EL PATIMENT HUMÀ PER LA MANCA D'HABITATGE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Eren 2/4 de vuit del matí del dimarts 8 de novembre. Diversos vehicles dels Mossos d’Esquadra amb 3 furgons de la coneguda BRIMO (la seva brigada mòbil), tancaven el Carrer Serra Marsal (en la seva cruïlla prop el Passeig Verdaguer) on hi viu el Soufian i la seva família (esposa i tres fills petits de 6, 4 i 2 anys). Què passa?, li preguntaven els seus fills a partir de l’enrenou que s’havia format al carrer, reflectit en el rostre dels seus pares, endevinaven es tractava d’alguna cosa greu.

El dret a cercar un millor futur

El Soufian prové d’Algèria. Ell és professor de llengües i la seva esposa és advocada, per tant amb coneixements i consciència suficient dels drets humans i l’anhel que, tant els seus fills com ells mateixos, en poguessin gaudir. És la opció de tants i tants emigrants que veuen limitat els seus drets i la mateixa llibertat al seu país i opten per emigrar a Europa, baluard d’aquests drets humans i dels valors socials de les seves democràcies, tot buscant un millor futur. Varen anar primer a Suècia, però allà el nivell de vida és massa car i assolir la documentació necessària per poder-hi treballar, era molt difícil. Així que decidiren venir al nostre país, aterrant a Igualada. Com tantes famílies, i degut a la manca d’habitatges amb lloguer accessible, opten per instal·lar-se en un pis buit dels que han passat a ser dels bancs, per impagament dels seus compradors, o de la mateixa constructora que, amb la crisi financera, havien fet fallida. És clar, els bancs als que se’ls va rescatar financerament (perquè poguessin estar al servei d’una economia minvada per la crisi financera), s’ho van embutxacar com a dividends i encara no en tenen prou, doncs han creat grups associats per fer-se amb tot el patrimoni immobiliari per especular-ne encara més.

Ja ho diuen: la Justícia és cega

Certament, com més lluny està el poder menys entranyes té, perquè aquesta ja era la 4a vegada que anaven a fer el llançament de la família del Soufian de l’habitatge on hi viuen. Però en aquesta ocasió, la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Anoia) havia convocat gent a la porta per impedir-ho, i eren diverses les persones que s’hi havia presentat per donar suport a la família i evitar així, en la mesura del possible, aquest llançament. Una execució de sentència que no importava que els serveis socials certifiquessin que la família no té alternativa residencial i que està en situació de vulnerabilitat, circumstància que -en aquests casos- la llei exigeix la suspensió del llançament.

Pendent ja del permís per treballar

Com tampoc han volgut recollir, ni tan sols escoltar, que en Soufian ja té presentada la documentació requerida a estrangeria per assolir la seva regularització administrativa i, tant aviat com la tingui, s’incorporarà al treball presentat pel seu permís que li permetrà desnuar la seva situació i negociar, segons el que disposen les lleis 1/2002 i 24/2015, un lloguer social per poder continuar vivint a l’habitatge que estan ocupant. El llançament es va aturar però té una prorroga de 30 dies.

L’amenaça d’endur-se els menors

Amb aquests arguments i que a la casa hi vivien menors que s’estaven neguitejant per tot plegat, calia tenir en compte també la protecció del menor. Com a resposta, la comitiva judicial que actuava en nom del “fons voltor americà Ceberus” li va dir que havia de marxar, i que, si el problema era la protecció del menors, en el cas d’haver de tornar una altra vegada, vindrien amb una delegació de la DGAIA i s’endurien els infants. La DGAIA es suposa que és per protegir els menors de famílies desestructurades, i aquesta en cap moment ho és, quina millor família poden tenir els menors si són els propis pares que sols són víctimes de les polítiques especulatives de l’habitatge?. El que el Soufian no s’explica és com el seu amic de la infància, que va optar per anar a Ucraïna i -amb la guerra- va venir aquí, en 24 hores tenia la documentació administrativa necessària per estar legalitzat i poder treballar.

No és un cas aïllat

El del Soufian no és un cas aïllat. La família de la Ghariba, que són del Marroc i porten 8 mesos vivint en un habitatge de SAREB S.A. (un altre fons voltor bancari), ha rebut ja l’ordre llançament per aquest dijous 17 de novembre. Just ha pogut presentar la sol·licitud d’advocat d’ofici per si li atorguen a temps de poder negociar un ajornament. M’explica que no ha pogut comprar ni la nevera per mor de que l’hagin de deixar allà, o sigui que ha de proveir els aliments frescs de tots els membres de la seva família, el marit i 4 fills (el de 14 anys és epilèptic)  anant a comprar-los cada dia. La Latifa, que va cursar estudis de gestió empresarial, porta aquí 7 mesos, té marit i dues filles. També la Manar, que porta bastant temps lluitant, amb el seu fill i la seva filla, després d’un divorci difícil, ja ha rebut la primera carta de desnonament.

La funció de la PAH

He parlat amb la Núria Poch de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca de l’Anoia) i m’ha explicat que, d’ençà de que es varen posar en marxa l’any 2013, primer es varen trobar que les famílies estaven majoritàriament afectades pels abusos dels interessos de la hipoteca o perquè, amb la crisi financera, s’havien quedat sense feina i minvat els seus ingressos. En principi la gent ho amagava i preferien pagar que menjar, poc a poc la gent prioritzava el menjar a risc de perdre l’habitatge. Molts varen fer una dació del pis per quedar-se sense deutes, d’altres varen poder acollir-se al lloguer social que es va legislar però que, al seu venciment, no els hi renovaven. També em diu que, en el decurs del boom immobiliari, molts es varen accidentar, no poden treballar i la seva cobertura social és del tot insuficient. Hi ha també molta dona sola en precari, i moltes dones soles amb família, algunes fins i tot han nascut aquí els seus fills...

Misèria sobre misèria

Davant la impossibilitat d’arribar al mercat de lloguer, tant per la manca d’oferta a preus assequibles, com també per la discriminació aplicada “de facto” de no llogar a persones estrangeres, molts han hagut d’acollir-se amb els familiars -si en tenen- o aquests han hagut d’ajudar-los. I si hi sumem la precarietat generalitzada de sous i contractes on molta gent no arriba a final de mes, com diu la Núria Poch, resulta misèria sobre misèria.

Cal consciència i compromís

Cal apropar-nos al rostre d’angoixa i incertesa que pateixen les persones per la manca d’habitatge en condicions, prendre consciència solidària, i posar-nos al costat de la vessant més afectada per aquesta política d’alimentar el poder d’uns bancs que hem rescatat amb els diners de tothom, condemnant a la indefensió milers i milers de famílies arreu. Tots i totes som persones, i tots i totes tenim la dignitat pròpia que ens atorga la condició de ésser humà. No ens podem quedar indiferents.

maribelanoia@gmail.com

 

TRANSFORMAR UNA MIRADA QUE QÜESTIONI EL PATRIARCAT

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest dimarts va ser el Dia internacional contra la LGTBIfòbia, i arreu s’han dut a terme nombrosos actes per visibilitzar aquesta realitat que sempre ha existit però que s’ha volgut amagar, relegant les persones no-binàries a una certa exclusió, per no dir a una marginació social que les ha obligat a viure en clandestinitat, com a les fosques.

Quan ser gai era una malaltia

El risc dels totalitarismes

Les persones no-binàries ni son diferents en drets als altres ciutadans i ciutadanes ni tampoc són personatges singulars que, sota el franquisme o altres sistemes socials que els estigmatitzen, només podien portar la seva relació en la clandestinitat, (gairebé proscrits sobretot en règims totalitaris) limitant la seva visibilitat per ser la riota de tothom a través de la marginació dels foscos antres de la indústria de l’espectacle nocturn, a la que s'hi lliuraven per sobreviure.

El rebuig, l’exclusió

Sí, durant molt de temps han estat assenyalats per part dels qui es creien formar part de la normalitat, qualificant de quelcom anormal la resta, i això ha causat un patiment  -entre els qui no es poden encabir en aquest esquema binari- des del rebuig i l’exclusió, per no dir també de persecució (sota el franquisme).

El gènere, una construcció social

Quan parlem de polítiques de gènere no parlem ni de la dimensió sexual de l’ésser humà ni de la accepció gramatical de la paraula gènere que es fa servir per determinar si és masculí o femení. El gènere és una construcció social que, ja des del néixer, assigna un rol diferenciat per als infants en funció de la seva expressió sexual i  -segons si és un nen o una nena, s’aplica la socialització, en tant que operació bàsica d’interiorització de les normes socials, i està totalment marcada per la dimensió de gènere, de manera que, en general, des de les primeres manifestacions de la personalitat d’una criatura s’exerceix la socialització de forma diferenciada segons es tracti d’un nen o d’una nena (evidentment, s’ignoren totes les altres identitats no binàries), amb una preponderància del món dels homes que, des de temps ancestrals- relega les dones a un segon nivell no dominant, com negant el dret a decidir per si mateixa per passar a dependre sempre d’alguna autoritat jeràrquica i  masculina, naturalment. És un mecanisme de defensa del statu quo; del sistema reproductiu i del sistema capitalista heteropatriarcal, dels grans dogmes religiosos i de les ideologies conservacionistes i immobilistes.

Diferències enriquidores, desigualtats inaceptables

Cal tenir en compte que les diferències són enriquidores, mentre que les desigualtats són inacceptables. I les desigualtats estan accentuades pel sistema patriarcal i subsumides pel capitalisme, que és capaç d’absorbir-ho tot convertint-lo en negoci. Per exemple, el dia de l’orgull l’han convertit en un espectacle basat en el consum, res a veure amb el drama que viuen les persones excloses per la seva orientació sexual i la necessitat de que siguin reconegudes, amb igualtat de drets, per la societat. L’ús de la tecnologia o els ventres de lloguer poden ser un repte per aquells que olen evitar dependre de les dones per a la reproducció de l’espècie, tenir ells el poder també en això. Una victòria sobre les dones... i les clíniques o centres mèdics per les intervencions de canvi de gènere, per exemple, ja s’estan fregant les mans: serà un negoci segur...

El capitalisme ho absorbeix tot i ho desnaturalitza.

I després del canvi de sexe què?. El sistema patriarcal i el capitalisme continuaran al seu lloc, amb un poder que hauran revalidat. Es commemoraran les dates reivindicatives absorbides pel consumisme (com el dia del pare o de la mare) desnaturalitzant la mateixa essència per allò que havien estat determinades.

Eradicar el patriarcat en el punt de mira

La nostra ha de ser una mirada oberta, sense tòpics ni estereotips, sense discriminar ningú per la seva orientació sexual per no enquadrar-se en cap de les especificitats d’una consideració binària, segons marca el patriarcat. Perquè es tracta , precisament, d’eradicar el patriarcat, i hem de construir una societat sense la violència estructural d’un sistema pensat pel predomini dels homes per damunt dels drets que tenim les dones com a persones i ningú, sigui quina sigui l’expressió sexual de la seva identitat, podrem erradicar-lo si continuem aplicant la seva retòrica opressora, també a les persones englobades en el col·lectiu LGTBI.

maribelanoia@gmail.com 

VIURE SENSE PAPERS

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La setmana passada es feien públiques unes dades esfereïdores. El CITE (Centre d’Informació del Treballadors Estrangers) de les CCOO de l’Anoia alertava sobre la precarietat i indefensió de les persones estrangeres que conviuen entre nosaltres, manifestant que el nombre d’atencions realitzades duran l’any 2021 va incrementar notablement en un context molt condicionat per la pandèmia del COVID19.

Nouvinguts

Més enllà de les xifres, que han recollit alguns mitjans, hi ha la realitat en la que viuen, o millor dit, malviuen moltes persones de cases nostra perquè -per començar- el fet de no tenir la documentació en regla, els obstacles per aconseguir els seus somnis de poder llaurar-se un futur aquí, a partir del propi treball, se’ls hi complica notablement perquè, quins recursos tenen els que acaben d’arribar?.

El primer, un habitatge

El primer problema és l’habitatge. Possiblement, per necessitat no pas per gust, comparteixen habitatge amb algú que els acull, però tard o d’hora han de poder emancipar-se per tal de poder llogar encara que sigui una habitació, i topen de front amb el rebuig social pel seu aspecte, com si hi hagués algun patró vàlid amb qui poder qualificar ningú per si és igual o diferent...

L’empadronament

D’entrada, el primer requisit que és la veritable porta d’entrada a tot el paperam, és l’empadronament. Sembla senzill però no és tan fàcil, primer perquè si han tingut sort i els ha acollit algú del seu entorn, si poden els empadronen amb ells, doncs són molt solidaris entre ells mateixos, però això els pot portar problemes perquè -per exemple- si estan a l’atur o tenen dret a algun ajut, el nombre de persones que conviuen a la mateixa llar posa en risc aquest ajut perquè, per atorgar-los- es calculen abans els recursos necessaris segons l’economia d’aquest nucli familiar. Aquest límit ha comportat un dels primers abusos en que es troben els qui acaben d’arribar: hi ha qui els empadrona, sí, cedint a la demanda com si fes un favor, però també hi ha qui el cobra per fer-ho, i aquests no són professionals, sinó aprofitats d’una situació de desesper...  

Mínim tres anys sense permís de treball

Necessiten treballar, però sense permís de residència  ningú els pot fer un contracte. Tan sols troben feinetes per una mínima supervivència, sense Seguretat Social, per suposat, i amb preus abusius de qui s’aprofita d’aquesta mà d’obra barata... Han de passar tres anys d’empadronament per començar a fer els primers tràmits del permís de residència i tenir el NIE, però continuen sense poder treballar perquè el NIE no ve amb permís de treball, sols de residència. La única forma que poden treballar legalment és si algú els fa una oferta de treball per jornada complerta, que cal presentar-la com a precontracte a la Administració i, si té sort, al cap d’un temps ja tindrà NIE i es fot fer efectiu el contracte.

Un precontracte difícil de trobar

Però el mercat laboral està com està, i és molt difícil que algú ofereixi aquest contracte a no ser que sigui gairebé com un favor, que no obstant té les seves obligacions laborals i costos socials. I aquí entra de nou la picaresca d’aprofitar-se de la seva vulnerabilitat. Per això, alguns treballadors estrangers estan disposats a pagar-se els costos socials perquè no li suposi cap càrrega a l’empresa que li ha de fer aquest precontracte...

Primer pagar

A banda, pel primer permís de residència ja haurà pagat 60 euros de taxes administratives, per la renovació per dos anys en pagarà uns 260, i així per cada tràmit que faci. A banda, com tothom, ha de fer front a les despeses d’habitatge, d’alimentació, de subministres o taxes municipals (escombraries).

Lluny de la família, fins i tot per compartir un dol

Mentrestant encara haurà hagut d’ajudar algú altre que està pitjor que ell, o enviar diners a la família que va deixar enrere, els ho va prometre i ho necessiten, una família que -mentre no ha pogut tenir NIE- no ha pogut ni anar a veure perquè -si se’n va- té problemes per tornar a venir. Ell acabava d’arribar, se li va morir el pare, i no va poder per acomiadar-se’n. Ara, la seva mare està hospitalitzada i ho ha de viure i patir la incertesa d’estar lluny i sense documentació que li garanteixi continuar buscant-se la vida aquí, on un dia va decidir venir. A la solitud de viure en un altre país i ciutat, s’hi afegeix dols i llàgrimes en solitari... La burocràcia no té entranyes i les lleis, que haurien d’estar pensades per les persones, es converteixen en papers, uns papers que no són accessibles per tothom i que en comptes d’humanitzar les condicions de vida de les persones el que fan es que la seva vida sigui un viacrucis darrera els maleïts papers.

Refugiats de primera i de segona...

Ara sí, ara obrirem portes per acollir els refugiats que fugen de la guerra i els facilitarem la documentació que calgui perquè tinguin un mínim de drets de ciutadania, però les més de 600.000 persones amb una situació de documentació irregular continuaran passant el calvari de poder tenir papers mentre treballen en condicions d’esclavatge (és a dir, treballar sense drets), continuen sense poder-se regularitzar malgrat conviuen amb nosaltres ja fa uns quants anys.

                Jo també sóc d'Igualada, al Mercat de  La Masuca el 07.06.2014

La regularització impedirà els abusos de qui se’n aprofita

S’estan recollint signatures per una ILP que permeti de regularitzar aquestes persones que viuen aquí i que mal viuen treballant en condicions infrahumanes. Tothom tenim dret a aspirar a poder viure del propi treball i en condicions de dignitat. Sabem que són uns temps difícils per tothom, però no ens podem permetre que convisqui amb nosaltres ningú sense drets, perquè: CAP PERSONA ÉS IL·LEGAL.

maribelanoia@gmail.com

EL RACISME DE CADA DIA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

No m’agrada parlar de racisme perquè suposa, d’antuvi, establir una diferència simplement per la pigmentació a la pell dels éssers humans, tot i que soc conscient que aquest és un aspecte que discrimina les persones per aquesta raó. La veritat és que la discriminació ve donada per la por a l’altre, simplement per aspectes físics diferents, però no mirem per igual qualsevol xeic dels emirats que una persona que ha fugit de la misèria i la guerra per buscar un futur millor.

L’odi al diferent

El racisme -amb formes específiques com ara la islamofòbia, l’antisemitisme i l’antigitanisme i altres, s’agreuja per tot arreu. Com a resultat estem davant d’un augment preocupant de crims d’odi. L’auge del racisme i l’extrema dreta són una amenaça per a la gran majoria de la població. Si permetem que ataquin impunement un col·lectiu avui, una part de la població, demà serà una altra, i l’endemà una altra més.

Quan el masclisme s’uneix al racisme

Dimarts vàrem commemorar el 8 de març i el feminisme va sortir al carrer per defensar els drets de les dones, de totes les dones sense excepció, amb la diversitat que això implica. I quan el masclisme s’uneix al racisme, les dones racialitzades diuen prou i s’apunten a la lluita feminista. El que passa és que sovint ens en oblidem i acabem prioritzant o visibilitzant molt més els drets de les dones no racialitzades, deixant la seva veu en el seu silenci permanent.

Segregació fins i tot per sortir del propi país en guerra

Per exemple, la policia alemanya separa als refugiats d’Ucraïna que arriben en trens en dos grups: ucraïnesos i refugiats negres, que es porten a l’estació de la policia; i a les portes d’Ucraïna els proxenetes ofereixen futur a les dones que fugen de la guerra i les seleccionen pel seu aspecte físic, rosses amb ulls blaus, joves...

Hi ha racisme a Igualada?

I ens podríem preguntar: hi ha racisme a Igualada?, i espontàniament diríem: no, i ara?. Però la realitat és una altra. M’explicava una amiga que ja s’havien acostumat a que no sols se’ls miressin amb cara de fàstic sinó que -fins i tot- els tractin diferent als altres conveïns i veïnes, però que ho troben tan normal que ja no es sorprenien perquè no ho consideraven cap novetat...

També aporofòbia

Com quan de vegades despistem la nostra mirada vers un altra cantó quan veiem algú diferent a nosaltres en creuar-nos com a veïns/veïnes, al súper, quan anem a l’Hospital o en sortir de l’escola. És una por al diferent que en podríem també anomenar aporofòbia, el rebuig al pobre...

Racisme en l’oci nocturn

Molts infants i joves procedents de famílies d’un altre país han nascut ja aquí, i aquí han cursat els seus estudis compartint aules i amistats. Més enllà de trobar-se de front amb l’atur o la precarietat laboral de forma generalitzada, han de fer front també al rebuig pel seu aspecte físic. I no parlem de si volen sortir a espais nocturns d’oci, els nois són sospitosos d’entrada, i les noies...., ai!, les noies, sempre són mercaderia en potència...

Racisme per accedir a un habitatge

El mateix els passa als joves que han aconseguit una feina i es volen casar o -simplement- emancipar. Les agències immobiliàries són una autèntica frontera difícil de salvar. Diuen que no hi ha pisos disponibles quan s’ha comprovat que, una altra parella jove que no es digui, per exemple, Mohamed o Fàtima, s’han pogut quedar el pis pel que s’hi havia interessat i se’ls hi va dir que no. És el que ens demanen els propietaris del pisos que posem a lloguer, diuen... però ningú fa res per convèncer els qui tenen un pis per llogar que hi ha persones que necessiten habitatge com un dret fonamental.

Els maleïts papers

Per no parlar de les nombroses persones que no poden treballar perquè encara no han pogut assolir el permís de treball. Feina han tingut ja per tenir el permís de residència i un NIE. És un temps que es veuen obligats a malviure i a treballar en negre, una circumstància que sempre hi ha qui se’n aprofita. A mi m’ha costat de creure la brutal discriminació que suposa aquest tràmit tant bàsic. Si no fos perquè ho he viscut de prop amb les amistats o veïns i veïnes que han de passar el sedàs de la burocràcia que suposa la Llei d’Estrangeria, em seria difícil d’imaginar-me la quantitat de traves que hi ha i els diners que han pagar, a priori. Sovint han d’avantposar altres necessitats familiars per assolir els maleïts papers... No és que siguin persones il·legals, és que són persones amb problemes de documentació, que no és el mateix.

Acollim i regularitzem

Des de Brussel·les s’ha obert la porta a que puguem acollir les persones que fugen de la guerra d’Ucraïna sense els límits que hi havia quan clamàvem al carrer que volíem acollir els refugiat de la guerra de Síria, bona part dels quals han permès que el mar se’ls hagi engolit. Donem suport ja a la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la regularització que s’intenta fer per tal de que les més de 600.000 persones que hi ha a l’Estat Espanyol en situació irregular administrativa, puguin tenir accés a drets.

Ens sorprendrà si obrim els nostres cors al diferent

Són coses d’altes volades que cal fer qui en tingui les competències, però el que sí depèn de nosaltres és obrir els nostres cors al diferent, al que potser no té les mateixes vivències i costums però que té uns altres valors, i compartir-ho -en un intercanvi- ens pot enriquir mútuament com a persones i -sobretot- millorar la nostra convivència.

maribelanoia@gmail.com

25 ANYS D'UNA EMPENTA AMB CONTINGUT FEMINISTA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

 

Encara no s’havia desencadenat el desenllaç de l’episodi d’Ana Orantes del 17 de desembre de 1997. El seu assassinat, a mans del propi marit que la maltractava, es va donar  dies després d’haver explicat la seva experiència -com a víctima de violència- en un programa de TV de Canal Sud. Aquest fet va suposar un abans i un després de que es fes visible una situació que tothom n’érem conscients patíem les dones. Aquest no va ser el primer cas de violència masclista enregistrat a les estadístiques, però el que sí obria era una etapa de complicitat ciutadana suficient com perquè s’afrontés una violència masclista que ens afecta a totes, que no era ni un cas aïllat ni havia d’estar relegat al món de la vida privada, com fins llavors.

Les dones de l’Anoia s’associaven per fer front a la violència

Abans d’aquest fet, era durant l’any 1996 que a la nostra comarca es varen crear tres associacions de dones diferents: l’Associació de Dones de Piera, l’Associació de la Dona Vilanovina i també les Dones amb Empenta a Santa Margarida de Montbui. Més tard es constituïa l’associació Dones d’Igualada i la Federació d’Associacions de Dones de l’Anoia, que durant els seus 14 anys de vida vàrem fer pinya i ens sumarem a la idea de generar un espai feminista prioritzant el fer front a la violència masclista, per això -des d’un bon principi- varen recolzar la proposta de Dones amb Empenta de crear un Servei d’Atenció a la Dona que és el que va iniciar aquesta gran trajectòria. Com reconeixen elles mateixes, en aquell moment hi havia un desconeixement absolut sobre la realitat de la violència masclista, perquè a banda de que ningú en parlava perquè estava molt invisibilitada, de forma molt hipòcrita, era criticat per la societat. No obstant, érem conscients que no disposàvem de cap recurs especialitzat tot i palesar la necessitat de crear una entitat que acompanyés a d’altres dones que ens constava vivien situacions de vida molt complexes per aquesta causa.

Del voluntariat d’origen a fer oficial un servei

Així és que, a partir d’una proposta des del voluntariat, donada la coincidència d’haver-hi dues professionals al grup (una psicòloga i una jurista), tota l’empenta es va posar en dotar la comarca d’aquest servei especialitzat d’atenció a la dona que, tal i com elles reconeixen, que avui té cobertura a tots i cadascun dels municipis de la comarca, i també més enllà, doncs han estès aquest servei a d’altres indrets de la Catalunya Central i al Baix Llobregat.

La llei de violència masclista i el seu desplegament

Amb el pas del temps no sols ha crescut la consciència feminista sinó que també les institucions s’han fet més sensibles i, amb l’aprovació de la Llei contra les violències masclistes i les seves mesures, s’han pogut desplegar alguns serveis que, de la mà de les Dones amb Empenta, a banda de donar atenció a tots els municipis de la comarca, la donen també al SIAD (un servei per a ciutats grans com Igualada o la Conca d’Òdena) alhora que han fet possible el SIE, el Centre d’Informació Especialitzada que ens tocava a la Catalunya Central i que, conjuntament amb una altra associació de dones, ho gestionen conjuntament amb les Dones amb Empenta.

El feminisme orienta la seva tasca

La seva expansió és paral·lela a l’evolució que han tingut les diferents institucions en assumir que la violència masclista com una realitat que no és exclusiva de segons quines parelles, sinó que és estructural, una xacra social comuna a tota la societat que ve del domini de l’ancestral estructura patriarcal que ens relega a un nivell d’inferioritat per sistema. El patriarcat és el càncer que està impregnat al moll de l’os dintre la mateixa estructura familiar, en particular dintre les mateixes dones, perquè se’ls ha atribuït un rol que ve de lluny i que -per sistema- les relega una condició de gairebé no persona ni ciutadana de ple dret, un rol que han d’assumir per assignació patriarcal però  al que també ens hi rebel·lem des de sempre..

El patriarcat, sempre darrere

Perquè. damunt el paper, sí que tenim tots els drets, però la influència ancestral d’aquesta estructura inhumana encara és ben viva dintre nostre i es continua transmetent d’una generació a una altra. Per això, més enllà d’un servei especialitat, la seva orientació no es neutre sinó que està impregnada del feminisme i la seva evolució. És que només des de la consciència feminista es pot fer front, amb unes certes garanties d’eficàcia per transformar les formes socials heretades i convertir-les en  unes formes de societat més humanes, on tothom tingui els mateixos drets i obligacions i on es respecti la diversitat d’expressions sexuals i de formes de vida escollides lliurament per cadascú. Som persones i tenim drets i no ens conformem ni resignem a que es perpetuïn unes desigualtats basades en la discriminació i l’explotació d’uns sers humans per uns altres.

Tota l’empenta del món en aquest camí, perquè el futur o serà feminista o no serà.

maribelanoia@gmail.com

SOS PALESTINA, UN SOL CRIT PER TOTA LA CIUTAT

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El dimecres 19 de maig va ser una jornada històrica. La comunitat musulmana d'Igualada ens convocava a una concentració per alçar el crit de SOS per la situació que viu Palestina. A 2/4 de vuit del vespre s'anaven concentrant, a la Plaça de Cal Font, dones i infants, famílies senceres al costat de les estàtues d'ATLAS que aquesta entitat va donar a la ciutat i que representen un monument a la diversitat que la conformem.

Presentació multilingue

Es va fer una presentació en diversos idiomes i es vàrem llegir alguns poemes, en àrab i en català. Les persones assistents es varen empoderar i varen a cridar diversos missatges, sobretot "llibertat per palestina" i "No és una guerra sinó un genocidi".

Una indignació que es porta molt endins

Es notava que portaven la indignació molt endins i que tenien granes de manifestar-se. Així, no varen parar els crits de manera que no es va poder fer el silenci ni per llegir el manifest o llegir algun altre poema. No importa, la seva fermesa, i una certa alegria de poder-se expressar, es va fer irresistible fins iniciar -de forma espontània una manifestació que va recórrer els carrers de la ciutat fins arribar a la Plaça de l'Ajuntament i tornar a la Plaça de Cal Font.

Omplir els carrers amb un sol crit

En el seu recorregut la gent palesava el seu enuig i cridava per fer sentir la seva ràbia davant aital injustícia alhora que expressar la seva impotència. En un moment donat, una dona va fer un crit d’aquells que li sortia de l’ànima i es va posar a plorar. Les persones que la rodejaven no van tardar en abraçar-la i donar-li tot el seu  suport. És que això és el que feia falta, compartir el dolor i cridar ben alt contra el genocidi que s’està duent a terme amb el poble de palestina, des de l’exèrcit més potent del món front una gent indefensa i del tot innocent, sense tenir en compte si es tracta d’infants, dones, malalts, famílies senceres o també periodistes o metges. Fins i tot han bombardejat l’únic Hospital per a infants que restava.

Denúncia del poder de les armes front la població civil indefensa

L’únic que importa són els interessos imperialistes i colonialistes inhumans, quan el poder i el diner està a les antípodes de les persones, i la humanitat és i ha d’estar per damunt de qualsevol política del governs. Aquest era el sentit, el llenguatge únic cridat en diversos idiomes però en una sola veu. La ciutadania diversa, la que es pot sentir relegada a un segon nivell per exercir de ple dret un espai que també és el seu, s’havia empoderat i havia pres els carrers, com fan altres col·lectius per manifestar-se.

Protagonistes a la pròpia ciutat

La comunitat musulmana, protagonista de la mobilització, no estava sola, els acompanyàvem ciutadans i ciutadanes dels que sempre hem sortit al carrer per mor de la solidaritat. És que la solidaritat és una veritable aliada de la diversitat, i ahir va quedar evidenciat. Així ho palesaren quan, en arribar a la Plaça de l’Ajuntament, varen ser rebuts amb aplaudiments per part de la gent que era asseguda entorn les diferents taules de les terrasses que ja omplen aquesta emblemàtica plaça.

La diversitat, un valor per a la convivència

Tothom va sortir satisfet i agraït per la oportunitat i possibilitat d'exercir el seu dret a denunciar i manifestar-se, perquè va prevaldre la humanitat per damunt de tot, i colze a colze, formàvem una sola comitiva pels carrers d’Igualada. Felicitem-nos tots plegats. Aquesta és la ciutat que desitgem molta gent tot i que costa que ens visibilitzem. La diversitat és un valor, i la solidaritat la base d’una societat on poder viure i conviure en pau i de forma constructiva per tothom.

maribelanoia@gmail.com