LES DONES SOM MOLT MÉS QUE UN COS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Igualada, 8 de març del 2019

En la atàvica arquitectura patriarcal de la societat i la subsegüent construcció de gènere que discrimina les dones de forma estructural, sovint s’oblida que -per damunt de tot- les dones som persones, amb el dret igualitari a desenvolupar les nostres potencialitats i valors, potser diferenciats, per un resultat que no ha de ser necessàriament igual des d’un punt de vista matemàtic, perquè definitivament no som iguals, però sí diverses per naturalesa, com diversa és la mateixa societat. 

Sexualitat ignorada

Les dones hem patit durant segles la repressió sexual amb la negació de la nostra pròpia sexualitat, sobretot per la decisiva influència dels dictats misògins de la majoria d’organitzacions religioses que limiten el nostre cos únicament a la funció reproductora de l’espècie humana, quan més enllà del nostre cos tenim també intel·ligència, ment, consciència i tot allò que fa referència al transcendent de l’ésser humà, i que no és exclusiu dels homes (fins i tot, es deia que les dones no teníem ànima). No obstant, encara que a l’anonimat i silenciades, les dones hem anat desenvolupant pensaments i creativitat en el decurs dels temps.

Per damunt de tot som dones/persona

No va ser fins la Declaració Universal dels drets Humans que es va consagrar la igualtat de drets, i la subsegüent no discriminació per raons de sexe. Però una cosa són les lleis i l’altre els privilegis generalitzats d’uns homes que, encara avui, es creuen que les dones són seves i estan al seu servei, sense que la seva opinió compti per a res, i això que assumeixen la responsabilitat de la cura de la llar i els infants encara que s’hagin incorporat al mercat laboral.

El ressorgiment del moviment feminista

Els aires de llibertat que es respirava després de la llarga nit de la dictadura franquista, i la consideració preponderant de que la nostra funció era exclusivament física, va confondre les nostres legítimes reivindicacions del dret al propi cos que -evidentment- tenim, amb un intent de cosificació del feminisme, quan la cosificació de la dona es considera una forma de violència de gènere, tot i que a la societat actual roman acceptada en general, com passa per exemple també amb els micromasclismes i, al contrari d'altres formes que sí que solen generar rebuig, com una bufetada o una violació.

Una atenció a la dona condicionada

La salut de la dona era tractada únicament en l’aspecte de la seva funció reproductiva, amb uns importants avenços sobre la planificació d’aquest extrem. Amb tot, les relacions sexuals no canviaven tant. Durant molt de temps se’ns negava la nostra pròpia sexualitat (fins i tot moltes mares i àvies potser ni l’han gaudit mai, doncs sols se’ns considerava un vehicle per complaure els homes i el seu desig o pulsió sexual).

Resistència integrista als avenços legislatius

Importants han estat els diferents avenços legislatius en matèria d’igualtat, però en el cas de la darrera llei anomenada del “sí és sí” que es basa en el consentiment previ, l’oposició frontal d’una dreta obsessionada amb les cotes de poder que anem assolint les dones, han fet trontollar fins i tot el moviment feminista. El capitalisme, hipòcritament, no ha tardat en obrir-se mercat per donar tot tipus de tractament quirúrgic relacionat amb la condició sexual i la seva adaptació segons com hom es senti, i és un error, perquè el mirall en el que s’identifiquen com a homes o dones és fals. No es pot assolir la igualtat a cop de bisturí, sinó a nivell de considerar les persones per sí mateixes, tan se val l’orientació sexual que tinguin.

Alguns joves es senten discriminats

Em preocupen algunes enquestes on l’expressió de vot dels joves s’orienta vers l’extrema dreta perquè, pensen, que la discriminació positiva que s’ha dut a terme vers les dones en algunes polítiques d’igualtat, els deixa a ells en segon pla i, és clar, començant per Donald Trump, només hi ha homes i dones cadascú amb la seva funció predeterminada, la resta queda exclosa del dret a ser i viure com hom es senti, sols reconeixen els estereotips patriarcals.

Feminisme sempre, ahir, avui i demà

El feminisme no va d’enfrontament sistemàtic o d’odi vers els homes pel fet de ser-ho, va també de convidar molts homes a emergir els valors profunds de las  masculinitat propis que no tenen res a veure amb el masclisme imperant. Plegats hem de construir una societat on les relacions personals estiguin basades en el respecte mutu, i també en fer costat a les dones per tal de que -per nosaltres mateixes i sense tuteles patriarcals- puguem trencar aquell sostre de vidre que ens han imposat. Visca el 8 de març.

maribelanoia@gmail.com

 

MÉS QUE MAI, LES DONES ESTEM I ESTAREM DEMPEUS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Davant una nova commemoració del 8 de març, com a Dia Internacional de les Dones, més que mai hem de tenir la perspectiva mundial d’aquesta jornada, perquè en els moments actuals el patriarcat mostra el seu rostre més bèstia i inhumà a nivell global. L’aposta per les guerres com a excusa de “polítiques de pau” no fan sinó que incrementar els seus efectes destructors sense entranyes, mentre la indústria de l’armament es sistematitza com a sector econòmic bàsic del capitalisme i s’imposen els criteris més ultraconservadors del neoliberalisme, amb una perillosa presència de l’extrema dreta, que amenaça els drets humans més bàsics, en particular, els que a les dones tan ens ha costat d’assolir.

Necessitem fermesa, no més guerra

En aquest sentit hem de continuar parlant de Palestina. No podem normalitzar la barbàrie. Un estat com el d’Israel, que s’està investigant per genocidi, ha de ser aïllat per la comunitat internacional fins que aturi totes les vulneracions dels drets humans. “Necessitem fermesa, no més guerra” ens deia Ada Colau. És que aquests dies hem escoltat els líders europeus dir que hem de preparar-nos per la guerra i, des del feminisme, hem de deixar clar que no participarem de cap marc bel·licista perquè estem convençudes que així no es construeix la pau, reblava.

Sense aliments

Després de 20 setmanes de guerra, els aliments i l’aigua potable s’han tornat increïblement escassos a la Franja de Gaza i les malalties proliferen. A més, el 29 de febrer Israel va atacat un grup de persones que esperaven l’ajut alimentari que arribava a la Franja de Gaza. El desesper és total. La Franja de Gaza és a punt de ser testimonio d’una explosió de morts infantils per desnutrició, unes morts que podrien ser evitables i que agreujaria el ja insuportable nivell de mortalitat infantil, i també el de dones.

Abusos a les dones i criatures

A la publicació La independent (Agència de notícies amb visió de gènere), es publica un extens informe de SemMexico on -entre d’altres informacions- experts de les Nacions Unides van expressar la seva preocupació per les denúncies creïbles sobre violacions dels drets humans de les dones i infants palestins a la Franja de Gaza i Cisjordània. Es varen declarar especialment “commocionats” pels indicis de que dones i criatures detingudes hagin estat sotmeses a múltiples formes d’agressió sexual. Les denúncies d’abusos inclouen el despullament i escorcoll per part d’oficials “homes” de l’exèrcit israelià: “almenys dues dones palestines detingudes han estat presumptament violades i altres han rebut amenaces de violació i violència sexual”, han afirmat experts en un comunicat de premsa. Els experts també van informar sobre fotos de dones detingudes preses “en condicions degradants i publicades a internet per l’exèrcit israelià”. A més van expressar la profunda preocupació per la detenció arbitrària, des del 7 d’octubre, de centenars de defensors i defensores dels drets humans, periodistes, treballadores i treballadors humanitaris a Gaza i Cisjordània. Segons els informes, molts i moltes han estat sotmesos a tracte inhumans i degradants i a fortes pallisses: almenys en una ocasió, i dones palestines detingudes a Gaza van ser tancades en una gàbia sota la pluja i el fred, “sense menjar”, varen afegir.

Botí de totes les guerres

Són situacions de guerra, sí, però a totes les guerres les dones som el botí a arrabassar a l’enemic, un botí-objecte al que se li pot fer qualsevol cosa. L’estructura patriarcal del poder sobre les dones -dissortadament- hi fa la resta... Així va passar, per exemple, a la guerra de Bòsnia i, més enllà, als camps d’extermini nazis com el de Rawensbruk i altres...

Invasió de la vida privada

Per això la commemoració del 8 de març té avui un abast global, perquè, per una banda, allò que pertany a la vida privada també és política, més que res perquè la política fa una intrusió sense permís a la vida privada. Els drets de les dones són inherents a la seva condició de persona lliure amb drets igualitaris, i la societat ha de posar els instruments necessaris per fer possible la seva llibertat també en al seva privacitat. Pretendre intervenir en les seves decisions com a control, perquè es pressuposa una tutela necessària per no ser considerada plenament adulta, és patriarcal i no tenir en compte els seus drets pel que fa a les mesures públiques de caire social a les que hi tenim dret, també. Per això saludem la incorporació del dret a l’avortament a la Constitució francesa, perquè el dret al propi cos és un dret humà i -ara també- constitucional, i ha d’estar garantit i protegir per les lleis.

L’avanç de la ultra dreta una amenaça per les dones

La involució dels drets de les dones, amb una ultradreta que s’està empoderat a nivell mundial, és una amenaça real, i això no ho podem permetre. Per això, un any més, i més que mai, en aquest vuit de març -i cada dia- les dones ens mantenim dempeus.                               

maribelanoia@gmail.com

 

 

L'EMPODERAMENT DE LA DONA, MÉS ENLLÀ DEL PROPI COS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El dèficit estructural d’igualtat de drets que hem patit, i encara patim les dones, és eminentment de tracte i reconeixement social com a persones que som. Des de molt lluny ser una dona era ser sols un objecte de desig i plaer pels homes, derivant sovint el substantiu de dona a donota, i més pejorativament, puta (o també “zorra”, en castellà). A la cançó guanyadora de Benidorm ho presenten com si ser una “zorra” fós un empoderament, com si -tal com es diu popularment- es pugui “sortir de l’armari” amb orgull, talment com una victòria.

Marginats i perseguits

És clar que no haver d’amagar-se per la pròpia condició sexual, de fet es pugui considerar una victòria, perquè no fa tants anys els qui no eren heterosexuals eren perseguits i condemnats a buscar-se la vida en antres soterrats, i esdevenir personatges estrafolaris amb l’objectiu de divertir, sense considerar ni tan sols la tristor que podien amagar sota tantes plomes i garlandes...

Mercantilitzar els drets adquirits

Ara bé, una cosa és poder viure sense haver d’amagar la pròpia identitat, un dret indiscutible, i l’altra és com el neoliberalisme s’ha afanyat a mercantilitzar aquest dret -com en tants drets- perquè el debat ja no és en normalitzar la diversitat humana, també en la seva condició sexual, sinó que ha convertit en un producte mercat amb les seves connotacions de consum per continuar tractant les persones únicament per la seva dimensió sexual. Les clíniques de cirurgia plàstica són ja un negoci fet a mida per treure’n beneficis.

Mares, monges o putes

Les persones, i particularment les dones, som molt més que sers sexuats. La manca de reconeixement del treball que des de temps ancestrals duem a terme les dones per a la reproducció de la vida (un treball que mai ha estat remunerat), on l’estructura social basada en la família ens feia dependents d’un home al que havíem de donar fills i tenir-ne cura, també a ell, que -a canvi- ens “mantenia”, hi ha contribuït, perquè les dones que no eren monges o mares eren putes i, amb el temps, ens han situat en un estatus menor que encara ens costa de superar.

La importància de la independència econòmica

D’ençà que les dones han accedit al mercat de treball, més enllà dels sous escandalosament inferiors abans, i la pervivència de la bretxa salarial encara avui, la situació ha canviat. A les dones mai ens ha fet por el treball, sempre hi hem fet front: tenim massa responsabilitats darrere nostre com per no esdevenir unes bones treballadores lliurades als reptes més sacrificats. Fins i tot les joves universitàries treuen notes superiors, per la seva intel·ligència -segur- però més segur encara per esdevenir independents en el seu futur i no dependre de ningú: tenen massa present la vida de les seves mares, àvies i besàvies...  

Ni menyspreu ni humiliacions

És cert, el millor coneixement del cos de les dones i l’avenç de la tecnologia ens donen un cert grau d’autonomia a l’hora de tenir les relacions sexuals pròpies de la vida mateixa, però hi ha la universitat de la vida que sols es pot adquirir per pròpia experiència. La relació amb els altres des d’una actitud d’igualtat, enfrontant els corresponents obstacles de la convivència i la compatibilitat de caràcters, no acceptant cap menyspreu ni humiliació, això també.

Aguantar no és estimar

Potser a molts homes, que encara es creuen amb superioritat envers les dones, els ve de nou i s’ho prenen malament. Massa sovint les dones, fetes per estimar, creuen que aguantar i esperar que algun dia canviaran és estimar, però un dia es veuen obligades a obrir-se el camí d’afrontar la vida soles, amb fills o sense i -si tenen feina- es defensaran esllomant-se treballant hores i més hores a costa del seu dret al descans. Les que tenen dependència econòmica han de pagar un altre preu que és el del camí dels advocats, jutjats i sentències decebedores de custòdies i manutenció, perquè -sovint- els instruments que han d’administrar justícia estan contaminats d’antigues mentalitats masclistes que no entenen la vida de les dones.

Una societat pornoficada 

Ho explica molt bé Zuriñe Ojeda en el seu article “mamá o zorra”: a ells els sembla molt divertit anomenar-se “zorra” els uns als altres i no entenen que nosaltres no ens hi divertim. Què els importarà a ells que aquesta paraula sigui la darrera que han escoltat moltes dones assassinades per les seves parelles, la que repeteixen a milers de vegades a cada cop, a cada humiliació?. És el pas lògic en una societat pornificada en la que fem creure a les joves que obrir-se un compte sexual a Only Fans és empoderat-se. Moltes dones surten, entren i fan -amb la seva vida- el que els hi dona la gana, sense necessitat d’aprovació masculina, ni la gai ni la hetero, i mereixen el mateix respecte que els homes. No tenim ni la obligació ni les ganes de reciclar insults podrits de semen ranci”.

Sense drets no hi ha empoderament

Hi ha paraules que no podem banalitzar ni per fer-ne espectacle. Les dones, més que ningú, ens hem d’oposar a que s’utilitzi el llenguatge sexista perquè sols es redueix a insultar la nostra condició sexuada. Fer-lo servir com ho fan els homes no ens allibera. El millor de l’empoderament que podem assolir és quan totes les persones, en particular les dones, tinguem els mateixos drets, i no solament sobre el paper, sinó en la vida quotidiana. Entendre que l’amor no és sols lliurar-se a les relacions sexuals ni fer l’amor embogits com si la vida sols fos sexe. N’hi ha i n’hi ha d’haver, però no ens confonguem. Estimar és -sobretot- conrear el respecte i encaixar les respectives emocions per construir una estima duradora, començant pels teus i el teu entorn.

El valor de la paraula com a vehicle de comunicació

Això no ho posa en cap manual, i l’experiència que ens ha donat la vida sovint ha passat de llarg sense constància. D’aquí cal reivindicar el valor de la paraula, de la comunicació verbal entre les persones, en particular la inter generacional. És molt més saludable que la comunicació freda, individualista i aïllant dels mòbils, que mai podran substituir una abraçada com cal. La cançó triada per anar a Eurovisió, a mi no em representa de res, ni com a país ni -molt menys- com a dona.

 

maribelanoia@gmail.com

DE VEGADES, ELS ESTEREOTIPS ENS CONDICIONEN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Sovint, els tòpics i prejudicis condicionen sobre manera la opinió que tenim d’algunes persones, generalment -encara més- sobre les dones, com si no tinguéssim dret a pensar ni a tenir veu pròpia, tan sols se’ns permet aprofitar la capacitat d’expressió que tenim per erigir-nos en portaveu dels altres. Per fortuna això va canviant, no obstant -de tant en tant- encara s’encén alguna teia per atiar focs atàvics.

El pregó de la Mercè d’aquest any

Aquest és el cas que s’ha desencadenat a partir de que es va saber que l’escriptora Najat El Hachmi seria la pregonera de les festes de la Mercè d’aquest any, i no pas pel fet de que sigui una dona, sinó per les discrepàncies de posicionament en relació a alguns aspectes tractats pel feminisme avui, un moviment que es troba immers en una controvèrsia que semblaria propiciada més aviat per la mateixa dreta perquè, de fet, ha assolit ni més ni menys que la divisió del feminisme, com pretenia, sobretot després d’haver envaït els carrer de tot el país en un clar unànime entorn el 8 de març del 2019 i 2020.

Contra les dones, objectiu de la ultra dreta

Certament, la immensa mobilització de les dones va esquerdar alguna cosa més en les estructures del patriarcat, simplement perquè n’estem fartes de que ens oprimeixi i ens tingui les mans lligades. Els efectes de la força de les dones va suposar -fins i tot- que es qüestionés si s’havien d’haver prohibit o no aquestes mobilitzacions per mor de la pandèmia, atribuint-nos gairebé la culpa: si ens haguéssim quedat a casa no s’hauria propagat d’aquella manera, deia la ultradreta ressuscitant l’odi vers les dones...

Les feministes joves irrompen al poder

S’acabava de constituir el govern de coalició amb el nomenament d’un Ministeri d’Igualtat, a mans de la líder de “Unides Podemos” Irene Montero, que posava damunt la taula propostes valentes i trencadores, generant una certa confrontació generacional de criteris entre les que portaven anys i anys defensant les causes del feminisme i les més joves, que per naturalesa ho volen tot ja i estan disposades a trencar totes les barreres d’una vegada.

Unitat front el sectarisme

En polititzar-se el feminisme, d’alguna manera el que sí es va contaminar és aquell sectarisme propi del món de les organitzacions polítiques, aquell que tan de mal ens ha fet a les esquerres i -sobretot- a les dones, perquè en erigir-se els uns per damunt dels altres en la pròpia veritat, el seu resultat és excloent, i això massa que ho hem patit les dones en unes organitzacions polítiques dirigides massa sovint no ja per homes pel fet de ser-ho sinó per un cert masclisme dominant, on les dones ens havíem d’obrir pas contra corrent i , o bé érem integrades o -massa sovint- despenjades dels seus òrgans de direcció....

Les causes més enllà de la religió

La Najat El Hachmi sempre ha dit clarament el que pensa en relació a alguns dels tòpics que generen polèmica, i ho ha fet des de l’anàlisi de les estructures socials del patriarcat però sobretot- des de la seva experiència vital. Algunes cròniques del discurs del pregó han associat les denuncies fetes sobre les injustes situacions que pateixen les dones a la ciutat atribuint la seva causa a les costums de l’islam com a religió, quan la paraula islam ni es cita en cap moment en tot el seu discurs. La greu situació que pateixen moltes dones i nenes en una ciutat que es reivindica com a baluard de la seva llibertat ha estat i és el seu únic objectiu, fets que es donen en moltes cultures d’origen divers, així com d’aquelles que es consideren d’aquí de tota la vida.

Dolors Bramon, una veu reconeguda

És cert que la societat encara té unes estructures summament patriarcals, contràries totalment al dret a la llibertat que tenen i tenim les dones, i que en algunes famílies, sobretot després del gran retrocés que va començar els anys vuitanta amb el fonamentalisme identitari, encara perduren i les dones les pateixen. Poden ser costums arrelades a la seva cultura d’origen, però no tenen origen en l’islam. Per exemple, Dolors Bramon, coneguda filòloga catalana i doctora en filosofia i lletres (secció de filologia semítica), sempre ha dit que “l’Alcorà, en tant que la paraula de Déu, no prescriu en cap moment que les dones s’hagin de tapar més que el que es considera la decència. El que veiem és que ara s’està posant de moda, però que espera que aquesta moda tard o d’hora ha de passar”.

Les dones excloses de les jerarquies

El que sí que existeix és, sobretot en les estructures jeràrquiques, una misogínia generalitzada en la majoria d’organitzacions religioses, i això ho veiem també en la que tenim com a religió oficial. Perquè una cosa és el sentiment religiós de les persones, de totes, fins i tot les que es manifesten atees tenen el seu posicionament sobre la transcendència de l’esser humà (les seves creences, principis, valors i regles internes...), i l’altra són les estructures d’organització jeràrquiques en la que, la majoria exclou les dones (és aquella màxima que ja he dit moltes vegades: que parlen sense faldilles encara que tots en portin).

Un règim autoritari i dèspota

Najat també ha estat explícita en relació als obstacles de la població migrant, sobretot la que ve del Marroc, pels problemes administratius en què es troben a l’hora de regularitzar la seva residència aquí, una decisió forçada potser perquè fugen d’un règim autoritari acostumat a tractar la seva població com a súbdits dignes de ser sotmesos, que ni tan sols quan hi ha una catàstrofe com els terratrèmols que es donen al país es posa al costat de la seva gent per oferir ajut humanitari, quan ell està plegat de diners per al seu gaudi particular.

La sororitat, la característica del feminisme

El feminisme, des de lluny, ha consistit en la unitat de les dones, en la pròpia complicitat, aquesta sororitat que sempre ens ha caracteritzat. Què ens ha passat avui?, perquè si et posiciones en un o altra banda del debat es genera de nou exclusió?.

Ciutadanes en igualtat de condicions i drets

La Najat deia que simplement aspirem a ser ciutadans i no poble o tribu o comunitat o creients o identitat”. I ens recomana no creure en els autoproclamats portaveus de les inventades comunitats, doncs els immigrants i els seus fills el que volem no són ni fires de la diversitat ni reconeixement de la nostra singularitat: “no hem vingut aquí per ser pastilles de caldo que enriqueixin la substància principal del plat”. La democràcia és la millor opció que tenim per escapar dels lligams atàvics de la tribu, sigui cultural, religiosa o de procedència. Potser el què és més important és que, tal i com va dir Dolors Bramon, és que ens hem de treure el vel del cervell.

                    

maribelanoia@gmail.com

UN PETÓ QUE TRENCA MÉS D'UN SOSTRE DE VIDRE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Fins i tot la flamant nova Presidenta del Congrés dels Diputats Francina Armengol ho va dir en la seva intervenció de presa de posició institucional, desitjava sort a l’equip de dones que havien de disputar la final de la Copa Mundial Femenina de Futbol a Sidney, doncs estaven a punt de trencar aquell sostre de vidre que sempre se’ns ha posat a les dones per indicar-nos -permanentment- que la nostra llibertat i exercici de la igualtat de drets té un límit que no podem travessar.

Abusos de poder

Poc ens pensàvem que la gran gesta d’aquelles noies, erigides en campiones del món del futbol femení, trencarien alhora més d’un sostre de vidre, doncs amb aquell petó robat a Jennifer Hermoso, en plena celebració del triomf d’aquestes campiones, es va fer palès el masclisme existent en les relacions jeràrquiques de tipus laboral, sobretot en el món del futbol, on es permet tota mena d’improperis i insults sexistes, ja sigui als jugadors o als àrbitres.

Improperis sexistes

Fins fa poc, sols s’havia considerat inacceptable els improperis de tipus racista dirigits tant a jugadors com -sobretot- als àrbitres. Però ara li toca el torn rebutjar també els insults o gests que palesen i fan visible el masclisme, no endebades per als masclistes les dones no som sinó un objecte de desig que hem d’estar a la seva indiscutible disposició.

Esportistes i persones

Fa un any es varen plantar i es declararen en vaga, eren jugadores professionals i exigien els seus drets. No podien ser acomiadades per la maternitat, per exemple.. Amanda Gutiérrez, presidenta del principal sindicat del futbol femení espanyol FUTPRO va dir que era important que no es perdés el focus del tema, doncs el que està en joc són les condicions laborals de jugadores professionals, que per això les campiones del món hi ha posat la cara i el cos. Per això la Ministra de Treball en funcions Yolanda Díaz va dir que la Inspecció de Treball ja s’ha posat en marxa per recordar als clubs esportius la seva obligació de comptar amb Plans d’Igualtat, que les diferències retributives han d’estar justificades, i molt menys discriminades pel fet de ser dones.

La ostentació dels genitals

Aquesta és la superioritat que va manifestar Luis Rubiales robant-li a la jugadora un bes no consentit per, a continuació, fregar-se els seus genitals en públic com a símbol del seu poder masclista, un poder que -segons ells- radica en aquestes parts íntimes i que havia triomfat també front aquelles que l'havien qüestionat. La divulgació, i alhora denúncia d’aquests fets, han obert la caixa de pandora i el regueró de pólvora que han desencadenat ha estat com el “Me Too” de les actrius de cinema que en el decurs dels premis Oscar varen fer públic l’assetjament sofert per galans i directors de l’anomenat setè art, doncs han sortit també a la llum nombrosos casos d’assetjament sexual en aquest àmbit amb alguns acomiadaments que no sempre han estat dels caps o superiors jeràrquics en el poder, sinó que les víctimes han estat les treballadores, sovint posant en dubte la seva paraula pretenent sols defensar la seva suposada bona imatge, com fins ara.

S’ha acabat

Però la societat d’avui ja no és la d’ahir. La llei anomenada del “sí és sí”, tant criticada per la dreta, ha posat en el centre de les relacions personals el consentiment, un requisit necessari per distingir aquelles relacions no consentides, per tant, conseqüència d’un abús de poder. Ara s’ha acabat, les reivindicacions que feren fa un any les futbolistes tractades com a rebels han palesat el fons de la seva raó, uns interessos totalment aliens al que suposa l’esperit esportiu. Ja ho va dir Alexia Putelles en una entrevista: Volem més facilitats i millores d’infraestructures que ens ajudin a fer bé la nostra feina, que hi hagi executius i institucions que maldin per això i poder així -nosaltres- estar centrades en el futbol com a esport i no en la indústria del futbol en que s’ha convertit.

Campiones més enllà del camp de joc

Elles hauran crescut juntament amb els seus germans o companys d’escola, però han tingut al seu costat uns pares que creien en la igualtat i les varen defensar dels atacs que rebien pel fet de ser dones, quan el futbol es considera cosa d’homes. Segurament han hagut de sentir que eren unes “machorras”, ineptes, que millor que es quedessin a casa o, molt pitjor, que eren unes marranes i unes barjaules... No obstant, han practicat el millor de l’esperit esportiu de qualsevol disciplina, havent d’enfrontar-se no sols a un entorn social de rebuig (clubs, els patrocinadors, la federació, la premsa, la societat, etc...) sinó a unes estructures summament patriarcals basades en el poder, sobretot el poder econòmic, que és el que dona poder sobre les persones i -com no- particularment a les dones.

Mereixen ser escoltades i respectades

Moltes són les mostres de suport rebudes però -sobretot- les felicitacions per la seva gesta esportiva, una gesta que sembla hagi quedat en un segon lloc donant protagonisme als mascles de sempre. Ja ho va dir Sarina Wiegman, l’entrenadora neerlandesa de l’equip rival en la pugna per la final, que -després d’un merescut aplaudiment pel seu bon futbol- les campiones espanyoles mereixen ser respectades i escoltades.

Sororitat esportiva

I podríem concloure amb les paraules d’Aitana Bonmatí, guardonada per la UEFA millor jugadora de la temporada: “no són uns bons moments per al futbol espanyol malgrat venim de guanyar el Mundial. Com a societat no podem permetre que hi hagi abusos de poder en una relació laboral i faltes de respecte, manifestant el seu suport a la seva companya Jenny Hermoso i a totes les dones que han patit agressions sexuals en el seu lloc de treball”. Per damunt d’obscens gestos de triomf, les campiones han mostrat al món que es pot trencar més d’un sostre de vidre.

maribelanoia@gmail.com

LES ELECCIONS VAN PASSANT I A LES DONES SE'NS CONTINUA MATANT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

“La violència masclista és un horror quotidià, un mal enèmic que no depèn de fronteres ni culturals, ni socials, ni econòmiques. És una de les més degradants violacions dels Drets Humans que continua perpetuant-se en l'àmbit global. La violència contra les dones és present en èpoques de conflicte i en temps de pau, a casa, al treball i al carrer, perquè és una injustícia manifesta que impedeix que la societat avanci en el camí de la igualtat i el benestar comú”.

Vergonya imperdonable

Així comença el manifest que ha convocat nombroses dones, arreu de l’estat, davant els seus Ajuntaments el passat dia 2 de juny, i que també s’han concentrat a Igualada. Les estadístiques oficials d'assassinats masclistes deixen sense alè: Segons l'Organització Mundial de la Salut, la violència masclista és la primera causa de mortalitat entre les dones de 15 a 44 anys, per sobre de guerres, del càncer i els accidents de trànsit. Cada 18 segons una dona és maltractada en qualsevol lloc del món. A Espanya, des de 2003, han estat assassinades per les seves parelles o ex parelles 1.204 dones segons les xifres oficials. En el que va d'any 41 dones han estat assassinades, i a 5 menors els li han llevat la vida, tres d'ells encara abans de néixer. Molts altres menors han quedat orfes. 41 assassins han arrabassat la vida d'una dona i han destrossat la vida dels seus fills i les seves famílies. Cadascuna de les 41 dones assassinades és, a més d'una pèrdua irrecuperable, una vergonya imperdonable que recau sobre la consciència de la societat i dels poders públics, que miren cap a un altre costat davant el terrorisme masclista que estem sofrint. La societat sembla haver-se tornat immune, el degoteig d'assassinats i agressions és constant, i se'ns oblida que darrere de cada número, de cada nou cas, hi ha una vida que ha estat esbiaixada i una família que han trencat per sempre”.

Negar la violència masclista

Fa vint anys tots els partits polítics van assumir el compromís d'aprovar, per unanimitat, una Llei Integral contra la Violència de Gènere que suposava un marc legal adequat per a lluitar contra aquesta xacra social. No obstant això, avui hi ha partits que ocupen llocs de govern en ajuntaments i comunitats autònomes que neguen l'existència de la violència masclista; i altres partits, socis de govern, que ni tan sols saben definir quina és la base de la violència que sofrim les dones pel fet de ser-ho.

És evident que la Llei Integral contra la Violència de Gènere no ha cobert les expectatives generades des de la seva aprovació i encara són moltes les dones que són assassinades a les mans dels seus agressors. També són encara molts els menors que sofreixen les conseqüències de la violència masclista, que es queden sense mare i sense recursos o suports institucionals.

Per la igualtat no partim de zero

Les dificultats a les quals encara han d'enfrontar-se les dones víctimes de violència per de sortir d’aquest cicle, trencar amb l'agressor, iniciar l'itinerari judicial, sol·licitar ajudes socials, laborals o de residència és, en moltes ocasions, negar l’existència d’aquesta xacra social, i és preocupant que provingui dels estrats més joves de la societat, que obliga a incidir en una educació igualitària i no sexista que elimini els estereotips patriarcals de comportaments socials. Molts joves admeten el dret a la igualtat però no són capaços d’incorporar la discriminació positiva que cal vers les dones pel llast que s’arrossega des de tant de temps en els hàbits socials. Es pensen que tot parteix de zero i que, com que les lleis ja ho diuen, doncs ja no cal...

La reparació dels danys, un deure social

Les lleis hi han de ser, i tots els dispositius de que disposen els estaments institucionals han d’estar al servei de la reparació dels danys per violència que es generen en el dia a dia, el que passa és que encara avui a les dones no se les creu o, el que es pitjor, se les retorna a l’ entorn que estan denunciant.  Per això el que cal és una gran complicitat social que condicioni els programes polítics dels qui resulten electes a tots els nivells, ja sigui Ajuntaments, Generalitat o prerrogatives de l’estat (dotant de pressupostos i equiparan aquests crims als demés crims perseguits per la llei).

No som anònimes, tenim nom i família

La setmana passada, a Igualada mateix, una noia va ser violada induïda per substàncies tòxiques després d’haver-se deixat acompanyar a un domicili. No hi ha càrrecs i l’agressor està en llibertat, i el divendres mateix, la Plataforma Alerta Feminista, coincidint amb la convocatòria a nivell estatal, va denunciar les constants morts de dones i d’infants, que o hi perden també la vida o es queden orfes, fartes ja de condolences i minuts de silenci, de laments i de negacionisme.

Acabar amb el terrorisme masclista

La violència contra les dones només desapareixerà quan les dones deixem de ser ciutadanes de segona i participem de manera igualitària en la societat. Desapareixerà quan deixem d'estar al capdavant de les xifres de pobresa, de les llistes de desocupació o de sofrir la infravaloració del nostre treball i els problemes de conciliació de la vida personal, laboral i pública. Desapareixerà quan es deixi d'utilitzar la nostra imatge com a objecte de consum, quan les nostres paraules se sentin amb els mateixos decibels com tothom qui denúncia injustícies, que se’ns anomeni i faci visibles en tots els espais socials. I sols desapareixerà quan existeixi una veritable educació no sexista on les nenes i els nens tinguin present i futur amb les mateixes possibilitats.

El terrorisme masclista acabarà quan la societat s'impliqui, quan els polítics deixin de mirar a un altre costat i quan les dones siguem escoltades.

maribelanoia@gmail.com