Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip.
De nou ens troben davant un altre 25-N per fer palès la realitat de la
violència masclista que ens envolta i que afecta tota la societat, però
sobretot a les dones en particular. El comptador macabre de persones víctimes
de la violència masclista (dones i infants) no para de créixer, com creix també
la indignació general per l’existència d’aquesta xacra social que cal
exterminar. Com fer-ho?, aquesta és la gran pregunta.
Vivim en una societat capitalista
on preval la llei de l’oferta i la demanda i on sembla que -amb diners
evidentment- ho podem adquirir tot, tot és al nostre abast, i ho volem tot ja.
Si no tenim diners no cal preocupar-se, que per això ja hi ha facilitats de
tota mena per pagar a terminis (cobrant els seus interessos, òbviament), la
qüestió és facilitar la compra i –amb allò adquirit- sadollar una suposada sensació de satisfacció
simplement pel fet de tenir coses perquè -quan les tens- la satisfacció és
momentània i no és duradora.
Saber dir que no
Aquest fet fa que, també en el
comportament, hom vulgui tenir tot ja, i sinó només cal veure la rebequeria
dels infants quan se’ls ha de dir que no. Que important és saber educar en el
no, tan per allò material com també en allò relacional. Massa sovint, la virtut
de les dones es mesurava perquè no saben dir que no, en tot cas sempre ens ha
costat molt... I quan algú s’ha acostumat a un comportament submís i un dia es
troba que hem après a saber dir que no, a molts els ve de nou i s’atia aquell
impuls més primari de voler tot allò que hom desitja sense que hi càpiga el no,
tan se val si aquest no ve de la persona que té al costat i que -suposadament-
s’estima.
El càstig del patriarcat
El manifest feminista d’aquest
any ens diu que: “fa segles que el patriarcat ens ha fet creure que les
violències masclistes són el càstig que les dones mereixem per no ser submises,
per vestir com volem, per tallar una relació que rebutgem, per no ser “bones”
dones. Durant segles hem patit aquestes violències i alhora ens han dit que és
culpa nostra per provocar-les, així com ens han fet sentir culpables i
avergonyides per ser violentades i hem callat. Ho hem fet per por, per no
exposar-nos, per no anar a la foguera, per no ser culpabilitzades o -fins i tot-
com a formes de supervivència”.
La cultura de la pau
Denunciem les guerres que sols
fan que destruir la vida, una vida que portem al món i de la que en tenim cura les
dones, des de sempre. Fins i tot passa –massa sovint- en les conteses
bèl·liques, on les dones n’ esdevenim el botí de guerra. Viure en pau no vol
dir únicament la absència de guerra, la cultura de la pau vol dir paciència, sí,
però no consentiment; vol dir tolerància, sí, però no aguantar-ho tot; vol dir
diàleg, sí, però partint del mateix dret a intervenir; vol dir acord, però no
imposició... La cultura de la pau –sobretot- vol dir construir des del respecte
a un mateix i a l’altre, des de la pròpia estima i la que ens mereix l’altre,
cedint però no claudicant).
La violència institucional
Vivim en un sistema patriarcal i
capitalista que ataca fonamentalment la dignitat de les dones, per això també es
denuncia “la violència institucional exercida contra les dones que es troben en
situació de vulnerabilitat, provocada per una injusta situació de treballs
precaris i atur, desnonaments i pobresa energètica”. I hem decidit que ja n’hi
ha prou de callar: “Juntes estem continuant el treball iniciat per dones
feministes, molt abans que nosaltres, per això vindiquem la nostra genealogia.
Hem mirat enrere amb agraïment a totes les feministes que ens han precedit
arreu del món, i hem decidit que aixequem les catifes, que mai més no ens
sentirem culpables ni avergonyides per la violència rebuda”.
Una violència estructural
Som nosaltres mateixes, les dones,
les que hem estat sempre les primeres en aixecar el nostre crit per denunciar
una violència estructural que ens afecta en el dia a dia, i portem anys ja
reclamant a les diferents institucions del poder públic perquè prenguin
aquelles mesures tan necessàries no sols per pal·liar les conseqüències
d’aquesta violència sinó –sobretot- per promoure tot allò que pugui suposar
actuacions de prevenció. Per això, com diu el manifest feminista d’aquest any, hem
de soscavar plegades aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial.
I en això estem un altre 25-N.
