Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
El passat 18 d’abril
va ser una jornada especial i molt emotiva. Ja ho diem les dones, que cada dia
és 8 de març per reivindicar els nostres drets, i així -davant la commemoració -en
aquest cas- d’un altre 1er de maig com a dia del treball- ho vàrem fer. L’associació
de dones ASSOCPROCAT m’havia convidat a reflexionar sobre la dona treballadora
a l’Anoia, talment com si la reivindicació de les causes generals que ens
motiven avui encara a les dones a aixecar la nostra veu hagués oblidat o deixat
en un segon terme els orígens de la commemoració del 8 de març com a Dia de la
Dona Treballadora.
Totes les dones som
treballadores
Dit això, d’entrada
ho vàrem aclarir que, si bé és cert que la vaga d’obreres tèxtils nord-americanes
de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company
de Nova York, on el dia 25 de març del 1911 hi varen morir 142 obreres (la gran
majoria dones immigrants joves), varen ser fonamentals per associar el dia de
la dona a la commemoració específica de les dones treballadores, sempre es va
considerar com el Dia de la Dona, perquè les dones no sols som treballadores
per la nostra aportació a l’economia productiva de les fàbriques o a les
empreses, sinó que -des de temps ancestrals- les dones també fem una impagada i
impagable aportació a l’economia de reproducció de la vida, un valor també econòmic
que es calcula suposa una aportació al PIB del 51 % si es tingués en compte el
treball domèstic i el de la cura de la família, els més petits, els més grans i
-sovint- també els homes del nucli familiar, que durant molt de temps no han
assumit aquestes tasques com a pròpies.
Les Nacions Unides l’instauren
el 1977
Amb
l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el “leitmotiv” de
les celebracions del Dia Internacional de la Dona i, segons el nostre calendari,
el 8 de març de 1917 les dones russes, que ja feia anys el commemoraven, varen
sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va
ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del tsar i la proclamació
de la República. A partir d’aquell moment, el Dia Internacional de la Dona es
va fixar el 8 de març, per no oblidar que els seus orígens estan basats en la reivindicació
de les millors condicions de treball i de vida, i també dels drets polítics (com
ara el dret a vot) i les mobilitzacions a favor de la pau (les dones no volem
parir fills perquè ens els matin a les guerres). L’any 1977, les Nacions Unides
va reconèixer el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, tot i que avui som
conscients que va dirigit a totes les dones, perquè degut a l’estructura
patriarcal de la societat, totes hi estem afectades.
La incorporació a la
indústria tèxtil
Acompanyada d’una presentació
en PowerPoint, la xerrada va anar repassant diferents pàgines de la nostra
pròpia història local pel que fa al treball de les dones: La incorporació de
les dones a les fàbriques del tèxtil de la meitat del segle XIX al principi de
la Revolució Industrial, les seves lluites com ara la històrica vaga de dones
de 1881 que varen dur a terme més de 2000 dones per espai de 19 setmanes, les
mobilitzacions de primers de segle, l’arribada de la 2a República i la defensa
dels valors assolits front l’aixecament militar del general Franco per
enderrocar l’ordre legítimament establert, els 40 anys de dictadura que tornava
les dones a casa al servei del marit i els fills, el procés migratori dels anys
seixanta que emplenaven les fàbriques del gènere de punt, el seu paper en les primeres
lluites pels drets socials en el procés de transició a la democràcia, així com la
posterior lluita per defensar els seus llocs de treball front al desmantellament
del teixit industrial (que durant tants anys havia permès una certa autonomia
econòmica dintre les famílies) fins arribar a les condicions laborals que ens
trobem avui.
.jpg)
Mobilitzacions contra
el desmantellament industrial
Així es va projectar
un petit testimoni gràfic de les mobilitzacions del personal de la Polifibra –
Hisitex, de la Vives Vidal, de la Biosca o Fabrilmalla així com del personal d’Ignasi
Carner. Les dones expulsades de les fàbriques varen ser abocades a un atur de
llarga durada, amb dificultats per arribar a la jubilació amb unes cotitzacions
dignes, perquè els darrers anys sols havien tingut dret a un subsidi, que no actualitza
la base de cotització i comporta cobrar una pensió de mínims malgrat haver
treballat molts anys. Com a alternativa, per part de les institucions o governs,
sols s’oferien cursos de formació. Vàlids sí, sempre és saludable aprendre,
però el mercat de treball no va absorbir allò après i moltes dones sols es
varen reincorporar majoritàriament al servei a les persones. Sense desmerèixer
la dignitat d’aquesta tasca tan necessària, la veritat és que és injustament
remunerada, i això suposant que no s’hagin trobat davant la conveniència de
tenir cura de les persones grans de la pròpia família o a tenir cura dels nets
per tal de mantenir la feina en precari de les seves filles)...
Bretxa salarial i
igualtat a la baixa
Existeix la bretxa
salarial, sí, però sovint -i en alguns sectors- la igualtat s’ha donat a la
baixa, és a dir, que el sou dels homes s’ha reduït al que abans cobraven les
dones, que han vist rebaixats encara més els seus drets. El temps parcial, la
temporalitat i la precarietat s’han apoderat de l’actual mercat de treball,
havent de treballar en categories inferiors a les que hom està preparat,
cobrant a raó d’aquesta inferioritat retributiva, és clar. Aquest sector també
està ocupat majoritàriament per dones sí, i moltes d’elles d’origen migrant,
amb el que representa de risc de treball en negre (sense assegurar) però també per
les dificultats per assolir el permís de treball quan has hagut d’optar per la
migració.
Les marees en defensa
de les pensions o la salut pública
Darrerament hem
viscut mobilitzacions en defensa de la salut pública i el reconeixement just
dels drets dels seus treballadors, les marees o els “iaioflautes”, que ens
recorden que les pensions són un dret conquerit després de molts anys de
treball i que ni ens el poden rebaixar ni tampoc prendre: és nostre!.
Però estem davant un
altre 1er de maig i no podem oblidar que commemorem la lluita dels obrers, amb
els seus màrtirs de Xicago, que reclamaven la jornada dels tres vuits i que, a
Barcelona, amb la vaga de La Canadenca de primers de segle XX es varen assolir
la jornada de les 8 hores de treball. Molts no voldríem altra cosa que tenir
avui una jornada de 8 hores, perquè o bé hi ha la precarietat d’un contracte a
temps parcial o bé han d’invertir molt més de 8 hores diàries en el seu treball
també a causa de la precarietat, però sobretot per la modalitat del teletreball
que ha vingut per quedar-se. Més enllà de la jornada laboral, el lema d’aquest
1er de Maig ens afecta a tots, perquè els salaris, les prestacions, els
subsidis o les pensions s’han ressentit molt amb la puja disparada del cost de
la vida (afegint-hi la crisi de l’energia o la guerra d’Ucraïna), per això
sortirem al carrer -un any més- perquè: AMB LES COSES DE MENJAR NO S’HI JUGA.
