LA PLURALITAT DE LES ESQUERRES FRONT LA U NIFORMITAT DE LA DRETA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El panorama dibuixat després de les eleccions municipals del darrer diumenge ens mostra una realitat inqüestionable: la dreta va a la una i les forces que es reclamen de l’esquerra estan més fraccionades, cosa que expressa la mateixa naturalesa de cada vot. M’explico:

Una cursa diferent

La cursa electoral no és ben bé una cursa on hi ha guanyadors i perdedors, amb trofeus que pugen al podi. És un pols general de la opinió de la ciutadania per poder dur a terme les tasques de direcció d’un Ajuntament o altres institucions, aprovant o reprovant la gestió dels qui han de donar comptes. Una de les característiques més emblemàtiques de la dreta són els lideratges individuals, com si el poder s’hagués d’ostentar de forma personal i els demés a obeir, que per això -si convé- se’ls paga. Una direcció jeràrquica de les que se’n desprenen decisions potser inexplicables o contràries al que hom creu, però -com si d’una feina es tractés- no toca més remei que complir. La primera ideologia és l’interès pecuniari, tant dels dirigents com dels seus súbdits, perquè aquest és el tractament que reben, el de súbdits. En el cas del PP, els seus càrrecs són còmplices de les trames corruptes que ja han sentenciat els tribunals, i en el cas de VOX ni tan sols reben diners de la institució a la que  hi dediquen les seves hores, doncs aquests emoluments passen per un compte centralitzat per VOX a Madrid on tot hi va a parar i tot surt d’allà, fins i tot les opaques subvencions d’aquells interessos més foscos...

Delimitar l’àmbit d’acord des d’allò social

L’esquerra és més plural, d’opinió i manera de fer. Les seves persones tenen personalitat i principis propis, coincidint en que preval allò comú. Els uns ho veuen d’una manera i els altres d’una altra, però això és una de les seves característiques: tants criteris com persones que en formen part. Però tothom compta i opina, i les decisions es prenen per acord, d’una manera o altra, amb un reglament o altre, però la voluntat i el compromís hi és. Com a tota organització social, hi entren en joc els personalismes, l’ambició de liderar. És que en la societat capitalista que tenim és difícil triomfar, sobresortir, i hom cerca aquesta aspiració en les entitats o col·lectius que forma part. Però s’equivoquen. Hom no s’associa per poder fer allò que un vol sinó per consensuar amb el col·lectiu de torn la seva opinió amb la dels demés, que també compten, i això és més complicat, però no és un problema, tal i com es veu des d’una mirada conservadora o de dretes. Aquest és el paràmetre o llistó que agrupa la gent. El nacionalisme, si és d’esquerres, té un contingut de progrés que la dreta condiciona i frena (ja ho hem vist). Per això, un pic delimitat l’espai o llistó social en que cal dirigir-nos cal tenir en compte -sobretot- el contingut dels programes.

Combinar per trobar l’acord és fonamental

I després, per abordar el treball en comú, sempre poso un exemple culinari: no és el mateix fer un puré de verdures que una amanida. M’explico. Una cosa és posar tota mena de verdures a bullir i fer-ne un puré. És saludable i es pot compartir, però cada ingredient ha perdut la seva identitat, ara la identitat està barrejada i una cosa pot prendre el gust de l’altra. Però per tal d’articular la societat sempre poso com a millor exemple una bona amanida. Abans només hi posàvem l’enciam i el tomàquet, potser una mica de ceba i olives. Avui fem amanides de tot, hi posem tot tipus de cruditées, vegetals o no, fruites, petits bocins de mar, de costa o de rius i d’altres de pernil o altres de proteïna animal. Es poden combinar tota mena de gustos: dolç, salat, àcid, amarg... Cadascun d’aquests ingredients sumen, però no perden la seva identitat, no perden el seu color i -no obstant- col·laboren i formen part d’un plat que es pot compartir a mida dels comensals que participen d’aquest àpat. La única cosa incompatible amb una amanida així és allò que ho pot corroure. No és el mateix que en un cistell de pomes n’hi hagi una que s’hagi fet malbé que no pas incloure-les expressament sense triar, doncs la podridura està assegurada.

Lideratges al servei de les persones, no d’un mateix

Si els ingredients són saludables i són compatibles per ser combinats, només ens hi cal un xef per saber en tot moment quina és l’amanida més adient per aquell àpat i comensals concrets. Però aquest xef, com a qualsevol director, li serà difícil manar si ho ha de fer imposant-se als altres. És com en una orquestra, només es pot dirigir si compta amb el lliurament professional adient dels seus músics. Sense els músics no hi ha concert, i sense direcció tampoc.

La diversitat no ha de ser excloent

Les esquerres són diverses per naturalesa, plurals en la seva essència i també en les seves propostes, dirigides totes en una sola direcció -això sí- el bé comú. Una suma pot ser també algebraica, no té perquè ser exclusivament numèrica de resultats tancats. Per això sempre estic disposada a sumar, perquè ja portem massa temps patint les conseqüències d’unes polítiques de dretes que no tenen en compte la gent sinó el lluïment -i fins i tot enriquiment- dels qui manen.

Més enllà del bipartidisme

La pluralitat es fa necessària per damunt de la opció bipartidista. Ho hem vist a molts llocs, per exemple, amb les seves limitacions del govern de Pedro Sánchez pel fet de tenir una oposició de dreta irresponsable i obstruccionista, sobretot front les mesures progressistes que s’han pres conjuntament amb Yolanda Díaz, que ha passant davant de les mesures d’escut social que han pal·liat una mica la crua situació que hem viscut els treballadors i la gent de peu pla majoritàriament, hem de distingir entre el soroll interessat en boicotejar determinades mesures i la valentia d’intentar imposar-les fent front a mentides, calumnies i també la persecució social i personal d’alguns líders.

La uniformitat ens fa mesells

La diversitat humana és una riquesa per la societat, la pluralitat un marc on tothom hi cap i ningú en resta exclòs, la uniformitat és la insatisfacció general de qui es considera súbdit d’algú que no dirigeix, sinó que mana, per acumular poder personal i d’influència per les idees que representa. Feixisme mai més, farts de polítiques dretes, des del sentit comú i la voluntat progressista, sumar des de la pluralitat de les esquerres és també l’esperança de mantenir un front de dignitat i futur. Des de tothom qui es reclama de progrés: Sumem, sumem, sumem...

maribelanoia@gmail.com

 

SERVIR O SERVIR-SE'N

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Hem entrat ja a la recta final de la campanya electoral i sabrem qui guanya aquesta cursa, una cursa que no dura pas el temps especificat oficialment sinó que es desenvolupa, gairebé sense pausa, entre una i altra cita a les urnes. Estan en joc molts interessos, segur, ara bé: a qui poden beneficiar, quines expectatives tenen els candidats que aspiren a regentar un lloc en l’estructura del poder municipal, de l’administració de l’erari públic com és un Ajuntament?. Diferents són els perfils i les intencions que es manifesten dur a terme en els seus programes electorals... Preguntem-nos, es podran complir totes?, a qui beneficiaran?.

L’interès comú, el primer

Les eleccions són un instrument per donar participació a la administració dels pressupostos públics, més o menys importants depèn de cada ciutat i del seu nombre d’habitants, un paràmetre que en regula també el nombre de regidors a escollir, tot i que sols hi podran participar els qui consten al cens electoral. N’hi ha que s’hi presenten, i així s’ofereixen, com un compromís basat en una actitud de servir la comunitat, l’interès comú, amb una sensibilitat major o menor pel que les seves decisions puguin repercutir en  millorar la qualitat de vida dels seus conciutadans i conciutadanes. Això és el que bonament pensa molta gent, sobretot aquella generació que vàrem conquerir les llibertats en aquest país després de 40 anys de dictadura i repressió i tenim present en què consistia l’esperit democràtic que va presidir la transició.

La corrupció, el càncer de la democràcia 

Però també, dissortadament- hem vist qui s’ha aprofitat d’aquest sistema democràtic per servir-se d’aquest càrrec en benefici propi, ja sigui convertint-lo en el seu mitjà de vida o -molt més malèvol encara- per aprofitar-se i enriquir-se d’uns diners que no són propis, però que -en remenar pressupostos molt més alts que les minses economies privades- pensen que se’n poden escapolir per algun lloc o altre en benefici propi. La corrupció és el càncer de la nostra democràcia, per això -i aprofitant que en elegir els càrrecs municipals podem conèixer millor qui s’hi presenta, hem de discernir entre els que ofereixen un veritable compromís social, avalat per la seva trajectòria, dels que sols hi pretenen un modus vivendi i així solucionar el problema de manca de llocs de treball adients.

Una professió?

Soc partidària de que els càrrecs públics estiguin remunerats com cal, perquè sinó sols els podríen exercir-los persones de professió liberal, es a dir, que els qui depenen d’un sou els seria impossible desenvolupar -en igualtat de condicions- una responsabilitat pública. Ara bé, potser per això crec que aquests càrrecs, aquesta dedicació, ha de ser temporal i limitada, i que-en acabar el mandat- es pugui retornar a l'ocupació habitual. Així és pot considerar com un parèntesi de servei a la ciutadania justificat, però no és pas un endoll que et pot condicionar la resta de la vida fent-ne una professió i, per tant, esdevenir dependents d’alguns interessos foscos que sempre s’amaguen darrera els pressupostos públics i la seva magnitud. Una altra cosa seria ponderar si els sous són o no massa elevats. Potser l’explicació la trobaríem en la manca de finançament dels partits polítics i la pràctica habitual de donar part del sou assignat en la representació institucional a la formació política que li dona suport.

Eslògans i paraules buides  

N’hi ha que només parlen d’Igualada com a futur, com si s’hagués d’inventar de bell nou, talment com qui vol enlluernar els seus amb projectes desmesurats o poc pràctics, com un pare ric que promet comprar unes joguines de luxe inabastables als pressupostos familiars, si es porten bé, a costa de dotar-los d’uns serveis bàsics que encara resten pendents i que ara haurien pogut presentar com a tribut pel fet d’haver ostentat el mandat per espai de 12 anys. N’hi ha altres que ofereixen propostes concretes per millorar les condicions de vida de la gent, maldant per un millor futur per a tots i cadascun dels membres que conformen la ciutadania, sense exclusions. I n’hi ha també que, sobretot als mitjans de comunicació més generals, es dediquen a fer demagògia per desqualificar l’adversari perquè sí, aquell “ves-te’n tu que m’hi posaré jo”, com si la solució fos un simple recanvi entre rivals, això sí, a favor de la persona que ho pregona...

Un canvi que no sigui un recanvi

Un canvi no és un recanvi. Ho diu fins i tot la dreta que ja prepara, per si guanya les properes eleccions, un decret òmnibus per derogar totes les lleis i drets assolits en els darrers anys (la reforma de la llei laboral, el salari mínim, major protecció social a les treballadores de la llar, regular les condicions de treball dels “riders”, canalització els conflictes per la mediació social, etc...) i revertir la tímida aposta per la recuperació de serveis bàsics com ara la salut pública, l’ensenyament públic o els drets de les dones, afrontar unes polítiques d’habitatge que ho són tot (financera i especulativament parlant) menys resoldre l’habitat necessari per a tota persona humana.

Servidors d’allò públic, no aprofitats

El canvi, en el cas d’Igualada, ha de suposar sobretot tenir en compte el contingut i la direcció de les propostes que s’ofereixen. Els recursos públics han de servir per invertir en millorar les condicions de vida de la majoria de la ciutadania, sense exclusions, no poden ser mai per engreixar i continuar mantenint les prebendes d’aquells que sempre s’han beneficiat de les decisions que han pres els qui manen en clau interessos privats. Aquesta és la diferència entre els qui es presenten amb una actitud de servir la ciutadania de la d’aquells que vol ostentar un càrrec de representació institucional simplement per assolir un lloc de treball que els resolgui el seu mitja de vida, i servir-se d’aquesta situació per a beneficiar-se un mateix. Efectivament, a l’hora de votar hem de tenir present de no és el mateix qui es presenta des d’un compromís de servir del qui pretén un càrrec tan sols per servir-se’n. Jo ho tinc molt clar i m’agradaria un acord entre les diferents forces que es reclamen de l’esquerra, treballant en equip sense presumpcions jeràrquiques ni personalismes excloents. Ens hi juguem també la mateixa credibilitat del nostre sistema democràtic. Obrem en consciència.

maribelanoia@gmail.com

EXCLOSOS, EN DEFINITIVA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja immersos en plena campanya d’aquestes eleccions municipals. Les que ens són més properes perquè, per una banda, els qui adquireixen una responsabilitat de governar en allò públic ho faran en aquell àmbit institucional més proper, i -per l’altra- perquè podem conèixer més o menys els qui es presenten com a candidats, i això pot suposar majors o menors simpaties segons el tarannà de cadascun d’ells o elles, i així poder discernir entre les falses promeses o els discursos de conveniència d’aquells i aquelles que ofereixen més compromís a l’hora de tenir en compte les necessitats de la ciutadania, sobretot la que encara no es sent prou cridada a la participació.

Abstencions voluntàries i no

Aquest és un tema que sempre em preocupa perquè si no hi ha una participació alta vol dir que tenim un sistema democràtic limitat, perquè no recull la opinió de tota la ciutadania. Respecto, com no, els qui opten per la opció d’abstenir-se, ja sigui per mor de les seves idees o perquè no es senten representats per cap de les candidatures que opten a les eleccions. Però em preocupa molt la abstenció dels que es senten exclosos, els que no es senten integrats de ple en la seva ciutat, la que viuen o treballen perquè pensen que això no va amb ells. Per les meves conviccions democràtiques, i per tot allò que varen anhelar els qui visquérem la manca de llibertats de la dictadura, em sap molt de greu, perquè la democràcia pren sentit quan les persones s’impliquen en el seu dia a dia, tot i que el sistema que tenim es limita a demanar el nostre vot cada quatre anys, i els elegits actuen com si tinguessin carta blanca per fer i desfer segons els sembli, havent de donar comptes cada quatre anys i prou, i difícilment poden ser complerts i justificats: les promeses enlluernen la memòria real que hauríem de tenir..

Desencisats de participar

L’experiència ens diu que, en la vida post-eleccions, es troben davant la necessitat d’arribar a acords de govern o a prendre decisions importants davant imprevistos, però jo no abdico del sentit més profund de la democràcia que és el que implica una participació continuada, no tan delegada. Possiblement, alguna de les raons dels absentistes o els qui voten en blanc sigui per aquest desencís post-electoral, doncs consideren que el que fan no s’avé amb el que han promès.

Exclosos per la força

Ara que, el que em sembla del tot inacceptable és que hi hagi exclosos involuntaris per raons d’unes lleis que els ho impedeixen. No es pot votar sinó es té DNI, i aquest no es pot tenir fins que no es té la nacionalitat, és a dir, que poden passar 10 anys després d’haver assolit amb dificultats a la residència legal a la seva ciutat però no hi poden intervenir de ple perquè la llei no els permet de votar.

Lamine Sarr
un dels portaveus

Proposició no de Llei per una “Regularització ja”

Fa més d’un any que l’anomenat “Moviment regularització ja” que aglutina centenars de persones sense papers amb el suport de diferents ONG i algunes formacions polítiques, endegaren un campanya de recollida de signatures de regularització per tothom, campanya en la que des d’Igualada hi vàrem participar activament. Les signatures recollides els varen permetre, la setmana passada, poder enregistrar al Congrés dels Diputats una Proposició No de Llei per exigir al govern un procés de regularització “permanent i sense condicions” per a totes les persones que viuen al nostre país però que no han pogut encara assolir la seva documentació en regla.

Cuidadores sense papers

Exclusions discriminatòries

És que, en la situació actual, aquesta exclusió té unes indiscutibles connotacions discriminatòries de caire racista, perquè aquestes persones, que formen part de la nostra vida quotidiana a la ciutat on vivim, no tenen DNI perquè encara són considerats estrangers o estrangeres, i com que la immigració d’avui ve de països amb trets diferencials d’aspecte i cultura d’origen, el discurs de l’odi pretén que tinguem por al diferent, que els excloem del nostre entorn, que no ens barregem ni ens hi interrelacionem. És així com, dissortadament, el feixisme suposa una amenaça real no solament per la convivència sinó per a la pèrdua de llibertat i drets  humans que són de tothom, tant dels nouvinguts com dels que som d’aquí de sempre.

Per una presència activa i no solament simbòlica

Que no puguin votar per al Congrés dels Diputats o pel Parlament de Catalunya té un abast, però que no ho puguin fer en unes eleccions municipals, per elegir o poder ser elegits per a ser representants del seu propi Ajuntament és inadmissible.

Que els meus fills no hagin d’emigrar com he hagut de fer jo

Hem vist com algunes candidatures recullen a candidats que potser tenen una procedència externa però que ja han pogut assolir la seva nacionalitat. En Mohamed Bouharrat, per exemple, en la seva presentació com a candidat, va dir que volia maldar perquè Igualada tingui un futur i que els seus fills no hagin de marxar a un altre lloc per cercar-lo com -al seu dia- va haver de fer-ho ell mateix. La presència d’aquests candidats és molt significativa, però no s’ha de limitar a que hi figurin sense més (com al seu dia ens hi deixaven anar les dones, sols per a justificar-se, com un florer), sinó que ha de servir per una plena integració social i que la diversitat cultural esdevingui un signe de la riquesa moral i cultural de les persones que conformem la pròpia ciutat.

El dret a vot, el millor antídot contra el feixisme

Per això el dret a vot és el millor antídot contra el feixisme i el racisme, per evitar l’exclusió social i també l’exclusió de la pròpia ciutadania, perquè cap persona és il·legal. Establim una línia vermella. Barrem el pas a la intolerància i l’odi. NO HAN DE PASSAR I NO PASSARAN.

maribelanoia@gmail.com

 

LA DIGNITAT, L'ÚNIC VALOR PER SOBREVIURE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest dilluns, com cada any, hem commemorat el 1er de Maig i, en conseqüència, arreu s’han fet mobilitzacions per fer palès el sentit més pregon d’aquesta festa, la memòria dels seus orígens i aixecar la veu de quines son les reivindicacions actuals. També a Igualada es varen aplegar, al capdamunt del Passeig Verdaguer, unes dues centes persones a la concentració unitària convocada pels sindicats de CCOO i UGT.

En els discursos es va fer esment de com, malgrat la aprovació del nou salari mínim interprofessional o la mateixa reforma laboral, sense posar en qüestió que han suposat unes millores indiscutibles de les condicions laborals pel conjunt de la classe treballadora, front les circumstàncies adverses per l’encariment del cost de la vida o per l’escalada de conflictes al món (que han suposat una alça de preus de l’energia, dels aliments o les matèries primeres a tota la Unió Europea), han suposat -no obstant- un minvament del poder adquisitiu que se’n hauria de desprendre.

Un relleu també de formes de relació laboral 

Es va denunciar que, malgrat l’increment de beneficis de determinat sector empresarial, aquests no sols no han repercutit en la millora dels salaris sinó que han provocat un augment de la inflació, denunciant alhora el bloqueig patronal dels convenis.

Ara que, més enllà de les qüestions concretes d’àmbit sindical, el que es va valorar, per una banda, és la presència dels de tota la vida, dels de la vella generació de lluitadors, passant per totes les edats, fins la incorporació d’alguns sectors més joves. Amb tot, i per altra banda, el que cal tenir en compte no és tant el relleu generacional que es palesava evident sinó també l’evolució o retrocés dels canvis en les relacions de treball de llavors fins ara.

Diferent documentació per la mateixa feina

Ja no existeixen els grans centres de treball que permetíen la organització dels treballadors de les empreses i associar-se per aconseguir millorar les seves condicions de treball. Per començar, de les poques empreses amb treballadors que queden, la seva plantilla ja no està tan dividida en fixes, contractes temporals i a temps parcial, sinó també treballadors que sols tenen permís de treball amb un NIE i d’altres que tenen el seu DNI, amb nacionalitat plena i amb tots els drets de ciutadania. Aquesta és una característica que no hauria d’ afectar per a res a la unitat tan necessària per fer front al corporativisme i les organitzacions que no tenen el sentit de classe. Un sindicat de classe és un sindicat de classe, i mai hem de perdre aquesta perspectiva.

Condicions indignes per un treball més que digne

En aquest relleu generacional hi vaig trobar a faltar, precisament, aquells treballadors i treballadores que no tenen DNI i que potser no tenen ni el NIE que els permeti de treballar de forma legal. Aquesta situació aboca, als qui es veuen obligats a buscar-se la vida com sigui, a cercar treball en l’economia submergida, sobretot en la dels serveis a les persones perquè els serveis públics porten massa temps en retallades com per abastir les necessitats reals de la població gran o dependent. L’economia submergida aflora més que mai, el treball d’atenció a les persones, que hauria de ser d’allò més vocacional i digne (què millor que tenir cura de les persones que ho necessiten amb afecte i caliu?) es converteix, no obstant, en una explotació laboral per les seves condicions de treball i remuneració indignes.

Els vincles afectius també cuiden

Qui més qui menys ha viscut de prop la necessitat d’atenció personal d’algun familiar o conegut proper, ja sigui per raons de malaltia o simplement d’envelliment. Valorem, i com no, quan l’atenció és curosa i amb afecte, i els hi restem molt agraïts. Ara però, reconeixem amb la mateixa proporció els seus drets laborals i socials?. Sovint convertim en indigne la més digne de totes les tasques, la de tenir cura de les persones.

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

Ens trobem davant unes eleccions, les municipals, les que ens toquen més de prop perquè podem conèixer personalment els qui ens han de representar, i cal tenir en compte que no tots són iguals, tant els qui es presenten com els qui han de representar. Per començar, una bona part de la ciutadania ni els podrà votar perquè encara no ha assolit la nacionalitat i el seu DNI, ni tal volta és conscient de com s’organitzen les institucions democràtiques per governar els diferents aspectes comuns de la societat que en formen part, la que divideix la seva ciutadania en ciutadans de primera i ciutadans de segona. Un altre aspecte seria analitzar com també tracta de ciutadania de segona els exclosos socialment, els qui no tenen el dret bàsic a l’habitatge, o que no participen de la vida de la ciutat...

Cal fer front comú al feixisme

Però, davant aquest escenari, el que més em preocupa és com el discurs de l’odi que promulga l’extrema dreta pot calar en el desesper dels qui les coses no els van com voldríen, dels que han perdut fins i tot l’esperança i volen creure el primer bocamoll que -amb demagògia- els regala promeses a base de mentides. Els hem de treure la careta perquè mostrin el seu veritable rostre i pugui ser rebutjats des d’una consciència del sentit més pregon de democràcia i dels valors humans. El seu discurs, les seves propostes no poden ser ni plantejades. Barrem-los el pas posant una línia vermella perquè no puguin profanar el sagrat escenari de la democràcia. Front l’extrema dreta cap fissura: NO PASSARAN!!!.   

maribelanoia@gmail.com