LES NACIONS UNIDES DE LA GENT COMÚ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Així ho explicava Ada Colau aquest dimarts en unes declaracions fetes a bord del vaixell que forma part de  la “Global Sumud Flotilla”. És cert, el conjunt de la població mundial va prenent consciència de l’abast d’aquest genocidi i es mobilitza, pren compromís des d’una consciència que va creixent decidits a aturar aquesta barbàrie del govern genocida de Netanyahu, simplement pels interessos geo estratègics que li suposa la seva ubicació, encara que en aquest camí hagi d’exterminar Palestina del mapa, inclòs la seva gent.

El bloqueig del corredor humanitari

No importa si li ha suposat, i encara li suposa, una massacre amb milers i milers de morts entre la població civil, infants i dones inclòs, condemnant-los a morir de fam i set per inanició, bloquejant els corredors humanitaris carregats d’aliments i ajuts del tot necessaris, deixant-los sense atenció sanitària per haver destruït també hospitals i molt de personal sanitari, que treballen sense mitjans i exhaust. S’han carregat gairebé totes les edificacions, així com qualsevol espai de refugi, sense discriminació, assassinant també periodistes que poguessin reflectir tot el que està passant. Tot això amb un bloqueig de corredors humanitaris que, amb aliments i ajuts del tot necessaris, s’han de quedar a la frontera perquè no els deixen passar.

La Global Sumud Flotilla ha posat rumb a Gaza

Precisament, per obligar el govern d’Israel a trencar aquest bloqueig, aquest estiu es va prendre la iniciativa de que dotzenes de vaixells de tot el món salparien de diferents ports d’arreu, grans i petits, per convergir cap a Gaza en la major flotilla civil que s’ha fet mai. Són delegacions de 45 països que ja s’han compromès a navegar cap a Gaza com a part de la missió marítima més gran per tal de trencar el setge il·legal d’Israel i obrir un corredor humanitari que pugui abastir de les necessitats de la població i acabar amb aquest genocidi.

Suport mundial a Palestina

Fa uns dies va sortir la Flotilla des de Barcelona. A Itàlia, milers de persones bloquejaren estacions de tren, ports, autopistes per obligar el govern d’Itàlia a embargar la compravenda d’armes a Israel i a reconèixer l’Estat de Palestina. En arribar a Grècia es compta incrementar la flotilla a 40 o 50 vaixells. A banda, a nombroses ciutats i països ja es fan mobilitzacions multitudinàries.

Unitat i solidaritat contra la impotència

Per al dijous dia 18 de setembre s’havia convocat concentrar-se a totes les places de tots els pobles per donar suport a la “Global Sumud Flotilla”. A Igualada ho vàrem fer, i més de dos centenars de persones ens hi trobàrem per tal de no ser còmplices d’aital genocidi pel nostre silenci. Els governs han de fer el seu, com ara l’embargament d’armes a Israel i reconèixer el dret de Palestina al seu estat, tema central de la darrera reunió de les Nacions Unides. Però també és important la tasca que Ada Colau definia com a “Nacions unides de la gent comú”. A la Plaça poguérem exterioritzar la nostra indignació pel que està passant, compartir que som molts i moltes que vivim amb impotència l’agreujament de la situació i preguntant-nos a cada moment: què puc fer jo?.  

Banderes, Kufiyes i cartells amb  síndria

Així, amb la bandera de Palestina donant color a la Plaça, també alguns Kufiya o mocadors Palestins, i la mainada amb el seu cartell visibilitzant una síndria, doncs per la seva coincidència de colors amb la bandera de Palestina, la síndria ha estat el seu símbol reivindicatiu quan onejar la bandera era prohibit i perseguit, com un símbol de resistència per a ratificar la seva identitat en moments de repressió.

Manifest i un minut de silenci

La gent participava activament podent cridar al vent: “Free Palestina” o “No és una guerra, és un genocidi”, i també “No en el nostre nom”. La lectura repartida del manifest i un minut de silenci en solidaritat amb les víctimes, varen cloure un acte on s’hi va notar una notable participació de les persones que encara tractem com l’altra ciutadania, però que varen mostrar que d’altre, res de res, s’havien empoderat com a ciutadania i hi participaven de ple dret, només faltaria, en suport a la flotilla i a la causa Palestina. Una amalgama de persones ben diverses però unides per una sola causa i a la mateixa ciutat.

Alguna cosa s’està movent. N’hi haurà prou?

Petits indicis ens indiquen que, alguna cosa s’està movent i que a les nostres mans està també poder donar-li un tomb a la balança del poder i la desigualtat.

maribelanoia@gmail.com

EL DOL MIGRANT, UN PROCÉS IGNORAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

L’emigració és un fenomen antic i també un dret humà. Les raons per les que les persones abandonen els seus llocs d’origen per millorar les seves condicions de vida són diverses, els detonants de l’actual migració que vivim prové tan de circumstàncies bèl·liques com les econòmiques derivades d’uns països empobrits per les polítiques depredadores d’un poder econòmic que no té límit d’usura encara que hagin d’acabar amb la vida del mateix planeta.

Un present i un futur incerts

Les persones migrants viuen amb el temor i la incertesa d’un present i un futur incert, havent d’adaptar-se a idiomes, cultures, estils de vida i alimentació diferents. També han de suportar el sentiment de fracàs per les dificultats que troben per accedir al mercat laboral, de por a quedar sotmesos a les màfies que s’aprofiten de la seva situació o a d’altres riscos en el seu camí per sobreviure, tenint en compte que la seva mirada enrere genera sentiments de solitud i de nostàlgia per la pèrdua de llar, llengua i cultura així com el dolor per la separació del seu entorn i familiars. És el dol migrant, un procés ignorat que els acompanya i que trasbalsa encara més les dificultats amb les que es troben.

L’estatus d’immigrant”

Ens en parlava l’altra dia la Clàudia a l’acte de presentació de l’associació “Latidos Colombianos” recentment constituïda a Igualada “El dol migratori inclou moltes pèrdues alhora: la separació dels familiars, la pèrdua de la llar, els amics, la pèrdua de l’estatus social del país d’origen perquè, en arribar a una altra societat adoptes l’estatus “immigrant”, i vens a treballar en coses que potser no feies al teu país. L’enyorament de la cultura així com les festes tradicionals que, pel no ser allà, queden desvirtuades. Et perds els aniversaris i moments especials de la teva família, i veus que la vida allà continua sense tu, i que les relacions amb segons qui es van refredant i es perden...”. I jo hi afegeixo el fet que han de viure la impotència de poder anar al seu país fins que no han assolit la documentació de permís de treball i residència que els permet garantir la tornada. En conec molts que no han pogut ni anar-hi per acomiadar els seus pares o familiars propers.

La ignorància d’aquest tipus de dol

D’aquest procés, ens diu la Clàudia, a vegades en diuen dol o pèrdua ambigua perquè no està reconegut ni definit clarament per les altres persones, particularment la societat d’acollida. Fins i tot les persones afectades ignoren identificar-lo perquè ni el coneixen, tot i que l’experimenten. Després, continua, hi ha un procés d’adaptació a allò desconegut que pot generar confusió o conflicte amb la teva identitat cultural, i necessites una redefinició de la mateixa en el nou context i construir noves relacions i xarxes de suport i acompanyament tamb é dels teus compatriotes, però aquesta adaptació és encara més difícil.

Amb suport és menys dolorós

Per això és tan important que les persones nouvingudes trobin el suport suficient a la societat d’acollida. Aquest procés pot ser menys dolorós si la persona és acompanyada i inclosa a les xarxes socials de la comunitat on viu. És que, continua la Claudia, aquest dol no marxa mai, però amb aquest suport es pot assumir i veure les coses més positives i el que has après a la cultura d’acollida et fa estimar també les dues cultures.

Imprescindible el reconeixement mutu

Tan sols així assolirem aquella inserció tan desitjable que dona sentit a la riquesa d’una societat diversa i plural, però és imprescindible reconèixer-se mútuament tan la cultura respectiva com també les circumstàncies que situen els nouvinguts des d’una injustes situació d’inferioritat ciutadana. No és sols un tema de papers, que ja és prou injust, sinó de l’exclusió a que es veuen avocats per unes fronteres que no haurien d’existir.

Jo també sóc d'Igualada 07.06.2014

D’on venim i on anem

Tal i com diuen des de l’associació “Latidos Colombianos” els i les colombianes venim d’una nació multicultural, multilingüe i multi ètnica, amb una idiosincràsia de gent alegre, treballadora, solidària i resilient, perquè malgrat la nostra història, hem sabut anar endavant, i això és el que volem compartir amb tots vosaltres.

Sigueu molt ben vinguts. Després de tants anys de viure amb nosaltres, ja era hora.

maribelanoia@gmail.com

MENTIDES QUE AMAGUEN LA REALITAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Vivim uns temps on la mentida, les faules i la hipocresia perverteixen allò que hauria de ser el més sagrat. No és ja tota la lluentor dels carrers que ens indiquen que el Nadal ja és a les portes i que, per celebrar-lo com cal, se’ns convida a un consumisme exacerbat amb l’excusa de la tradició de fer regals. Està bé fer regals, ja ho crec, però sovint prima més quedar bé exhibint un cert poder adquisitiu, com si hagués de mostrar què triomfa a la vida que no pas la generositat d’un gest. Que ens costa d’acceptar que triomfar a la vida no és tenir de tot?.

Mentrestant, a Palestina...

Per començar, l’escenari dels fets que es commemoren avui és una terra on la seva població és víctima d’un genocidi al que sembla ja considerem irreversible, perquè la actualitat va canviant de pàgina cada dia deixant enrere Palestina, com si la impotència ens hagi de fer oblidar el patiment quotidià de la seva població destruïda pels atacs del govern assassí de Netanyahu, amb la complicitat de les grans potències mundials que fan costat al que és avui Israel. Un Israel que ha penetrat al Líban i que, no ho dubtem, conjuntament amb els interessos imperialistes està darrera l’enderrocament del govern de Síria per tal de minvar les forces de qui és el seu enemic, “els països àrabs”, que donen suport a la causa de Palestina i altres pobles de l’orient mitjà.

La “rebel·lió” a Síria

L’imperi s’ha imposat també per tenir Síria com a aliat per la seva guerra pel control dels recursos naturals de la zona. És clar, haver de passar els gasoductes donant el tomb per la península aràbiga, passant pel mar roig i el canal de Suez per arribar a la mediterrània, és massa tortuós. Els gasoductes arribarien abans travessant Palestina del riu fins al mar, no importa si pel camí han d’arrasar terres mil·lenàries i destruir els pobles que les habiten des de temps ancestrals. Amb el seu extermini haurien arrasat també la heroica resistència històrica que han afrontat anys i anys. És que es fa la guerra en nom de la pau, però s’alimenta així el negoci de la venda d’armament per perpetuar la submissió dels pobles als lobbys de pressió de la indústria armamentista.

Hipocresia estructural

Front tanta hipocresia m’ha fet mal a la consciència la coincidència dels grans fasts d’inauguració de la Catedral de Notre Dame, en un país amb greus problemes socials i aliats dels senyors de la guerra, i també la manca d’humanitat i sensibilitat vers les víctimes de la DANA a València amb una cerimònia pensada més en el rentat de cara dels polítics que en fer costat al dolor de la gent. Els familiars de les víctimes i els perjudicats no han pogut aguantar tanta hipocresia, com també se’ls fa difícil aguantar que els irresponsables, que podien prendre mesures per evitar víctimes humanes, siguin ara qui hagin d’administrar els ingents ajuts econòmics que rebran, perquè els necessiten, però que perillen d’engreixar encara més la trama corrupta dels negocis d’abans, sense que aquests recursos arribin on realment fa falta.

La solidaritat dels voluntaris

No obstant, darrera aquesta pantalla de mentides, traspua la impagable tasca duta a terme per la munió de voluntaris que no han dubtat a ajudar les poblacions damnificades, com un clam per creure que no tot està perdut, que els Drets Humans proclamats al món ara ha fet 76 anys es resisteixen a ser trepitjats i abolits del mapa.

L’essència i valor de l’ésser humà

L’adveniment d’aquestes festes no hauria de fer sinó recordar-nos el veritable sentit del Nadal que, segons la nostra tradició més pregona passa per enaltir el valor del ser humà en la seva nuesa en un esdeveniment que ens mostra el naixement d’un infant, i una esperança de vida, malgrat les extremes condicions de precarietat. El lliurament desinteressat, de cor, a canvi de res, simplement per empatia i solidaritat potser és el veritable esperit del Nadal, sense tanta embalum que el desnaturalitza. No pervertim el seu missatge.

maribelanoia@gmail.com

LA SOLIDARITAT, MÉS ENLLÀ D'UN COMPROMÍS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A tombs sobre el concepte de la solidaritat, potser coincidint amb el conjunt d’activitats que es duen a terme en el marc de l’Octubre Solidari a Igualada, algunes reflexions.

La sensibilitat solidària de la gent és inqüestionable, sentir empatia o posar-se en el lloc de les persones que -en cada cop més indrets del món- pateixen necessitats i mancances bàsiques per raons de causes injustes, és un valor positiu que dona sentit al profund sentiment de la igualtat i dignitat inherent a les persones, a totes les persones per igual. Ara bé, com s’exerceix la solidaritat?.

La funció de les associacions solidàries

Les diferents associacions duen a terme diferents projectes de cooperació i ajut a comunitats de països determinats. Conrear aquesta relació d’intercanvi i fer present entre nosaltres la realitat d‘aquests indrets als que hi mantenen algun tipus de vincle és més que necessari. Participem de diferents realitats i també del lliurament de les persones que hi mantenen el seu compromís solidari.

El paternalisme és humiliant

Aquest concepte de solidaritat és incompatible amb l’actitud paternalista, per exemple l’almoina, un gest que pot pal·liar necessitats puntuals, però que no canvia una situació de superioritat dels uns damunt els altres perpetuant una situació de dependència injusta. Sovint s’ha confós la solidaritat amb l’ajut, limitant-ho a un suport econòmic imprescindible, però aquest no pot pas anar acompanyat de cap actitud de llàstima, potser sí de compassió, però mai de cap superioritat, perquè humilia qui la rep. És com rentar-se la consciència davant una injustícia però no fer res per canviar la situació que la provoca.

La tendresa dels pobles

Ja ho deia la poetessa nicaragüenca Gioconda Belli: “la solidaritat és la tendresa dels pobles”. És que si no hi posem tendresa a l’empatia que podem sentir amb la gent a la que volen exterminar literalment com a persones i col·lectivament com a poble, robant-los les seves terres, unes terres que han estat seves de tots els temps, és que no tenim cor.

Fer costat als que tenim a prop

Hi ha, com no, veïns i veïnes, persones que convivim a la mateixa ciutat, que pateixen més de prop cada realitat perquè la viuen molt seva. És legítim o no és legítim que, per una banda, mostrem la nostra empatia i tendresa per com estan patint la dissort del seu poble germà, i per l’altra aixequem conjuntament la nostra veu per denunciar aquesta operació mundial d’extermini del poble de Palestina, Cisjordània i ara també al Líban?. És que e que volen es fer un nou Orient Mitjà per sotmetre els països àrabs al domini imperialista d’Israel, els EUA i els qui tenen el poder econòmic mundial basat en la guerra com a negoci. 

Ser solidari – No callar

És clar que hem de sumar el nostre crit contra la guerra, contra totes les guerres. Ningú pot recolzar cap excusa que ens vulguin vendre. Els interessos econòmics no poden estar per damunt dels principis en que s’ha de regir la humanitat, els drets humans han de prevaler més que mai. Que no comptin amb el nostre silenci, que no parlin en el nostre nom, han de comptar -sobretot- amb la nostra solidaritat, la nostra tendresa, però no sense denunciar la injustícia i comprometre’s per erradicar-la. 

maribelanoia@gmail.com

ALS IMMIGRANTS, NO

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Les migracions són inherents a la humanitat. De fet, molts catalans i catalanes també han migrat o s’han exiliat en el decurs de la història i ho continuen fent actualment. Ho fan i ho han fet com tothom: buscar millors oportunitats i, en definitiva, per fer sostenible la mateixa vida. Homes, dones i nens es veuen obligats a abandonar els seus països d'origen per diverses circumstàncies, el dret internacional recull el dret a migrar i a l'asil com un dret humà, així com el principi de no devolució, que estableix la prohibició dels estats de retornar a les persones que arriben com a refugiades al seu territori a un país considerat no segur.

Causes per a emigrar

I qui posa en dubte que, per l’empobriment causat a molts països com a conseqüència tan de les guerres i el terrorisme global com per l’espoli que, bàsicament occident, ha fet dels recursos naturals dels seus països, sota uns règims polítics molt dictatorials i poc democràtics, és la circumstància que els obliga a subsistir fora del seu país i -sovint- cercar-ne asil?.

Un problema o compromís solidari?

El que no és de rebut és que des d’aquí ens ho mirem com un problema i no com un gest de solidaritat que ens compromet amb el seu infortuni, perquè qui ha triat néixer en el país que li ha tocat de venir al món?. El problema és dels immigrants, es diu des d’un discurs d’odi, sobretot xenòfob i amb criteris de l’aporofòbia,  i també perquè -també a nivell europeu- han generat unes polítiques de tancar fronteres -i posar murs de contenció- com si es tractés de fortificar un castell medieval: són perillosos i cal protegir una situació de privilegi d’uns quants, perquè qui posa fronteres a aquells estrangers que venen amb les butxaques plenes?. Mentrestant, les empreses de seguretat estan fent el seu negoci milionari a costa de les pors a la inseguretat general que aslguns han generat.

Els problemes reals

Segons el darrer baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), la immigració és percebuda per la població enquestada com el principal problema del país. No ho és, sembla, la desigualtat, ni l’atur, ni el preu de l’habitatge, ni els sous insuficients, ni el desastre climàtic, ni els assassinats de les dones pel fet de ser-ho, ni el genocidi de Gaza, ni les guerres, ni l’immens poder de les grans corporacions....

Murs a les fronteres

Allò que és inhumà són les barreres que s’han construït per tallar les ales al dret a emigració que tenen els pobles. El 65,8 % de la població catalana és immigrant o descendent d’immigrant, ja sigui fruit de l’emigració d’altres parts de l’estat com també d’internacionals. Ja fa molt de temps que no són immigrants, sinó ciutadans i ciutadanes d’aquest país d’acollida. Fins i tot molts dels seus infants han nascut i crescut aquí. Per això és inacceptable que, a la darrera Fira d’Igualada, tornés a passar com l’any passat tal i com ho denunciàvem per la Festa Major. Un infant es va dirigir a un estand on repartien globus i li varen dir que hi tornés l’endemà. L’infant hi va tornar i li varen dir que s’havien acabat. El mateix estand el diumenge al matí en repartia; això sí, als qui tracta despectivament com a immigrants els ho negava, per molt que tan sols sigui un infant.

No soc racista, però...

Són fets de la discriminació quotidiana que ens envolten més del què ens sembla. Perquè tothom diem: “jo o soc racista, però...”, però en fons mantenim una actitud de no inserció vers qui tractem com a diferent des de la discriminació, encara que això suposi repartir globus discriminant determinats infants.       maribelanoia@gmail.com

ESTIC TRISTA, PERÒ NO M'HAN VENÇUT

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest estiu ha estat -per a mi- especialment llarg, perquè llarga se’m ha fet l’espera de la resposta humanitària a la massacre de la població de Palestina que continua a Gaza i també ha entrat amb virulència al sud del Líban. El nombre de morts i víctimes que ens arriben a través dels informatius no és una qüestió tan sols de xifres, darrera cada mort, cada ferit, cada perseguit, empresonat o torturat és una o més persones que pateixen, ja siguin les pròpies víctimes o les seves famílies. Mares i pares desesperats veient com moren els seus fills perquè s’han atacat escoles o hospitals sense discriminació; una impotència que s’estén també arreu del món on les persones que tenim consciència no podem ni volem restar en silenci davant aitals atrocitats.

Jutges que entren en política sense que els hi toqui

Mentrestant, la ultra dreta avança no ja en els resultats electorals sinó en el discurs imperant. Des de les fake-news a la utilització dels mitjans de comunicació per inventar-se faules i escampar mentides i difamacions a jutges que, més que impartir justícia, sembla que hagin emprès les formes inquisitorials de perseguir les persones per les seves idees o -simplement- per sospites infundades, tan sols per embrutar el panorama de la política desprestigiant càrrecs electes i legítims senzillament perquè no són dels seus, mentre atien cabdills -masculins i femenins- amb discursos demagògics posant una cortina de fum a les corrupteles que els esquitxen -en primer lloc- a ells mateixos.

El risc d’enquistament per ’afrontar les necessitats reals

I a casa nostra, on sembla que s’havia apostat per endreçar la convivència deixant enrere les actituds basades en una certa segregació per raons d’identitat, tampoc hi ha pau, doncs tant pels qui enarboren el discurs de l’odi com pels qui s’ancoren en un passat de confrontació entre una mateixa ciutadania, vivim una situació que ens pot dur de nou a un enquistament per afrontar la solució als problemes del dia a dia que tenim la gent, la ciutadania en general.

Tothom qui vingui per millorar Catalunya és català

L’altra dia, en una intervenció al Parlament, el nou President de la Generalitat Salvador Illa, en una intervenció dirigida a tallar d’arrel el discurs de l’odi incrustat en alguna diputada que embruta la dignitat del Parlament, va dir que tothom qui vingui a Catalunya per millorar Catalunya és català, i té tots els drets i deures que tenim qualsevol dels ciutadans i ciutadanes que formem part d’aquest gran país. Una versió actualitzada del que varen ser els altres catalans on es considerava català tothom qui vivia i treballava a Catalunya, i que va fer possible construir la convivència amb els nouvinguts que arribaven de les espanyes empobrides per la dictadura, normalitzant la immersió de la llengua i la nostra cultura i tradicions.

Ens cal enarborar de nou el “No Passaran”

Mentre que continuem posant barreres d’identitat, de fet estem obrint la porta als qui enyoren el franquisme i el feixisme de temps passats amb la seva estela de repressió, destrucció, mort i persecució que pretenen oblidem. Ens cal  enarborar de nou aquell “no passaran” que tan ens va unir en el passat i que, malgrat haver-ho patit en pròpia pell, vàrem ser capaços de resistir i fer possible una transició que -encara que amb moltes limitacions i hipoteques- ens ha permès gaudir d’uns anys de vida i esperances que ara volen truncar.

Mentre persisteixi la consciència i el compromís hi ha esperança

Mentre hi hagi qui ompli els carrers i les places de banderes i cants de “Free Palestina”, mentre hi hagi veus que s’alcin contra la privatització de la sanitat, la comercialització i utilització ideològica de les institucions dedicades a l’ensenyament, l’enfrontament als Fons Voltors dels centres l’atenció a la vellesa o al mercat immobiliari, expulsant els seus habitants d’anys per convertir-los en habitatges turístics amb preus inaccessibles pels ciutadans, mentre hi hagi un alè de dignitat que no permeti que es trepitgin els drets humans, no podem perdre l’esperança perquè, malgrat ens sembli que estem en minoria, som la majoria. Puc estar molt trista per totes aquestes barbaritats, però mai hauran vençut les esperances de canviar aquest món tant cruel per un món més habitable on els drets humans imperin arreu i de forma global en un univers on hi prevalgui la vida per damunt de la destrucció i la mort.                                     

maribelanoia@gmail.com

NINGÚ LI HAVIA REGALAT MAI FLORS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ara farà un parell de setmanes l’Antonio (d’ACAPS) em va dir que la NINA estaria un parell de dies a Igualada i que, per la meva vinculació als mitjans de comunicació local, em convidava a parlar amb ella per recollir el seu testimoni. Sense saber encara com li donaria forma a la trobada, no vaig dubtar en concretar dia i hora.

Comadrona al Dispensari de Mahbes

NINA Mhded SALAM va néixer a Dajla (Sáhara Occidental), i en va haver de marxar, amb la seva família, l’any 1979 fruit de l’èxode forçat pels fets de 1975 quan els sahrauís es resistien a la ocupació del seu territori per part del Marroc. Primer els va acollir Mauritània, on va poder continuar els seus estudis fins ser comadrona, continuant més tard a Algèria (1980-1984) on es va llicenciar en obstetrícia. Actualment viu al Barri quatre dels Camps de Refugiats que els sahrauís tenen a Mahbes, en ple desert prop d’Algèria. Com deia, ella és comadrona, i dóna atenció materno-infantil, així com les múltiples funcions de cura en l’àmbit de l’atenció primària, al dispensari de Mahbes.

Condicions de salut molt precàries

M’explica que la població presenta un alt índex de desnutrició infantil, ja amb un alletament matern deficitari perquè moltes dones no tenen prou alimentació per poder alletar i -a partir dels 3-4 anys- quan ho necessiten pel seu creixement i no tenen res en què alimentar-los, es produeix una important baixada de pes. Tot això ho viuen en un context de terra molt seca on no s’hi pot conrear res, i han de suportar una climatologia que té dos moments punta: l’hivern amb molt de fred i un estiu de molta calor havent de suportar fins a 55 graus de temperatura.

Mitjans del tot insuficients

Malalties comuns com ara la hipertensió, l’epilèpsia, o d’altres esdevenen cròniques per les extremes condicions de vida, la manca de medicaments i també l’estrès que han de suportar per haver d’aguantar aquesta situació durant tants anys. No tenen ni analgèsics pel més elemental, per això han d’anar a Algèria per comprar els principis actius i, als campaments, han muntat una mena de taller per assolir ells mateixos l’aspirina o el Paracetamol, per exemple.

Depenen de l’ajut humanitari 

Pel seu viure quotidià sols depenen de l’ajut humanitari que reben a nivell mundial, un ajut que no sols els és necessari sinó imprescindible perquè no tenen res més. Sols els arriba, un cop al mes, farina, llegum, arròs, oli o sucre... ni productes frescos ni carn ni res... Productes que necessiten molta aigua i la que hi ha no és potable. La manca d’aigua influeix també en la salut de les persones. Al seu campament hi viuen unes 9.500 persones aproximadament i tan sols els arriba una cisterna al mes a cada barri, i les cisternes estan ja molt trencades i velles...

Dones subjugades per la tradició

També vàrem parlar de la situació de les dones, La majoria de les famílies tenen de 6 a 7 infants. Quan ja fa uns anys varen iniciar una campanya de contracepció, a banda de no tenir prou recursos per comprar els preservatius, es trobaven amb la barrera de les pròpies costums que, amb l’excusa de la religió, no ho permeten. Ella forma part del Consell de Dones, un càrrec que es renova cada 3 anys per mitjà del Congrés de les Dones, i que tracta de temes com ara la salut de les dones, el càncer de mama, les malalties venèries, la alimentació, però també de política, de solidaritat, de la situació del Front Polisari, d’activisme, en suma.. Avui, a banda de tirar endavant també la seva família amb cinc fills, continua amb el seu compromís pels drets del seu poble i -allà on va- es fa emissària de la seva causa.

La sororitat, la relació entre dones 

La conversa es va allargar en un ambient de complicitat i solidaritat, però sobretot de sororitat, aquella empatia i caliu que es dona quan ens trobem les dones de cor a cor. Sororitat de vida, de compromís, de lliurament pel seu poble, de patiment, d’impotència, de desesper però també de la tan necessària esperança, ara que sembla ser el món té posat els seus punts de mira cap a un altre cantó.

El risc de caure en l’oblit

De vegades no saps com fer front a situacions de tanta gravetat quina solució no és a les teves mans. L’ajut que necessita el poble sahrauí no ha de passar sols per continuar enviant-los queviures de primera necessitat, que els cal per sobreviure vitalment,  sinó -sobretot- per no oblidar els nostres germans víctimes d’una causa tan injusta que els condemna a malviure fora del seu país, a aguantar que el seu país estigui ocupat i els seus recursos explotats sense que el seu poble legítim en tregui cap profit per la seva supervivència, patint repressió i manca de llibertat i en un estatus d’apàtrida. Mentre, els més petits no han conegut altra cosa que dependre de la solidaritat internacional o, per exemple, l’esperança de ser acollits per famílies en les vacances de pau quan arriba l’estiu. I els més ancians van envellint enmig del desert àrid i eixut, amb l’arena com a únic paisatge, mentre van deixant enrere aquell bell somni tan albirat, aquell de que un dia podrien retornar a casa seva i -per fi- poder veure de nou el seu mar...

Detalls senzills però molt especials

Quan ja la varen venir a buscar, vaig anar collir unes roses de la terrassa que estaven en el seu punt més àlgid de florida. Al lliurar-li el pom es va emocionar: mai ningú li havia regalat abans flors.

maribelanoia@gmail.com

MÉS ENLLÀ D'UNA REPÚBLICA I PROU

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 14 d’abril  hem commemorat, i com no, l’adveniment de la II República que, amb la subsegüent nominació i actuació del seu legítim govern, es varen dur a terme una sèrie de mesures de caire social que avui són evocades -i reclamades de nou- perquè ens varen ser arravatades pel cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936, amb una cruenta bel·ligerància i una sagnant repressió que va truncar il·lusions i esperances imposant la dictadura franquista, una llarga nit de trist record pels qui la patirem al seu dia i també per les generacions que l’han succeït, que encara en vivim les conseqüències.

Monarquia imposada pel franquisme

El procés de la transició democràtica, tan lloat per la seva “exemplaritat”, ens va portar de nou la monarquia, una monarquia que s’havia exiliat després de proclamar-se la república. Se’ns hi va colar també tot el concepte de la unitat territorial per barrar el pas a pretesos processos autodeterminació, per això ja es reconeixien les nacionalitats que encara avui coexisteixen a l’Estat Espanyol. No obstant, després d’aquests llargs anys, algunes d’aquestes imposicions fa temps que grinyolen i estan mostrant l’esgotament d’aquest model constitucional del 1978.

Igualada, el dia de l'abdicació de Joan Carles I

 Una ocasió perduda

Per una banda, sobretot amb l’abdicació de Joan Carles I (pels escàndols de corrupteles i comportaments indecents), els republicans que sempre hem servat aquesta opció al cor, ja palesàvem la voluntat de recuperar el sistema de república alhora que els anhels d’aprofundir en l’autogovern hi anaven generant adeptes. Algú va promoure una ample mobilització que, sota el crit de Independència, ens prometia albirar tots els nostres anhels.

Pujol i Andorra

Però, ai làs!, si en l’argumentari s’hi incloïen reivindicacions ben sentides per tal de reclamar uns millors serveis per una millor qualitat de vida per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a la que indiscutiblement hi tenim dret, les intencions polítiques dels dirigents del moment, i que ja els anava bé aquesta mobilització, no tenien pas al cap un model social que anés en la direcció dels avenços assolits en la II República, tal i com anhelaven moltes de les persones que sortien al carrer, sinó que anaven en l’aprofundiment d’un model econòmic iniciat ja en l’època Pujol: un capitalisme especulatiu que deixava enrere la aposta pel teixit industrial que havia generat aquella riquesa que es suposava podíem presumir els catalans, i dic bé, en podíem presumir perquè ja fa temps que els qui abanderen la independència des de Waterloo ja els està bé el nou escenari, doncs sols pretenen posar més que una frontera una duana per tal de controlar el mercat front els rivals que el cobegen, dos models econòmics paral·lels sense intrusisme de control financer aliè. El seu és un model com ara el d’Andorra, lliure d’impostos i tots els serveis privatitzats, sense estat.

Model de finançament, quin?

Però Catalunya no és una nació sense estat, formem part d’un estat ens agradi o no, i de l’estat rebem els serveis que són propis. Que hi ha un desacord en com s’administren els recursos de l’estat?, sí; que el dèficit fiscal és una realitat perquè som la tercera comunitat en aportar i la catorzena en rebre, com deia l’actual President Aragonés?, també, és evident. Des del centralisme i el mode radial fins l’oblit de la perifèria, tot hi cap, però la solució no és posar una barrera per poder administrar el 100 % dels recursos, entre d’altres raons perquè avui la globalització és un fet i tot està entrelligat. Pujar al tren del neoliberalisme i cedir a l’economia especulativa els propis recursos a partir dels interessos econòmics dels lobbys que sempre han donat suport a les polítiques de dretes, és el que ens ha portat a la situació actual, un país on les grans empreses treuen més benefici que mai en detriment de la ciutadania de peu pla, que cada vegada veu incrementar la seva precarietat comportant uns índex de pobresa a unes capes socials que mai s’havien trobat en aquesta situació.

Contrapartida que produeix urticària

Catalunya no és ja la del 1714, com deia en Rafel Jorba la setmana passada en una conferència organitzada per Federalistes d’Esquerra. No es pot remuntar a aquest moment històric com a contrapartida per a cap investidura política. Quan va llegir aquest posicionament en el text de l’acord, va dir, el que li va venir va ser “urticària”. 

Els altres catalans
Catalunya avui no és la mateixa. De llavors ençà hi ha hagut molts esdeveniments que han condicionat la realitat d’avui, des de la revolució francesa a la II República, passant per la lluita antifranquista i l’Assemblea de Catalunya, quan es considerava que era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya i que tan varen contribuir a reivindicar les llibertats, l’amnistia i l’estatut d’Autonomia. Avui no podem dir el mateix. Perilla el concepte que teníem d’una societat d’acollida a una societat que es mira a sí mateixa i dona l’esquena al diferent.

Una solidaritat institucionalitzada

Continuem essent solidaris, només faltaria!, sobretot per les entitats socials que exerceixen aquesta emergència social, però hi ha molta gent exclosa que no rep aquest caliu de país d’acollida i de solidaritat per als qui sols busca un futur millor i, han hagut de deixar el seu país i família, potser conseqüència de les guerres potser perquè ha estat empobrit per les polítiques colonialistes d’un nord depredador, una realitat de la que sols han pogut emigrar els més joves.

República sí, però els continguts importen

Hi ha molts països que tenen la república com a forma de govern polític  i això no és cap garantia de polítiques socials. Tampoc n’hi ha prou en tenir el control de la caixa, sinó -sobretot- cal tenir en compte les polítiques que es proposin darrera aquests recursos per tal de garantir tots els drets i serveis per a qualsevol ciutadà, sense distinció. No ens deixem enganyar. Estimem el nostre país i no voldríem que Catalunya es converteixi en cap referent d’indústries del joc o del turisme en detriment de la qualitat de vida de la seva població. República sí, però quina república?

maribelanoia@gmail.com