Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
 |
| 1977 - Manifestació a Igualada pel conveni del gènere de punt |
Hem viscut ja un altre 1er de maig, aquella fita per posar de manifest les condicions de vida i treball que la gent treballadora tenim davant a cada temps i a cada moment i reivindicar-ne les seves millores, perquè d’ençà dels fets de Xicago amb la reivindicació de la jornada dels tres vuits (vuit hores de treball, vuit de descans i vuit per l’oci-cultura) el curs de la història ens ha portat per diferents etapes, sense oblidar que la vaga duta a terme a Barcelona entre els mesos de febrer i abril del 1919 va assolir una fita històrica amb la instauració de la jornada laboral de les vuit hores.
Avui, el debat que
tenim damunt la taula és assolir l’horari laboral fins les 37,5 hores setmanals,
sense reduir el salari. La implantació de les noves tecnologies i els nous
models de producció, així com la gestió de les empreses ho permeten, doncs ha
crescut el nivell d’ocupació i moltes empreses, sobretot les més grans, recuperen
el seu nivell de beneficis. Però sobretot, malgrat s’hagi apujat el salari
mínim interprofessional i s’hagin aconseguit més contractes indefinits, això no
pas dir que la gent tingui blindada de cap manera l’estabilitat en el lloc de
treball, ni molt menys tenir garantit el nivell de vida necessari sense que
arribar a final de mes sigui cada vegada més difícil. La precarietat és encara
la situació general dels treballadors i treballadores.
No jugar amb les
coses del menjar
Per altra banda els
preus dels productes d’alimentació i d’altres necessaris per la vida quotidiana
han sofert un augment que no hi ha puja econòmica que ho pugui atrapar, i els
preus a l’habitatge -ja sigui de compra o tan sols de lloguer- han pujat pels
núvols fent que cada vegada sigui més difícil el seu accés havent de destinar a
l’habitatge un import cada vegada més gran dels ingressos rebuts, minvant la qualitat de
vida a la que hi tenim dret.
Les dades
estadístiques indiquen que la crisi inflacionària va quedar enrere, però
continuem patint els preus inflats fins al punt de que el poder adquisitiu va
cada vegada a menys. Cal tenir en compte que, en la majoria dels casos,
l’increment de costos és degut a la pura especulació. De fet, els costos
energètics no han fet més que baixar des de l’any passat, però no s’ha notat ni
en els preus dels productes ni en les factures de les llars. S’han fet tímids
avenços per alleugerir la càrrega que representen els subministraments
d’energia o gas en les economies familiars, però encara no s’ha posat fre als
guanys obscens que tenen les companyies energètiques, uns beneficis que van en
detriment de les butxaques de la classe treballadora. És que l’habitatge es
considera un bé de mercat i no pas un dret recollit a la mateixa constitució.
Amb la feina
inestable, l’habitatge caríssim i inaccessible, i les butxaques buides tan sols
vivim per treballar, i ho fem amb por. Aquesta circumstància amb la cada vegada
més gran càrrega de treball, fins i tot amb el teleprocés, fan que un 43 % de
les treballadores i treballadors d’aquest país estiguin cremats, un fenomen que
cada any va a més des de la pandèmia. La classe treballadora està cremada i
frustrada, i no només per la feina, sinó perquè quan torna a casa es troba amb
un transport públic deficient com a resultat de dècades sense inversions, i
quan hi arriba sovint destrossat, es topa amb uns servei públics com ara la
salut o l’educació en decadència, a conseqüència de l’infrafinançament i les
polítiques de privatització tan de titularitat com de gestió, i que tan costa
de recuperar i posar al dia desprès d’anys de retallades dels governs de
dretes. Gairebé no li queden energies per viure.
Hem de treballar per poder viure, però el ritme frenètic de vida que portem gairebé no ens dona el temps per tenir una vida de qualitat, una qualitat que no ens emmalalteixi d’estrès, d’aïllament i solitud perquè no podem ni comunicar-nos amb els més propers. La comunicació s’ha contaminat de la fredor de les converses escrites al whatsapp, a passar la informació que córrer per les xarxes sense ni tan sols parar-te a considerar i compartir els valors que transmet o-massa sovint- patir el discurs barroer de l’odi, i també la de la política que s’ha vist enfangada fins l’abominable. S’estan pervertint els sagrats valors de la democràcia que tan ens va costar d’assolir, i que ara la volen fer desaparèixer blasfemant-la i assenyalant-la de dictadura quan els objectius i mitjans que fan servir l’extrema dreta no són sinó de la més pura dictadura feixista.
Dedicar-se a la
política, un servei de vida pel comú
Exercir la política
com a eina per regular els afers comuns de la societat és una tasca ben noble.
No obstant alguns l’ha convertit en un cau d’olor a podrit i corrupció,
arribant a mètodes emprats a la inquisició. L’insult per sistema i negant el
debat i el diàleg, volen erigir-se en
els únics portadors de la veritat absoluta i, els qui hi discrepen, sembla que
només els vulguin cremar a la foguera...
Moments d'impàs per enfortir la democràcia
La reflexió de cinc dies que Pedro Sánchez ha tingut al país sencer en suspens ho ha posat de manifest. Hi ha uns límits. La vida importa, i si la defensa de la vida mateixa en l’àmbit de la política compta amb el suport de la majoria dels demòcrates, val la pena. La vida primer. Per això els sindicats han posat en primer terme la prioritat de poder viure dignament a partir del propi treball, per això reivindiquem poder treballar amb qualitat, i això és possible si es redueix la jornada i es reparteixen tots els treballs (també els de reproducció de la vida) per viure millor i acabar amb la bretxa de gènere. Ens calen uns salaris i unes pensions dignes, un sostre per tothom i reforçar el caràcter social de la democràcia aprofundint en els serveis públics per donar cobertura digna al dret a la salut, al dret a l’educació, al dret a l’habitatge i als altres drets socials que se’n deriven.
