LA SOLIDARITAT, MÉS ENLLÀ D'UN COMPROMÍS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A tombs sobre el concepte de la solidaritat, potser coincidint amb el conjunt d’activitats que es duen a terme en el marc de l’Octubre Solidari a Igualada, algunes reflexions.

La sensibilitat solidària de la gent és inqüestionable, sentir empatia o posar-se en el lloc de les persones que -en cada cop més indrets del món- pateixen necessitats i mancances bàsiques per raons de causes injustes, és un valor positiu que dona sentit al profund sentiment de la igualtat i dignitat inherent a les persones, a totes les persones per igual. Ara bé, com s’exerceix la solidaritat?.

La funció de les associacions solidàries

Les diferents associacions duen a terme diferents projectes de cooperació i ajut a comunitats de països determinats. Conrear aquesta relació d’intercanvi i fer present entre nosaltres la realitat d‘aquests indrets als que hi mantenen algun tipus de vincle és més que necessari. Participem de diferents realitats i també del lliurament de les persones que hi mantenen el seu compromís solidari.

El paternalisme és humiliant

Aquest concepte de solidaritat és incompatible amb l’actitud paternalista, per exemple l’almoina, un gest que pot pal·liar necessitats puntuals, però que no canvia una situació de superioritat dels uns damunt els altres perpetuant una situació de dependència injusta. Sovint s’ha confós la solidaritat amb l’ajut, limitant-ho a un suport econòmic imprescindible, però aquest no pot pas anar acompanyat de cap actitud de llàstima, potser sí de compassió, però mai de cap superioritat, perquè humilia qui la rep. És com rentar-se la consciència davant una injustícia però no fer res per canviar la situació que la provoca.

La tendresa dels pobles

Ja ho deia la poetessa nicaragüenca Gioconda Belli: “la solidaritat és la tendresa dels pobles”. És que si no hi posem tendresa a l’empatia que podem sentir amb la gent a la que volen exterminar literalment com a persones i col·lectivament com a poble, robant-los les seves terres, unes terres que han estat seves de tots els temps, és que no tenim cor.

Fer costat als que tenim a prop

Hi ha, com no, veïns i veïnes, persones que convivim a la mateixa ciutat, que pateixen més de prop cada realitat perquè la viuen molt seva. És legítim o no és legítim que, per una banda, mostrem la nostra empatia i tendresa per com estan patint la dissort del seu poble germà, i per l’altra aixequem conjuntament la nostra veu per denunciar aquesta operació mundial d’extermini del poble de Palestina, Cisjordània i ara també al Líban?. És que e que volen es fer un nou Orient Mitjà per sotmetre els països àrabs al domini imperialista d’Israel, els EUA i els qui tenen el poder econòmic mundial basat en la guerra com a negoci. 

Ser solidari – No callar

És clar que hem de sumar el nostre crit contra la guerra, contra totes les guerres. Ningú pot recolzar cap excusa que ens vulguin vendre. Els interessos econòmics no poden estar per damunt dels principis en que s’ha de regir la humanitat, els drets humans han de prevaler més que mai. Que no comptin amb el nostre silenci, que no parlin en el nostre nom, han de comptar -sobretot- amb la nostra solidaritat, la nostra tendresa, però no sense denunciar la injustícia i comprometre’s per erradicar-la. 

maribelanoia@gmail.com

LA VIDA, EN LA SEVA NUESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Sembla mentida que valors bàsics i universals, com ara la mateixa vida humana, ja no formin part de la prioritat dels qui ostenten les directrius a nivell mundial, com si volguessin esborrar-la de la història. Els drets humans, consagrats per tot el món l’any 1948, semblava que havien arribat per quedar-se. Sortíem d’una guerra d’abast mundial en la que es varen travessar tots els límits pel que fa al respecte a la persona, als valors humans que sempre han existit i que es varen trepitjar amb una crueltat i maldat infinita. Encara avui hi ha qui nega holocaust i és com si ens fessin posar una bena als ulls per no veure els holocausts dels nostres temps.

Donar resposta i acolliment

Les principals entitats que viuen a peu de carrer de la ciutat la realitat de l’exclusió social, en particular de la manca d’habitatge, han presentat a la regidoria d’Acció Social i Habitatge de l’Ajuntament d’Igualada, i la Conselleria d’Acció Social del Consell Comarcal de l’Anoia, una proposta de servei que doni resposta a la necessitat d’acollir a les persones sense sostre, transeünts o passavolants, que tenim a casa nostra. Ho han fet just quan entrem a l’hivern, doncs es preveuen situacions del malestar que es genera “no saber quina resposta donar quan ens trobem amb la situació o quan alguns veïns de la ciutat ens interpel·len davant la presència de persones que dormen al carrer en ple hivern”.

Solidaritat és tendresa

Vivim en una societat on tot es comercialitza, a tot s’hi posa preu i, en haver-hi tanta precarietat i gent que no arriba ni a final de mes, es palesa la pobresa lligada a la manca de condicions bàsiques per a viure en un mínim de dignitat com la que es mereixen totes pes persones, sense distinció. Els valors de la solidaritat, de la humanitat en que cal afrontar aquesta situació, resten cada cop més distants de les nostres prioritats. És difícil implicar-se en aquest tipus de necessitats tan grans, doncs se’ns fan inabastables. Per això aquelles petites o grans donacions econòmiques, més necessàries que mai, poden tranquil·litzar una consciència que ens fa mal consolant la nostra impotència, però no és la solució.

Llums que ens enceguem pel consum

No, no ho podem normalitzar. Sempre n’hi ha hagut de pobres, diuen alguns, i és cert. Precisament aquests dies, la nostra cultura commemora el fet del naixement d’una vida enmig d’un procés migratori per raons d’empadronament. Uns fets que pretenen enaltir la gran grandesa de la vida  despullada de tota altra condició. No obstant, en profanem el seu missatge. És com si en l’enllumenat extra dels carrers ens volguessin encegar amb la dinàmica del consumisme, de saciar els legítims anhels de felicitat a base de comprar-ho tot, per tenir de tot i per donar forma a l ‘estima vers els nostres mitjançant regals materials, sovint a costa de desequilibrar el propi pressupost, l’actual i el del més immediat, endeutant-se, els bancs viuen d’això i és el que toca.

Alimentar també l’ànima

Tenim dret a un sostre digne on poder viure, que disposi de serveis bàsics com ara l’aigua o l’energia i tot allò necessari per la supervivència. Però el que ens diferència dels animals és el que en diem l’ànima, una ànima que necessita ser alimentada des d’una llar que doni aixopluc per fer front al fred, o a alimentar-se del caliu de la convivència; a una societat que garanteixi el dret a l’educació i a la sanitat per tothom, però sobretot a una cultura que doni sentit a la grandesa de la persona humana, la seva realització com a persona.

Empatia i suport, l’almoina ofèn
Els responsables de les institucions han de facilitar tot allò que calgui per garantir les necessitats dels més vulnerables, no és de rebut que ho deleguin a qui ja es dedica a la “caritat”... La caritat des d’una actitud paternalista, la almoina, pot ser ofensiva per les persones que la reben. Tan sols l’empatia, el suport i una solidaritat entesa des de la cooperació d’acollida i vehicular ajuts per reforçar una dignitat malmesa per unes injustes causes socials de les que no en són culpables pot ajudar a curar ferides, recuperar la autoestima perduda i continuar endavant.

Recuperar la humanitat perduda...

I si a més podem transmetre els valors d’una humanitat, gairebé oblidada, potser la podrem recuperar per la nostra vida quotidiana. Una mica va surar a la superfície, com si restés adormida, en els moments més durs de la pandèmia, però no podem tancar les nostres portes -com va passar fa més de dos mil anys- a qui ens truca per demanar ajut.

Viure, la vida és el camí

La vida és respirar, respectar la natura per fruir-la, tant del seu paisatge com també dels fruits que ens pot donar. Tenir ideals, projectes i esperances per poder decidir el nostre propi camí. Però -sobretot- estimar, aquella paraula que hem sentit sempre en la infantesa i que -de grans- només s’interpreta pels amors platònics de parella amb els conflictes amorosos de serials i l’anomenada premsa del cor. Afortunadament és molt més que tot això, potser és l’essència de la mateixa vida, expressat en la seva crua nuesa.

Que passeu molt bones festes.

maribelanoia@gmail.com