’ençà de que es varen posar en marxa l’any 2013, primer es varen trobar que les famílies estaven majoritàriament afectades pels abusos dels interessos de la hipoteca o perquè, amb la crisi financera, s’havien quedat sense feina i minvat els seus ingressos. En principi la gent ho amagava i preferien pagar que menjar, poc a poc la gent prioritzava el menjar a risc de perdre l’habitatge. Molts varen fer una dació del pis per quedar-se sense deutes, d’altres varen poder acollir-se al lloguer social que es va legislar però que, al seu venciment, no els hi renovaven. També em diu que, en el decurs del boom immobiliari, molts es varen accidentar, no poden treballar i la seva cobertura social és del tot insuficient. Hi ha també molta dona sola en precari, i moltes dones soles amb família, algunes fins i tot han nascut aquí els seus fills...

Misèria sobre misèria

Davant la impossibilitat d’arribar al mercat de lloguer, tant per la manca d’oferta a preus assequibles, com també per la discriminació aplicada “de facto” de no llogar a persones estrangeres, molts han hagut d’acollir-se amb els familiars -si en tenen- o aquests han hagut d’ajudar-los. I si hi sumem la precarietat generalitzada de sous i contractes on molta gent no arriba a final de mes, com diu la Núria Poch, resulta misèria sobre misèria.

Cal consciència i compromís

Cal apropar-nos al rostre d’angoixa i incertesa que pateixen les persones per la manca d’habitatge en condicions, prendre consciència solidària, i posar-nos al costat de la vessant més afectada per aquesta política d’alimentar el poder d’uns bancs que hem rescatat amb els diners de tothom, condemnant a la indefensió milers i milers de famílies arreu. Tots i totes som persones, i tots i totes tenim la dignitat pròpia que ens atorga la condició de ésser humà. No ens podem quedar indiferents.

maribelanoia@gmail.com

 

EL PRIMER DE MAIG D'AHIR, AVUI I SEMPRE

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Si ens hem de remetre als orígens commemoratius del 1er de maig com a Dia del Treball ens n’hem d’anar als fets de Xicago o la revolta de Haymarket on el 4 de maig de 1886 va esdevenir el punt culminant d’una sèrie de protestes obreres que, des del 1 de maig, s’havien estat produint per la reivindicació de la jornada de les vuit hores. Després d’un judici a vuit treballadors anarquistes, cinc d’ells varen ser condemnats a mort. I és en memòria dels qui el moviment obrer va anomenar “els Màrtirs de Xicago”, que l’any 1888 es va establir el 1er de maig com a jornada de lluita dels obrers.

La Vaga de la Canadenca (1919)

També a Catalunya vàrem tenir la nostra particular mobilització obrera per assolir la jornada de les vuit hores. La Vaga de la Canadenca, que es va produir a Barcelona des del 5 de febrer fins a l’1 de març de 1919, va suposar una de les fites més rellevants de la història del moviment obrer català. De fet, una de les frases de capçalera de la revista Lluita Obrera, òrgan de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya els primers anys de la seva existència, era aquella coneguda frase de l’advocat laboralista Francesc Layret, que lluitava al costat del dirigent de la CNT Salvador Seguí, el Noi del Sucre: “Quan els treballadors fan vaga no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions”.

La vaga dels tramvies a Barcelona (1951)

Després de la guerra, i sota la llarga nit de la dictadura de Franco, al moviment obrer li va costar de ressorgir, i ho feu l’any 1951 a través d’aquella memorable vaga de tramvies a Barcelona. Més tard, a la dècada dels anys seixanta i setanta, les lluites obreres foren molt importants, amb treballadors morts i nombrosos detinguts, torturats i empresonats. Aquestes lluites generalitzades varen ser un dels actius que forçaren una sortida de la dictadura, el que va suposar la històrica transició a la democràcia, que no va ser com ens mereixíem i havíem lluitat, però que és la democràcia que tenim.

La reconversió industrial dels 80

En el decurs dels anys, sobretot a partir dels anys vuitanta, es va anar desmantellant tot el teixit industrial i productiu fins arribar a les formes de treball actual, en petits centres de treball i fins i tot -ho hem comprovat durant la pandèmia- treballant des de casa mateix.

Vaga general contra la reforma laboral

La reforma laboral del PP de l’any 2012, en aquest sentit, va ser nefasta pels drets dels treballadors, doncs, sense consens, es decretava la consolidació de la precarietat laboral, amb el respectiu abaratiment dels salaris i la pèrdua de drets  perquè el mercat les relacions laborals es posaven molt difícils i l’empresariat en va fer un ús sistemàtic per abaratir costos exclusivament empresarials a costa dels laborals.

Un escut social per fer front als efectes laborals de la pandèmia

Aquesta és una de les situacions que el govern de coalició volia afrontar, però tot just prendre possessió es van trobar amb una pandèmia que els va obligar a prendre mesures excepcionals. No obstant, a banda de les mesures sanitàries preses per tothom -sense excepció ni privilegi- varen posar en marxa un escut social de gran abast que amb diferents ajuts de protecció i els ERTE’s, que han permès refer una mica el teixit productiu tan danyat per la parada forçosa d’activitat. És cert, el col·lapse va ser important i aquests ajuts potser es varen demorar en arribar més del que hom ho esperava, però ara que sembla que deixem enrere la malastrugança del COVID, els nivells d’atur enregistrat són més baixos que abans de la pandèmia. 

Un nou salari mínim i un detall pels pensionistes

S’aprovava també un augment del salari mínim, una pujada de les pensions -que potser no compensa prou el poder adquisitiu perdut els darrers anys, però -en contra dels qui pretenen desmantellar el sistema públic per afavorir els interessos d’unes entitats financeres ja beneficiades del rescat públic pagat entre tothom, els pensionistes ja l’han cobrat.

El retorn del marc de negociació amb els agents socials

El que hem viscut deu anys després no és una derogació de la reforma laboral del PP, que va ser imposada per decret, sinó una recomposició de l’espai negociador entre els agents socials que conformen les relacions laboral del país, unes relacions trencades que donaven llum verd a les lleis de la oferta i la demanda deixant els treballadors gairebé sense marc de defensa i/o negociació. S’han reconvertit molts contractes temporals o precaris en indefinits, estabilitzant millor les expectatives de vida dels treballadors, s’ha reforçat la negociació col·lectiva. No obstant, no tothom ho va entendre així, però el Congrés dels Diputats no va intervenir sinó que sols va avalar els acords presos pels agents socials, empresaris inclòs.

Fer front a la pujada de preus

Amb la pujada de preus de l’energia i dels preus de consum en general, i estant immersos en una economia de guerra, segur que els objectius pretesos amb les mesures econòmiques preses ja estan desfasats, i caldrà exigir de nou el diàleg i les mesures necessàries per fer-hi front.

Visca, visca, visca el Primer de Maig

Ens queden per davant molts 1ers de maig per commemorar, i no ja per regular la igualtat de dret per als treballadors/es de la llar i cures, dels qui fan les feines pitjors pagades sense unes condicions de treball i remuneració dignes, o pels qui necessiten treballar per poder regularitzar la seva situació administrativa i han de fer-ho en condicions d’esclavatge, és a dir, sense drets, sinó que tal volta ens tocarà continuar sortir al carrer perquè no es perdi cap dels drets adquirits a través els temps en la lluita obrera, uns drets que han d’emparar totes les persones, sigui quina sigui la seva situació administrativa, familiar o de salut. Visca el 1er de Maig.  

maribelanoia@gmail.com

LA GUERRA DE L'ENERGIA, UN NEGOCI DE VERGONYA

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa temps que ens ho deien, les guerres del futur seran per l’energia o per l’aigua, i ja hi som. Ja ho deia el malaurat Arcadi Oliveres: “Encara que no es dispari ni un sol tret, es destinen molts diners a la guerra. Les Nacions Unides han calculat que amb els diners que es gasten per a la guerra es podria eliminar la fam del món 36 vegades. Però ara ja hi ha qui diu que davant Putin no es pot mantenir de forma ingènua la màxima del “no a la guerra” i que cal parar-lo, perquè ens hi juguem la pau mundial, que aquesta no és una guerra sinó una agressió bèl·lica d’un país a un altre i Putin compta amb un arsenal de munició nuclear i altres armes de destrucció massiva.

L’ambició de poder

El rerefons de tantes guerres no és altra cosa que l’ambició i el domini dels uns per sobre dels altres, avui amb el control i explotació dels recursos energètics a nivell mundial. Es un model de creixement desenfrenat a base de la depredació dels recursos naturals del planeta, sense cap respecte pel medi ambient, un model que amenaça la desaparició de la mateixa espècia humana, no ja per raons de supervivència biològica, sinó també -i sobretot- de la nostra condició de persones, perquè ens fan perdre drets en favor del nou ordre mundial, on les guerres són el seu negoci, i convertint-nos en mesells i súbdits de les grans potències sense poder qüestionar res, tot i que continuarem posant els morts els mateixos de sempre, total perquè els rics siguin cada vegada més rics.  

Un nou ordre geopolític mundial

Amb la guerra d’Ucraïna s’ha posat de manifest la dimensió global d’aquest conflicte, com si s’estigués dibuixant un nou ordre geopolític mundial. Primer varen ser les guerres pel control i preu dels carburants, i tenir una sortida al mar mediterrani per poder accedir al negoci dels gasoductes que venen dels països de l’orient mitjà, ha estat -i continua essent- una prioritat fonamental. Les altres guerres també eren pel control del mercat de l’energia, en aquest cas, dels carburants. Ha calgut destruir països sencers que després potser s’hauran de reconstruir. Mentre milions de persones han estat abocades a la incertesa de l’exili i a mercè dels països que els vulguin acollir, però -sobretot- a mercè de les màfies que els estan esperant a la frontera pel negoci de la tracta humana. La meva amiga Nazanin Amirian diu que: Entre el negoci de les armes, del gas i un nou repartiment dels recursos en un nou ordre mundial, sols sento un immens dolor i veig milions de morts...

Encariment de la vida

Entre la guerra i l’especulació del mercat de l’energia ja ens avancen que vindran temps difícils i, ho anem ja veient, la vida s’encarirà i es farà difícil pagar els subministres bàsics. El camp s’ha mobilitzat per demanar ajut per pagar el preu del gasoil, no es pot sostenir ni l’agricultura, ni la pesca ni els transportistes, per exemple. 

Els consumidors hem d’afrontar aquesta contingència tant bèstia que incrementarà la pobresa d’aquest país i d’arreu. Calen ajuts, sí, i les institucions han de ser sensibles a l’encariment d’aquest producte tan bàsic per les famílies i les indústries. Però jo em pregunto, amb ajudes públiques per pagar la factura canviem res?. A la factura de la llum sabem que hi ha una part de consum i una part d’impostos per a la inversions o renovació ecològica, diuen, però el preu de mercat del combustible es calcula mantenint intactes, per no dir més inflats encara, els multimilionaris beneficis de les companyies elèctriques que hi especulen.

Potser no es tracta tant de rebaixar els impostos o ajudar a pagar la factura als qui ja hauran entrat en la pobresa energètica, que és necessari, perquè són mesures a càrrec de l’erari públic que no qüestionen el cost que es paga per consum, la part el que els accionistes i càrrecs honorífics del Consell d’Administració continuen rebent -igual o més que sempre- de forma intacta. Tampoc seria just posar un impost per aquests beneficis multimilionaris després de que ja haguem pagat tots més del que ens toca, sinó que potser caldria limitar aquests guanys per tal que la factura no estigui tan disparada per tothom.

Sense increment de la facturació, els guanys es multipliquen

Es parla de que les grans elèctriques de l’Ibex-35 van més que triplicar els seus guanys l’any 2021. Repsol, Endesa, Iberdrola i Naturgy van tancar l’any 2021 amb un benefici net conjunt d’11.054 milions d’euros, un 226 % més que l’any 2020, que va ser de 3.388 milions d’euros. A més, cal tenir en compte que tots els casos han crescut més els beneficis que el volum de facturació, que va augmentar “només” un 33 % respecte l’any anterior, o sigui que els guanys no minven sinó que creixen.

L’origen de la privatització ja ho preveia

L’any 1997 es va començar a privatitzar les empreses elèctriques i, amb el temps, tot està ja tan privatitzat, que s’han enriquit a costa de l’explotació d’uns recursos que eren i haurien de continuar essent públics.

Alternatives

La proposta de que les institucions públiques es converteixen en les pròpies comercialitzadores d’una energia que es pugui produir de forma autònoma, des de les energies renovables, no seria cap iniciativa de disbarat, de fet, en alguns llocs ja es fa. Una aposta així reduiria molt la factura de la llum per tothom, sense deixar tantes morts en el camí simplement per engreixar encara més els insultants dividends dels grans accionistes.

Hauríem de sentir vergonya de la destrucció de les guerres. Nosaltres en tenim, és clar, perquè ells ja es veu que no en tenen.

maribelanoia@gmail.com