DESIGUALTATS AVUI ENCARA, UN 8 DE MARÇ PLENAMENT VIGENT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

De nou ens trobem davant un altra 8 de març, una data imprescindible per posar al descobert quina és la realitat diferencial que vivim encara avui les dones, perquè més enllà de l’estructura patriarcal que impregna tots els racons de la societat, fins la vida mateixa de cada dia i a nivell mundial, la situació actual ens ha immers alhora en un context de guerra gairebé permanent que és el pitjor escenari de vida per tota la humanitat -sobretot- per les dones.

Topades sempre pel sostre de vidre

A partir dels indiscutibles drets a la igualtat de totes les persones, sense discriminació per la seva orientació sexual, les dones hem anat fent-nos visibles en gairebé tots els espais de la societat. Amb tot, encara hi ha aquell sostre de vidre que ens impedeix una realització plenament igualitària, ho veiem tant a l’esport com en tota activitat professional. Ara bé, la promoció ha hagut de ser -sovint- a partir dels esquemes masculinitzats en que estem organitzats, i ens suposa alguns sacrificis afegits que sempre és un plus que ens fa desiguals.

Una motxilla que ens obliga a la tasca de cures

Un altra aspecte és que, l’àmbit de la vida privada i, de forma majoritària, contribuïm com ningú als treballs de reproducció de la vida amb dedicació a la cura i acompanyament als propis, tot i que no ens hem descarregat del tot de la motxilla que se’ns va posar al damunt sobre les tasques de cura i criança, quin pes roman avui encara malgrat haver-nos incorporat a l’economia productiva.

S’assenyala les dones que assoleixen un rol públic

I si alguna dona prospera socialment per la seva professionalitat, sobretot si assoleix una funció pública, encara se l’assenyala més i -massa sovint- continuant amb una cosificació de la dona considerada encara l’esca del pecat. En aquest sentit, l’increment de l’ideari que promou el discurs de l’odi, és una amenaça real d’anar enrere en els drets adquirits. Sols ens volen a la cuina i al llit negant-nos la nostra condició de persona per a decidir -fins i tot- sobre el propi cos.

Les vostres guerres, les nostres morts

En el context de guerra imperial que patim, les dones som les primeres víctimes reals, perquè a través dels nostres, hi posem els morts i ens hem de fer càrrec dels ferits mentre continuem sobrevivint lluitant i reproduint la vida. A l’Iran, abans de l’atac unilateral d’Israel, de la mà dels EUA, les dones havien assolit posar contra les cordes l’aiatol·là Alí Hamenei, que ara han mort, una dictadura que feia servir la religió per anul·lar els drets dels seus, en particular els drets de les dones.

És d’una hipocresia ben cruel argumentar que cal canviar aquest o d’altres governs -entre d’altres raons- per com tracten les dones, quan en el sistema neoliberal que fan servir al que anomenen occident, les dones no tenen cap consideració. Les dones a l’Iran han estat les majors protagonistes de les mobilitzacions de rebel·lió dutes a terme els darrers temps.

Sols cal que ens puguem desenvolupar

A les dones no se’ns ha de “protegir”, tan sols cal que puguem exercir els nostres drets i la nostra creativitat, que ens podem valer per nosaltres mateixes. Potser això és el que volen evitar, perquè les dones som molt valuoses i més d’un té gelosia del nostre protagonisme, volen ser ells els importants i nosaltres sols per posar-los la taula i el llit per tal de mantenir el seu estatus.

Ni guerres ni masclismes

Ja n’hi ha prou: ni guerres, ni masclismes, ni tractar  la dona sols com un cos. El 8 de març no és una festa, és un crit permanent de reivindicació contra aquest estatus. La humanitat necessita de la nostra aportació i molts homes -dels que no són masclistes- han d’estar al nostre costat per tal de poder-nos emancipar d’aquest greuge ancestral.

maribelanoia@gmail.com

 

 

LES DONES SOM MOLT MÉS QUE UN COS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Igualada, 8 de març del 2019

En la atàvica arquitectura patriarcal de la societat i la subsegüent construcció de gènere que discrimina les dones de forma estructural, sovint s’oblida que -per damunt de tot- les dones som persones, amb el dret igualitari a desenvolupar les nostres potencialitats i valors, potser diferenciats, per un resultat que no ha de ser necessàriament igual des d’un punt de vista matemàtic, perquè definitivament no som iguals, però sí diverses per naturalesa, com diversa és la mateixa societat. 

Sexualitat ignorada

Les dones hem patit durant segles la repressió sexual amb la negació de la nostra pròpia sexualitat, sobretot per la decisiva influència dels dictats misògins de la majoria d’organitzacions religioses que limiten el nostre cos únicament a la funció reproductora de l’espècie humana, quan més enllà del nostre cos tenim també intel·ligència, ment, consciència i tot allò que fa referència al transcendent de l’ésser humà, i que no és exclusiu dels homes (fins i tot, es deia que les dones no teníem ànima). No obstant, encara que a l’anonimat i silenciades, les dones hem anat desenvolupant pensaments i creativitat en el decurs dels temps.

Per damunt de tot som dones/persona

No va ser fins la Declaració Universal dels drets Humans que es va consagrar la igualtat de drets, i la subsegüent no discriminació per raons de sexe. Però una cosa són les lleis i l’altre els privilegis generalitzats d’uns homes que, encara avui, es creuen que les dones són seves i estan al seu servei, sense que la seva opinió compti per a res, i això que assumeixen la responsabilitat de la cura de la llar i els infants encara que s’hagin incorporat al mercat laboral.

El ressorgiment del moviment feminista

Els aires de llibertat que es respirava després de la llarga nit de la dictadura franquista, i la consideració preponderant de que la nostra funció era exclusivament física, va confondre les nostres legítimes reivindicacions del dret al propi cos que -evidentment- tenim, amb un intent de cosificació del feminisme, quan la cosificació de la dona es considera una forma de violència de gènere, tot i que a la societat actual roman acceptada en general, com passa per exemple també amb els micromasclismes i, al contrari d'altres formes que sí que solen generar rebuig, com una bufetada o una violació.

Una atenció a la dona condicionada

La salut de la dona era tractada únicament en l’aspecte de la seva funció reproductiva, amb uns importants avenços sobre la planificació d’aquest extrem. Amb tot, les relacions sexuals no canviaven tant. Durant molt de temps se’ns negava la nostra pròpia sexualitat (fins i tot moltes mares i àvies potser ni l’han gaudit mai, doncs sols se’ns considerava un vehicle per complaure els homes i el seu desig o pulsió sexual).

Resistència integrista als avenços legislatius

Importants han estat els diferents avenços legislatius en matèria d’igualtat, però en el cas de la darrera llei anomenada del “sí és sí” que es basa en el consentiment previ, l’oposició frontal d’una dreta obsessionada amb les cotes de poder que anem assolint les dones, han fet trontollar fins i tot el moviment feminista. El capitalisme, hipòcritament, no ha tardat en obrir-se mercat per donar tot tipus de tractament quirúrgic relacionat amb la condició sexual i la seva adaptació segons com hom es senti, i és un error, perquè el mirall en el que s’identifiquen com a homes o dones és fals. No es pot assolir la igualtat a cop de bisturí, sinó a nivell de considerar les persones per sí mateixes, tan se val l’orientació sexual que tinguin.

Alguns joves es senten discriminats

Em preocupen algunes enquestes on l’expressió de vot dels joves s’orienta vers l’extrema dreta perquè, pensen, que la discriminació positiva que s’ha dut a terme vers les dones en algunes polítiques d’igualtat, els deixa a ells en segon pla i, és clar, començant per Donald Trump, només hi ha homes i dones cadascú amb la seva funció predeterminada, la resta queda exclosa del dret a ser i viure com hom es senti, sols reconeixen els estereotips patriarcals.

Feminisme sempre, ahir, avui i demà

El feminisme no va d’enfrontament sistemàtic o d’odi vers els homes pel fet de ser-ho, va també de convidar molts homes a emergir els valors profunds de las  masculinitat propis que no tenen res a veure amb el masclisme imperant. Plegats hem de construir una societat on les relacions personals estiguin basades en el respecte mutu, i també en fer costat a les dones per tal de que -per nosaltres mateixes i sense tuteles patriarcals- puguem trencar aquell sostre de vidre que ens han imposat. Visca el 8 de març.

maribelanoia@gmail.com

 

LES ELECCIONS VAN PASSANT I A LES DONES SE'NS CONTINUA MATANT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

“La violència masclista és un horror quotidià, un mal enèmic que no depèn de fronteres ni culturals, ni socials, ni econòmiques. És una de les més degradants violacions dels Drets Humans que continua perpetuant-se en l'àmbit global. La violència contra les dones és present en èpoques de conflicte i en temps de pau, a casa, al treball i al carrer, perquè és una injustícia manifesta que impedeix que la societat avanci en el camí de la igualtat i el benestar comú”.

Vergonya imperdonable

Així comença el manifest que ha convocat nombroses dones, arreu de l’estat, davant els seus Ajuntaments el passat dia 2 de juny, i que també s’han concentrat a Igualada. Les estadístiques oficials d'assassinats masclistes deixen sense alè: Segons l'Organització Mundial de la Salut, la violència masclista és la primera causa de mortalitat entre les dones de 15 a 44 anys, per sobre de guerres, del càncer i els accidents de trànsit. Cada 18 segons una dona és maltractada en qualsevol lloc del món. A Espanya, des de 2003, han estat assassinades per les seves parelles o ex parelles 1.204 dones segons les xifres oficials. En el que va d'any 41 dones han estat assassinades, i a 5 menors els li han llevat la vida, tres d'ells encara abans de néixer. Molts altres menors han quedat orfes. 41 assassins han arrabassat la vida d'una dona i han destrossat la vida dels seus fills i les seves famílies. Cadascuna de les 41 dones assassinades és, a més d'una pèrdua irrecuperable, una vergonya imperdonable que recau sobre la consciència de la societat i dels poders públics, que miren cap a un altre costat davant el terrorisme masclista que estem sofrint. La societat sembla haver-se tornat immune, el degoteig d'assassinats i agressions és constant, i se'ns oblida que darrere de cada número, de cada nou cas, hi ha una vida que ha estat esbiaixada i una família que han trencat per sempre”.

Negar la violència masclista

Fa vint anys tots els partits polítics van assumir el compromís d'aprovar, per unanimitat, una Llei Integral contra la Violència de Gènere que suposava un marc legal adequat per a lluitar contra aquesta xacra social. No obstant això, avui hi ha partits que ocupen llocs de govern en ajuntaments i comunitats autònomes que neguen l'existència de la violència masclista; i altres partits, socis de govern, que ni tan sols saben definir quina és la base de la violència que sofrim les dones pel fet de ser-ho.

És evident que la Llei Integral contra la Violència de Gènere no ha cobert les expectatives generades des de la seva aprovació i encara són moltes les dones que són assassinades a les mans dels seus agressors. També són encara molts els menors que sofreixen les conseqüències de la violència masclista, que es queden sense mare i sense recursos o suports institucionals.

Per la igualtat no partim de zero

Les dificultats a les quals encara han d'enfrontar-se les dones víctimes de violència per de sortir d’aquest cicle, trencar amb l'agressor, iniciar l'itinerari judicial, sol·licitar ajudes socials, laborals o de residència és, en moltes ocasions, negar l’existència d’aquesta xacra social, i és preocupant que provingui dels estrats més joves de la societat, que obliga a incidir en una educació igualitària i no sexista que elimini els estereotips patriarcals de comportaments socials. Molts joves admeten el dret a la igualtat però no són capaços d’incorporar la discriminació positiva que cal vers les dones pel llast que s’arrossega des de tant de temps en els hàbits socials. Es pensen que tot parteix de zero i que, com que les lleis ja ho diuen, doncs ja no cal...

La reparació dels danys, un deure social

Les lleis hi han de ser, i tots els dispositius de que disposen els estaments institucionals han d’estar al servei de la reparació dels danys per violència que es generen en el dia a dia, el que passa és que encara avui a les dones no se les creu o, el que es pitjor, se les retorna a l’ entorn que estan denunciant.  Per això el que cal és una gran complicitat social que condicioni els programes polítics dels qui resulten electes a tots els nivells, ja sigui Ajuntaments, Generalitat o prerrogatives de l’estat (dotant de pressupostos i equiparan aquests crims als demés crims perseguits per la llei).

No som anònimes, tenim nom i família

La setmana passada, a Igualada mateix, una noia va ser violada induïda per substàncies tòxiques després d’haver-se deixat acompanyar a un domicili. No hi ha càrrecs i l’agressor està en llibertat, i el divendres mateix, la Plataforma Alerta Feminista, coincidint amb la convocatòria a nivell estatal, va denunciar les constants morts de dones i d’infants, que o hi perden també la vida o es queden orfes, fartes ja de condolences i minuts de silenci, de laments i de negacionisme.

Acabar amb el terrorisme masclista

La violència contra les dones només desapareixerà quan les dones deixem de ser ciutadanes de segona i participem de manera igualitària en la societat. Desapareixerà quan deixem d'estar al capdavant de les xifres de pobresa, de les llistes de desocupació o de sofrir la infravaloració del nostre treball i els problemes de conciliació de la vida personal, laboral i pública. Desapareixerà quan es deixi d'utilitzar la nostra imatge com a objecte de consum, quan les nostres paraules se sentin amb els mateixos decibels com tothom qui denúncia injustícies, que se’ns anomeni i faci visibles en tots els espais socials. I sols desapareixerà quan existeixi una veritable educació no sexista on les nenes i els nens tinguin present i futur amb les mateixes possibilitats.

El terrorisme masclista acabarà quan la societat s'impliqui, quan els polítics deixin de mirar a un altre costat i quan les dones siguem escoltades.

maribelanoia@gmail.com

HEM PARLAT DE LA DONA TREBALLADORA A L'ANOIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El passat 18 d’abril va ser una jornada especial i molt emotiva. Ja ho diem les dones, que cada dia és 8 de març per reivindicar els nostres drets, i així -davant la commemoració -en aquest cas- d’un altre 1er de maig com a dia del treball- ho vàrem fer. L’associació de dones ASSOCPROCAT m’havia convidat a reflexionar sobre la dona treballadora a l’Anoia, talment com si la reivindicació de les causes generals que ens motiven avui encara a les dones a aixecar la nostra veu hagués oblidat o deixat en un segon terme els orígens de la commemoració del 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora. 

Totes les dones som treballadores

Dit això, d’entrada ho vàrem aclarir que, si bé és cert que la vaga d’obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company de Nova York, on el dia 25 de març del 1911 hi varen morir 142 obreres (la gran majoria dones immigrants joves), varen ser fonamentals per associar el dia de la dona a la commemoració específica de les dones treballadores, sempre es va considerar com el Dia de la Dona, perquè les dones no sols som treballadores per la nostra aportació a l’economia productiva de les fàbriques o a les empreses, sinó que -des de temps ancestrals- les dones també fem una impagada i impagable aportació a l’economia de reproducció de la vida, un valor també econòmic que es calcula suposa una aportació al PIB del 51 % si es tingués en compte el treball domèstic i el de la cura de la família, els més petits, els més grans i -sovint- també els homes del nucli familiar, que durant molt de temps no han assumit aquestes tasques com a pròpies.

Les Nacions Unides l’instauren el 1977

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el “leitmotiv” de les celebracions del Dia Internacional de la Dona i, segons el nostre calendari, el 8 de març de 1917 les dones russes, que ja feia anys el commemoraven, varen sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del tsar i la proclamació de la República. A partir d’aquell moment, el Dia Internacional de la Dona es va fixar el 8 de març, per no oblidar que els seus orígens estan basats en la reivindicació de les millors condicions de treball i de vida, i també dels drets polítics (com ara el dret a vot) i les mobilitzacions a favor de la pau (les dones no volem parir fills perquè ens els matin a les guerres). L’any 1977, les Nacions Unides va reconèixer el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, tot i que avui som conscients que va dirigit a totes les dones, perquè degut a l’estructura patriarcal de la societat, totes hi estem afectades.

La incorporació a la indústria tèxtil

Acompanyada d’una presentació en PowerPoint, la xerrada va anar repassant diferents pàgines de la nostra pròpia història local pel que fa al treball de les dones: La incorporació de les dones a les fàbriques del tèxtil de la meitat del segle XIX al principi de la Revolució Industrial, les seves lluites com ara la històrica vaga de dones de 1881 que varen dur a terme més de 2000 dones per espai de 19 setmanes, les mobilitzacions de primers de segle, l’arribada de la 2a República i la defensa dels valors assolits front l’aixecament militar del general Franco per enderrocar l’ordre legítimament establert, els 40 anys de dictadura que tornava les dones a casa al servei del marit i els fills, el procés migratori dels anys seixanta que emplenaven les fàbriques del gènere de punt, el seu paper en les primeres lluites pels drets socials en el procés de transició a la democràcia, així com la posterior lluita per defensar els seus llocs de treball front al desmantellament del teixit industrial (que durant tants anys havia permès una certa autonomia econòmica dintre les famílies) fins arribar a les condicions laborals que ens trobem avui.

Mobilitzacions contra el desmantellament industrial

Així es va projectar un petit testimoni gràfic de les mobilitzacions del personal de la Polifibra – Hisitex, de la Vives Vidal, de la Biosca o Fabrilmalla així com del personal d’Ignasi Carner. Les dones expulsades de les fàbriques varen ser abocades a un atur de llarga durada, amb dificultats per arribar a la jubilació amb unes cotitzacions dignes, perquè els darrers anys sols havien tingut dret a un subsidi, que no actualitza la base de cotització i comporta cobrar una pensió de mínims malgrat haver treballat molts anys. Com a alternativa, per part de les institucions o governs, sols s’oferien cursos de formació. Vàlids sí, sempre és saludable aprendre, però el mercat de treball no va absorbir allò après i moltes dones sols es varen reincorporar majoritàriament al servei a les persones. Sense desmerèixer la dignitat d’aquesta tasca tan necessària, la veritat és que és injustament remunerada, i això suposant que no s’hagin trobat davant la conveniència de tenir cura de les persones grans de la pròpia família o a tenir cura dels nets per tal de mantenir la feina en precari de les seves filles)...

Bretxa salarial i igualtat a la baixa

Existeix la bretxa salarial, sí, però sovint -i en alguns sectors- la igualtat s’ha donat a la baixa, és a dir, que el sou dels homes s’ha reduït al que abans cobraven les dones, que han vist rebaixats encara més els seus drets. El temps parcial, la temporalitat i la precarietat s’han apoderat de l’actual mercat de treball, havent de treballar en categories inferiors a les que hom està preparat, cobrant a raó d’aquesta inferioritat retributiva, és clar. Aquest sector també està ocupat majoritàriament per dones sí, i moltes d’elles d’origen migrant, amb el que representa de risc de treball en negre (sense assegurar) però també per les dificultats per assolir el permís de treball quan has hagut d’optar per la migració.

Les marees en defensa de les pensions o la salut pública

Darrerament hem viscut mobilitzacions en defensa de la salut pública i el reconeixement just dels drets dels seus treballadors, les marees o els “iaioflautes”, que ens recorden que les pensions són un dret conquerit després de molts anys de treball i que ni ens el poden rebaixar ni tampoc prendre: és nostre!.

Davant un altre 1er de maig

Però estem davant un altre 1er de maig i no podem oblidar que commemorem la lluita dels obrers, amb els seus màrtirs de Xicago, que reclamaven la jornada dels tres vuits i que, a Barcelona, amb la vaga de La Canadenca de primers de segle XX es varen assolir la jornada de les 8 hores de treball. Molts no voldríem altra cosa que tenir avui una jornada de 8 hores, perquè o bé hi ha la precarietat d’un contracte a temps parcial o bé han d’invertir molt més de 8 hores diàries en el seu treball també a causa de la precarietat, però sobretot per la modalitat del teletreball que ha vingut per quedar-se. Més enllà de la jornada laboral, el lema d’aquest 1er de Maig ens afecta a tots, perquè els salaris, les prestacions, els subsidis o les pensions s’han ressentit molt amb la puja disparada del cost de la vida (afegint-hi la crisi de l’energia o la guerra d’Ucraïna), per això sortirem al carrer -un any més- perquè: AMB LES COSES DE MENJAR NO S’HI JUGA.

maribelanoia@gmail.com

JO SÍ QUE ET CREC

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ens trobem davant un altre 8 de març, Dia Internacional de les Dones, un dia per tornar a fer sentir la nostra veu. Semblava que havíem deixat enrere tot allò que vivien les nostres mares i àvies i que ja hem avançat molt. Ara ja hi ha lleis d’igualtat i gairebé tots els Ajuntaments assumeixen activitats de sensibilització, en particular sobre la prevenció de la violència contra les dones. Moltes d’elles són iniciatives lloables basades en la millor de les intencions. I ens podríem preguntar, arriben realment a les dones que pateixen violència?, l’entramat d’estructures institucionals i serveis és suficient? Ofereixen solucions per tal de ser eficaces?. Sabem que la violència vers les dones existeix i potser creiem que això passa lluny de nosaltres....  Quan equivocades estem!... Molt més sovint del què ens pensem i molt més a prop del què ens sembla, les violències masclistes formen part de la quotidianitat de moltes dones del nostre entorn i les vivim des de la impotència.

Atrapada per una bombolla de violència

Sempre he estat en contacte amb dones que pateixen violència, algunes encara no en són conscients i estant dintre la bombolla del lament i el victimisme. Cal un temps perquè la dona pugui sortir del pou en que es troba, està tant anul·lada i enganxada al maltractador que, sense un suport constant, és difícil que -per sí mateixa- pugui arribar al moment de dir “prou” que li permetrà d’enfilar la sortida pel seu alliberament. Necessita suport professional sí, i també denunciar la vulneració de drets. La meva amiga, per exemple, s’ha sentit tractada molt injustament per la seva parella i, en el fons del seu cor, pensa que hi hauria d’haver justícia per tant de dolor acumulat. Però les coses no li van com ella esperava.

Pel seu fill es va atrevir a dir prou.

El detonant ha estat el seu fill: “és l’home de la meva vida”, deia il·lusionada i entusiasmada amb el seu fill als braços... Pel seu fill ho faria tot, i pel seu fill ha decidit dir prou a tants anys d’abusos i humiliacions, que havia aguantat perquè ella es pensava que així estimava, que aquesta era la forma d’estimar, donar-ho tot per “ell” sense esperar rebre res a canvi i donar-li, de propina, la superioritat i autoritat perquè ella li dediqués les 24 hores del dia sense queixar-se.

Treballar per ell sense cobrar

Durant vuit anys ha treballat per ell en la neteja d’escales de comunitats, és autònom i -al principi- li tenia un contracte laboral, però després -quan ja eren casats- la va posar d’autònoma col·laboradora de la seva empresa. En quedar-se embarassada la va donar de baixa, però ella anava a treballar amb ell, embarassada i tot, malgrat no tenia cap nòmina. Potser si que li sortia del programa informàtic però ell no li pagava, ni en efectiu ni al compte, un compte que mai va estar a nom seu i que -per fer-lo servir- ho havia de fer amb una targeta a nom d’ell i avisant prèviament del què havia de comprar, bàsicament queviures, perquè mai es podia comprar -per exemple- roba per ella. Ell sí que es podia comprar tota mena de capricis cars, fins i tot injectar-se o anar al gimnàs per tenir bona musculatura... Ella, prima com un ascle, ha dut endavant la cura de la casa i l’ajudava també a ell en l’empresa. Ell té una filla del seu primer matrimoni, es portàven molt bé en la relació de quan havien de compartir la seva custòdia, per exemple a l’estiu. Perquè va ser un estiu que, embarassada, no es va trobar bé i va haver de quedar-se al llit, i no hi havia res a la nevera... Durant una setmana, pare i filla varen anar a dinar fora de casa, mentre que a ella no li va deixar ni una ampolla d’aigua, que li va haver de pujar la seva mare.

La violència vicària

Estava molt il·lusionada per ser mare i pensava que ell també estaria il·lusionat per la seva paternitat, però s’equivocava. Mai va portar el nen al pediatra ni tan sols li va acompanyar. Amb el nen petit, estava contenta i vivia una il·lusió especial. La seva baixa maternal va durar ben poc perquè “ell” la necessitava pel treball de neteja d’escales... La seva mare, al domicili familiar o al seu propi, tenia cura del nen totes les vegades que ella ho necessitava. Un nen enganxat al pit de la mare quin alletament li ha volgut perllongar fins ben enllà, fins que li fos possible. Però aquesta actitud no era compartida pel pare de la criatura a partir de que ella es va atrevir a denunciar-lo. Es mofava de que encara s’hagués d’alletar amb un any que ja tenia... El nen tenia uns rínxols rossos que li guarnien el front donant-li motiu de joc afectiu i moixanes. Sovint jugava amb la bossa de la mare o es volia maquillar com ho feia ella davant el mirall: tu ets un nen, tu a jugar a la pilota..., li deia son pare.

Denunciar sí, segur, però...

A mesura que ella observava el menyspreu cap al seu fill se li va anar disparant la alarma del maltractament que rebia també ella, un maltractament que ve de lluny... i que ara va recordant uns detalls que ja es capaç de verbalitzar. Les poques persones que l’escoltem ens quedem garratibades de la maldat d’alguns actes i l’hem animat a que posi totes les denuncies que calguin... Però molts dels fets són coses de temps passats i no hi ha antecedents penals que puguin ser un preavís de la causa judicial oberta en aquests moments. Ell s’ha buscat un bufet d’advocats de molts diners amb intenció de burxar en les febleses d’ella, quan estava tant anul·lada per ell, per tal de desqualificar-la en la seva condició de mare per raons de salut mental... Ella és summament respectuosa, parla baixet i prudent, sense alçar la veu (no és que no tingui força per tot el que està passant, ja que és una dona forta, demostrat), però no la creuen...  

L’estratègia d’anul·lar la dona

Ens costa creure que la seva vida va estar en perill perquè ell la va “empastillar” un parell de vegades, atemptant contra la seva vida, i per atribuir-li aquesta manca de salut mental a l’hora de dirimir la custòdia legal del fill. Ella és molt sensible i un parell de vegades, per infortunis familiars, va patir atacs d’ansietat, i ara ell fa valer aquests informes mèdics per evitar que sigui la mare qui tingui la custòdia plena del fill (malgrat haver tingut cura en exclusiva tota la vida dels dos anys i escaig) i evitar així haver-li de passar-li la manutenció. Ell ni en sap ni és capaç de cuidar del seu fill (quan el té en custòdia compartida, ho fa la seva família), però fa servir el nen d’esquer perquè ella passi precarietat econòmica.

La indiferència també vers el seu fill

Un dia, en obrir la porta de casa seva (quan ell ja no hi vivia però encara estaven en tràmits de les mesures cautelars sobre la custòdia del nen) es va trobar que algú s’havia emportat la tele, l’ordinador i tots els mobles, inclòs, l’habitació del nen i també el llit de matrimoni. Aquella nit, ella i el seu fill varen haver de dormir en un jaç improvisat a terra amb mantes i catifes. La llei no li permetia encara fer el canvi de claus.... Es va quedar sense res, es va endur també els records, com si no fossin també seus...

Assetjament, vigilància i control

Mentrestant, ell va llogar un altre pis al mateix bloc on vivien i hi va instal·lar càmeres de vigilància per controlar en tot moment quan ella sortia o qui anava a casa seva... L’assetjament anava acompanyat de constants trucades al mòbil interessant-se “suposadament” pel seu fill. Trucades que, en dictar-se la custòdia compartida una setmana cadascú, es varen interrompre de cop. I quan ella va haver de portar al nen a l’Hospital de Sant Joan de Déu per un problema de respiració, en no poder-li comunicar perquè ell la té bloquejada pel mòbil, ho va fer partícip a un familiar d’ell. En cap moment es va interessar per a res de l’estat de salut del seu fill.

Allunyar-lo de la mare en ple alletament

La setmana que ell en té la custòdia no pot ni parlar amb el nen, ell no li deixa parlar amb la seva mare, ni admet que li porti -o que li vagi a buscar- la llet materna. Ella ha hagut de trencar sobtadament aquest “alletament a demanda” perquè li ho impedeix el pare del nen, suposant-li a ella una doble pèrdua, l’absència de l’infant i el deslletament forçat. És natural que, quan el va tornar,  el primer que li va demanar el nen a la mare era “teta”... Sense tenir en compte que el va tornar gairebé despullat, sense roba interior i el cap rapat al zero, sense gorra ni bufanda, i això que era un dia d’aquells que el fred apretava (la família d’ell sí que anaven embolicats fins al capdamunt...).

Haver de provar una agressió

Prèviament ella havia posat una denúncia per agressió sexual per un dia que ella no tenia ganes de relació i ell la va forçar. Conseqüència d’aquesta agressió va haver de ser intervinguda quirúrgicament. Va estar detingut però va sortir en llibertat... Un altre dia ell se’n va anar de casa deixant-la lligada a ella al llit de manera que no podia ni trucar per mòbil. Però ella, com que és molt prima, se les va enginyar per arribar fins al mòbil i va poder trucar als Mossos que la van trobar en aquest estat.

El laberint judicial, un obstacle

L’enuig i la impotència ens envaeix, perquè aquesta és només una mostra de com la violència masclista es dona al nostre entorn, com es fa servir la violència vicària (fer patir la mare a través dels infants) i es perverteix els mecanismes de la pròpia llei, previstos per protegir la dona, per fer-los servir contra ella. El procés judicial és complicat perquè tot ho has de demostrar i no de tot en tens proves, però els comportaments d’aquest maltractador són de manual, i la debilitat en què ha deixat a la víctima atacant-la per allà on li pot fer més mal, també.

Davant d’aquest sentiment d’indefensió, de sentir-te desemparada, a mans d’una justícia patriarcal que no entén dels sentiments i la vida real, sobretot davant un altre 8 de març- no  podem restar callades i hem de dir prou, empoderar-nos i fer-nos costat les unes a les altres, hem de continuar i continuar lluitant contra l’enorme càrrega de repressió i violència estructural d’una societat masclista que, per altra banda, ja anem esquerdant.

La imprescindible sororitat i complicitat

Els darrers 8 de març d’abans de la pandèmia, fartes també de les violències grupals incloses, milers i milers de dones sortirem massivament al carrer amb un crit unànime de “Jo si que et crec”, un crit perquè la Justícia exerceixi aquella funció que la societat espera d’aquesta institució tan fonamental com és el poder judicial. Ja n’hi ha prou de que la víctima hagi de demostrar sempre la seva innocència, que s’hi ha resistit.... No és de rebut que es pugui polititzar cap institució fonamental segons el govern que dicti unes o altres mesures per fer front a les violències que patim les persones, les dones en particular.

Les dones víctimes de violència no som anònimes, ni vull que ho siguem, tenim un nom i una vida i, en aquest vuit de març i sempre, saps Sobaia?: JO SÍ QUE ET CREC.

maribelanoia@gmail.com

  

LES DONES BOTÍ DE TOTES LES GUERRES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 8 de març ens trobem davant un escenari de guerra que posa de manifest la vulnerabilitat, particularment de les dones, sobretot a causa de les guerres, i no sols perquè la destrucció dels habitatges i serveis compliqui la supervivència de la població civil, per ser qui habitualment té cura de les famílies, sinó perquè sovint es veu també obligada a l’èxode i emprendre el camí de l’exili i la demanda d’asil com a refugiats, amb un futur molt incert...

El patriarcat ve de lluny

Les Nacions Unides varen tardar 63 anys en reconèixer la violència sexual com a pràctica de guerra i, en moltes de les “missions de pacificació” els seus propis cascs blaus es varen veure involucrats en abusos i explotació sexual de nenes i dones a les que tenien de protegir. A la Ilíada, que s’estima fou escrita  al segle VIII a.c., així com a la Odisea, ja apareixen nombrosos cites relacionades amb la violència física que s’exercia habitualment a l’Antiguitat contra les dones, se les tractava com a essers inferiors i malvats, les feien servir d’esclaves i, per tant, eren un cobejat botí de totes les guerres. S’anava modelant la societat patriarcal que, amb variants, es manté encara avui.

Botí per l'enemic

Fent un salt en el temps, durant les dictadures militars que varen assolar Llatinoamèrica i el Carib a la dècada dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, les preses polítiques patien una doble violència: a les tortures que suportaven també els seus companys homes, s’hi afegien en el seu cas les constants violacions per part dels seus torturadors. En casos com ara Argentina, a moltes presoneres se les va convertir, durant anys,  en esclaves sexuals dels torturadors. Les que estaven embarassades, en ser capturades, deixaven que parissin per així prendre’ls el nadó abans de ser llençades al mar vives des de dalt un avió. Hi ha diverses variants de violència sexual sistemàtica que es dugué a terme a Xile i a Uruguai. En el cas de Colòmbia, on es va patir una guerra de més de 50 anys (no extingida del tot encara la guerra) foren desenes de milers de dones violades, torturades i mutilades.

Botí també pels "salvadors" 

Centreamèrica es va convertir en un polvorí els anys 70 i 80 i començaments dels 90, amb guerrilles enfrontades a les dictadures militars. El Comitè d’Amèrica llatina i el Carib per la Defensa dels Drets de les Dones (CLADEM), fundat fa més de 30 anys, va publicar un ampli i sòlid treball sobre aquest aspecte poc conegut de les guerres a centreamèrica, i el va centrar en el doble infern que va suposar per les dones, les dones de l’enemic, és clar...

Es tornen a trobar amb allò pel que fugien

Al mateix temps, quan desenes de persones que fugien dels conflictes bèl·lics i buscaven refugi als països veïns, es va convertir per elles en una autèntica trampa, perquè els serveis d’intel·ligència nordamericans i  la CIA, les buscaven com a activistes polítiques i per part dels soldats de totes bandes, ’acarnissaven amb elles que tornaren a patir les violacions en grup i agressions sexuals per les que fugien del seu país.

Arreu del món

De vegades parlem d’aquesta explotació sexual a les dones com a botí de guerra a països com ara l’Afganistan, que a més han perdut molts drets amb el retorn dels talibans, per no parlar de les nenes segrestades a Nigèria per convertir-se en esclaves sexuals dels soldats de Boko Haram..., obligades a casar-se de molt jovenetes i a servir els soldats.

Delictes ignorats pels tribunals internacionals

Però la violència sexual a les dones considerades botí de guerra també s’ha donat a Europa, i no parlem ja de la II Guerra Mundial o l’època nazi. Durant dècades es va acusar les tropes soviètiques que alliberaren Berlín de violar massivament dones alemanyes com a venjança pels milions de persones mortes, però foren també centenars de dones alemanyes que varen ser violades pels vencedors de la II Guerra Mundial. Malgrat ser habitual no varen ser contemplades en els judicis de Nürembereg contra els nazis ni en el Tribunal de Crims de Guerra de Tokio (L’exèrcit imperial nipó va fer servir desenes de milers d’esclaves sexuals, les dones “consol”), ni tan sols s’ha tingut en compte pel Tribunal Penal Internacional per la ex Iugoslàvia, tot i que és conegut com la guerra es va acarnissar particularment sobre les dones. El domini sobre les dones era com un trofeu de guerra...

L’explotació sexual en el capitalisme

Estem davant  un nou 8 de març centrat sobretot en posar de relleu l’explotació sexual de les dones i les nombroses trampes que posa el capitalisme, que en fa un dels negocis més grans del món, per justificar l’explotació sexual de les dones a través de bordells i en les xarxes de prostitució de sempre que nodreixen de noies vingudes enganyades d’altres països a les que se’ls hi retira la documentació i són obligades a prostituir-se, no ja sense drets sinó sense llibertat. Perquè una cosa és la llibertat sexual que hom pot exercir des de la pròpia decisió i no t’hi pots posar, i una altra que t’hi vegis obligada per subsistir en no tenir una altra forma d’obtenir ingressos. El cos no pot estar en venda ni per l’explotació sexual a mode de negoci ni podem acceptar que, per causes de les guerres, es vegin obligades a convertir-se en esclaves sexuals per complaure els qui es pensen que han guanyat.

Són molts motius pel nostre: NO A LA GUERRA

És per això, que dom a dones estem frontalment contra les guerres, i no sols perquè suposen destrucció i patiment sinó per les conseqüències de degradació de les dones que, en perdre la llibertat, les humilien i esclavitzen, perdent així la seva dignitat.  Avui i sempre: NO A LA GUERRA!!!

maribelanoia@gmail.com